Anar al contingut

Nicolás II de Rússia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Nicolás II de Rússia, naixcut Nikolái Aleksándrovich Románov (en rus: Николай Александрович Романов; Tsárskoye Seló, 18 de 5 de 1868-Ekaterimburgo, 17 de juliol de 1918),[n. 1] va ser l'últim emperador de Rússia,[n. 2] governant des de la mort del seu pare Alejandro III en 1894 fins a la seua abdicació en 1917 com a resultat de la Revolució de Febrer. Durant el seu regnat, l'Imperi rus va sofrir un decliu polític, social i militar, lo que va dur al colapse del règim imperial. La Revolució de Febrer va nàixer com a reacció a la política realisada pel sar, la seua negació a otorgar reformes polítiques liberalizadoras i a la participació de Rússia en la Primera Guerra Mundial, que hi havia infligido grans penúries a la població. la Revolució de Febrer de 1917 va posar fi al seu regnat quan, intentant tornar del quarter general a la capital, el seu tren va ser detingut en Dno, governació de Pskov, i va ser obligat a abdicar.[1] El sar i la seua família varen ser capturats, primer en el Palau d'Alejandro, en Tsárskoye Seló, despuix en la casa del governador de Tobolsk i finalment en la Casa Ipátiev, en Ekaterimburgo. Nicolás II, junt a la seua esposa, el seu fill, les seues quatre filles, el mege de la família imperial, un criat personal, la cambrera de l'emperatriu i el cuiner de la família varen ser eixecutats en el sòtol de la casa pels bolcheviques en la matinada del 16 al 17 de juliol de 1918.[2] Posteriorment, Nicolás II, la seua dòna i els seus fills varen ser canonizados per l'Iglésia ortodoxa russa fòra de Rússia.

Primers anys i família

María Fiódorovna en el seu fill Nicolás en 1870.

Nicolás era fill del sar Alejandro III de Rússia i de la sarina María Fiódorovna Románova, naixcuda princesa Dagmar de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg i més tarde princesa Dagmar de Dinamarca. Els seus yayos paterns eren el sar Alejandro II i la sarina María d'Hesse-Darmstadt. Els seus yayos materns eren el rei Cristián IX de Dinamarca i la princesa Luisa d'Hesse-Kassel. Nicolás tenia tres germans menors: Alejandro (1869-1870), Jorge (1871-1899) i Miguel (1878-1918) i dos germanes menors: Xenia (1875-1960) i Olga (1882-1960). Per part materna, Nicolás era nebot de varis monarques, inclós el rei Jorge I de Grècia, el rei Federico VIII de Dinamarca, la reina consorte Alejandra de Dinamarca i de Thyra de Dinamarca, princesa d'Hanóver.[3]

Nicolás es va convertir en zarévich despuix de l'assessinat del seu yayo Alejandro II el 13 de març de 1881 i el posterior ascens al tro del seu pare, Alejandro III. Per raons de seguritat, el nou sar i la seua família es varen mudar del palau d'Hivern, en San Petersburgo[4] a la seua residència en el palau de Gátchina, fòra de la ciutat. Nicolás i els seus germans varen tindre una educació estricta: dormia en durs llits plegables i les seues habitacions a penes tenien mobles, llevat un icon religiós de la verge en el chiquet rodejat de perles i atres gemes. La seua yaya María va introduir costums angleses en la família Románov: gachas en el desdejuni, banys frets i abundant aire fresc.[5]

El zarévich va ser educat per tutors que li varen ensenyar idiomas (francés, alemà i anglés), geografia, dansa i atres matèries. El conseller del seu pare i el seu antic tutor, Konstantín Pobedonóstsev, emfatisava molt l'absoluta autocracia del sar.[6] Com a moltes persones de la seua época, escrivia un diari a on apuntava els detalls del seu dia a dia. Les seues pàgines estan plenes de permenors sense importància, sobre jocs en els seus amics, la temperatura exterior, les distàncies recorregudes, entre uns atres.[7] En maig de 1890, alguns dies abans de complir vintidós anys, va anotar: «Hui definitivament ha terminat la meua educació».[8] En octubre d'eixe mateix any, acompanyat pel seu germà Jorge, va viajar per Egipte, l'Índia i Japó. Eixe viage va ser organisat pel seu pare, Alejandro III, per a completar l'educació formal de Nicolás i donar-li l'oportunitat d'experimentar la vida fòra de Sant Petersburgo i del palau.[9] Mentres es trobava en Japó, va sobreviure a un intent d'assessinat del com va eixir pràcticament ilés. Després de l'incident, es tatuó un dragó en la gobanella dreta.[10]

Encara que Nicolás participava en reunions del Consell d'Estat, les seues obligacions eren llimitades fins a la seua pujada al tro, que no s'esperava tan pronte, puix el seu pare a penes tenia quarantanou anys.[11] Contràriament als desijos dels seus pares, Nicolás es va casar en la princesa Alix, quarta filla del gran duc Luis IV d'Hesse-Darmstadt i la princesa Alicia del Regne Unit. Els seus pares pretenien que es casara en la princesa Elena d'Orleans, filla del comte de París, lo que estretiria les relacions entre Rússia i França, pero varen desistir per la seua insistència.[12]

Personalitat

Nicolás en 1890.

Des de primerenca edat, el sar Nicolás va demostrar un caràcter tímit, tenint un major inclinament cap a la vida domèstica i en actituts d'un alumne d'una escola anglesa d'èlit. Ballava de forma elegant, era un bon tirador, cavalcava i practicava deport. Parlava en fluïdea francés, alemà i el seu anglés era tan bo que, es dia, inclús podia enganyar a un professor de l'Universitat d'Oxford, fent-se passar per un anglés. Adorava l'Història aixina com la pompa de l'eixèrcit i la vida de soldat. El seu pare li va concedir el grau de comandant d'un esquadró de guàrdies a cavall i va acodir a Krásnoie Seló, el gran camp militar a les afores de San Petersburgo usat per regiments de la Guàrdia Imperial per a maniobres d'estiu. Allí, Nicolás participava por entero en la vida militar i les conversacions en el menjador i la seua modèstia ho feya popular entre els oficials. Cap títul significava més per a ell que el de coronel.[13]

el zarévich Nicolás i la princesa Alix en 1894.

