Guerra

Guerra

Erro al crear miniatura:

Paths of glory, quadro de Christopher Nevinson de l'exposició en Leicester Galleries en 1918; va donar nom a la película homònima de Stanley Kubrick, inspirant-se en una cita del poeta del XVIII Thomas Gray: «Les senderes de la glòria no conduïxen sino a la tomba».

Estàtua del deu romà de la guerra, Mart, trobada en el fòrum de Nerva de Roma i que es conserva en el Museu del Capitolio d'eixa ciutat. Numeroses religions politeistes antigues adoraven a un deu o deesa que representava les virtuts bèliques: Llaures, Netón, Badb, Huitzilopochtli, Sejmet etc.

Erro al crear miniatura:

Els desastres de la guerra, n.º 33: «¿Qué cal fer més?». Francisco de Goya reflectix en la seua obra gràfica la brutalitat i barbàrie a que es va aplegar en la guerra de l'Independència espanyola.

Reproducció del Guernica, famós quadro que Pablo Picasso va pintar per a reflectir el bombardeig de la ciutat homònima en bombes incendiàries de fòsfor durant la guerra civil espanyola en la finalitat de condenar tota forma de guerra.

La guerra o conflicte bèlic, estrictament parlant, és aquella conflicte socialluita sociopolítica en la que dos o més grups humans relativament massius —principalment tribus, societats o nacions— s'enfronten de manera violenta, generalment per mig de l'us d'armas de tota índole, a sovint en resultat de mort —individual o colectiva— i danys materials d'una entitat considerable.

La guerra és la forma de conflicte sociopolític més greu entre dos o més grups humans. Es dona tant en societats tribals com en civilisades, pero és més greu entre estes últimes ya que són més complexes, masificades i tecnificades. És potser la més antiga de les relacions internacionals i ya en el començ de les civilisacions es constata l'enfrontament organisat de grups humans armats en el propòsit de controlar recursos naturals o humans (conflictes entre caçadors nómadas i recolectors sedentarios que sí varen desenrollar el concepte de propietat), exigir un desarme o impondre algun tipo de tribut, ideologia, nacionalitat o religió, sometent, despullant i, en el seu cas, destruint a l'enemic. És més, este tipo de conducta gregaria és extensible a la major part dels homínits i es troba estretament relacionat en el concepte etològic de territorialitat. Les guerres tenen com a orige múltiples causes, entre les que solen estar el manteniment o el canvi de relacions de poder, dirimir disputes econòmiques, ideològiques, territorials (per qüestions històriques i estratègiques), religioses, etc. (moltes voltes una combinació de causes). En ciència política i relacions internacionals, la guerra és un instrument polític, al servici d'un Estat o una atra organisació en fins eminentment polítics, ya que en cas contrari constituiria una forma més desorganisada encara que igualment violenta: el bandolerisme per terra o la pirateria per mar. En les societats primitives tribals el seu orige apareix més clar; deriva de dos elements: la pressió demogràfica i l'escassea de recursos.^{cita requerida}

Segons Richard Holmes, la guerra és una experiència universal que compartixen tots els països i totes les cultures. Segons Sun Tzu, «La guerra és el major conflicte d'Estat, la base de la vida i la mort, el Tao de la supervivència i l'extinció. Per lo tant, és imperatiu estudiar-la profundament». Per demés, la forma més astuta d'eixercir-la seria defugir-la de manera que no hi haguera necessitat d'aplegar a ella. Segons Carl von Clausewitz, la guerra és «la continuació de la política per atres mijos».

Les regles de la guerra, i l'existència mateixa de regles, han variat molt a lo llarc de l'història. El concepte de quí són els combatents també varia en el grau d'organisació de les societats enfrontades. Les dos possibilitats més freqüents són civils trets de la població general, generalment varons jóvens, en cas de conflicte, o soldats professionals formant eixèrcits permanents. També pot haver voluntaris i mercenaris. Les combinacions de varis o de tots estos tipos de militars són aixina mateix freqüents. Les formes de fer una guerra depenen dels propòsits dels combatents. Per eixemple, en les guerres romanes, l'objectiu de les quals era expandir el imperi, l'objectiu militar principal era, una volta somés, incorporar al poble alié a l'imperi i a les lleis i costums de Roma. En l'actualitat, a voltes es fa distinció entre conflictes armats i guerres. D'acort en este punt de vista, un conflicte solament seria una guerra si els beligerants han fet una declaració formal de la mateixa. En una concepció de la doctrina militar d'Estats Units no es fa distinció alguna, referint-se als conflictes armats com guerres de quarta generació.

Batalla de Normandia.

Entre el final de la Segona Guerra Mundial i 2010 va haver 246 enfrontaments armats en 151 llocs del món.

Definicions i conceptes

La ciutat de Wesel en la conca del Ruhr, destruïda pels bombarders aliats.

Platón no parla de guerrers, sino de «guardians» de la polis, i distinguix ademés entre la discòrdia (que es dona entre els grecs) i la guerra (que es dona entre grecs i bàrbars). Aristóteles va afirmar que la guerra solament seria un mig en vista de la pau, com lo és el treball en vista de l'oci i l'acció en vista del pensament, puix considera que la guerra és tan natural en la societat humana com la pau, ya que també és llegítima la esclavitut en la naturalea per a mantindre la jerarquia de lo millor sobre lo pijor, l'orde social:

L'eixercici de la guerra no deu perseguir-se en la finalitat d'esclavizar als que no ho mereixen, sino, en primer lloc, per a no ser esclavizados per uns atres; en segon lloc, per a procurar l'hegemonia pel be dels governats, no per desig de dominar a tots; i en tercer lloc, per a ensenyorejar-se dels que mereixen l'esclavitut.

La guerra, afirma el marqués d'Olivart, és elitigi entre les nacions que defenen els seus drets, en el qual és el juge la força i servix de sentència la victòria. Hugo Grocio la va definir com status per vincertatium qua tals sunt. Per la seua banda, Alberico Gentilis va afirmar que Bellum est armorum publicorum ensta contentio. Funk - Bretano i Alberto Sorel varen escriure: "La guerra és un acte polític pel qual varis Estats, no podent conciliar lo que creuen són els seus deures, els seus drets o els seus interessos, recorren a la força armada per a que esta decidixca quin d'entre ells, sent més forta, podrà en raó de la força, impondre la seua voluntat als demés.".

Joseph de Maistre (1821) va dir, en els seus Soirees de Saint Petesburg: «La guerra és divina en la glòria misteriosa que li rodeja i en l'atractiu no menys explicable que nos du cap a ella. La guerra és divina per la manera com es produïx independentment de la voluntat dels que lluiten. La guerra és divina en els seus resultats que escapen absolutament a la raó».

G. W. F Hegel va escriure: «La guerra és bella, bona, santa i fecunda; crea la moralitat dels pobles i és indispensable per al manteniment de la seua salut moral. És en la guerra a on l'Estat s'acosta més al seu ideal perque és llavors quan la vida i els bens dels ciutadans estan més estretament subordinats a la conservació de l'entitat comuna».

