Ferradura

Les ferradures modernes solen estar fetes de ferro i clavades en els caixcos.

Les ferradures són peces construïdes en metal, caucho, plàstic o cuiro, que es claven o es peguen en la vora dels caixcos dels cavalls i asnos. Les ferradures utilisades per als boués i vaques tenen una atra forma que s'adapta a les seues piteus, dos ungles en cada pata. Les ferradures s'utilisen per a protegir els caixcos i piteus contra el desgast i el trencament. Les primeres ferradures tenien taches o lengüetes que descollaven per a proporcionar tracció adicional (estes encara seguixen usant-se en algunes competicions de cavalls).

Història

Des del III existix un gran debat científic sobre l'existència o no de ferradures en l'Antiguetat. Sí està clar l'us de "hiposandalias" (en grec ippodémata o kardatínai, de cuiro a partir del IV), unes proteccions mòvils de metal, esparto o cuiro que, subjectes en cintes, s'utilisaven solament puntualment, en funció de la dificultat del terreny o la llongitut d'un viage. No hi ha texts lliteraris sobre l'us de ferradures anteriors al IX, pero en canvi sí numeroses troballes arqueològiques en distints països (inclosa Espanya) que inclinen a acceptar la seua existència, si ben no sistemàticament estesa, o a lo manco no per als cavalls de guerra (falten, per eixemple, en totes les tombes hallstáticas que varen incloure cavalls). Igualment, l'orige de la ferradura seguix sense estar clar, encara que s'apunta cap a pobles bàrbars de l'orient del Imperi romà, que usarien algunes proteccions clavades a lo manco des dels sigles IV-II a. C.

La teoria chinenca sobre l'orige sosté que els mongoles varen deprendre el herrado en taches dels chinencs i ho haurien millorat, i els hunos ho haurien dut a Europa en el IV.

La teoria gala apunta al poble kimris que, en el IV, hauria introduït unes ferradures molt primitives.

La ferradura més antiga coneguda en Europa, datada en 481, va ser trobada en la tomba del rei franc Childerico I.

En Carlemany (747-814) es va generalisar l'us de la ferradura en Europa.

En Espanya el herrado es va incrementar a partir de l'invasió àrap, el poble de la qual va dur de Pèrsia unes ferradures diferents a les europees. En el XII era ya comuna en Espanya el herrado en taches. Els llibres espanyols d'albeitería que tractaven del herrado varen influir en el restant d'Europa, especialment en França.

Tipos de ferradures

Existix una gran varietat de ferradures, de diferents materials i estils, desenrollades per als distints tipos de cavalls i el treball que realisen. Els materials més comuns són l'acer, l'alumini i el plàstic, encara que algunes ferradures especialisades estan fetes de magnesi, titani o coure.

Ferradura de dos goznes

Està composta de quatre peces, que són les lumbres, les dos branques i una accessòria que servix per a obrir-la i tancar-la segons ho exigixquen les circumstàncies. Les branques s'articulen en les lumbres en el lloc que es diu muscles, de la mateixa manera que en la ferradura de gozne; en la vora interna, des del lloc de l'articulació fins a l'extrem de les durícies, es fan unes escotaduras a manera de dents de serra; estes dents servixen per a rebre els extrems de la peça accessòria que estan escotados. Esta peça és cilíndrica, dos voltes més grossa que la ferradura.

Les dents que presenten les vores internes es dirigixen de davant arrere per a que la peça accessòria que està embotida entre ells pels seus extrems no esvare cap a davant i com la separació de les branques és naturalment igual en les quartes parts i en les durícies, resulta que esta peça una volta colocada no es pot dirigir cap a arrere i és necessari espentar-la. Té nou claveras, tres en les lumbres i tres en cada branca, formant dos files, de modo que hi ha tres en la fila interna i sis en l'externa. Esta ferradura té el mateix us que la de gozne. Els antics l'aplicaven quan els talons estaven molt estrets; per a açò rebaixaven el caixco quant era possible, particularment els talons i posaven la ferradura clavant les taches en les claveras exteriors si el caixco era gran i en les interiors si era chicotet. Colocada la ferradura, s'encaixen les escotaduras dels extrems de la peça accessòria en les dents que presenten les vores internes cap als muscles. Despuix s'espenta en el martillejo cap als talons afranquint solament dos o tres dents cada dia fins que el caixco s'eixample lo suficient. Si considerem que el caixco no és una part morta que cedix a les lleis de la força, sino un teixit orgànic que viu, que es nutrix i que està proveït d'una cantitat prodigiosa de gots, vorem que la ferradura que s'acaba de propondre per a eixamplar els talons. Llunt de produir este resultat, donarà lloc a contusions més o menys greus que ocasionarien accidents funestos; aixina és, que esta ferradura a penes va ser inventada es va oblidar enterament el seu us.