Nicolás II, al moment d'assumir el govern, no ostentava la forta i enèrgica personalitat del seu pare, ni la preparació mínima requerida per a una Rússia convulsionada, en conflictes latents i que ocupava una aresta preponderant en l'àmbit internacional. Esta situació de falta de domini en la política va acabar per dur al caos a la Rússia Imperial. Una de les causes principals va ser que el seu pare, Alejandro III, que no ho va formar a temps per a prendre el paper de ser el sar, en especial en el tema de les relacions internacionals i dels assunts interns, els quals li varen ser introduïts i ensenyats mes no profundisats; en efecte, Nicolás II era fins al moment de la prematura mort del seu pare, una persona poc preparada en temes governamentals. Tant és aixina que ell mateixa al moment d'assumir el càrrec va manifestar a una persona de confiança que:

No estic preparat per a ser sar, mai vaig voler ser-ho. No sé res de l'art de governar, ni tan sols sé la forma en que dec parlar als ministres...

el sar Nicolás II posseïa traces gentils i abstrets, en que tractava de no entrevore les seues idees; inteligent, honrat i meticuloso, essencialment tímit. Se li considera romàntic i idealiste i en un caràcter pacífic. Agradava de les obres de teatre, de l'ambient grat familiar, de la música, les marches militars, dels deports nàutics i de navegar en el yate imperial Standart.

Nicolás II, la seua mare, l'emperatriu viuda María Fiódorovna Románova en el Palau d'Alejandro sent visitat pel rei de Siam, Chulongkorn, i la seua família. 1897

Agradava de la disciplina i vida militar, era molt creent, treballador i responsable en extrem i duya una rutina de vida invariable.[14] Li era difícil socialisar, i a voltes solia ser tachat de soberp, sense ser-ho. La seua formalitat i amabilitat circunspecta era més be una barrera per a els qui ho coneixien. Com a pare i espós, Nicolás II era un eixemple a seguir.[15]

Va ser molt manipulat pels seus tios i més alvance pel seu cosí, el kàiser Guillermo II, els qui es varen aprofitar del nou i inmaduro gobernant per a traure partit en favor de les seues conveniència. Incapaç d'enfrontar-se obertament als seus ministres o de discrepar cara a cara en algun contrari d'opinió, preferia fer us de la sotil caballerosidad per a donar-se a entendre quan alguna cosa li desagradava.cita requerida

Per l'aïllament i al sentit de l'autocracia, una pobra assessoria de part del Ministeri de l'Interior en llabors d'Inteligència i la falta de contacte en el seu poble, va ser incapaç de comprendre la realitat sociopolítica que travessava el seu vast imperi i no va vore les amenaces radicals del bolchevisme que es cernían sobre la seua dinastia i govern. Inclús, quan en vespres de la Revolució de Febrer, el 10 de febrer de 1917 durant la seua última audiència en el sar, el president de la Duma Imperial de Rússia Mijaíl Rodzianko li va advertir de l'eminència d'una revolució en el país.[16]

Si be es pot qüestionar la seua personalitat com a dirigent d'una nació, com a pare era un model d'excepció per als seus fills i un entregat espós per a l'emperatriu Alejandra, a qui amava profundament, com es constata en el seu diari escrit durant el captiveri de la família imperial.[17]

Ascens al tro

L. Tuxen. "La coronació de Nicolás II el 14 de maig de 1896". 1898. Museu Estatal del Hermitage, San Petersburgo
Retrate de Nicolás II coronat (1896)

En 1894, i despuix de complicacions derivades d'una nefritis, va fallir el seu pare, Alejandro III. El 26 de 5 de 1894 i passat el periodo de luto protocolari, Nicolás va ser coronat com a successor i va adoptar el nom de Nicolás II. D'acort en les seues pròpies paraules, caria de formació política, i es considerava un ignorant sobre el govern de l'imperi, explicant la seua ingenuïtat en ser coronat sar en novembre de 1894. Inclús el seu propi pare dubtava de la seua habilitat per a administrar i mantindre un territori de 23 millons de km². L'influència dels seus tios paterns, en especial Sergio Aleksándrovich Románov, gran almirant de l'Armada, tindria en això un asidero, i les intrigues cortesanas pesarien grandemente en l'acció del nou sar, puix de fet va tindre que soportar al principi manipulacions dels seus propis tios.cita requerida

Poc despuix del seu coronació, va contraure nupcias en Alix d'Hesse, qui havia pres el nom d'Alejandra Fiódorovna Románova en convertir-se a l'ortodòxia. Com la relació entre Nicolás i Alix era un verdader ideal d'amor i devoció mutus, va ser l'emperatriu qui va aconsellar a Nicolás des dels primers moments, que prenguera les regnes fermes del poder i enfortira el seu caràcter bondadoso i caballeresco del que s'aprofitaven a sovint els seus parents. D'ella tindria quatre filles: les grans duqueses Olga, Tatiana, María i Anastasia i, al final, el tan anhelat hereu, el zarévich Alekséi.

Política internacional

Nicolás II (dreta) en Guillermo II d'Alemània en 1905; tenen cada u les vestimentes intercanviades.

A instàncies dels seus consellers i animat pel seu cosí l'emperador alemà, Nicolás es va esforçar per estendre la seua influència en Àsia, rivalizando en esta carrera en les potències occidentals imperialista; va ordenar l'intervenció de Rússia en la Guerra Chinenc-Japonesa de 1896, va intervindre en l'establiment de la base de Port Arthur en 1898, l'ocupació de Manchuria en 1900, i va convindre en els britànics el repartiment de Pèrsia en esferes separades d'influència en 1907. Aixina mateix, va ser un dels principals promotors del desarme, reflectits en el seu paper com iniciador de les Conferències de L'Haya de 1899 i 1907. Encara que va intentar eixercir una influència determinant en Europa Oriental i els Balcans, la debilitat russa, posada de manifest durant la guerra rus-japonesa (1905) llimitava les seues ambicions. Aixina, quan en 1908 l'Imperi austrohúngaro es va apoderar de Bòsnia, Rússia es va llimitar a mediar en Sèrbia i l'Imperi otomà. Les guerres balcàniques de 1912 i 1913 varen incrementar la tensió entre Sant Petersburgo i Viena, pero Nicolás va seguir en principi els consells de Piotr Durnovó qui, en un informe de 1914 aconsellava mantindre Rússia fòra de qualsevol conflicte militar en vista de la seua debilitat industrial, l'oposició de l'opinió pública i la situació prerrevolucionaria del país.[18]

Va establir excelents relacions en França, la seua més lleal aliat, i en Alemània, gràcies al seu estret parentesc en l'emperador Guillermo II; este últim va ser largamente el seu conseller de major confiança en matèria internacional, encara que molt manipulador, resultava evident per a qualsevol operador polític més sagaz que el sar, que els seus consells estaven orientats a amprar l'influència russa per a controlar els interessos d'atres potències, moltes voltes en benefici directe d'Alemània i socavar l'aliança entre França i Rússia.

