Sembra directa

Archiu:Aufgelaufene Direktsaat auf Lehm.jpg

Sembra directa

Cultiu de soja sembrat baix sembra Directa sobre un rastoll de sorgo granífero.

La sembra directa, labranza de conservació, labranza zero, o sembra directa sobre rastoll és una tècnica de cultiu sense llaurat, en lo que s'evita l'alteració del sol. La labranza zero sense llaurat incrementa la cantitat d'aigua que s'infiltra en el sol, aumenta la retenció de matèria orgànica i la conservació de nutrients en el sol. En moltes regions agrícoles evita la erosió del sol i prevé organismes causants de plagues, ya que es manté el equilibri ecològic del sol degut a que també es protegixen els organismes que contrarresten les malalties. El benefici més important de la sembra directa és la preservació de les característiques físiques, químiques i biològiques del sol, fent que els sols adquirixquen més resiliencia.

Història

Si be la sembra directa és una tecnologia desenrollada a fins de el XX i difosa des de començos de el XXI, el seu orige és molt més antic. Ya en Sumerio s'utilisava en el tercer mileni abans de Crist un “llaurat-sembradora” que a la parell de posseir una reixa que obria la regata, contava en una espècie d'embut pel qual s'abocava la llavor. En Sudamérica, en la época incaica usaven el “pal sembrador” en el qual es feya un menut clot en el sol en el qual abocaven la llavor.

Durant la década de 1930, en especial de 1932 a 1939, el centre oest d'Estats Units va sofrir prolongades sequies que varen provocar una persistent i intensa erosió eòlica, en desastroses tormentes de pols, especialment en el denominat Dust Bowl. Este desastre ecològic va ser creant consciència sobre els problemes ambientals en Estats Units. En 1943, Edward H. Faulkner (1886-1964), un exagente d'extensió de Kentucky i Ohio, va publicar Plowman’s folly (La insensatez del llauro), un llibre herético per a les ciències agràries de l'época. Al començ del seu primer capítul resumix la seua doctrina sostenint que el llaurat de reixa i vertedera “… és l'implemente menys satisfactori en la preparació del sol per a la producció dels cultius” i advoca per la labranza mínima i l'incorporació de matèria orgànica al sol. Esta obra i els llibres i treballs d'atres autors heterodoxos varen dur poc a poc a replantejar el rol de la labranza en agricultura. I en això varen estimular l'investigació i experimentació de la sembra directa, que va tindre els seus començos, tímits i esporàdics, durant la década de 1960 en Estats Units.

En Argentina, un dels països a on més s'ha estés la sembra directa, els primers ensajos furs realisats al començament dels anys 60 per Marcelo Fagioli (n. en 1929) en Pergamí; els resultats varen ser publicats recent en 1974. pero eren coneguts per atres professionals, entre ells Carlos Senigagliesi (n. 1946) que després es va integrar a un equip de l'experimental de Marcos Juárez que va alvançar en el tema.

Al principi, la difusió de la nova tecnologia va entropeçar en varis problemes. El primer va ser el control de les malezas, puix els herbicidas químics de l'época encara no les dominaven adequadament. Recent en la difusió del glifosato i la soja RR, immune a est, es va conseguir superar el problema en el seu cultiu. El segon problema varen ser les sembradoras. Les convencionals estaven construïdes per a sembrar sobre un “llit de sembra” resultant d'una labranza primària i vàries secundàries que deixaven un sol lliure de restants vegetals, refinat, solt i mullido. La sembradora de sembra directa, en canvi, deu treballar sobre un rastoll, a voltes molt abundant com el de dacsa, un sol sense llaurar i generalment desparejo. Açò implica màquines més complexes, robustes i pesades, i per tant una major inversió per al productor. Un tercer problema va ser convéncer a agricultorés i professionals de la factibilidad i les ventages de la sembra directa. L'imprescindible necessitat d'una labranza adequada i un llit de sembra apropiada per al normal desenroll d'un cultiu era un dogma milenari. A això agrega Senigagliesi que “no solament els productors són contraris a les innovacions i als canvis. Els tècnics també solem tindre eixes actituts i som més difícils de convéncer”. Poc a poc, estes dificultats es varen ser superant permetent l'expansió de la sembra directa.

Beneficis

La sembra directa oferix múltiples ventages:

• Conservació del sol: Al no llaurar, es reduïx significativament l'erosió hídrica i eòlica.

• Retenció d'humitat: La cobertura del sol en residus de cultius anteriors ajuda a mantindre la humitat, beneficiant el desenroll de les plantes.

• Reducció de costs: Disminuïx l'us de maquinària i combustible, lo que es traduïx en menors despeses operatives.

• Millora de la fertilitat: Favorix l'activitat biològica del sol i la retenció de nutrients.

