Noblea

Erro al crear miniatura:

Noblea

Casa dels Lores, Microcosmos de Londres (1808-1811), de Rudolph Ackerman.

La noblea en l'Antic Règim, denominada més cultamente aristocràcia, era un dels tres estaments socials del medievo junt al clero i el poble pla, també cridat plebeu o plebe i siervo de la gleba, i un dels dos privilegiats junt al clero i front al poble el treball del qual mantenia a noblea i clero. Cada família noble s'eixercitava en les arts de la guerra i posseïa un blasón i una divisa establits segons les normes de l'heràldica i el valor del honor, i podia formar part de la Cort del rei (noblea cortesana) eixercitant algun càrrec en el regne, o dedicar-se a governar les seues possessions o, a falta de guerra, per a la qual devia estar disponible a canvi de no pagar imposts, dedicar-se a la caça, puix la noblea no podia treballar ni ocupar-se en cap art manual o mecànica, ni inclús lliberal, encara que açò últim era permés als segundones del mayorazgo, els qui, si no trobaven algun ascens en les campanyes militars, solien fer carrera per a pertànyer a l'alt clero, per ad açò estudiaven en les escoles catedralicias i més vesprada en els cridats Estudis Generals, antecessors de les universitats modernes, a voltes treballant per al rei com a funcionaris reals de la seua cort. Des del Renaixença, els més poderosos formaven al seu entorn també una cort de noblea menors o eixercien un mecenage artístic i cultural. El seu caràcter preponderant va ser pràcticament abolit en l'esfera política davant el cuestionamiento de la llegitimitat del seu domini per part del reformisme de la classe mija o burguesia i el pensament crític de l'Ilustració, i a conseqüència de la més radical Revolució Francesa (1789), que marca el fi de l'Edat Moderna i el començ de l'Edat Contemporànea. La seua influència es va mantindre cada volta en menys força inclús despuix de les revolucions burgueses (1789, 1820, 1830, 1848) i proletarias (1917), fins a ser en l'actualitat merament simbòlica i testimonial.

Etimologia romana

Nobilis, es deriva de l'adjectiu "notabilis", notable o notori, o be de noscivitas, conegut, segons Pompeyo Festo, Nonio Marcelo, André Tiraqueau, Bartolomé Casaneo i uns atres. Un testimoni d'este us és Virgilio en el seu Eneida, «in mig sub montibus altis nobilis», a on s'usa com a sinònim denotus o notabilis. Encara que la paraula noble siga tan genèrica que comprenga a qualsevol que siga senyor, «hijodalgo» o inclús infanzón o cavaller, sol referir solament als que tenen la major noblea (ducs, marquesos, comtes, vescomtes, barons), o per naturalea d'orige, o per privilegi concedit. Els de naturalea, a els qui cridem nobiles patritii, i aixina nobilissimi en grau superlatiu. Despuix d'haver inventat els emperadors del Imperi romà títuls i epítets varis, varen usar el de nobilissimi, i a els qui se'ls concedia, eren partícips dels honors de l'imperi i duyen «la púrpura». De la mateixa manera que els emperadors, tenien lloc i s'assentaven abans que el prefecto del pretori. Un eixemple d'açò va ser Ulpiano, magistrat tan superior que es tenia per la segona persona de l'emperador Alejandro Sever. El renom de nobilissimi ho varen usar especialment reis i emperadors, com a atribut seu. Guido Panciroli va cridar nobilissimo a l'emperador Cómodo. Carino i Numeriano, fills de Valentiniano Licinio es varen cridar nobilisimos cæsares, lo mateix de Sever i Maximiano. Despuix Graciano i Valentiniano, sent infants, es varen cridar nobiles pueri.

Etimologia segons la síntesis moderna

Ve de la paraula llatina nobilis, que es deriva del verp nosco i de l'adjectiu notus; el significat del qual és «conéixer» i «conegut», respectivament. Aludix a ser distinguit pels fets o virtuts entre els demés hòmens. En l'actualitat es referix als descendents d'aquells que han servit be a la pàtria. És el reconeiximent dels servicis dels antecessors en els seus successors per a estimular a estos per a que seguiren les chafades dels seus majors i es distinguiren com ells pels seus talents o pels seus grans servicis.

Séneca considerava la verdadera noblea de l'home obedint a la recta raó, tindre una ànima justa i adornada per la saber i la virtut.

Conformació de la noblea

Noblea inmemorial

En sentit estricte: la qual es referix a aquelles grans famílies els orígens de les quals es remonten a l'época de la caiguda del Imperi Romà d'Occident. La Noblea Inmemorial és aquella establida com a existent des d'abans dels registres normals d'un títul nobiliario. En el seu sentit restrictiu, es referix a les famílies nobles els orígens de les quals es poden rastrejar a partir de la caiguda de l'Imperi Romà, açò és, al voltant de l'any 490. En el seu sentit més inclusivo i més generalment acceptat, es referix als posseïdors de noblea feudal que poden rastrejar la seua possessió ininterrompuda de drets nobiliarios a temps inmemorials. En molts regnes les cases més antigues es consideren primus inter parells, gojant d'este ranc no per un decret real, sino per l'eixercici sense oposició dels privilegis de l'aristocràcia des de temps inmemorials, fent innecessari establir les circumstàncies de la concessió original. El temps inmemorial: És un temps que s'estén més allà de l'alcanç de la memòria, els registres o la tradició. L'inferència és que el subjecte referit és, o pot considerar-se, indefinidament antic. El terme s'ha definit formalment per a alguns propòsits. En el Dret anglés, per eixemple, temps inmemorial significa "un temps anterior a l'història llegal i més allà de la memòria llegal". En 1275, pel primer Estatut de Westminster, este temps va ser llimitat al regnat de Ricardo I d'Anglaterra “Cor de León”, començant el 6 de juliol de 1189, data de la seua ascensió al tro. Les proves d'una possessió ininterrompuda o l'us de qualsevol dret des d'eixa data va fer innecessari establir la cessió original. En 1832, el pla de datar la memòria llegal a partir d'un moment fix va ser abandonat; en el seu lloc, es va acceptar que els drets que s'havien gojat durant vint anys (o trenta anys si era contra la Corona) no podien qüestionar-se simplement demostrant que no s'havien gojat en anterioritat. El Tribunal de Cavalleria d'Anglaterra i Gals (Her Majesty's High Court of Chivalry of England and Wals), un antic tribunal civil anglés, va definir el periodo anterior a 1066 com "temps inmemorial" per als assunts de l'heràldica. L'any fixat com a llímit per al registre més antic conservat en la finalitat de ser considerat com un noble inmemorial depén de les tradicions de cada regió en particular.^{cita requerida}

Estructura de les famílies nobles

Les famílies nobles durant l'Edat Mija i fins a l'Edat Moderna estaven integrades per yayos, pares, tios, nebots i inclús els sirvientes. A esta forma se li ha cridat família estesa o de linaje obert. El pare era l'encarregat de cuidar del patrimoni i ellinage per mig dels convenis matrimonials, la primogenitura i l'us de la dote.