Política econòmica

Els historiadors han observat que en l'ascens de Nicolás II al tro en 1894, el ritme de l'industrialisació russa es va incrementar. Un atre factor era l'aliança francesa; els bancs francesos varen invertir considerablement en Rússia. En 1897, Rússia va adoptar el patró ore, una mida que va animar l'inversió estrangera i va ajudar a accelerar el procés d'industrialisació. En 1914 l'Imperi rus era la quinta potència econòmica (industrial i comercial) del món, casi alcançant a França. Mentres que les sifres que indicaven el creiximent industrial eren impressionants —l'indústria de Rússia va créixer més ràpidament que la de Gran Bretanya i d'Alemània— Rússia encara es va retardar llunt darrere de les nacions industrialisades en térmens del cápita de consum. La població de Rússia també va créixer més ràpidament que el de nacions d'Europa Occidental; la població de l'Imperi rus va alcançar 125 millons en 1894, 146 millons en 1904, 175 millons en 1914. L'industrialisació ràpida també va significar l'urbanisació ràpida. De la mateixa forma, l'agricultura durant el seu regnat es va vore impulsada, sobretot durant l'etapa del seu primer ministre, Piotr Stolypin, qui va aplicar una série de reformes per a enfortir l'economia i la política del govern davant els ulls de la població. En 1910, el 36,4 % del total de les exportacions de blat del món eren russes. No obstant, l'eficiència era menor en comparació als països desenrollats (per eixemple, la recolecció de gra era un 10 % menor a la de Mèxic). Mentres, que la mecanisació agrària es va mantindre relativament baixa. El pròxim desenroll va ser detingut per la Primera Guerra Mundial i la Revolució russa.

L'influència germana

En efecte, els consells de Guillermo II d'anar a la guerra en Japó (1904-1905) en nefasts resultats; l'oposició durant la Gran Guerra desencadenant greus conflictes interns en el règim de Nicolás II; el permetre l'ingrés d'elements revolucionaris des de les seues fronteres a l'interior de Rússia en propòsits de desestabilisació; i quan la família Románov va estar presonera, el favorir les seues intencions de reinstalar el règim zarista; més la suma d'atres factors interns varen ser la ruïna i la completa destrucció del sarisme.

Autocracia i processos revolucionaris

Nicolás II vares agarrar a una sessió del Consell d'Estat el 7 de maig de 1901. Oli d'Iliá Repin, 1903

En política interior, Nicolás va seguir la llínea autocràtica dels seus antecessors, encara que suavisant-la una miqueta, pero més be al marge de la seua intervenció directa, el seu país va tindre un procés d'industrialisació accelerada que va permetre a Rússia entrar en l'era moderna (gràcies en part a les bones relacions en el restant de potències occidentals, en especial en Regne Unit i Estats Units), pero que també va fer sorgir importants núcleus obrers en forma de sindicats. L'activitat revolucionària clandestina, la qual va cobrar un inusitado ímpetu baix el seu yayo i el seu pare, seguia accelerant-se durant el seu règim, culminant en la Revolució de 1905 i posteriorment la Revolució de Febrer de 1917 que va abolir la monarquia. L'iniciativa del moviment lliberal presentada al nou sar, d'establir una constitució que fixara les normes de l'eixercici del poder es va trobar, no obstant, en un rotunt rebuig monàrquic; seguint el consell de Pobedonóstsev, Nicolás es va mostrar sever en lo que va calificar de «insensats somis de participació en assunts d'administració interna» en una reunió en representants de l'aristocràcia, les ciutats i els zemstvos celebrada el 17 de giner de 1895.[19] La seua rigidea va alienar a sectors no particularment compromesos en una ideologia afí a la revolució, i va ser causa de que molts es mostraren descontents. Un d'estos descontents va ser Vladímir Ilich Uliánov, Lenin, un advocat que provenia de la regió de Simbirsk, el germà de la qual, Aleksandr Uliánov va ser eixecutat per un intent d'assessinat del sar Alejandro III en 1887. Lenin va realisar activitats subversivas en Sant Petersburgo, va ser detingut, capturat i exiliat a Siberia. Una volta lliberat, es va traslladar a Ginebra i Londres per a fundar les bases del moviment comuniste. L'aliment per a les corrents revolucionàries com les que encapçalarien Lenin, Trotski i uns atres, eren la carència d'una política social més solidària de part dels governants, lo que va permetre que s'agravaren els grans problemes històrics del règim zarista: la pobrea del campesinado, la molt desigual distribució de la terra i l'inexistent accés als càrrecs públics. Açò anava a ser el caldo de cultiu en els sindicats de les indústries per als grups revolucionaris que ya estaven en gestació.

Guerra en Japó

Artícul principal → Guerra Rus-japonesa.


la Flota del Bàltic russa va ser aniquilada pels redactors en la batalla de Tsushima.

En 1905, intentant contindre l'alvanç japonés en Manchuria, que amenaçava els ports russos orientals, i per constant recomanació de Guillermo II d'Alemània, Nicolás II va declarar la guerra al Japó. Nicolás II va pensar que obtenint una fàcil victòria sobre Japó no solament conseguiria estabilisar la situació interna sino que conseguiria una major preponderancia internacional en el prestigi de la victòria. Mal informat, estratègica i conceptualment, de la situació militar i naval del Japó, no aquilató la seua pròpia situació en el front oriental recent obert, en especial a l'incompetència i inoperància absoluta dels almirants russos que comandaban Port Arthur i Vladivostok. Sense declaració de guerra alguna, els redactors varen sitiar i varen bloquejar Port Arthur i Vladivostok, infligiendo una severa derrota a la flota russa, part de la qual va quedar semihundida i tancada en el port. La pèrdua d'unitats navals va superar el 70 %. El sar llavors, en un desesperat esforç, va movilisar a la flota del Bàltic, composta per bucs de guerra inadequats per a navegar per alta mar, en un gran periple únic en l'història, que la va dur a donar el regrés a Europa i Àfrica, sostenint greus conflictes diplomàtics en Anglaterra (incident de Dogger Bank). La seua aliada França també li va donar l'esquena en el transcurs de l'accidentat viage i la flota solament va ser abastida per Alemània, per a despuix de casi any i mig de navegació aplegar al estret de Tsushima, a on va ser ràpidament derrotada per les forces navals japoneses al mando d'Heihachiro Togo.

El Dumenge Sanguinós

Artícul principal → Dumenge Sanguinós (1905).

Despuix de les derrota de Tsushima, Nicolás II va acceptar la mediació d'Estats Units per a finalisar el conflicte. Per a això va manar a cridar a un exministre del seu pare, Serguéi Witte, qui va ser enviat a Amèrica del Nort per a negociar la pau en Japó. Tal va ser el maneig mediàtic de Witte que va conseguir traure ventages aparents de les paus que Japó desijava impondre a Rússia i va retornar convertit pràcticament en una espècie d'héroe. Despuix de donar el seu informe a Nicolás II, este lo va nomenar comte.

