Part

Mare i recent naixcut posparto

El part humà, també cridat naiximent, és la culminació del embaràs humà fins al periodo de l'eixida del feto del úter. L'edat d'un individu es definix per este succés en moltes culturas. Es considera que una dòna inicia el part en l'aparició de contracció uterines regulars, que aumenten en intensitat i freqüència, acompanyades de canvis fisiològics en el coll uterí.

El procés del part natural es categoriza en quatre fases: el borramiento i dilatació del coll uterí, el descens, naiximent del bebé i el alumbramiento de la placenta. El part pot vore's assistit en medicaments com anestésicos o l'oxitocina, utilisada davant complicacions de retart greu d'alumbramiento. Junt en l'episiotomía (incisió quirúrgica en la zona del perineo), tot açò no deu fer-se mai de manera rutinària, ya que el part més segur és el que evoluciona espontàneament i en el que no s'intervé innecessàriament. En alguns embarassos catalogats com de risc elevat per a la mare o el feto, el naiximent ocorre per cesàrea: l'extracció del feto a través d'una incisió quirúrgica en l'abdomen. La taxa de mortalitat materna sense assistència mèdica (que inclou la preñez, el part i el puerperi, sent el part el moment de major risc) és d'al voltant d'1 en 150. Per la seua banda, la taxa de mortalitat neonatal sense assistència mèdica és molt major i la taxa de morbilidad per a abdós, és dir, maltia i seqüeles, és evidentment encara més elevada. Açò es constata observant les estadístiques històriques prèvies a l'introducció de les tècniques d'asèpsia i antisepsia, aixina com l'us de líquits intravenosos, transfusions, antibiòtics, oxitocina, antihipertensivos, cirugia i molts atres procediments mèdics. Estes elevadíssimes taxes de mortalitat persistixen en els parts naturals sense cap assistència mèdica que seguixen succeint en numerosos països per la falta d'accés als recursos sanitaris o per raons ideològiques.

Tipos de part

Partixc vaginal

Recent naixcut viu femení allumenat a terme, just abans de tallar la cordonera umbilical, durant un part simple

Part natural de costat

En el part vaginal, abans cridat natural, el bebé naix creuant per la vagina de la mare, en l'assistència de poca o cap tecnologia i sense l'ajuda de fàrmacs. En la majoria dels centres assistencials el part vaginal ocorre en una posició ginecològica, en la gestante en posició decúbito dorsal, és dir, gitada sobre la seua esquena i els seus peus sostinguts a l'altura dels glúteos en l'objectiu de favorir la comoditat del personal mèdic. Es coneix en el nom de posició de litotomía, i ha segut usada durant anys com a rutina en el naiximent. No obstant, és una posició controvertida, puix el part pot ocórrer naturalment en posició vertical —per eixemple acachada— en el quala gravetat ajuda a l'eixida natural del chiquet. En la litotomía existix més provabilitat de descensos llents, expulsivos prolongats, sofriment fetal i desgarros perineals materns. Idealment, l'entorn de la mare en el moment del part deuria ser de tranquilitat, sense presses, intimitat i confiança: llum suau, poques persones i pertanyents al seu entorn íntim, una posició cómoda elegida per ella, tal volta música o flors o aromes si a ella li agraden. També existix el part en aigua calenta, en el propi llar, en hospitals o en centres privats.

Part vaginal instrumental

Ocasionalment el part vaginal deu vore's assistit en instruments especials, com el vacuum o el fórceps , que subjecten el cap del bebé en la finalitat d'agarrar-ho i tirar d'ell fòra del canal de part. S'indica en poca freqüència en certs parts difícils.

Part abdominal

Recent naixcut mostrat a la seua mare despuix d'un part per cesàrea

Artícul principal → Cesàrea.

