Anar al contingut

Morfina

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La morfina és un opiáceo que es troba de forma natural en l'opi, una resina marró obscura produïda en secar elàtex de la rosella d'opi (Papaver somniferum). S'utilisa principalment com analgésico (medicament per a tractar el dolor). Existixen múltiples métodos per a administrar la morfina: oral, sublingual, per inhalació, injecció en un múscul, injecció baix de la pell o injecció en l'àrea de la mèdula espinal, transdèrmic, o per mig de supositori rectal.[1][2] Actua directament en el sistema nerviós central (SNC) per a induir analgèsia i alterar la percepció i la resposta emocional al dolor. L'administració repetida pot provocar drogodependència i tolerància física i sicològica.[1] Es pot prendre tant per al dolor agut com per al dolor crònic i s'utilisa en freqüència per al dolor del infart de miocardi, els càlculs renals i durant el part.[1] El seu efecte màxim s'alcança despuix d'uns 20 minuts quan s'administra per via intravenosa i de 60 minuts quan s'administra per via oral, en una duració de 3 a 7 hores.[1][3] Les formulació de morfina d'acció prolongada es comercialisen baix les marques MS Contin i Kadian, entre unes atres. També existixen formulació genèriques d'acció prolongada.[1]

Els efectes secundaris comuns de la morfina inclouen somnolència, eufòria, nàusees, marejos, sudoració i estrenyiment.[1] Els efectes secundaris potencialment greus de la morfina inclouen hipoventilación, bossades i pressió arterial baixa.[1] La morfina és altament adictiva i propensa a l'abús.[1] Si es reduïx la dosis despuix d'un us prolongat, poden aparéixer síntomes de síndrome d'abstinència d'opioides.[1] Es recomana precaució en l'us de morfina durant l'embaràs o l'alletament, ya que pot afectar la salut del bebé.[1][4]

La morfina va ser aïllada per primera volta en 1804 pel farmacèutic alemà Friedrich Sertürner.[5][6] Es creu que este va ser el primer aïllament d'un alcaloide medicinal d'una planta.[7] Merck va començar a comercialisar-la en 1827.[6] La morfina es va usar més àmpliament despuix de l'invenció de l'agulla hipodérmica en 1853.[6][8] Sertürner originalment va nomenar a la substància morfio, en honor al deu grec dels somis, Morfeo, ya que té tendència a causar somi.[8][9]

La principal font de morfina és l'aïllament de la palla d'adormidera de la planta de l'opi.[10] En 2013, es varen produir aproximadament 523 tonellades de morfina,[11] Aproximadament 45 tonellades es varen usar directament per al dolor, un aument del 400% en els últims vint anys.[11] La major part de l'us per a este propòsit va ser en el món desenrollat.[11] Al voltant del 70% de la morfina s'usa per a fabricar atres opioides com l'hidromorfona, l'oximorfona i l'heroïna.[11][12][13] És una droga de la Llista II en els Estats Units[12] de Classe A en el Regne Unit,[14] i de la Llesta I en Canadà.[15] Està en la Llesta de Medicaments Essencials de l'Organisació Mundial de la Salut.[16] En 2022, va anar el 139.º medicament més receptat en els Estats Units, en més de 4 millons de receptes.[17][18] Està disponible com medicament genèric.[19]

Història

[editar | editar còdic]

Els humans han cultivat l'adormidera des de fa a lo manco 7.000 anys. Esta planta és nativa del sur i este del Mediterràneu en Europa, a on va ser per primera volta domesticada. S'ha trobat evidència de cultiu i us en assentaments de finals de l'Edat de Pedra en les rodalies dels rius Rin, Ródano, Po i Danubio, en ellac Bracciano en Itàlia i Alemània, aproximadament en l'any 5700 a. C. Una atra troballa sobre la adormidera va ser en Espanya, en les rodalies de Granada, una cova anomenada la Cova dels Rat penat, es varen trobar càpsules d'esta planta en que daten de l'any 4200 a. C. aproximadament. Per al 3400 a. C., els sumerio en Mesopotamia cridaven «Gil» (felicitat) a l'opi i «Hul Gil» (planta de l'alegria) a la adormidera. El coneiximent del cultiu de dita planta va ser traspassat als assiris, els babilonios i finalment els egipcíacs.