Fotograma d'una película de 1925 que representa a la guàrdia de palau disparant als obrers el 22 de giner de 1905.

No obstant, un fet greu anava a fer virar les tornes del destí de la dinastia Románov: Un retor cridat Gueorgui Gapón va conseguir convocar a una massa descontenta d'obrers i unes atres forces integrants del poble, que varen organisar una marcha informal per a anar a entregar una série de peticions antiautocráticas al sar, que es va dirigir al Palau d'Hivern en Sant Petersburgo, en lloc de la Vila de Tsárskoye Seló, 24 km al sur de San Petersburgo, a on la família real es trobava, el dumenge 22 de giner de 1905. Quan la flota va aplegar als voltants del palau d'Hivern, cap a les 14 hores, es va trobar en que el palau estava resguardat per tropes de cosacos, els qui havien segut convocats pel ministre de l'interior, el príncip Sviatopolk-Mirski. Quan varen aplegar a uns 100 m de l'entrada, els soldats varen disparar a matar contra la massa i, després els varen atacar en la cavalleria, produint una sifra estimada de 92 morts. Este fet va tindre repercussions insospitades, ya que va alimentar les purnes primigènies de la revolució que els socialrevolucionarios, mencheviques i bolcheviques desijaven que esclatara, com en efecte més alvance va succeir. Ademés, era el moment per a que el sar prenguera una acció decisiva: o apagava la revolució imponent la dictadura, o accedia a les peticions dels revolucionaris. Witte va tindre un paper gravitante i decisiu en el desenroll dels acontenyiments. Sviatopolk-Mirski va ser destituït i, en el seu lloc, es va nomenar a Serguéi Witte com a ministre de l'interior en calitat interina. A la llarga, este canvi duria la ruïna a l'estabilitat del règim de Nicolás II. En eixe any de 1905 va haver ademés atentats. En un d'ells va perir un tio de Nicolás II, el gran duc Sergio Aleksándrovich Románov, espós d'Ella (Isabel Fiódorovna), la germana de l'emperatriu, i ademés es varen sublevar els marins en els ports, com el cas de l'acorazar Potemkin. Una gran folga va paralisar l'indústria i els revolucionaris, dirigits per Trotski, Lenin i atres agitadors marxistes, alimentaven la flama de la revolució. La situació no podia ser més complexa per a l'estabilitat i continuïtat del règim zarista.

Les Dumas i apogeu del règim zarista

Serguéi Witte cap a 1905.
Artícul principal → Duma Imperial de Rússia.
  • Witte li va dir a Nicolás II que hi havia dos camins: o be suprimir per la força a la purna revolucionària implantant la dictadura, o be, promulgar una Constitució cedint drets civils a la plebe, per lo que transformava el règim autocràtic en un règim semiconstitucional. Pese a que Nicolás II es va inclinar per la dictadura militar, no va tindre el respal del comandant de l'eixèrcit i tio seu, el gran duc Nicolás Nikoláievich i no atrevint-se a destituir-ho, va optar per seguir el camí constitucional elaborat per Witte. cal destacar que Witte va aplegar a ser un dels seus principals detractors. Davant l'amenaça d'un alçament, el sar, aconsellat pel seu ministre Serguéi Witte va firmar la proposta i va anunciar en 1905 varis canvis institucionals dirigits a disminuir la tenyida absolutista de la monarquia; el més important d'estos va ser la convocatòria de la Duma Estatal de l'Imperi Rus o Parlament, en potestats llegislatives llimitades, junt en la promulgació en abril de 1906 d'unes lleis fonamentals que varen donar un caràcter semiconstitucional a la monarquia. la primera Constitució de Rússia, coneguda com les Lleis Fonamentals, va ser promulgada el 23 d'abril de 1906, la vespra de l'obertura de la Primera Duma. No obstant, per a desesperança del Nicolás II, llunt de gelar-se la candente situació política, esta es va agudisar deixant al règim zarista en una precària estabilitat i a Witte va escomençar a escapar-se-li l'assunt de les mans. No obstant, en percebre que els integrants de la Duma planejaven posar vedat al caràcter autocràtic del govern, va ser dissolta i substituïda per una atra més representativa dels interessos monàrquics; Nicolás va exigir ademés la dimissió del seu primer ministre, Serguéi Witte. Quan el successor de Witte, Piotr Stolypin, va dissoldre poc despuix la Segona Duma, modificant les lleis electorals per a assegurar-se una composició lleal als interessos zarista, va deixar al descobert la continuïtat del sistema autocràtic.
Piotr Stolypin.

Per a dissoldre la Duma, el sar va cridar en 1906 al càrrec de ministre d'interior a qui seria un dels hòmens més eixecutius, lleals i efectius que va tindre, Piotr Stolypin, qui prendria el càrrec en gran determinació, partint en una forta repressió contra les huestes revolucionàries en forma tan efectiva (600 eixecucions) que Lenin mateixa va vore perillar la revolució marxista que tant anhelava, duent respir la monarquia. No solament en este pla es va destacar Stolypin, sino que va portar a terme una gran reforma agrària que, sumat a un periodo d'hiverns benignos, va donar calma a la plebe en anys de bones collites, favorint la gestió i l'image del sarisme. Stolypin també va dissoldre la Segona Duma de 1907. Despuix d'instaurar una Tercera Duma en 1909, que favoria a l'autocracia en forma velada i en representants més moderats, Rússia podria accedir al tricentenario de l'arribada al poder dels Románov en 1913 en bon peu. En 1911, Stolypin va voler desfer-se de l'influència nefasta de Rasputín, desterrant-ho i caent en desgràcia davant l'emperatriu. Com això li va provocar una situació tensa davant el sar, Stolypin va presentar una renúncia que Nicolás II li va denegar. Estant el sar de visita en Kiev per a inaugurar un monument al seu pare, va assistir Stolypin junt al sar a l'òpera en eixa ciutat en setembre de 1911, i Stolypin va ser assessinat per un revolucionari que colaborava en la policia, davant els ulls del sar, durant l'entreacte de dita funció. Li succeirien una seguidilla de personages com Kokóvtsov, Stürmer, Sazónov, Protopópov, tots influïts per Rasputín.