Els matrimonis s'arreglaven en atres famílies ellinage de les quals tinguera prestigi i contribuïra en els bens de la família. Era el primogènit qui tenia el dret i l'obligació de contraure matrimoni. El víncul matrimonial era decidit pels pares i parents majors. Els germans menors varons, "segundones", devien decidir entre una carrera militar, eclesiàstica o simplement colaborar en el germà major. Les dònes de la família rebien una dote, és dir, una cantitat de bens que li eren entregats al marit en custòdia i per al sustente de l'esposa, lo que es considerava l'aporte de l'esposa al matrimoni. Este patrimoni era usat en negocis que, en produir guanys, formaven part de la família, que s'havia estés en dit matrimoni. Quan la dòna entrava a un convent se seguia el mateix procedir, puix estava casant-se en Deu. Esta volta, la abad era l'encarregada de l'administració de la dot. Molts dels matrimonis es realisaven entre familiars per lo que l'endogàmia era freqüent; això es feya per a impedir que el patrimoni es dispersara i per a concentrar el poder, pero la consanguinitat cada volta més tancada aumentava la possibilitat d'expressió dels gens recesivos que originaven malties o tares genètiques, com va ocórrer en els Habsburgo (prognatisme), els Borbones (depressió), en els faraons (debilitat immunològica, etc.) o en els descendents de la reina Victoria I d'Anglaterra (hemofília). Inversamente, matrimoniar en la noblea estrangera era una manera de resoldre lluites i problemes entre veïns i generar conexions polítiques convenients entre els regnes i els pobles. D'esta forma, el senyor de la casa tenia un “bon señorío” que conservava i acreixia el seu prestigi, el seu linaje i els seus bens per al seu benefici i el dels seus súbdits.^{cita requerida}

Per països i regions

Espanya

Artícul principal → Títuls reals i nobiliarios d'Espanya.

Erro al crear miniatura:

Retrat del tercer duc d'Alba, un dels més importants representants d'esta família.

En Espanya es referix a les famílies nobles creades durant les Creuades ibèriques o la reconquista, començant en Pelayo en el Regne d'Astúries en el VIII i Carlomagno en la Marca Hispànica a principis d'el IX. En particular, fidalcs de sanc (en virtut de linaje) són "aquells per als que no hi ha memòria del seu orige i no es té coneiximent de cap document que menciona una concessió real, l'obscuritat de la qual és universalment elogiada, inclús més que aquells nobles que coneixen d'un atre modo el seu orige". Un famós, encara que fictici, eixemple d'un fidalc de sanc és Don Quixot, la noblea del qual va ser descrita en la novela com molt coneguda i inmemorial, encara que no li concedia a Dò Quixot cap benefici material que no fora l'exenció del pagament d'imposts. En Espanya, la pertinença a la noblea és encara valorada com una distinció social per a algunes persones,^{cita requerida} pese a tindre un significat llegal merament simbòlic. A este respecto, és interessant citar la Sentència 27/1982 del Tribunal Constitucional:

Retrat del duodècim marqués de Villafranca  (1763–1821).

... el posseir un títul nobiliario, és un fet admés per l'ordenament jurídic actual, que ampara constitucionalment la seua concessió pel Rei a qualsevol espanyol (arts. 62 f) i 14 de la C. I.) com a acte de gràcia o mercé sobre la decisió última, pero en tot cas «segons les Lleis»; que conté normes sobre la seua rehabilitació, transmissió i caducitat, i que protegix l'us dels títuls i perseguix l'usurpació o l'us de títuls per els qui no tinguen dret a ells. Per tant, no pot afirmar-se que el fet de ser o no ser noble, tindre o no tindre títul, carixca totalment de rellevància per a l'ordenament, puix lo irrellevant per al Dret és allò que este no contempla ni regula. I sent un fet lícit el ser noble no pot tampoc considerar-se vexatori ni contrari a Dret el que en efectes llimitats a determinades relacions jurídiques privades s'exigixca la prova de que un mateixa és noble (per eixemple, per a poder ser membre d'un club o associació deportiva privada) o de que lo és el seu cònjuge (com succeïx en el cas que nos ocupa). El principal problema consistix en determinar quin és el contingut jurídic d'un títul nobiliario, o dit d'un atre modo, quins són les conseqüències jurídiques inherents al mateix. Encara que posseir un títul nobiliario és, com hem vist, un fet lícit i compatible en la Constitució, el seu contingut jurídic s'agota en el dret a adquirir-ho, a usar-ho i a protegir-ho front a tercers de modo semblant a lo que succeïx en el dret al nom. Des de 1820 un títul nobiliario és -i no és més que això- una preeminència o prerrogativa d'honor, i per això s'entén nemine discrepante que la seua concessió correspon al Rei com un d'eixos «honors» a que es referix el art. 62 f) de la Constitució. Pero en l'us del títul adquirit per concessió directa o per via successòria agota el títul el seu contingut jurídic, i no és, com en l'Antic Règim, signe definitorio d'un status o condició jurídica estamental i privilegiada. La seua essència o consistència jurídica s'agota en la seua existència.»

Sentencia 27/1982 de 24/5/1982.

França

Membres de l'aristocràcia francesa d'el XVIII en un gravat de 1774.

En França, estes famílies són, en primer lloc, els descendents per llínea paterna i llegítima dels primers ducs de Borgoña, Normandia, Gasconya i Aquitània, i dels comtes d'Anjou, Blois, Bretanya, Champaña, Flandes i Toulouse, i en un segon lloc, dels comtes d'Angoulême, Bigorre, Cominges, Foix, Forez, Perigord, Ponthieu, Rouergue i Vermandois, i els vescomtes de Llemoges, Turena, Béarn, Béziers i Carcassonne, i els senyors de Borbón, Coucy i Beaujeu. Esta noblea ni s'otorga ni es pot accedir a ella.