L'institut d'investigació de la pau internacional de Suècia, definix la guerra com tot aquell conflicte armat que complix dos requisits: enfrontar a lo manco una força militar, ya siga contra un atre o atres eixèrcits o contra una força insurgent i haver mort dèu mil o més persones.

Johan Huizinga establix que la guerra obté un caràcter lúdic quan es complix en la condició agonal; l'element agonal escomença a actuar en el moment en el que els adversaris es consideren enemics que lluiten per una cosa a la que pretenen tindre dret.

Els fins del dret són la pau i la justícia, vocables polisèmics; la pau inclou la seguritat; per això la guerra supon la suspensió del dret. El juriste Rudolf von Ihering en el seu Der Kampf ums Recht o La lluita pel Dret (1872) va sostindre que la força és la base del dret i que el dret sense la força és una utopia. Pero el dret és la lluita contra la injustícia:

Tot dret en el món va deure ser adquirit per la lluita; eixos principis de dret que estan hui en vigor ha segut indispensable impondre'ls per la lluita als que no ho acceptaven, per lo que tot dret, tant el dret d'un poble, com el d'un individu, supon que estan l'individu i el poble disposts a defendre-ho. El dret no és una idea llògica, sino una idea força; he ahí perque la justícia, que sosté en una mà la balança a on pesa el dret, sosté en l'atra l'espasa que servix per a fer-li efectiu. L'espasa, sense la balança, és la força bruta, i la balança sense l'espasa, és el dret en la seua impotència; es completen recíprocament: i el dret no regna verdaderament, més que en el cas en que la força desplegada per la justícia per a sostindre l'espasa, iguale a l'habilitat que ampra en manejar la balança.

Causes de la guerra

Erro al crear miniatura:

La collita de la batalla (1918), oli de Christopher Nevinson sobre la I Guerra Mundial

Buscar una o vàries causes a les guerres ha segut una constant per a molts historiadors i polítics en la finalitat d'evitar possibles conflictes futurs o trobar culpables. Pero el juriste Papiniano afirmava que "és més fàcil cometre un crim que justificar-ho" i el senador Hiram Johnson va escriure ya en 1917 que «la primera víctima quan aplega la guerra és la veritat». Autors com Brian Hayes senyalen, no obstant, que hi ha consens en tindre com a certes algunes causes.

Causes tradicionals

Una de les causes de la guerra és que dos nacions tinguen diferències profundes en diversos temes, que solament poden resoldre's en la via armada. L'historiador grec Tucídides afirma en el seu "Diàlec dels melios", inclós en el seu Història de la guerra del Peloponeso que "no és vergonyós sometre's a un enemic més fort, especialment un que està oferint térmens raonables... La justícia solament es té en conte en el raonament dels hòmens si les forces són iguals en abdós costats; en el cas contrari, els forts eixercixen el seu poder i els dèbils deuen cedir davant ells", pero de fet molts inferiors no se someten a la raó sino a la guerra. Des del punt de vista sociofilosófico, s'han alvançat moltes teories sobre l'orige i causa de la guerra. La primera, més contundent, resumida, filosòfica, racional (sobre explicar l'orige d'un fenomen) és la que propon Platón en La República (despuix d'afirmar que una ciutat és feliç si s'ocupa de dispondre de lo necessari i res més):

Si volem tindre prou pastures i terres de llabor, ¿tindrem necessitat d'usurpar alguna cosa als nostres veïns i els nostres veïns faran un atre tant en nosatres si, traspassant els llímits de lo necessari, s'entreguen com nosatres al desig insaciable d'enriquir-se? [...] ¿Farem, puix, la guerra darrere d'açò? [...] Hem descobert nosatres l'orige d'este assot, que quan descàrrega, carreja funestos mals als estats i als particulars.

Sócrates

Ademés, sembla possible tractar de classificar, molt en general, les teories en dos grans divisions: la que veu la guerra com a producte racional de certes condicions, primàriament condicions polítiques (Carl von Clausewitz va argumentar que la guerra és la continuació de la política per atres mijos) i una atra "irracionaliste", que veu la guerra com a producte d'una tendència, últimament irracional, dels sers humans. Les teories irracionalistes poden aproximar-se des de dos punts de vista:

Erro al crear miniatura:

A raïl de l'aparició de les armes nuclears es va canviar el concepte de guerra: per primera volta es podia donar per resultat l'aniquilació total dels dos bandos.

1. Aquelles que veuen l'orige de la guerra en causes no atribuible a fonament racional, per eixemple, sentiments religiosos o emocions. L'extrem llògic d'esta visió —que l'home és un animal inherentemente agressiu subjecte a tendències tant de competició com cooperació que s'observen en animals socials, situació que demanda l'expressió ocasional de tals tendències— es troba en algunes explicacions ya siga biològiques, sicològiques o de la psicologia social de l'orige de conflictes (vore, per eixemple: Experiment de Robber's Cave).

2. La visió alternativa dins d'esta posició veu la guerra com originant-se, en alguns casos, per equivocacions o percepcions errònees. Aixina, per eixemple, Lindley i Schildkraut argumenten, a partir d'un anàlisis estadístic, que la cantitat de guerres que es podria aduir varen tindre un orige racional ha disminuït dramàticament en temps recents (Lindley i Schildkraut oferixen com a eixemples de tals equivocacions la guerra de les Malvines encara que es diu que la causa va ser en veritat pujar la popularitat de Margaret Thatcher d'Anglaterra declarant ella la guerra ya que Argentina no havia matat a ningú i ells varen afonar al Belgrano que estava anant al continent matant a la mitat de tots els argentins que varen morir, i la guerra d'Iraq) que uns atres aludixen al desig de petròleu, riquees i domini a la causa. La visió alternativa, de la guerra com a activitat racional, es basa en dos percepcions. L'original de von Clausewitz sobre la guerra constituint la persecució de (objectius de) la política per atres mijos, i una percepció posterior (implícita en von Clausewitz) que indica que es recorreria a la guerra quan s'estima que els guanys superen a les pèrdues potencials (és dir, a través d'un anàlisis de cost-beneficie). A la seua volta, es poden distinguir dos posicions:

1. La teoria de la primacia de les polítiques domèstiques: es troba, per eixemple, en les obres d'Eckart Kehr i Hans-Ulrich Wehler (op. cit). Per a esta posició, la guerra és el producte de condicions domèstiques. Aixina, per eixemple, la Primera Guerra Mundial no va ser producte de disputes internacionals, tractats secrets o consideracions estratègiques, sino el resultat de condicions sociopolítiques, incloent econòmiques, que, a pesar de ser comunes a vàries societats, feyen sentir tensions a cada una d'elles en forma interna, tensions que solament es varen poder resoldre a través de la guerra.

