Gas

El gas és un estat d'agregació de la matèria en el qual, baixe certes condicions de temperatura i pressió, el seu molècules interaccionen o reaccionen débilmente entre sí, adoptant la forma i el volum del recipient que les conté, i tendint a separar-se, açò és: s'expandixen tot lo possible.
A temperatura i pressió ambientals, els gasos poden ser elements com l'hidrogen, l'oxigen, el nitrogen, el clor, el flúor i els gasos nobles, composts com el diòxit de carbono o el propà, o mescles com l'aire.
Els vapors i el plasma compartixen propietats en els gasos i poden formar mescles homogénees, per eixemple vapor d'aigua i aire; en conjunt són coneguts com cossos gaseosos, estat gaseós[2] o fase gaseosa.
Història
En 1648 el químic Jan Baptista van Helmont, considerat el pare de la química neumàtica, va crear el vocable "gas" (durant un temps es va usar també "estat aeriforme"), a partir del terme grec kaos (desorde) per a definir les característiques de l'anhídrit carbónico. Esta denominació es va estendre despuix a tots els cossos gaseosos, també cridats decorreguts elàstics, decorreguts compresibles o aires, i s'utilisa per a designar un dels estats de la matèria.
La principal característica dels gasos respecte dels sòlits i els líquits, és que no poden vore's ni tocar-se, pero també es troben composts d'àtoms i molècules.
La causa de la naturalea del gas es troba en les seues molècules, molt separades unes d'unes atres i en moviments aleatoris entre sí. De la mateixa manera que ocorre en els atres dos estats de la matèria, el gas també pot transformar-se (en líquit) si se somet a temperatures molt baixes. A este procés se li denomina condensació en el cas dels vapors i liqüefacció en el cas dels gasos perfectes.
La majoria dels gasos necessiten temperatures molt baixes per a conseguir condensarse. Per eixemple, en el cas de l'oxigen, la temperatura necessària és de –183 °C.[3]
Les primeres lleis dels gasos varen ser desenrollats des de finals del XVII, quan els científics varen escomençar a donar-se conte de que en les relacions entre la pressió, el volum i la temperatura d'una mostra de gas, en un sistema tancat, es podria obtindre una fòrmula que seria vàlida per a tots els gasos. Estos es comporten de forma similar en una àmplia varietat de condicions, per la bona aproximació que tenen les molècules que es troben més separades, i hui en dia l'equació d'estat per a un gas ideal es deriva de la teoria cinètica. Ara les lleis anteriors dels gasos es consideren com a casos especials de l'equació del gas ideal, en una o més de les variables mantingudes constants
Empíricamente, s'observen una série de relacions proporcionals entre la temperatura, la pressió i el volum que donen lloc a la llei dels gasos ideals, deduïda per primera volta per Émile Clapeyron en 1835
Etimologia
La paraula gas va ser inventada pel científic flamenc Jan Baptista van Helmont en el XVII, sobre el llatí chaos.[4]
Característiques
Els gasos s'expandixen perque el seu molècules interaccionen o reaccionen débilmente entre sí, sense formar enllaços moleculars,[5]i per la seua alta concentració d'energia cinètica. Són decorreguts altament compresibles, que experimenten grans canvis de densitat en la pressió i la temperatura.[6]
Les molècules que constituïxen un gas casi no són atretes unes per unes atres, per lo que es mouen en el buit a gran velocitat i molt separades entre sí, lo que explica les seues propietats:[7]
- Les molècules d'un gas es troben pràcticament lliures, de modo que són capaços de distribuir-se per tot l'espai en el qual són continguts. Les forces gravitatòries[8] i d'atracció entre les molècules són despreciables, en comparació a la velocitat a la que es mouen les seues molècules.
- Els gasos ocupen completament el volum del recipient que els conté.
- Els gasos no tenen forma definida, adoptant la dels recipients que els contenen.
- Poden comprimir-se fàcilment, degut a que existixen enormes espais buits entre unes molècules i unes atres.
Comportament macroscòpic dels gasos

En observar un gas, és típic especificar un marc de referència o una escala de llongitut. Una escala de llongitut major correspon a un punt de vista macroscòpic o global del gas. Esta regió (denominada volum) deu tindre un tamany suficient per a contindre una gran mostra de partícules de gas. L'anàlisis estadístic resultant d'este tamany de mostra produïx el comportament "promig" (és dir, velocitat, temperatura o pressió) de totes les partícules de gas dins de la regió. Pel contrari, una escala de llongitut més menuda correspon a un punt de vista microscòpic o de partícules.