Prop del 20 % dels parts en països desenrollats com els Estats Units, es realisen quirúrgicament per mig d'una operació abdominal cridada cesàrea. No totes les cesàrees són per indicació mèdica en casos de parts d'alt risc, un percentage d'ells són electius, quan la mare considera que el seu bebé no naixca per via vaginal.

Part respectat

Artícul principal → Partixc respectat.

El part respectat comprén, com a punts més importants, qüestions com l'elecció delloc a on es produirà el part (hospitals, sanatoris o inclús la pròpia casa), la forma, la posició de parir i l'elecció de l'acompanyant durant el procés.

Inici del part

Vore també: Data provable de part

S'espera que el part d'una dòna ocórrega entre les semanes 37 i 42 completes des de la data de l'última menstruació. L'inici del treball o llabor de part varia entre una fémina i una atra, sent els signes més freqüents, l'expulsió del tapó mucoso cervical, l'aparició de lleus espasmos uterins a intervals menors d'un cada dèu minuts, aument de la pressió pèlvica en freqüència urinària, la ruptura de les membranes que envolen al líquit amniótico —en el conseqüent derramamiento del voluminós líquit— en indicis de secrecions en sanc.

Encara que no existixen evidències científiques que ho recolzen, és freqüent sentir que les mares senten una urgència de «netejar el niu», poc abans del franc treball de part, o donar els últims tocs al quarto del bebé, afirmant fins a alçar-se de matinada en tals faenes.

Treball de part fals

L'aparició de contracció uterines breus i irregulars —tant en interval com en duració— sense canvis cervicals es denomina treball de part fals o falsa llabor. A sovint resulta conflictiu, en especial durant els dies finals de l'embaràs, decidir si s'ha començat el treball de part o l'aparició de certs signes és una falsa alarma, en especial si se senten contracció que no aumenten en intensitat i freqüència. Les contracció lleus prèvies a les verdaderes contracció del treball de part són normals i duen el nom de contracció de Braxton Hicks. Ademés de ser contracció lleus, són esporàdiques, no tenen un patró definit i tendixen a desaparéixer en el descansar, canviar de posició, banys tébeus i l'hidratació. És important realisar un correcte diagnòstic de l'inici de la fase activa del part, ya que un error en el mateix pot conduir a una série d'intervencions en el part que no són necessàries.

Etapes del part

Etapes del part

Es desconeixen quins són les causes que precipiten el part, pero es creu que determinades substàncies produïdes per la placenta, la mare o el feto, de factors mecànics com el tamany del bebé i el seu efecte sobre el múscul uterí contribuïxen al part. Per lo tant els efectes coordinats de tots estos factors són provablement la causa de l'aparició del treball del part. Es parla d'inici del part quan es conjuguen vàries situacions com són les contracció uterines, el borramiento (o acurtada de la llongitut del cérvix) i la dilatació del coll uterí. La fase activa del part sol iniciar-se a partir dels 4 cm de dilatació del coll uterí.

Prodrómico o preparto

És un periodo exclós del treball del part el qual no té un inici definit, comença en l'aparició progressiva d'un conjunt de síntomes i signes (pródromos del part) que li serviran a la mare per a donar-se conte de que s'aproxima el moment del part, encara que no sempre en forma immediata. Este periodo pot durar fins a dos semanes i finalisa en la dilatació de l'úter. No totes les embarassades perceben que estan passant per l'etapa del preparto, per tant, comencen directament en les contracció rítmiques característiques del treball de part. Durant este periodo es produïx un increment progressiu de la freqüència i intensitat de les contracció, s'expulsa a voltes el tapó mucoso i s'incrementen les molèsties a nivell de la pelvis.

