Anar al contingut

Iglésia ortodoxa russa

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Iglésia ortodoxa russa

La Iglésia ortodoxa russa (en ruso: Русская православная церковь, Rússkaya pravoslávnaya tsérkov), és una de les Iglésias autocéfalas de la comunió ortodoxa. És liderada pel patriarca de Moscou (Московский патриархат, Moskovskiy patriarjat),[1] qui du el títul de Patriarca de Moscou i tota Rússia.[nota 1]

L'Iglésia ortodoxa russa és la major de les Iglésies ortodoxes del món. Incloent totes les Iglésies autònomes baix la seua supervisió, el seu número de seguidors és al voltant dels 150 millons (en 95 en Rússia i 15 en les iglésies autònomes), prop de la mitat dels 220 millons de fidels estimats de l'Iglésia ortodoxa. Entre les Iglésies cristianes, l'Iglésia ortodoxa russa és la segona despuix de l'Iglésia catòlica sobre el número de seguidors. En Rússia, els resultats d'una enquesta de 2007 pel VTsIOM indiquen que al voltant del 75% de la població es considera a sí mateixos cristians ortodoxos.[2] Fins al 65% dels russos ètnics[3][4] i un percentage similar de bielorusos i ucranians s'identifiquen com "ortodoxos".[2][3][5] No obstant, segons una enquesta publicada per la revista eclesiàstica Pravmir en decembre de 2012, solament el 41% de la població russa s'identificava en l'Iglésia ortodoxa russa.[6] Pravmir també va publicar una enquesta en 2012 per l'organisació Levada que indicava que el 74% dels russos es consideren ortodoxos.[7] D'acort en sifres donades a conéixer el 2 de febrer de 2010, l'Iglésia conta en 160 diòcesis, incloent 30 142 parròquies ateses per 207 bisbes, 28 434 sacerdots i 3 625 diáconos. Hi ha 788 monasteris, incloent 386 per a hòmens i 402 per a dònes.[8]

No es deu confondre en l'Iglésia ortodoxa en Amèrica (OCA), part autònoma de l'Iglésia ortodoxa russa que té la seua existència en Norteamérica des de l'época dels misionero ortodoxos russos en Alaska en el XVIII i l'assentament rus en Fort Ross, en la costa del Pacífic en Califòrnia en el XIX. L'iglésia ortodoxa russa més antiga dels quarantahuit estats, establida en 1857, és la Catedral de la Santíssima Trinitat en Sant Francisco. Despuix de la Revolució russa, en 1920, l'Iglésia ortodoxa russa en Amèrica va escomençar a funcionar de fet com una Iglésia autocéfala i va alcançar, de jure, estatus d'autocéfala en 1970.

L'Iglésia ortodoxa russa tampoc deu confondre's en l'Iglésia ortodoxa russa fòra de Rússia (també coneguda com l'Iglésia ortodoxa russa en l'Estranger), en sèu en Nova York. Va ser instituïda en 1920 per les comunitats russes fora de la llavors Rússia comunista, que es va negar a reconéixer l'autoritat del Patriarcat de Moscou, dirigit pel Metropolità Sergio I de Moscou (Stragorodski). Les dos Iglésies es varen reconciliar el 17 de maig de 2007 i l'Iglésia ortodoxa russa fòra de Rússia és ara una part autònoma de l'Iglésia ortodoxa russa.

Història

Artícul principal → Història de l'Iglésia ortodoxa russa.

Des de l'introducció del cristianisme fins a la Revolució russa

El cristianisme va penetrar en la Rus de Kiev, segons el relat de Néstor el Croniste, des del I, sent Sant Andrés el primer evangelizador del país. Sant Andrés va recórrer la regió situada al nort del mar Negra, aplegant fins al riu Dniéper, lloc a on es troba la ciutat de Kiev, l'actual capital d'Ucrània.

