Proteïna

Les proteïna[1] ((del griego antiguo πρωτεῖος))[2] o prótidos[3] són macromolècules formades per cadenes llineals d'aminoàcits. La seqüència de cada una d'estes biomoléculas complexes està determinada per la seqüència de nucleòtits de el seu gen corresponent (cridats gens estructurals). L'informació genètica i el cóm esta s'expressa durant el procés de desenroll, creiximent o diferenciació celular, determina quines proteïnes té una cèlula, un teixit i un organisme.[4][5]
La síntesis de les proteïnes es presenta a través de la traducció ribosomal, és dir, que està a càrrec dels ribosoma i guiada per l'informació d'una molècula d'ARNm que actua com a mòle.[6]
Moltes proteïnes estan compostes per una sola cadena polipeptídica, per lo que li les crida proteïnes monoméricas. Per un atre costat, les proteïnes «oligoméricas» presenten més d'una cadena, que pot ser una còpia adicional d'ella o una cadena diferent, i a cada cadena polipeptídica li la crida subunidad. Les proteïnes oligoméricas presenten estructura quaternària.[7] La mioglobina és un eixemple de proteïna monomérica i l'hemoglobina, de proteïna oligomérica.
Les proteïnes poden presentar adicionalment una molècula orgànica o ben un o més ions per a ser completament funcionals, com és el cas de la majoria de les enzimes. Els grups prostéticos són estos components orgànics no proteics que estan units fortament a la proteïna i que fan possibles les seues funcions. Per un atre costat, els ions units a les proteïnes són cofactores.
Són biomoléculas molt diverses i són essencials per a la vida. La majoria de les proteïnes eixerciten més d'una funció (vore més avant).
Són polímero constituïts per unitats estructurals cridats aminoàcits.[8] Les proteïnes són necessàries per a la vida, sobretot per la seua funció plàstica (constituïxen el 80 % del protoplasma deshidratat de tota cèlula), pero també per les seues funcions biorreguladoras (formen part de les enzimes) i de defensa (els anticossos són proteïnes).[9] Per este motiu el creiximent, la reparació i el manteniment de l'organisme depenen d'elles.[10] Representen al voltant del 50{{és d}}% del pes sec dels teixits.[11]
Es classifiquen d'acort en diversos criteris: localisació, funció, composició o elements estructurals. A la data no existix un sistema únic de classificació.
La localisació espacial i temporal de les proteïnes depén de la regulació de l'expressió genètica. Per lo tant, són susceptibles a senyals o factors externs. El conjunt de les proteïnes expressades en una circumstància determinada és denominat proteoma
Molts organismes presenten atres biomoléculas formades per aminoàcits,[12] pero que la seua biosíntesis no depén de l'ribosoma; tal és el cas d'alguns péptidos antimicrobianos de síntesis no ribosomal, els péptidos que entrellacen als polisacàrits en la peptidoglicana (paret celular bacteriana) i les toxines de diversos organismes, com les microcistinas.
Les molècules proteiques comprenen una diversitat extraordinària : presents en enzimes, hormones, proteïnes d'almagasenament com els ous de les aus i les de les llavors, proteïnes de transport com l'hemoglobina, proteïnes de contràctils com les dels músculs, immunoglobulines (anticossos), proteïnes de membranes i molts atres tipos de proteïnes estructurals. En relació en les seues funcions, la diversitat és marejant; pero, sobre la seua estructura, totes seguixen un mateix pla general molt senzill perque totes són polímero d'aminoàcits disposts en seqüències llineals.[13]
Bioquímica
Els prótidos o proteïnes són biopolímers formats per un gran número d'unitats estructurals simples denominades aminoàcits, unides per enllaços peptídicos. La formació de cada enllaç peptídico ocorre per una reacció de condensació, entre el grup carboxilo (-COOH) i el grup amino (-NH<sub>2</sub>) d'aminoàcit subsegüents, acompanyat de la lliberació d'una molècula d'aigua, motiu pel qual es parla de residus d'aminoàcits.[14]
Els aminoàcits que s'incorporen durant la traducció són els estereoisómeros L-α-aminoàcits. La majoria d'organismes estudiats té proteïnes formades per combinacions de 20 aminoàcits, que estan especificats en el còdic genètic estàndart. També es poden trobar en vàries proteïnes distints aminoàcits modificats, com la 4-hidroxiprolina, 5-hidroxilisina, 6-N-metil-lisina, desmosina, γ-carboxiglutamato i la desmosina.[15] Molts atres organismes presenten codones modificats per a l'incorporació de selenocisteína o de pirrolisina.