2. La teoria de la primacia de la política internacional, que es troba, per eixemple, en la concepció de Leopold von Ranke, d'acort a qui són les decisions d'estadistes motivats per consideracions geopolíticas les que conduïxen a la guerra. Pedro Luis Lorenzo Cadarso sintetisa en tres grups de teories l'orige de les guerres:

1. Teoria psicogenética, que considera que la guerra és una forma de canalisar l'agressivitat humana, que existix be per raons genètiques —instintives, per tant—, be per determinada configuració sicològica del nostre caràcter. L'evolucioniste Richard Dawkins la vincula a lo que crida el gen egoiste. Freud i el psicoanálisis la vinculen en el complex d'Edipo, generador de la frustració-competència que es troba en els orígens de l'agressivitat i la competitivitat. Anthony Storr considera que l'agressivitat humana pot ser controlada i canalisada, pero no suprimida i l'espècie humana és la més desapiadada dins del regne animal.
2. Teoria socioeconòmica o infraestructural, que vincula el recurs a la guerra a l'existència de desequilibris entre població i recursos o be a la competència entre grups per la possessió o ampliació dels recursos disponibles. Un exponent d'estes teories és l'antropòlec Robert Ardrey.
3. Teoria política. Els partidaris d'esta teoria tendixen a analisar la guerra sense apriorisme morals ni d'un atre tipo: la guerra existix perque en un hipotètic balanç de costs i beneficis resulta rendable políticament. És la teoria de Clausewitz; no és sino una estratègia més en l'etern enfrontament pel repartiment del món entre les nacions i el repartiment del poder i la riquea entre els grups socials. Paradòxicament, la guerra és útil socialment perque saber que pot esclatar obliga als hòmens a ser més tolerants i recórrer a la negociació i a la política per a evitar-la.

Decepció estadística

Este desig de conéixer les causes per a poder predir quan esclatarà el pròxim conflicte ha segut abordat en vàries ocasions. Un dels investigadors del fenomen bèlic va ser Lewis Fry Richardson. Este autor va investigar tots els conflictes des del XIX fins a la década dels 1950; considerant conflicte aquell enfrontament a on han mort persones per causa intencionada d'una atra persona; d'esta manera juntava els conflictes bèlics en les morts per assessinat i homicidi, la mescla va ser intencionada per les seues experiències en la Segona Guerra Mundial per les quals va poder comprovar l'efecte de moltes de les órdens que va vore donar i la sòrt correguda per molts soldats, enviats a la mort a causa d'eixes órdens.

Richardson va tindre l'idea de catalogar les guerres segons el número de morts d'una forma similar a cóm es cataloguen els terremots: segons la seua intensitat. Aixina, una guerra de magnitut 6 seria en la que moririen de 1000000 a 1999999 persones; pero per totes les dificultats que va trobar per a saber el número de morts en una lluita (va aplegar a dir que resultava més fàcil saber el número d'estrelas d'una galàxia o de neutrís en el univers) Richardson va aplicar un índex d'error de 0,5 (més menys); en este índex d'error una guerra de magnitut 3 seria aquella en la que varen perir entre 316228 i 3162278. Encara que Richardson no va ser el primer en recopilar conflictes bèlics el seu treball és un dels més exhaustius, puix va començar en 1940 i va seguir fins a l'any de la seua mort en 1953. Segons els seus estudis entre 1820 i 1950 va haver 315 conflictes de magnitut 2,5 o superior (a lo manco 300 morts). Pese a reconéixer que resulta molt difícil saber quan comença un conflicte i quan termina, si és un o varis al temps o el ya citat número de morts; els resultats varen ser decepcionants en cert modo:

Erro al crear miniatura:

La freqüència en la que esclaten les guerres és molt similar a la de qualsevol succés aleatori, lo que sembla indicar que les guerres són imprevisibles.

La freqüència en la que esclaten les confrontacions seguix la distribució de Poisson, lo que sembla indicar que les guerres són un succés aleatori. Aixina que l'autor va concloure que la principal causa de la guerra és la casualitat. En segon lloc, va colocar els conflictes cronològicament i segons la seua magnitut, per a saber si algun tipo de conflicte es repetia o si un tipo de guerra anava en aument o en detriment respecte a les demés. Els resultats tampoc varen ser concloents, tornant a mostrar una distribució molt similar al succés aleatori. D'esta forma la conclusió és que de les guerres no es deprén a evitar-les i que la provabilitat de que esclate un nou conflicte és la mateixa per a qualsevol dia, no importa si abans ha succeït un atre ni el tamany d'este atre. Profundisant en el seu treball va realisar un estudi de països veïns que entrabar en guerra. Medint les fronteres va aplegar a la conclusió de que un país lindo en atres 6 nacions per terme mig; per lo que la provabilitat de que una nació entrara en guerra en un veí era casi del 10 %, si fora un procés aleatori; no obstant l'estadística indicava que la provabilitat era del 87,33 % (de 94 guerres estudiades solament 12 no tenien frontera comuna). Per lo tant, segons el matemàtic, una atra causa de la guerra és el veïnat. Richardson també va relacionar les guerres en atres factors comunament indicats pels historiadors, com a crisis econòmica o religió, aplegant a unes atres tantes decepcionants conclusions:

• La carrera d'armament no té perqué desembocar en un conflicte armat: de 315 conflictes sol en 13 hi havia una carrera d'armament preparatòria.
• Un idioma comú no evita les guerres.
• Una crisis econòmica no té per qué desembocar en guerres civils, ni tampoc entre estats.
• Sol pobles de distintes religions tenen més provabilitat d'entaular guerres entre ells. Aixina mateix, sembla que els pobles cristiàs mostren més belicosidad que els d'atres credos, en haver intervingut en una proporció molt major de conflictes que el restant. No obstant Richardson va concloure que ni tan sols la religió és una causa de gran importància. El següent en investigar en este àmbit és H. van Velzen i W. Wetering, els qui, en un anàlisis comparatiu sobre residència i conflicte, aplegaven a la conclusió de que els grups fraternos locals i la patrilinealidad constituïxen les variables més significatives en relació en la freqüència de la guerra. Alguns anys més vesprada, esta idea seria represa per K. Otterbein, qui, en una nova investigació transcultural, senyalaria una atra variable important: la poliginia. En síntesis, Otterbein sosté que les societats patrilocals i poligínicas i en grups locals fraternos recorren més fàcilment a la violència que les no patrilocals i poligínicas i sense dits grups. És més, segons este autor, les societats en major número de conflictes armats són aquelles que posseïxen comunitats polítiques similars. Orrerbein denomina guerra interna al conflicte entre estes, per a distinguir-ho del que s'origina entre comunitats culturalment distintes o guerra externa. Aixina, prenent com a base la seua pròpia tabulació estadística resulta que, sobre una mostra de vintihuit societats patrilocals, un 71 % es caracterisa per guerra interna freqüent i un 19 % per guerra interna esporàdica, mentres que en catorze societats no patrilocals, solament un 55 % presenta conflictes interns freqüents.

