Vitamina B12

Archiu:Витамин В12 100х (3).jpg

Vitamina B12

La vitamina B₁₂ (també cridada cobalamina, degut a que conté cobalt) és una vitamina d'orige bacterià hidrosoluble essencial per al funcionament normal del cervell, del sistema nerviós, i per a la formació de la sanc i de vàries proteïnas. És una de les huit vitamines del grup B. Normalment està implicada en el metabolisme de les cèlules del cos humà, especialment en la síntesis i regulació del ADN; també en la metabolización dels aminoàcits, dels àcit grassos i dels glúcits.

Ni els foncs, ni les plantes, ni els animals poden produir esta vitamina. Solament les bactèrias i les Archaeas tenen les enzimas necessàries per a la seua síntesis, no obstant, molts aliments són font natural de B₁₂ per la simbiosis bacteriana. Estructuralment parlant, esta és la vitamina més complexa i pot ser produïda industrialmente únicament per fermentació bacteriana.

Està conformada per una classe de composts químicament relacionats (vitámeros) els quals actuen com vitaminas. El cobalt, un oligoelemento, està en el centre de l'anell tetrapirrol cridat corrina. La biosíntesis és portada a terme solament per bactèries, que per lo general produïxen hidroxicobalamina, pero la conversió entre les diferents formes de la vitamina es conseguix en el cos humà. Una forma semisintética comuna és la cianocobalamina, que és usada en molts productes farmacèutics i suplements vitamínicos, i com un aditiu alimentari per la seua estabilitat i menor cost de producció. En el cos humà adquirix la forma de metilcobalamina i 5'-desoxiadenosilcobalamina, deixant tras de sí chicotetes cantitats de cianur. La hidroxicobalamina, la metilcobalamina i l'adenosilcobalamina, poden ser trobades en els productes farmacològics més recents i costosos i també en suplements alimenticis. L'utilitat d'estos aditius està sent debatuda.

La vitamina B₁₂ va ser descoberta per la seua relació en l'anèmia perniciosa, una malaltia autoinmune que destruïx les cèlules parietals del estòmec, encarregades de la secreció del factor intrínsec gàstric. Estes cèlules ademés són responsables de la secreció de l'àcit estomacal. El factor intrínsec és crucial per a la normal absorció de la vitamina B₁₂, per lo que l'absència del factor intrínsec, com es veu en l'anèmia perniciosa, ocasiona una deficiència de vitamina B₁₂. Ya han segut dilucidats atres tipos més sotils de hipovitaminosis B₁₂.

Terminologia

El nom de la vitamina B₁₂ i l'alternatiu cobalamina, per lo general fan referència a totes les formes d'esta vitamina. Alguns meges han sugerit que poden ser dividits en dos categories per al seu us.

• En un sentit ampli, B₁₂ es referix a un grup de vitámeros composts de cobalt coneguts com cobalaminas, els quals són: la cianocobalamina que és un producte artificial format a partir del carbó activat, que sempre conté una traça de cianur per a purificar la hidroxicobalamina, esta última és una forma inyectable d'esta vitamina d'orige bacterià per a us mèdic; i finalment, les dos formes d'orige natural de cofactor de la vitamina B₁₂ en el cos humà: la 5-desoxiadenosilcobalamina (adenosilcobalamina-AdoB₁₂) cofactor de la metilmalonil coenzima A mutasa i la metilcobalamina (MeB₁₂) cofactor de l'enzima metionina sintasa que és responsable de la conversió de la homocisteína a metionina i de 5-metiltetrahidrofolato en àcit tetrahidrofólico.

• El terme B₁₂ pot ser utilisat correctament per a referir-se a la cianocobalamina, la forma principal de B₁₂, utilisada en els aliments i en suplements nutricionals. Generalment açò no crea cap problema, llevat tal volta, en casos poc freqüents de dany en els nervis òptics pels alts nivells de cianur en la sanc ocasionats pel consum de cigarrets. Per a evitar açò últim es requerix deixar de fumar o sumistrar una atra forma de B₁₂ per a disminuir els problemes oculars. No obstant l'ambliopia generada pel tabaquisme és una malaltia poc freqüent i encara no està clar si és síntoma d'una particular hipovitaminosis B₁₂ que és resistent al tractament en cianocobalamina.

Finalment està la cridada pseudovitamina B₁₂ que fa referència als anàlecs de B₁₂ que són biològicament inactius en els sers humans i, no obstant, estan presents junt a la B₁₂ en el cos, en molts aliments i tal volta en suplements nutricionals i aliments fortificados.

