Guerra civil russa

Plantilla:Teatres de la Guerra civil russa La guerra civil russa va ser un conflicte armat múltiple que va tindre lloc entre 1917 i 1923 en el territori del dissolt Imperi rus, entre el governe bolchevique i el seu Eixèrcit Rojo, en el poder des de la Revolució d'Octubre de 1917, i de l'atre costat els militars de l'ex eixèrcit zarista, agrupats en el denominat Moviment Blanco, compost per conservadors i lliberals, favorables a la monarquia i relacionats estretament a la Iglésia ortodoxa russa, aixina com els socialistes democràtics, és dir els socialistes revolucionaris i els mencheviques, contraris a la supressió pels bolcheviques de la Assamblea Constituent Russa, democràticament elegida, al no conseguir els bolcheviques la majoria en l'Assamblea. Tots els bandos varen tindre aliats temporals, l'Eixèrcit Rojo a sovint en izquierdista i grups revolucionaris, i les forces del Eixèrcit Blanco en molts eixèrcits estrangers (els Estats Units, Japó, França i el Imperi britànic principalment), respal denominat «Intervenció Aliada en Rússia». Atres nacionalistes i grups polítics regionals també varen participar en la guerra, inclosos els nacionalistes ucranians del Eixèrcit Vert, els anarquistes ucranians del Eixèrcit Negre i les Guàrdies Negres, i senyors de la guerra o «atamanes». Els enfrontaments més intensos varen tindre lloc des de 1918 fins a 1920, pero la resistència va continuar en algunes zones del país fins a 1922: podem citar el alçament de Kronstadt, els majnovistas, la rebelió de Tambov i la resistència final del Moviment Blanco en l'est. Les grans operacions militars varen terminar el 25 d'octubre de 1922, quan l'Eixèrcit Rojo va ocupar Vladivostok, ocupat anteriorment pel Govern Provisional de Primorie. L'últim enclavament de les forces blanques, comandades per Anatoli Pepeliáyev, va anar el districte Ayano-Mayski (Ayán i Ojotsk), en la costa del Pacífic, que no va capitular fins al 17 de juny de 1923. Els historiadors soviètics tradicionalment no apliquen el calificatiu «russa» i utilisen l'expressió «guerra civil i intervenció militar de 1917-1923», i inclouen tant la guerra polac-soviètica, la guerra d'independència de la República Popular d'Ucrània, aixina com la resistència dels Basmachí i la intervenció en Àsia Central.

Guerra civil russa

Antecedents

Revolució de Febrer

Vore també: Revolució de Febrer

En la ciutat de Petrogrado el 8 de març de 1917 (en el calendari gregoriano, en el juliano era el 23 de febrer) va esclatar l'insurrecció dels obrers de la fàbrica Putílov, la major de la ciutat en més 30 000 treballadors. En els dies següents, es varen sumar els soldats de la guarnició de la capital imperial. El 12 de març (27 de febrer) els combats varen terminar, obligant al sar Nicolás II de Rússia (1868-1918), autócrata del jagantesc Imperi rus des de 1894, a abdicar el 15 de març (2 de març). S'instala en el seu lloc el Govern Provisional Rus.

Periodos de la guerra

La lluita es va desenrollar en tres fronts principals, Est, Sur i el Noroest, i pot ser dividida en tres periodos:

• En primera instància el periodo va durar des de l'esclat de la Revolució russa fins al fi d'esta. Un dels primers eixèrcits de resistència contra la revolució va ser un chicotet grup de voluntaris del poble de Dò. Posteriorment es varen unir en dos grups antibolcheviques que es trobaven a l'est del país: Komuch (Comité de Membres de l'Assamblea Constituent) i el govern nacionaliste de Siberia. Els primers enfrontaments sol varen ser chicotetes trobades entre els eixèrcits. Els rivals de l'eixèrcit blanc varen ser els Polacs armats de rifles.

• La segona part va ocórrer en 1919, este periodo va ser de suma importància. En un primer moment l'Eixèrcit Blanco alvançava des de diversos flancs del país. Este eixèrcit va conseguir véncer a l'eixèrcit roig i va alvançar al centre del país. León Trotski va reformar l'Eixèrcit Rojo i gràcies a esta acció va conseguir fer que els seus enemics es retiraren. El poder de combat de Kolchak i Denikin es va trencar casi simultàneament en novembre.

• El periodo final de la guerra es va caracterisar per situar a les últimes tropes de l'Eixèrcit Blanco en Crimea. Piotr Wrangel va reunir els remanentes de l'eixèrcit de Denikin i fortificó la seua posició en Crimea en 150000 supervivents. Varen mantindre estes posicions fins que l'Eixèrcit Rojo va tornar de Polònia, a on havia estat lluitant en la guerra polac-soviètica des de 1919. Quan la totalitat de les forces de l'Eixèrcit Rojo es va enfrontar en els Blancs, estos varen terminar agobiats. Les tropes que varen quedar varen ser evacuades a Estambul en novembre de 1920.

Curs dels acontenyiments

El primer intent per a prendre el poder contra els bolcheviques va ser el Alçament Kérenski-Krasnov en octubre de 1917. Va tindre el respal del amotinament junker en Petrogrado, pero va anar ràpidament vençut per la Guàrdia Roja. Regne Unit, França i Estats Units, entre uns atres, varen intervindre del costat dels Blancs. En acabant de que els aliats derrotaren als Imperis Centrals en novembre de 1918, varen continuar la seua intervenció en la guerra contra el bolchevisme pel seu temor a que la guerra civil russa derivara en una revolució socialista mundial. Lenin va ser sorprés per l'esclat de la guerra civil i, en principi, subestimó les forces que s'alçaven en contra del nou Estat. Els grups que en principi es varen alçar contra els bolcheviques eren principalment generals contrarrevolucionarios i tropes cosacas locals que varen declarar la seua llealtat al Govern Provisional. Entre ells estaven Alekséi Maksímovich Kaledin i Piotr Nikoláievich Krasnov (cosacos del Don), Aleksandr Dútov i Grigory Mijáilovich Semiónov (cosacos d'Oremburgo i de Baikal, respectivament). En novembre, el general Mijaíl Vasílievich Alekséyev, el comandant en cap sarista més antic, va escomençar a organisar una milícia de voluntaris en Novocherkassk. En decembre, es varen sumar Lavr Kornílov, Denikin i molts uns atres. Ajudats per Kaledin, varen prendre Rostov en decembre. A pesar de tot, els cosacos no tenien desijos de lluitar, i en giner, quan va escomençar l'ofensiva bolchevique baix el mando de Vladímir Antónov-Ovséyenko, els cosacos varen deixar solament a Kaledin, que va terminar per suïcidar-se. Les forces d'Antónov-Ovséyenko varen recuperar Rostov i a fins de març de 1918 es va declarar la República Soviètica del Don. L'Eixèrcit Voluntari va ser evacuat en febrer i va escapar a Kubán, a on es va reunir en els cosacos de Kubán per a organisar un assalt a Ekaterinodar. Kornílov va ser assessinat el 13 d'abril i el mando va passar a Denikin, qui va tornar al Don. Allí, els bolcheviques varen allistar a la població local i la milícia de voluntaris va trobar nous reclutes. Contraris a la dissolució de la Assamblea Constituent Russa pels bolcheviques, a principis de la primavera de 1918, el Partit Social-Revolucionari i els mencheviques es varen sumar a la lluita armada. En principi, eren forts opositors del conflicte bèlic en els bolcheviques, pero la firma del Tractat de pau en Alemània va canviar el seu punt de vista, dimitint del govern del Sovnarkom els comissaris del poble que militaven en el Partit Social-Revolucionari d'Esquerra. Varen poder haver segut una séria amenaça, puix contaven en el respal i l'autoritat emanada de la seua victòria en la elecció de l'Assamblea Constituent Russa de 1917. No obstant, necessitaven el respal de les armes. Un intent primerenc de reclutar tropes de Letònia en juliol de 1918, portat a terme pel Partit Socialiste Revolucionari, va acabar en rotunt fracàs. La Legió Checoslovaca va terminar per acodir en ajuda de la contrarrevolución. La Legió Checa havia segut part del vell Eixèrcit Imperial Rus i, per a octubre de 1917, s'havien allistat al voltant de 30 000 hòmens, en la seua majoria exprisioneros de guerra i desertors de l'eixèrcit austro-hongarés. Favorida per Tomás Masaryk, la legió va ser rebatejada en el nom de Cos d'Eixèrcit Checoslovac. Un acort dels checoslovacs en el govern bolchevique per a travessar la mar per Vladivostok va fracassar per un intent comuniste de desarmar al Cos Checoslovac, i eixa força va terminar per rebelar-se el 25 de maig de 1918 en Cheliábinsk, negant-se a obedir a rojos i a blancs. En un més, els checoslovacs controlaven gran part de l'Oest de Siberia i part de la regió del riu Volga i els Montes Urals. Per al més d'agost, el seu control s'havia expandit de tal forma que Siberia (i el seu preciós suministrament de gra) va quedar exclosa del restant de Rússia. Els mencheviques i el Partit Socialiste Revolucionari varen recolzar l'acció contra el control dels suministraments d'aliments eixercit pels bolcheviques. En maig de 1918, en el respal dels checoslovacs varen prendre Samara i Sarátov, establint el Comité de Membres de l'Assamblea Constituent (Komuch). Per a juliol, l'autoritat dels mencheviques es va estendre a una gran part del territori que es trobava baix domini checoslovac. Varen intentar reprendre les operacions contra Alemània i varen escomençar a formar el seu propi eixèrcit, l'Eixèrcit Popular del Komuch (en). També varen implementar un programa de reformes socialistes, pero sense els profunts canvis econòmics que els bolcheviques estaven realisant i que eren tan populars. S'estaven desenrollant una espècie de governs conservadors i nacionalistes dominats pels baskires, els kirguís i els tàrtars, aixina com un Govern Provisional Siberiano en Omsk. En setembre de 1918, tots els governs antibolcheviques es varen reunir en Ufá i varen acordar formar un nou Govern Provisional Panruso en Omsk, encapçalat per un directori format per cinc integrants: tres del Partit Social-Revolucionari (Nikolái Avkséntiev, Vasili Bóldyrev i Vladímir Zenzínov) i dos del Partit Democràtic Constitucional (Vladímir Vinográdov i Piotr Vologodski). Ràpidament, el nou govern va ser influït pel Govern Provisional Siberiano i el seu nou ministre de guerra Aleksandr Vasílievich Kolchak, qui disponia de la força militar de la qual caria el nou govern. El 18 de novembre de 1918, Kolchak va ser erigit com a dictador durant el Colp d'Estat d'Omsk. Els membres del directori varen ser arrestats i Kolchak va ser ascendit a almirant, proclamant-se a sí mateixa com el «Governant Suprem» de Rússia.

Teatre d'operacions europeu durant la Guerra civil russa:

 Baix control bolchevique, febrer de 1918

 Baix control bolchevique, estiu de 1918

 Alvanç màxim de les forces antibolcheviques.

