Placenta

Placenta

1. Ubicació de la placenta.

La placenta —del llatí coca plana— és un orgue de tipo glàndula, efímer, que està present en els mamífers del clado Placentalia i que es desenrolla en l'úter durant l'embaràs. Esta estructura brinda oxigen i nutrients al ser en creiximent, i a través d'ella s'eliminen els rebujos. Està unida a la paret de l'úter, i d'ella sorgix la cordonera umbilical a través del que s'alimenta l'individu en gestació. La placenta es desenrolla a partir de les mateixes cèlules provinents del espermatozoide i l'òvul que varen donar desenroll a l'embrió i té dos components: una porció fetal, el corion frondós i una porció materna o decidua basal.

Evolució

Fins ara, es creïa que els mamífers placentarios havien sorgit fa uns 130 millons d'anys, quan es varen separar de la branca que va donar orige als moderns marsupialés, que nutrixen a les seues crío en bosses en lloc de placentes. No obstant, un fòssil recent trobat (Juramaia sinensis) corroboraria estudis moleculars anteriors, que estimaven que la diferenciació entre euterios i atres mamífers es va produir fa 160 millons d'anys, si ben dits càlculs solen considerar-se provisionals.

La placenta hauria evolucionat a partir del teixit, molt més simple, que cobria l'interior del cascarón dels ous d'aus i reptils, que els permetia obtindre l'oxigen mantenint-se aïllats de l'exterior. En la primera etapa de desenroll, que comença en l'inici mateix de l'embaràs, fins a la mitat aproximada del periodo de gestació, les cèlules de la placenta activen fonamentalment un grup de gens que els mamífers compartixen en les aus i els reptils. En la segona etapa, les cèlules de la placenta dels mamífers passen a activar una nova onada de gens específics de cada espècie.

Entre els gens involucrats en el seu desenroll, igualment es coneix que en el desenroll de la placenta humana està involucrat un gen cridat syncitin, provinent d'un element viral endógeno.

Placenta humana

Classificació

Tipos de placenta: (1)(5): Cordonera umbilical;(2)(7): Placenta;(8)(4): Coll uterí;(3)(6): Got sanguíneu fetal.

La placenta humana és de tipo hemocorial (o discoidal), lo que vol dir que el teixit fetal penetra l'endometri fins al punt d'estar en contacte en la sanc materna. Este tipo de placenta també la presenten alguns primats i els rosegadorés. No obstant, entre els mamífers existixen atres tipos de placenta. Ademés, el vell concepte de la placenta com a barrera de substàncies nocives ha segut reglotat àmpliament per l'idea de que és un tamís que permet el transport de substàncies tant profitoses com a indesijables per al feto. La membrana placentaria que separa la circulació materna i fetal està composta de quatre capes; despuix de les 20 semanes disminuïx a tres (Moore i Persaud, 1993).

• Endoteliocorial: en la que el corion penetra en l'endometri, aplegant a tocar els gots de la mare. És característica d'animals carnívors, com en el gat, el gos o el llop.

• Sindesmocorial: en ella l'epiteli de la mucosa uterina seguix intacte, pero el trofoblasto aplega a tindre contacte en el teixit uterí permetent el pas de nutrients necessaris. Existix en rumiants com l'ovella.

• Epiteliocorial: el corion toca llaugerament l'endometri matern, pero no ho penetra, com és el cas en la cerda.

El tipo de placenta i la gruixa de la membrana o barrera placentaria estan molt relacionades en el pas de substàncies de la mare al feto. Aixina, existix una clara relació, inversament proporcional a la gruixa de la placenta, en el pas transplacentario de certes substàncies. Açò s'ha demostrat, per eixemple, estudiant el pas de sodi a través dels distints tipos de placenta, i observant-se que l'orde en la variació d'este ion (de major a menor) seria: placenta hemocorial, placenta endoteliocorial, placenta sindesmocorial i placenta epiteliocorial. cal destacar que en el ion estudiat (el sodi), l'intensitat dels intercanvis aumenta de manera casi regular a lo llarc de la gestació, fins a un màxim, poc abans del alumbramiento. El descens final en estos intercanvis s'atribuïx en la placenta hemocorial a un depòsit de fibrina sobre la superfície en la que es realisen els canvis.