Ferradura de galocha

És una ferradura comuna en una prolongació més o menys llarga i ampla, soldada sobre el pla de la cara inferior en la part mija i anterior de les lumbres, en la seua extremitat anterior redoblada cap a avall a manera de ramplón. Es posa als cavalls topinos, ancados o emballestados, en la finalitat de que puguen fer algun servici.

Ferradura de gozne

Es diferencia de la ferradura comuna en la distribució de les claveras i en que està composta de dos miges ferradures unides en les lumbres per mig d'una tacha cilíndrica que passa per un forat redó que hi ha en l'extrem de cada una d'elles, fix de modo que els permeta moure's. Les dos extremitats en el lloc de la seua unió tenen una muesca redona en sentit invers que disminuïx la mitat del seu gros per a que es puguen acomodar i moure en més facilitat sense aumentar el gros de les lumbres. Esta ferradura té un o dos órdens de claveras colocades alternativament, unes cap a la vora externa i unes atres en mig de les lumbres i de les branques. Per l'articulació que té en les lumbres pot servir per a tots els caixcos, siguen grans o chicotets perque es pot estretir i eixamplar en facilitat; aixina és molt útil en els viages.

Ferradura de gozne en pestanyes i tornell

Es diferencia de la de gozne pròpiament tal en que no té claveras pero estan reemplaçades per onze pestanyes colocades al voltant de la vora externa i que les durícies són prolongades; tan grossos com a amples i perforats transversalment per un forat que reba una barreta de ferro en un cap redó en un extrem i un roll en l'atre per a rebre una femella, per mig del com s'aproximen o se separen les durícies de la ferradura. Per a que la barreta no vacile, l'entrada del forat pel costat extern de les durícies deu ser quadrada, com igualment la barreta prop del seu cap. Quan la ferradura està posada, la femella deu estar en la part externa del caixco per a que l'animal no es roce.

S'usa quan el caixco està tan desportillado que no es poden posar les taches; llavors, es rebaixa el caixco tot lo possible, es posa la ferradura, s'ajusten les durícies per mig de la femella i s'apliquen en el martillejo les pestanyes a la circumferència de la tapa. Esta ferradura solament pot servir quan l'animal està en quietud, puix a poc que vaja cau.

Ferradura de chinela

Es diferencia de la ferradura comuna de mà en que és més llarga, més estreta, menys coberta i en que s'aproxima per la seua forma a la ferradura de mula. Se li dona el nom de ferradura de chinela perque en la cara superior de cada una de les seues branques i durícies forma un pla inclinat de dins fòra. Té de llongitut una quinta part més que la ferradura comuna, d'ample una tercera part menys. La distància de la primera clavera del taló a l'extrem de la durícia és major i el gros de la vora interna de les branques i de les durícies és el doble que el de la vora externa.

Esta modificació en les proporcions de la ferradura de que es tracta és necessària per a que s'acomode millor a la configuració del caixco en que s'ha de posar, que és en els estrets de talons i en els sobreposts. A dia de hui, té molt poc us.

Ferradura de medialuna

És una ferradura comuna en les durícies tallades a una distància major o menor de la primera clavera del taló. El tall deu fer-se en bisell d'avant arrere, de modo que l'àngul inferior de les branques estiga perfectament redó. S'ampra esta ferradura quan el cavall s'alcança i s'arranca la ferradura de la mà en el peu; en algunes operacions del caixco, com en l'extirpació de la tapa, en els gabarros cartilaginosos, en els caixcos estrets de talons, etc.

Ferradura de mula

Es diferencia de la de cavall en que és més estreta; açò és, que la distància d'una branca a una atra és més curta i estes mateixes branques i les durícies presenten una direcció més recta perque els caixcos de la mula són generalment més estrets que els del cavall.

Ferradura de pontezuela

És una ferradura comuna en l'adició d'algunes peces accessòries. Hi ha vàries espècies:

• Una ferradura comuna en les durícies prolongades i doblats cap a la cara inferior de modo que formen un quadro perforat transversalment per un forat redó, que dona pas a un anell de ferro movedor en este mateix forat i soldat de modo que una volta introduït no puga eixir. Té ademés un atre anell en les lumbres fix com els dos anteriors en un ramplón, que es fa entre les dos primeres claveras de les lumbres. Esta ferradura es pot posar als cavalls que tenen alguna dificultat en el moviment de les articulacions dels membres anteriors. Quan l'animal marcha, els anells fan un soroll extraordinari i el respal és poc ferm, lo que obliga al cavall a alçar en precipitació i a molta altura el caixco per a no tocar en el sol i per este mig es conseguix que els moviments es facen a mida que els actes es repetixen en més llibertat. Esta ferradura deu posar-se en l'extremitat malalta.