Concepte filosòfic

La Praefatio de Thomas Hobbes, De cive, a on la frase «Bellum omnium contra omnes / Guerra de tots contra tots» apareix per volta primera. Presa de l'edició revisada impresa en 1647 en Ámsterdam (apud L. Elzevirium).

per a Maquiavelo i Thomas Hobbes està en la naturalea humana el desig i l'ambició, lo que induïx a l'inseguritat colectiva i a la guerra de tots contra tots, i, per tant, eixa inseguritat és el fonament de la llei i de l'Estat, que deu si més no reduir-la. Hobbes determina que les causes principals de la guerra entre els hòmens són:

La primera és la competència; en segon lloc, la desconfiança; i en tercer lloc, la glòria. La primera fa que els hòmens invadixquen el terreny d'uns atres per a adquirir guany; la segona, per a conseguir seguritat; i la tercera, per a adquirir reputació. La primera fa us de la violència, per a que aixina els hòmens es facen amos d'atres hòmens, de les seues esposes, dels seus fills i del seu ganado. La segona usa la violència en un fi defensiu. I la tercera, per a reparar chicotetes ofenses, com una paraula, un somriure, una opinió diferent, o qualsevol atra senyal de despreci dirigit cap a la pròpia persona o, indirectament, als parents, als amics, a la pàtria, a la professió o al prestigi personal.

S'ha sugerit si, des d'un punt de vista moral o filosòfic, seria possible parlar d'una guerra justa o lícita. Si eixe és el cas, cal distinguir:

• Si la guerra en general pot ser lícita.
• Si es complixen o garantisen les condicions requerides. A primera vista sembla possible propondre que la guerra no és necessàriament ilícita. Existix el dret natural d'autodefensa o de llegítima defensa contra l'enemic exterior quan este ataca injustament a un poble. Si es nega este dret de llegítima defensa, es robustece a l'agressor i es posa en perilla pau dels pobles. No obstant, s'ha sugerit des d'una perspectiva ètica que, per a que una guerra puga tindre una licitud ètica, existixen una série de condicionants adicionals:
• Que hi haja una injustícia real, verdadera i de gravetat.
• Inviabilidad de defendre's per via pacífica.
• Perspectiva i esperança d'èxit final.
• Que es puga evitar un perjuí a tercers inocents. La defensa del ben públic preval sobre qualsevol dret de l'agressor i inclús sobre els riscs que puguen tindre els propis agredits. Pero es considera ilícita la matança injusta. Des d'eixe mateix punt de vista filosòfic, es considera que el moviment a favor de la pau es fa acreedor del més alt reconeiximent. Dit moviment és difusor d'un esperit d'enteniment i comprensió entre els pobles. El seu fi ètic i moral és conseguir la pau i els acorts sense derramamiento de sanc.

Classificació dels tipos de guerres

La classificació de les guerres proposta pel materialisme filosòfic, pren com a referència fonamental'existència o no d'Estat en els contendents. D'esta manera, les guerres es diferencien en funció de si enfronten a societats sense Estat, a un Estat front a pobles preestatals, a tribus contra un Estat ya constituït, a Estats entre sí, o be a faccions dins d'un mateix Estat. L'element decisiu és, per tant, l'estatus polític-jurídic dels beligerants. En este marc, les cridades "guerres civils" o de quint gènero no es reduïxen a enfrontaments interns, sino que es caracterisen per dirimir-se en elles la qüestió de la Llegitimitat (política) del poder, ya que la sobirania solament pot ser una. Ademés hi ha un sext gènero, el de les "guerres mixtes", en el que aludix a aquells conflictes històrics que no es deixen encasillar en un sol tipo i que presenten simultàneament traces de varis dels anteriors. Un eixemple paradigmàtic d'estes guerres mixtes són les Guerres d'independència hispanoamericanes, en les que varen confluir components de guerra civil (entre faccions locals enfrontades per la llegitimitat), de secessió (ruptura en el Imperi espanyol) i de guerra internacional (per l'intervenció de potències estrangeres com el Imperi napolónico, Regne Unit o, posteriorment, Estats Units).

Classificació de les guerres segons el Materialisme filosòfic

Gènero	Descripció	Eixemple històric
1. Entre societats preestatals	Conflictes entre grups humans sense Estat organisat (tribus, clans, llogarets).	Guerres entre clans o tribus abans de la formació dels estats.
2. D'un Estat contra societats preestatals pròximes	Un Estat s'enfronta a pobles sense organisació estatal per a dominar-els o sometre'ls.	conquista espanyola contra pobles mapuches o Guerra d'Arauco.
3. De tribus contra un Estat	Societats preestatals es rebelen contra un Estat ya constituït.	Rebelió de Viriato contra Roma.
4. Guerres entre Estats	Conflictes entre Estats sobirans reconeguts com a tals.	Guerra franc-prusiana (1870–1871).
5. Guerres civils (dins d'un Estat)	Enfrontaments interns pel poder i la llegitimitat.	Guerra civil espanyola (1936–39).
6. Guerres mixtes	Conflictes que combinen varis gèneros al mateix temps (civils, estatals i imperis).	Guerres d'independència hispanoamericanes.

Tratadistas

El general chinenc Sun Tzu, en la seua célebre obra L'art de la guerra, va afirmar que la guerra calia guanyar-la abans de declarar-la o de que existira en sí mateixa. En este aspecte, el célebre general expondria en una sucinta frase la seua concepció sobre el caràcter de la guerra: «La guerra, és el Tao de l'engany»; aixina, pretendria establir que l'estratega virtuós devia basar totes les seues decisions militars, buscant primerament distraure l'atenció de l'enemic en els elements més sobreixents de la seua posició, i de no tindre'ls, inventar-els. El pensament de Sun Tzu, deixaria una profunda impronta en el pensament militar modern, no solament en reconeguts pensadors, sino també en eximios estrategues com Napoleón Bonaparte, qui en el seu renombrada victòria en la Batalla d'Austerlitz, aplicara aquells preceptes del engany. El concepte de guerra justa va ser presentat sistemàticament per Tomás d'Aquino en Summa Theologiae.

Erasmo de Róterdam, el reconegut humaniste renaixentista, calificava a la guerra en la frase Dolça bellum inexpertis est, la traducció de la qual al castellà és ‘La guerra és dolça per als inexpertos’. L'historiador àrap Ibn Jaldún va descobrir per primera volta les causes materials de la guerra.

Carl von Clausewitz, en la seua clàssica obra De la guerra, pensava que la guerra moderna és «La continuació de la política per atres mijos» i que el fi de la mateixa era «desarmar a l'enemic», no exterminar-ho; d'ací va nàixer el concepte de desarmament mutu, que impossibilita tota guerra i dona pas a la política. La guerra seria puix un «acte polític» i esta manifestació posava en joc lo que ell considerava l'únic element racional de la guerra.