En el IV existien vàries diòcesis en la Rússia meridional. L'expansió definitiva del cristianisme per tot el país va tindre lloc en el IX, quan els pobles de la Rus de Kiev varen iniciar relacions en les autoritats de Constantinopla. Ademés en esta data va escomençar el comerç entre el poble Rus i els grecs.

Batege del príncip Vladímir I de Kiev, per Víktor Vasnetsov, 1885-1893.

Va ser en l'any 988 que Vladimiro I de Kiev, en contraure matrimoni en la germana de l'emperador Basilio II, es va batejar, adoptant oficialment la confessió religiosa del Imperi bizantí com a religió estatal per al regne de Rus de Kiev. El batisme va tindre lloc en Quersoneso (Táurica, actual Crimea). En 1988, l'Iglésia ortodoxa russa va celebrar el seu milenari.

La Santa Rus, per Mijaíl Nésterov, 1901-1905.

L'Iglésia ortodoxa russa en els seus inicis era una metròpolis del Patriarcat ecuménico de Constantinopla. Els metropolitans o metropolitas de la ciutat de Kiev, capital de la Rus de Kiev en aquell temps, rebien la seua consagració del Patriarca Ecuménico; tots ells eren grecs. El primer metropolita eslau nomenat per a la Rus de Kiev va ser Hilarión de Kiev (1051).

A conseqüència de l'invasió mongola de la Rus de Kiev, el metropolita Màxim de Kiev es va traslladar de Kiev a Vladímir, capital del Principat de Vladímir-Súzdal, en 1299. En 1325, Iván I va traslladar al metropolita Pedro de Kiev des de Vladímir a Moscou, capital del Principat de Moscou. Abdós varen ostentar el títul de "Metropolita de Kiev i tota Rus".

Autoproclamación de la autocefalía

El 15 de decembre de 1448, per indicació de Basilio II de Moscou i nomenat pel Consell de bisbes del Principat de Moscou, el bisbe Jonás de Moscou va ser instalat com Metropolita de Kiev i tota Rus sense el consentiment del Patriarca de Constantinopla. Este fet va significar la autoproclamación de l'autocefalía[9] per l'Iglésia ortodoxa russa,[10][11] produint-se solament cinc anys abans de la caiguda de Constantinopla en 1453.

El metropolita Jonás de Moscou va ser l'últim en ostentar el títul de "Metropolita de Kiev i tota Rus". A partir del seu decés en 1461, Teodosio de Moscou va ser el primer en ostentar el títul de "Metropolita de Moscou i tota Rus" (vejau Anex:Patriarques de Moscou).

El metropolita Isidoro de Kiev, nomenat en 1437 Metropolita de Kiev i tota Rus pel Patriarca de Constantinopla José II, va ser succeït en 1458 per Gregorio el Búlgar qui ostentaria el nou títul de Metropolita de Kiev, Hálych i tota Rus.

Durant el XIV, l'Iglésia ortodoxa va tindre un paper capital en la supervivència de la nació russa. Destacades figures, com Sergio de Rádonezh o el metropolita Allunte de Moscou, varen ajudar al país a soportar els anys de l'opressió mongola i a créixer tant espiritual com econòmicament.

Establiment del Patriarcat i cisma

Durant el regnat del sar Teodoro I, el seu cunyat Borís Godunov va contactar en el Patriarca Ecuménico Jeremías II de Constantinopla , qui "estava molt més avergonyit per falta de fondos",[12] en la finalitat d'establir l'autocefalía de l'Iglésia ortodoxa russa. Com a resultat dels esforços de Godunov, el Metropolita Job de Moscou es va convertir en 1589 en el primer Patriarca de Moscou i tota Rus, reconeixent el Patriarcat de Constantinopla l'autocefalía de l'Iglésia ortodoxa russa.