Pel seu gran tamany, quan estes molècules es dispersen en un dissolvent adequat, formen sempre dispersió coloidales, en característiques que les diferencien de les dissolució de molècules més menudes. Moltes proteïnes presenten càrrega neta en certs rancs de pH del mig. Per això poden considerar-se ionómeros.
Per hidròlisis, les molècules de proteïna es dividixen en numerosos composts relativament simples, de massa molecular menuda, que són les unitats fonamentals constituents de la macromolècules. Estes unitats són els aminoàcits, dels quals existixen vint espècies diferents i que s'unixen entre sí per mig d'enllaços peptídicos. Des de decenes a mills aminoàcits poden participar en la formació de la gran molècula polimèrica d'una proteïna.
Totes les proteïnes tu enen carbono, hidrogen, oxigen i nitrogen, i casi totes posseïxen també sofre. Si be hi ha llaugeres variacions en diferents proteïnes, el contingut de nitrogen representa, per terme mig, 16 % de la massa total de la molècula; és dir, cada 6,25 g de proteïna contenen 1 g de N. El factor 6,25 s'utilisa per a estimar la cantitat de proteïna existent en una mostra a partir de la medició de N de la mateixa.[16]
La síntesis proteica és un procés complex complit per les cèlules[17] segons les directrius de l'informació suministrada pels gens. La seqüència d'aminoàcits en una proteïna està codificada en el seu gen (una porció d'ADN) per mig del còdic genètic. Els residus en una proteïna sofrixen a voltes modificacions químiques per modificació postraduccional. Dites modificacions ocorren ans que la proteïna siga funcional en la cèlula o com a part de mecanismes de control. Les proteïnes també poden treballar juntes per a complir una funció particular, a sovint associant-se per a formar complexos proteics estables. Les proteïnes es ensamblan de diverses formes, lo que els permet participar com els principals components estructurals de les cèlules i els teixits.
Per les seues propietats fisicoquímica, les proteïnes es poden classificar en proteïnes simples (holoproteidos), formades solament per aminoàcits o els seus derivats; o proteïnes conjugades (heteroproteidos), formades per aminoàcits acompanyats de substàncies diverses, i proteïnes derivades, substàncies formades per desnaturalisació i desdoblament de les anteriors.
Nutrició<!-- Es requerixen referències -->
Fonts de proteïnes
Les fonts dietètiques de proteïnes inclouen carn, ous, llegums, fruts secs, cereals, verdures i productes làcteus tals com formage o yogurt. Tant les proteïnes d'orige animal, com les d'orige vegetal, posseïxen els 20 aminoàcits necessaris per a l'alimentació humana. El yogurt conté dos tipos principals de proteïnes: caseïna i proteïna de sèrum de llet. Abdós són considerades d'alt valor biològic per la seua riquea en aminoàcits essencials i la seua elevada digestibilidad.[18]
Calitat proteica
Les diferents proteïnes tenen diferents nivells de família biològica per al cos humà. Molts índexs han segut definits per a medir la taxa d'utilisació i retenció de proteïnes en humans. Estos inclouen valor biològic, NPU (Net Protein Utilization), NPR (Cocient Proteic Net) i PDCAAS (Protein Digestibility Corrected Amino Acids Score), la qual va ser desenrollat per la FDA millorant el PER (Protein Efficiency Ràtio). Estos mètotos examinen qué proteïnes són més eficientemente usades per l'organisme.
Reaccions de reconeiximent
El reactiu de Biuret està format per una dissolució de sulfat de coure en mig alcalí, est reconeix l'enllaç peptídico de les proteïnes per mig de la formació d'un complex de coordinació entre els ions Cu<sup>2+</sup> i els parells d'electrons no compartits del nitrogen que forma part dels enllaços peptídicos, lo que produïx una coloració roig-violeta.
Es posa de manifest per la formació d'un precipitat negruzco de sulfur de plom. Es basa esta reacció en la separació per mig d'un álcali, del sofre dels aminoàcits, el qual en reaccionar en una solució d'acetat de plom, forma el sulfur de plom.
Reconeix residus fenòlics, o siga aquelles proteïnes que continguen tirosina. Les proteïnes es precipiten per acció dels àcit inorgànics forts del reactiu, donant un precipitat blanc que es torna gradualment roig en calfar.