Per mig de la sembra tradicional, la productivitat dels sols sol baixar de manera important per la reducció de la matèria orgànica, producte del laboreo excessiu del sol. En llaurar el sol, es produïx una modificació de la seua atmòsfera interior en ingressar O₂ de l'atmòsfera externa, que aumenta els processos oxidativos de la matèria orgànica i llibera CO₂ (gas d'efecte hivernàcul) a l'atmòsfera. Eixa pèrdua de matèria orgànica llibera una gran cantitat de nutrients, lo que aumenta la fertilitat immediata del sol. El llaurat any rere any fa disminuir la densitat aparent del sol i per tant la resistència a la penetració de la capa arable, lliberant cada volta més els nutrients propis del sol. A la veta de varis anys el sol ya no té més matèria orgànica i la producció agrícola disminuïx, lo que sol obligar als agricultors a usar fertilisants químics, a deixar-la en guaret o a abandonar la terra.

Per la seua banda la sembra directa permet acumular rastolls en el sol any rere any que contribuïxen al recapte del sol a través de l'increment de la capa superficial de matèria orgànica, millores en la permeabilidad i el aireamiento i reducció de l'erosió del sol. La labranza zero és una resposta a la caiguda del contingut de matèria orgànica en sols agrícoles somesos a labranza convencional. L'objectiu és remoure lo menys possible el sol, disminuir els cicles de oxigenación intensos de la matèria orgànica i, per eixe mig, evitar la destrucció de la mateixa.

El llaurat ha segut utilisat a lo llarc de l'història per a remoure i preparar els sols per a la sembra i aixina també eliminar malezas, o plantes indesijables. No obstant, després de l'implantació dels cultius, les malezas tornen a emergir i a competir en ells per llum, aigua i nutrients. Això obliga a recórrer a l'aplicació de més labranzas per a eliminar malezas mecánicamente entre llínees de sembra o be a través de l'us de fitosanitarios. El problema en les labranzas és que incrementen l'erosió dels sols fins a deixar-los irrecuperables en molts casos. En els sistemes de sembra directa, les malezas requerixen ser eliminades per mijos biològics per mig de l'utilisació de ganado herbívor (ovelles, vaques). Aixina mateix, alguns agricultors opten per controlar les malezas en fitosanitarios, encara que en estos casos precisen d'un us racional baixe les premisses del Maneig integrat de plagues, Malezas i Malalties (MIP) dels cultius. Per un atre costat, també exigix aportes extres de nitrogen, per mig de l'introducció de cultius de servicis ambientals leguminosos que fixen nitrogen per mig de la simbiosis en bactèries del gènero Bradyrhizobium.

En Argentina, país referent en l'aplicació de la Sembra Directa, la labranza zero va començar a utilisar-se en el centre de la Regió Pampeana en la década de 1980 com a resposta al control de la erosió hídrica i eòlica, especialment en els sols arenencs exposts al vent i en aquells casos a on les pendents exponen als sols a l'acció de l'aigua de pluja i al escurrimiento o escorrentía superficial. Posteriorment va continuar un procés d'expansió de l'àrea en Sembra Directa fins a ocupar la major part de l'àrea agrícola argentina.

Per últim, en certes zones humides, s'utilisa esta tecnologia perque permet accedir als sols anegadizos poc despuix de pluges, en periodos en que, despuix d'haver segut llaurats, resultarien lodazales, en que les màquines no conseguirien desplaçar-se. En casos extrems, la labranza zero ha aplegat a regenerar sols erosionats.

Investigacions realisades en Argentina varen permetre conéixer i quantificar els següents beneficis

• Reduïx l'erosió dels sols en més del 90%
• Reduïx l'evaporament de l'aigua en una 70% i millora la seua eficiència d'us
• Reduïx en més del 60% l'us de combustibles fòssils, en una reducció important en l'emissió de gasos d'efecte hivernàcul
• Favorix el seqüestre de carbono en el sol i millora la fertilitat química, física i biològica.
• Promou una major biodiversitat i activitat biològica
• Incrementa el ciclaje de nutrients
• Reduïx els costs operatius i les hores de treball, fet que permet utilisar eixe temps en millorar les planificacions i les estratègies productives

Desventages

A pesar dels seus beneficis, la sembra directa també presenta alguns desafius:

• Dependència de herbicida: Al no remoure el sol, és comú l'us de herbicida per al control de malezas, lo que pot generar resistències si no es maneja adequadament.

• Inversió inicial: Requerix maquinària especialisada, lo que pot representar una barrera econòmica per a alguns productors.

• Adaptació tècnica: És necessari un coneiximent tècnic adequat per a implementar correctament esta tècnica i maximizar els seus beneficis.