Anar al contingut

Heli

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Heli (desambiguació).

El heli[1] (del grec: ἥλιος [hḗlios] ‘Sol’, per haver-se inferido en 1868 la seua existència en l'atmòsfera solar)[2]és l'element químic de número atómico 2, símbol He i pes atòmic estàndart de 4.002602. Pertany al grup 18 de la taula periòdica dels elements, ya que en tindre el nivell d'energia complet presenta les propietats d'un gas noble. És dir, és en general inerte (no reacciona), encara que hi ha excepcions,[3] i de la mateixa manera que estos, és un gas monoatómico incoloro i vàter que conta en el menor punt d'ebullició de tots els elements químics i solament pot ser licuado baixe pressions molt grans i no pot ser congelat a pressió atmosfèrica.

Durant un eclipse solar en 1868, l'astrònom francés Pierre Janssen va observar una llínea espectral groga en la llum solar que fins a eixe moment era desconeguda. Norman Lockyer va observar el mateix eclipse i va propondre que dita llínea era produïda per un nou element, al com va cridar heli, en la qual cosa, tant a Lockyer com a Janssen se'ls va adjudicar el descobriment d'este element. En 1903 es varen trobar grans reserves d'heli en camps de gas natural en els Estats Units, país en la major producció d'heli en el món.

Industrialmente s'usa en criogenia (sent el seu principal us, lo que representa al voltant d'un 28 % de la producció mundial), en la refrigeració d'imans superconductores. Entre estos usos, l'aplicació més important és en els escàners de resonància magnètica. També s'utilisa com a protecció per a la soldadura per arc i atres processos, com el creiximent de cristals de silici, els quals re presenten el 20 % del seu us per al primer cas i el 26 % per al segon. Atres usos menys freqüents, encara que popularment coneguts, són l'omplit de globos i dirigibles, o la seua ocupació com a component de les mescles de gasos usats en el bucege a gran profunditat.[4] L'inhalar una menuda cantitat d'heli genera un breu canvi en la calitat i el timbre de la veu humana. En l'investigació científica, el comportament de l'heli-4 en forma líquida en les seues dos fases, heli I i heli II, és important per als científics que estudien la mecànica quàntica (en especial, el fenomen de la superfluidez), aixina com para aquells que desigen conéixer els efectes ocorreguts en la matèria a temperatures propenques al zero absolut (com el cas de la superconductivitat).

L'heli és el segon element més llauger i el segon més abundant en l'univers observable, constituint el 24 % de la massa dels elements presents en nostra galàxia. Esta abundància es troba en proporcions similars en el Sol i en Júpiter. Per massa es troba en una proporció dotze voltes major a la de tots els elements més pesats junts. La presència tan freqüent d'heli és deguda a elevada energia d'enllaç per nucleón de l'heli-4 sobre els tres elements que li seguixen en la taula periòdica (liti, berili i bor). Esta energia dona com resultat la producció freqüent d'heli tant en la fusió nuclear com en la desintegració radioactiva. La major part de l'heli en l'univers es troba present en la forma de l'isòtop heli-4 (<sup>4</sup>He), el qual es creu que es va formar uns 15 minuts despuix del Big Bang. Gràcies a la fusió d'hidrogen en les estreles actives, es forma una menuda cantitat d'heli nou, llevat en les de major massa, degut a que durant les etapes finals de la seua vida generen la seua energia convertint l'heli en elements més pesats. En l'atmòsfera de la Terra es troben traces d'heli per la desintegració radioactiva de alguns elements. En alguns depòsits naturals el gas es troba en cantitat suficient per a l'explotació.

En la Terra, la llaugerea d'heli ha provocat el seu evaporament del núvol de gas i pols a partir de la qual es va formar el planeta, per lo que és relativament poc freqüent —en una fracció de 0.00052 per volum— en l'atmòsfera terrestre. L'heli present en la Terra hui en dia ha segut creat en la seua major part per la desintegració radiactiva natural dels elements radioactivos pesats (tori i urani), degut a que les partícules alfa emeses en dits processos consten de núcleus d'heli-4. Este heli radiogénico és atrapat junt en el gas natural en concentracions de fins al 7 % per volum, del que s'extrau comercialment per un procés de separació a baixa temperatura cridat destilació fraccionada.

L'heli (He) és un element químic d'número atómico 2 i un pes químic estàndart de 4.0026. Pertany al grup dels gasos nobles, situat en la columna 18 de la taula periòdica.