Alejandro Magne va introduir l'opi en Pèrsia i l'Índia, a on va ser cultivat en grans cantitats. Ya en l'any 400 d. C. el opium thebacium va ser introduït a China pels comerciants àraps. Per a l'any 130 a. C. els egipcíacs cultivaven el opium thebacium, cridat aixina per la ciutat de Tebas, lloc des d'a on ho comerciaven des del Mig Oriente i fins a Europa. Durant estos anys els efectes de l'opi es consideraven màgics o místics. En Grècia, Hipócrates va rebujar l'idea de que l'opi era màgic, en canvi li va donar la definició d'analgésico i antihemorrágic. Durant l'Edat Mija, época en la qual tot lo que provenia de l'orient era considerat demoníac, l'opi va ser prohibit en Europa. No obstant, el gran desenroll de la navegació reintrodujo la droga a fins d'el XV i començos d'el XVI. Es creu que els navegants portuguesos varen ser els primers en fumar l'opi en el XV, i com qualsevol droga, fumar-la té efectes immediats, a diferència de beure-la o menjar-la. En l'any 1522, Paracelso va crear el «láudano», un brebaje alcohòlic en base en l'opi que ell mateixa va descriure com analgésico potent que devia usar-se en moderació. Esta preparació va ser utilisada fins a el XIX per a tractar una àmplia gama de malties. Encara en eixa época no es comprenia totalment el mecanisme de l'adicció a l'opi. Un dels més grans meges anglesos va ser Thomas Sydenham, qui també va sintetisar láudano en el XVII, sent utilisat per molts anys també. La morfina, l'alcaloide que està en major percentage en l'opi (11-16 %), va anar el primer en ser aïllat de la planta de rosella de l'opi per Friedrich Sertürner en decembre de 1804 en Paderborn.[20] Este li va donar el nom de morfina en honor al deu grec dels somis, Morfeo, ya que esta substància produïa un somi intens. Este compost actiu aïllat va ser comercialisat per Sertürner i la seua companyia en 1817 com un analgésico, aixina com tractament per a l'adicció a l'alcohol i l'opi. El seu ampli us en la Guerra de Secessió va deixar unes 400.000 víctimes adictes a la morfina, més coneguda com a «maltia del soldat», ya que va ser el analgésico de preferència des de la seua venda com a alcaloide aïllat de l'opi. Actualment el seu us és motiu de controvèrsia, com el de l'heroïna, esta última sintetisada per Charles Romley Alder Wright a partir de la morfina en 1874,[21] i comercialisada en 1898 pelaboratori alemà Bayer. La morfina es va tornar ràpidament utilisada pels meges en el tractament de varis síntomes. Es va utilisar com analgésico, antitusivo, antidiarreico i inclús en problemes respiratoris. En l'aparició de les agulles hipodérmicas, la morfina es va fer inyectable gràcies al Dr. Alexander Wood en 1853. Els efectes eren instantàneus i més forts que els de la morfina oral. Al poc temps de l'aparició de la morfina inyectable, va cobrar la seua primera víctima per sobredosis. En el córrer dels anys, i l'alvanç tecnològic de la química, es va descobrir que els opiáceos i els seus derivats, causaven una forta adicció, és per açò que va començar el control d'estes substàncies en països com Estats Units al començament d'el XX. En l'any 1925 es va determinar la fòrmula estructural de la morfina, junt en tres nous métodos de síntesis d'esta droga. En 1952 es va anunciar la palesa de la producció de morfina des del alquitrán de carbó, pel Dr. Marshall Gates Jr. de l'Universitat de Rochester. A pesar d'estos nous métodos d'obtenció, la principal font de morfina seguix sent la Rosella o Adormidera. En l'any 2003, va haver un gran descobriment sobre la morfina endógena. Durant molts anys es va especular sobre si existien o no receptors per a esta droga endógena. El receptor opiáceo µ3 és més susceptible als opiáceos, sobretot a la morfina. En l'actualitat la morfina és una de les drogues en prescripció més utilisades en temps d'escassea d'atres drogues com la metadona i la codeína, entre unes atres.