Dilatació

El primer periodo de part té com a finalitat dilatar el coll uterí. Es produïx quan les contracció uterines escomencen a aparéixer en major freqüència, aproximadament cada 3-15 minuts, en una duració de 30 segons o més cada una i d'una intensitat creixent. Les contracció són cada volta més freqüents i més intenses, fins a una cada dos minuts i produïxen el borramiento o adelgazamiento i la dilatació del coll de l'úter, lo que permet denominar a este periodo com a periodo de dilatació. La duració d'este periodo és variable segons si la dòna ha tingut treballs de part anteriors (en el cas de les primerizas fins a 18 hores) i es dividix en: fase latent, fase activa i fase de desacceleració. L'etapa termina en la dilatació completa (10 centímetros) i borramiento del coll uterí. Usualment entre la dilatació completa i la fase de naiximent es dona un curt periodo de latencia en el que les contracció desapareixen per complet.

Naiximent o expulsió

També cridat periodo expulsivo, termina en el naiximent del bebé. És el pas del recent naixcut a través del canal del part, des de l'úter fins a l'exterior, gràcies a les contracció involuntàries uterines i a poderoses contracció abdominals o pujos materns. En el periodo expulsivo o segon periodo distinguim dos fases: la fase primerenca no expulsiva, en la que la dilatació és completa, i no existix desig de licitar ya que la presentació fetal no ha descendit i la fase alvançada expulsiva, en la que en aplegar la part fetal al sol de la pelvis, es produïx desig de licite matern. És desijable no forçar els pujos fins que la mare senta esta sensació, per a no interferir en el normal desenroll del part.

Alumbramiento

Cort de la cordonera umbilical abans d'expulsar la placenta

Comença en l'expulsió de la placenta, el cordonera umbilical i les membranes; açò du entre 5 a 30 minuts. El descens de la cordonera umbilical per la vulva despuix del part és una indicació de la solsida final de la placenta, quant més ix la cordonera, més alvança la placenta cap a fòra de la cavitat uterina. Eixe moviment natural de la cordonera umbilical proporcional al descens de la placenta es coneix en el nom de signe d'Ahlfeld.

La solsida de la placenta ocorre en dos possibles mecanismes. La primera solsida ocorre en el centre de l'unió úter-placentaria, mecanisme conegut com a mecanisme de Baudelocque-Schultze i per lo general es dona prop del 95 % dels casos. Menys freqüent és quan la placenta s'esgarra inicialment dels costats de l'unió úter-placentaria, conegut com el mecanisme de Baudelocque-Duncan. Les contracció uterines continuen durant el descens de la placenta, les quals ajuden a comprimir els gots terminals del miometrio que perden la seua utilitat despuix del part, procés que es coneix en obstetrícia com les lligam vives de Pinard.

Per a molts autors en el alumbramiento termina el periodo del part, pero uns atres consideren un quint periodo que seria el de recuperació immediata i que finalisa dos hores despuix del alumbramiento. En este periodo denominat "puerperi immediat", la mare i el chiquet deuen estar junts per a favorir l'inici de l'alletament, la seguritat del chiquet i la seua tranquilitat. En este sentit, s'ampra el concepte "estage conjunt" per a designar la permanència del bebé en el mateix quarto que la seua progenitora, mentres es troben en l'hospital o lloc del alumbramiento. Per a favorir eixe "estage conjunt" i instaurar un alletament exitós és de vital importància el descans i la tranquilitat de la mare i el recent naixcut, per lo que es deurien reduir en número i duració les visites per part de l'entorn durant els primers dies.

Mecanisme del part

Durant la mecànica del part, els diàmetros menors del feto passen pels diàmetros majors de la pelvis materna. En la finalitat de no quedar encaixat en algun punt durant la seua trayectòria fòra de l'úter, el neonato passa per una série de moviments naturals que constituïxen el mecanisme del part.