Reconeix grups aromàtics, o siga aquelles proteïnes que continguen tirosina o fenilalanina, en les quals l'àcit nítric forma composts nitrados grocs
Requeriments proteínicos de la dieta per edat i sexe
| Edat
(anys) |
Pes
(kg) |
Proteïnes
(g/dia) | |
|---|---|---|---|
| Lactants | 0-0.5
0.5 |
6
9 |
13
14 |
| Chiquets | 1-3
4-6 7-10 |
13
20 28 |
16
24 28 |
| Hòmens | 11-14
15-18 19-24 25-50 més de 50 |
45
66 72 79 77 |
45
59 58 63 63 |
| Dònes | 11-14
15-18 19-24 25- 50 més de 50 |
46
55 58 63 65 |
46
44 46 50 50 |
- <small>Food and Nutrition Board, National Academy of Science/National Research Council 1989</small>
Deficiència de proteïnes
Deficiència de proteïnes en països en vies de desenroll
La deficiència de proteïnes és una causa important de malaltia i mort en països en vies de desenroll. La deficiència de proteïnes juga una part en la malaltia coneguda com kwashiorkor. La guerra, la hambruna, la sobrepoblacó i atres factors varen incrementar la taxa de malnutricó i deficiència de proteïnes. La deficiència de proteïnes pot conduir a una inteligència reduïda o retardo mental.
La malnutricó proteic-calòrica afecta a 500 millons de persones i més de 10 millons anualment. En casos greus el número de cèlules blanques disminuïx, i la mateixa manera es veu reduïda dràsticament l'habilitat dels leucocits de combatre una infecció.
Deficiència de proteïnes en països desenrollats
La deficiència de proteïnes és rara en països desenrollats, pero un menut número de persones té dificultat per a obtindre suficients proteïnes per la pobrea. La deficiència de proteïnes també pot ocórrer en països desenrollats en persones que estan fent dieta per a perdre pes, o en adults majors que poden tindre una dieta pobra. Les persones convalescents que es recuperen d'una cirugia, trauma o malaltia poden tindre dèficit proteic si no incrementen el seu consum per a soportar l'increment en les seues necessitats. Una deficiència també pot ocórrer si la proteïna consumida per una persona està incompleta i falla en proveir-la de tots els aminoàcits essencials.
Excés de consum de proteïnes
Com l'organisme és incapaç d'almagasenar les proteïnes, l'excés de proteïnes és digerit i convertit en sucres o àcit grassos. El fege retira el nitrogen dels aminoàcits, una manera de que estos poden ser consumits com a combustible, i el nitrogen és incorporat en l'urea, la substància que és excretada pels renyons. Estos òrguens normalment poden bregar en qualsevol sobrecàrrega adicional, pero si es patix una malaltia renal, freqüentment es prescriurà una disminució en la proteïnes.
L'excés en el consum de proteïnes també pot causar la pèrdua de calci corporal, la qual cosa pot conduir a pèrdua de massa òssea a llarc determini. No obstant, varis suplements proteics venen suplementados en diferents cantitats de calci per ració, de manera que poden contrarrestar l'efecte de la pèrdua de calci.
Alguns meges sospitenPlantilla:Quienes que el consum excessiu de proteïnes està lligat a varis problemes:
- Disfunció hepàtica per l'increment de residus tòxics.
- Hiperactivitat del sistema immune.
- Pèrdua de densitat òssea; la fragilitat dels ossos es deu a que el calci i la glutamina es filtren dels ossos i el teixit muscular per a balancejar l'increment en l'ingesta de àcit a partir de la dieta. Este efecte no està present si el consum de minerals alcalinos (a partir de frutes i vegetals [els cereals són àcits com les proteïnes; les grasses són neutrals]) és alt.
En tals casos, el consum de proteïnes és anabólico per a l'os. Alguns investigadorsPlantilla:Quienes pensen que un consum excessiu de proteïnes produïx un increment forçat en l'excreció del calci. Si hi ha consum excessiu de proteïnes, es pensa que un consum regular de calci seria capaç d'estabilisar, o inclusivament incrementar, la captació de calci pel intestí prim, la qual cosa seria més beneficiós en dònes majors.