Primera Guerra Mundial

Forces cosacas durant la Gran Guerra. 1914

L'assessinat de l'archiduc Francisco Fernando d'Àustria en Sarajevo per part de nacionalistes serbis (atentat de Sarajevo) va posar a Nicolás II en un dur destret, ya que el seu pacte en els serbis no li permetia accedir a les demandes compensatòries del Imperi austrohúngaro. Un extens intercanvi de correspondència en el kàiser Guillermo va intentar evitar una confrontació global, i Nicolás II va donar órdens de movilisar tropes solament en la frontera austríaca; el 31 de juliol de 1914, va ordenar una movilisació general, lo que provocaria la declaració de guerra d'Alemània i l'inici de la guerra mundial. l'Eixèrcit Imperial Rus va tindre grans èxits inicials en territori austríac i en el seu moment va poder haver derrotat al Imperi austrohúngaro, pero el seu alvanç va ser detingut a petició de França; no obstant, l'intent inicial d'alvançar sobre territori alemà en dos fronts, un al mando del general Rennenkampf i l'atre al mando del general Samsónov va conduir a greus derrotes, en les que varen perdre la vida més de dos millons d'hòmens. Per a 1915, l'eixèrcit rus estava en retirada.

Nicolás II reunit en el Quarter General en els comandants caps dels fronts. 1916

Nicolás II, aconsellat per la seua esposa, el 5 de 9 de 1915 va assumir el mando suprem de l'Eixèrcit Imperial Rus, rellevant al seu cosí, el gran duc Nicolás Nikoláievich, i nomenant-ho comandant cap del Front del Caucas. El general Mijaíl Alekséyev va ser designat comandant cap de l'Estat Major. Tots els ministres varen estar en contra d'esta decisió, en particular, el ministre d'Exteriors Serguéi Sazónov en la reunió del Consell de Ministres va afirmar: "Açò és tan horrible que provoca un caos total en la meua ment. A Rússia l'espenten a la vora de l'abisme".[20]

Va ser est un error més, si cap més greu que la mateixa declaració de guerra, puix va supondre deixar la regència en mans de la seua esposa, a qui el poble detestava tant pel seu orige alemà com per la seua estreta relació en Rasputín. Un detall important que explicaria la súbita substitució del gran duc Nicolás Nikoláievich, és que este avorria a mort a Rasputín; el monge astutamente va aconsellar en forma insistent a l'Emperatriu que li'llevara d'en mig, ya que sectors de la plebe ho cridaven Nicolás III, en alusió a la seua provable entronisació.

El paper de Rasputín

Artícul principal → Grigori Rasputín.

Grigori Rasputín va aparéixer en els círculs monàrquics gràcies al contacte que va fer Anna Výrubova, la més propenca cortesana a la sarina, per la maltia hemofílica que patia el seu fill Alexis. L'influència que eixercia sobre el chiquet li permetia controlar la maltia de l'hereu al tro, en lo que pronte va guanyar la confiança absoluta de la sarina i la tolerància de Nicolás II.

Rasputín rodejat d'admiradores.
  • Rasputín era en sí una persona extravagant, d'aspecte fornido i en una impressionant carisma, en un grau d'encert molt notable en les seues prediccions, una mescla de santurrón i amic molt convincent; pero, en contrapartida, un ser en un alter ego molt libidinoso rayando en lo maníaco, que buscava el plaure sexual entre les consortes del palau.cita requerida
  • Rasputín pronte va convertir a la sarina en la seua amiga i confident, al punt de que ella considerava sériament els consells que elli donava. La raó d'esta influència poderosa era que l'emperatriu considerava a Rasputín un enviat de Deu. Esta situació, va permetre a Rasputín prendre un paper decisiu en els nomenaments ministerials cada volta que la sarina li solicitava consell i en l'entorn familiar se li cridava el nostre amic. En l'ambient popular li'l coneixia pel seu sobrenom de monge loco, i el seu comportament cada volta més entrometido i desafiant va començar a suscitar odis entre la noblea i els ministres i especulacions de tot tipo en el poble en relació en el tipo de víncul que sostenia en la sarina, situació que els enemics de la corona varen explotar fins a la sacietat entre la plebe. L'influència de Rasputín va badar fortament el prestigi de la monarquia davant l'opinió pública. Abans de la partida de Nicolás II al front alemà, Rasputín va predir que si ell moria a mans de gent de la seua família, ningú de la família de Nicolás II li sobreviuria més de dos anys (encert que es va complir). Finalment Rasputín va ser assessinat per un grup d'aristócrates que ho havien invitat a una festa del 29 al 30 de decembre de 1916.[21] Sembla provat que els seus assessins, en el príncip Félix Yusúpov al cap, li varen donar pastiços i va vindre carregats de cianur. Al vore que no li afectava molt, el príncip li va disparar el pit, li va colpejar el cap en un bastó ple de plom i ho va tirar al riu Nevá. Es va comprovar que Rasputín va morir més vesprada ofegat.

Abdicació, presó i assessinat

  1. ↑ Massie 2000, p. 412-413
  2. ↑ Massie 2000, p. 522
  3. ↑ Steinberg, Khrustalëv & Tucker 1997, pàg. 396-397
  4. ↑ Massie 1967, p. 38
  5. ↑ Vorres 1985, pàg. 23-24
  6. ↑ Massie 1967, pàg. 37-38
  7. ↑ Nicolson 1952, pàg. 15-16
  8. ↑ Massie 1967, p. 39
  9. ↑ Nicolau 1925, p. 32
  10. ↑ Massie 2000, p. 22
  11. ↑ Massie 1967, p. 40
  12. ↑ Massie 2000, p. 27
  13. ↑ Massie 2000, pàg. 17-19
  14. ↑ «[The Imperial Family and Its Circle]». Falvey Library Exhibits. Consultat el 2026-04-29.
  15. ↑ Westwood, J N (2002-04-18). 1905 (en en), Oxford University PressOxford, pp. 142–169. doi:10.1093/orso/9780199246175.003.0007. ISBN 978-0-19-924617-5.
  16. ↑ org/tsekh-istorikov/mikhail-vladimirovich-rodzyanko-vtoraya-osoba-v-imperii. html Михаил Родзянко: «вторая особа в империи» и политическая звезда страны. Societat Històrica Russa. (rus)
  17. ↑ name/books/ii-ii/ Diari de Nicolás II escrit en el captiveri (2 de giner de 1917 - 30 de juny de 1918). (rus)
  18. ↑ Meyer, 2009, p. 84.
  19. ↑ ru/artícul/n/pochemu-ne-voplotilis-bessmyslennye-mechtaniya-manifest-17-oktyabrya-1905-g/viewer Andréi Zúbov. Per qué els “insensats somis” no es varen fer realitat (Manifest del 17 d'octubre de 1905). Pág 95. (rus)
  20. ↑ lib. ru/h/utkin2/04. html Сазонов: «Это настолько ужасно, что в моем сознании полный хаос. Россию толкают к краю пропасти». Уткин А. И. Первая Мировая война — М.: Алгоритм, 2001.
  21. ↑ archive. org/web/20081229163956/http://www. marxists. org/espanol/trotsky/histrev/cap_05. htm Història de la Revolució Russa, L. Trostki, 1932
Text de l'abdicació del sar en el periòdic Rússkoie slovo.