Desenroll

La placenta humana, com a orgue de relació estreta entre el feto i la seua mare, comença a formar-se en la segona semana, i evoluciona fins al tercer-quart més, quan ya està totalment formada i diferenciada, encara que sofrix alguns canvis menors fins al terme de l'embaràs.

L'implantació és el primer estadi en el desenroll de la placenta. En la majoria dels casos ocorre una molt propenca relació entre el trofoblasto embrionari i les cèlules de l'endometri. El zigot, en estat de blastocito, s'adossa a la capa funcional del úter, l'endometri, que para llavors ha sofrit modificacions histológicas a causa dels canvis hormonaels de l'embaràs. La progesterona, per eixemple, favorix que les glàndules de l'endometri es tornen voluminoses i s'òmpliguen de secrecions riques en glucógeno, que les cèlules del estroma uterí es tornen més grans i les artèrias més tortuosas i àmplies en les seues extensions.

l'implantació de l'embrió humà es porta a terme per l'acció erosiva del sincitiotrofoblasto, un grup de cèlules que rodegen part del blastocito. L'activitat de certes proteïnes, factors de creiximent, citocinas, leucocits uterins i la tensió d'oxigen han segut implicades com a reguladors importants de l'invasió del trofoblasto a l'endoteli matern. Esta destrucció de l'endometri fa que l'embrió entre en contacte en arteriolas i vénulas que aboquen sanc materna a la cavitat de l'implantació, cridat espai intervelloso. L'invasió endovascular i el desplaçament de l'endoteli matern és seguit per un remodelaje i dilatació vascular que favorix la perfusió materna als espais intervellosos. El mesodermo del blastocito és el que donarà orige a les cèlules del estroma i dels gots de la placenta. Des d'este punt, el desenroll de la placenta es distinguix per dos periodos.

Corion frondós

Les vellosidades que es formen en la superfície del corion relacionades en el pol embrionari aumenten ràpidament de número, es ramifican i creixen, formant el corion velloso frondós. Per la seua banda, les vellosidades relacionades en el pol abembrionario de l'endometri es comprimixen i disminuïxen en cantitat i tamany fins a degenerar i desaparéixer per complet, formant el corion pla.

Periodo prevelloso

És el periodo d'evolució de les vellosidades a lo llarc de la cavitat d'implantació. Una volta implantat el blastocito en la gruixa de l'endometri, comença la diferenciació de les deciduas endometriales.

La decidua basal és la porció situada adjacent al producte de la concepció i per damunt d'un espai en contacte en el blastocito cridat corion frondós, les quals donaran orige a la placenta.

Decidua capsular, semblant a la decidua basal i per damunt d'ella.

La decidua parietal, recobrix el restant de la cavitat uterina.

• Del dia 6 al dia 9 ocorre l'etapa prelacunar: S'inicia des del moment en que s'implanta el blastocito en l'epiteli endometrial, fins que quede totalment inclós dins de l'endometri, observant-se en el lloc d'implantació una solució de continuïtat creada per un coàgul de fibrina cridat opèrcul cicatricial.
• Des del dia 9 fins al dia 13, la fase lacunar: Es caracterisa per l'aparició de vacuoles aïllades en el sincitiotrofoblasto que, en fusionar-se i invaginarse, formen estanys extensos cridades cavitats hemáticas en la qual cosa s'origina la nutrició embrionària. En esta etapa, els estanys es fusionen per a formar rets extenses que constituïxen els primordios dels espais intervellosos de la placenta, prenent una forma trabecular, per lo que també se li crida a esta etapa, Periodo Trabecular.

Periodo velloso

A partir del dia 13 a la semana 16.