En 1686, l'Iglésia ortodoxa russa anexionó l'Iglésia ortodoxa ucraniana[13][14] eludint les normes canòniques vinculants, segons l'actual Patriarca de Constantinopla, Bartolomé I.[15][16]

Durant el XVII va tindre lloc un acontenyiment transcendental per a l'història i cultura de Rússia: un cisma en l'Iglésia ortodoxa russa. En 1652, el patriarca Nikon va reformar la llitúrgia i ritos de l'Iglésia ortodoxa russa per a adequar-els a l'Iglésia ortodoxa grega contemporànea. Esta reforma va supondre també una subordinació major de l'estament eclesiàstic a l'Estat, lo que va impulsar una forta i tenaz resistència per la part del poble que va ser més vesprada denominada Vells creents, autors del cisma religiós.

Supressió del Patriarcat per Pedro el Gran

Des dels temps de Pedro el Gran fins a Nicolás II, despuix de la supressió de l'institució del Patriarcat per Pedro, l'Iglésia ortodoxa russa va ser administrada pel Santíssim Sínodo Gobernant baix l'estricta supervisió de l'administració del Imperi rus. A pesar d'este maneig secular de l'Iglésia, en el XIX va haver un fort resorgiment teològic, de l'espiritualitat i de la vida monástica en tota Rússia.

En 1914, abans de la Gran Guerra i la Revolució d'Octubre de 1917, l'Iglésia ortodoxa russa reunia al 70% dels habitants de l'Imperi rus. Uns 150 bisbes, 113 000 sacerdots i diáconos i 95 000 monges i monges regentaven 84 500 iglésies i capelles, 1025 monasteris i convents i casi 41 000 escoles parroquials.

Época soviètica

Despuix de la Revolució bolchevique de 1917, aproximadament un milló de russos varen tindre que marchar a l'exili, disgregándose en varis països. Encara més varen tindre que fugir de Rússia despuix de la derrota del Eixèrcit Blanco (pro-zarista) en el seu intent per destruir al nou règim, junt a ells varen deure abandonar el país numerosos clercs. En 1917, el govern soviètic, en benefici de la separació de l'Iglésia de l'Estat, va suprimir el Sant Sínodo Gobernant i restituïxc l'institució del Patriarcat.[17]

Despuix de la seua designació, el Patriarca Tijon decidix otorgar autonomia tant a la clerecía exiliada com a les missions ortodoxes russes situades fòra de les seues fronteres, açò fins que s'estabilisara políticament el país.[17]

La situació va canviar en la mort del Patriarca Tijon i en la coronació del Patriarca Sergio I de Moscou. En efecte, este primat a nom del Patriarcat de Moscou i tota Rússia, va decidir en 1927 proclamar la seua llealtat al govern soviètic i cridar a l'Iglésia exiliada a colaborar en el nou orde polític. Esta declaratoria de llealtat al règim soviètic va tindre per conseqüència que el clero en el desterro decidira desconéixer l'autoritat del Patriarca Sergio fent-se extensiva en lo futur a tots els Patriarques de Moscou, fins al retractament de la declaració de llealtat), provocant un cisma en l'ortodòxia d'eixe país eslau.[17]

Catedral de Sant Basili, temple ortodox rus declarat Patrimoni de la Humanitat per l'UNESCO.

La persecució religiosa en l'Unió Soviètica va prendre formes diferents en periodos diferents; virtualment, tots els teòlecs i demés líders de l'Iglésia ortodoxa russa varen ser deportats durant la década de 1920 o eixecutats en la década de 1930. Per a donar una idea cabal de la situació vixcuda per esta Iglésia, basta mencionar que, entre 1917 i 1937, varen ser detinguts 136 000 clercs dels quals 95 000 varen ser assessinats. (Vejau Religió en l'Unió Soviètica)[17][18]

En el periodo comprés entre 1917 i 1939 de 80 a 85% dels clercs de l'época prerrevolucionaria varen desaparéixer. Els temples com la Catedral de Sant Basili i les catedrals del Kremlin de Moscou varen ser convertits en museus. Alguns varen ser demolits com la Catedral de Crist Salvador (erigida en el XIX en senyal de gratitut per la victòria sobre Napoleón) i la Catedral de La nostra Senyora de Kazán, del XVII.[17][18][19]