Despuix del assessinat de Rasputín, el govern monàrquic va escomençar a desintegrar-se en abismal rapidea. Les successives derrotes russes en la Primera Guerra Mundial varen ser una de les causes de la Revolució de Febrer. A partir de giner de 1917 la situació interna, empijorada pel curs desfavorable de la guerra en Alemània i les instigacions revolucionàries, sumades a les intervencions polítiques de l'emperatriu, varen fer que la Quarta Duma cedira a la pressió dels revolucionaris i es formara un Govern provisional, liderat per Kérenski, un revolucionari d'estil moderat. La decisió de formar el govern provisional va tindre acceptació en tots els estaments socials i militars, inclós l'Estat Major de Nicolás II, qui es va vore encajonado en la greu situació política que s'imponia en Petrogrado. Per un instant, es va redactar l'abdicació en favor del seu fill Alexis; pero donada la condició de salut i inmadurez de l'hereu, va canviar de semblar. Nicolás II, incapaç de controlar la situació, va abdicar els seus drets i els d'el seu fill el 2 de març de 1917jul. (15 de març de 1917, segons el calendari gregoriano utilisat en la major part del món), en favor del seu germà menor, Miguel. Este no va acceptar de colp i repent i, en canvi, va esperar a ser ratificat per una assamblea electa, lo que mai va ocórrer. Aixina, la dinastia Románov va aplegar al seu fi i es va donar inici a l'era dels Sóviets. L'abdicació es va produir en la localitat de Dno, que significa fondo en rus.

Aleksandr Kérenski.

Nicolás II es va deixar detindre, sense oferir resistència, a la seua tornada del desmoronado front. Va ser confinat junt en la seua esposa i fills en el palau de Tsárskoye Seló, en les afores de Petrogrado, retenint alguns privilegis domèstics. Aleksandr Kérenski, preocupat per la seguritat de la família imperial, va intentar inicialment enviar-els a Anglaterra, ya que el rei Jorge V, primer del sar, havia enviat en març una invitació. Pero no solament el Sóviet de Petrogrado es va opondre rotundament, sino que Jorge V finalment va retirar el seu oferiment, en témer problemes polítics interns i davant l'oposició del Partit Laborista.[1] Ademés, tant Anglaterra, Alemània i la seua aliada França varen ignorar els seus requeriments d'asil. En agost de 1917, tement un intent d'assessinat, Kérenski va exiliar als Románov a Tobolsk, en Siberia. Abans de partir Kérenski va previndre a Nicolás II: «Els sóviets desigen el meu cap, despuix vindran per vosté i la seua família».cita requerida

En Tobolsk, la família del sar va gojar d'una relativa llibertat de moviments ya que el sector era promonárquico, inclús va haver oportunitats de realisar una fuga o ser rescatats ya que la guàrdia no era numerosa i inclús alguns soldats varen aplegar a entaular alguna relació amistosa en els presoners. En octubre de 1917, el govern de Kérenski va caure i est va fugir a l'estranger, en això la sòrt de la família imperial va quedar sagellada en mans del governe dels sóviets.

Assessinat i desaparició del sar i la seua família

Artícul principal → Trasllade de Nicolás II de Tobolsk a Ekaterimburgo.
Nicolás II presoner en Tsárskoye Seló (al fondo els seus guardians).

El pla secret original del Comité Eixecutiu Central Panruso, era traslladar al sar a Moscou, a on Trotski volia realisar un gran juí públic contra ell. No obstant, els bolcheviques de la propenca Ekaterimburgo, al front de la qual estava el dirigent del Sóviet dels Urals Filipp Goloschokin, eren coneguts pel seu radicalisme i aspiraven a fer-se en el control del sar per a encarcerar-ho o eixecutar-ho ells mateixos. En vista d'això, a principis d'abril Yákov Sverdlov, un dirigent bolchevique pertanyent al círcul íntim de Lenin, va ordenar al comissari Vasili Yákovlev que es fera càrrec de la família imperial i intentara dur-els sanos y salvos a la capital. Devien passar per Ekaterimburgo per a no alçar sospites, pero en el camí Yákovlev va témer una emboscada i es va desviar cap a Omsk, lo que va fer que Goloshchokin sospitara que es preparava la fugida del sar a Japó i, finalment va conseguir que Sverdlov autorisara la tornada a Ekaterimburgo a canvi de garanties de que el sar i la seua família no sofririen danys.[2]

El sar i la sarina varen aplegar a Ekaterimburgo el 30 d'abril de 1918 i els seus fills, que havien viajat per separat, es varen reunir en ells el 23 de maig. Tots varen ser duts a la casa d'un home de negocis local, Nikolái Ipátiev, que havia segut requisada el dia anterior. El tracte que varen rebre va empijorar considerablement en comparació als seus anteriors destins, es varen saquejar les seues pertinences i devien permanéixer reclosos en les seues habitacions.[3]

Yákov Sverdlov va ordenar el trasllat de la família imperial a Ekaterimburgo i va gestionar personalment el seu assessinat.

A finals de juny, Goloschokin va viajar a Moscou en ocasió del Quint Congrés dels Sóviets i allí va ser a on, despuix de deliberar en Lenin, es va decidir l'eixecució dels Románov, encara que sense fixar cap data concreta. Aixina, el 4 de juliol, la Cheka local, al mando d'un atre home de confiança de Lenin, Yákov Yurovski, va assumir la responsabilitat de la vigilància de la Casa Ipátiev. Mentrestant, la situació en la regió havia empijorat greument per als bolcheviques i, en vista de que la mateixa Ekaterimburgo estava en greu perill davant l'atac de la Legió Checoslovaca, el 16 de juliol Goloshchokin li va enviar a Zinóviev un telegrama sifrat en destí a Sverdlov i Lenin solicitant l'eixecució immediata de la família imperial. La resposta afirmativa de Moscou, és possible que provinent directament de Lenin, va aplegar eixe mateix dia.[4][5]