Per als bolcheviques este canvi de mando era un problema militar i una victòria política, ya que tildava als seus oponents de «reaccionaris antidemocràtics», ademés de que el súbit ascens de Kolchak generava les immediates suspicàcies entre els demés generals blancs, aumentant les disensiones en un bando que ya era desorganisat. Pero com els bolcheviques temien, Kolchak va provar ser un comandant capaç. Despuix d'una reorganisació del seu Eixèrcit Popular, Kolchak, en les seues forces, va irrompre en Perm i va expandir el seu control sobre territori soviètic. En territori soviètic, seguint el Quint Congrés dels Sóviets de juliol, dos membres del Partit Socialrevolucionario d'Esquerra (Yákov Blyumkin i Nikolái Andréyev) varen assessinar a l'embaixador alemà en Moscou, el comte de Mirbach, en un intent de provocar als alemans i recomençar les hostilitats. Un atre izquierdista del Partit Social-Revolucionari va capturar a prominents bolcheviques i va intentar alçar a l'Eixèrcit Rojo contra el règim. Els bolcheviques varen poder aplacar els alçament locals organisats pel Partit Socialiste Revolucionari i els anarquistes. Lenin es va disculpar personalment davant els alemans per l'assessinat, encara que era improvable una represàlia alemana per estar immersos en plena campanya occidental. Va haver arrests massius en l'ala esquerra del Partit Socialiste Revolucionari, i els dos actes terroristes que varen tindre lloc més vesprada, entre ells l'atac a Lenin, que ho va deixar ferit, varen derivar en l'expulsió dels mencheviques i els afiliats del Partit Socialiste Revolucionari dels sóviets.

Reorganisació de l'Eixèrcit Rojo

Sàtira antisemita referida a Trotski, representat com un dimoni.

La guerra civil era inevitable per al moment en que es va firmar el Tractat de pau en els Imperis Centrals, per a eixe llavors l'eixèrcit zarista havia segut completament desmovilizar. Fins a llavors els bolcheviques depenien exclusivament dels voluntaris del seu Guàrdia Roja (rus: Красная Гвардия) i el seu aparat de seguritat, la Checa (rus: ЧК), pero en giner de 1918 León Trotski (1879-1940) va ser designat Comissari de Guerra en l'orde d'organisar un Eixèrcit Rojo d'Obrers i Llauradors a fi de profesionalisar les seues forces. També es varen crear els primers cossos de comissaris polítics, agents encarregats de mantindre la moral alta de l'eixèrcit i assegurar la seua llealtat al règim soviètic. Veent que l'intent de formar un eixèrcit compost solament per obrers seria massa chicotet, Trotski va ordenar fer levas forçades entre el campesinado. Les mateixes tàctiques usades per l'Eixèrcit Blanco. Per a finals de 1920, els bolcheviques comandaron al voltant de cinc millons de combatents, inclosos 30 000 antics oficials zarista convocats com a especialistes militars (voenspetsý), en molts casos les seues famílies varen ser preses com a rehens per a obligar-els a complir en les seues órdens. En el principi de la guerra tres quartos dels oficials rojos eren veterans zarista. En el seu pico, un 83 % de tots els comandants de cossos i divisions bolcheviques eren voenspetsý.

Alimentant a presoners bolcheviques en Arcàngel durant l'intervenció aliada en la guerra civil russa, 1919-1920.

La política del comunisme de guerra li va otorgar prioritat a l'Eixèrcit Rojo. Mentres els bolcheviques controlaven les principals regions industrials, també estaven relativament ben equipats. Els millors sistemes de comunicació, en particular els trens, estaven baix el control dels bolcheviques, permetent que tant els soldats com els suministraments necessaris foren veloçment transportats al camp de batalla, en establir l'administració bolchevique sobre tots els mijos de transport, lo que permetia un maneig eficaç dels mateixos. Les ventages més importants que tenia l'Eixèrcit Rojo sobre el Eixèrcit Blanco eren disciplina i capacitat de liderage. Mentres que Lenin era elíder indiscutido del Partit Bolchevique, Trotski era elluent organisador militar dirigint activitats en els fronts de la guerra. Viajant en el seu llegendari tren, va aumentar la moral en l'Eixèrcit Rojo i va dissenyar estratègies. També reintrodujo una estricta disciplina, despuix d'un curt periodo d'igualtat baix la Orde número 1; en advertir que l'igualtat entre soldats impedia la disciplina necessària per a l'esforç de guerra, Trotski reimplantó la disciplina militar de l'época zarista, aixina com les jerarquia i el principi d'obediència. Els desertors eren fusilats, aplegant-se a organisar regiments en els desertors capturats i aplicar-els la decimatio, aixina com els qui desobediren órdens, mentres que tant els comissaris polítics i bolcheviques compromesos eren adscrits en diferents rancs per a assegurar la llealtat dels soldats. Aixina cada regiment de soldats bolcheviques tenia un destacament de la Guàrdia Roja llest per a disparar als que intentaren fugir durant les batalles.

Caucas, sur de la Rússia europea i Ucrània

Primeres repúbliques soviètiques

En vert clar el front oriental en firmar-se l'armistici de decembre de 1917, en vert obscur ellímit dels territoris cedits pels bolcheviques als alemans i austrohúngaros en el Tractat de Brest-Litovsk de març de 1918 i que varen ocupar fins a la capitulació de novembre del mateix any.

Ucrània, la regió més fèrtil de l'antic imperi, va anar un camp de batalla clau durant la guerra civil, lloc de choc de numeroses faccions. Inicialment, els bolcheviques varen fundar la República Socialista Soviètica d'Ucrània (RSS d'Ucrània) el 24-25 de decembre de 1917 en Járkov. Es va anar de colp i repent a la guerra en els nacionalistes ucranians i les forces alemanes, en èxits inicials com la pren de Kiev un més despuix, ciutat a la que es va traslladar el govern. No obstant, esta es va perdre en març de 1918 i els dirigents comunistes es varen refugiar en Ekaterinoslav. Retrocedint constantment, el seu territori va ser ocupat completament en juliol per tropes del Imperi alemà, aliat dels nacionalistes, deixant d'existir de facto, encara que serà recent en el 20 de novembre que oficialment serà dissolta. L'alvanç alemà era producte del Tractat de Brest-Litovsk (3 de març de 1918), en ell Lenin havia cedit el Bàltic, Bielorússia, Polònia i Ucrània als Imperis Centrals a canvi de la cessació d'hostilitats. Producte d'açò els alemans i austrohúngaros alvançaren sobre les zones cedides, reclamant-les i buscant crear protectorats, aniquilant en el procés a algunes de les primeres "repúbliques" soviètiques (en eixos moments eren poc més que núcleus insurrectos de bolcheviques). Prèviament, el 9 de febrer de 1918, en Brest va ser firmat el Tractat de Brest-Litovsk entre els Imperis Centrals i la Rada Central Ucraniana i que va precedir en casi un més al que varen firmar aquells en el Governe de Lenin. El 10 de giner Trotski havia reconegut oficialment a la delegació ucraniana com enviats d'un país sobirà. Unes de les claus de la caiguda de les primeres "repúbliques" soviètiques va ser, ademés de la seua òbvia inferioritat militar, la falta d'unitat entre elles, aixina per eixemple, va haver desavenències des del principi entre la facció prorrusa, representada per la RSS d'Ucrània, procliu a unir-se al govern de Moscou i una atra més nacionalista, que desijava major autonomia respecte del govern central rus, esta última va proclamar l'11 de febrer de 1918 en Járkov la República Socialista Soviètica de Donetsk-Krivoy Rog (RSS de DKR). Esta ciutat no era considerada pels fundadors de la RSS de DKR part del territori ucranià, per tant, no subjecte a ser cedida en virtut del Tractat de Brest-Litovsk. A pesar de les greus derrotes en el camp de batalla, abdós repúbliques soviètiques ucranianes es negaren a colaborar i per a abrila RSS de DKR perdrà la seua capital, traslladant el seu govern a Lugansk, urbs que caurà també davant les forces alemanes eixe mateix més, fugint els seus líders a Novocherkask. Per a eixe llavors, Lenin havia decidit lo inconvenient de dos repúbliques barallant-se entre sí. El 17 de febrer de 1919 el govern moscovita diluïxc a la RSS de Donetsk, fundant en decembre del mateix any de jure una sola república soviètica ucraniana en Moscou que servirà de bandera de lluita per a l'ofensiva que intentara reconquistar dit territori per a mans bolcheviques dels blancs. Durant març de 1918, també es proclamara la República Soviètica de la Mar Negra en Novorossiysk, fusionada despuix per necessitat en la República Soviètica de Kubán (fundada el 13 d'abril en Yekaterinodar) el 30 de maig, originant la República Soviètica de Kubán-Mar Negra que també tindrà una curta existència. Poc va viure també la República Soviètica d'Odesa, proclamada el 31 de giner de 1918 del calendari gregoriano (18 de giner) per un exitós alçament de bolcheviques, anarquistes i social-revolucionaris aliats entre sí. Degut a que dominava les gubérniyas de Besarabia i Jersón va tindre que afrontar de ple la pressió dels rumans, els qui ràpidament varen conquistar la primera comarca, al poc temps també va deure enfrontar als alemans i austro-hongaresos, desapareixent el 13 de març despuix de caure Odesa. L'11 de maig de 1919 els bolcheviques varen recuperar la ciutat, proclamant la República Soviètica Socialista de Besarabia, solament per a traslladar la seua capital a Tiráspol per l'amenaça de l'alvanç del Eixèrcit de Voluntaris de Nikolái Shilling que pren Odesa el 24 d'agost. En setembre, era desmantellada oficialment. Odesa va quedar definitivament en mans de l'Eixèrcit Rojo el 8 de febrer de 1920. Besarabia, no obstant, va seguir baix sobirania rumana fins a la ocupació soviètica de Besarabia i el nort de Bucovina en 1940. En la península de Crimea (part de la Táurida), el Consell Nacional dels Tàrtars va fundar la República Popular de Crimea el 14 d'octubre de 1917, Estat que va ser invadit en giner següent. El 19 de març naixia la República Soviètica Socialista de Táurida, dissolta el 30 d'abril per l'invasió de les tropes alemanes a la regió. Per a juny, dominaven tota la Táurida. També es va vore amenaçat pels Imperis Centrals el Óblast Occidental, una regió que era part de la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia (RSFS de Rússia). Incloïa les gubernias de Minsk, Vilna i Vítebsk, en capital a la primera ciutat. Aquell óblast va deure enfrontar des del 25 de març de 1918 a la República Popular Bielorusa, règim títaro dels alemans, en capital en Minsk. Per açò, el óblast va tindre que traslladar la sèu del seu govern a Smolensk. L'1 de giner de 1919 dita entitat soviètica es va anexar a la República Socialista Soviètica de Bielorússia. El breu intente independentiste de la Rutenia blanca va ser esclafat el 5 de giner, en la caiguda de Minsk, com a part de la gran ofensiva decretada pels bolcheviques despuix del colapse de l'Imperi alemà i la cancelació de la Pau de Brest-Litovsk.

