Nitrogen

El nitrogen[1] és un element químic de número atómico 7, símbol N, la seua massa molar és de 14,0067 g/mol, la seua massa atòmica és 14.0067o i en condiciones normals forma un gas diatómico (nitrogen diatómico o molecular) que constituïx de l'orde del 78 % de l'aire atmosfèric.[2] Antigament era cridat ázoe, azoe o assot (símbol Az).[3]
El nitrogen és el membre més llauger del grup 15 de la taula periòdica, a sovint cridat pnictógeno. És un element comú en l'univers, que s'estima en aproximadament sèptim en abundància total en la Via Làctea i el sistema solar. A temperatura i pressió estàndar, dos àtoms de l'element s'unixen per a formar dinitrógeno, un gas incoloro i vàter de fòrmula N<sub>2</sub>. El dinitrógeno forma al voltant del 78 % de l'atmòsfera terrestre, lo que ho convertix en l'element no combinat més abundant. El nitrogen està present en tots els organismes, principalment en els aminoàcits (i per tant en les proteïnes), en els àcits nucleicos (ADN i ARN) i en la molècula de transferència d'energia trifosfato d'adenosina. El cos humà conté al voltant d'un 3 % de nitrogen en massa, el quart element més abundant en el cos despuix de l'oxigen, el carbono i l'hidrogen. El cicle del nitrogen descriu el moviment de l'element des de l'aire, cap a la biosfera i els composts orgànics, i despuix de regrés a l'atmòsfera.
Molts composts d'importància industrial, com l'amoníac, l'àcit nítric, els nitrat orgànics (propulsors i explosius) i el cianur, contenen nitrogen. El fortísimo triple enllaç del nitrogen elemental (N≡N), el segon enllaç més fort de qualsevol molècula diatómica despuix del monòxit de carbono (CO),[4] domina la química del nitrogen. Açò provoca dificultats tant per als organismes com per a l'indústria a l'hora de convertir el N<sub>2</sub> en composts útils, pero al mateix temps significa que la crema, l'explosió o la descomposició dels composts de nitrogen per a formar gas nitrogen lliberen grans cantitats d'energia a sovint útil. El amoníac i els nitrat produïts sintéticamente són fertilisants clau per a l'indústria, i els nitrat dels fertilisants són contaminants clau en l'eutrofización dels sistemes aquàtics.
Aparte del seu us en fertilisants i almagasens d'energia, el nitrogen és un constituent de composts orgànics tan diversos com el Kevlar utilisat en teixits d'alta resistència i el cianoacrilato utilisat en el superglue. El nitrogen és un constituent de totes les principals classes de fàrmacs, inclosos els antibiòtics. Molts fàrmacs són imitacions o profármacos de les molècules naturals de senyalisació celular que contenen nitrogen: per eixemple, els nitrat orgànics nitroglicerina i nitroprusiato controlen la pressió arterial al metabolizarse en òxit nítric. Moltes drogues notables que contenen nitrogen, com la cafeïna natural i la morfina o les anfetaminas sintètiques, actuen sobre els receptors dels neurotransmisores animals.
Història

Els composts de nitrogen tenen una història molt llarga, ya que el clorur d'amoni era conegut per Heródoto. Ya eren ben coneguts en l'Edat Mija. Els alquimistes coneixien l'àcit nítric com aqua fortis (aigua forta), aixina com atres composts nitrogenats com les sals d'amoni i les sals de nitrat. La mescla d'àcit nítric i clorhídric era coneguda com aigua regio (aigua real), célebre per la seua capacitat per a dissoldre l'or, el rei dels metals.[5]