Les coses millorarien una miqueta durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial: en efecte, l'invasió alemana del 22 de juny de 1941 va fer que el govern soviètic "oblidara" per un temps l'ateisme del Partit Comuniste de l'Unió Soviètica, PCUS, cancelant la propaganda atea. Stalin va autorisar als bisbes i sacerdots a beneir en cerimònies públiques les banderes dels regiments que partien al front; per a que ells serviren com capellans en les Forces Armades i els administraren els sacraments als combatents. Els temples varen ser reoberts. Molts bisbes i sacerdots varen ser lliberats dels gulágs. El 4 de setembre de 1943 va haver una reunió de Stalin en els metropolitas Serguéi Starogorodski, Alexéi Simanski i Nikolái Yarushévich en el Kremlin per a restablir el Sant Sínodo de Moscou i el patriarcat;[20] l'Iglésia va colaborar en el govern soviètic fent colectes de diners per a la fabricació d'armes, tancs, canons, etcétera. Molts clercs varen combatre contra l'enemic.[17]

Tota esta situació va durar fins a la mort de Stalin, ya que el seu successor Nikita Jrushchov va escomençar novament a intensificar la persecució. No obstant, el 29 d'abril de 1988 va haver una reunió de metropolitas en Mijaíl Gorbachov, en el Kremlin, per a celebrar a inicis de juny d'eixe any el milenari de la cristianisació de la Rus de Kiev.[21]

Época postsoviética

La Catedral de Crist Salvador de Moscou, la segona més gran dels temples ortodoxos despuix de la Catedral Nacional de Bucarest.

Les conversacions per a la reunificació varen escomençar tan pronte es va desintegrar l'Unió Soviètica el 25 de decembre de 1991 i varen terminar el dijous 17 de maig de 2007 en la firma del "Acta de comunió canònica" entre el Patriarca Allunte II (Patriarcat de Moscou i tota Rússia) i el Metropolità Laurus (Iglésia russa en l'exili). Este històric event va contar en la presència del president rus Vladímir Putin i atres destacades personalitats d'eixe país, posant fi a casi 90 anys de cisma. La firma va tindre lloc en la Catedral de Crist Salvador en Moscou reconstruïda en 1994 durant el mandat del president Borís Yeltsin i en la qual es varen donar els seus exequias, en morir el 23 d'abril de 2007.[22]

Segons esta Acta, el Patriarcat de Moscou reconeix l'autonomia de l'Iglésia ortodoxa russa en l'exterior (ROCOR) en assunts pastorals, administratius, patrimonials, pero en unitat canònica en tota l'Iglésia ortodoxa russa. Per a efectes pràctics, la ROCOR elegirà al seu primer Metropolità d'acort al seu propi reglament, pero eixa elecció deurà ser ratificada per La seua Santitat i el Sant Sínodo del Patriarcat de Moscou. Per lo que és qui governa, Rússia.

Una atra cosa interessant és la participació de l'Iglésia en els funerals de Borís Yeltsin en 2007, sent la primera volta que esta participa en un funeral d'Estat des de la mort del sar Alejandro III en 1894, alguna cosa que no va succeir durant l'existència de l'extinta Unió Soviètica.[23]

Metropolitanatos i diocesis de l'Iglésia ortodoxa russa en territori de la Federació Russa.

En 2007, l'Iglésia ortodoxa russa s'organisava en 142 diòcesis en casi 28 000 parròquies (13 000 anara de Rússia). El clero ho componen uns 30 000 sacerdots (presbíteros i diáconos) i seminaristes. El clero regular s'agrupa entorn a uns 732 monasteris (350 masculins i 382 femenins) que acullen a uns 10 000 monges i monges. La formació del clero, i dels creents, es porta a terme en 39 seminaris, 44 preseminarios, 2 instituts teològics, 6 acadèmies eclesiàstiques i 2 universitats ortodoxes.[24]