Irlanda

En Irlanda, les famílies nobles poden, en poques excepcions, rastrejar la seua ascendència per lo manco fins a el IV, en les seues genealogia estenent-se encara més arrere, pero ya entrant en el regne de la mitologia. Els més famosos són els Uí Néill, descendents de Niall dels Nou Rehens, en el nort d'Irlanda, i en el sur de la Eóganachta. Els títuls irlandesos són els noms dels septs (divisions de clans) en sí mateixos, com O'Conor Don, MacDermot de Coolavin, O'Neill de Clanaboy, O'Donnell de Tyrconnell, O'Kelly de Gallagh i Tycooly, O'Toole de Fer Tire, O'Donovan de Clancahill, O'Donoghue dels Glens, McGillycuddy dels Reeks, O'Callaghan de Duhallow i O'Brien de Thomond. Hi ha una vintena d'estes nobles famílies irlandeses que permaneixen, encara que menys dels títuls, potser la mitat, han estat en us continu des d'el XVII. En lo que hui és Escòcia, l'antiga noblea és en realitat molt poca, encara que moltes famílies fan reclams. Els únics verificables solament són unes quantes famílies de les illes occidentals, que no formaven part d'Escòcia quan varen aparéixer per primera volta. Els més coneguts són els extensos Clann_Somhairle, Troba el dò que significa d'orige noble hui, representats pel High Chief del Clan Donald.

Nort d'Europa

En Alemània i Escandinavia, a on els registres no es varen mantindre fins a fa relativament poc, l'any llímit és 1400 d. C. La noblea que pot rastrejar la seua ascendència noble a lo manco fins a l'any 1400 es coneix com Uradel.

Regne Unit

En Anglaterra, ellindar per a ser considerat un noble inmemorial seria l'any 1189, el tradicional temps inmemorial. No obstant, en la noblea d'Anglaterra, el més antic títul és el del baró de Ros, creat com a Parell hereditari en 1264.

Rússia

En la Rússia Imperial, existia una categoria similar anomenada древнее дворянство ("Antiga noblea"). No tenia un any establit, pero requeria traçar el seu linaje a partir de Riúrik de Nóvgorod (Rurikidas) o Gediminas de Lituània (Gediminidas).

Tipos de noblea

Fotografia del emperador etíope Haile Selassie (1930) rodejat de membres de la cort.

És la noblea real, ya que el restant dels tipos de noblea es referix a persones que varen adquirir els títuls de noblea per concessió d'un Sobirà.

• Noblea de privilegi: la que concedia el monarca de cada nació o Estat com recompensa de servicis prestats a l'Estat o accions glorioses, podent ser personal o transmisible.
  • Personal quan es concedix únicament a un subjecte per a que d'ella goge mentres viva i desapareix en el seu decés.
  • Transmisible quan la tinença és per a la persona a qui s'otorga i per als seus descendents de manera que passa a tots els graus en llínea recta de varó en varó. S'otorgava en una carta eixecutòria d'hidalguía.

• Noblea de sanc: noblea heretada dels majors, és dir la que ve per linaje. Quan esta noblea es du transmetent des de temps anteriors als registres existents, també es denomina noblea inmemorial (és sentit ampli). És el cas de la majoria de fidalcs, que gojaven del seu ranc sense precisar de document de concessió o carta eixecutòria d'hidalguía.

• Noblea de toga: noblea adquirida per l'ocupant d'un càrrec vitalici al servici de la corona. Era característica de la França del Antic Règim. Els càrrecs vitalicis eren sobretot d'índole judicial (membres dels Parlaments de França), recaptadors d'imposts o inspectors de finances, o càrrecs cortesanos. Els ocupants del càrrec tenien l'estatus de noblea de forma vitalícia, pero si tres generacions d'una mateixa família ocupaven càrrecs que otorgaven noblea de toga, la família quedava ennoblecida permanentment. Este tipo de noblea d'orige burgués, molt recelosa d'i militant contra la noblea tradicional, va tindre un paper fonamental a l'hora de propiciar la caiguda del Antic Règim durant la Revolució Francesa. Un atre criteri és el que distinguix a:

• Alta noblea, els grans d'Espanya o pares de França i els títuls (príncips, infants, ducs, marquesos, comtes, vescomtes, barons).
• Baixa noblea, que en Espanya està representada pels senyors, fidalcs, escuders, infanzones, cavallers etc., que únicament gojaven de la seua condició privilegiada, pero no tenien per qué tindre rendes per a sostindre un modo de vida compatible en tal condició. Esta noblea menor provenia dels cridats ricoshomes o ricohombres, magnats, celebritats, persones principals o próceres plebeus en suficients mijos de fortuna com per a poder destacar en elloc que habitaren i contribuir a la guerra, per lo que eren triats per a la noblea pels reis per a acréixer el seu fonsado o respal militar, a canvi d'otorgar-els una eixecutòria d'hidalguía o un títul major, en la consegüent exenció de pagar l'impost denominat pit que pagaven els plebeus. La condició de senyor d'un señorío o feu, depenent del tamany o riquea d'est, normalment donava els recursos necessaris per a mantindre una forma de vida compatible en la noblea: és dir, el no treballar. El grau de cavaller, que normalment coincidia en la pertinença a una Orde Militar o Orde de Cavalleria, podia proporcionar rendes suficients o no (hi havia cavallers de mogollón, als que calia mantindre en la sèu de l'orde). Atres situacions per les que un noble podia adquirir rendes que li permeteren accedir a l'alta noblea eren la posició en la Cort —noblea cortesana—, o en la guerra. La funció militar de la noblea va ser molt important en l'Edat Mija i en l'Edat Moderna, en ser considerada la contraprestació que els nobles devien a la societat a canvi de mantindre el seu status social i econòmic privilegiat. En Espanya, a finals d'el XVI la noblea va començar a perdre la seua vocació guerrera, deixant els càrrecs militars en mans de mercenaris, mentres en atres països la noblea seguia jugant un paper important en l'eixèrcit. En el XVIII es va reformar l'eixèrcit espanyol per a tractar de tornar a otorgar els alts càrrecs militars als nobles. Finalment, en el XIX varen desaparéixer els requisits de noblea.

