Labranza (agricultura)
,_1000_circa,_miniatura,_cotton_ms._Tiberius_CAPS_0_CAPS_1_,_f._3r.,_Londra,_British_Library.jpg){kind=link}
La labranza és l'operació de la agricultura que consistix en traçar regates mijanament profundes en el sol en una ferramenta de mà o en un llaurat. L'acció de llaurar la terra per mig d'un llaurat és referida com «llaurar». La paraula «llaurar» deriva del llatí llaborāre,[1] que tenia el significat genèric de treballar.
Entre les funcions de la labranza es troben facilitar la circulació de l'aigua per a un rec correcte, destruir les males herbes, fer menys compacta la terra adequant-la aixina per a la sembra agrícola, millorar l'estructura i textura del sol, evitar el encharcamiento provocat per altes precipitacions pluvials i l'us com a control biològic ya que els insectes i cucs queden a nivell superficial i vénen els depredadors a alimentar-se d'ells. Llaurar la terra vàries voltes, emparellant per a formar superfície de plantació es dona en llocs a on les condicions climàtiques no permeten preparar el sol prèviament com a temperatures baixes i pluges.
Evolució històrica de la labranza
[editar | editar còdic]La labranza es va realisar primer a través del treball humà, a voltes involucrant esclaus. Els animals en piteus també podrien usar-se per a llaurar la terra calcigant-la, ademés dels porcs, els instints naturals dels quals són arraïlar la terra regularment si se'ls permet. Llavors es va inventar el llaurat de fusta. Podria ser tirat en mà d'obra humana, o per mula, bou, elefant, búfalo domèstic, o un animal robust similar. Els cavalls generalment no són adequats, encara que races com el Clydesdale es varen criar com a animals de tir.
A voltes, la labranza pot requerir molta mà d'obra. Este aspecte es discutix en el text agronómico francés de el XVI escrit per Charles Estienne:
Una terra crua, asprosa i dura és difícil de llaurar, i no produirà gra ni cap atra cosa sense un gran treball, independentment de les estacions templades en humitat i sequetat.Plantilla:Nbsp... deus treballar-ho de la manera més exquisita, rastrillarlo i abonar-ho molt a sovint en una gran cantitat de femta, per a que ho faces millorPlantilla:Nbsp... pero desigeu especialment que no siguen regats en pluja, perque l'aigua és com a verí per a ells.
La popularitat de la labranza com a tècnica agrícola en els primers temps moderns va tindre que vore en les teories sobre la biologia de les plantes propostes per pensadors europeus. En 1731, l'escritor anglés Jethro Tull va publicar el llibre "Horse-Hoeing Husbandry: An Essay on the Principles of Vegetation and Tillage", en el que argumentava que era necessari polvorisar la terra fins a convertir-la en pols fina per a que les plantes pogueren fer us d'ella. Tull creïa que, ya que l'aigua, l'aire i la calor clarament no eren la substància principal d'una planta, les plantes estaven fetes de terra i, per lo tant, tenien que consumir péntols molt menuts de terra com a aliment. Tull va escriure que cada labranza posterior del sol aumentaria la seua fertilitat i que era impossible llaurar massa el sol.[2] No obstant, l'observació científica ha demostrat que lo contrari és cert; la labranza fa que el sol perga les qualitats estructurals que permeten que les raïls de les plantes, l'aigua i els nutrients penetren en ell, accelera la pèrdua del sol per erosió i dona com resultat la compactación del sol.[3]
L'us del llaurat romà, normalment de fusta i de tracció animal (boués o équidos) va perdurar fins a la mecanisació agrària de el XX. A partir de llavors els llaurats mecànics i els tractors varen permetre llaurar la terra en una major profunditat, alguna cosa que pot donar pas a processos erosivos de pèrdua del sol.
El llaurat d'acer va permetre l'agricultura en el Mig Oest d'Estats Units, a on les herbes i roques dures de les praderies causaven problemes. Poc despuix de 1900, es va introduir el tractor agrícola, que va fer possible la agricultura moderna a gran escala. No obstant, la destrucció de les pastures de la praderia i la labranza de la fèrtil capa superior del sol del mig oest nortamericà va provocar el Dust Bowl, en el que el sol va ser arrastrat i convertit en tormentes de pols que varen ennegrir el cel. Açò va provocar la reconsideración de les tècniques de labranza,[2] pero en els Estats Units, a partir de 2019, encara es perden 3 billons de lliures de sol per l'erosió i l'adopció de tècniques millorades encara no està generalisada.[4]
En l'actualitat la tendència és a llaurar menys i aplicar tècniques com llaurar perpendicularmente a la pendent, en l'objecte de reduir l'erosió. L'us de herbicida o de guadañadoras permet actualment prescindir de les azadas per a eliminar les males herbes. Estudis recents demostren que llaurar només temporalment aumenta l'infiltració d'aigua i que el balanç hídric és més favorable si no es pertorba la terra. Ademés no llaurar permet que els cultius perennes tinguen més raïls prop de la superfície.
Treballar el sol per a realisar els seus sembres en la finalitat d'obtindre l'aliment va ser una de les primeres preocupacions de l'home. Les primitives ferramentes varen ser construïdes toscamente de fusta, os i pedres en les que es removia una menuda regata. D'esta manera, l'àrea que es podia treballar i sembrar era molt llimitada.