Farmacologia

[editar | editar còdic]

Molècula de la morfina

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 «Morphine sulfate». The American Society of Health-System Pharmacists.
  2. ↑ “Endogenous morphine: up-to-dona't review 2011” . Folia Biologica 58 (2): 49–56. doi:10.14712/fb2012058020049. PMID 22578954. “Positive evolutionary pressure has apparently preserved the ability to synthesize chemically authentic morphine, albeit in homeopathic concentrations, throughout animal phyla.”
  3. ↑ Rockwood and Wilkins' fractures in children, 7th edició, Philadelphia, Pa.: Lippincott Williams & Wilkins, p. 54. ISBN 978-1-58255-784-7.
  4. ↑ «Morphine Use During Pregnancy».
  5. ↑ “Opioid Pharmacology” . Pain Physician 11 (2): S133-53. doi:10.36076/ppj.2008/11/S133. PMID 18443637.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Forces of habit drugs and the making of the modern world, 1 edició, Cambridge, Mass.: Harvard University Press, pp. 36–37. ISBN 978-0-674-02990-3.
  7. ↑ (2009) Luch A (ed.). Molecular, clinical and environmental toxicology, Springer, p. 20. ISBN 978-3-7643-8335-0.
  8. ↑ 8,0 8,1 Drugs and Drug Policy: The Control of Consciousness Alteration, SAGE Publications, p. 123. ISBN 978-1-4833-2188-2.
  9. ↑ Encyclopedia of substance abuse prevention, treatment, & recovery, els Angeles: SAGE, p. 564. ISBN 978-1-4522-6601-5.
  10. ↑ Narcotic Drugs Estimated World Requirements for 2008, Statistics for 2006, New York: United Nations Pubns, p. 77. ISBN 978-92-1-048119-9.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Narcotic Drugs 2014, INTERNATIONAL NARCOTICS CONTROL BOARD, pp. 21, 30. ISBN 978-92-1-048157-1.
  12. ↑ 12,0 12,1 Morphine, New York: Chelsea House Publishers, pp. 20–21. ISBN 978-1-4381-0211-5.
  13. ↑ Drug abuse handbook, 2nd edició, Boca Raton: CRC/Taylor & Francis, pp. 7–8. ISBN 978-1-4200-0346-8.
  14. ↑ Macpherson G (ed.). Black's Medical Dictionary, 40th edició (vol. 87), p. 162. doi:10.1038/087313b0. ISBN 978-0-7136-5442-4.
  15. ↑ Davis's Canadian Drug Guide for Nurses, F. A. Davis, p. 1409. ISBN 978-0-8036-4086-3.
  16. ↑ (2021) World Health Organization modelist of essential medicines: 22nd list (2021), Geneva: World Health Organization.
  17. ↑ «The Top 300 of 2022».
  18. ↑ «Morphine Drug Usage Statistics, United States, 2013 - 2022».
  19. ↑ «First Generic Drug Approvals 2023».
  20. ↑ Friedrich Sertürner (1805) (Untitled letter to the editor), Journal der Pharmacie für Aerzte, Apotheker und Chemisten (Periodico de Farmàcia per a meges, boticarios i quimicos), 13 : 229–243 ; vore especialment "III. Säure im Opium" (àcit en opium), pp. 234–235, i "I. Nachtrag zur Charakteristik der Säure im Opium" (Adenda sobre les caracteristicas de l'àcit en opium), pp. 236–241.
  21. ↑ García, Óscar Prospere (2018-11-14). [1] (en és), UNAM, Direcció general de Divulgació de la Ciència. ISBN 978-607-02-6556-3.