Característiques

Erro al crear miniatura:

Membres del clan Minamoto, una de les famílies més importants i poderoses en l'història de Japó.

Algunes de les característiques d'esta classe social eren que no pagaven determinats imposts, tenien grans extensions de terres i gran cantitat de llauradors o siervo que treballaven per a ells. Si un siervo conseguia sobreviure durant un any i un dia llunt del seu senyor podia conseguir la llibertat. Els nobles posseïen castells i armes. Disponien de temps lliure per a la caça, la peixca i inclús per a organisar tornejos com les justes o combats en espases en temps de pau. En el cas d'esclatar algun tipo de conflicte armat, estaven obligats a posar-se al servici del rei per a les guerres. En este sentit, l'identificació de la noblea en el servici de les armes tenia com a efecte que, ademés de reservar-se als membres de l'estament els llocs de direcció dels eixèrcits, estigueren exents de les levas obligatòries. Esta era una fòrmula de reclutament que algunes Monarquies, com l'hispànica, varen començar a aplicar a fins d'el XVI.

Erro al crear miniatura:

Fotografia de Cayetana Fitz-James Stuart, duquesa d'Alba (1961), qui es va tractar de la persona en més títuls nobiliarios del món, en més de cinquanta.

En Espanya les seues prerrogatives estaven regulades per les lleis (fonamentalment en les Sèt Partides i la Novísima Recopilació) i eren les següents:

• Estaven exents de tributs concernents als plebeus, si ben devien contribuir per a la reparació de murs, cerques, fonts i ponts.
• No podien ser encarcerats per deutes de naturalea civil, pero ho podien ser per les que procedien de delicte o casi delicte i de pits o drets reals, si be en semblants casos havien de posar-se en presó separada de la destinada als demés.
• Podien anar a presó per delicte penal (robo, homicidi, etc.) pero en la virtut d'estar en una cela separada dels demés reclusos.
• No podien sofrir tortures (ser posats a tormentos).

• No podien ser condenats de l'injúria que hagueren fet a un atre.
• No podien ser condenats a pena de mort.

Història

Grècia

Teseo va dividir al poble d'Atenes en dos classes, distinguint els nobles dels artesans i triant als primers com a caps de religió, sent els únics magistrats. Abans de Licurgo, es distinguien en Lacedemonia dos classes de ciutadans: els grans o nobles i els chicotets i plebeus. Pero desijant este llegislador borrar les diferències de classes, va abolir totes les distincions, fent una distribució igual de les terres entre tots els ciutadans i abolint les distincions entre les persones.

Solón, en reformar la República d'Atenes, va deixar les dignidades, el mando, el poder, l'autoritat i els honors en mans dels nobles i els rics. S'elegien els arconts, els juges del Areópago, el senat dels Cinccents i tots els principals magistrats i els generals de l'eixèrcit. Es reservava al poble o la plebe els càrrecs lucratius o poc honrosos en el dret de sufragi en les assamblees.

Roma

La primera divisió que va fer Rómulo dels seus vassalls, va formar el cos de la noblea de persones distinguides pel seu mèrit, pels seus servicis i per les seues riquees. Els va donar el nom de patres i va formar d'ells un senat, i tot el restant de la nació es va cridar poble, plebs, d'a on ve la distinció dels patricios i plebeus. Hi havia dos graus de noblea en relació a el naiximent, que eren els següents:

• Ingenus que eren els naixcuts de pares lliures i que havien gojat sempre de la llibertat.

• Gentils, que tenien gentem et familiam o que descendien d'una família antiga: en acabant de que els plebeus varen ser admesos a les magistratura, els que eren elevats a elles participaven de la noblea que li anava anexa, en la diferència de que se'ls cridava novi homines, hòmens nous, per a donar a entendre que havien segut novament ennoblecidos.

• Entre els romans hi havia certes ocupacions que donaven dret als que els eixercien per a fer el seu retrat o pintura o escultura, ius imaginum, lo que ennoblecía una família. Les famílies que havien tingut magistrats curules, posaven en els atris de les seues cases certs armaris en vàries casetes i en ells el retrat d'algun dels seus majors en cera en colors al natural. Una llínea tirada d'alt a avall a la manera dels nostres arbres genealògics significava la filiació i descendència. En els sepelis es treen estos retrats i es duyen en processó darrere del cadàver a modo de triumfo.

• També hi havia alguns atres signes exteriors de la noblea, com eren les bolitas d'or que es penjaven al coll dels chiquets i els cristals que duyen en el seu calcer. Açò va ocórrer en atres civilisacions antigues, com varen ser els perses, que tenien dret d'anar sempre a cavall. En l'antiga Índia que es distinguien pels seus trages de biso. Els atenienses en els seus adorns d'or en el cap. Els bretones pel color blau que es pintaven.

• La noblea en Roma no estava deificada, pero sí es trobava figurada en molts monuments antics com en els següents:
  • En les medalles de l'emperador Cómodo li la veu representada, com observa Montfaucon, per una dòna en peu en una llança en la mà dreta.
  • Una medalla de l'emperador Geta la representa en hàbit talar, tenint una llança en una mà i en l'atra una figura de Minerva, aludint als dos modos d'adquirir la noblea, per les armes o per les lletres.
  • Gravelot coloca una estrela sobre el seu cap o la sòrt que presidix al naiximent.

• En temps dels emperadors romans es troba algun eixemple de noblea adquirida, no per l'eixercici d'alguna alta magistratura, sino per concessió imperial, lo que fa a pujar a época ben remota el ennoblecimiento per cartes del monarca donat a conéixer posteriorment per Jean François de Vaines en la seua obra Diccionari raonat de diplomàtica (Dictionnaire raisonné de diplomatique), conegut com a protocol de dignidades augustals.

Poble judeu

Moisés parla de la noblea en ellibre del Deuteronomio. En el Levítico es diu que el sum sacerdot no mesclarà la sanc de la seua linaje en gent plebea. No obstant això solament consta en bíblies cristianes, per lo que és tendenciós basar-se en estes senyes com a referència històrica. S'entén per nobles aquells que eren coneguts i distinguits del comú de les gents, els quals varen ser nomenats príncips i tribunos per a governar al poble judaic. En els llibres de la Torá es parla de la tribu de Levi d'a on provenen els cohanim o sacerdots que dirigien les cerimònies religioses en el primer i segon temple. Ademés es parla del nomenament de Reis (no necessàriament com a càrrec hereditari), ademés d'existir el nomenament de Juges encarregats d'assunts menors.