En decembre de 2008,[25] el número de diòcesis es va elevar a 157, incloent 203 bisbes i 30 670 clercs. Comparat en l'any anterior, el número d'escoles dominicals va passar de 10 141 a 11 051 i el de parròquies de 27 942 a 29 268. Les ermites són 65. Els monasteris alcancen 804, incloent 142 monasteris masculins i 153 femenins en els països pertanyents a la Comunitat d'Estats Independents i 3 masculins i 3 femenins en atres països. Ademés, existixen actualment 25 monasteris estauropégics (en directa subordinació al Patriarca de Moscou). El número d'escoles teològiques de l'Iglésia ortodoxa russa aplega a 87. l'Iglésia ortodoxa russa fòra de Rússia té 16 monasteris masculins i 9 femenins.

El 20 d'agost de 2024, la Verjovna Rada d'Ucrània va prohibir la Iglésia ortodoxa russa.[26] [27] Les organisacions religioses ucranianes afiliades a la Iglésia ortodoxa russa serien prohibides durant nou mesos a partir de la data en la que el Servici Estatal d'Ucrània per a la Etnopolítica i la Llibertat de Consciència emeta l'orde; si dita organisació religiosa no trenca les seues relacions en la Iglésia ortodoxa russa de conformitat en el dret canònic ortodox.[28][29] Esta prohibició no s'estendria al cristianisme ortodox en general, al contrari de lo que algunes afirmacions en rets socials varen assegurar.[30][31] l'Iglésia ortodoxa ucraniana presidix el major grup religiós del país.[32]

Estructura i organisació

L'estructura moderna de l'Iglésia Ortodoxa Russa (Patriarcat de Moscou), el procediment per a la formació dels seus òrguens de govern central i local, els seus poders estándeterminados per la Carta de l'Iglésia Ortodoxa Russa , adoptada pel Consell de Bisbes el 16 d'agost de 2000 en esmenes aprovades en el Consell de Bisbes en els anys posteriors. De la mateixa manera que les demés iglésies ortodoxes, el govern de l'Iglésia Ortodoxa Russa és episcopal, és dir, que dividix el seu territori en diòcesis (cridades eparquías) encapçalades per un bisbe (eparca); les diòcesis a la seua volta es dividixen en parròquies. La Diòcesis Urbana de Moscou és també la sèu del Patriarca de Moscou i totes les Rusias, per a juny de 2012, hi havia 261 eparquías en tot lo món.

Algunes eparquías s'organisen en exarcados (com Bielorússia ) i des de 2003, en districtes metropolitans (com Kazakhstan i Àsia Central). Aixina mateix, en alguns països de l'extinta Unió Soviétiva conta en algunes iglésies internes en distints graus d'autonomia, pero que a nivell llegal són iglésies separades.

El nivell més alt d'autoritat en l'Iglésia ortodoxa russa és eixercit pel Consell Local (Поместный собор, Pomestny sobor), que comprén a tots els bisbes, aixina com representants dels clercs i llaics. Un atre orgue de poder és del Consell Episcopal (Архиерейский собор, Arjiyeréiski sobor). En els periodos compresos entre els Consells de les més altes facultats administratives són eixercides pel Sant Sínodo de l'Iglésia Ortodoxa Russa, que inclou sèt membres permanents i està presidida pel Patriarca de Moscou i tota Rússia, Primat del Patriarcat de Moscou.[33]

Patriarca

Artícul principal → Anexe:Patriarques de Moscou.
Cirilo és l'actual patriarca de Moscou i totes les Rusias.

El ranc de patriarca és vitalici. Només un bisbe de l'Iglésia Ortodoxa Russa que tinga a lo manco 40 anys d'edat i tinga una educació teològica superior i suficient experiència en l'administració diocesana pot ser candidat per a l'elecció del patriarca; la qüestió de la ciutadania (ciutadania) no està estipulada en la Carta de l'Iglésia. El dret de juí eclesiàstic sobre el patriarca, aixina com la decisió de depondre-ho, pertany al Consell de Bisbes. En cas de mort del patriarca o d'impossibilitat de complir les seues funcions (jubilació, estar baix la jurisdicció de l'iglésia, etc.), el Sant Sínodo, presidit pel membre permanent més antic del Sant Sínodo per consagració, elegix immediatament d'entre els seus membres permanents un locum tenens al tro patriarcal . El procediment per a elegir un locum tenens és establit pel Sant Sínodo.

