Llaurat

Llaurat

El llaurat (del llatí arātrum; antigament aradro) és un apero de labranza utilisat en l'agricultura per a obrir regates en la terra i remoure el sol abans de sembrar. Llaurar aumenta la porosidad, lo que favorix el creiximent de les plantes, encara que en remoure el sol es pert aigua per evaporament i una miqueta de sol per erosió, i les eventuals pluges llaven els nutrients i abonaments que puguen haver-se aplicat al sol, generant pèrdues. Per estes llimitacions, cap a principis de el XXI es va ser difonent la sembra directa, és dir el cultiu de les plantes sense labranza del sol.

Evolució i tipologia del llaurat de manceras

Es pot considerar al llaurat com l'evolució del pico i de l'azada. El seu us es documenta en Mesopotamia des del 4.º mileni a. C. En el seu orige el llaurat era traccionado per persones i posteriorment per animals (principalment boués o mulas i en algunes zones per cavalls). En un principi va consistir en una sola peça de fusta (bàsicament una branca en la forma més o menys adequada) que en la seua evolució va aplegar a contar de fins a cinc peces, encara que en la seua forma bàsica estava compost de tres elements essencials:

• el dental (anglés sole o head, francés sep) és la peça central i oblicua en referència al sol proveïda d'una reixa generalment de ferro que entra en contacte en aquell i remou la terra.
• el timó (anglés beam, francés age o haie) és la peça frontal del llaurat que es prolonga cap al front i unida al tir per mig d'un jou transmet la tracció.
• la esteva o mancera (anglés stilt, francés mancheron) consistix en una peça de fusta situada en la part posterior que permet guiar el llaurat i eixercir pressió en el terreny.

Les diferents tipologies dels llaurats es conformen al voltant d'estos tres elements essencials. Estos elements no varen anar sempre independents, sino que o be la esteva i dental formaven una única peça a la que es fixava un timó recte, o ben dental i timó constituïen una sola peça en forma de gancho (llit) a la que se li unia la esteva.

Grup septentrional o atlàntic

En este grup de llaurats la esteva i el dental formen una única peça, en algunes zones denominada cap, a la que es fixa directament un timó recte. Este tipo és conegut com body ard en anglés i araire taque-sep en francés, i la seua àrea de distribució es correspon en l'Europa atlàntica o septentrional (illes britàniques, nort de França, Escandinavia, Alemània i nort d'Espanya). Este model va desembocar en el cridat llaurat quadrangular pel rectàngul format per esteva, dental i timó, ademés d'una quarta peça de subjecció anomenada telera. En Espanya este model és el característic de la zona humida del nort (Navarra, País Vasc, Astúries) representat pel llaurat asturià conegut com llabiegu i Galícia, llevat Cantàbria, a on el llaurat de llit o castellà és el més freqüent i a penes queden vestigis del quadrangular.

Grup meridional o mediterràneu

En este grup de llaurats el dental i el timó formen una única peça denominada llit o camba que és necessàriament curva per a generar l'àngul entre el timó horisontal i el dental oblicuo. Es dividix en dos tipos:

• El llaurat de llit o de camba (anglés bow ard, francés araire chambige) és aixina cridat per ser esta la peça principal des d'a on sorgixen esteva i dental. Ya va ser descrit per Virgilio en el seu tractat d'agricultura les Geórgicas i s'identifica en el tradicional llaurat romà sent el tipo més comú i estés en el mediterràneu occidental (nort d'Itàlia, sur de França, nort d'Àfrica i Espanya central). Conegut en Espanya com llaurat castellà, la seua àrea de distribució es correspon en la Replanell Central, Aragó, Catalunya i Valéncia.

• El llaurat dental (en anglés sole ard, francés araire dentale) es caracterisa perque és des d'esta peça central a on s'encaixen tant la esteva com el llit (timó curve), i és característic del Mediterràneu oriental (Grècia, Chipre i sur d'Itàlia). El llaurat dental es troba representat en la península ibèrica en zones d'Andalusia, Extremadura, Múrcia, i en Balears per mig de la cridada llaurada ibicenco. Ademés, les representacions ibèriques més antigues reflectixen invariablement este tipo de llaurat as de Obulco (Porcuna, Jaén) i miniatura de llaurat de Covalta (Valéncia del sigle IV a. c.). També les celtibéricas puix se sospita d'un llaurat dental a partir de la reixa de ferro trobada en Izana (#Soria). Tot això anuncia l'antiguetat d'este model en la Península, potser introduït des del mediterràneu oriental per grecs o púnicos i restringit a les zones marginals peninsulars despuix de l'expansió del llaurat romà des del Replanell.