Guerres i història

Segons la Enciclopèdia mundial de les relacions internacionals i Nacions Unides, en els últims 5500 anys s'han produït 14513 guerres que han costat 1240 millons de vides i no han deixat sino 292 anys de pau. I únicament entre 1960 i 1982, dita enciclopèdia calcula 65 conflictes armats (solament els que hagen produït a lo manco mil morts) en 49 països, en un total d'11 millons de víctimes.

Estela dels Buitres, que relata la victòria d'Eannatum de Lagash sobre Umma, cap a 2450 a. C.

El primer conflicte bèlic del que es té constància és el que va enfrontar a les ciutats-estat sumerio de Lagash i Umma, cap a l'any 2450 a. C. La disputa es va produir per unes terres de regadiu. El rei de Lagash, Eannatum, comandó l'eixèrcit, que va resultar victoriós, i va convertir a Umma en un estat vassall.

Guerres contemporànees

Els conflictes bèlics en la següent llista representen guerres per control d'un estat, en les quals un mínim de 1000 persones haurien perdut les seues vides en 2011 o 2012. Les estadístiques són del Programa de Senyes sobre Conflictes d'Upsala en Suècia.

Guerres en més de 1000 morts en 2010, 2011 o 2012

Inici	Guerra/conflicte	País	Morts en 2010	Morts en 2011	Morts en 2012
2001	Guerra d'Afganistan	Erro al crear miniatura: Afganistan	6377	7418	7396
1991	Guerra civil somalí	Somàlia	2076	1938	2620
2004	Guerra en el noroest de Pakistan	Pakistan	4858	2599	2705
2004	Conflicte de Sa'dah	Yemen i Aràbia Saudita	175	1140	2321
2011	Conflicte de Sudan (2011)	Sudan	931	1248	1119
2011	Guerra civil síria	Erro al crear miniatura: Síria	-	842	55000

Guerra moderna

Erro al crear miniatura:

Equipe d'ametralladora finlandeixa durant la guerra d'Hivern en 1939–1940, durant la Segona Guerra Mundial.

Tancs nortamericans en formació durant la guerra del Golf.

La guerra moderna , encara que està present en cada periodo històric de la història militar, s'utilisa generalment per a descriure els conceptes, métodos i tecnologies que estaven en us durant i despuix de la Segona Guerra Mundial. Encara que la Primera Guerra Mundial va ser una guerra moderna, ya que en ella es varen introduir massivament elements de guerra molt coneguts en el present com els tancs, ametralladores, granades, caixcos i avions, etc.; per lo tant va marcar un abans i despuix en l'història de les guerres. En el adveniment de les armes nuclears, el concepte de guerra total, té la possibilitat de l'aniquilació global, i que els conflictes d'este tipo des de la Segona Guerra Mundial varen ser, per definició, "de baixa intensitat". Les guerres modernes tenen com a propòsit el guanyar control sobre el teixit social com una manera de destruir a l'enemic, separant usualment als agressors de la veritat dels seus propis actes. Açò, degut a que els assessinats, massacres o els desplaçaments massius eliminen a les víctimes i regalen als vencedors una veritat indiscutible. La victòria tanca al vencedor en l'oblit que lliura del remordiment, sentiments imprescindible per a trobar-se en la veritat.

Llista de guerres modernes

• 1904-1905: guerra rus-japonesa
• 1912-1913: guerres dels Balcans
• 1914-1918: Primera Guerra Mundial
• 1917-1923: guerra civil russa
• 1919-1921: guerra polac-soviètica
• 1921-1927: guerra del Rif
• 1932-1933: guerra colombo-peruana
• 1932-1935: guerra del Chaco
• 1936-1939: guerra civil espanyola
• 1939-1945: Segona Guerra Mundial
• 1941-1942: guerra peruà-equatoriana
• 1946-1954: guerra d'Indochina
• 1947-1991: Guerra Freda
• 1947-1998: conflicte entre Índia i Pakistan
• 1948-1949: guerra àrap-israelita de 1948
• 1950-1953: guerra de Corea
• 1954-1962: guerra d'Independència d'Argèlia
• 1955-1975: guerra de Vietnam
• 1960-1966: crisis del Congo
• 1960-1996: guerra civil de Guatemala
• 1960: conflicte armat intern en Colòmbia
• 1961: invasió de Baïa de Cochinos
• 1961-1974: guerra colonial portuguesa
• 1961-1990: Revolució Sandinista
• 1962: guerra sino-índia
• 1962-1966: confrontació indonesi-malaya
• 1963: guerra de les Arenes
• 1965: guerra indo-pakistaní de 1965
• 1966-1990: guerra de la frontera de Suràfrica
• 1967: guerra dels Sis Dies
• 1967-1970: guerra de Desgast
• 1968-1998: conflicte d'Irlanda del Nort
• 1969: guerra del Fútbol
• 1971: guerra indo-pakistaní de 1971
• 1973: guerra de Yom Kipur
• 1974-1991: guerra civil etíop
• 1975-1979: Operatiu Independència
• 1975-2002: guerra civil angoleña
• 1977-1978: guerra d'Ogaden
• 1978-1989: guerra d'Afganistan
• 1980-1988: guerra entre Iran i Iraq
• 1980-2000: época del terrorisme en Perú
• 1980-1992: guerra civil del Salvador
• 1982: guerra delíban de 1982
• 1982: guerra de les Malvines
• 1983: invasió de Granada
• 1985: guerra subsidiària irano-israelita
• 1983-2009: guerra civil de Sri Lanka
• 1987-1993: primera Intifada
• 1988-1994: guerra de l'Alt Karabaj
• 1989-1990: invasió nortamericana a Panamà de 1989
• 1990-1991: guerra del Golf
• 1991-1993: guerra civil georgiana
• 1991-2002: guerra civil algerina
• 1991-actualitat: guerra civil somalí
• 1991-1999: guerres Yugoslavo
• 1992-1993: guerra d'Abjasia
• 1992-1995: guerra de Bòsnia
• 1992-1997: guerra civil tayika
• 1994-1996: primera guerra chechena
• 1995: guerra del Cenepa
• 1996-1997: primera guerra del Congo
• 1998-1999: guerra de Kosovo
• 1998-2003: segona guerra del Congo
• 1998: Operació Rabosot del Desert
• 1999: guerra de Kargil
• 1999-2009: segona guerra chechena
• 2000-2005: intifada del-Aqsa
• 2001: guerra contra el terrorisme
• 2001-2021: guerra d'Afganistan
• 2001: insurgencia islamista en Nigèria
• 2001: insurgencia narcoterrorista en el Perú
• 2003-2011: guerra d'Iraq
• 2004-2015: conflicte de Sa'dah
• 2004: guerra en el noroest de Pakistan
• 2004: guerra de Kivu
• 2006: guerra delíban
• 2006: guerra contra el narcotràfic en Mèxic
• 2008: guerra d'Osetia del Sur
• 2008: incursió turca en el nort d'Iraq
• 2008-2009: conflicte de la Franja de Gaza
• 2009-2017: insurgencia en el Caucas Nort
• 2011-2013: insurgencia iraquí posterior al retir de les tropes nortamericanes
• 2011: guerra de Líbia
• 2011-2014: violència miliciana en Líbia
• 2011-actualitat: guerra civil síria
• 2011-2023: insurgencia en el Sinaí
• 2012: guerra civil de la República Centroafricana
• 2012-2015: enfrontaments en els Alts del Golán
• 2012: Operació Pilar Defensiu
• 2013-2014: intervenció militar en Mali
• 2014: guerra contra Estat Islàmic
• 2014-2022: guerra civil en l'est d'Ucrània
• 2014-2020: segona guerra civilibia
• 2014: conflicte entre la Franja de Gaza i Israel
• 2014-2022: Operació Barkhane
• 2014-2017: guerra civil iraquí
• 2014: insurgencia de Boko Haram
• 2015: intervenció militar en Yemen
• 2016: guerra dels Quatre Dies
• 2016: guerra contra el narcotràfic en Filipines
• 2017: insurgencia islamista en el nort de Moçambic
• 2018: guerra contra el narcotràfic en Bangladés
• 2020: segona guerra de l'Alt Karabaj
• 2020-2022: Guerra de Tigray
• 2021: conflicte entre la Franja de Gaza i Israel
• 2021: insurgencia republicana en Afganistan
• 2022: guerra d'Ucrània
• 2022: guerra contra les colles en El Salvador
• 2023: tercera guerra civil sudanesa
• 2023: enfrontaments entre Azerbaiyan i Artsaj
• 2023: Guerra de Gaza
• 2023: guerra libanesa-israelita
• 2024: invasió israelita delíban de 2024
• 2024: invasió israelita de Síria