La morfina és una substància controlada, opiácea agonista utilisada en premedicación, anestèsia, analgèsia, tractament del dolor associat a la isquemia miocárdica i per a la disnea associada al fracàs ventricular esquerre agut i edema pulmonar. És una pols blanca, cristalí, vàter i soluble en aigua. La seua estructura molecular és C17H19NO3 i la seua nomenclatura IUPAC és (5α, 6α)-Didehidro-4,5-epoxi-17-metilmorfinan-3,6-diol. S'administra com a sulfat de morfina, en una solubilidad de 60 mg/ml sent la seua estructura (C17H19NO3)2 H2BAIX4 5H20. També es pot administrar com clorhidrato de morfina, sent la seua estructura C17H20ClNO3 3H2O. Va ser administrada primer per via oral, després via subdérmica, descarregant la dosis necessària. Finalment va adquirir gran notorietat gràcies a l'invenció de la cheringa de Pravaz i sobretot a la seua utilisació massiva per part dels militars durant la guerra de 1907. A partir de 1951 va ser possible la síntesis química i de derivats morfínicos. Actualment seguix sent el analgésico clàssic més eficaç per a aliviar els dolors aguts, pero la seua utilisació va decreixent a mida que apareixen noves drogues sintètiques, les quals se supon són menys adictives i permeten que persones alèrgiques a ella puguen aliviar igualment els seus dolors. La morfina també s'usa per a paliar l'adicció a certes drogues com l'heroïna i la cocaïna.

Distribució i metabolisme

[editar | editar còdic]

Plantilla:Format referències

Casi 30% de la morfina en el plasma està lligada a proteïnes. La morfina per sí mateixa no persistix en els teixits i 24 h despuix de l'última dosis, les concentracions d'histamina són baixes. La principal via metabòlica de la morfina és la conjugació en l'àcit glucurónico per a donar orige a morfina-6-glucurónido i morfina-3-glucurónido; es formen chicotetes cantitats de morfina-3,6-diglucurónido. La N-desmetilación de la morfina a normorfina és una via metabòlica menor. Encara que s'entén com un procés d'excreció, els glucurónidos 3 i 6 més polars poden travessar la barrera hematoencefálica per a eixercir efectes clínics significatius (Christrup, 1997). De fet, la morfina-6-glucurónido té accions farmacològiques indistinguibles de les observades en morfina i, si s'administren per via sistémica, s'informa que és casi dos voltes més potent que la morfina en models en animals i en sers humans (Osborne et al., 1992), encara que s'ha informat que les poblacions chinenques poden ser menys sensibles a la morfina com a resultat d'una menor producció de morfina-6-glucurónido (Caraco et al., 1999). En els pacients somesos a tractament en morfina oral crònica, les concentracions plasmáticas de morfina-6-glucurónido superen a les de la morfina, de modo que el 6-glucurónido causa una part important de l'analgèsia i de la majoria dels efectes de la morfina. La morfina-6-glucurónido es excreta per via renal i, en cas d'insuficiència renal, les concentracions d'este metabòlit poden acumular-se, lo que possiblement explique la potència i la llarga duració de la morfina en pacients en compromís de la funció renal.[1]

Excreció

[editar | editar còdic]

La morfina s'elimina per filtració glomerular, sobretot com a morfina-3-glucurónido; casi 90 % de l'excreció total de morfina té lloc el primer dia despuix de l'administració. Molt poca morfina es excreta sense canvis. La circulació enterohepática de la morfina i les seues glucurónidos explica la presència de chicotetes cantitats de morfina en les heces i l'orina durant varis dies despuix de l'última dosis.[1]

Usos medicinals

[editar | editar còdic]
Ampolla de morfina
Ampolla de morfina.

La morfina s'ampra llegalment en fins medicinals, com analgésico en hospitals per a tractar dolències, com:cita requerida

  • Dolor en l'infart agut de miocardi.
  • Dolor posquirúrgic.
  • Dolor associat en colps.
  • Penetració agudes.
  • Dolor provocat pel càncer.
  • Dolor provocat pels ossos.

Contraindicació

[editar | editar còdic]

Derivats químics

[editar | editar còdic]
  • Heroïna: droga ilícita i, en alguns casos, analgésico baix el nom de diamorfina.
  • Hidromorfona: analgésico.
  • Naloxona, naltrexona i metilnaltrexona: antagonistas opioides. S'unixen a receptors i impedixen l'acció dels opioides tant externs com a interns. S'usen per a evitar la toxicitat dels opioides.
  • Buprenorfina: agonista parcial dels receptors opioides. Potent analgésico, útil en dolors moderats. És més segur sobre la depressió respiratòria pròpia dels opioides que la morfina.
  • Etilmorfina: analgésico i antidiarreico.
  • Dihidrocodeína: analgésico i antitusígeno.
  • Folcodina: antitusígeno.