• Descens: ocorre per acció de la gravetat una volta dilatat el coll uterí, aixina com de les poderoses contracció uterines i dels músculs abdominals materns. El descens tendix a ser llentament progressiu basat en l'estructura pèlvica materna.
• Flexión: el cap del feto es flexiona, de modo que el mentó fetal fa contacte en el seu pit, en trobar-se el primer punt de resistència del pis pèlvic.
• Encajamiento: el diàmetro del cap del feto que va des d'un os parietal a l'opost, cridat diàmetro biparietal, alcança l'estret superior de la pelvis a nivell de les espines isquiáticas. Per lo general ocorre en la fase tardana de l'embaràs, just en iniciar-se el treball de part.
• Rotació interna: ocorre en l'estret mig de la pelvis, quan el feto, en continuar el seu descens, fa una rotació de 90° en el sentit contrari a les agulles del rellonge, de modo d'adaptar-se a la configuració romboidal dels músculs del pis pèlvic, entre el múscul elevador de l'ano i els ileocoxígeos. Aixina, la cara del bebé està dirigida mirant cap al recte matern.
• Extensió: el cap del feto travessa el canal del part, s'estén de tal manera que la front es desplaça primer per l'orifici vulvar. El cap està per baix de la sínfisis púbica i ha distendido al màxim el perineo.
• Rotació externa: una volta que ha eixit el cap, es gira 45° per a restaurar la seua posició original abans de la rotació interna i quedar en posició normal en relació en els muscles. Es denomina per ella la restitució, fent el pas dels muscles més factible.
• Expulsió: el muscle púbic tendix a eixir primer, seguit pel muscle perineal. El restant del cos ix per sí solament en una lleu impulsión materna. Estos moviments són tots per la relació que existix entre el cap òsseu i muscles del feto i l'anell òsseu de la pelvis materna. La relació de la fontanela posterior en la pelvis materna determina el diagnòstic de posició. Es distinguixen huit posicions en la presentació de vèrtiç:

I. Occípito ilíaca esquerra anterior (OIIA) en que la fontanela posterior s'ubica cap a davant en relació en la pelvis materna i ademés a l'esquerra de la mare. La sutura sagital està orientada oblicuamente. II. Successivament depenent de l'ubicació de la fontanela posterior (perque la pelvis és sempre la mateixa) les posicions seran:

• Occípito ilíaca dreta anterior OIDA
• Occípito ilíaca esquerra posterior OIIP
• Occípito ilíaca dreta posterior OIDP
• Occípito ilíaca dreta transversa OIDT
• Occípito ilíaca esquerra transversa OIIT
• Occípito púbica OP
• Occípito sacra VOS

Occípito ilíaca dreta anterior OIDA	Occípito púbica OP	Occipito ilíaca esquerra anterior OIIA
Occipito ilíaca dreta transversa OIDT		Occípito ilíaca esquerra transversa OIIT
Occípito ilíaca dreta posterior OIDP	Occípito sacra VOS	Occípito ilíaca esquerra posterior OIIP

Fisiologia del part

L'inici de les contracció uterines pot ser que es dega a un aument de la concentració de certes prostaglandinas i de l'aument en el número de receptors per a l'oxitocina. Els amnios i el corion produïxen fosfolípits que són metabolizados en àcit araquidónico, del com se sintetisen els eicosanoides prostaglandina I (PGI) i F (PGF), els quals aumenten durant el part humà. En total, els canvis bioquímics que antecedixen al treball de part tenen com a finalitat lliberar al miometrio dels elements inhibitoris presents durant l'embaràs, com la progesterona, prostaciclinas, relaxina, lactógeno placentario humà i l'òxit nítric. A la seua volta, l'úter és activat o estimulat per atres proteïnes associades a la contracció muscular, com l'oxitocina i atres prostaglandina estimuladoras.