Llaurat ancestral

Animals de tir

Els llaurats, segons les diferents costums locals, poden ser tirats per cavalls, boués o mulas. En els països de terra arenenca i desmenuzable, els asno tiren moltes voltes d'un llaurat llauger. Esta yunta era molt comuna en Calàbria i Sicília; ya que els asno d'aquelles terres són tan fortes com els bons muls de mijana talla: per una atra part, és tan fèrtil el terreny en estes comarques, que necessiten poc cultiu per a produir abundants collitas. Lo mateix podria dir-se dels rucs de les províncies meridionals d'Espanya.

En molts parages de la campiña de Roma la major part de les terres es llauraven en búfalos una volta domats i acostumats al jou. No hi ha una atra yunta que li iguale per a donar un bon cultiu a les terres. Jamai els desanima un treball penós i difícil i jamai rehúsan tirar, a menos que siguen superiors a les seues forces els obstàculs que tenen que véncer. Els manejaven en regnes nugades a un anell que travessa la ternilla dels seus nassos i d'esta manera conduïen també els bous, siga per al llaurat, siga per al tir de les carretas.

Antigament, no s'ampraven els cavalls per al cultiu de les terres: totes les llabors i tots els treballs relatius a l'agricultura es feyen en bous. Els cavalls i muls fan la llabor en més prontitud i per açò sense dubte els han preferit per als treballs del camp. El bou pel contrari, com té el pas més llent, no acaba tan pronte la llabor, pero en recompensa el cultiu fet en ells és més uniforme i esta ventaja indemnisa del temps que gasta de més. La llentitut de la seua marcha permet al llauro manejar el seu llaurat com vol sense fatigar-se molt; de modo que la reixa penetra en la terra a la profunditat que es desija, sense vore's en la precisió d'examinar contínuament si la regata va dret o si proseguix en la mateixa profunditat, com deu atendre quan tiren del llaurat cavalls o muls perque la velocitat de la seua marcha, per lo comuna poc uniforme, dona al joc atrasser del llaurat unes sacsades que descomponen la direcció de la reixa, tornant-la de costat o alçant-la, la qual cosa disminuïx la seua introducció.

En els terrenys forts, difícils i desiguals era preferible una yunta de bous a una atra de cavalls, perque el bou està més dotat per a resistir un treball penós que el cavall i perque este es fatigaria molt abans. És més fàcil fer en bous el cultiu que exigixen estes terres perque ademés de ser més fortes per al tir que els cavalls, són també més sofrits en el treball per penós que siga. Quan és ben franca una terra i uniforme el cavall tira prou be sense incomodar-se, pero si esta és una terra arcillosa, per poc esvarosa que siga, els seus peus no tenen fermea i tira en negligència i a espentes. Lo mateixa succeïx en els muls, que no sempre es manegen com es vol: especialment quan són falsos i contraris, com es verifica algunes voltes.

En els països de cerros o de montanyes, la dificultat de cultivar les terres fa que els cavalls no siguen molt a propòsit per al tir dels llaurats perque no resistirien un gènero de treball que apuraria les seues forces i els posaria ben pronte en l'estat de no poder servir. Millor resistirien la fatiga els muls en semblants països i durarien més temps. No obstant, els bous són millors encara, perque fan el cultiu més cómodament i resistixen més temps els diferents treballs.

Els accidents a que estan exposts els animals que s'ampren en el cultiu de les terres, la facilitat major o menor de sustentar-los i el profit que es pot traure d'ells quan no estan en estat de servir deu influir en l'elecció que es faça, perque poden disminuir les despeses del cultiu. La yunta o canga de dos asnos és sense contradicció la menys dispendiosa perque la seua manutenció costa menys al cultivador i té menys accidents que témer, pero no es pot servir d'ells per a llaurar indiferentemente qualsevol terreny, ni pot amprar-los en atres terres que en les franques i arenenques, puix de lo contrari solament arraparien la superfície.