Característiques principals

Encara que l'heli té una configuració electrònica 1s², no es coloca en el grup 2 de la taula periòdica junt al hidrogen i atres elements del bloc s. En el seu lloc, s'ubica en el grup 18, corresponent als gasos nobles, per el seu propietats químiques úniques. Este element, en posseir el seu nivell d'energia completament ple, és químicament inerte i no forma composts fàcilment, característiques típiques dels gasos nobles. Encara que la seua configuració ho associaria al bloc s, el seu comportament químic ho justifica com a part del bloc p. Açò fa que l'heli siga una excepció important en la disposició dels elements en la taula periòdica.

En condicins normals de pressió i temperatura (25 °C i 1 atm), l'heli és un gas monoatómico, no inflamable i extremadament llauger. És notablement difícil de licuar per la seua baixa temperatura crítica, que és d'a penes 5.20K (−267.96 °C). Açò significa que, per damunt d'eixa temperatura, l'heli no pot passar a l'estat líquit, sense importar quànta pressió se li aplique. A temperatures inferiors a la crítica, l'heli solament pot licuarse per mig d'una combinació de refredat extrem i alta pressió. Este comportament ho convertix en un cas únic entre tots els elements químics.

Un atre aspecte fascinant de l'heli és el seu elevat calor específica, especialment en estat gaseós. Este valor, més alt que el de la majoria dels gasos, fa que l'heli s'expandixca ràpidament quan es calfa, inclús a temperatura ambient. En condicions de baixes temperatures, l'heli líquit també exhibix propietats úniques, com la superfluidez, una fase en la que fluïx sense viscosidad, superant obstàculs sense resistència.

L'heli posseïx el punt de solidificació més baix conegut. A pressions normals, inclús en el zero absolut (0 K o −273.15 °C), l'heli-4 permaneix en estat líquit per el seu energia de punt zero, un efecte quàntic que impedix que els seus àtoms s'estabilisen en un estat sòlit. No obstant, en sometre-ho a pressions superi ores a 25 atm, l'heli pot solidificarse. L'heli sòlit, a temperatures propenques a 1 K (−272.15 °C), adopta una estructura cristalina hexagonal compacta. A mida que la pressió aumenta, s'han observat canvis a estructures cristalines diferents, encara que en densitat i energies molt similars. Estos canvis reflectixen les complexes interaccions entre els àtoms de l'heli en condicions extremes.[5]


L'àtom d'heli

L'heli en la mecànica quàntica

L'heli és un element químic l'àtom del qual és el més simple de resoldre utilisant les regles de la mecànica quàntica despuix de l'àtom d'hidrogen. Es compon de dos electrons en òrbita al voltant d'un núcleu que conté dos protons junt en un o dos neutrons, depenent de l'isòtop. No obstant, com en la mecànica newtoniana, cap sistema que consistixca de més de dos partícules es pot resoldre en un enfocament d'anàlisis matemàtic exacte (vejau problema dels tres cossos) i l'heli no és l'excepció. Aixina, els métodos matemàtics són necessaris, inclús per a resoldre el sistema d'un núcleu i dos electrons. No obstant, tals métodos de la química computacional s'han utilisat per a crear una image mecànic quàntica de les unions dels electrons d'heli en una precisió dins d'un 2 % del valor correcte, en uns pocs passos de càlcul computacional.[6] En estos models s'observa que cada electró evita parcialment que l'atre senta l'interacció en el núcleu, de tal manera que la càrrega nuclear efectiva Z és d'aproximadament 1.69 unitats, i no les 2 càrregues d'un "núcleu nuet" clàssic d'heli.

L'àtom d'hidrogen s'utilisa àmpliament per a ajudar a resoldre l'àtom d'heli. El model atòmic de Bohr va donar una explicació molt precisa de l'espectre de l'àtom d'hidrogen, pero quan es va intentar utilisar en l'heli el model va fallar. Werner Heisenberg va desenrollar una modificació de l'anàlisis de Bohr, en el que va utilisar valors semiintegrados dels números quàntics. La teoria del funcional de la densitat s'utilisa per a obtindre els nivells d'energia en la seua estat base de l'àtom d'heli, junt en el mètoto de Hartree-Fock.