Noblea feudal

Tot posseïdor d'un feu era noble, pero la major o menor importància dels feus va contribuir a establir diversos graus en la noblea. Els més enaltits eren els ducs, comtes i marquesos, poderosos senyors que solament rendien homenage als reis i d'els qui depenien numerosos vassalls. De menor jerarquia, eren els cridats en França barons, i en Espanya rics-hòmens, els qui a la seua volta rebien l'homenage de senyors d'inferior categoria, posseïdors de feus més chicotets. Estos últims constituïen la chicoteta noblea i eren cridats castellans, fidalcs o cavallers. (Com els nobles combatien a cavall, el terme cavaller es va convertir més alvance en sinònim de noble).

L'herència dels beneficis havia convertit en el pas del temps als senyors feudals en un orde social tancat: ya no es podia fer un de noble per mèrits o pels càrrecs eixercitats, s'era de naiximent. Per a reforçar el poder sobre un territori, per a concentrar-ho i per a assegurar la transmissió de pare a fill, la noblea va adaptar una estructura familiar fundada en elinaje; és dir, regulada per la descendència masculina dels primogènits d'un mateix antepassat. Els fills no primogènits aplegaven al ranc de cavallers a través d'una cerimònia reglamentada, una investidura que presuponia la consignació de les armes i de les insígnies.

Noblea espanyola

Artícul principal → Títuls nobiliarios d'Espanya.

L'orige de casi tota la noblea espanyola es troba en l'época de la reconquista, que els successors de Don Pelayo varen tirar en les montanyes d'Astúries els fonaments de la nova monarquia que havia d'expulsar als àraps d'Espanya. Els descendents dels godos varen mantindre inicialment una certa precedència, pero en seguida varen ser incorporant-se per mèrits els qui derramaven la seua sanc en la reconquista, i es varen concedir mercés a els qui repoblaven les perilloses terres fronterices otorgant-els els privilegis propis de noblea o hidalguía. També se'ls donava honra i franquea que servien als demés a seguir l'eixemple i com a forma d'estimular als demés a anar al combat no solament en defensa del territori, sino com recompensa personal, reconeixent les més ilustres cases d'Espanya el seu orige en persones particulars que per les seues gestes varen meréixer ser recompensades en títuls de noblea per a sí i els seus descendents, aplegant a conseguir en el temps les dignidades de cavallers, comtes, marquesos, ducs i ricoshombres i fins a la Grandea d'Espanya.

Nobles i Iglésia catòlica

Segons el Diccionari de dret canònic: traduït del que ha escrit en francés l'abat Andrés, volum 4, 1848, la veu nobles, noblea:

Cabildos catedralicios i corts senyorials espirituals

En Espanya l'estructura de les famílies nobles propiciava que varis dels seus membres, dels fills secundones i dònes, s'ingressaren a la vida eclesiàstica. D'esta forma es generaven aliances, s'aumentava i difonia el prestigi, s'incrementava el patrimoni familiar i es facilitava l'influència en els governs municipals per mig de les activitats dels cabildos catedralicios i les corts senyorials espirituals. Els hòmens podien ingressar tant al clero regular com al secular. Per a obtindre un càrrec dins de la Corona espanyola devien obtindre, per lo manco, el títul de bachiller en alguna universitat. La carrera com a funcionaris reals contribuïa tant al seu prestigi com a la seua fortuna. Si formaven part d'un cabildo catedralicio tenien ingerència tant en assunts econòmics, polítics i socials, ya que estos s'encarregaven de:

• Transferir i controlar les rendes dels diezmos.
  • Fungir com a mediador de conflictes.

• Realisar tasques de propaganda i llegitimació. Per mig dels mecenages nobiliarios es fundaven temples que eren ornamentados en elements iconográficos i heràldics. Ademés s'encarregaven de l'organisació de festivitats religioses.

Durant els sigles XVI i XVII, la noblea espanyola va donar forma a les corts senyorials espirituals. Estes varen ser un model educatiu de realea i dinastia piadosa que vivia en palaus-convents a on es dedicaven a fer oració i a observar el compliment dels manaments rituals-sacramentals, mateixos que servien com a eixemple de virtuts catòliques. Les cases o palaus es convertien en espais sacralizados que donaven difusió, llegitimació i reconeiximent a l'aristocràcia. Este model religiós tenia l'objectiu de permetre que tots, especialment els que no estaven encarregats de dirigir les institucions, practicaren les virtuts i la gràcia de Deu. Els fidels s'adaptaven a la tasca segons el seu estat jurídic i social (flares, òrfenes, fills bastardos, viudes, dònes que no s'havien casat, esposes). D'esta forma els súbdits podien participar activament per a combatre la herejía i alcançar la pau del regne. En un orde jeràrquic, corresponia al rei i als nobles complir l'obligació en Deu per a mantindre la religió per mig de la doctrina i l'eixemple.

Quan els príncips són mals, llaugerament cauen els súbdits i són pervertidos els regnes. Aixina com els bons són resucitats i en virtut establits. Quan els príncips són bons i devots, són molt bons per a sí mateixos i per a molts. Són causa que les virtuts siguen estimades i les bones costums amades i proseguides, i siguen, per tant, els seus regnes reformats i aumentats, sublimados i establits. I són causa que el nostre Senyor Deu siga més conegut i servit en tot el seu regne, i alcancen per a sí major felicitat en els cels i salut temporal i eterna per als seus pobles.

El model de realea i noblea devota i espiritual va produir beatas, sants, flares, místics, profetes que practicaven les virtuts personals (generositat, paciència, oració, assistència a missa), el domini de les passions, la pietat en els necessitats (visita i curació dels malts, predicació de la doctrina), les donacions a l'iglésia, fundació de convents, monasteris i hospitals. Eixes corts senyorials, a voltes chicotetes cases en ciutats i viles, formaven extenses rets que conectaven convents, monasteris, beaterios a través de tot el regne. Estes tenien relació en les aliances i parentesc de les grans famílies de la noblea (Guzmán, Ponce de León o casa d'Arcs, etcétera). Aixina que la conexió entre les rets de corts senyorials interactuaven en l'establiment i la difusió de les órdens religioses. D'esta forma s'ensenyava als fidels de menor ranc social en les devoció catòliques. La política hispana entrellaçava el funcionament entre les institucions civils i eclesiàstiques, mateixa que es va seguir posteriorment en les colónies.