Les proteïnes són freqüentment causa d'alèrgies i reaccions alèrgiques a certs aliments. Açò ocorre perque l'estructura de cada forma de proteïna és llaugerament diferent. Algunes poden desencadenar una resposta a partir del sistema immune, mentres que unes atres permaneixen perfectament segures. Moltes persones són alèrgiques a la caseïna (la proteïna en la llet), al gluten (la proteïna en el blat i atres grans), a la proteïna particular trobada en el maní o aquelles presents en mariscs i atres menjars marins.
És extremadament inusual que una mateixa persona reaccione adversament a més de dos tipos diferents de proteïnes, per la diversitat entre els tipos de proteïnes o aminoàcits. Aparte d'això, les proteïnes ajuden a la formació de la massa muscular.
Anàlisis de proteïnes en aliments
- Artícul principal → Anàlisis de proteïnes en aliments.
Les proteïnes en els aliments, és un paràmetro d'importància des del punt de vista econòmic i de la calitat i qualitats organolépticas i nutricionals. Debido a ello la seua medició està inclosa dins de l'Anàlisis Químic Proximal dels aliments (en el qual es medix principalment el contingut d'humitat, grassa, proteïna i cendres).[20]
El clàssic ensaig per a medir concentració de proteïnes en aliments és el mètoto de Kjeldahl. Este ensaig determina el nitrogen total en una mostra. L'únic component de la majoria dels aliments que conté nitrogen són les proteïnes (els greixos, els carbohidrats i la fibra dietètica no contenen nitrogen). Si la cantitat de nitrogen és multiplicada per un factor depenent del tipo de proteïna esperada en l'aliment, la cantitat total de proteïnes pot ser determinada. En les etiquetes dels aliments, la proteïna és expressada com el nitrogen multiplicat per 6,25, perque el contingut de nitrogen promig de les proteïnes és d'aproximadament 16 %. El mètoto de Kjeldahl és usat perque és el mètoto que la AOAC International ha adoptat i per lo tant és usat per vàries agències alimentàries al voltant del món.[21]
Existixen atres ensajos realisats per a quantificar del contingut de proteïnes i es basen en distints principis:
- Reacció química de l'enllaç peptídico i posterior mida fotomètrica ( per eixemple el mètoto de Biuret)
- Reacció química de determinats aminoàcits de la proteïna i posterior mida fotomètrica (per eixemple determinació en el reactiu Folin-Ciocalteu; reacciona fonamentalment la tirosina)
- Mida d'absorció ultravioleta (determinació dels aminoàcits aromàtics Triptófano, tirosina i fenilalanina)
- Mida de la turbidez per floculació de la proteïna dissolta per mig d'un precipitante de proteïnes.
Digestió de proteïnes

La digestió de les proteïnes s'inicia típicament en l'estòmec, quan el pepsinógeno és convertit a pepsina per l'acció de l'àcit clorhídric, i continua per l'acció de la tripsina i la quimotripsina en l'intestí. Les proteïnes de la dieta són degradades a péptidos cada volta més menuts, i estos fins a aminoàcits i els seus derivats, que són absorbits pel epiteli gastrointestinal. La taxa d'absorció dels aminoàcits individuals és altament depenent de la font de proteïnes. Per eixemple, la digestibilidad de molts aminoàcits en humans diferix entre la proteïna de la soja i la proteïna de la llet[22] i entre proteïnes de la llet individuals, com a beta-lactoglobulina i caseïna.[23]
Per a les proteïnes de la llet, aproximadament el 50 % de la proteïna ingerida s'absorbix en el duodeno o el yeyuno,[24] i el 90 % s'ha absorbit ya quan els aliments ingerits alcancen l'íleo.[25]
Ademés del seu rol en la síntesis de proteïnes, els aminoàcits també són una important font nutricional de nitrogen. Les proteïnes, de la mateixa manera que els carbohidrats, contenen quatre kilocaloría per gram, mentres que els lípits contenen nou kcal., i els alcohols, sèt kcal. Els aminoàcits poden ser convertits en glucosa a través d'un procés cridat gluconeogénesis.
Referències
- ↑
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ «Del gen a la proteína.».
- ↑ (2007-09).«Nutrición en Salud Pública».doi:10.4321/repisalud.4997.Consultat el 2022-06-02.
- ↑ Martinez Silva, A.; Dinkova, T.(Septiembre, 2010).«Mecanismos de regulación traduccional mediados por el factor de inicio 4e:las dos caras de la moneda.».Revista de Educación Bioquímica.29(3): 82:91.Consultat el 10 de mayo de 2020.