Control del treball de part

Els centres assistencials equipats en sals de part tenen diferents procediments i protocols en l'atenció del part. Entre els més freqüents usats per al monitoreo de la mare i el seu bebé, estan:

• Auscultació: de la freqüència cardíaca fetal (FCF) usant un estetoscopi o en ultrasò. En alguns centres s'acostuma imprimir el control dels clapits del feto, i en uns atres són apuntats en un partograma pel personal d'atenció al part. Es recomana auscultar la FCF de forma intermitent, durant 60 segons com a mínim, cada 15 minuts en el periodo de dilatació i cada 5 minuts en el periodo d'expulsivo. L'auscultació intermitent deurà interrompre's i substituir-se per la monitorisació contínua quan apareguen alteracions en la FCF o en l'evolució del part.
• Dinàmica uterina: el control de les contracció uterines pot ser realisat de manera mecànica, usant un manómetro i ocasionalment un catéter de pressió intrauterino el qual brinda llectures més precises de les contracció uterines i dels clapits fetals.
• Control de signes vitals: tals com el pols, la Pressió arterial i la freqüència respiratòria de la mare durant el treball de part. Tots estos valors són registrats en un partograma que dura mentres dure el treball de part.
• El tacte vaginal és el método més acceptat per a valorar el progrés del part. El número de tacte deu llimitar-se als estrictament necessaris. Estos solen ser experimentats per les dònes com una font d'ansietat, ya que invadixen la seua privacitat i intimitat. Sempre que siga possible deuen ser realisats per la mateixa matrona, ya que es tracta d'una mida en un component de subjetividad. L'OMS recomana que es realisen un promig d'un tacte vaginal cada quatre hores, llimitant-els especialment en situacions de risc d'infecció (com en parts llarcs o en situacions en les que es prolongue el part en el sac amniótico trencat.

La vigilància clínica de l'evolució del treball de part pot previndre, detectar i manejar l'aparició de complicacions que poden desencadenar dany, a voltes irreversible o fatal per a la mare i el recent naixcut. L'estudi de la freqüència cardíaca fetal constituïx el método més utilisat actualment per a conéixer l'estat d'oxigenación del feto. El control de la freqüència cardíaca fetal (FCF) durant el part pot realisar-se de manera intermitent per mig de l'estetoscopi de Pinard o utilisant ultrasons (Doppler) en les dònes de risc baix i en una evolució normal del part.

Lesions del canal bla del part

En el moment del part és freqüent que la zona perineal sofrixca danys que poden ser més o menys importants. Existixen una série de factors que poden influir en la seua aparició: el massage perineal prenatal, la paritat, la posició en el expulsivo, el professional que vares agarrar el part, la pràctica o no d'episiotomía, la macrosomía fetal, el temps de duració del expulsivo i l'analgèsia epidural. També són més freqüents les lesions si es tracta d'un part instrumental, particularment si s'usen fórceps. La posició en el expulsivo determina en gran medida el possible trauma perineal:

• En la posició lateral es conseguixen més perineus intactes (66,6 %).
• Es practiquen més episiotomía en la posició semisentada o en decúbito supino que en qualsevol atra posició, sobretot en dònes nulíparas.
• En les posicions verticals (de peu i cucllas) es produïxen menys episiotomía, encara que açò es troba contrarrestat, en part, per un aument dels desgarros perineals de segon grau, aixina com de laceraciones i desgarros labials. Aixina mateix, es produïxen escassos desgarros de tercer grau, i dels que apareixen, existix una incidència sèt voltes major en posicions verticals sense respal (cucllas, genolls o de peu) que en les verticals en respal (taburete o cadira de parts).
• Una major cantitat de traumatismes perineals (>53 %) i la taxa més baixa de perineus intactes (<42 %) es donen en la posició de cucllas per a les nulíparas. També en nulíparas es produïx la taxa més alta de desgarros de tercer grau (3,2 comparat en el 0,9 % del total). Per tant, les posicions menys lesivas per al perineu en el expulsivo són la posició lateral o les posicions verticals en respal. No obstant, ya que en les revisions efectuades els resultats no són concloents, es deu deixar a la dòna elegir la postura en la que es trobe més cómoda.