La relativa estabilitat del núcleu de l'heli-4 i la seua capa d'electrons

El núcleu de l'àtom d'heli-4, que és exactament igual a una partícula alfa,[7] és particularment interessant. La raó d'açò es deu a que experiments de dispersió d'electrons d'alta energia han mostrat que la seua càrrega decreix de forma exponencial a partir d'un màxim en el seu punt central, exactament de la mateixa manera en que decreix la densitat de càrrega en la seua pròpia núvol d'electrons. Esta simetria reflectix principis físics similars: el parell de neutrons i de protons en el núcleu de l'heli obedixen a les mateixes regles mecànic-quàntiques que els dos electrons que lo orbitan —encara que l'unió de les partícules en el núcleu es deu a un potencial diferent al que manté als electrons en el núvol al voltant de l'àtom—. D'esta manera, estos fermions (és dir, tant protons com a electrons i neutrons) ocupen completament els orbitales 1s en parells, cap d'ells posseïx moment angular orbital i cada u d'ells cancela l'espin intrínsec de l'atre. L'afegir una atra de qualsevol d'estes partícules requeriria moment angular i lliberaria substancialment menys energia (de fet, cap núcleu en cinc nucleones és estable). Per esta raó, este apany per a estes partícules és extremadament estable energèticament, i dita estabilitat dona lloc a molts fenomens crucials inherents a l'heli en la naturalea.

Energia d'enllaç per nucleón para isòtops comuns. En l'heli, esta energia és significativament major que en els núclidos adjacents.

Com a eixemple d'estos fets deguts a l'alta estabilitat de la configuració electrònica de l'heli està la baixa reactivitat química d'este element (la més baixa de tota la taula periòdica), aixina com la falta d'interacció dels seus àtoms entre ells mateixos. Açò produïx els punts de fusió i d'ebullició més baixos de tots els elements. De la mateixa manera, l'estabilitat energètica del núcleu d'heli-4 dona lloc a un a fàcil producció d'estos en reaccions atòmiques que involucren tant emissió de partícules pesades com fusió nuclear. Certa cantitat d'heli-3 estable es produïx en reaccions de fusió a partir de l'hidrogen, pero és una fracció molt menor comparada en l'heli-4. L'estabilitat de l'heli-4 és la raó per la qual l'hidrogen es convertix en esta forma d'heli en el Sol, en lloc d'heli-3, deuteri o atres elements més pesats. Aixina mateix és parcialment responsable del fet de que la partícula alfa és per molt el tipo de partícula bariónica més comunament expelida pels núcleus atòmics. Dit d'una atra manera, la desintegració alfa és molt més comuna que la desintegració en núcleus més pesats.[8]

L'inusual estabilitat de l'heli-4 és important també en cosmologia. En els primers minuts despuix del Big Bang, l'univers estava compost per una mescla de nucleones (protons i neutrons) lliures. Esta «sopa» tenia originalment una proporció de sis protons per cada neutró, i despuix d'un temps es va gelar al punt tal que es va poder donar la fusió nuclear.[9] L'estabilitat de l'heli va provocar que casi totes les agregació de nucleones formades en eixe moment anaren núcleus d'heli-4. L'unió de protons i neutrons per a formar heli-4 té tanta força que, de fet, la producció d'este element va consumir casi tots els neutrons lliures en qüestió de minuts, ans que dits núcleus pogueren decaure per desintegració beta. Açò va deixar una cantitat molt menuda d'estes partícules per a que es poguera formar liti, berili o bor. L'enllaç nuclear per cada nucleón en l'heli-4 és més fort que en qualsevol d'estos tres element vos (vejau nucleogénesis i energia d'enllaç). Per lo tant, no hi havia cap mecanisme energètic disponible, una volta que es va haver format l'heli, per a crear els elements d'número atómico 3, 4 i 5. En térmens d'energia, també era favorable la fusió de l'heli per a formar el següent element en la taula periòdica en menor energia per nucleón: el carbono. No obstant, per la falta d'elements intermijos, este procés requeria la colisió casi simultànea de tres núcleus d'heli-4 (vejau procés triple-alfa), per lo que no va haver suficient temps per a que el carbono es formara en el Big Bang: en qüestió de minuts, l'univers enjorn es va gelar a una temperatura i pressió en les quals la fusió d'heli a carbono ya no va ser possible. Açò va ocasionar que l'univers primerenc posseïra un cocient hidrogen/heli molt similar a l'observat actualment (en massa, tres parts d'hidrogen per una d'heli-4), en casi tots els neutrons de l'univers —com és el cas hui en dia— atrapats dins dels núcleus d'heli-4.