El descubrimiento del nitrógeno se atribuye al médico escocés Daniel Rutherford en 1772, que lo llamó aire nocivo.[6][7] Encara que no ho va reconéixer com una substància química totalment diferent, ho va distinguir clarament de l'"aire fix", o diòxit de carbono, de Joseph Black.[8] El fet de que hi havia un component de l'aire que no soportava la combustió estava clar per a Rutherford, encara que no era conscient de que fora un element. El nitrogen també va ser estudiat casi al mateix temps per Carl Wilhelm Scheele,[9] Henry Cavendish,[10] i Joseph Priestley,[11] que es va referir ad ell com aire cremat o teoria del flogisto. El químic francés Antoine Lavoisier es va referir al gas nitrogen com "aire mefítico" o assot, de la paraula άζωτικός del grec. (azotikos), "sense vida", degut a que és majoritàriament inerte.[12][13] En una atmòsfera de nitrogen pur, els animals morien i les flames s'extinguien. Encara que el nom de Lavoisier no va ser acceptat en anglés, ya que es va senyalar que casi tots els gasos (de fet, en l'única excepció de l'oxigen) són mefíticos, s'utilisa en molts idiomes (francés, italià, portugués, polac, rus, albanés, turc, etc. L'alemà Stickstoff també fa referència a la mateixa característica, és dir, ersticken "ofegar o asfixiar") i encara permaneix en anglés en els noms comuns de molts composts de nitrogen, com la hidracina i els composts del ion azida. Finalment, va donar lloc a la denominació "pnicógenos" per al grup encapçalat pel nitrogen, del grec πνίγειν "ofegar".[5]
La paraula anglesa nitrogen (1794) va entrar en la llengua a partir del francés nitrogène, acunyat en 1790 pel químic francés [[Je an-Antoine Chaptal]] (1756-1832),[14] del francés nitre (nitrat de potassi, també cridat salitre) i el sufix francés -gène, "produir", del grec -γενής (-gens, "engendrat"). El significat de Chaptal era que el nitrogen és la part essencial de l'àcit nítric, que a la seua volta es produïa a partir del nitrat de potassi. En époques anteriors, el nitro s'havia confòs en el "natrón" egipcíac (carbonat de sodi) - cridat νίτρον (nitrón) en grec - que, a pesar del nom, no contenia nitrat.[15]
Les primeres aplicacions militars, industrials i agrícoles dels composts de nitrogen utilisaven el salitre (nitrat de sodi o nitrat de potassi), sobretot en la pólvora, i posteriorment com fertilisant. En 1910, Lord Rayleigh va descobrir que una descàrrega elèctrica en el gas nitrogen produïa "nitrogen actiu", un monoatómico alótropo del nitrogen.[16] La "núvol arremolinar de llum groga lluenta" produïda pel seu aparat va reaccionar en mercuri per a produir nitrur de mercuri explosiu.[17]
Durant molt temps, les fonts de composts de nitrogen varen ser llimitades. Les fonts naturals procedien de la biologia o de depòsits de nitrat produïts per reaccions atmosfèriques. La fixació de nitrogen per mig de processos industrials com el procés Frank-Car (1895-1899) i el procés Haver-Bosch (1908-1913) varen aliviar esta escassea de composts nitrogenats, fins al punt de que la mitat de la producció mundial d'aliments depén ara dels fertilisants nitrogenats sintètics.[18] Al mateix temps, l'ús del método de Ostwald (1902) per a produir nitrat a partir de la fixació industrial del nitrogen va permetre la producció industrial a gran escala de nitrat com matèria primera en la fabricació d'explosius en la Guerra Mundial del XX.[19][20]
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ NASA Earth Fact Sheet, (actualizado al 17 de noviembre de 2010). Consultado el 26 de febrero de 2013.
- ↑ Gómez de Enterría, Josefa(2008).«Ázoe, azote, nitrógeno».Panace.IX(28)
- ↑ Energías de enlace comunes (D) y longitudes de enlace (r). wiredchemist.com
- ↑ 5,0 5,1 Greenwood y Earnshaw, pp. 406-07
- ↑ Rutherford, Daniel (1772) "Dissertatio Inauguralis de aere fixo, aut mephitico]" (Disertación inaugural sobre el aire [llamado] fijo o mefítico), disertación de doctorado, Universidad de Edimburgo, Escocia. Traducción al inglés: Dobbin, Leonard(1935).«Daniel Rutherford's inaugural dissertation».Journal of Chemical Education.12(8): 370-75.
- ↑ Weeks, Mary Elvira(1932).«El descubrimiento de los elementos. IV. Tres gases importantes».Journal of Chemical Education.9(2): 215.doi:10.1021/ed009p215.
- ↑ Aaron J. Ihde, The Development of Modern Chemistry, Nueva York 1964.