Operacions basades en efectes

Operacions basades en efectes (en anglés apareix freqüentment en les sigles EBO de Iffects-Based Operations). Es tracta d'una forma de vore les operacions militars que ampra recursos més allà de lo simplement militar de tal forma que s'maximizar l'eficiència i es reduïxca al mínim l'esforç erròneu de perseguir objectius colaterals, alguns autors ho definixen com: "El resultat físic, funcional o sicològic, aixina com un event o conseqüència que s'obté d'una acció específica que pot ser o no militar". Atres "com un procés per a obtindre un resultat estratègic desijat o un efecte sobre l'enemic a través de l'aplicació sinérgica i acumulada d'un complet ranc de capacitats tant militars com no-militars a tots els nivells d'un conflicte".

Les Operacions Basades en Efectes s'ampren no solament en el moment puntual del periodo bèlic sino que van més allà i tracten els moments de pau, tensió, conflicte i posconflicto. L'idea d'operacions en EBO es conceben en sistemes de planificació a on es té en conte tot el ranc d'efectes en cascada, tant directes i indirectes. Algunes de les noves idees de la doctrina militar actual provenen de conceptes d'Operacions basades en Efectes, es pot dir que unes atres han sofrit un cert refinament gràcies a l'introducció d'este nou concepte. Un dels conceptes refinats és el d'efecte que pot entendre's de dos formes diferents:

1. L'estat físic o de comportament que resulta despuix d'una acció donada.
2. Un canvi en la condició comportament o grau de llibertat. De la mateixa forma s'ha revisat el concepte d'enemic comparat a voltes com un sistema de sistemes i el seu estudi ha donat lloc a conceptes com el Anàlisis de sistemes de sistemes (en anglés: System-of-Systems Analysis - MOIXA). El procés MOIXA inclou en els seus inicis categories molt simples com pot ser un sistema-blau (forces amigues), roig (forces adversàries) i verdes (neutrals o no-alineades). La necessitat de posar en funcionament Operacions Basades en Efectes va fer que esta classificació s'expandira a noves dimensions Políticas, Militar, Iconómicas, Social, Infraestructura, Informacional. Totes estes dimensions es denominen en EBO en les seues sigles PMESII.

Guerra subsidiària

La guerra subsidiària és un tipo de guerra que es produïx quan dos o més potències utilisen a tercers com a substituts, en lloc d'enfrontar-se directament. Encara que les superpotencia han utilisat a voltes països sancers com a subsidiaris, normalment es preferix utilisar a guerrillas, mercenaris, grups terroristes, saboteadores o espies per a colpejar a l'oponent indirectament. L'objectiu és danyar, dislocar o debilitar a l'atra potència sense entrar en un conflicte obert. En freqüència, les guerres subsidiàries es lliuren en el context de conflictes violents o soterrats a gran escala. Rara volta és possible lliurar una guerra subsidiària pura, puix els bandos utilisats tenen els seus propis interessos, alguns dels quals divergixen dels interessos dels patrons. Entre les guerres que es considera que han tingut un component de subsidiariedad important es troben la guerra civil espanyola, la guerra civil grega, les guerres de Corea, Vietnam o Afganistan, la Guerra Civil delíban, la Guerra d'Angola, la guerra indo-pakistaní, la guerra d'Iraq, guerra d'Osetia del Sur, la guerra civil del Salvador, actualment la guerra en Síria i en general, els conflictes derivats de la Guerra Freda entre les que trobem les guerres revolucionàries d'Amèrica Llatina impulsades des de Cuba.

Guerra de baixa intensitat

La guerra de baixa intensitat (GBI) és una confrontació polític militar entre Estats o grups, per baix de la guerra convencional i per damunt de la competència pacífica entre nacions. La GBI involucra a sovint lluites prolongades de principis i ideologies i es desenrolla a través d'una combinació de mijos polítics, econòmics, d'informació i militars. Este tipo de confrontació s'ubica generalment en el tercer món, pero conté implicacions de seguritat regional i global. Varis elements militars i polítics es combinen per a assegurar que la GBI siga la forma més comuna de confrontació que els eixèrcits tindran que enfrontar en el futur immediat. Entre elles destaquen els profunts problemes socials, econòmics i polítics de les nacions del tercer món que creen un terreny fèrtil per al desenroll de la insurgencia i atres conflictes en un impacte advers als interessos dels governs establits o les potèncias estrangeres. Existixen cinc imperatius per a portar a terme les operacions de GBI:

• Domini polític
• Unitat d'acció
• Adaptabilitat
• Llegitimitat
• Perseverança

Guerra híbrida

Guerra híbrida és una teoria de la estratègia militar en el que s'utilisen tota classe de mijos i procediments ya siga la força convencional o qualsevol un atre mig irregular com la insurgencia, el terrorisme, la migració, els recursos naturals i inclús uns atres més sofisticats per mig de l'ocupació de les últimes tecnologies (guerra cibernètica) en atres métodos d'influència com les notícies falses, diplomàcia, guerra jurídica i intervenció electoral de l'estranger i en les que l'influència sobre la població resulta vital. És un nou tipo de guerra que "ve a donar per superada la guerra asimètrica (eixèrcit convencional contra força insurgent)". Una ventaja d'esta estratègia és que l'agressor pot evitar que li atribuïxquen l'atac (una idea en cert modo similar a la negació plausible). Els conflictes híbrits impliquen esforços a diferents nivells en l'objectiu de desestabilisar un estat funcional i provocar una polarisació de la seua societat. A diferència de lo que ocorre en la guerra convencional, el “centre de gravetat” de la guerra híbrida és un sector determinat de la població. L'enemic tracta d'influenciar als estrategues polítics més destacats i als principals responsables de la presa de decisions combinant l'us de la pressió en operacions subversivas. L'agressor a sovint recorre a actuacions clandestines per a no assumir la responsabilitat o les possibles represàlies."