La yunta de bous és més ventajosa per a un llauro que la canga de cavalls o de muls:

• Primer, perque no estan tan exposts a emmalaltir com els cavalls o els muls, que en un dia de fort treball poden quedar inservibles per al següent.
• Segon, la seua manutenció costa menys al llauro, perque els manté la major part de l'any en palla i fenaç mesclats; i encara més comunament en este últim. En els països en que se seguen els prats moltes voltes, rara volta se'ls dona fenaç sense estar mesclat, a no ser en els temps en que treballen molt. Els cavalls i els muls no tindrien prou en un aliment tan barat i caldria donar-los bon forraje, i de temps en temps avena o ordi
• Tercer, quan el bou no està ya en estat de servir, s'engordix en una dehesa i es ven despuix en més de lo que va costar de novillo: al contrari, cap utilitat es pot traure del cavall i del mul quan s'impossibiliten de servir-nos.

Els arrendataris que coneixen be els seus interessos en esta part, van en conte de canviar els seus cavalls o muls cada tres o quatre anys per a no perdre totalment el preu que varen costar, conservant-los tot el temps que puguen servir per a la llabor.

Millor modo de uncirlos

En cada país uncen els animals al llaurat de distint modo: seguint la costum, sense considerar si és bona o és mala. En alguns posen els cavalls o muls uns darrere d'uns atres; en uns atres de dos en dos i quan no hi ha més que tres animals de tir, els coloquen o un darrere d'un atre o dos de front, i el tercer de guia davant dels atres dos que estan en el jou. Lo més comú és uncir els bous de dos en dos, perque els fan tirar en el cap i llavors el timó reposa sobre el jou, que està nugat a les seues banyes. En alguns parages els coloquen un darrere d'un atre i llavors, sent inútil el jou, posen una collera en el pescuezo de l'animal i nuguen a ella els tirants del pértigo o del balancín. Encara que els facen tirar dos a dos, no per açò els posen sempre baix el jou. En Itàlia els feyen comunament tirar com als cavalls: açò és, posant-los al pescuezo una collera, per a nugar a ella els tirants.

Cal quan es uncen els animals als llaurats, dispondre'ls de modo que tiren tots igualment en quant siga possible, perque quan es repartix be la força que cal fer, és menor per a cada u dels animals. Al contrari, si és major per a un que para un atre, el que es convida més té per tant major fatiga i no pot sostindre el treball tant temps. Quan es uncen de dos en dos, és necessari que tiren en igualtat i al mateix temps, si són de la mateixa força i aun cuando hi haja un més dèbil, tira lo que pugues i més que si estiguera darrere d'un atre perque està obligat a seguir al seu companyer. Quan estan, pel contrari, uns darrere d'uns atres, el del timó fa sempre major força i es fatiga incesantemente: mentres els atres tiren en negligència i fan algun esforç de temps en temps solament, quan el gañán els aviva en el tralla.

Quan el tir d'un llaurat és de quatre cavalls, per eixemple, es deu cuidar de posar al timó despuix de migdia els que varen estar de matí de guies; d'esta manera es dividirà el treball igualment i no es cansaran els uns més que els atres. Per a poder fer açò, cal acostumar-los des de que es comença a posar-los al tir a que estiguen tant en el timó com en les guies a fin de que no contraguen l'hàbit d'estar sempre disposts de la mateixa manera. Esta precaució és essencial, sobretot en els muls l'humor contrari dels quals no es presta sempre a lo que s'exigix d'ells. Si en un tir de quatre cavalls, hi ha dos de poca edat i de molt vigor, es deuen posar al timó en el primer mig dia per a domar-los una miqueta puix si els posara de guies quan entren de refresc i descansats per poc estimulats que anaren s'enardirien: els de el timó tindrien que fer força per a subjectar-los i la llabor no eixiria igual perque el conductor no podria governar be el seu llaurat.

Quan els animals estan ben acostumats a tirar del llaurat, es conduïxen fàcilment quatre d'ells uncidos de dos en dos; en el cas del qual, els dos primers, advertits per una cinglada, aviven el pas i donen el regrés sense dificultat quan apleguen al fi de la regata. Si no estigueren ben eixercitats serien indispensables dos hòmens per a conduir un llaurat: l'un en les estores per a governar-ho i l'atre al costat dels dos primers, per a arrearlos i fer-los tornar a temps.