La planificació mateixa del magnicidio in situ va ser feta per Yurovski, qui es va reservar el dret de disparar primer sobre el «verduc coronat» com li'l cridava a Nicolás II; a banda de Yurovski, la caçola la componien, Piotr Ermakov i Grigori Nikulin, tots membres i assessins provats de la Cheka. Un subordinat de Goloschokin, Piotr Ermakov, qui tenia el control d'el campesinado del Ural, tenia la funció d'eliminar tota evidència de l'assessinat no va poder conseguir els dos camions de transport requerits fins al dia següent. Ermakov, ademés de participar en el pilot, faria encendre els motors d'abdós vehículs per a ofegar el soroll dels dispars. L'esquadró estava compost per dotze hòmens, sèt dels quals eren excombatientes hongaresos, a cada u d'ells se'ls va assignar una víctima; dos d'ells es varen negar a disparar sobre dònes i a lo manco un d'ells va ser rebujat i reemplaçat per Ermakov. Els membres de l'esquadró eren Grigori Nikulin, assistent de Yurovski, Piotr Ermakov assistent de Goloschokin, Piotr Medveyed, S. Vagánov, Andreas Vergasi, Laszlo Horvath, Víctor Griinfeldt, Imre Nagy, Emile Fekete, Anselm Fischer i Isidor Edelstein. En la mijanit del 17 de juliol, el sar junt als integrants de la família varen ser duts al sòtol de la Casa Ipátiev a on varen ser assessinats, junt a alguns sirvientes propencs, i inclús un mege lleal. El pretext era que se'ls anava a prendre una fotografia abans de partir; puix una atra volta li'ls anava a traslladar.

la Casa Ipátiev cap a 1928. En 1977, el primer secretari de la regió, Borís Yeltsin, va ordenar el seu derrocament.

Nicolás II va colocar a l'hereu en els seus genolls mentres prenia assent junt a la sarina, les filles es varen assentar arrere i els sirvientes i el mege als costats, de peu. Varen passar uns instants i sobtadament va entrar Yákov Yurovski revòlver en mà i 17 soldats armats en fusils a la bayoneta. Quan Yákov Yurovski alça el revòlver i declara al sar que el poble rus ho ha condenat a mort, el sar alcança a balbucear "¿Qué?", i li dispara en el cap casi a quemarropa.cita requerida El sar cau instantàneament mort, la sarina s'alcança a incorporar fent la senyal de la creu i és morta d'un dispar en plena boca per Yurovski[6] i seguidament els fusileros realisen una descàrrega tancada al restant de la família. Les filles, que duyen corsés apretats i ademés en el seu interior estaven carregades en joyes, no moren immediatament i són arrematades a la bayoneta.cita requerida Anastasia, va morir arrematada a bayonetazos realisats per Ermakov.cita requerida el sar va morir en 50 anys recent complits. el zarévich Alekséi va sobreviure a la primera descàrrega i va ser assessinat per Yurovski en l'arremate de moribunts, de dos dispars a l'altura de l'oït.cita requerida Una de les sirvientas que no va rebre la primera descàrrega va ser perseguida dins de l'habitació i arrematada a bayonetazos, i inclús la mascota de la gran duquesa Tatiana, la seua perrito, va ser mort d'un dispar.cita requerida

Posteriorment els cossos varen ser duts en camions i depositats en una mina abandonada.cita requerida

Al sendemà, Yurovski, tement que el rumor sobre el fusilament induïra a recuperar els cossos, va ordenar el seu trasllat i destrucció dels cadàvers per fòc i àcit i que es tiraren a piques d'atres excavacions, ubicades 12 km fòra de la ciutat, en la mina que es diu «els quatre germans».cita requerida

Relat d'un dels ejecutores

Per a l'eixecució, es varen seleccionar a onze hòmens en revòlvers. Dos d'ells es varen negar a disparar contra les dònes. Quan va aplegar el vehícul, tots dormien. En despertar-els se'ls va explicar que per l'intranquilitat existent en la ciutat, era necessari traslladar-els del pis superior a l'inferior. Varen demorar mija hora en vestir-se. Avall havíem buidat una habitació que tenia un tabic de fusta estucado, per a evitar el rebot. La guàrdia es trobava en disposició combativa en el quarto veí. Els Románov no sospitaven res. El comandant va ser a buscar-els en persona i els va conduir cap a l'estància. Nicolás duya en braços a Alekséi, els demés duyen almohadillas i atres coses chicotetes. En entrar en l'habitació buida, Alejandra Fiódorovna va preguntar: "Cóm, ¿no hi ha cap cadira? ¿Ni tan sols podem assentar-nos?" —segons el relat de Yurovski, es varen dur dos—, Nicolás va posar en una a Alexis i en l'atra es va assentar Alejandra Fiódorovna. Als demés se'ls va ordenar formar una fila. Fet açò, varen cridar al comandant. Quan este va entrar, va dir als Románov que, com els seus parents en Europa continuaven l'ofensiva contra la Rússia soviètica, el Comité Eixecutiu dels Urals havia decretat fusilar-els. Nicolás es va tornar d'esquenes, de cara a la seua família, i després, com recobrant-se, es va tornar i va preguntar: "¿Qué, qué?". El comandant va repetir l'explicació i va ordenar al comando que es preparara. Cada u sabia de bestreta contra quí anava a disparar. L'orde era apuntar al cor per a evitar el derramamiento de molta sanc i terminar més ràpit. Nicolás no va dir una sola paraula més, de nou es va tornar cara a la seua família, uns atres varen llançar exclamació incoherents. Després varen començar els dispars, que varen durar dos o tres minuts. Nicolás va ser matat pel mateix comandant a quemarropa. Després varen morir Alejandra Fiódorovna i el seu sèquit. En total, varen ser fusilades dotze persones: Nicolás, Alejandra Fiódorovna, el seu fill Alexis, les seues quatre filles (Olga, Tatiana, María i Anastasia), el doctor Yevgueni Botkin, el criat Trupp, el cuiner Tijomírov, un atre cuiner i una cambrera els noms de la qual el comandant no recorda.cita requerida

Comunicat oficial del Sóviet de Diputats dels Urals

Decisió del Sóviet de Diputats d'Obrers, Llauradors i Guàrdies Rojos dels Urals:

En vista del fet de que bandes checoslovaques amenacen la capital roja dels Urals, Ekaterimburgo, que el verduc coronat podia escapar al tribunal del poble (un complot de la Guàrdia Blanca per a dur-se a tota la família imperial acaba de ser descobert) el Sóviet de Diputats dels Urals, complint en la voluntat del poble, ha decidit que l'ex sar Nicolás Románov, culpable davant el poble d'innumerables crims sanguinosos, siga fusilat.

La decisió del Sóviet de Diputats dels Urals es va portar a terme en la nit del 16 al 17 de juliol.