Guerra de quarta generació

L'anomenada Guerra de quarta generació és una denominació dins de la doctrina militar nortamericana que comprén a la Guerra de guerrilles, la Guerra asimètrica, la Guerra de baixa intensitat, la Guerra Bruta, el terrorisme d'Estat o operacions similars i encobertes, la Guerra popular, la Guerra civil, el Terrorisme i el Contraterrorisme, ademés de la Propaganda, en combinació en estratègies no convencionals de combat que inclouen la Cibernètica, la Població civil i la Política. En este tipo de guerres no hi ha enfrontament entre eixèrcits regulars ni necessàriament entre Estats, sino entre un estat i grups violents o majorment entre grups violents de naturalea política, econòmica, religiosa o ètnica.

Guerres récort

Cementeri militar de l'II Guerra Mundial prop de Colleville-sur-mer en Normandia, França. La Segona Guerra Mundial ha segut una de les més sanguinoses de totes, aixina com la guerra de Vietnam.

Chiquet sofrint kwashiorkor, en un camp de refugiats nigerians durant la guerra entre Nigèria i Biafra, década dels 60.

La guerra del Golf Pèrsic (1990-1991) va supondre l'implicació de més de 30 països de tot lo món

Segons el Llibre Guinness dels Récorts els següents conflictes estan cada u en un extrem

• La guerra més breu que es coneix va ser la Guerra anglo-zanzibariana que es va declarar entre Regne Unit i Zanzíbar el 27 d'agost de 1896, segons els registres, va durar solament 38 minuts.
• La guerra més llarga hauria segut la guerra dels Cent Anys que va durar 116 anys. Un atre conflicte bèlic també de llarga duració va ser les Creuades, una série de batalles que va durar prop de 200 anys. No obstant, la cridada guerra d'Arauco entre espanyols i indígenes del Poble mapuche, una série interrompuda de batalles, va durar uns 300 anys, en llarcs periodos de treua. Si es considera com una guerra contínua, la guerra de la reconquista en la península ibèrica és la més llarga de l'història, en casi 800 anys, si no considerem els freqüents tractats de pau, aliances i batalles esporàdiques molt localisades. Eren les típiques guerres de tipo feudal, que varen ocasionar la proliferació de castells defensius, els quals li varen donar el nom al Regne de Castella, encara que també varen proliferar en el restant de la península.
• La guerra més sanguinosa pel número de morts va ser la Segona Guerra Mundial, en les seues més de 60 millons de morts per una o una atra causa. No obstant, la guerra de la Triple Aliança lo seria en relació en l'aniquilació d'una població nacional organisada (la població paraguayana), descendint els habitants de Paraguay de 500000 a 120000; sobrevivint solament el 25 % de la població paraguayana, dels quals solament el 10 % eren hòmens.
• La Segona Guerra Mundial ostenta el récort de ser la més costosa econòmicament.
• La guerra civil més sanguinosa, entesa com la que va produir major número de morts, es va produir en la China de la dinastia Qing i és coneguda com Rebelió Taiping (Gran Pau traduït del chinenc). Es va lliurar entre la citada dinastia Qing i tropes del govern Manchú, també chinenc, des de 1851 a 1864 a on els càlculs més ajustats indiquen que les morts varen poder oscilar entre els 20 i els 30 millons de persones, inclosos 100000 assessinats per les forces governamentals en el saqueig de Nankín, entre el 19 i el 21 de juliol de 1864.
• Les guerres que més continents, territori i països varen comprendre en tot lo món varen ser la Primera i la Segona Guerra Mundial. No obstant a lo llarc de l'història va haver varis conflictes que varen comprendre gran cantitat de territori i països de tot lo món, eixos són:
  • Creuades
  • Guerra dels Sèt Anys
  • Guerra de successió espanyola
  • Guerra de successió austríaca
  • Guerra dels Trenta Anys
  • Guerres napoleòniques
  • Guerres d'independència hispanoamericanes
  • Guerra Gran
  • Guerra Freda:
    • Guerra de Vietnam
    • Guerra de Corea
    • Guerra civil grega
    • Guerra de la frontera de Suràfrica
    • Guerra civil angoleña
    • Guerra d'Afganistan (1978-1992)
    • Guerra de Granada
  • Conflicte àrap-israelita
  • Guerra del Golf
  • Guerra de Kosovo:
    • Bombardeig de l'OTAN sobre Yugoslàvia
  • Primavera Àrap (2010-2012):
    • Guerra de Líbia de 2011
    • Guerra civil síria
  • Guerra contra el terrorisme

Guerra i violència sexual

La violació (i les greus conseqüències que supon) no ha segut solament exclosa tradicionalment dellistat dels horrors de la guerra, sino que tampoc estava, fins fa poc, reconeguda jurídicament. Es considerava un efecte colateral inevitable, no com una transgressió dels drets humans, molt manco com a estratègies o ferramentes per a la guerra. Segons afirma George Rodrigue «la base llegal per a encausar als responsables de la prostitució forçada i l'esclavitut sexual ha existit des de temps inmemorial, encara que els processos no s'hagen realisat de manera sòlida». La violació no estava reconeguda com a crim de guerra en la Convenció de Ginebra de 1949 ni en el juí de Núremberg de 1946 i este reconeiximent no li va aplegar fins als tribunals ad hoc creats per a l'ex Yugoslàvia (1993) i Ruanda (1994), aixina com en l'Estatut de Roma del Tribunal Penal Internacional (TPI). En aquells, es definix la violació com a crim contra la humanitat en el cas de que estes violacions siguen generalisades i sistemàtiques (la sistematisació pot ser utilisada per a demostrar l'intencionalitat que precisa el crim de genocidi, mentres que en el TPI específica que, quan la violació es comet com a part d'un atac contra civils, pot ser considerada tant un crim de guerra com un crim contra la humanitat.

Pot ser esta una característica de les noves guerres, el reconeixent de la gravetat de les violacions a les dònes. Pero no es tracta en absolut d'un fenomen nou, sino una conseqüència de la guerra en Europa (Bòsnia i Hercegovina) i la visibilización dels seus horrors, entre els que sense dubte va destacar, com abans en numerosos conflictes armats, la violència contra les dònes.