En un tir numerós, no estant tots els animals igualment eixercitats en tirar del llaurat i havent entre ells alguns nous i molt vius, seria arriscat uncirlos sols. Cal cuidar molt de no posar al tir d'un llaurat únicament animals molt nous puix sense que els aguijoneasen molt es deixarien arrebatar d'una ardor fogoso: costaria molta dificultat governar el llaurat com és degut i la llabor feta en precipitació eixiria desigual. Per a acostumar a la llabor els cavalls, muls o bous nous, es uncirán en uns atres que estiguen ben acostumats a tirar del llaurat, els quals moderaran en el seu pas arreglat l'excessiva vivacitat dels primers, que seria difícil refrenar si estigueren uncidos en uns atres del mateix humor. A açò criden els llauros «posar-los una bona padrina».

#Perfeccionament del llaurat de tracció a sanc

Les reixes dels llaurats de l'antiguetat, des dels sumeri i egipcíacs, passant per grecs i romans fins a ben entrada l'Edat Mija eren peces puntagudes que solament penetraven superficialment en el sol. Realisaven més be una escarificación superficial del sol, removent-ho solament lo indispensable per a poder ser sembrat. En alguns casos, com en Sumer, el llaurat era una màquina combinada en la sembradora, un llaurat-sembrador, en el qual es llaurava i sembrava simultàneament. Al principi, les reixes eren de fusta dura, pero a mida que es va ser passant a l'Edat del Bronze i després a la del Ferro, varen ser metàliques.

En l'época dels antics romans, que eren infatigables aradores, Columela estimava que es necessitaven dos jornades per a llaurar un iugerum (yugada, en Roma 0,252 ha) en donar la primera reixa (primera llaurada), una jornada per a la segona reixa i tres quartos de jornades per a la tercera i la quarta reixa o siga un total de 4,5 jornades per iugerum (180 h/ha). Si ben els restants pobles antics no varen ser tan entusiastes aradores com els romans, la llaurada en els llaurats antics no deixava de ser una de les llabors de major insumo de treball dels llauradors, junt en la sega.

Durant l'Edat Mija es varen donar dos innovacions importants. En primer lloc, la vertedera que invertix la gleba o pa de terra. Al mateix temps, també va canviar la reixa que va deixar de ser una aguda peça escarificadora per a convertir-se en un full pla de vora esmolada que talla horisontalment el pa de terra. Açò també va fer necessari agregar la cuchilla, un full pla esmolat que talla verticalment el sol. En Europa, el llaurat de reixa i vertedera va començar a difondre's cap al sigle XI. Va ser un nou llaurat que va introduir un profunt canvi en la labranza. En invertir la gleba s'enterraven les malezas i demés matèria orgànica favorint la formació d'humus. Es conseguia, ademés, un sol més solt i profunt que despuix de ser rastrejat per mig d'una rastra de dents oferia un “llit de sembra” més mullida i refinada.

L'atra innovació va ser el avantrén, dos rodes i un eix que les unix sobre el qual es recolza el timó del llaurat. Alivia el treball del llauro puix ajuda a mantindre el llaurat en direcció correcta neutralisant les forces laterals i controla millor la profunditat de llabor.

A banda d'estes innovacions del llaurat va haver unes atres que varen millorar la tracció a sanc. La principal va ser la collera o pechera per als cavalls que va començar a difondre's a partir del sigle XV. Si ben els bous varen seguir sent els animals de tir preferits pels agricultors fins al sigle XIX, la pechera va permetre el tir pesat als cavalls, que abans solament es realisava dificultosament. A la major difusió del cavall, en sols pedregosos, també va contribuir l'introducció de la ferradura clavada en taches als caixcos a partir del sigle X.

Un perfeccionament posterior va ser el llaurat de Rotherham construït en Anglaterra en 1730 pel neerlandés Joseph Foljambe, consistent en un sensible mejoramiento del conjunt reixa-vertedera, per mig de la tongada de la fusta per ferro, conseguint un llaurat sensiblement més llauger i menys pesat per a tirar. Robert Ransome (1753-1830) va descobrir en 1803 que gelant ràpidament una part del ferro fos, esta s'enduria molt més que el restant. Aplicat el descobriment a la part inferior de les reixes, la seua part tallant, conseguia peces en un brot més durador. En 1837 John Deere va fabricar el seu llaurat de reixa i vertedera d'acer polit, que va facilitar sensiblement el treball dels llaurats de fundició de ferro que, per la seua major resistència al rozamiento, s'atollaven en freqüència en els sols durs d'Illinois (Estats Units).