Orígens de l'Eixèrcit Blanco

A penes succeït el colp d'Estat bolchevique i la posterior dissolució de la Assamblea Constituent Russa pels bolcheviques, els antics generals zarista Mijaíl Alexéyev (1857-1918) i Lavr Kornílov (1870-1918) varen escomençar a organisar un moviment contrarrevolucionario en el sur de Rússia. Va ser Kornílov qui va assumir primerament el mando de les forces zarista meridionals. Agrupades en lo que despuix es cridara el Eixèrcit de Voluntaris del Caucas, les unitats blanques recolzades pels cosacos del Don del atamán Alexéi Kaledin (1861-1918) varen perdre inicialment les posicions que tenien en Rostov del Don en febrer de 1918, veent-se obligats a buscar refugi en Kubán, episodi conegut com la Marcha del Gèl. Més en aplegar ahí despuix d'un més de viage, els cosacos locals es varen negar a ajudar-els. Kornílov, desesperat, va llançar una contraofensiva, perdent la vida el 13 d'abril en assaltar Ekaterinodar (Yekaterinodar). Ho va reemplaçar Alexéyev, pero est va morir en setembre. El mando finalment ho assumix el seu exitós lloctinent Antón Denikin (1872-1947). Este havia abandonat el sege d'Ekaterinodar en maig, tornant en juliol per a fer-la capitular finalment el 18 d'agost. Ahí es va fundar un govern antibolchevique autònom fins a maig de 1919, moment en que reconega la supremacia de Kolchak. El respal dels Imperis Centrals i despuix de la Entente els serà importantíssim, tant per a conseguir armes com per a distraure a les forces comunistes.

Cosacos del Don, Kubán i Térek

També va fallir Kaledin, sent succeït per Piotr Krasnov (1869-1947), home que duguera als seus cosacos a intentar prendre Tsaritsyn sense molt èxit. El paper dels cosacos del Don no deu ser subestimado. El 23 de març de 1918, durant el seu victoriós alvanç pel sur sobre Novocherkask i Rostov, els bolcheviques varen proclamar la República Soviètica del Don, no obstant, esta va anar de colp i repent rebujada per l'assamblea dels cosacos locals, el Krug, que va nomenar atamán a Krasnov, un exoficial rus que va ser capturat durant la Revolució d'Octubre i lliberat pels bolcheviques a canvi de prometre no tornar a lluitar en contra seua. Krasnov no va complir la seua promesa i va fugir a la regió del Don. Entre el 8 i 18 de maig, va recuperar abdós ciutats i va proclamar la República del Don, un Estat independent cosaco que sempre tindrà tenses relacions en els blancs. Al següent més tota la conca del Don estava baix el seu poder gràcies al respal de Denikin, mentres este últim es preparava per a prendre Ekaterinodar, Krasnov marchava sobre Povórino, Kamyshin i Tsaritsyn en direcció a Moscou, pero el atamán encara no s'havia somés a l'autoritat dels blancs, ho farà solament en giner de 1919, despuix de la seua derrota en la pren de Tsaritsyn i el fi del suministrament d'armes dels alemans, quedant en mans de Denikin que era aliat de la Entente. El 9 de febrer Krasnov és depost i succeït per Afrikán Petróvich Bogayevski (1873-1934). La seua anhelada república trobara el seu fi davant els caixcos de la mítica Cavalleria Roja de Semión Budionni. Taganrog caïa el 6 de giner de 1920, Novocherkask el 7, Najicheván el 8 i Rostov del Don el 10. Despuix d'estos fets la Entente va finalisar el bloqueig contra la naixent URSS el dia 16 mentres que les tropes blanques sobreviviente fugien per a atrincherar-se en Crimea. Respecte al destí de l'atra gran horda cosaca de la regió: els cosacos de Kubán, inicialment davant la caiguda del sar varen convocar una Rada o assamblea popular de les diverses stanitsas de la regió. Ahí es ejemplificó el rebuig al nou govern pel seu desig de continuar la guerra i les simpaties davant les promeses bolcheviques de pau. Despuix d'una entrevista entre les autoritats cosacas i el general Alekséi Kaledín (1861-1918) la Rada no es va sentir identificada en les idees revolucionàries. Poc despuix els cosacos varen elegir atamán al coronel Aleksandr Filimónov (1866-1948) per a que dirigira els seus huestes en la guerra civil que començava a forjar-se. La població de Kubán se sumara a l'eixèrcit blanc despuix dels èxits inicials del general Lavr Kornílov (1870-1918) al començament de 1918, tots conseguits al respal material alemà. Pero les relacions entre blancs i cosacos mai seran molt bones, sobretot per la por dels primers a les polítiques independentistes dels segons, en especial, despuix de proclamar-se el 28 de giner de 1918 la República Popular de Kubán. L'aliança entre abdós continuaria durant l'alvanç i derrota de Denikin. A finals de 1919, la victòria dels bolcheviques era visiblement solament qüestió de temps, lo que va significar solament un major distanciament entre els aliats pero igualment estaven condenats. El final de la república va aplegar el 17 de març de 1920 en la pren de Kubán pels bolcheviques. Immediatament despuix de la seua victòria, els vencedors varen iniciar una política de descosaquisació (raskazáchivaniye). La colectivisació posterior afecte d'igual manera a cosacos i a kuláks, abdós grups considerats enemics del poble. Segons Michael Kort, «durant 1919 i 1920, d'una població d'aproximadament 1,5 millons de cosacos del Don, el règim bolchevique va matar o va deportar una població estimada entre 300000 i 500000 cosacos». Abdós grups de cosacos es varen enfrontar durament a la República Soviètica del Térek, proclamada per la hueste cosaca homònima el 16 de març de 1918 en Piatigorsk. Poc despuix, el 7 de juliol, va ser fusionada dins de la República Soviètica del Nort del Caucas. Esta última era la suma de les repúbliques socialistes de Térek, Kubán-Mar Negra (proclamada en Krasnodar el 30 de maig) i la de Stávropol (proclamada en eixa ciutat l'1 de giner), la seua capital era inicialment Krasnodar, pero en caure la ciutat el 17 d'agost davant Denikin va ser traslladada a Piatigorsk. En la majoria del seu territori conquistat pels blancs va ser abolida en decembre del mateix any. Durant la seua curta existència va ser el principal foc del poder soviètic en la regió, tractant de mantindre unes relacions molt ambigües en la República de les Montanyes del Caucas Septentrional. Molts dels cosacos del Térek eren osetios, dedicant-se en preferència a enfrontar als seus rivals ètnics tradicionals que als blancs.

Lluntà Oriente

Mongòlia

Els mongols es varen vore involucrats en la guerra quan es varen proclamar autònoms despuix que la Revolució de Xinhai posara fi a la dinastia Qing en 1911 i iniciara un periodo d'inestabilitat política en la veïna China, país que fins a llavors havia dominat Mongòlia per varis sigles.

Fotografia de Roman Ungern von Sternberg, anterior a 1920.

Es va proclamar al Tulku (Buda Vivent) Jebtsundamba Kutuktu VIII (1869-1924) com Kan (Emperador) en el nom de Bogd, aliant-se en 1913 en el Regne del Tibet (Estat independent de facto entre 1912 i 1951). Entre els seus principals objectius estava unificar la Mongòlia Exterior en la Interior, alguna cosa que va ser rebujat pel govern chinenc, ya que esta última tenia una numerosa població de la ètnia han, colon enviats durant el XIX a la zona, encara que si li va ser reconeguda certa autonomia en 1915. No obstant, despuix de la caiguda del Imperi rus, indirecte protector del nou Estat, i la creixent inestabilitat del veí país, el govern de Pequín va decidir controlar millor a la seua veïna Mongòlia. En 1919 les tropes de la República de China varen invadir el país i varen prendre presoner al Kan que es va transformar en un títaro al seu servici. Per una atra part, el general rus Grigori Semiónov (1890-1946) i el seu subordinat, el baró Roman Ungern von Sternberg (1885-1921), dominaven la regió del llac Baikal enfrontant-se en èxit als bolcheviques, pero sense sometre's a l'autoritat dels blancs, sent abdós, ademés, molt cruels en la població local. Els generals estaven recolzats pel Imperi del Japó, que favoria la fragmentació de Rússia en lloc de la seua conservació baix un sol govern. Animats per la promesa de respal en la creació d'un govern propi en l'Extrem Orient rus per part dels nipons, varen escomençar a atacar els combois de suministraments que recorrien el ferrocarril transiberiano en la zona de Transbaikalia, en la Siberia Central, lo que va ser determinant en la derrota de l'alvanç de Kolchak en els lluntans Urals. Ungern von Sternberg, a inicis de 1920 es va separar de Semiónov, i en el seu propi eixèrcit de russos, buriatos i cosacos va escomençar a atacar tant a blancs com a rojos. Actuant com un caudillo o senyor de la guerra en octubre va creuar el Onon i intent prendre Hüree. En giner de 1921 assalt vàries voltes la capital mongola d'Urga o Khüree. Va ser rebujat, pero al més següent, per mig d'una treta, va conseguir que els chinencs l'abandonaren sense barallar. Mentres prenia Bogd, lliberava al Kan i s'apoderava d'Hüree finalment. En març es va proclamar una nova monarquia encapçalada pel cogobierno del Kan en el baró, que era en la pràctica el dictador del país. Explotant el profunt odi que sentien els locals pels chinencs va aplegar a somiar en reconstruir l'antic Imperi mongol, Ungern, titulat llavors Hoshoi Chin Van, va alvançar sobre les tropes chinenques refugiades en Hiagt, prop de Choir, al mando de Xu Shuzheng (1880-1925), i les va aniquilar. Despuix d'açò, la Komintern va enviar tropes al mateix temps que s'organisava un partit mongol de talant bolchevique, armant un eixèrcit mongol auxiliar gràcies als numerosos reclutes descontents en la brutalitat del baró. L'atac es va produir en dos columnes simultànees el 28 de juny. Ademés, en este cas rebrien el respal de la República delluntà Oriente. Aixina els rojos varen alvançar sobre Hüree i despuix varen ocupar la Mongòlia central, mentres, les últimes tropes chinenques encara en el país eren forçades a retirar-se a les fronteres de la seua Estat. La capital va caure el 6 de juliol, forçant al baró a refugiar-se en la frontera septentrional rus-mongola, a on va seguir combatent fins que ho varen entregar les seues pròpies tropes en agost de 1921 en Novonikoláievsk. Seria eixecutat en setembre al mateix temps que els comunistes llentament massacraven als seus opositors. Per eixemple, en juliol es va produir una matança d'exiliats russos en Uliastai, mentres que les tropes antiblocheviques refugiades en la Mongòlia occidental serien exterminades. Es pot citar al Eixèrcit d'Oremburgo, que estava guarnit prop de Chuguchak (Xinjiang) al vore lo succeït les tropes d'Ungern intente escapar a l'est pero va ser interceptat i forçat a capitular. Per a giner de 1922 la zona era dominada completament pels comunistes, que la varen seguir ocupant fins a agost. Sobre el Kan, se li va permetre regnar en una monarquia constitucional dirigida pels primers ministres eixits del Partit Revolucionari del Poble Mongol (PRPM), una mescla de nacionalistes i socialistes units per l'odi al baró. Finalment va morir en 1924 i els comunistes varen declarar que no hi hauria una nova reencarnació de Buda, proclamant la República Popular de Mongòlia. La capital del país va ser rebatejada com Ulán Bator, en honor a Damdin Sükhbaatar (1893-1923), héroe i dirigent del PRPM durant la lluita contra el baró i els chinencs.