Com a bisbe gobernant de la Diòcesis Urbana de Moscou, el patriarca té importants poders generals administratius eclesiàstics: junt en el Sant Sínodo, convoca Consells de Bisbes i reunions del Sant Sínodo, en casos excepcionals -Consells locals-, presidir-els. És responsable de l'eixecució de les decisions dels Concilios i del Sant Sínodo; emet decrets sobre l'elecció i el nomenament de bisbes diocesans, caps d'institucions sinodals, bisbes vicaris, rectors d'escoles teològiques i atres funcionaris designats pel Sant Sínodo; otorga als bisbes títuls establits i els més alts honors eclesiàstics; premia a clercs i llaics en premis eclesiàstics ; aprova la concessió de títuls acadèmics.[34]

El Patriarcat de Moscou, és una institució de l'Iglésia Ortodoxa Russa, que unix les estructures dirigides directament pel patriarca.[34] El patriarca és el archimandrita del monasteri de la Trinitat i Sant Sergio, aixina com una série d'atres monasteris que tenen l'estatus d'estauropégic. Sobre les relacions exteriors, el patriarca “es comunica en els primats de les Iglésies ortodoxes en compliment de les decisions dels concilios o del Sant Sínodo, aixina com en el seu propi nom. Representa també a l'Iglésia Ortodoxa Russa en les relacions en els més alts òrguens del poder i l'administració de l'Estat.

Des de l'1 de febrer de 2009, el primat de l'Iglésia és el Patriarca Cirilo de Moscou i totes les Rusias, elegit per al tro patriarcal el 27 de giner del mateix any en el Consell Local de l'Iglésia Ortodoxa Russa . Des del 6 de decembre de 2008 fins a la seua elecció com a patriarca, va anar el locum tenens del tro patriarcal.

Sant Sínodo

El Sant Sínodo de l'Iglésia Ortodoxa Russa consta d'un president, el Patriarca (o locum tenens); nou membres permanents i cinc temporals, bisbes diocesans. Els següents jerarcas són membres permanents del Sant Sínodo (per departament o càrrec):

En 2011, el Metropolità d'Astanà i Kazakhstan i el Metropolità d'Àsia Central varen ser inclosos entre els membres permanents del Sínodo. Els membres temporals són cridats a sessions semestrals d'entre els bisbes diocesans en orde de prioritat. Per regla general, les sessions del Sínodo són tancades. Els assunts en consideració es decidixen per votació general, per majoria de vots. No es permet l'abstenció en votar.

El 26 de juny de 2008, el Consell de Bisbes va aprovar el “Reglament sobre el Tribunal Eclesiàstic de l'Iglésia Ortodoxa Russa”  i els canvis proposts a la Carta de l'Iglésia Ortodoxa Russa, segons els quals el sistema judicial de l'Iglésia Ortodoxa Russa inclou 3 instàncies: tribunals diocesans, el tribunal eclesiàstic general i el tribunal del Consell Episcopal, aixina com instàncies eclesiàstiques judicials superiors de l'Iglésia Ortodoxa Russa en l'Estranger i iglésies autònomes.