La prova de ser noble

Hi ha proves per a demostrar la pertinença a la noblea en Espanya que són les següents (segur fins a principis d'el XX):

• El títul de la seua concessió.
• Prova de possessió local acreditant que el pretenent i el seu pare han estat en possessió d'hijodalgo per espai de 20 anys i en la seua virtut se li mana guardar la possessió d'hijodalgo en la localitat en a on viu solament denominat fidalc de gotera o de canals adins que significa que eixint delloc ya no ho és.
• Prova de possessió general en que s'ha demostrar de tres persones, el del pretenent, el seu pare i el seu yayo per igual temps de vint anys complits i continus i al que ho provara es mana amparar en la possessió de la hidalguía que li ha de ser guardada generalment pero no se li declara fidalc en propietat, perque este litigi es conserva al procurador fiscal i al concejo del poble per a que seguixquen el seu dret i, si estos vencen despuix, es mana despullar de la possessió al pretenent.

• Prova de propietat posesoria que es conseguix provant la del pretenent, pare i yayo i la prova de la inmemorial i es demana eixecutòria i es declara hijodalgo al pretenent imponent perpetu silenci als contradictores.^{cita requerida}

Títuls i denominacions

Membres de l'aristocràcia polaca 1576–1586

En la noblea existien moltes classes i denominacions que formaven categories en elles mateixes, conegudes en els següents noms:

• Infanzón, denominació baix la que s'agrupa a les distintes classes de nobles no titulats en el Regne d'Aragó. Podien ser hermunios o de privilegi.

• Hidalgo o hijodalgo , persona que per la seua sanc és d'una classe noble i distinguida. En l'antic règim eren majoritaris en Cantàbria, Astúries, Viscaya, Guipúscoa i molt numerosos en Castella la Vella i Navarra.

• Simple. De solar conegut i de reportar 500 sòus, és dir, de casa més antiga i noble pertanyent a una família.

• Gentilhombre, noble que servia en casa dels reis.
• Escudero, persona de la noblea generalment emparentada en una casa ilustre per la que és reconegut i tractat com a tal, fidalc al servici d'una gran casa.
• Cavaller, fidalc de calificada noblea, membres de les Órdens Militars, etc.
• Ricohombre, el que en lo antic pertanyia a la primera noblea d'Espanya.
• De pendó i caldera, es tracta de rics hòmens de Castella en privilegis per part dels reis en tindre com a divisa un pendó per a movilisar gent i la caldera que les despeses corrien del seu conte.
• Comte, títul nobiliario que concedien els reis i en l'Edat Mija equivalia a governador d'una comarca.
• Marqués, títul nobiliario que correspon al magnat que estava al front d'una marca o frontera de la seua nació.
• Duc, títul nobiliario que es deriva dels antics governadors militars (dux).
• Archiduc, príncips de la casa d'Àustria.
• Infant, els fills no primogènits dels reis de la península ibèrica, açò és, els fills dels reis de Castella, Aragó, Navarra, Portugal i Espanya.

• Vescomte, persona que substituïa al comte.
• Baró, títul nobiliario de més o menys dignitat segons el país d'Europa.
• Baronet, títul hereditari anglés ubicat en la piràmide nobiliaria baix del Baró pero damunt del Cavaller.
• Nobile, títul italià de noblea equivalent a baronet.
• Senyor, títul nobiliario posseïdor d'estats i llocs.
• Príncip, títul que tenia diverses consideracions segons els països:

• el príncip de Gals era el successor a la Corona anglesa, i posteriorment a la britànica.
• el príncip d'Astúries era el successor a la Corona castellana, i posteriorment a l'espanyola junt en el títul de príncip de Viana i Girona.
• el príncip de Girona era el successor a la Corona d'Aragó, posteriorment afegitó al d'Astúries i Viana per a l'hereu de la Corona espanyola.
• el príncip de Viana era el successor al Regne de Navarra, sent posteriorment un dels tres títuls en categoria de príncip que rep l'hereu a la Corona espanyola.
• En França, Itàlia i atres països era un títul de l'alta noblea.

• En el Sacre Imperi, i en les posteriors Confederació Germànica i Imperi Germànic, era una categoria del noble que governava un territori en funcions anàlogues a les de monarca. Abans de 1356 tenien el dret d'elegir a l'Emperador.
• Alguns monarques, especialment dels Estats chicotets, prenen el títul de príncips.

• Delfí, títul del successor dels reis de França des de 1349, anteriorment del noble senyor de la regió del Delfinat.
• Gran d'Espanya, individu de la primera noblea en importants rendes i privilegis. Un d'ells era poder cobrir-se davant el rei o en el cas de les senyores assentar-se davant de la reina. També eren cridats «cosí» pel rei. La dignitat de gran d'Espanya, que va succeir a la ricahombría antiga, va ser la que va gojar de majors consideracions i més dignidades. Dits privilegis eren ralatius al servici interior de palau, persones reals, govern de la nació, eixèrcits, suprema administració de justícia i unes atres. Ser gran d'Espanya era com un salvoconducte per a aspirar als càrrecs més importants dels distints regnes en Espanya. Els primers nobles coneguts durant la Restauració d'Espanya varen ser coneguts com infanzones, caudillos de les cases fortes (com varen ser Don Pelayo en Astúries, García Jiménez en els Pirineus i García Íñiguez de Pamplona en el regne de Pamplona). Varen ser els verdaders i antics solars de la noblea en Espanya. Estos primers nobles varen conquistar des de les seues fortalees moltes terres i despojos en els que es varen fer poderosos. Heretaven estes possessions els fills majors, i els segons eren pobres cridant-se tots infanzones. Posteriorment este nom es va entendre per hijodalgo i pertany ya a la romanç castellana.