Llaurar en llaurat de manceras o estevas va ser un treball pesat per al llaurador. A banda de caminar darrere del llaurat empunyant les manceras per a manejar-ho, devia sostindre les regnes per a conduir els animals i dur una tralla o picana per a azuzarlos. Lo que açò implica es comprendrà millor si es té en conte que en un llaurat d'una reixa de 12 polzadas és necessari caminar 33 km per a llaurar una hectàrea, i 28 km en una reixa de 14 polzades. Per això, el llaurat d'assent o llaurat sulky, en el qual el arador va assentat sobre el llaurat, fon una apreciable bestreta que va permetre fer menys penós el treball. Introduït a fins del sigle XIX, principalment en països d'agricultura extensiva, constava de tres rodes (de regata, de rastoll i de coa) que sostenien un bastidor compost pel timó i atres elements. Generalment eren d'un cos (una reixa), si be es varen aplegar a fabricar també llaurats de dos cossos. En un llaurat d'assent d'un cos es necessitaven entre 10 i 20 hores per a llaurar una hectàrea.

Llaurats de tracció mecànica

El llaurat utilisat tant en la tracció per mig de locomóvilés com en la de tractorés és similar al llaurat d'assent, pero en més cossos donada la major força de disponible. La mecanisació de la llaurada va començar a mitan de el XIX en el llaurat a vapor desenrollat en Gran Bretanya. En el començ de la difusió del tractor a partir de el XX es va ser reemplaçant gradualment la tracció a sanc per la mecànica substituyendo aquella casi en forma total.

Parts d'un llaurat de tracció mecànica

Les parts essencials del llaurat de reixa i vertedera són la reixa que efectua el brot horisontal del sol formant i elevant la gleba i la vertedera que la rebat i invertix, i en part la disgrega. La part de la vertedera contigua a la reixa es denomina #front i el seu extrem superior ala. El brot vertical de raïls, tallos, demés residus superficials i part del sol és efectuat per la cuchilla que penetra al sol a una profunditat alguna cosa menor que la reixa. En els llaurats de tracció mecànica és un disc que gira per davant de la reixa. La costanera, dental, solga o resguardador asseguren el respal lateral contra la paret de la regata deixada pel brot de la gleba i sobre la solera, la part inferior no llaurada del sol. La part posterior de la costanera es denomina taló i sol ser reforçat preveent el seu desgast major. El conjunt de reixa, vertedera i costanera es troba fermament unit per mig de tornells i femellas al llit o paleta i es denomina cos del llaurat. Per mig del llit, el cos del llaurat s'unix al timó que en l'atre extrem es troba unit a la barra de tracció. La barra d'unió dels timons, manté la separació correcta d'estos en els seus extrems atrassers. A la seua volta, la barra de tracció es troba unida per mig de tornells a la barra d'enganche que s'engancha al tractor. La barra de tracció té numeroses #perforació que li permeten canviar la posició de la barra d'enganche, lo que deu fer-se d'acort a la trocha i la posició del tractor. El conjunt de timons, barra d'unió d'estos, la barra de tracció i planchuelas entre estos, que asseguren la rigidea del conjunt, constituïxen el bastidor del llaurat.

La profunditat de treball en els llaurats d'arrastre es regula accionando sobre la roda de regata i la nivellació horisontal del bastidor per mig de la roda de rastoll que va sobre la part no llaurada de la parcela. Antigament, en els llaurats d'assent i en els primers de tracció mecànica, esta regulació s'efectuava per mig de palanques que accionaba l'operari; actualment es fa hidráulicamente des del tractor. La roda de coa, més chicoteta que les anteriors, es recolza en l'àngul solc – paret de l'última regata que deixa el llaurat. Sol ser alguna cosa inclinada contrarrestant les forces laterals que origina la llaurada. En llaurats equipats en rodes en neumàtics, estes solen ser d'igual tamany.

Per a posar el llaurat en situació de treball és necessari baixar (“clavar” o “enterrar”) les reixes fins a la profunditat de treball. Per a això la roda de rastoll o la de regata posseïen un mecanisme denominat “automàtic” que realisava este moviment en moure una palanca. L'operació inversa, elevar (“desclavar”) o siga posar el llaurat en posició de transport, es realisava per mig d'una nova tirada de la palanca. Actualment esta operació s'efectua hidráulicament.

Tipos de llaurat de tracció mecànica

Llaurats de reixa i vertedera

Llaurat convencional, com el descrit anteriorment, de varis cossos. La cantitat de cossos depén de la potència del tractor que ho arrastra. Bolca la gleba cap a la dreta, vist en sentit de la marcha del llaurat.