Episiotomía

Segons l'OMS (1996), l'us indiscriminat d'episiotomías té efectes perjudicials i, per tant, s'aconsella el seu us restringit en el part normal. Un percentage del 10 % d'episiotomía sense que es produïxquen lesions en la mare o el bebé seria un bon objectiu a alcançar. Entre els beneficis d'esta pràctica es troba el fet de que prevé el traumatisme perineal de la zona anterior, i entre els seus inconvenients:

• Major lesió perineal i les seues seqüeles.
• No prevé la debilitat de la musculatura del sol pèlvic i les seues seqüeles.
• No protegix al feto de l'asfíxia intraparto.
• Aumenta la pèrdua sanguínea de la dòna.
• Incrementa la profunditat mija dels desgarros perineals posteriors.
• Aumenta el risc de lesió a l'esfínter anal.
• Incrementa els problemes de cicatrisació i el dolor en els primers dies posparto. En funció de les senyes anteriors, es recomana l'us restrictiu de la episiotomía únicament en les indicacions maternes o fetals següents:

• Risc de pèrdua del benestar fetal.
• Part vaginal complicat.
• Cicatrius de mutilació dels genitals femenins o de desgarros de tercer o quart grau anteriors mal curats.

Preparació i pla de part

El pla de part és un document en el que la gestante expressa les seues preferències respecte al procés del naiximent i l'atenció sanitària que desija rebre. Diversos estudis realisats en hospitals espanyols —com l'Hospital Clínic de Barcelona, Sant Pau i Joan XXIII— i en publicacions internacionals han mostrat que contar en un pla de part s'associa en major satisfacció materna, millor comunicació en l'equip mèdic, menor ansietat, reducció de l'us d'analgèsia de rescat i un inici més exitós de l'alletament matern.

Respal i consol del dolor en el part

Totes les dònes deuen contar en respal durant el treball de part i el part. El respal proporcionat per la parella, o una atra persona elegida per la dòna, complementa el que presten els professionals. Totes les dònes tindrien que poder elegir la persona que els proporcionarà respal social durant el part; ya siga la parella, un atre membre de la família o una amiga. Es deu respectar els desijos de les dònes i proporcionar-els respal físic i emocional. El respal continu de la dòna durant el part ha demostrat tindre beneficis, com són una menor utilisació d'analgèsia farmacològica i del número de parts vaginals instrumentals i cesàrees; aixina mateix, les dònes se senten més satisfetes en la seua experiència del part. En els programes d'educació maternal es deu oferir a les gestants instruments i estratègies per a afrontar el dolor i l'estrés en el treball de part. El consol del dolor durant el part contribuïx a aumentar el benestar físic i emocional de la gestante i deu ocupar un lloc prioritari en els contes. Deu proporcionar-se informació a les dònes en la gestació i el part sobre els métodos farmacològics i no farmacològics disponibles. Algunes de les tècniques complementàries no farmacològiques de consol del dolor en el part que s'utilisen són:

• Deambulación i canvis de posició durant la dilatació i el expulsivo

Poder moure's lliurement durant el procés de part ajuda a la dòna a afrontar la sensació dolorosa. L'evidència disponible sugerix que si la fémina està en posició vertical en la primera fase del part té menys dolor, menys necessitat d'analgèsia epidural, menys alteracions en el patró de la FCF i s'acurta el temps de la primera fase del part. Ademés, la verticalitat i el moviment favorixen que el bebé tinga el màxim espai possible en la pelvis.

• Respal continu de la gestante

Els efectes del respal continu de la dòna durant el part ha segut objecte d'una revisió Cochrane, en la que s'ha conclós que les dònes que varen contar en respal continu durant els seus parts varen tindre menor necessitat d'analgésicos i varen estar més satisfetes en l'experiència.