Alfonso X, en les seues lleis, va donar el verdader sentit etimològic a la paraula noblea en comparar-la en la llengua castellana en "be". Per això varen ser varen cridar fijosdalgo que mostra tant com a fixos de be, és dir, com a fill d'home que té lo que ha de menester i que no és pobre ni viu en estat vil. Els primers hijosdalgo varen ser aquells que quan la terra s'anava conquistant dels moros, eixien en armes i cavalls seus a ajudar al rei. Posteriorment als més poderosos rics hòmens, dignitat de la mateixa noblea que era de major valia. D'esta varen procedir els nostres actuals grans d'Espanya. A través el temps, estes cases nobles varen aplegar a adquirir tal consideració que es varen otorgar no solament als particulars que s'havien distinguit, sino als mateixos príncips de la sanc real (vejau el memorial del duc d'Arcs). Este fet va elevar a Felipe V del que es diu, entre atres coses, que el títul de gran d'Espanya no solament se'ls va donar als nets llegítims dels reis d'Espanya. Ademés se'ls otorgava als fills i nets llegítims dels reis o príncips, espanyols o estrangers que aplegaren a Castella. D'esta forma els príncips sobirans d'Europa no obtenien més grau ni dignitat que la de ricahombría o grandea. Açò es va justificar en el temps del rei don Alfonso X el Sabio quan es confirmen els seus privilegis com a rics hòmens a les següents persones:

• Els ducs de Brabante i de Borgoña.
• El marqués de Monferrato.
• El comte de Flandes.
• Els vescomtes de Bearne i de Llemoges. Tenien algun reconeiximent a la Corona. Per esta mateixa raó els confirmaven en eixos privilegis i en els atres grans els reis de Granada, Múrcia i Boira, de Jerusalem, l'emperador de Constantinopla i els cunyats de l'emperador Federico II, etcétera. En esta época els nobles i grans d'Espanya no solament varen alcançar una estimació honorífica. També varen gojar d'Estats i señoríos, a on varen ser chicotets sobirans. Es relacionaven uns en uns atres per la seua genealogia o contant entre els seus ascendents, noms ilustres i gloriosos. En el Memorial del duc d'Arcs es diu lo següent d'algunes cases nobles d'Espanya:

• Que la casa de Lara que procedix dels comtes de Castella, va tindre en Espanya la sobirania de Molina i Albarracín i en França el ducado de Narbona. Que el señorío de Lara va recaure per sanc en la casa real de Castella i que encara es posa en els dictats de V. M. el señorío de Molina que va anar d'esta casa.

• Que la casa d'Haro va obtindre grans prerrogatives i d'esta casa procedixen també les de Mendoza i Ayala, de la sanc de les quals participava la casa real.

• Que la casa de Velasco, ilustre entre totes les més antigues d'Espanya, procedix de Nuño Núñez Rasura, un dels juges de Castella i descendent dels reis Hermenegildo i Recaredo. I les cases de Falca i Girón, que unides varen produir als ducs d'Escalonada i Osuna, descendixen de l'infant Aznar Fruelas, fill de Fruela II, rei de León.

• Que la casa de Moncada prova, en testimoni dels mateixos reis d'Aragó, procedir dels comtes sobirans de Barcelona i no solament es va enaltir per matrimoni en els sobirans d'Urgel, Empúries, Provença i uns atres, sino que va gojar molts anys el principat de Bearne que va recaure per sanc en l'augusta casa de França.

• Que la casa de Toledo, sempre fecunda en llínees i héroes, no solament es creu procedent dels antics reis godos, sino que va tindre la sòrt de que pertanyguera la seua sanc en l'estat de Casarrubios, al rei catòlic per la seua llínea materna, i a V. M. una atra volta per la serenísima reina María de Médicis, la seua tercera yaya, que era neta de donya Leonor de Toledo, gran duquesa de Toscana (vegen-se linaje i genealogia). Per tant, els grans i rics hòmens varen tindre una alta consideració en la monarquia dels sigles mijos a la que varen unir l'influència que els donava el seu valor personal, les seues riquees i les grans forces que podien dispondre. I estes varen contribuir eficaçment a la restauració de la monarquia i a l'expulsió dels sarracenos d'Espanya (vejau reconquista). Posteriorment, va ser necessari tallar esta influència pels perniciosos efectes que es varen deixar sentir en els sigles XIII i XIV. Els nobles, amos d'immensos estats i acaudillando numeroses huestes que els reconeixien pels seus senyors naturals i els respectaven més que al monarca mateix, varen aplegar a ensoberbecerse fins a l'extrem que la Corona va tindre que entrar en vergonyoses transaccions en ells. Els monarcas es varen vore obligats a donar entrada en les Corts als plebeus, o siga, a l'estat pla (vejau Corts de Castella), per a fer causa comuna contra la noblea perque el monarca vea cercenada la seua autoritat per la prepotència dels nobles. D'esta situació de regnats precaris davant la prepotència dels nobles hi ha varis eixemples, alguns dels quals són els següents:

• Del regnat d'Enrique III que va ser a cada pas víctima de l'ambició i orgull dels magnats.

• Del regnat de Pedro el Justicier va tindre que descarregar contra alguns nobles prepotents tot el pes del seu còlera per a porgar al país de molts mals que li assolaven oferint en les seues persones terrible i eixemplar castic a l'ambició desenfrenada i licenciosa.

• Reconquistada la monarquia, els grans varen seguir l'impuls que el tro els donava, perque sempre es retratava l'influència del sobirà en els magnats i poderosos que rodegen el tro.

• En els Reis Catòlics varen ajudar en la conquista de Granada i varen fer expedicions al Nou Món.

• En Carlos V varen viure sempre en campanya participant de les seues conquistes, llorers i desacert.

• En Felipe II d'Espanya ya no varen ser més que cortesanos, escomençant la seua decadència.

• En l'época de Felipe IV la majoria dels nobles en Espanya es varen amprar en galants aventures i en intrigues palatines.

• Des d'eixa época i en avant la majoria dels nobles en Espanya no varen ser més que un luxós adorn del tro i de la monarquia, compost d'una multitut de títuls nobiliarios que residien i medraban en la Cort per a conseguir càrrecs polítics. Per eixemple, el de governador d'una província, virreyes en el Nou Món, etc., i gastaven en ella les rendes que els produïen els seus estats, molts d'ells en lastimoso abandó.