El llaurat reversible té un doble joc de cossos, un que voltea la gleba cap a la dreta i l'atre que ho fa cap a l'esquerra. Açò permet una llaurada en anada i regrés, evitant les amelgas. S'ampra principalment en terrenys en pendent o irregulars en els que no es pot llaurar en amelgas.

El llaurat bàscula és de tracció funicular. Era l'empleat en la llaurada a vapor de el XIX. De la mateixa manera que el llaurat reversible té dos jocs de cossos que li permeten treballar en anada i regrés.

Llaurat de desfone, per a treballar a més de 30 cm de profunditat, quan cal remoure horisons profunts del sol. Donada l'elevada tracció que requerix és d'una o dos reixes com a màxim.

Llaurats de disc

Llaurat de discs: utilisa discs en lloc de reixes i vertederas.,

Llaurat-rastra, una combinació de llaurat de discs en rastra de discs.

Fresadora

El rotocultor o fresadora trosseja i refina la terra deixant-la llistapara la sembra. S'utilisa principalment en horticultura i jardineria.

Llaurats de labranza vertical

Llaurat cincel: realisa una labranza vertical fins a uns 30 cm de profunditat, sense inversió de la gleba.

El descompactador també realisa una labranza vertical i ademés bada un sol excessivament compactar.

El llaurat de subsol o subsolador realisa una labranza vertical a major profunditat que el llaurat cincel, en la finalitat de modificar l'estructura del subsol. Una variant del mateix és el llaurat-talp.

Enganche dels llaurats de tracció mecànica

Hi ha tres tipos de llaurats d'acort a la seua forma d'enganche al tractor:

Llaurat d'arrastre, en barra d'enganche que s'acopla a la barra de tir del tractor. És la forma usual en llaurat de molts cossos. Un enganche correcte és important. Això implica que el centre de tir del tractor, el punt d'enganche i el centre de resistència del llaurat es troben alineats en una sola llínea recta.

Llaurat semimontado o semisuspendido: la part davantera va montada sobre el tractor (per això no té roda de rastoll ni roda de regata) o acoplada per mig d'un enganche de tres punts. La seua ventaja és que descarrega part del seu pes sobre el tractor, millorant la tracció.

Llaurat d'enganche de tres punts o suspés, en les mateixes ventages que el semimontado. En estar suspés de l'enganche, tot el seu pes és carregat al tractor. La cantitat de cossos és llimitada.

Als anteriors cal agregar el motoarado o siga un llaurat automotriz o autopropulsado. No va enganchat degut a que posseïx propulsió pròpia. Va tindre alguna difusió a principis de el XX, especialment en Alemània perfeccionat per Robert Estoc (1858-1912) quí va començar a fabricar-los en 1911. Els motoarados varen deixar de fabricar-se en Alemània durant la década de 1920, desplaçats pel tractor.

Sistemes de labranza

El sistema de labranza és la disposició dels recorreguts que realisa el llaurat. Poden distinguir-se quatre sistemes: en amelgas, en anada i regrés, en redó i en contorn.

Una amelga o melga és una franja o faixa de terreny. Cada recorregut llaurant a lo llarc de la amelga es denomina carrera. En els extrems de la amelga queden les capçaleres, la part no llaurada necessària per al gir la màquina per a reprendre la següent carrera. L'ample de la capçalera deu ser, com a mínim, igual al radi de gir del conjunt tractor-llaurat. Una volta finalisada la llaurada de les amelgas es llauren les capçaleres a fi de deixar uniformemente llaurada la parcela.

Recordant que el llaurat convencional bolca la gleba cap a la dreta, poden distinguir-se dos formes de labranza en amelgas: alomando i hendiendo. Es diu que es llaura alomando quan en iniciar una amelga, en la segona carrera es bolca la terra cap a la primera. D'esta forma, les dos carreres inicials formen el contrasurco, un chicotet camellón. En atres paraules, en llaurar alomando la amelga llaurada es comença per la seua banda central.

Llaurar hendiendo consistix en iniciar la segona carrera alluntada de la primera i la tercera a continuació de la primera i aixina successivament. O siga que la amelga es comença pels seus extrems i termina en la seua part central en la regata morta, una regata doble formada per les regates adjacents de les dos últimes carreres, que generalment es tapa per mig d'una carrera adicional.