Transbaikalia

La regió de Transbaikalia va ser el principal centre d'operacions de l'atamán Semiónov, líder dels buriatos i cosacos del Baikal. Despuix de la caiguda del sar en febrer de 1917, els socialrevolucionarios ràpidament es varen fer en el control de la comarca. Les ciutats principals, Chitá i Verjneúdinsk, varen quedar someses a autoritats lleals al Govern Provisional Rus, cooperant en els sóviets locals es varen mantindre a banda del conflicte.

Fotografia de Grigori Semiónov, aproximadament 1920.

El 2 de decembre d'eixe any (calendari gregoriano), els bolcheviques es varen fer en el poder en Irkutsk, immediatament despuix Semiónov va organisar un tumult pero pronte va ser vençut i expulsat a Manchuria. Gràcies al respal del general blanc Dmitri Jorvat (en,1858-1937) va ser que va poder reorganisar als seus seguidors i retornar a la regió en giner de 1918. Mentrestant, la situació política en Transbaikalia era un caos. Els socialrevolucionarios temien que la guerra civil finalment es fera present en la província i varen decidir guanyar-se als bolcheviques combatent al atamán. La pronta arribada de reforços rojos des de l'oest va permetre a les autoritats locals expulsar novament a Semiónov a Manchuria, pero d'ahí provenien tropes chinenques ho arrinconaban entorn a Manchuli i Hailar. Tot en l'anuència de les potències occidentals. No obstant, Semiónov va demostrar gran habilitat com a diplomàtic, conseguint guanyar-se el favor occidental, motiu pel qual va poder fer-se en trens blindats i grans cantitats d'armament, convertint a la seua chicoteta pero eficient hueste en l'única tropa antibolchevique d'importància en la regió fins a la rebelió de la Legió Checoslovaca. Per açò mateixa, els chinencs varen acceptar terminar la seua ofensiva en la frontera pero tenint ya el control del ferrocarril transmanchuriano. A principis d'abril, les tropes de l'atamán sumaven 2000 hòmens, més de la mitat de cavalleria, ben armats regiments d'infants i artilleros i 4 trens blindats. A finals del més, havia capturat diversos pobles de la regió, pero va tindre que detindre la seua ofensiva per problemes de suministraments. Poc despuix, assumia un mando completament autònom i trencava relacions en Jorvat. La seua brutalitat en els civils ho va fer molt impopular, llimitant els seus reclutes a bandits chinencs casi exclusivament. Administrant la regió com el seu feu personal, saquejava a plaure els pobles indefensos i eixecutava a qui volia. Durant la segona mitat de maig, els bolcheviques varen iniciar una contraofensiva i, al final d'agost, Semiónov es vea de nou arrinconado en la frontera en China. Pero en eixes dates els checoslovacs varen conseguir acabar en les autoritats soviètiques de la regió, donant al caudillo l'oportunitat de consolidar les seues posicions i recuperar l'iniciativa, el 6 de setembre prenia Chitá. Gràcies a açò va poder controlar la ruta de ferrocarrils que transportava armament i suministraments entre Vladivostok i Omsk, furtant-els a plaure i venent-els a contrabandistas i especuladors, açò serà clau en la derrota de les forces blanques en Siberia. Per llavors la regió quedava dominada pels blancs de Kolchak.

Tropes nortamericanas en Vladivostok, agost de 1918.

Est va intentar guanyar-se a Semiónov nomenant-ho cap del districte militar de Chitá en maig de 1919. No obstant, com uns atres sátrapas, solament colaborava quan li convenia i com els seus aliats redactors, jamai va enviar tropes al front. En eixos moments el atamán contava en més de 3000 seguidors que en poc temps varen alcançar els 4.000. Despuix de la derrota i captura de Kolchak, el atamán va assumir el mando en el Lluntà Orient rus durant els primers dies de 1920. Intente recuperar Irkutsk de les tropes bolcheviques pero va fallar. En abril, va defendre en èxit Chitá de la recent creada República de Lluntà Orient, tres mesos més tarde els nipons varen escomençar a retirar-se de la regió, a pesar de les súpliques de Semiónov.

En l'alvanç constant de les tropes roges, el general blanc Vladímir Kápel es va refugiar en ell junt als últims restants de l'eixèrcit de Kolchak. La cridada Gran Marcha Gelada Siberiana va escomençar en giner de 1920 en Irkustk i va terminar un més més vesprada, en l'arribe dels soldats zarista a Chitá, ciutat que va caure finalment el 22 d'octubre. Semiónov va tindre que refugiar-se en la costa, ahí en maig de 1921 va recolzar un colp d'Estat contra les autoritats de la República de Lluntà Orient, proclamant-se governant del krai de Primorie fins a setembre, quan davant l'imminent derrota es va exiliar.

Ussuri

Fotografia d'Iván Pávlovich Kalmykov presa en 1918.

La conca del Usuri va quedar ràpidament dominada per Iván Pávlovich Kalmykov (1890-1920), atamán dels cosacos locals des de giner de 1918, qui va escomençar a reunir les seues forces per a alçar-se en armes obertament un més més vesprada. Molt pronte va centrar les seues activitats a l'orient del ferrocarril de l'Est de China, capturant l'estació de Grodékovo (4 de juliol). Despuix de conseguir el respal de checoslovacs i redactors, va prendre Jabárovsk el 5-7 de setembre, com el restant dels caudillos cosacos depenia de l'ajuda exterior. Al començament de 1919, se somet a l'autoritat de Kolchak pero mai li va donar major ajuda. Despuix que aquell caiguera, a finals del mateix any, va escomençar a atacar les ciutats del krai de Primorie, impedint als blancs enfrontar apropiadament als rojos.

Finalment, la pressió de les tropes bolcheviques va ser insostenible per a ell i els seus hòmens. En febrer de 1920, es va retirar de Jabárovsk cap a China, pero les autoritats locals ho varen detindre el 5 de març en els seus últims huitcents seguidors en ellogaret de Norti, acusat de numeroses atrocitats contra civils indefensos. En setembre, quan es planejava la seua extradició a Vladivostok, va intentar escapar i va resultar assessinat pels seus carcelers.

Tuvá

La regió de Tuvá era part dels dominis dels Qing com el restant de Mongòlia, no obstant, en 1911 dit país es va proclamar independent en el respal rus i Tuvá va fer lo propi, baix el nom de República Urianjái, poc despuix es va convertir en un protectorat rus (krai) en abril de 1914. Per a assegurar el domini tropes cosacos varen ocupar Tuvá en juliol de 1916, pero es varen retirar a finals de l'any següent davant el colapse de l'imperi. Després va vindre la guerra civil. Els bolcheviques es varen apoderar de la regió en març de 1918 pero en juliol eren expulsats pels blancs, pero el seu domini va durar poc. Un més més tarde tropes chinenques, mongolas i tuvanas varen expulsar als cosacos i es varen dividir el territori. El suroest va ser ocupat pels mongoles del general Khatanbaatar Magsarjav (1877-1927) i el sur pels chinencs, pero els blancs varen conseguir mantindre's en el restant del territori fins a juliol de 1919, moment en que els soviètics varen conquistar Tuvá. Els bolcheviques varen seguir ahí fins a febrer de següent any, quan va vindre una gran ofensiva chinenca. Les coses no es varen calmar encara, puix a inicis de 1921 es va iniciar una guerra sanguinària entre els chinencs i les tropes nominalmente blanques d'Ungern von Sternberg. Els comunistes varen aprofitar la debilitat dels seus rivals i en juny de 1921 varen prendre el control definitiu de l'àrea, proclamant la República Popular de Tannu Tuvá un més despuix i declarant-la independent de China en decembre. Esta república serà part de la futura URSS un any despuix.

Àsia Central

Tumult dels basmachí

Artícul principal → Regirada dels Basmachi.

A mitan del XIX els pobles musulmans de l'Àsia Central varen ser conquistats per Moscou, quedant baix una espècie de protectorat. El resentiment davant lo que es vea com l'imposició d'una autoritat estrangera finalment va esclatar en 1916, com a rebuig a les levas forçades producte de la Gran Guerra. Ademés, des de la seua anexió els russos havia convertit al fèrtil vall de Ferganá en una regió productora de cotó, pero la distribució de la nova riquea va ser molt desigual, veent-se molts dels agricultors locals forçats a endeutar-se i en condicions de treball prou pijors per als natius front als russos. Per eixes raons el tumult immediatament va mostrar una feroç violència ètnica, forçant a centenars de mils de colon russos i pobladors natius a fugir a la República de China.

Erro al crear miniatura:

Bandera de Turquestán usada pel moviment.

El conflicte internacional va obligar al govern a fixar els preus, lo que va dur a la ruïna dels chicotets productors. Va haver un aument dels vicis, en particular en alcoholisme, significant una condena d'oberta del clero musulmà. Poc despuix varen aparéixer les primeres bandes de forajidos, les que varen servir de base de les partides guerrilleres. El terme basmach prové del turc que significa bandit o merodeador. Molts dels combatents, una volta vençut el moviment, varen tornar a la seua antiga vida delictiva. Esta rebelió construirà les bases de llarga resistència a les autoritats moscovites en l'Àsia Central, gràcies, en part, al respal d'agents britànics. Açò es farà palés just despuix de la caiguda del Sar les forces musulmanes organisaren la Shura-i Islam en la finalitat de fundar un Estat democràtic, federal i autònom per als musulmans de la regió. Per açò la guerrilla és considerada un moviment de lliberació nacional, encara que mesclada en l'idea de yihad.

El govern dels rebels s'instalarà en Kokand durant novembre de 1917, pero davant la seua debilitat militar donarà amnistia a bandes de criminals per a la seua protecció (Govern Provisional Autònom de Turkestán). El perill que va dur a tal decisió va ser l'ofensiva bolchevique provinent de la ciutat de Taskent. Ahí s'havia instalat un soviet el 2 de març d'eixe any. La ciutat va ser presa i saquejada, estimant-se en catorze mil els civils assessinats en el pogrom posterior (febrer de 1918). Despuix de la desaparició d'eixe govern, l'antic lladre Irgash Bay va assumir el mando de la rebelió. Despuix de la seua victòria, els rojos de Taskent s'enfrontaren al Govern Transcaspiano en assent en Asjabad. Una heterogénea coalició d'autonomistes, mencheviques i social-revolucionaris recolzats pels anglesos del general Wilfrid Malleson (1866-1946) i els eixèrcits blancs des de febrer de 1918. Taskent s'impondrà sobre Asjabad en juliol de 1919, despuix de la retirada de Malleson i l'arribada de reforços de Mijaíl Frunze (1885-1925), dominant completament la regió en 1920. A pesar de l'aparent victòria, els soviètics es varen mostrar incapaços d'acabar en les guerrilles basmachíes que encara controlaven els camps de Ferganá. Inclús varen tindre que deixar als colon russos organisar les seues pròpies milícies d'autodefensa, produint-se grans massacres a mals de soldats i milicians com a represàlia d'atacs rebels. Hábilmente els soviètics varen buscar dividir a les guerrilles, molt autònomes entre sí, granjear el respal de sectors més moderats, oferint integrar-els a l'Eixèrcit Rojo. En març de 1920, despuix d'una feroç política de repressió durant l'hivern numeroses partides varen desertar i gran part de la població civil va deixar de sustentar als basmachí. No obstant, els soviètics varen cometre l'error de fer levas forçades durant l'estiu d'eixe any i requisar els aliments, lo que va produir una nova insurrecció. En eixos moments, uns 120 000 a 160 000 soldats bolcheviques operaven en la regió. Els seus rivals tenien 20 000 o 30 000 combatents.