• Us de l'aigua com analgésico

L'utilisació de l'aigua calenta durant la dilatació induïx a la fémina a la relaixació, reduïx l'ansietat estimulant la producció d'endorfinas, millora la perfusión uterina i acurta el periodo de dilatació, i aumenta la sensació de control del dolor i la satisfacció. Els resultats de la revisió Cochrane mostren que l'utilisació de l'aigua calenta reduïx de forma estadísticament significativa l'us d'analgèsia epidural durant el periodo de dilatació sense efectes adversos en la duració del treball de part, la taxa de parts quirúrgics i el benestar neonatal.

• Injeccions d'aigua estèril

Esta forma d'analgèsia consistix en l'administració d'aigua estèril per mig d'injecció intracutánea (0,1-0,5 ml) es formen unes pápulas d'aigua que estimulen els receptors de pressió. La transmissió d'estos estímuls cap al cervell interromp la transmissió dels estímuls dolorosos a través dels nervis espinals. Les injeccions deuen posar-se a abdós costats de la base de la columna vertebral dins de l'àrea compresa pel rombo de Michaelis. Existixen varis estudis en bona calitat metodològica en els que es demostra la seua efectivitat analgésica.

• TENS, acupuntura, tècniques de relaixació i massages

Són atres tècniques no farmacològiques de consol del dolor en el part sobre les que no existix evidència científica demostrada, encara que alguns ensajos clínics recomanen la seua utilisació.

Paper de la parella en el part

Cada volta és més evident que la participació de la parella de la dòna durant el naiximent conduïx a millors parts i també afecten de manera positiva els resultats postpart. Les investigacions també mostren que les dònes que varen tindre respal continu durant el part, com un membre de la família de la pacient, tenen resultats significatius en térmens de reducció en la taxa de cesàrea, parts instrumentalizados (com l'us de fórceps), menys anestèsia, episiotomía, us d'oxitocina i major temps d'apego, aixina com una reducció de la duració del treball de part i el bebé naix en una major puntuació Apgar (Dellman 2004, Vernon 2006). La parella pot proporcionar respal físic i emocional: ajudant a la dòna a que comprenga cóm progressa el part, recolzar-la en les contracció, les respiracions adequades, etc.

Un estudi espanyol va demostrar cert alluntament dels hòmens sobre el procés d'embaràs, part i posparto i que la vivència del pare en el procés de naiximent està mediada corporalmente, que els desplaça a un segon pla i impossibilita participar en certes activitats i vivències. Per lo general, el pare no mostra tant una actitut proactiva, sino que més be queda a l'espera, finalment frustrada en molts casos, de que els servicis sanitaris els assignen un espai i un paper que eixercitar.

Anestèsia epidural

Artícul principal → Epidural.

Consistix en l'administració de diferents fàrmacs analgésicos a través d'un catéter colocat en l'espai epidural de la mèdula espinal. En això es conseguix l'anestèsia de tota la part inferior del cos (abdomen, pelvis i cames). Es pot aplicar tant en part natural com en part instrumentat o en cesàrea.^{cita requerida}

Anestèsia local

Es tracta d'un tipo d'anestèsia utilisat sobretot en part natural i, en menys freqüència, en part instrumentat. Consistix en l'administració d'un analgésico (comunament lidocaína) per via intramuscular o subcutànea en la zona del perineu.^{cita requerida}

Este tipo d'anestèsia resulta molt útil per a aliviar el dolor durant el periodo expulsivo del part i sobretot per als casos en que es produïx un esgarre o es realisa episiotomía i per a la seua posterior sutura.^{cita requerida}

Complicacions del part

Vore també: Distocia

Partixc per cesàrea. Autor: Bruce Blaus.