La biológicamante inactiva pseudovitamina B₁₂ està predominantment present en la majoria de les cianobacterias, incloent la spirulina i en algunes algues, com la Asakusa-nori seca (Porphyra tenera).

Història

La deficiència de B₁₂ és la conseqüència de l'anèmia perniciosa que generalment era fatal i tenia una etiologia desconeguda quan va ser descrita per primera volta en la medicina. Tant la cura per a esta malaltia com la vitamina B₁₂ varen ser descobertes per accident quan George Whipple es trobava realisant experiments en els que s'induïa l'anèmia perniciosa per mig de sagnat en gossos, per a després donar-los de menjar diferents aliments i observar quin de les dietes els va permetre recuperar-se més ràpidament. Durant este procés, va descobrir que l'ingesta de grans cantitats de fege semblava curar més ràpidament l'anèmia per pèrdua de sanc. Per lo tant, va plantejar la hipòtesis de que l'ingesta de fege podria ser el tractament contra l'anèmia perniciosa. El senyor Whipple va reportar senyals d'èxit en 1920.

Despuix d'una série de cuidadosos estudis clínics, George Richards Minot i William Parry Murphy, es varen propondre aïllar parcialment la substància present en el fege causant de la cura de l'anèmia en els gossos, i varen descobrir que era el ferro. També varen trobar que una atra substància curava l'anèmia perniciosa en els sers humans, mateixa que no va tindre efecte en els gossos analisats. El factor específic per al tractament d'este tipo d'anèmia, trobat en el suc de fege, va ser trobat per esta coincidència. Minot i Murphy varen informar d'estos experiments en 1926. Sent est el primer progrés real per al tractament d'esta malaltia. Pese a este descobriment, des de feya ya varis anys els afectats estaven obligats a ingerir grans cantitats de fege cru o beure enormes cantitats de suc de fege.

En 1928 el químic Edwin Joseph Cohn va preparar un extracte de fege que va anar de 50 a 100 voltes més potent que els productes naturals del fege. L'extracte va ser el primer tractament viable per a la malaltia. En 1934 Whipple, Minot i Murphy varen compartir el premie nobel de fisiologia o medicina pel seu treball inicial en el que senyalen el camí a un tractament efectiu.

A la seua volta, estos events finalment varen dur al descobriment de la presència en el suc de fege de la vitamina hidrosoluble coneguda com a vitamina B₁₂. En 1947 Mary Shaw Shorb va ser proveïda d'un subsidi d'USD $400 i va colaborar en un proyecte junt a Karl August Folkers i l'empresa Merck & Co. per a desenrollar el denominat «ensaig de LLD» per a la B₁₂. LLD és l'acrònim de Lactobacillus lactis Dorner que és un cep bacterià que requerix del «factor LLD» per al seu creiximent, el qual va anar finalment identificat com a B₁₂. Shorb i els seus colegues varen utilisar el «ensaig LLD» per a extraure ràpidament el factor per a contrarrestar l'anèmia perniciosa a partir d'extractes de fege. La forma pura de B₁₂ va ser aïllada d'esta manera en 1948, gràcies als aportes químics de Shorb, Folkers (Estats Units) i d'Alexander Robert Todd (Gran Bretanya). Per este descobriment, Mary Shorb i Karl Folkers varen rebre el premi de Pixeu Johnson de la Societat Nortamericana de Ciències de la Nutrició.

l'estructura química de la molècula va ser determinada per Dorothy Crowfoot Hodgkin i el seu equip de colaboradors en 1956 basant-se en les senyes tirades per la cristalografia de rajos X. Durant el transcurs de la década de 1950 varen ser desenrollats els métodos de producció en grans cantitats d'esta vitamina a partir de cultius de bactèries, els quals varen conduir a la forma moderna del tractament de l'anèmia perniciosa.

La síntesis artificial total de la B₁₂ va ser reportada per Robert Burns Woodward i Albert Eschenmoser en 1972, i seguix sent una dels ardits clàssics de la síntesis orgànica. Se sap que les espècies dels següents gèneros són conegudes per sintetisar la vitamina B₁₂: acetobacterium, enterobacter, agrobacterium, alicaligenes, azotobacter, bacillus, clostridium, corynebacterium, flavobacterium, lactobacillus, micromonospora, mycobacterium, nocardia, propionibacterium, protaminobacter, proteus, pseudomonas, rhizobium, salmonella, serratia, streptomyces, streptococcus i xanthomonas.