Les àrees específiques dels assunts generals de l'iglésia estan a càrrec de les institucions sinodals , les quals són creades o abolides per decisió dels Consells Locals o Episcopals pel Sant Sínodo. L'institució sinodal més gran és el Departament de Relacions Eclesiàstiques Externes , que eixercita un paper de liderage en tots els contactes del Patriarcat tant en l'estranger com dins de la Federació Russa . Segons el Capítul XIV de la Carta de l'Iglésia Ortodoxa Russa, "la màxima autoritat eclesiàstica eixercix la seua jurisdicció" sobre les "institucions eclesiàstiques en el lluntà estranger" a través del Departament de Relacions Eclesiàstiques Externes. Des del 31 de març de 2009 també existix una Secretaria (des del 26 de juliol de 2010 una oficina) del Patriarcat de Moscou per a les Institucions en l'Estranger, "per a ajudar al Patriarca de Moscou i de Tota Rússia en l'implementació del conte canònic, archipastoral, administratiu, financer i econòmic de les institucions estrangeres de l'Iglésia Ortodoxa Russa".

Estructura

Les jurisdiccions autònomes de l'Iglésia Ortodoxa Russa (des de febrer de 2011)[35] i iglésies autònomes, exarcados, districtes metropolitans, diòcesis, institucions sinodals, decanat, parròquies, monasteris, confraries, germandats, institucions educatives religioses, oficines de representació que constituïxen canónicamente el Patriarcat de Moscou són:[36]

I una iglésia en autocefalía no reconeguda pel Patriarcat Ecuménico, que la considera part de l'Iglésia Russa:

Notes

  1. ↑ En 1721, el sar Pedro I de Rússia es va proclamar emperador modificant el nom oficial del país de Zarato rus (Rússkoie Tsarstvo, el país del poble rus) al d'Imperi rus (Rossíiskaya Impériya, país multiétnico) i l'informal de Rus a l'actual Rossíya (Rússia en rus). L'Iglésia ortodoxa russa va seguir i seguix utilisant el nom antic del país, Rus.