Les complicacions del part poden ocórrer durant qualsevol dels periodos del part i requerixen d'una intervenció ràpida i eficaç per a evitar el dany en la mare i en el seu bebé. La no progressió del part pot deure's a contracció uterines molt dèbils o irregulars que no produïxen la dilatació cervical i es tracta generalment en oxitocina sintètica intravenosa o en prostaglandina en gel tòpic cervical. També pot deure's a una desproporció feto pèlvica per macrosomía fetal o a estrechez del canal pèlvic. El sofriment fetal és l'aparició de signes que indiquen la deterioració biofísica del feto. El terme de sofriment fetal està últimament caent en desús en la bibliografia clínica, i s'estan usant els de «sospita de pèrdua de benestar fetal» o «pèrdua definitiva de benestar fetal». Els signes als que féyem abans referència són bàsicament l'alteració del patró normal del ritme cardíac fetal. Per a això es monitoriza a la mare en una tococardiografía fetala qual establix certa relació de dos variables que són, la freqüència cardíaca fetal i la freqüència i intensitat de les contracció uterines. A la seua volta un atre signe que fa pensar en la pèrdua de benestar fetal, és l'aparició de líquit amniótico de color vert o teñir de meconi (heces fetals), el qual és expulsat quan el feto circunstancialmente o de forma crònica té un dèficit en l'aporte d'oxigen. Tant la no progressió del part com el sofriment fetal es tracten acurtant el periodo de dilatació, ya siga per mig de fórceps, vacuum extractor o practicant una cesàrea d'emergència. La febra puerperal ha segut en el passat una causa important de mort materna, per la deficient asèpsia durant el part, aixina com a la major susceptibilitat a les infeccions per la mare si té anèmia o desnutrición. Per a que el part transcórrega en la forma més fisiològica possible tant la parturienta com la seua parella deuen estar suficientment preparats per a la "prova" a la que s'enfronten.

Aspectes socials del part

Actualment, en la majoria dels països, el part té lloc en instalacions mèdiques que faciliten l'assistència a la mare i al fill si sorgixen complicacions. L'equip consta d'obstetra, matrona, i pot ser assistit si és necessari per pediatra, anestesiste, etc. En la majoria de les cultures del planeta, el naiximent és considerat el començ de la vida d'un individu, i la seua edat definida a partir de la data del part.

Placenta

Aspecte de la placenta, vista per abdós costats

En alguns grups culturals hi ha costums rituals cap a la placenta, reconeguda com l'orgue que fa de nexe entre la mare i el feto i ho alimenta. Per eixemple, s'enterra i en elloc es planta un arbre. Menys estesa està la costum d'ingerir-la, un hàbit denominat placentofagia. La placenta és usada també en fins cosmètics.^{cita requerida}

Participació de familiars

En el part, a on els principals protagonistes són la mare i el chiquet que naix, tradicionalment s'ha privat al pare de la presència i colaboració en el part. En algunes societats, el part està vetat a tots els varons. No obstant, des de les últimes décades del XX, el pare cada volta té una presència més activa.

Orgasmes durant el part

Encara que la discussió d'este fenomen es trobava absent en la lliteratura mèdica i científica, alguns grups feministes s'han interessat en recopilar informació sobre féminas que experimenten orgasmes durant el part. Existixen events similars durant un orgasme i el donar a llum, abdós impliquen contracció involuntàries de molts músculs comuns. L'orgasme llibera endorfinas, els quals ajuden a mediar el dolor, aixina com l'hormona oxitocina, el qual juga un paper important en el part i en el apego matern-infantil. Alguns autors indiquen que l'orgasme durant o poc abans del part pot ser interpretat com un event dolorós per raó de l'expectativa de les contracció durant la dinàmica uterina. En la lliteratura mèdica i científica, les úniques associacions entre l'orgasme i el donar a llum es fonamenten en la manera en la que les noves mares experimenten els seus orgasmes despuix del part en comparació a les seues experiències abans del seu primer part. Esta relació pre- i posparto de l'experiència de l'orgasme pot posar en relleu alguna etiologia de la dispareunia i orgasmes inhibits despuix de l'embaràs.

Enllaços externs

Part en Viquidites. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Part.