Tots els elements més pesats —incloent aquells que es necessiten per a formar planetes rocosos com la Terra i per a l'existència de vida basada en el carbono— varen tindre que crear-se posteriorment, en estreles lo suficientment calentes per a cremar no sol hidrogen —ya que açò solament produïx més heli— sino el mateix heli. Dites estreles són massives i, per lo tant, rares. Lo anterior dona lloc al fet de que tots els elements químics, aparte de l'hidrogen i l'heli, componguen solament el 2 % de la massa en forma d'àtoms de l'univers. L'heli-4, per la seua banda, constituïx prop del 23 % de tota la matèria ordinària de l'univers, és dir, pràcticament tota la matèria ordinària que no és hidrogen.[10]


Fases de gas i de plasma

L'heli és el gas noble menys reactiu despuix del neó i per tant, el segon element menys reactiu de tots ells. És inerte i monoatómico en condicions normals. Per la seua baixa massa atòmica, en la fase gaseosa, la conductivitat tèrmica, el calor específica, i la velocitat del sò són majors que en qualsevol atre gas, llevat l'hidrogen. Per raons similars, i també pel menut tamany dels seus àtoms, la seua taxa de difusió a través dels sòlits és tres voltes major que la de l'aire, i al voltant del 65 % de la de l'hidrogen.[11]

Tubo de descàrrega ple d'heli, adoptant el símbol d'este element

Asimisme es también menos soluble en agua que cualquier otro gas conocido,[12] i el seu índex de refracció és el més propenc a l'unitat de tots els gasos.[13] Este element té un coeficient Joule-Thomson negatiu a temperatura ambient normal, lo que significa que es calfa quan se li permet expandir-se lliurement. Solament per baix de la seua temperatura d'inversió de Joule-Thomson (de 32 a 50 K a 1 atmòsfera) es gela en l'expansió lliure.[11] Una vez preenfriado debajo de esta temperatura, l'helio puede licuarse mediante el enfriament debido a su expansó.

La major part dl'heli extraterrestre es troba en un estat de plasma, en propietats molt diferents a les dl'heli atòmic. En el plasma, els electrons dl'heli no estan lligats al núcleu, lo que fa que el seu conductivitat elèctrica siga molt alta, aun cuando el gas està solament parcialment ionizado. Les partícules carregades són altament influenciades pels camps magnètics i elèctrics. Per eixemple, en el vent solar, junt en l'hidrogen ionizado, les partícules interactuen en la magnetósfera de la Terra, donant lloc a la corrent de Birkeland i a les auroras.[14]


Fases líquida i sòlida

A diferència de qualsevol atre element, l'heli líquit es mantindrà aixina fins al zero absolut a pressions normals. Est és un efecte directe de la mecànica quàntica: en concret, l'energia del punt zero del sistema és massa alta per a permetre la congelació. L'heli sòlit requerix una temperatura d'1 a 1.5 K (al voltant de -272 °C o -457 °F) i al voltant de 25 bar (2.5 MPa) de pressió.[15] A sovint és difícil distinguir l'heli sòlit del líquit ya que l'índex de refracció de les dos fases és casi el mateix. El sòlit té un marcat punt de fusió i estructura cristalina, pero és molt compresible. Aplicar pressió en un laboratori pot reduir el seu volum en més del 30 %.[16] En un mòdul de compresibilidad de l'orde de 50 MPa,[16] es 50 veces más compresible que el agua. El helio sólido tiene una densidad de 0.214 ± 0.006 g/ml a 1.15 K y 66 atm, la densidad proyectada a 0 K y 25 bar (2.5 MPa) es 0.187 ± 0.009 g/ml.[17]


Heli I

Per baix de el seu punt d'ebullició de 4.22 K, i per damunt del punt lambda de 2.1768 K, l'isòtop heli-4 existix en un estat normal de líquit incoloro, cridat heli I.[11] De la mateixa manera que atres líquits criogènics, l'heli I hervir quan es calfa i es contrau quan baixa la seua temperatura. Per baix del punt lambda, no obstant, esta fase no hervir i s'expandix a mida que la temperatura descendix encara més.