En novembre de 1921, va aplegar l'exministre de defensa turc İsmail Enver (1881-1922) a ajudar als soviètics, pero immediatament va desertar i es va tornar elíder més important dels basmachí, unificant les guerrilles baix el seu mando. A inicis de l'any següent, tenia baix el seu mando més de 16000 rebels i controlava Samarcanda i Dusambé. Enver morirà en un combat el 4 d'agost de 1922, el seu successor, Selim Pasha, es refugiarà en Afganistan un any despuix. Este conflicte va transcendir les fronteres russes. Els basmachí varen enfrontar en numeroses ocasions a les tropes del Kuomintang en Sinkiang i del Estat Imperial d'Iran en territori persa entre 1928 i 1929. Les relacions dels rebels en els zarista no varen anar sempre bones, encara que en un principi varen colaborar en els blancs, a partir de giner de 1920 es varen iniciar enfrontaments que solament varen acabar quan els bolcheviques varen expulsar als blancs del territori. Varen recolzar també la rebelió del tayiko Habibulá Kalakani (1890-1929) contra el rei pastún Mohamed Nadir Shah (1883-1933) en la guerra civil produïda durant 1929 en el Regne d'Afganistan. El moviment serà finalment vençut despuix d'una série de concessions econòmiques i religioses a mitan dels anys 1920 de part del govern comuniste. També es va buscar guanyar-se als musulmans incorporant-els per millers en les seues milícies. En 1924 les guerrilles de la vall de la Ferganá desapareixeran definitivament. Els sobreviviente encara sumaven cinc o sis millers de rebels, número que pronte va caure a dos mil. Molts varen terminar per refugiar-se en Afganistan, seguint a les doscents mil gents que varen escapar de Tadjikistan a eixe regne. La majoria dels bastions de resistència varen caure en 1926, continuant combats en la frontera afgana fins a 1930. Els últims núcleus basmachíes varen desaparéixer en 1934, en les montanyes de Kirguizistan.

Jiva i Bujará

Àsia Central soviètica en 1922.

Atres insurrecció varen ser les del Kanato de Jiva i del Emirat de Bujará. En el primer cas el Kan havia segut vassall del Sar des de 1873, per lo que seguint el colapse del poder zarista les tribus turcomanas es varen aliar als bolcheviques a finals de 1919, derrocant al Kan el 2 de febrer de l'any següent. Naixia en el seu lloc la República Soviètica Popular de Corasmia el 26 d'abril, pero el 20 d'octubre va ser renombrada com República Soviètica Socialista de Corasmia. Per eixes dates els comunistes ya havien depost als nacionalistes musulmans, obligant a molts d'ells a unir-se a les guerrilles basmachíes de Corasmia fundades pel depost Kan. En el segon cas, es va iniciar un conflicte entre l'Emir conservador i una facció de reformadors coneguda com el Moviment de Jóvens Bujaros. Estos últims varen demanar ajuda als bolcheviques, l'eixèrcit dels quals va atacar Bujará en març de 1918 sent derrotat i expulsat a Taskent. Va caldre esperar fins al 2 de setembre de 1920 per a que Frunze prenguera la ciutat. El 8 d'octubre es proclamava la República Popular Soviètica de Bujará, dissolta el 17 de febrer de 1925 entre les repúbliques soviètiques d'Uzbekistan i Turkmenistan. No obstant, l'Emir va fundar les seues pròpies guerrilles basmachíes al mando delíder tribal Ibrahím Bek, formades per turcomanos, tayikos i kazakos. Les guerrilles varen estar a punt de prendre Jiva en 1926 pero dos anys despuix varen terminar definitivament derrotades.

Rebelions posteriors

Despuix de la derrota dels blancs en Crimea el 17 de novembre de 1920 la principal resistència al règim soviètic vi de les numeroses rebelions de llauradors. En efecte, despuix de la victòria les autoritats de Moscou finalment varen poder implementar mides de colectivisació agrícola, llevant-els als agricultors terres i produccions, lo que va provocar les insurrecció. Hordes de parracs es varen enfrontar en durea a tropes veteranes equipades en armament modern, aplegant a durar mesos les seues resistències.

Rebelió de Kronstadt

Vore també: Rebelió de Kronstadt

Mapa de la baïa de Kronstadt.

Les principals varen ser la tumult de la base naval de Kronstadt, urbs de l'illa de Kotlin, en el golf de Finlàndia, a finals de febrer de 1921. Marcada pel seu fort caràcter anarquiste, va ser protagonisada per llauradors i ciutadans locals als que se'ls varen sumar els mariners de la Flota Soviètica del Bàltic ahí ancorada. Liderats pel anarco-sindicaliste Stepán Maxímovich Petrichenko (1892-1947), varen ser capaços d'organisar els seus defenses i escriure un petitorio de demandes al govern bolchevique per a desmovilizar. Prop de 10 000, encara que uns atres parlen de 30 000 marins es varen sumar a l'alçament. Sifres modernes estimen que la població de la ciutat era de prop de 50 000 ànimes i la de la seua base naval d'atres 15 000.

Petrichenko també havia segut cap dels marins russos que en decembre de 1917 varen proclamar la República Soviètica els soldats i dels constructors de la Fortalea, en l'illa de Naissaar, prop de les costes d'Estònia. En abril de 1917 dit país s'havia proclamat autònom del Govern Provisional, sent despuix ocupat pels rojos despuix de la Revolució d'Octubre, no obstant, el 26 de febrer de 1918 les tropes alemanes entrabar en el seu territori i posaran fi al mateix temps a l'efímera mini-república. Petrichenko escapara a Kronstadt a on permaneixerà en calma fins a l'insurrecció de 1921.

Mapa senyalant l'ubicació de Naissaar.

El general roig Mijaíl Tujachevski (1893-1937) va ser enviat en una poderosa tropa de 60000 soldats i va prendre en un sanguinari assalt de vàries semanes la base naval (18 de març). El cost per als comunistes va ser la vida de més de 10000 dels seus combatents. Alguns estimen que 10000 a 18000 rebels i civils varen ser assessinats, incloent molts presos com a rehens pels soviètics. Dels que varen ser capturats vius, fins a 15000 varen terminar fent treballs forçats en les illes Solovetsky del mar Blanco. Fonts oficials soviètiques donen les següents sifres: 527 morts i 3285 ferits entre els seus hòmens i 1000 morts, 2000 ferits i entre 2300 i 6528 capturats pel costat dels vençuts, en 6000 a 8000 fugats a Finlàndia per mig de la traicionera capa de gèl que cobria llavors el golf. Estos últims varen ser els més afortunats encara que significaren un greu problema de refugiats per a la recent independisada república. El seu líder estava entre ells. Rebran en la seua majoria l'amnistia de part del govern finlandés, lo que no impedirà a personages com Petrichenko tornar-se espies dels comunistes. Archius recentment publicats revelen que, entre abril i juny, va haver 2103 sentències de mort i 6459 de treballs forçats relacionats en Kronstadt.

Rebelió de Tambov

Vore també: Rebelió de Tambov

L'atra de gran importància va succeir en els óblast de Tambov i Vorónezh en agost de 1920, com a rebuig al comunisme de guerra. Els llauradors odiaven als bolcheviques pels seus requises forçades de les collites. Una atra font d'odi eren les levas forçades que varen provocar numerosos fugitius. Tot va escomençar en quan 14 000 "desertor" al mando d'Aleksandr Antónov (1888-1922) varen expulsar o varen assessinar als representants del govern, alvançant despuix sobre Tambov, recolzats per mils de llauradors armats a voltes solament en garrots o armes curt-punchants que marchaven al són de les campanes de les iglésies dels seus pobles, varen alcançar tal volta els 50000 combatents, es varen apoderar de la ciutat en moments que les autoritats soviètiques solament tenien 5000 soldats en la regió ya que estaven més ocupats en expulsar de Crimea a Wrangel. En poques semanes, aquella regirada llauradora, indistinguible en els seus començos dels centenars que s'havien produït en Rússia i Ucrània els dos anys anteriors, es va transformar en un moviment ben organisat gràcies a l'inspiració del seu carismàtic caudillo.

Mapa de la Antónovschina.

Coneguda també com Antónovschina en honor al seu dirigent, el tumult es va estendre per la conca del Volga com el fòc sobre la pastura seca, aplegant a controlar Sarátov i Penza. Un poderós eixèrcit bolchevique de 50000 soldats al mando de Tujachevski va ser enviat a esclafar-els en octubre, recolzat per trens blindats, artilleria pesada i armes químiques dels almagasens de la Gran Guerra. Les tropes rebels es componien principalment de "desertor" rojiverdes, uns 20000, recolzats per mils de milicians mal armats, en els que podien aplegar a ser el doble o més. La tropa era coneguda com el Eixèrcit Blau. Els blaus varen escomençar a controlar més i més territoris, pronte alcançarien un màxim de 70000 en febrer de 1921. Pero despuix del terme de la guerra en els polacs en març, els rojos varen poder lliberar recursos suficients per a armar 100000 soldats, inclosos destacaments de la policia secreta, i iniciar la campanya definitiva contra els blaus entre abril i maig. Per a juny d'eixe any estos últims estaven totalment vençuts. Antónov va resultar mort el 24 de juny de 1922, en un combat entre soldats rojos i una de les últimes partides guerrilleres.

Rebelió de Grigóriev

Grigóriev (izda.) i Antónov-Ovséienko en el vagó de l'estat major en l'estació Známyanka. 1919

El major alçament antibolchevique en el territori de l'Ucrània moderna va ser el rebelió de Nikífor Grigóriev, que va sorgir per la política del Terror Rojo i la prodrazviorstka, que va ser una de les causes de la hambruna en Ucrània i Rússia. Al començ de la revolució, va lluitar per la República Popular d'Ucrània (RPU) i era propenc a Simon Petliura, pero al vore la desorganisació de les forces ucranianes, es va passar al costat dels bolcheviques, els qui, no obstant, ho varen impressionar en la seua brutalitat. El 2 de febrer de 1919 va mantindre negociacions en Christian Rakovski, qui va informar a Moscou sobre la conclusió d'un acort de cooperació entre l'Eixèrcit Rojo i Grigóriev. Per lo que, sense contar en el respal de la RPU, va decidir actuar de forma independent. L'alçament va escomençar en la ciutat d'Oleksandría, es va estendre a la major part del centre i sur d'Ucrània i va ser reprimit només en l'ajuda de tropes soviètiques regulars qui va vindre de Rússia. Yelizavetgrad va ser la que més va sofrir les hostilitats, a on varen ser assessinats varis mils de judeus. Elíder dels rebels va ser posteriorment assessinat pels anarquistes de Néstor Majnó.