Macroscópicamente, les característiques del gas medides són en térmens de les pròpies partícules del gas (velocitat, pressió o temperatura) o del seu entorn (volum). Per eixemple, Robert Boyle va estudiar química neumàtica durant una menuda part de la seua carrera. Un dels seus experiments va relacionar les propietats macroscòpiques de la pressió i el volum d'un gas. El seu experiment va utilisar un manómetro de tubo en J que sembla un tubo d'ensaig en la forma de la lletra J. Boyle va atrapar un gas inerte en l'extrem tancat del tubo d'ensaig en una columna de mercuri, lo que fa que el número de partícules i la temperatura siguen constants. Va observar que quan s'aumentava la pressió en el gas, en agregar més mercuri a la columna, el volum del gas atrapat disminuïa (açò es coneix com a relació inversa). Ademés, quan Boyle va multiplicar la pressió i el volum de cada observació, el producte va ser constant. Esta relació es va mantindre per a cada gas que Boyle va observar que va conduir a la llei (PV = k), nomenada en honor al seu treball en este camp.
Hi ha moltes ferramentes matemàtiques disponibles per a analisar les propietats dels gasos. A mida que els gasos estan subjectes a condicions extremes, estes ferramentes es tornen més complexes, des de les equacions de Euler per al fluix no viscós fins a les equacions de Navier-Stokes[9] que expliquen completament els efectes viscosos. Estes equacions s'adapten a les condicions del sistema de gas en qüestió. L'equip de laboratori de Boyle va permetre l'ús d'àlgebra per a obtindre els seus resultats analítics. Els seus resultats varen ser possibles perque estava estudiant gasos en situacions de pressió relativament baixa a on es comportaven d'una manera "ideal". Estes relacions ideals s'apliquen als càlculs de seguritat per a una varietat de condicions de vol en els materials en us. L'equip d'alta tecnologia que s'utilisa hui en dia va ser dissenyat per a ajudar-nos a explorar en seguritat els entorns operatius més exòtics a on els gasos ya no es comporten d'una manera "ideal". Esta matemàtica alvançada, que inclou estadístiques i càlcul multivariable, possibilita la solució a situacions dinàmiques tan complexes com la reentrada de vehículs espacials. Un eixemple és l'anàlisis de la reentrada del transbordador espacial que es mostra en l'image per a garantisar que les propietats del material baix esta condició de càrrega siguen adequades. En este règim de vol, el gas ya no es comporta de manera ideal.
Vore també
600px
- Gasos medicinals
- Canvi d'estat
- Liqüefacció de gasos
- Líquit
- plasma (estat de la matèria)
- Pressió parcial
- Sòlit
- Vapor (estat)
Referències
- ↑
- ↑ www.ecured.cu. «Estado gaseoso». Consultat el 24 de mayo de 2017.
- ↑ (1 de enero de 2006) Física: principios con aplicaciones, Pearson Educación. ISBN 9789702606956. Consultat el 16 de febrer de 2017.
- ↑ «gas.» Diccionario de la lengua española. Avance de la vigésima tercera edición. Consultado el 15 de septiembre de 2015.
- ↑ Villarreal Marín, Nicole. «Enlaces moleculares». Consultat el 24 de mayo de 2017.
- ↑ Alejandrina, GALLEGO PICÓ; María, GARCINUÑO MARTÍNEZ Rosa; José, MORCILLO ORTEGA Mª; Ángel, VÁZQUEZ SEGURA Miguel (4 de diciembre de 2013). QUÍMICA BÁSICA, Editorial UNED. ISBN 9788436267846. Consultat el 16 de febrer de 2017.
- ↑ Alejandrina, GALLEGO PICÓ; María, GARCINUÑO MARTÍNEZ Rosa; José, MORCILLO ORTEGA Mª; Ángel, VÁZQUEZ SEGURA Miguel (4 de diciembre de 2013). QUÍMICA BÁSICA (en es), Editorial UNED. ISBN 9788436267846. Consultat el 9 de febrer de 2018.
- ↑ Fisica Lab. «Fuerza gravitatoria». Consultat el 24 de mayo de 2017.
- ↑ Anderson, p.501