¿Qué es conseguix en la violació? A sovint, humiliar, a través de la dòna, al colectiu. En la violació no solament es destruïx a la dòna sino també als familiars que observen o són conscients de l'agressió. Moltes voltes les violacions són públiques, en grup, en presència del marit o atres aplegats. No obstant, encara que els parents propencs també sofrixen les conseqüències, són les dònes directament violades les que soporten en numeroses ocasions el rebuig de la comunitat, inclús quan li les puga reconéixer com a víctimes i siguen objecte de llàstima. Afirma Carlos Martín Beristain que «mentres als hòmens i les dònes que són ferits o assessinats se'ls considera ‘héroes’ o ‘màrtirs’, el dolor de la violació es manté en silenci o es convertix en un «estigma». La violació és tant un arma com una expressió de la guerra. En llínea en esta afirmació, el hscentre. org/ Human Security Centre afirma que el risc de violència sexual en contexts de guerra era major quan les normes sobre violència sexual anteriors al conflicte armat eren més dèbils. Pero la violació no és sol instrument d'humiliació, sino que també és utilisada per a aterrar a les societats (en ocasions per a forçar el seu desplaçament) o per a castigar o controlar. De fet, cap no incloure la violació en l'àmbit de la sexualitat, sino en el de la tortura. L'ocupació de la violació sexual com a arma de guerra ha estat provat en a lo manco 13 països entre 2001 i 2004, encara que provablement la sifra es quede curta. Ademés d'expressió i instrument, la violació també pot ser una conseqüència, perque es creu que «la guerra exacerba la violència de gènero eixercida contra les dònes en temps de pau».

Tipos de guerres

Llenç pintat a l'oli per Auguste Mayer en 1836. el navío britànic HMS Sandwich (a la dreta) dispara al buc francés Redoutable (completament desarbolado) durant la Batalla de Trafalgar (1805). El Redoutable també combat al HMS Victory (darrere d'ell) i al HMS Temeraire (en el costat esquerre de l'image). En realitat, el HMS Sandwich mai va combatre en Trafalgar; es tracta d'un error del pintor.

Guerra absoluta Guerra acorazar Guerra aérea Guerra àrtica Guerra asimètrica Guerra d'independència Guerra civil Guerra biològica o bacteriològica Guerra comercial Guerra convencional Guerra no convencional Guerra d'agressió Guerra de baixa intensitat Guerra de quarta generació Guerra de desgast Guerra de guerrilles Guerra de l'informació Guerra preventiva Guerra urbana

Guerra sicològica Guerra de trincheres Guerra electrònica Guerra en ret Guerra financera Guerra freda Guerra híbrida Guerra irrestricta Guerra justa Guerra mundial Guerra naval Guerra nuclear Guerra química i bacteriològica Guerra llampada Guerra ritualizada, tribal o endèmica Guerra santa Guerra subsidiària, proxy o per poders Guerra bruta Guerra terrestre Guerra total

Presoners de guerra

Soldats del Imperi austrohúngaro fets presoners de guerra en Rússia durant la Primera Guerra Mundial; una fotografia en color de 1915 presa per Serguéi Prokudin-Gorski.

Erro al crear miniatura:

Presoners de guerra alemans capturats despuix de la caiguda d'Aquisgrà, en 1944, durant la Segona Guerra Mundial.

Un presoner de guerra, també conegut com a enemic presoner de guerra, és un soldat, pilot o marí que és capturat pel enemic durant o immediatament despuix d'un conflicte armat. Existixen lleis per a assegurar-se de que els presoners de guerra seran tractats humana i diplomàticament. El grau de compliment de tals lleis diferix notablement entre unes nacions i unes atres. L'artícul 4 del Tercer Conveni de Ginebra protegix al personal militar capturat, alguns guerrillers i certs civils. Açò s'aplica des del moment de la captura fins a quan és lliberat o repatriat. Un dels principals punts de la convenció condenen la tortura, i al presoner solament li poden demanar el seu nom, data de naiximent, ranc i número de servici (si és aplicable). En principi, per a ser considerat com a tal, el presoner de guerra deu reunir determinades condicions: ser part d'un regiment, vestir un uniforme, banderes i insígnies i mostrar les seues armes de forma fefaent. Aixina, francotiradors, terroristes i espies poden quedar fòra d'esta calificació. En la pràctica, açò no sempre es complix estrictament. Els membres de les guerrilles, per eixemple, poden no vestir un uniforme o dur armes obertament, pero ara se'ls dona estatus de presoner de guerra si són capturats; no obstant, les guerrilles o qualsevol un atre combatent pot ser que no se li conferixca l'estatus de PDG si intenten passar per dos tipos, per civil o per militar.

Vore també

• Arma
• Associació Internacional de Meges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear
• Cine bèlic
• Convencions de Ginebra
• Dret internacional humanitari
• Estratègia militar
• Filosofia de la guerra
• Genocidi
• Genocidis en l'història
• Guerra moderna
• Guerra preventiva
• Guerra subterrànea
• Historieta bèlica
• Posguerra
• Servici militar obligatori
• Tàctica militar
• Violència contra els varons
• Anex:Guerres i conflictes actuals
• Anex:Llista de guerres per número de morts

En lliteratura

• L'art de la guerra de Sun Tzu
• El príncip, de Nicolás Maquiavelo
• De la guerra, de Carl von Clausewitz

Bibliografia

Salazar Serantes, Gonzalo de. Guerra, pau i civilisació Madrit: MAEC, 2016. Salazar Serantes, Gonzalo de. Crim i conflicte armat. Madrit: MAEC, 2018. https://www. exteriors. gob. es/es/ServiciosAlCiudadano/PublicacionesOficials/Crimen%20y%20conflicto%20armado.pdf

Salazar Serantes, Gonzalo de. Lvos reptes de l'Aliança: Les estratègies de seguritat front a les formes emergents de la guerra. Madrit: MAEC, 2022. https://www. exteriors. gob. es/es/ServiciosAlCiudadano/PublicacionesOficials/20221214_retos_alianza%20completo.pdf

Marina Mancini, Stato vaig donar guerra i conflitto armato nel diritto internazionale, Torino, Giappichelli, 2009, ISBN 978-88-348-9597-9

Erasmo de Róterdam, Adagis del poder i de la guerra i Teoria de l'adagi (Inclou el comentari complet d'Erasmo a l'adagi Dolç bellum inexpertis), Edició i traducció de Ramón Puig de la Bellacasa, Madrit, Aliança Editorial, ellibre de bojaca, Filosofia, 2008, 436 pág. ISBN 978-84-206-6255-8

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGrant2017">Grant (2017). 1001 batalles que varen canviar el curs de l'història, Barcelona: Grijalbo. ISBN 978-84-16895-41-0.

Enllaços externs

Guerra en Viquidites. Guerra en el Viccionari.