Tumults siberianas

Menys conegudes són les sublevació en Siberia Occidental iniciades al començament de 1921. Com en els atres casos, es tractava d'una comarca rica afectada durament per la guerra civil i despuix pel comunisme de guerra. Multituts de varis millers d'agricultors es varen dispondre a rodejar i assaltar els hangars a on era guardat el gra requisat, molt pronte les autoritats soviètiques varen perdre el control de províncies de Tiumén, Omsk, Cheliábinsk i Ekaterimburgo i les ciutats industrials de Petrogrado i Moscou tenien les seues activitats tancades, en les seues llínees férrees tallades. Durant l'estiu d'eixe any tots els tumults havien segut esclafades. No duyen ni quatre anys de comunisme en Rússia i varen escomençar a semblar pintades en les parets de les grans ciutats que dia «¡Avallenin i la carn de cavall! ¡Doneu-nos al Sar i la carn de porc!». Encara que algunes partides continuarien actuant pels següents dos anys en el surest rus.

Tumult de Yakutia

Mapa de Yakutia.

Aprofitant el caos produït per la Revolució d'Octubre, el govern regional de Yakutia va proclamar la seua independència del poder bolchevique en giner de 1918, buscant de colp i repent la protecció nipona. No obstant, en juliol tropes bolcheviques vingudes d'Irkutsk varen posar fi al moviment separatiste. Durant agost d'eixe any, les tropes de Kolchak es varen apoderar de la regió. Els blancs alvançaren cap als Urals una volta dominada tota Siberia, pero despuix de ser detinguts a mitan de 1919 són forçats a retrocedir en grans pèrdues. Mentres els rojos alvançaven varen esclatar una série de tumults contra els blancs, en Yakutsk es va produir una en decembre, fent-se els revolucionaris en el control de la urbs. Posteriorment, en juny de 1920 estos se sometrien efectivament al govern roig de Moscou. En tongada de Kolchak, que va ser detingut i eixecutat pels rojos, es va instalar la República delluntà Oriente en abril d'eixe any, sobrevivint gràcies a la protecció que els donava l'intervenció japonesa en la regió. Mentres el atamán Semiónov era abandonat a la seua sòrt pels asiàtics en juliol que varen firmar una treua en els soviètics, en conseqüència era derrotat i Transbaikalia ocupada pels comunistes en novembre. Despuix de la caiguda de Chitá en octubre, el Govern de la República va quedar molt debilitat, produint-se un colp d'Estat, en l'anuència de Japó, en maig de 1921, que va instalar en Vladivostok un nou govern. Pero els redactors ya havien perdut les ganes d'anexar-se la regió d'Amur. Per la seua banda, el 2 de setembre va esclatar un alçament blanc en Yakutia en respal dels russos exiliats en Harbin, fent-se en el control de Yakutsk en doscents combatents i sis ametralladores entre els dies 23 i 27 de març de 1922 al mando del coronel Mijaíl Korobéinikov (¿?-1924). La guarnició comunista és massacrada. El coronel ràpidament va demanar ajuda a Vladivostok pero el 27 d'abril els bolcheviques proclamaven la República de Sajá, iniciant immediatament una campanya per a recuperar la ciutat. Poc despuix, en juny, els nipons varen iniciar la seua retirada de Siberia.

Fotografia de Pepelyáiev (1918).

Sabent que el govern de Vladivostok estava condenat, el general Anatoli Pepeliáyev (1891-1938) salpe des d'eixe port en un chicotet contingent de 553 membres de la Milícia de Voluntaris de Siberia i uns dos centenars de mariners de la Flota del Oceà Pacífic el 30 d'agost, és l'última gran operació militar de la guerra. En honor a Pepelyáiev el tumult passe a la posterioritat en el nom de Pepelyáievschina. Sis dies més tarde el general desembarcava en Ayán i Ojotsk. A finals d'octubre ocupava Nelkan, el seu objectiu era recuperar Yakutsk i la tropa de Korobéinikov es refugia en ell, pero el 22 d'octubre caïa Vladivostok. Els rebels de Pepelyáiev varen quedar sols com l'últim núcleu de resistència en proclamar-se la Unió Soviètica el 31 de decembre. El 12 de febrer de 1923, el contingent d'Iván Strod (1894-1938) derrota als blancs prop de Sasyl-Sasyg i durant març es recupera la localitat d'Amga. Mentres des de Vladivostok salpen els bucs Indiguirka i Stávropol capitaneados per Stepán Vostretsov i desembarquen prop d'Ayán el 6 d'abril, Pepelyáiev es retira a Nelkan encara que Ayán és recuperada l'1 de maig. Pero al sendemà és vençut prop d'Ojotsk. Els últims combats entre els remanentes de l'eixèrcit blanc es lliuren en Ojotsk (6 de juny) i Ayan (16-17 de juny). Despuix del segon enfrontament Pepelyáiev capitula i és pres presoner en 103 oficials i 230 soldats. Són enviats a Vladivostok, ahí el general és sentenciat a mort, pena commutada a dèu anys de presó. No obstant, durant les porgues estalinista terminara finalment eixecutat. El coronel Korobéinikov en canvi, va conseguir fer-se a la mar en alguns sobreviviente i refugiar-se en China, passant el restant de la seua vida en Harbin. La ciutat manchuriana en 1932, moment de l'invasió japonesa, tenia 200000 habitants chinencs, 100000 russos, 4000 redactors i 2000 occidentals. Els russos eren refugiats que vivien en mals condicions de vida, obligant a molts millers de dònes russes a prostituir-se en Shanghái, Pequín i Tianjin.

Un últim tumult dels pobles evenkis i yakutos es produiria en Yakutia en agost de 1925 pero va ser esclafada ràpida i sangrientamente. El control soviètic sobre el vast rus queda assegurat.

Repressió

La política de repressió va ser dura per abdós parts i a la menor protesta es venia un feroç castic, numeroses partides de guerrillers amagades en els boscs varen ser perseguides fins al seu extermini. Solament en el cas de Tambov, les activitats de la Cheka (policia secreta russa) varen incloure l'internament forçat de 50000 civils, familiars dels blaus, en calitat de rehens, a on entre un 15 % i un 20 % va morir per les mals condicions de vida. El número de detinguts en camps de treballs forçats varen aumentar de 16000 en maig de 1919 a 70000 en setembre de 1921. El número total de morts durant la Antónovschina va ser de 240000 entre caiguts en combat, morts en els camps i per repressió. Atres mills varen sofrir trasllats forçats a Siberia i el nort de Rússia, encara que això no era nou, ya en 1918 70000 cosacos del Nort del Caucas i 100000 parracs de Tambov varen ser reubicats a la força com a part de la política de colectivisació.

Les altes autoritats blanques varen recórrer també al terror. La «conferència especial» presidida per Denikin va prendre en març de 1919 la decisió de condenar a mort a «tota persona que haja colaborat en el poder del Consell de Comissaris del Poble». El servici de propaganda del govern de Denikin va fer córrer numerosos rumors durant la guerra sobre l'existència de complots judeus. El general Roman Ungern von Sternberg, malnomenat «el baró sanguinari», va anar sense dubte aquell que va ser més llunt en les seues accions. En la seua famosa «orde n.º 1592», dirigida als seus eixèrcits en març de 1921, ordena en el seu artícul 9 «exterminar als comissaris, als comunistes i als judeus en les seues famílies». S'ha argumentat que Terror Blanco no va ser política d'estat ni formalment organisat ni autorisat, sino que hauria correspost a interpretacions diverses d'aquelles órdens que provenien dels alts funcionaris del Moviment Blanco.

En les estepas dels Urals 70000 llauradors varen ser internats en camps com a rehens, en insuficient menjar, roba i propensos a la còlera i el tifus. La repressió no només s'estendria contra els bolcheviques, socialistes i grups d'esquerra sino que alcançaria a grups ètnics minoritaris de l'Imperi com a Kurdo, Kazakhs i azeríes que serien assessinades en massa segons el seu grup ètnic; es calcula que més de 300000 persones pertanyents a grups ètnics minoritaris serien assessinats durant el Terror Blanco

En la chicoteta ciutat de Fastov, el Eixèrcit de Voluntaris de Denikin va assessinar a més de 1500 judeus. Es calcula que entre 100000 i 150000 judeus en Ucrània i el sur de Rússia varen ser assessinats en el "pogrom" perpetrat per les forces de Denikin, aixina com per partidaris nacionalistes de Simon Petliura.

En les grans urbs es va produir un fenomen similar. Durant 1921 mils de comunistes, socialistes, anarquistes, mencheviques, simpatisants o solament sospitosos de ser-els seran arrestats, en destins diversos, pero usualment molt lúgubres, acusats de revolucionaris.

Hambruna de 1921-1922

Artícul principal → Hambruna russa de 1921-1922.

Mapa de l'extensió de la hambruna de 1921.

Cadàvers d'els qui varen morir de fam arreplegats en els carrers de Jersón, Ucrània, 1922.

Sobre el comunisme de guerra, els tumults no varen detindre a Lenin en la seua implantació. Des d'abril de 1921, es prenen mides per a intentar evitar la fam. En maig i juliol de 1921, Lenin va organisar l'aument de compres d'aliments a l'exterior. A pesar de que des de juliol de 1921 va haver peticions d'ajuda a l'estranger, solament en setembre va escomençar a aplegar. En juny de 1921, el govern bolchevique va movilisar tot el país per a la lluita contra la fam. Les reserves de grans i demés aliments varen ser confiscades i almagasenades. És en eixa época quan es crea la Comissió d'Ajuda als Famolencs, a favor de la qual, Mijaíl Kalinin va movilisar totes les organisacions estatals, organisacions jovenils, l'Eixèrcit Rojo... Esta comissió ajudaria als més necessitats en el menjar que poguera oferir. Les principals causes d'esta hambruna varen ser:

- La feroç sequia de 1921. S'estima que es va tirar a perdre el 22 % de tot lo sembrat.

- Les devastadores conseqüències de la Guerra Civil i Gran guerra.

- Els conflictes entre les autoritats bolcheviques i grups de llauradors terratinents (kuláks). Varen abundar els casos en que la desesperació va dur al canibalisme. El número de morts ha segut estimat en un màxim de cinc millons, pero càlculs posteriors ho rebaixen a la sifra d'un o dos. Va ser cridada Povolzhie, nom donat a la regió del Volga. Esta hambruna serà usada pel govern bolchevique per a desamortizar numerosos bens i terrenys de la Iglésia ortodoxa russa, acusant-la d'acaparar menjar i d'impedir una major producció agrícola.