Tècniques de labranza
[editar | editar còdic]Labranza convencional o tradicional
[editar | editar còdic]La labranza convencional o tradicional és el laboreo del sol anterior a la sembra en maquinària (llaurats) que talla parcialment els primers 15 cm de sol. El sol s'afluixa, aireja i mescla, lo que facilita l'ingrés d'aigua, la generalisació de nutrients, la reducció de plagues i malezas en superfície. Pero també es reduïx ràpidament la cobertura de superfície, s'acceleren els processos de degradació de la matèria orgànica i aumenten els riscs d'erosió. Generalment, la labranza convencional implica més d'una operació en tall i inversió del sol.
En tractats d'agronomia de el XVIII es reflectia la labranza, per eixemple per a cultius com el café.[5]
Labranza mínima o conservacionista
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Labranza mínima.
La labranza mínima o conservacionista implica el laboreo anterior a la sembra en un mínim de passades de maquinària anterior a la seua cort (rastrón, rastra doble, rastras de dents, cultivador de camp). Es provoca la aireación del sol, pero hi ha menor inversió i mesclat d'est. S'acceleren els processos de mineralisació de nutrients pero a menor ritme que en el cas anterior. Queden més residus vegetals en superfície i ancorats en la massa del sol; per tant, el risc d'erosió és menor.
Segons la FAO, este tipo de método de labranza és un dels métodos més eficaços per a evitar la erosió del sol.[6] Estudis recents mostren que la labranza mínima o conservacionista no produïx necessàriament una major productivitat en els cultius,[7] pero que baixe certes condicions esta tècnica pot incrementar els cultius i minimisar els seus impactes negatius si es combina en la retenció de residus orgànics i la rotació de cultius, especialment en zones seques o àrides.[8]
Un estudi d'investigadors chilens va analisar els efectes d'este tipo de método en la retenció d'humitat en el sol, obtenint major retenció d'humitat en els sols que no havien segut llaurats.[9]
Labranza zero o sembra directa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sembra directa.
La labranza zero o sembra directa és aquella a on no es laborea el sol sino que se sembra directament depositant la llavor en un tall vertical de pocs centímetros que es realisa en una cuchilla circular o zapata de cort. Una roda compactar la llavor en la regata de sembra per a permetre el seu contacte en el sol humit. Esta tècnica exigix controlar les malezas en herbicida abans de la sembra, i també fertilizar degut a que la mineralisació natural dels nutrients del sol es torna molt llenta. És el millor sistema per a evitar l'erosió del sol. La seua major restricció radica en l'us de substàncies químiques que poden contaminar les aigües, ademés en els últims anys s'ha provocat una intensa compactacion que va dur aparellat problemes hídrics regionals causant inundacions alguns d'estos problemes s'han pogut visualisar en la províncies de Santa Fe i Buenos Aires, en Argentina.
Agricultura de precisió
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Agricultura de precisió.
La agricultura de precisió té com a propòsit fer el millor us dels insumos (productes agroquímicos, combustibles, llavors, etc.). Busca evitar una utilisació excessiva en àrees de poc potencial i defectuosa en les de major productivitat. Es basa en preparar mapes d'aptitut i de rendiment. Els primers, de naturalea estàtica, descriuen el potencial del camp en funció de la topografia i la calitat del sol (textura, profunditat, contingut de matèria orgànica, nutrients, etc). Els segons s'obtenen durant la collita per mig d'instrumental conectat a satèlits que registra el rendiment en gra dels lots de manera instantànea i molt precisa. En eixa informació, es pot controlar la dosificació de fertilisants i fer en virtut del potencial dels sols i la geografia. Si l'informació espacial rellevada de la cosechadora s'integra a atres mapes indicatius de la presència de malezas (particularment les perennes), es pot guiar també la dosificació de productes químics que combaten malezas i atres plagues.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «llaurar | Diccionari de la llengua espanyola» (en és). «Diccionari de la llengua espanyola» - Edició del Tricentenario. Consultat el 29 de febrer de 2020.
- ↑ 2,0 2,1 «History of tillage and tillage research». University of Minnesota Extension.
- ↑ “Conservation agriculture – a panacea to improve soil physical health” . Current Science 112 (1). doi:.
- ↑ “Safeguarding Soil: A Smart Way to Protect Farmers, Taxpayers, and the Future of Our Food” . Union of Concerned Scientists.
- ↑ (1833) Memòria dels abonaments, cultiu i beneficis que necessiten les diverses valls de la província de Caracas per a la plantació de café. Presentada al Real Consulat per un patriota que s'interessa en la prosperitat de l'agricultura, en 26 d'octubre de 1809. Adicionada per un amic de l'agricultura, etc, pp. 26–.
- ↑ Organisació de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació. «Labranza de conservació ¿fi del llaurat?». www.fao.org. Archivat des d'el original, el 15 d'octubre de 2021. Consultat el 29 de febrer de 2020.
- ↑ «Estudie diu que l'agricultura sense labranza pot no dur els auments de rendiment esperats» (en és). Agriculturers.com | Ret d'Especialistes en Agricultura. Consultat el 29 de febrer de 2020.
- ↑ Nature.517(7534)
- 365–368.ISSN 1476-4687.doi:10.1038/nature13809.Consultat el 29 de febrer de 2020.
- ↑ Agricultura Tècnica.62(4)
- 555–564.ISSN 0365-2807.doi:10.4067/S0365-28072002000400007.Consultat el 29 de febrer de 2020.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Labranza (agricultura)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.