La llaurada en anada i regrés requerix un llaurat reversible. Les capçaleres, de la mateixa manera que en el cas anterior, deuen tindre a lo manco l'ample igual al radi de gir de les màquines. En este sistema de labranza no queden regates mortes ni contrasurcos.

El treball en redó consistix en donar regressos paralels als costats de la parcela, començant per les vores (perímetro), en sentit contrari a les agulles del rellonge. En girar en cada àngul és necessari que el llaurat ixca de la posició de treball, de modo que queden franges diagonals sense llaurar que per extensió —encara que erròneament— també es diuen capçaleres. Estes es llauren al final, com en els sistemes anteriors. En la llaurada, el treball en redó solament se sol realisar en parceles grans.

La llaurada en contorn seguix les curves de nivell quan el terreny es troba delimitat per les mateixes, de modo que els recorreguts del llaurat en lloc de ser rectes com en els sistemes anteriors, són curves de ràdios molt variables. Este sistema de labranza s'ampra quan és necessari previndre l'erosió hídrica. Per a la llaurada en contorn són preferibles els llaurats reversibles puix en ells es conseguix voltear la gleba sembre pendent dalt.

Prestacions i requeriments

La capacitat de treball de la majoria de les màquines agrícoles depén en primer lloc del seu ample de treball i en menor mida de la velocitat de treball. Les reixes dels llaurats de reixa i vertedera es fabriquen habitualment en amples de 12, 14 i 16 polzades (30 a 40 cm), o siga que —per eixemple— un llaurat de 5 cossos en reixes de 14 polzades té un ample de treball d'1,78 m. La velocitat de treball es troba entre 4 i 9 km/h, en lo que el llaurat ejemplificado pot llaurar aproximadament una hectàrea per hora.

La força requerida depén de la textura del sol, la humitat del mateix, la profunditat de treball i la velocitat. Els sols arcillosos i arcillo-limosos són els que més resistència oferixen (sols “pesats”) i els arenencs (“sols llaugers” o “llaugers”) els de menor resistència. Esta resistència es medix per mig del coeficient de labranza, o siga la força necessària per a véncer-la, i s'expressa en N/cm² (cm² es referix a la secció travessera llaurada). En sols llaugers es troba entre 2 a 3 N/cm² i en sols pesats entre 5 i 9 N/cm². Els valors intermijos corresponen a sols francs.

La força necessària disminuïx en incrementar-se la humitat del sol, pero solament es pot llaurar mentres el sol té una consistència friable o desmenuzable; si pel contingut d'humitat passa a un estat plàstic o semibarroso no es pot llaurar per raons agronómicas. Un increment de la humitat en un 1 % pot reduir el coeficient de labranza fins a un 10 %. En sequia, sol ser molt difícil i fins a impossible llaurar, no solament per l'elevat requeriment d'energia, sino també per no operar adequadament el llaurat de reixa i vertedera.

La profunditat de treball depén de la gruixa de la capa arable i es troba, generalment, entre 15 i 20 cm; en atres països pot aplegar fins als 30 cm com a màxim. Llaurades reiterades a lo llarc dels anys a la mateixa profunditat poden originar un “pis de llaurat”, una capa compacta i endurida baix de la solera del llaurat que dificulta l'infiltració de l'aigua i la penetració de les raïls de les plantes.

l'energia requerida creix en el quadrat de la velocitat de treball, degut principalment a que en l'aument de la velocitat s'incrementa la disgregació de la gleba. Donada la cantitat de factors que incidixen sobre l'energia requerida per un llaurat de reixa i vertedera, solament poden donar-se orientacions molt generals sobre la seua quantia. Per a una profunditat de treball de 20 cm l'energia requerida es troba entre 15 i 25 kWh/ha en sols llaugers i entre 40 i 70 kWh/ha en sols pesats. A estos requeriments d'energia cal sumar la necessitada pel tractor per a desplaçar-se. La llaurada en llaurats de reixa i vertedera és la llabor que més energia insume en els cultius.

Vore també

• Maquinària agrícola
• Llaurat romà
• Reixa de llaurat
• Vertedera
• Subsolador
• Llaurat cincel
• Labranza
• Labranza zero
• Agricultura de conservació
• Implemente agrícola

Enllaços externs

• Video d'un llaurat reversible de dos reixes d'enganche de tres punts operant en Índia.

• Aperos de labranza
• Models de simulació per a estimar el consum energètic requerit per la labranza (PDF)
• Potència consumida pels aperos de labranza