La pèrdua d'influència dels estaments religiosos no es va fer esperar. Es va separar l'Iglésia de l'Estat, li la va expulsar de les escoles i es va tancar el gran Monasteri de la Trinitat i Sant Sergio en 1920, convertint-ho en una série d'edificis institucionals i museus, inclós un dedicat a l'ateisme. Després va vindre una série de manifestacions populars com varen ser les desfilades antirreligiosos. En març de 1922, es va iniciar el confisc dels bens eclesiàstics per a assegurar el consol de les víctimes de fam, sent alguns sacerdots reticents enviats als camps en les afores de Petrogrado.

Bandera de l'Estat d'Idel-Ural.

Una hambruna parala es va produir en Tartaristán que va matar a centenars de mills. El 5 de maig de 1917 els tàrtars de Kazán varen fundar una Lliga per a lluitar per la seua pròpia autonomia. Durant fins de l'any, els basmachí musulmans, inicialment reticents, i els alemans del Volga se'ls varen unir, proclamant-se la república en el més de decembre, passaria a cridar-se el Estat Idel-Ural. Inicialment autònoma, en giner de l'any següent, es proclamarà independent, condició que mantindrà fins a abril, moment en que els bolcheviques alçats en Oremburgo un més abans varen conquistar la regió. En les autoritats arrestades els membres del Congrés tàrtar encara en eixercici, varen proclamar la República de Transbolaqia, una declaració oberta de que els congressistes ara governaven i no se sometrien als comunistes. Finalment, en juny es voran expulsats per la Legió Checoslovaca, que reinstaurada la república. Mes açò no dure molt, a finals de 1918, els bolcheviques reconquistaron definitivament la regió. Va haver un alçament guerriller escomençat durant el següent any que va seguir fins a 1921, moment en que va ser esclafat. El moviment independentiste va seguir existint en la clandestinitat fins a la seua infiltració i descabezamiento en 1929. L'hambruna russa de 1921 vi al final de sis anys i mig de malestar i violència (primer la Primera Guerra Mundial, despuix les dos revolucions russes de 1917, despuix la guerra civil russa). Moltes faccions polítiques i militars diferents varen estar implicades en aquells acontenyiments, i la major part d'ells han segut acusats pels seus enemics d'haver contribuït o ser els únics responsables de la hambruna. Per eixemple, es va acusar a Lenin de que quan vivia en Samara, en 1891 va haver una terrible hambruna i este no va acodir com a voluntari a ajudar als parracs, alegant que la fam tenia efectes positius en desesperar a l'home i aixina acostar-ho a la revolució, obviant que aquella hambruna es va produir en temps del sarisme i que Lenin lluitava contra aquell despótico règim:

En destruir l'atrassada economia llauradora, la fam, explicava, nos acosta objectivament a la nostra meta final, el socialisme, etapa immediatament posterior al capitalisme. La fam destruïx no solament la fe en el Sar, també en Deu.

En tot, és cert que els comunistes no veen en els llauradors rics, sino en el proletariat industrial urbà i en el campesinado pobre, la seua principal font de respal. Els agricultors i ganaders rics estaven molts més conectats en les jerarquia zarista, la religió i modos de vida tradicionals que desijaven eliminar. Per un atre costat, en escomençar la revolució els llauradors varen recolzar als social-revolucionaris, que varen superar als bolcheviques en la Assamblea Constituent Russa, sent els social-revolucionaris el grup polític més fort de Rússia i recolzat pel 60 % de població dedicada al cultiu per l'incompliment de les seues promeses pels bolcheviques. No hi havia una atra opció clara i aparentment viable, puix els blancs, per eixemple, eren vists res més que com a defensors de les classes terratinents i els parceleros a les que els comuneros rurals odiaven-. No obstant, els comunistes i els llauradors terratinents jamai varen congeniar i les mides dels primers varen dur a una guerra oberta entre sí en 1920-1921.

Els Blancs es enajenaron ràpidament les poblacions encarcerant i massacrant sistemàticament a nacionalistes, demòcrates, judeus, sindicalistes, revolucionaris moderats i, per supost, bolcheviques, sense oblidar a simples sospitosos, abatuts davant el menor dubte. Varen restituir les terres als antics propietaris de bens immobles i no varen vacilar en cremar o destruir pobles sancers, sent somesos els llauradors a castics corporals humillantes. Les seues tropes a sovint es desacreditaven des de la seua arribada a força de violacions i pillage, mentres que molts caps multiplicaven els actes d'arbitrarietat i mostraven un modo de viure fastuoso i libertino. Justificant-se en este tipo de fets i en la pròpia guerra civil, el govern de Lenin es va vore obligat a prendre dures mides disciplinàries a partir de juny de 1922 contra els opositors polítics.^{cita requerida}

Conseqüències

Al final de la Guerra civil, la Rússia Soviètica es trobava exhausta i arruïnada. Les sequias de 1920 i 1921 i la hambruna de 1921 varen empijorar la situació. La guerra es va cobrar al voltant d'huit millons de vides solament uns mesos despuix de la Revolució d'Octubre. Un milló de persones va morir per efectes indirectes de la guerra. Un atre milló va abandonar Rússia escapant dels estralls de la guerra i de la fam. Esta fracció d'emigrants incloïa gran part de la població educada. El comunisme de guerra va salvar al govern soviètic durant la guerra civil, pero la economia soviètica va decaure fins a estancar-se. L'indústria privada i el comerç varen ser proscrits i el recentment establit i poc estable govern era incapaç de dirigir la economia per a satisfer les necessitats del devastat poble rus. Es calcula que la producció total de les mines i fàbriques va caure en 1920 a un 20 % del nivell anterior a la guerra mundial. La producció industrial va minvar: en 1921 a penes alcançava el 31 % de la de 1913 i la situació de l'indústria pesada era encara pijor, s'havia reduït al 21 % de la de 1913.

Per a 1921, la terra cultivada era solament el 62 % de l'extensió de preguerra i el rendiment de la collita era solament el 60 % del de 1913. El número de cavalls va disminuir de trentacinc millons en 1914 —un terç de la cabanya mundial— a setze millons en 1923, el càlcul exclou Finlàndia i per a comparar, el segon país en més cavalls era EE. UU. i tenia vintiquatre millons; i el ganado de cincuenta y ocho a trentasset millons. La situació financera també era catastròfica: el Govern comuniste havia multiplicat les emissions de diners sense aval en or que ya havien començat en el periodo zarista i havien continuat durant el del Govern provisional rus. L'imperi havia emés sis millardos i mig de rublos sense aval entre 1914 i 1917; el Govern provisional, dèu millardos entre març i octubre d'este últim any; el comuniste va multiplicar estes sifres per varis mills en el curs de la guerra civil. El dèficit presupostari va aumentar del 76 % de 1916 al 86,9 % en 1920 i el 84,1 % en 1921. El índex de preus havia creixcut enormement, fins a casi trescentes mil voltes respecte de 1914. La taxa de canvi per al dólar d'Estats Units va pujar de dos rublos en 1914 a mil doscents en 1920. En l'informe financer de Grigori Sokólnikov, responsable de la Comissaria de Finances, en el X congrés del partit, es va indicar que l'Estat caria casi totalment d'ingressos i sufragava el 98 % de les seues despeses emetent moneda sense aval.

El comerç s'havia afonat: en 1921 les importacions a penes alcançaven un 15,1 % de les de 1913 i les exportacions, l'1,3 %.

La combinació dels efectes de la Primera Guerra Mundial i de la guerra civil russa va deixar una gran cicatriu en la societat russa, encara que la Unió Soviètica va ser capaç d'acometre una inèdita recuperació econòmica gràcies a la Nova Política Econòmica.