• Dia 13: apareixen les vellosidades a modo de tabics que separen els estanys. A estes trabécula o tabics li'ls coneix com els troncs de les vellosidades primàries.

• Dia 15: en cada columna sincitial apareix un eix trofoblástico, el tronc de les vellosidades secundàries. S'inicia un esbós de la circulació matern-fetal, quan les columnes sincitiales òbrin els gots materns i aboquen el contingut als estanys (periodo lacunar: dia 9)

• Dia 18: les vellosidades apareixen com un eix mesenquimàtic envoltes per la capa de citotrofoblasto i sincitiotrofoblasto, en el sen de la qual apareixen uns illots vasculars que permeten distinguir lo que serà la futura circulació fetal. Els estanys s'han convertit en cambres intervellosas i són ya la base d'un intens intercanvie mare-feto.

• Dia 21: Les cèlules del mesodermo en el centre de la vellositat terciaria comencen a diferenciarese en capilars de chicotet calibre que formen rets capilars arterio-venosas constituint les vellosidades terciarias. La ret vascular que es va formar entre les vellosidades contacta en els gots umbilicoalantoideos, quedant establida la circulació feto-placentaria, que com hem dit, ampra gots alantoideos (d'ací prové el nom de corialantoidea). Al final de la tercera semana la sanc comença a circular a través dels capilars de les vellosidades coriónicas.

• Del 2.º al 4.º més: les vellosidades es arborizan i apareixen rodejades per una doble capa trofoblástica: una part superficial, originada pel sincitiotrofoblasto; i una part profunda i fibrótica, originada pel citotrofoblasto, que es coneix com a cèlules de Langhans. Apareixen en este moment les vellosidades en grapa, branques d'estos “arbres” que apleguen fins a la cara materna de la placenta; mentres que el restant queden com vellosidades flotants en la cambra intervellosa. Per a este moment sol haver una lleu hemorràgia en el lloc d'implantació per un aument del cabal sanguíneu cap als espais lacunares, cridat signe de Long-Evans.

• Despuix del 4.º més: les vellosidades s'han transformat en un arbre frondós, molt vascularizado, a través dels buits del qual (els espais intervellosos) circula la sanc materna. El citotrofoblasto en este moment pràcticament ha desaparegut. cal destacar que, aproximadament al sèptim més, la capa de Langhans desapareix, les vellosidades s'aprimen i els gots s'acosten al sincitiotrofoblasto i a la superfície.

La formació de les caduques

Se li crida caduques a les transformacions que ocorren exclusivament en la mucosa uterina per efecte de la fecundació, i es distinguixen tres porcions: caduca basilar, caduca parietal i caduca reflectix. Les cèlules conjuntives de la mucosa uterina es transformen durant l'implantació despuix de sofrir lo que es denomina la reacció decidual, formant una zona compacta en la que es troben restants de lo que varen anar les glàndules uterines. En la part que es troba immediatament davall, trobem la zona esponjosa per la qual passarà el pla de despegamiento durant l'alumbramiento. És en esta zona que es troben els fondos de sac glandulares.

Despuix del quart més de gestació, les caduques parietal i reflectix estan en contacte i acaben soldándose, per lo que finalment, l'espai que existia en esta porció de la cavitat uterina desapareix.

Per tant, com hem vist les cèlules mesenquimales juguen un paper important en la periodo velloso. Possiblement s'originen a partir del hipoblasto. Hi ha algunes hipòtesis que proponen que les cèlules del epiblasto també participen en la formació de la placenta, no obstant, encara no s'ha confirmat del tot. Açò és important perque serà lo que determine la jerarquia en el linaje celular, aixina com les diferents rutes de diferenciació en les que participe la placenta. In vitro s'ha provat que les cèlules mesenquimales es diferencien a endoteliales i cèlules vasculars del múscul pla. No obstant, es creu que és poc provable que açò ocórrega in viu.