- ↑ Chel Guerrero, Luis A.; Cabirol Rius, Luis; Betancur Ancon, David A.(2003).«Estructura i propietats funcionals de proteïnes de leguminosas».Revista Universitat Autònoma de Yucatán.(227): 34-43.
- ↑ Blanco y Blanco, Quìmica de los Alimentos (2012). «3», Proteínas (en español), El Ateneo, p. 120. ISBN 978-970-260-670-3.
- ↑ García, Tomás (2010). El Pequeño Larousse Ilustrado 2010, Decimosexta edició, México: Larousse, p. 1824. ISBN 978-607-4-00139-6. Consultat el 20 de octubre de 2011. «Proteína»
- ↑ Solomon (2013). «La química de la vida; compuestos orgánicos.», Biología (en español), Cengage.
- ↑ Badui Dergal, Química de los Alimentos (2006). «capítulo 3», Enrique Quintanar Duarte (ed.). Química de los alimentos (en español), Biblioteca de la Escuela Técnica 4-005 Josefa Capdivila Balcarce 96 San Martín: Pearson Educación, p. 209. ISBN 970-26-0670-5. Consultat el 5 de julio de 2019.
- ↑ «¿Qué son las proteínas? Tipos, funciones y beneficios - PharmaSalud.net» (en es) (2021-11-20). Consultat el 2022-01-30.
- ↑ Curtis, Helena (1991). «Capítul 3. Molècules orgàniques», Biologia, Editorial Médi ca Panamericana, p. 87.
- ↑ «DEFINICIÓN DE BIOQUIMICA».
- ↑ Lehninger, Albert L.,; Cox, Michael M. (2005). Lehninger principles of biochemistry, Fourth edition edició, W.H. Freeman. OCLC 55476414. ISBN 0-7167-4339-6. Consultat el 9 de abril de 2020.
- ↑ Badui Dergal, Salvador.; Valdés Martínez, Sara Esther. (2006). Química de los alimentos, 4a ed edició, Pearson Education. OCLC 503249720. ISBN 970-26-0670-5. Consultat el 9 de abril de 2020.
- ↑ «Estructuras celulares: Eucariotas y Procariotas», okdiario, 27/03/2017 18:59. Consultat el 1 JUN 2020.
- ↑ Behrmann, Alice Glaves; López, José Gómez; Álvarez, Matías Monsalves (2022-01-24). «Etiquetado nutricional y perfil de aminoácidos en lácteos altos en proteína: nueva alternativa para la salud y el deporte». Nutrición Hospitalaria pàgs. 1075-1081. Sociedad Española de Nutrición Parenteral y Enteral (SENPE). Consultat el 2025-04-25.
- ↑ Villaverde, Carmen (2007). «13», Fundaments de bioquímica metabólica, México: Alfaomega, p. 156.
- ↑ «Manual de técnicas para laboratorio de nutrición de peces y crustáceos...».Depósito de documentos de la FAO.Consultat el 6 de septiembre de 2014.
- ↑ Matissek, Schnepel, Steiner. «3: Proteínas, péptidos, aminoácidos», Análisis de los Alimentos. Fundaments-Métodos - Aplicaciones, Acribia S.A., p. 93.
- ↑ Gaudichon C, Bos C, Morens C, Petzke KJ, Mariotti F, Everwand J, Benamouzig R, Dare S, Tome D, Metges CC. (2002). Ileal losses of nitrogen and amino acids in humans and their importance to the assessment of amino acid requirements. Gastroenterology 123(1):50-9.
- ↑ Mahe S, Roos N, Benamouzig R, Davin L, Luengo C, Gagnon L, Gausseunrges N, Rautureau J, Tome D. (1996). Gastrojejunal kinetics and the digestion of 15Nbeta-lactoglobulin and casein in humans: the influence of the nature and quantity of the protein. Am J Clin Nutr 63(4):546-52.
- ↑ Auxiliares Sanitarios (Auxiliares de Clínica). Grupo Iv. Temario de la Xunta de Galicia.e-book (en es), MAD-Eduforma. ISBN 9788466557580. Consultat el 23 de enero de 2018.
- ↑ Mahe S, Marteau P, Huneau JF, Thuillier F, Tome D. (1994). Intestinal nitrogen and electrolyte movements following fermented milk ingestion in man. Br J Nutr 71(2):169-80.