Bibliografia

• Abbott, Peter (2012). archive. org/web/20140328223252/http://books. google. cl/books? id=S0Us4SD3_3QC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Ukrainian Armies 1914-55. Oxford: Osprey Publishing. ISBN 978-1-84176-668-3.
• Altstadt, Audrey L. (1992). google. cl/books? id=sZVN2MwWZVAC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false The Azerbaijani Turks: Power and Identity Under Russian Rule. Stanford: Hoover Press. ISBN 978-0-8179-9182-1.
• Bullock, David (2008). archive. org/web/20150428035842/http://books. google. cl/books? id=32SBVdpBGmMC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false The Russian Civil War, 1918-22. Oxford: Osprey Publishing. ISBN 978-1-84603-271-4.
  • (2012). archive. org/web/20140328223225/http://books. google. cl/books? id=NqS9dPZjIAoC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false The Russian Civil War, 1918-22. Oxford: Osprey Publishing. ISBN 978-1-78200-536-0.
• Chamberlin, William Henry (1965). The Russian revolution, 1918-1921: from the civil war to the consolidation of power. Grosset & Dunlap. En anglés. OCLC 614679071.
• Courtois, Stéphane & Nicolas Werth, Karel Bartošek, Jean-Louis Panné, Jean-Louis Margolin, Andrzej Paczkowski (1999) [1997]. google. cl/books? id=H1jsgYCoRioC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false The Black Book of Communism: Crimes, Terror, Repression. Traducció del francés a l'anglés per Jonathan Murphy & Mark Kramer. Cambridge: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-07608-2.
  • Edició en espanyol per Espasa Calp-Planeta, Barcelona, traducció de César Vidal, 1998. ISBN 84-239-8628-4.
  • (1999). Crna knjiga komunizma: kriminal, teror, represija. Sarajevo: Bosančica. Traducció del francés a el bosnio per Zehra Dreca. ISBN 978-9958-650-00-0.
• Davies, Norman Richard (2003) [1972]. White Eagle, Ret Star: the Polish-Soviet War, 1919–20. Nova York: Pimlico/Random House Inc. ISBN 978-1-4464-6686-5.
• Dune, Eduard Martynovich (1993). google. cl/books? id=fy26PXWNZCMC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Notes of a Ret Guard. Champaign: University of Illinois Press. Traducció del rus a l'anglés i edició de Diane Koenker & Stephen Anthony Smith. ISBN 978-0-252-06277-3.
• Everett-Heath, Tom (2003). google. cl/books? id=qKnZtNHJrVAC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Central Àsia: Aspects of Transition. Londres: Routledge-Curzon. ISBN 978-0-7007-0956-4.
• Figes, Orlando (1998). Die Tragödie eines Volkes: Die Epoche der russischen Revolution 1891 bis 1924. Berlín: Berlin-Verlag. En alemà. ISBN 978-3-8270-0243-3.
• Figes, Orlando (1998). A people's tragedy: the Russian Revolution, 1891-1924. Nova York: Penguin Books. En anglés. ISBN 978-0-14-024364-2.
• Gaidis, Henry L. (1998). A history of the Lithuanian military forces in World War II, 1939-1945. Chicago: Lithuanian Research and Studies Center. ISBN 978-0-929700-20-5.
• Grimm, Claus (1963). Vor donen Toren Europas, 1918-1920: Geschichte der Baltischen Landeswehr. Hamburc: A. F. Velmede.
• Head, Michael & Scott Mann (2009). google. cl/books? id=OcaQ341m4PEC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Domestic Deployment of the Armed Forces: Military Powers, Law and Human Rights. Farnham; Burlington: Ashgate Publishing. ISBN 978-0-7546-7346-0.
• Hosking, Geoffrey A. (1993). google. cl/books? id=l9wbbiJV5WkC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false The First Socialist Society: A History of the Soviet Union from Within. Cambridge: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-30443-7.
• Hyam, Ronald (1990). google. cl/books? id=DVS8AAAAIAAJ&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Empire and Sexuality: The British Experience. Nova York: Manchester University Press. ISBN 978-0-7190-2504-4.
• Institut istorii (Akademiia nauk SSSR) (1965). A Short History of the USSR. Tom I. Moscou: Progress Publishers.
• Kenez, Peter (1971). Civil War in South Russia, 1918: The First Year of the Volunteer Army. Berkeley, els Àngeles, Londres: University of Califòrnia Press.
• Kenez, Peter (1999). google. cl/books? id=aIY9qb6iIEcC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false A History of the Soviet Union from the Beginning to the End. Cambridge; Nova York: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-31198-4.
• Khvostov, Mikhail (1997). archive. org/web/20140329002611/http://books. google. cl/books? id=kL6krFd2h7wC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false The Russian Civil War (2): White Armies. Oxford: Osprey Publishing. ISBN 978-1-85532-656-9.
  • (2004). The Russian Civil War (2): White Armies. Oxford: Osprey Publishing.
• Kinvig, Clifford (2006). Churchill's Crusade: The British Invasion of Russia, 1918-1920. Londres; Nova York: Continuum. ISBN 978-0-8264-3348-0.
• Krivosheev, Grigori F. (1997). Soviet Casualties and Combat Losses in the Twentieth Century. Londres: Greenhill. ISBN 978-1-85367-280-4.
• Landis, Erik C. (2008). google. cl/books? id=R2_53VhgmSkC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Bandits and Partisans: The Antonov Movement in the Russian Civil War. Pittisburgh: University of Pittsburgh Press. ISBN 978-0-8229-7117-7.
• Latawski, Paul (1992) (en anglés). The Reconstruction of Poland, 1914-23. Basingstoke; Nova York: Palgrave Macmillan; St. Martin's Press. ISBN 978-0-333-53955-2.
• Liulevicius, Vexes G. (2000). google. cl/books? id=y37zY9UpOD8C&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false War Land on the Eastern Front: Culture, National Identity, and German Occupation in World War I. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-1-139-42664-0.
• Lincoln, W. Bruce (1989). Ret Victory: A History of the Russian Civil War. Nova York: Simon & Schuster. En anglés. ISBN 0-671-63166-7.
• Lowe, Norman (2002). Mastering Twentieth-Century Russian History. Houndsmill: Palgrave Macmillan. ISBN 978-0-333-96307-4.
• Marie, Jean-Jacques (2003) [2001]. google. cl/books? id=s-UkG92pQ5kC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Stalin. Traducció del francés a l'espanyol per Mercedes Villar Ponz. Madrit: Editorial Paraula. ISBN 978-84-8239-805-1.
• Mawdsley, Evan (2007) [1987]. The Russian Civil War. Londres; Nova York: Pegasus. ISBN 978-1-84341-024-9.
• Mayer, Arno J. (2000). google. cl/books? id=zHr-QGw4e8sC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false The Furies: Violence and Terror in the French and Russian Revolutions. Princenton: Princeton University Press. ISBN 978-1-4008-2343-7.
• Morley, James William (1957). The Japanese Thrust Into Siberia, 1918. Nova York: Columbia University Press. En anglés.
• Mukhina, Irina (2007). google. cl/books? id=EXX-lakQIM8C&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false The Germans of the Soviet Union. Nova York: Routledge. ISBN 978-1-134-13402-1.
• Norton, Henry Kittredge (1923). The Far Eastern Republic of Siberia. Londres: George Allen & Unwin. En anglés.
• Oxley, Peter (2001). google. cl/books? id=4nOO7Z2jRwsC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Russia, 1855-1991: From Tsars to Commissars. Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-913418-2.
• Page, Stanley W. (1959). The formation of the Baltic States: a study of the effects of great power politics upon the emergence of Lithuania, Latvia, and Estònia. Cambridge: Harvard University Press.
• Patenaude, Betrand M. (2002). google. cl/books? id=tJ-OtFR3SLgC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false The Big Show in Boland. The American Relief Expedition to Soviet Russia in the Famine of 1921. Pal Alt: Stanford University Press. ISBN 978-0-8047-4493-5.
• Pereira, Norman G. O. (1996). White Siberia : the politics of civil war. Montreal; Kingston: McGill-Queen's University Press. En anglés. ISBN 978-0-7735-1349-5.
• Pipes, Richard (1995) [1994]. Russia under the Bolshevik regime 1919–1924. Londres: Vintage. ISBN 978-0-00686-335-9.
• Powell, Jim (2007) [2005]. google. cl/books? id=Tny2_b3vTNQC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Wilson's War: How Woodrow Wilson's Great Blunder Led to Hitler, Lenin, Stalin, and World War II. Nova York: Random House LLC. ISBN 978-0-307-42271-2.
• Pukhov, A. S. (1931). Kronshtadtskii miatezh v 1921 g. Sant Petersburgo: OGIZ-Molodaia Gvardiia.
• Risch, William Jay (2011). google. cl/books? id=zo9t6NS-YCwC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Ukrainian West: culture and the fate of empire in Soviet Lviv. Cambridge: Harvard University Press. ISBN 978-0-674-06126-2.
• Sandler, Stanley (2002). google. cl/books? id=L_xxOM85bD8C&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Ground Warfare: An International Encyclopedia. Tom I. Santa Bàrbara: ABC-CLIO. ISBN 978-1-57607-344-5.
• Schwartz, Stephen (1986). Brotherhood of the Siga: A History of the Sailors' Union of the Pacific, 1885-1985. New Brunswick: Transaction Publishers.
• Sennikov, B. V. (2004). Tambov rebellion and liquidation of peasants in Russia. Moscou: Posev. En rus. ISBN 5-85824-152-2.
• Serge, Victor (1999) [1930]. google. cl/books? id=RtDphHYQXo4C&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false L'any I de la Revolució Russa. Mèxic; Madrit: Sigle XXI. Traducció del francés a l'espanyol per Manuel Pumeraga. ISBN 978-968-23-0723-2.
• Sheehan, Seán (2003). google. cl/books? id=G0PnKy_W2IwC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Anarchism. Londres: Reaktion Books. ISBN 978-1-86189-169-3.
• Skirda, Alexandre (2004) [1982]. google. cl/books? id=pMji9s9WOlwC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Nestor Makhno--anarchy's Cossack: The Struggle for Free Soviets in the Ukraine 1917-1921. Edimburc; Oakland: AK Press. Traducció del francés a l'anglés de Paul Sharkey. ISBN 978-1-902593-68-5.
• Smele, Jonathan D. (1996). Civil war in Siberia. The anti-Bolshevik government of Admiral Kolchak, 1918-1920. Cambridge, Nova York, Melbourne, Madrit, Ciutat de la Veta, Singapur, São Paulo: Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-57335-1.
• Snow, Russell I. (1971). jstor. org/discover/10.2307/150156? uid=3737784&uid=2&uid=4&sid=21103579909731 «The Russian Revolution of 1917-18 in Transbaikalia». Soviet Studies 23 (2): pp. 201–215.
• Somin, Ilya (1996). google. cl/books? id=X7ZHIVhazHUC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Stillborn Crusade: The Tragic Failure of Western Intervention in the Russian Civil War, 1918-1920. New Brunswick: Transaction Publishers. ISBN 978-1-56000-274-1.
• Stewart, Richard Winship (2009). google. cl/books? id=hFhXTptp55sC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false American Military History: The United States Army in a global era, 1917-2003. Tom II. Washington DC: CHM Pub. ISBN 978-0-16-087332-4.
• Subtelny, Orest (2002). Ukraine: A History. Vancouver: CUP Archive.
• Szajkowski, Zosa (1969). «jstor. org/discover/10.2307/4466502? uid=3737784&uid=2&uid=4&sid=21102592213391 A Reappraisal of Symon Petliura And Ukrainian-Jewish Relations, 1917-1921: A Rebuttal». Jewish Social Studies 31 (3): 184-213.
• Ullman, Richard H. (1961). Intervention and the War. Anglo-Soviet relations, 1917-1921. Tom I. Princeton: Princeton University Press. En anglés.
• Waller, Sally (2012). google. cl/books? id=hYooAAAAQBAJ&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false History for the IB Diplomar: Imperial Russia, Revolutions and the Emergence of the Soviet State 1853-1924. Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 978-1-107-68489-8.
• Zamoyski, Adam (2008). google. cl/books? id=SlRC0mJG5IUC&printsec=frontcover&hl=es#v=onepage&q&f=false Warsaw 1920: Lenin's failed conquest of Europe. Nova York: HarperCollins. ISBN 978-0-00728-400-9.
• Zamoyski, Adam (1981). The Battle of the Marchlands. Nova York: East European Monographs. ISBN 978-0-914710-82-0.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerra civil russa.
• Escrits militars de León Trotsky (en anglés):
  • archive. org/web/20051122125319/http://marxists. org/archive/trotsky/works/1918-mil/index. htm Volum I. 1918.
  • archive. org/web/20051215193525/http://www. marxists. org/archive/trotsky/works/1919-mil/index. htm Volum II. 1919.
  • archive. org/web/20051123154157/http://marxists. org/archive/trotsky/works/1920-mil/index. htm Volum III. 1920.
  • archive. org/web/20051121090149/http://marxists. org/archive/trotsky/works/1921-mil/index. htm Volum IV. 1921.
  • archive. org/web/20051120091216/http://marxists. org/archive/trotsky/works/1922-mil/index. htm Volum V. 1922.
• Arranz Notari, Luis. "Els pobles no són traïcionats, s'equivoquen". Revista de Llibres. N.º 60. Decembre de 2011: 13-17. És un anàlisis sobre Figes, Orlando (2000). La Revolució Russa (1891-1924). La tragèdia d'un poble. Barcelona: Edhasa. ISBN 84-350-2614-0. www. ucm. es/data/cont/docs/297-2013-09-19-OrlandoFiges.pdf
• Noya, Mario. libertaddigital. com/opinion/historia/lenin-1276239241. html "Lenin". Série Grans criminals del sigle. Llibertat Digital: Història. Publicat el 20 de juliol de 2011. Consultat el 28 de març de 2014.
• Solzhenitsyn, Aleksandr. cl/2009/12/la-rebelion-de-la-vandee/ "La rebelió de la Vendée". VivaChile. org. Publicat el 25 de setembre de 1993. Consultat el 28 de març de 2014.
• blogspot. com/2011/04/52-de-tambov-la-hambruna. html "De Tambov a la Hambruna". El neomarxisme. Publicat en abril de 2011. Consultat el 28 de març de 2014.
• es/(57)sole. htm Revista ARBIL. No. 57. "La Guerra Civil Russa".
• thefreedictionary. com/Cossacks The Free Dictionary. Cossacks.