Totes estes troballes són prou importants, puix entendre cóm es forma la placenta nos pot dur a, per eixemple, saber qué ocorre quan hi ha un problema en algun embaràs o implantació.

Fisiologia

Placenta humana mostrada uns minuts despuix del naiximent.
Cara fetal (dalt): Lateralment es mostra que el bebé es roça en la part superior dreta de la cordonera umbilical. La vora blanquecino de la part inferior és el remanente de la bossa amniótica.
Cara materna (avall): S'aprecien els cotiledones.

Funció de transferència

Els intercanvis a través de la placenta es realisen principalment per difusió simple (gasés i aigua), difusió facilitada (la glucosa), transport actiu (ferro, vitamina B12, etc.) i selectiu (per eixemple el transport de lípits per vesícules de pinocitosis). Els estudis al microscopi electrònic han donat molta informació sobre estos intercanvis, com per eixemple, que la superfície de contacte està ampliada per l'existència de microvellosidades placentarias (tal i com ocorre en atres epitelis que necessiten molta superfície de contacte, com és l'epiteli intestinal). La mare proporciona al feto oxigen, aigua i principis immediats; i el feto cedix a la mare el diòxit de carbono procedent de la respiració, i uns atres metabòlits (per eixemple, l'urea).

Diversos factors afecten la transferència entre la mare i el seu feto, entre elles:

• La superfície d'intercanvi i la calitat de la paret vellositaria afectades per edema, necrosis, etc.

• La pressió hidrostàtica i osmótica a abdós costats de la barrera placentaria.

• Fluix sanguíneu, depén de la capacitat de la cambra hemática, el fluix és aproximadament 80-100 ml/min.

• Gradient de concentració de substàncies a abdós costats i la permeabilitat en l'intercanvi pot estar influïda per:

• L'edat gestacional, al final de l'embaràs l'intercanvi és més fàcil per l'evolució histológica de les vellosidades.

• La tensió arterial materna: en la hipertensió arterial s'estretix la llum dels gots sanguíneus (artèries espirals) que travessen la decidua.

Respiració

La placenta juga el paper de «pulmó fetal», encara que és 15 voltes menys eficaç que els pulmons verdaders. La sanc fetal rep oxigen per la diferència de concentració i de pressions entre la circulació fetal i la materna, aixina com per raó de la major afinitat de la hemoglobina fetal i l'efecte Bohr sobre gasos. Els mateixos principis permeten el pas de diòxit de carbono cap a la circulació materna.

Funció endocrina

A nivell endocrino, la placenta elabora dos tipos d'hormonas, les hormones polipeptídicas i les hormones esteroideas. Les hormones polipeptídicas més importants són la gonadotropina coriónica humana, que la mare elimina per orina, i que es produïx des de la formació del corion fins que en la 12.ª semana decreix la producció (s'ampra en proves d'embaràs a partir de la tercera semana); i la lactógeno placentario humà, que apareix en el plasma sanguíneu de la mare des de la tercera semana i els efectes de la qual són els canvis somàtics del cos, com l'aument del tamany de les mamas.

Entre les hormones esteroideas, cal destacar la progesterona, que al principi és secretada pel cos groc i a partir del segon més per la placenta, i la producció de la qual aumenta durant tot l'embaràs; i els estrògens, la producció de la qual també aumenta durant l'embaràs. És important destacar l'acció conjunta de les hormones hipofisarias, ovàriques i placentarias per al correcte desenroll de l'embaràs.

Gonadotropina coriónica humana

Artícul principal → Gonadotropina coriónica humana.

La gonadotropina coriónica humana és una glicoproteína secretada pel sincitiotrofoblasto a partir del dia 5 o 6 despuix de la fecundació alcançant la seua concentració màxima en el segon més. Manté al cos lúteo a l'inici de l'embaràs, promou la síntesis d'esteroides—per mig de l'inducció del precursor DHEA— la secreció de testosterona en el feto masculí i FSH en el feto femení.