- ↑ Carl Wilhelm Scheele, Chemische Abhandlung von der Luft und dem Feuer [Tractat químic sobre l'aire i el fòc] (Upsal a, Suècia: Magnus Swederus, 1777; i Leipzig, (Alemània): Siegfried Lebrecht Crusius, 1777). En la secció titulada "Die Luft muß aus elastischen Flüßigkeiten von zweyerley Art, zusammengesetzet seyn". (L'aire deu estar compost per decorreguts elàstics de dos classes), pp. 6-14, Scheele presenta els resultats de huit experiments en els que es va fer reaccionar l'aire en diverses substàncies. Va concloure (p. 13): "Aixina veig yo en els experiments realisats, que l'aire està compost per dos decorreguts diferents, dels quals el primer no té l'efecte del flogisto, i el segon té la mateixa força d'atracció, i està compost pel 3:10 i el 4:10 de la massa d'aire total". (Aixina veig [açò] pels experiments [que es] varen realisar: que l'aire consistix en dos decorreguts [que] diferixen entre sí, dels quals l'un no expressa en absolut la propietat d'atraure el flogisto; l'atre, no obstant, és capaç de tal atracció i que constituïx entre 1/3 i 1/4 de la massa total de l'aire).
- ↑ Priestley, Joseph(1772).«Observations on different kinds of air».Philosophical Transactions of the Royal Society of London.62: 147-256. ; ver p. 225.
- ↑ Priestley, Joseph(1772).«Observations on different kinds of air».Philosophical Transactions of the Royal Society of London.62: 147-256.doi:10.1098/rstl.1772.0021. ; ver: "VII. Del aire infectado con los humos del carbón vegetal encendido". pp. 225-28.
- ↑ Lavoisier, Antoine en Robert Kerr, trans., Elements of Chemistry, 4ª ed. (Edimburc, Escòcia: William Creech, 1799). (Edimburc, Escòcia: William Creu ch, 1799), pp. 85-86. [p. 85]: "En reflexionar sobre les circumstàncies d'este experiment, percebem fàcilment; que el mercuri, durant el seu calcinació [és dir, el seu torrat en l'aire], absorbix la part salubre i respirable de l'aire, o, per a parlar més estrictament, la base d'esta part respirable; que l'aire restant és una espècie de mefitis [és dir, un gas venenós emés per la terra], incapaç de soportar la combustió o la respiració; ... " [p. 86]: "Més avant demostraré que, a lo manco en el nostre clima, l'aire atmosfèric està compost d'aire respirable i mefítico, en la proporció de 27 i 73; ..."
- ↑ Lavoisier, Antoine con Robert Kerr, trans., Elements of Chemistry, 4ª ed., Edimburgo, Escocia: William Kerr. (Edimburgo, Escocia: William Creech, 1799), p. 101: "Siendo hasta ahora poco conocidas las propiedades químicas de la parte nociva del aire atmosférico, nos hemos conformado con derivar el nombre de su base de su conocida cualidad de matar a los animales que se ven obligados a respirarlo, dándole el nombre de azot, de la partícula privativa griega α y ξωη, vita; de ahí que el nombre de la parte nociva del aire atmosférico sea gas azótico. "
- ↑ Chaptal, J. A. y Nicholson, William trans. (1800) Elements of Chemistry, 3ª ed. Londres, Inglaterra: C.C. y J. Robinson, vol. 1. pp. xxxv-xxxvi: "Para corregir la Nomenclatura sobre este punto [es decir, a este respecto], no es necesario más que sustituir a [es decir, por] esta palabra una denominación que se derive del sistema general utilizado; y he presumido de proponer la de Gas Nitrógeno. En primer lugar, se deduce de la propiedad característica y exclusiva de este gas, que forma el radical del ácido nítrico. Por este medio conservaremos a las combinaciones [es decir, a los compuestos] de esta sustancia las denominaciones recibidas [es decir, prevalecientes], como las de Ácido Nítrico, Nitratos, Nitritos, &c."
- ↑ nitrón. Etymonline.com. Recuperado 2011-10-26.
- ↑ Strutt, R. J. (1911) "Bakerian Lecture. Una modificación químicamente activa del nitrógeno, producida por la descarga eléctrica". Proceedings of the Royal Society A, 85 (577): 219-29.
- ↑ [http://www.lateralscience.co.uk/activen/index.html El nitrogen actiu
Lord Rayleigh]
- Archivat el 1 de novembre de 2012 archivat en Wayback Machine.. Lateralscience.co.uk. Recuperat 2011-10-26.
- ↑ Erisman, Jan Willem; Sutton, Mark A.; Galloway, James; Klimont, Zbigniew(2008).«Cómo un siglo de síntesis d'amoníac cambió el mundo».Nature Geoscience.1(10): 636.doi:10.1038/ngeo325.
- ↑ (1902-01-09).«Mejoras en la fabricación de ácido nítrico y óxidos de nitrógeno».
- ↑ (1902-12-18).«Mejoras en y relacionadas con la fabricación de ácido nítrico y óxidos de nitrógeno».