Efectes secundaris

[editar | editar còdic]

Efectes fisiològics

Efectes sicològics

Classificació llegal

[editar | editar còdic]

Síntesis

[editar | editar còdic]

La síntesis total de la morfina va ser realisada per primera volta per Marshall D. Gates, Jr. en 1952 i és considerada un método clàssic.[3][4] La síntesis total de Gates de la morfina és un dels primers eixemples de la reacció de Diels-Alder en el context d'una síntesis total.

Moltes atres síntesis han segut reportades, tals com les realisades per Rice,[5] Evans,[6] Fuchs,[7] Parker,[8] Overman,[9] Mulzer-Trauner,[10] White,[11] Taber,[12] Trost,[13] Fukuyama,[14] Guillou[15] i Stork.[16]

Biosíntesis

[editar | editar còdic]

La morfina és biosintetizada en una série de reaccions en a on estan implicades la salutaridina sintasa, la salutaridina:NADPH 7-oxidoreductasa, i la salutaridinol 7-O-acetiltransferasa.cita requerida

Biosíntesis de la morfina
Biosíntesis de la morfina

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 Bunton, Laurence L.; Hil-Dandan, Randa; Knollmann, Bj̲rn C.; Gilman, {{{nom4}}} (cop. 2019). [2], 13ª ed edició, McGraw-Hill. OCLC 1086379837. ISBN 978-1-4562-6356-0.
  2. ↑ «Convenció única sobre estupefaents».Organisació de les Nacions Unides.Consultat el 25-04-2025.
  3. ↑ Gates, M. D.; Tschudi, G. J. Am. Chem. Soc. 1952, 74 (4), 1109–1110. doi:10.1021/ja01588a033
  4. ↑ Gates, M. D.; Tschudi, G. J. Am. Chem. Soc. 1956, 78 (7), 1380–1393. doi:10.1021/ja01588a033
  5. ↑ Rice, K. C. J. Org. Chem. 1980, 45 (15), 3135-3137. doi:10.1021/jo01303a045
  6. ↑ Evans, D. A.; Mitch, C. H. Tetrahedron Lett., 1982, 23 (3), 285-288. doi:10.1016/S0040-4039(00)86810-0
  7. ↑ Toth, J. I.; Hamann, P. R.; Fuchs, P. L. J. Org. Chem. 1988, 53 (20), 4694-4708. doi:10.1021/jo00255a008
  8. ↑ Parker, K. A.; Fokas, D. J. Am. Chem. Soc., 1992, 114 (24), 9688-9689. doi:10.1021/ja00050a075
  9. ↑ Hong, C. I.; Kado, N.; Overman, L. I. J. Am. Chem. Soc., 1993, 115 (23), 11028-11029. doi:10.1021/ja00076a086
  10. ↑ Mulzer, J.; Dürner, G.; Trauner, D. Angew. Chem. Int. Ed., 1996, 35 (23-24), 2830-2832. doi:10.1002/anie.199628301
  11. ↑ White, J. D.; Hrnciar, P.; Stappenbeck, F. J. Org. Chem. 1999, 64 (21), 7871-7884. doi:10.1021/jo990905z
  12. ↑ Taber, D. F.; Neubert, T. D.; Rheingold, A. L. J. Am. Chem. Soc., 2002, 124 (42), 12416–12417. doi:10.1021/ja027882h
  13. ↑ Trost, B. M.; Tang, W. J. Am. Chem. Soc., 2002, 124 (49), 14542-14543. doi:10.1021/ja0283394
  14. ↑ Uchida, K.; Yokoshima, S.; Kan, T.; Fukuyama, T. Org. Lett., 2006, 8 (23), 5311-5313. doi:10.1021/ol062112m
  15. ↑ Varin, M.; Barré, I.; Iorga, B.; Guillou, C. Chem. Eur. J., 2008, 14 (22), 6606-6608. doi:10.1002/chem.200800744
  16. ↑ Stork, G.; Yamashita, A.; Adams, J.; Schulte, G. R.; Chesworth, R.; Miyazaki, I.; Farmer, J. J. J. Am. Chem. Soc., 2009, 131 (32), 11402-11406. doi:10.1021/ja9038505



Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Morfina&oldid=1316818»