Lactógeno placentario humà

El lactógeno placentario humà o somatomamotropina coriónica humana, és una hormona proteica similar a la prolactina, produïda en el sincitiotrofoblasto en la primera semana de l'embaràs, alcançant la seua concentració màxima en el sext més. Manté el suministrament constant de glucosa estimulant la lipolisis materna per manipulació de les concentracions i la sensibilitat materna a l'insulina. També aumenta el fluix d'aminoàcits cap al feto.

Glucoproteína β-1 específica de l'embaràs

La Glucoproteína β-1 específica de l'embaràs (PSBG) és una hormona proteica de la família d'immunoglobulinas produïda en el sincitiotrofoblasto. Transporta estrògens i aminoàcits, és un inmunosupresor. Es detecta poc despuix de l'implantació i, per al final de l'embaràs, és la proteïna fetal més abundant en la circulació sanguínea materna.

Proteïna plasmática associada a l'embaràs

La proteïna plasmática associada a l'embaràs (PAPPA) és una glicoproteína sintetisada pel sincitiotrofoblasto i en l'endometri a partir de la sèptima semana. Inhibix a l'elastasa evitant que la zona d'implantació del trofoblasto traspasse l'endometri.

Proteïna placentaria S

La proteïna placentaria S (PPS) és una glicoproteína produïda pel sincitiotrofoblasto a partir de la sexta semana de l'embaràs. És una antitrombina placentaria i és un factor de predicció de la solsida prematura de la placenta (abruptio placentae).

Progesterona

Artícul principal → Progesterona.

La progesterona es forma en la placenta a partir del colesterol matern per a formar les hormones esteroideas. És també usat per la mare i per les glàndules suprarrenals del feto.

Estriol, estrona i estradiol

Vore també: Estrona, Estradiol, i Estriol

Estrona i estradiol, formats a partir de la progesterona per via del sulfat de dehidroepiandrosterona (DHEA-SO4), són usades per la mare com pel feto. El més abundant de les hormones esteroideas és l'estriol transformada en el fege del feto a partir del precursor DHEA-SO4. Estimulen el creiximent embrionari i adapten el metabolisme de la mare a les necessitats del feto.

Funció de barrera

• La barrera placentaria no pot ser travessada per molèculas grans, ni per tant, per cèlules sanguínees, pero sí pot ser travessada per alguns tipos d'anticòss (els IgG), per lo que el feto queda inmunizado front a aquells antígenos per als que reba anticossos de la mare.

• Molts microorganismes no són capaços de travessar la placenta, per lo que el feto està protegit durant una época en la que el seu sistema immune no està madur. No obstant, la majoria dels virus sí són capaços de travessar o trencar esta barrera; és possible, per eixemple la transmissió vertical del VIH durant l'embaràs, encara que és més freqüent en el part, i no sempre ocorre. Un atre eixemple ilustrativo és el del virus de la pigota, capaç de anidar en la placenta i trencar-la causant pèrdues abans del primer més, patologias en l'embrió fins al tercer més i en el feto despuix del tercer més.

• Moltes drogas poden travessar la barrera placentaria, aplegant al feto (motiu pel que molts medicaments estan contraindicados durant l'embaràs).

Falles en algunes d'estes funcions estan associades a un ampli ranc de complicacions de l'embaràs humà, incloent la restricció del creiximent intrauterino, preeclampsia i aborts espontàneus, entre uns atres.

Malalties de transmissió sexual

La bactèria que transmet la sífilis, Treponema pallidum, pot creuar la barrera placentaria a partir del quint més, causant un abort espontàneu o malalties congènites. En països industrialisats, la transmissió del VIH d'una mare infectada al feto està entre un 20%, depenent principalment de la càrrega viral de la mare. L'infecció del neonato en gonorrea ocorre per la bactèria Neisseria gonorrhoeae, causant al moment del part, una infecció en els ulls.