• És una ferradura comuna de mà en quatre barretas de ferro i dispostes de modo que dos estan soldadas, una en cada branca en el lloc en que escomencen les durícies i les atres en els muscles; estes quatre barretas es doblen en esquadra de dalt avall i de fòra adins, en la direcció de la cara inferior de la ferradura, de modo que la perpendicular ixca de la vora externa; doblades d'esta manera es encorvan de nou a curta distància de l'àngul de l'esquadra, dirigint-les cap al centre de la ferradura, per a que els extrems es acaballen uns sobre uns atres i es reunixquen per mig d'un tornell que passa per un forat quadrat que hi ha en cada u dels dos extrems, colocant el cap del tornell cap a la part inferior. Esta ferradura es posa als animals que tenen un membre més curt que l'atre per una causa qualsevol per a restablir quant siga possible l'aplome natural.
• És una ferradura comuna en una plancha de ferro soldada en les lumbres i doblada en esquadra en direcció cap a les durícies; a poca distància d'estos se separa en dos branques, els extrems de les quals es sueldan en les durícies. Esta ferradura s'aplica quan l'animal té encollit un membre de resulta d'alguna malaltia i no pot o no s'atrevix a assentar-ho en el sol. Llavors, es posa l'herradora en el membre bo per a que vacilant el seu respal l'animal procure sostindre el cos valent-se del malalt. Uns atres diuen que la ferradura deu posar-se en el membre malalt, pero esta és una qüestió que el professor instruït resoldrà en la seua pràctica.
• Hi ha una atra espècie de ferradura de pontezuela que solament es diferencia de l'anterior en que en lloc de la chapa és un péntol de ferro redó. Té els mateixos usos.

Ferradura manca

És una ferradura comuna en una durícia truncada del modo que s'ha dit en la de mija lluna. S'aplica en l'escarza i en la codillera; en este cas es talla la durícia interna que és el que comprimix la punta del colze quan l'animal està tirat.

Ferradura manca en pestanya

Esta ferradura diferix de la manca pròpiament tal en que solament té sèt claveras i que en el lloc de l'octava es fa una obertura esculpida en el gros de la ferradura des de la vora interna a l'extern sense que la branca mude la seua forma natural. Esta obertura rep la prolongació d'una pestanya ampla i postiça que no passa de la vora interna pero que es redobla sobre l'extern i es dirigix cap a la cara superior de la ferradura; la figura de la pestanya és casi quadrada i prop de la seua vora superior està perforada per dos forats ovalats per a donar pas a una cinta que fixe i aproxime la pestanya contra la tapa; el seu llarc i ample deu ser el de la quarta part del caixco.

Esta ferradura s'aplica per a contindre l'aparat en el cas d'extirpació de la tapa; pero no s'ampra immediatament despuix d'esta operació sino quan el caixco nou escomença a créixer per a lliberar-ho del contacte dels cossos durs sobre els quals l'animal camina.

Ferradura per al despalme

Es diferencia de la ferradura comuna en que és més estreta i prima que esta i en que solament té quatre o sis claveras. Es posa immediatament despuix de l'operació del despalme.

Ferradura per al gèl

És una ferradura comuna en un forat a manera de terraja en mig de l'extrem de cada durícia i un atre en les lumbres entre les dos primeres claveras. Estos dos agujeres reben el mechó d'una tacha que forma una espècie de tornell en el cap piramidal, de modo que es lleven i es posen en facilitat sense necessitat de desherrar a l'animal. S'usa en els casos en que els carrers o els camins estan coberts de gèl per a evitar que l'animal esvare. Esta ferradura es pot suplir fent en la comuna un ramplón puntagut en cada durícia.

Ferradura per al juanete

És una ferradura en un de les durícies més amples esgambi que deu ser a costa del gros natural de la ferradura per a que no aumente el seu pes. S'usa quan el cavall té juanete. Hi ha una atra que consistix en tallar la durícia i eixamplar la branca, pero esta és inútil respecte a que es pot eixamplar la branca i la durícia al mateix temps, segons el lloc en que estiga el juanete.

Ferradura per als bous

Com el bou és didàctil, esta és, que té els extrems inferiors dels seus membres dividits en dos parts iguals, cridades piteus, és necessari que la seua ferradura estiga dividida també en dos parts i que cada una represente la mateixa forma que la part de piteu sobre la qual deu aplicar-se. Esta ferradura consistix en una plancha de ferro casi ovalada en cinc o sis claveras chicotetes en la vora externa i una o dos pestanyes més o menys llargues i amples en la vora interna. Esta plancha més ampla cap als talons que en el restant d'ella, cobrix tota la part inferior de cada piteu, menys els talons.

Ferradura prolongada

Es dona este nom a una ferradura comuna que té les lumbres dos o tres voltes més amples que lo ordinari. Servix esta ferradura per a remediar el defecte de topino.

Ferradura truncada per les lumbres

Es diferencia d'una ferradura comuna de peu, en que la part anterior de les lumbres està tallada de modo que tenen una mitat menys d'ample i les claveras més inclinades cap a les durícies; la part truncada deu estar en bisell i perfectament redona. En esta ferradura es hierran els cavalls que forgen i els que s'alcancen; alguns l'ampren també en la raça. Hi ha una atra espècie de ferradura truncada, que consistix en fer una mija lluna en les lumbres en lloc de tallar-les transversalment; s'usa també en la raça.