L'heli té un índex de refracció similar al d'un gas, d'1.026, lo que fa que la seua superfície siga molt difícil de vore, de tal forma que se solen utilisar gomes de poliestireno extruido per a vore en on es troba la superfície.[11] Este líquit incoloro, té una viscosidad molt baixa i una densitat de 0.145 g/ml, que és solament una quarta part del valor predit per la física clàssica.[11] És necessari fer us de la mecànica quàntica per a explicar esta propietat i, per tant, abdós tipos d'heli líquit es diuen decorreguts quàntics, lo que significa que mostren propietats atòmiques a escala macroscòpica. Açò pot ser un efecte del fet de que el seu punt d'ebullició està molt prop del zero absolut, lo que impedix que el moviment molecular aleatori (energia tèrmica) oculte les seues propietats atòmiques.[11]


Heli II

Representació gràfica de la capacitat de l'Heli II per a reptar per la superfície dels cossos en els que està en contacte

L'heli líquit per baix del seu punt lambda mostra característiques sumament inusuals, en un estat cridat heli II. L'ebullició de l'heli II no és possible per la seua alta conductivitat tèrmica; l'entrada de calor causa l'evaporament del líquit directament a gas. L'isòtop heli-3 també té una fase de superfluit, pero solament a temperatures molt més baixes. Com a resultat, se sap menys sobre les propietats d'esta fase en dit isòtop.[11]

L'heli II és un superfluit, un estat quàntic de la matèria en propietats estranyes. Per eixemple, quan fluïx a través de capilars tan prims com de 10<sup>−7</sup> a 10<sup>−8</sup> m, no té viscosidad mesurable. No obstant, quan es realisen medicions entre dos discs en moviment, s'observa una viscosidad comparable a la dl'heli gaseós. La teoria actual explica este fenomen utilisant un model de dos decorreguts per a l'heli II. En este model, l'heli líquit per baix del punt lambda es considera que conté una proporció d'àtoms d'heli en estat base, que componen el superfluit, i que fluïxen en una viscosidad exactament igual a zero; i una proporció d'àtoms d'heli en un estat excitat, que es comporten més com un decorregut ordinari.[18]

En l'efecte font, es construïx una cambra que està conectada a un depòsit d'heli II per mig d'un disc sinterizado a través del com l'heli superfluit passa fàcilment, pero aquells líquits que no són superfluits no poden. Si es calfa l'interior del contenidor, l'heli deixa de ser superfluit. A fi de mantindre fracció d'equilibri d'heli superfluit, este es fuga a través del disc i aumenta la pressió, fent que el líquit ixca brotant del recipient.[19]

La conductivitat tèrmica de l'heli II és major que la de qualsevol atra substància coneguda. És un milló de voltes major que la de l'heli I i varis centenars de voltes la del coure.[11] Açò es deu a que la conducció de calor es produïx per un mecanisme quàntic excepcional. La majoria dels materials que són bons conductors tèrmics tenen una banda d'electrons de valència lliures que servixen per a transferir la calor. L'heli II no té banda de valència, pero conduïx be la calor. El fluix de calor es rig per equacions similars a l'equació d'ona utilisada per a caracterisar la propagació del sò en l'aire. Quan s'introduïx calor, este es mou a través d'heli II en forma d'ones a 20 metros per segon a una temperatura d'1.8 K. Este fenomen és conegut com segon sò.[11] Archiu:HeNe Laser Build.webm L'heli II també presenta un efecte d'ascensió. Quan una superfície s'estén més allà del nivell d'heli II, este es mou a lo llarc de la superfície, contra la força de gravetat. El líquit s'escaparà d'un contenidor que no estiga sagellat reptando per les parets del mateix fins que trobe una regió en major temperatura a on s'evaporarà. Este ascens ho realisa en una película de 30 nm de gruixa, independentment del material de superfície. Esta película es diu película de Rollin i du el nom de la primera persona que va caracterisar esta traça, Bernard V. Rollin.[11][20][21] Com a resultat d'este comportament i de l'habilitat heli II d'escapar a través d'obertures menudes, és molt difícil mantindre a este decorregut confinat. Les ones que es propaguen a través d'una película de Rollin es rigen per la mateixa equació d'ones de gravetat en aigües poc profundes, pero en lloc de la gravetat, la força de restauració és la força de van der Waals.[22] Estes ones són conegudes com a tercer sò.[23]