Atres infeccions

Vore també: Síndrome de TORCH i Perfil TORCH

La toxoplasmosis, causada per un paràsit protozoario que pot ser inofensiu per a la mare, pero pot causar trastorns severs en el feto. La listeriosis, causada per una bactèria gram positiva, Listeria monocytogenes pot causar aborts, sepsis o una meningitis secundària al naiximent. El citomegalovirus és per lo general causa d'una infecció sense síntomas, encara que pot causar microcefàlia i retart en el creiximent despuix del part. En el herpes genital, la transmissió del virus és generalment pel canal del part. El parvovirus B19 és responsable per anèmia aplásica, també transmesa durant el part. El Mycobacterium tuberculosis casi mai travessa la barrera placentaria.

Circulació placentaria

Circulació de la placenta.

La circulació placentaria du en propenca proximitat a dos sistemes circulatoris independents, la materna i la fetal. L'arribada de sanc a la placenta està influenciada per varis factors, en especial la pressió arterial, contracció uterines, hormones i efectes adversos com el tabaquisme i fàrmacs. Per al final de l'embaràs, el fluix sanguíneu en la placenta aplega fins a 500 ml/min (80% de la perfusió uterina).

Les divisions de la placenta donen gran superfície, lo que permet majors intercanvis (uns 10 m² al final de l'embaràs).

Circulació fetal

El fluix sanguíneu des de l'embrió aplega als gots que es localisen en les vellosidades—entre 2 a 8 rets capilars localisades dins de 20-50 vellosidades filles que deriven d'un total d'aproximadament 30 troncs vellosos. De modo que estos capilars i chicotets gots de les vellosidades estan conectats als gots umbilicals fins a la circulació fetal.

Els capilars de les vellosidades són branques terminals dels gots sanguíneus umbilicals. La sanc fetal desoxigenada aplega per via de les artèries umbilicals i ix de la placenta en sanc oxigenada per una sola vena, la vena umbilical. La pressió sanguínea en l'artèria umbilical és aproximadament 50 mmHg i esta sanc fluïx a través de gots més prims que creuen la placa coriónica fins als capilars que estan dins de les vellosidades, lloc a on la pressió sanguínea cau a 30 mmHg. En la vena umbilical la pressió és de 20 mmHg. La pressió en els gots fetals i les seues branques sempre és major que la dels espais intervellosos. Això protegix als gots sanguíneus fetals de que siguen colapsades.

La cambra intervellosa té tres espais limítrofs: els septos intercotiledóneos (provinents de l'endometri), la placa corial (separa al feto d'un dels pols de les vellosidades) i la placa basal (separa a l'endometri del pol opost de les vellosidades). Les vellosidades en grapa que es varen formar entre el segon i el quart més, s'inserten en la placa basal i delimiten un àrea circular, de manera que el conjunt de l'arbre de vellosidades forma l'unitat de la placenta, és dir, el cotiledón.

Circulació materna

La sanc provinent de la mare aplega a la placa basal per branques distales de l'artèria uterina fins a les cambres intervellosas, circulant entre les numeroses ramificacions, i retorna per branques de la vena uterina. La circulació materna és possible per una diferència de pressió: 70 mmHg en l'artèria i entre 8 i 10 mmHg en la cambra, mentres que en el feto la circulació es produïx en un sistema vascular tancat en una pressió mija de 30mmHg, que evita que els gots vellositarios es colapsen. Esta sanc materna aplega als espais intervellosos en un volum aproximat de 600 ml/min.

Des de la placenta, la sanc aplega al feto a través de la vena umbilical, alcançant finalment el sistema cava inferior fetal, en una circulació que s'assemblaria a lo que és la circulació menor d'un adult.

Barrera placentaria

La barrera placentaria està composta per estructures que separen la sanc materna de la fetal i la seua composició varia a lo llarc del curs de l'embaràs.

En el primer trimestre consistix en una capa de sincitiotrofoblasto, una capa remanente de citotrofoblasto (cèlules de Langhans), el mesenquima que separa una vellositat de l'atra a on es poden trobar numeroses cèlules ovoides de Hofbauer—que tenen propietats similars als macrófagos—i les parets dels capilars fetals.