Referències

  1. ↑ Устав РПЦ, Гл. I, пункт 2
  2. ↑ 2,0 2,1 Русская церковь объединяет свыше 150 млн. верующих в более чем 60 странах - митрополит Иларион Interfax. ru 2 March 2011
  3. ↑ 3,0 3,1 Опубликована подробная сравнительная статистика религиозности в России и Польше Religare. ru June 6, 2007
  4. ↑ Большинство, напоминающее меньшинство Gazeta. ru 21 August 2007
  5. ↑ «[1]», RIA Novosti, BBC News. Consultat el 13 de decembre de 2008.
  6. ↑ «Religions in Russia: a New Framework : A Russian Orthodox Church Website». Pravmir. com. Archivat des d'el original, el 25 de decembre de 2012. Consultat el 12 de març de 2013.
  7. ↑ «Number of Orthodox Church Members Shrinking in Russia, Islam on the Rise - Poll : A Russian Orthodox Church Website». Pravmir. com. Archivat des d'el original, el 30 de maig de 2013. Consultat el 12 de març de 2013.
  8. ↑ Plantilla:Ru iconДоклад Святейшего Патриарха Кирилла на Архиерейском совещании 2 февраля 2010 года patriarchia. ru February 2, 2010
  9. ↑ El document de concessió d'autocefalía a una Iglésia es denomina Toms o Τόμος en grec.
  10. ↑ The Archbishop of Telmessos Job (Getcha): "Even if we take the history of the Orthodox Church in Russia, we see that its autocephaly was self-proclaimed in 1448, when Moscow elected metropolitan Jonas independently, without the consent of the Ecumenical Patriarchate. It is interesting to emphasize that the Orthodox Church in Russia has never been given a toms of autocephaly! In 1589-1590, Ecumenical Patriarch Jeremias II simply normalized the situation by raising this see to a patriarchal rank, while allowing the Moscow bishop “to be called” patriarch, provided that he would commemorate the Ecumenical Patriarch and consider him “as his head and protos”, as stated in the letter."
  11. ↑ 15 дек. 1448 г. по инициативе вел. кн. Василия II без санкции К-поля Собором рус. епископов и духовенства в Москве И. был возведен в сан митрополита Киевского и всея Руси... После поставления И. в митрополиты Русская Церковь оказалась в состоянии фактической автокефалии. Однако в первые годы вопрос о каноническом утверждении этого статуса не стоял. В июле 1451 (или 1452) г. вел. кн. Василий II писал визант. имп. Константину XI Палеологу, что поставление И. совершилось «за великую нужду… а не кичением, ни дерзостию» и что митрополия всея Руси от К-поля «благословения требует и ищет». [2] archivat en Wayback Machine. (en rus)
  12. ↑ Karl August von Hase. A history of the Christian Church. Oxford, 1855. Page 481.
  13. ↑ Присоединение Киевской Митрополии к Московскому Патриархату: Как это было - L'anexió de la Metròpolis de Kiev al Patriarcat de Moscou: ¿cóm va ser? (en rus)
  14. ↑ Kyivan Ecclesiastical Tradition before & after 1686: Discontinuities & Transformation (en ucranià)
  15. ↑ El Patriarca de Constantinopla recorda al de Moscou que no té autoritat sobre l'Iglésia ortodoxa en Ucrània
  16. ↑ Ecumenical Patriarch Bartholomew: “As the Mother Church, it is reasonable to desire the restoration of unity for the divided ecclesiastical body in Ukraine”
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 «Va haver realment un quinqueni sense Deu en l'Unió Soviètica?». Archivat des d'el original, el 25 de febrer de 2021. Consultat el 17 de febrer de 2021.
  18. ↑ 18,0 18,1 «Es complixen 100 anys de la Revolució Russa: en 7 anys, el règim de Lenin va eixecutar a 16 000 clercs».
  19. ↑ «Quan l'URSS es va omplir de Museus de l'Ateisme: reïen de la fe i venien la ciència com un cult».
  20. ↑ Diari Pravda del 5 de setembre de 1943, pàgina 1
  21. ↑ Diari Pravda del 30 d'abril de 1988, pàgina 1
  22. ↑ BBC News Yeltsin to lie in state in Moscow.
  23. ↑ Tony Halpin. "Yeltsin, the man who buried communism"The Times. 24 April 2007 [3] archivat en Wayback Machine.
  24. ↑ www. pravoslavie. ru
  25. ↑ Interfax. Religió (En anglés)
  26. ↑ «Ukraine’s Ban on Moscow-Linked Church Will Have Far-Reaching Consequences» (en en). Carnegie Endowment for International Peace. Consultat el 2025-06-15.
  27. ↑ «[4]». Consultat el 2025-06-15 (en en).
  28. ↑ «Parliament passes law banning religious organisations linked to Russia» (en en). Ukrainska Pravda. Consultat el 2025-06-15.
  29. ↑ «Ukrainian Parliament bans Russian-linked religious organizations, targets UOC-MP» (en en). New Voice. Consultat el 2025-06-15.
  30. ↑ «[5]». Consultat el 2025-06-15 (en en).
  31. ↑ «Trump ally debunked: Ukraine not burning Russian-linked churches» (en en). The Kyiv Independent. Consultat el 2025-06-15.
  32. ↑ «Dynamics of religious self-identification of the population of Ukraine: results of a telephone survey conducted on July 6-20, 2022».
  33. ↑ «Сопроводительное письмо гл редактору от авторского коллектива». dx. doi. org. Consultat el 2022-10-09.
  34. ↑ 34,0 34,1 (2015-07-23) УСТАВ ОРГАНИЗАЦИИ ОБЪЕДИНЕННЫ ХНАЦИЙ, United Nations, pp. 1–79. ISBN 978-92-1-056229-4.
  35. ↑ «Определение Освященного Архиерейского Собора Русской Православной Церкви «О внесении изменений и дополнений в Устав Русской Православной Церкви» / Официальные документы / Патриархия. ru» (en ru). Патриархия. ru. Consultat el 2022-10-09.
  36. ↑ «Глава I. Общие положения / Официальные документы / Патриархия. ru» (en ru). Патриархия. ru. Consultat el 2022-10-09.

Vore també


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Iglésia_ortodoxa_russa&oldid=1432258»