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ Diccionario de la lengua española
  3. ↑ (2017-02-13).«Under pressure, helium forms stable molecules».C&EN Global Enterprise.95(7): 5–5.ISSN 2474-7408.doi:10.1021/cen-09507-notw1.Consultat el 2020-12-03.(en en)
  4. ↑ Melinda Rose (octubre de 2008). «Helium: Up, Up and Away?» (en inglés). Photonics Spectra. Consultat el 5 de abril de 2010.
  5. ↑ Wilkis, J. (1967). The Properties of Liquid and Solid Helium, Oxford, Inglaterra: Clarendon Press. ISBN 0-19-851245-7.
  6. ↑ Watkins, Thayer. «Magnetic susceptibility of the elements and inorganic compounds», Universidad Estatal de San José. Consultat el 10 de marzo de 2010.
  7. ↑ Halliday, David; Resnick, Robert; Krane, Kenneth. Física, tercera edició (vol. 2), Compañía Editorial Mexicana, pp. 610. ISBN 968-26-1255-1.
  8. ↑ Rapp, Donald (1971). Quantum Mechanics (en inglés), Estados Unidos de América: Holt, Rinehart and Winston, Inc, pp. 336-342. ISBN 03-081294-1.
  9. ↑ Liddle, Andrew. Introducción to modern Cosmology, segunda edició (en inglés), Inglaterra: Wiley, pp. 91-92. ISBN 0470 84834 0. Esta proporción se puede calcular haciendo un cociente de las distribuciones de Maxwell-Boltzmann para el protó y el electrón y utilizando el valor conocido de las masas de cada uno de ellos.
  10. ↑ Halliday, David; Resnick, Robert; Krane, Kenneth. Física, tercera edició (vol. 2), Compañía Editorial Mexicana, pp. 680-684. ISBN 968-26-1255-1.
  11. ↑ 11,00 11,01 11,02 11,03 11,04 11,05 11,06 11,07 11,08 11,09 Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada enc
  12. ↑ Weiss, Ray F.(1971).«Solubility of helium and neon in water and seawater».J. Chem. Eng. Data.16(2): 235–241.doi:10.1021/je60049a019.
  13. ↑ Stone, Jack A.; Stejskal, Alois(2004).«Using helium as a standard of refractive».Metrologia.41: 189–197.doi:10.1088/0026-1394/41/3/012.
  14. ↑ Buhler, F.; Axford, W. I.; Chivers, H. J. A.; Martin, K.(1976).«Helium isotopes in an aurora».J. Geophys. Res..81(1): 111–115.doi:10.1029/JA081i001p00111.
  15. ↑ «Solid Helium». Department of Physics University of Alberta (5 de octubre de 2005). Archivat des de l'original, el 31 de mayo de 2008. Consultat el 20 de julio de 2008.
  16. ↑ 16,0 16,1 Malinowska-Adamska, C.; Soma, P.; Tomaszewski, J.(2003).«Dynamic and thermodynamic properties of solid helium in the reduced all-neighbours approximation of the self-consistent phonon theory».Physica status solidi (b).240(1): 55–67.doi:10.1002/pssb.200301871.
  17. ↑ Henshaw, D. B.(1958).«Structure of Solid Helium by Neutron Diffraction».Physical Review Letters.109(2): 328–330.doi:10.1103/PhysRev.109.328.
  18. ↑ Hohenberg, P. C.; Martin, P. C.(2000).«Microscopic Theory of Superfluid Helium».Annals of Physics.281(1–2): 636–705 12091211.doi:10.1006/aphy.2000.6019.
  19. ↑ Warner, Brent. «Introduction to Liquid Helium». NASA. Archivat des de l'original, el 1 de setembre de 2005.
  20. ↑ Fairbank, H. A.; Lane, C. T.(1949).«Rollin Film Rates in Liquid Helium».Physical Review.76(8): 1209–1211.doi:10.1103/PhysRev.76.1209.
  21. ↑ Rollin, B. V.; Simon, F.(1939).«On the "film" phenomenon of liquid helium II».Physica.6(2): 219–230.doi:10.1016/S0031-8914(39)80013-1.
  22. ↑ Ellis, Fred M. (2005). «Third sound». Wesleyan Quantum Fluids Laboratory. Consultat el 23 de julio de 2008.
  23. ↑ Bergman, D.(1949).«Hydrodynamics and Third Sound in Thin He II Films».Physical Review.188(1): 370–384.doi:10.1103/PhysRev.188.370.

Enllaços externs