Durant el quart més de l'embaràs, desapareix el citotrofoblasto de la paret de la vellositat fent que disminuïxca la gruixa de la paret i l'àrea superficial aumente a uns 12 m² per al final de l'embaràs. En el quint més, els gots sanguíneus fetals han aumentat les seues ramificacions acostant-se més a la superfície de la vellositat.

Per al sext més, els núcleus del sincitiotrofoblasto s'agrupen en nodos proliferativos de modo que les zones més perifèriques del sincitiotrofoblasto són anucleadas i adjacents als capilars formant una zona d'intercanvi entre abdós estructures.

Cordonera umbilical

Artícul principal → Cordonera umbilical.

Placenta en cordonera umbilical

La cordonera umbilical es forma quan, aproximadament entre la quarta i l'octava semana de la gestació, s'unixen el amnios —que recobrix la cavitat amniótica— i la capa d'ectodermo que rodeja a l'embrió, formant un anell umbilical que es torna pedículo. Per eixe pedículo embrionari passen vàries estructures, ventralment passen el conducte onfalomesentérico (que inclou el conducte i gots del sac vitelino); dorsalment l'alantoides en els gots umbilicoalantoideos. Finalment, abdós pedículos es fusionen i apareix la cordonera umbilical.

La cordonera reunix un eix mesenquimàtic i elements del pedículo embrionari i del canal vitelino, i està recobert pel amnios, de manera que es continua en els teixits embrionaris en la zona d'inserció umbilical. Per a l'octava semana, la cordonera umbilical és encara gros i curt, contenint les següents estructures:

• El conducte onfalomesentérico, que conecta els intestins primitius en la vesícula umbilical i els gots vitelinos (dos artèries i dos venes onfalomesentericas. La vesícula umbilical està localisada en el celoma extraembrionario dins de la cavitat coriónica.
• El pedículo del alantodies, que es compon de les dos artèries i la vena umbilical.
• El celoma umbilical que comunica els celoma intraembrionario i extraembrionario.

A mida que es va desenrollant la paret abdominal, la zona d'implantació involuciona i la cordonera es fa més llarc i prim, aplegant a alcançar mig metro de llongitut. La cavitat amniótica forma una coberta sobre el conducte onfalomesentérico i el cos del pedículo de tal modo que s'allarga i comprimix les estructures umbilicals i permetre llibertat de moviments fetals. La cordonera conté una série de gots sanguíneus, rodejats per teixit conjuntiu elàstic i resistent coneguda com gelatina de Wharton, un tipo de teixit mesenquimàtic bla i protector en contra de pressions i dobleces exagerats.

Atres elements degeneran en passar el tercer més de l'embaràs, com el conducte onfalomesentérico, la vesícula umbilical, la circulació vitelina a les regions extraembrionarias, el celoma umbilical, deixant els gots umbilicals, és dir, les dos artèries i la vena umbilical. La persistència del conducte onfalomesentérico forma, despuix del naiximent, el divertícul de Meckel

La llongitut estàndar de la cordonera umbilical varia entre 50 i 60 cm per 1.5 cm de diàmetro. Rarament aplega a ser molt curt, sent més freqüent que siga molt llarc, enredrant-se en les extremitats o coll del feto i inclús formant nucs. Durant el part, part de la cordonera umbilical pot eixir abans que el bebé, patologia anomenada prolapso de la cordonera umbilical.