Resolució de la reunió del Presídium del Comité Eixecutiu Central Panruso

Decisió del Presídium del Comité Eixecutiu Central Panruso del 18 de juliol de 1918 sobre el fusilament de Nicolás Románov:

1. Comunicació del fusilament de Nicolás Románov (telegrama d'Ekaterimburgo).

El Presídium del Comité Eixecutiu Central Panruso (VTsIK) ha resolt aprovar la decisió del Sóviet de Diputats dels Urals. Encomanar als camarades Sverdlov, Sosnovski i Avanésov l'elaboració d'un comunicat per a la prensa. Notificar la troballa de documents (diaris, cartes, etc.) de l'ex sar N. Románov i encarregar al camarada Sverdlov formar una Comissió especial per a l'estudi i publicació de dits escrits.

El President del VTsIK,

Sverdlov

El Secretari del VTsIK,

La troballa dels cossos

En 1979, els historiadors Aleksandr Avdonin i Geli Riábov varen trobar la possible tomba de la família imperial en el bosc de Koptiakí. Tement informar del descobriment, no ho varen fer públic fins a anys despuix. El 12 d'abril de 1989 els periòdics varen donar la notícia de la troballa. La tomba no va ser oberta fins a 1991 per les autoritats soviètiques i es varen trobar en el seu interior nou cossos. Per mig de l'examen dels esquelets, els científics soviètics varen concloure que faltaven els cossos d'Alekséi i de la gran duquesa Anastasia. Les identificacions dels esquelets varen ser confirmades posteriorment per mig d'anàlisis d'ADN.[8]

En el seu assessinat pel moviment revolucionari dels bolcheviques, a conseqüència de la Revolució d'octubre de 1917 es va extinguir la dinastia Románov. Està enterrat des de 1997 en la catedral de Sant Pedro i Sant Pablo en San Petersburgo junt en el restant de la família imperial i dels demés sars russos. Resulta que el cos d'Anastasia sempre va estar ahí, el que faltava era el de la gran duquesa María Nikoláievna. En 2007, es va anunciar el descobriment dels cossos de María i Alekséi[9] que, despuix de realisar-els les proves d'ADN, varen ser enterrats junt als seus pares i germanes.

Canonisació

En 1981, l'Iglésia ortodoxa russa en l'exili canonizó als integrants de la família Románov, una decisió refrendada pel sínodo de l'Iglésia ortodoxa russa, que ho canonizó el 20 d'agost del 2000 en una cerimònia presidida pel patriarca Alexéi II.[10] Des de 1997 els seus restants reposen en la Catedral de Sant Pedro i Sant Pablo de Sant Petersburgo. El sepeli dels restants mortals de la família real va donar peu a debats en mijos polítics i religiosos. Pese a l'examen pericial genètic que va corroborar l'autenticitat dels restants reals descoberts, tant l'Iglésia ortodoxa russa com els poc numerosos monàrquics de Rússia es neguen a reconéixer que en la Fortalea de Sant Pedro i Sant Pablo varen ser enterrats justament Nicolás II i els seus familiars.[11]

Iglésia sobre la Sanc, construïda sobre elloc a on Nicolás II de Rússia i la seua família varen ser assessinats.

A la llum d'este fet, la decisió presa pels jerarcas de l'Iglésia ortodoxa russa de canonizar a Nicolás II (Románov) sembla alguna cosa contradictòria. Segons les tradicions de l'Iglésia ortodoxa russa, existixen determinades condicions a les que deuen respondre els candidats a la canonisació. Per eixemple, els seus restants deuen curar i de l'icon deu emanar crisma. L'Iglésia sembla haver tingut les seues raons per a declarar santa a la família imperial. Alguns pensen, per eixemple, que l'Iglésia ortodoxa russa fa certa concessió a l'Iglésia russa en l'estranger que hi havia canonizado a Nicolás II fa aproximadament vint anys. Segons afirma el clero, el sar va ser canonizado pel seu "resignació i docilidad front al martiri". Segons pensen els prelats, la decisió de canonizarlo deu dur pau a les ànimes dels habitants de Rússia i reconciliar-els en el passat del país. Pero no va anar aixina: els sondejos d'opinió mostren que la població s'ha dividit més o menys en dos parts iguals, una mitat creu que Nicolás II mereix ser canonizado, mentres que l'atra mitat té una opinió distinta. Els partidaris de la canonisació pensen que Rússia és culpable davant el ungido per haver acollit en indiferència la seua eixecució en 1918 i ara deu expiar esta culpa. Els adversaris de la canonisació diuen que l'emperador no era un sant. El Sar bevia i fumava, assistia a funcions espiritistas, li agradava caçar cucals, tot lo que dista de correspondre a l'image d'un sant.

Rehabilitació

Làpides que marquen el sepeli del sar Nicolás II i la seua família en la capella de Santa Catalina de la Catedral de Sant Pedro i Sant Pablo de Sant Petersburgo.

L'1 d'octubre de 2008, el Tribunal Suprem de Justícia de la Federació Russa va rehabilitar a Nicolás II i la seua família, tenint en conte a les víctimes de la repressió política bolchevique, una decisió molt esperada pels descendents de la família imperial i l'Iglésia ortodoxa russa. D'acort al veredicte pronunciat pel juge, el Tribunal Suprem va calificar d'infundada la repressió i va establir la rehabilitació de Nicolás Románov (Nicolás II), Alejandra Fiódorovna (la seua esposa), Alexis, el príncip hereu (zarévich) i les seues filles Olga, Tatiana, María i Anastasia.[12] Esta decisió respon favorablement a una denúncia presentada en 2005 per l'advocat de la gran duquesa María Vladímirovna, quí afirma ser la llegitima hereua a l'extint tro rus i, per això, de Nicolás II. La família va expressar « alegria i satisfacció », va dir el seu portaveu, Iván Artsichevski, representant d'una atra branca de descendents dels Románov. També va acollir en beneplàcit la decisió de reduir al mínim el seu àmbit d'aplicació:

El fet de que l'Estat ha reconegut la seua responsabilitat en este assessinat és un pas cap a un arrepenediment general i la de rehabilitació de totes les víctimes inocents dels bolcheviques.

Restauració de la monarquia

Un estudi fet per el "Centre d'opinió de tots els russos" va mostrar que un terç dels russos estava a favor de la restauració de la monarquia en 2013.[13]

En 2017, una enquesta feta per Izvestia va averiguar que el 22 % dels russos estava "no en contra de la monarquia... pero no veu un candidat per alloc". L'enquesta també va trobar que el 37 % dels jóvens russos estava totalment a favor de la restauració monàrquica.[14]

Títuls, honors i nomenaments

Monograma del sar Nicolás II de Rússia

Títuls nobiliarios

Condecoracions russes

Condecoracions estrangeres

Ancestros

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Nicolás_II_de_Rússia&oldid=1512738»