Diagnòstic de l'embaràs

Els test biològics d'embaràs es basen en la busca de hormones com la gonadotropina coriónica en l'orina i/o sanc de la dòna embarassada. Per a això s'han amprat tradicionalment dos métodos:

1. Test biològic sobre un animal, com granota, sapo, conill, rata o ratona. Este método es basa en els canvis que es produïxen en els tractos genitals d'alguns animals quan se'ls injecten gonadotropinas. Per eixemple, sobre la conill verge, la gonadotropina produïx congestió dels cossos uterins i folículs hemorrágicos en els ovaris.
2. Test immunològic: es basa en la reacció d'aglutinació antígeno/anticòs. Consistix en posar en contacte l'orina d'una dòna i un sèrum antigonadotrófico, que se sol obtindre d'un animal que ha segut inmunizado contra les gonadotropinas humanes. Si hi ha aglutinació, vol dir que no hi havia gonadotropinas en sanc, per lo que la dòna no està embarassada, mentres que si no hi ha reacció d'aglutinació, vol dir que la dòna està eliminant gonadotropinas per l'orina (està embarassada).

En el cas d'un embaràs múltiple dicigótico pot ocórrer que durant el procés d'implantació de l'ou, les placentes s'unixquen i els embrions compartixquen placenta pero sempre en el seu propi sac amniótico (sac que envol el feto i que no es té que confondre en la placenta).

Una volta que s'ha produït el naiximent del chiquet, la placenta carix d'utilitat per a la mare i és expulsada. Encara que la ciència desconeix en exactitut perqué, l'ingestió de la placenta per la femella despuix del part o placentofagia és habitual en els mamífers placentarios tant carnívors com a herbívors, en sol tres excepcions: sers humans, camélidos i cetáceos, ademés d'alguns pinnípedos. Hi ha escassos relats sobre consum medicinal en certes cultures humanes, com parteras chinenques, vietnamites i tailandeses ingerint la placenta de mares jóvens i sanes, o en Nigèria curanderos que usaven placenta seca d'ovella per a induir el part. En la farmacopea chinenca tradicional es recomanava a voltes per a trastorns hepàtics o pulmonars o mesclada en certes herbes per a tractar l'infertilitat; no obstant, en cap dels casos era la pròpia mare la que la prenia. A pesar de lo insòlit de la conducta, des de la década de 1980 seguidors d'idees new age de suposta tornada a la naturalea i medicines alternatives, han aconsellat el seu consum a parturientas afirmant els seus beneficis com previndre depressió posparto, millorar l'alletament o disminuir el dolor, quan en realitat el seu consum i manipulació és arriscada, puix servix d'almagasén de toxines perjudicials per al feto, que reté fins a ser expulsada en el part.

Heterogeneïtat genètica primerenca en la placenta humana

Estudis recents basats en la seqüenciació profunda del genoma (whole genome sequencing, WGS) han documentat que la placenta humana exhibix una marcada heterogeneïtat genètica des d'etapes primerenques de la gestació. Esta heterogeneïtat sorgix per la presència de clons celulars distints, és dir, subpoblacions de cèlules en mutacions somàtiques específiques que coexistixen dins del teixit placentario.

El fenomen de mosaicismo cromosòmic placentario confinat (MPC) pot produir discrepàncies genètiques entre el teixit placentario i el feto, la qual cosa implica un risc de resultats falsos positius o interpretacions errònees en proves prenatals realisades sobre vellosidades coriónicas. En estos casos, diversos autors recomanen realisar una prova confirmatoria en líquit amniótico (com l'amniocentesis).

Un estudi publicat en 2025 en Nature Communications va amprar seqüenciació genómica profunda per a analisar placentes des del primer trimestre fins al terme gestacional. Es varen observar mutacions poscigóticas no compartides en el feto, aixina com una àmplia evolució clonal del teixit placentario. Es varen identificar firmes mutacionales associades a l'estrés oxidativo (per eixemple, SBS18) i atres firmes no descrites prèviament en la placenta.

Estes troballes subrallen la necessitat de interpretar en cautela els resultats d'estudis genètics prenatals basats en mostres placentarias i de considerar proves confirmatorias fetals abans de prendre decisions clíniques.

Vore també

• Eclampsia
• Embaràs ectópico
• Embriologia
• Inserció velamentosa de cordonera
• Inmunología de la reproducció
• Placenta prèvia