Noblea en els antics estats alemans

Dins de la noblea forànea austríaca i alemana, els títuls apareixen en el seu idioma original, l'alemà, per lo tant la traducció d'eixos títuls a l'espanyol és com seguix:

• Erzherzog/Erzherzogin: archiduc/archiduquesa
• Herzog/Herzogin: duc/duquesa
• Prinz/Prinzessin (en el sentit de fill/filla o espós/esposa del rei/de la reina), Fürst/Fürstin (com a títul d'alguns sobirans, p. eix. Príncip de Mónaco): príncip/princesa
• Graf/Gräfin: comte/comtesa
• Freiherr/Freiin/Freifrau: baró/baronesa de naiximent/baronesa consorte
• Edler Herr/Edle Herrin: noble senyor/noble senyora

El títul de noble senyor (Edler Herr) és un títul especial i molt escàs (un d'ells és el de S. A. S. la princesa i noble senyora Sophie zur Lippe-Weissenfel) i per a aquells que ho tinguen és un complement del títul de príncip o duc i solament poden ostentar-ho estos dos últims.^{cita requerida}

Noblea en l'antic Regne d'Hongria

Artícul principal → Noblea i realea en el Regne d'Hongria.

A diferència dels títuls en nacions anglosaxones o franques, en Hongria fins a mediats d'el XV, tots els nobles posseïen el mateix ranc, i lo que els diferenciava era la cantitat de propietats que tenien. Després de la regència de Juan Hunyadi i del regnat del seu fill Matías Corvino, es varen començar a otorgar els títuls de baró i comte, com recompensa per fets heròics front als turcs otomans invasores, o senzillament per servici al rei hongarés. Estos nous títuls no estaven lligats a un territori en particular, com ocorria en atres nacions, a on hi havia comtats, baronatos i señoríos (és dir, no existia un títul de «Baró de Montesquieu» que s'heretava). Els tres rancs nobiliarios en Hongria varen ser llavors el de comte, baró i senyor noble hongarés. Per una atra part, els nobles hongaresos heretaven un «antenombre nobiliario» (nemesi előnév) que era senzillament el nom de la seua propietat principal, que es colocava davant dellinage en una lletra «i» per a denotar el «de» de pertinença. D'esta manera, la família noble Horthy de Nagybánya en hongarés es denota: nagybányai Horthy. Els títuls nobiliarios i antenombres nobiliarios varen ser suprimits en 1945 en l'arribada del comunisme i la dissolució del Regne hongarés.^{cita requerida}

Bibliografia

• Diccionari enciclopèdic hispà-americà, Barcelona, 1887–1889, Montaner i Simón.
• Enciclopèdia moderna. Diccionari universal de lliteratura, ciències, arts, agricultura, indústria i comerç, Madrit, 1851, Francisco de Paula Mellado.
• Abaté Gabriel François Coyer.- La noblea comerciant, traducció del francés per Don Jacobo María d'Espinosa i Cantabrana, 1781, J. Ibarra, Madrit
• Anals de la noblea, de 1880 a 1890
• Areilza Carvajal, José Mª [et al.], Compendio de dret nobiliario, Ronda: Real Maestranza de Cavalleria; Madrit: Diputació Permanent i Consell de la Grandea d'Espanya; Sevilla: Real Maestranza de Cavalleria; Madrit: Cívitas, 2002
• Argote de Molina, Gonzalo.- Noblea d'Andalusia, Jaén: Riquelme i Vargas, 1992.
• Armes i triumfos, Fets heròics dels fills de Galícia. Elogis de la seua noblea... escribélos Frai Felipe de la Gándara de l'Orde de Sant Agustín, Madrit: per Pablo de Val, 1662.
• Barriobero, Juan, La noblea espanyola: el seu estat llegal, Madrit, 1902
• Basanta de la Riva, Alfredo, Noblea guipuscoana, Archius, 1933.
• Benet Capara, J. M.- Fonaments de la noblea de Catalunya, Madrit: Hidalguía, 1957.

• Bethencourt, Francisco Fernández de.- Història genealògica i heràldica de la monarquia espanyola, casa real i grans d'Espanya. per F. F. de Bethencourt, Madrit 1900, 10 vols.
• Clavero, Bartolomé.- Mayorazgo:.., Madrit: Sigle XXI, 1989.
• Catàlec alfabètic dels documents referents a hidalguías conservats en la secció de Consells Suprimits, Archiu Històric Nacional, 1920
• Carrasco Martínez, Adolfo.- Sanc, honor i privilegi:.., Barcelona: Ariel, 2000.
• Comte de Donya Marina, Armorial d'Aragó, 1991, Osca
• Comte i Cervantes, José Ignacio, Els cavallers de les Reals Maestranzas de Cavalleria en la Nova Espanya, (pròlec de Concepció Algaba González), Ronda: Real Maestranza de Cavalleria; Valéncia: Pre-Texts, 2007
• Comtesa d'Aranda, Llàgrimes de la noblea, 1639 (en esta obra la comtesa plora la pèrdua de les virtuts d'antany de la noblea espanyola)
• Courcelles, J. B. P. J.- Histoire génélogique et héraldique dones pairs de France..., París, 1822-33, 12 vols.
• Dames catalanes ilustres, 1917
• Del Corral, Juan.- Noblea de Catalunya, Madrit: Hidalguía, 1954.

• Dewald, Jonathan.- La Noblea Europea: 1400–1800, Ronda: Real Maestranza de Cavalleria; Madrit: Diputació Permanent i Consell de la Grandea d'Espanya; Valéncia: Pre-Texts, 2004
• Díaz Ibáñez, Jorge.- Iglésia i noblea en la Sevilla Baixmigeval, Madrit, Anuari d'Estudis Medievals, juliol-decembre, 2009
• Domínguez Ortiz, Antonio.- L'Antic Règim:.., Madrit: Aliança, 1986; Les classes privilegiades en l'Antic Règim, Madrit: Istme, 1985.
• Epistolario de la noblea espanyola / Revista que dedica a la seua Majestad el rei Don Alfonso XIII el Centre d'Acció Nobiliaria, Madrit: Imprenta Clàssica Espanyola, 1916-1917.
• Feliços de la Font, María d'el Mar.- La Nova noblea titulada d'Espanya i Amèrica en el sigle XVIII..., Almeria: O. de A., 2012.
• Fleckenstein, Josef, La cavalleria i el món caballeresco (en colaboració en Thomas Zotz; inclou un estudi sobre la cavalleria castellana de Jesús Rodríguez-Velasco), Ronda: Real Maestranza de Cavalleria; Madrit: Sigle XXI d'Espanya: Fundació Cultural de la Noblea Espanyola, 2006
• Fluvià i Escorsa, Armand de.- Els Vescomtes i Vizcondados de Barcelona...., Madrit, 1985.

• García Hernán, David.- L'aristocràcia en l'encreuament, Còrdova, 2000; La noblea en l'Espanya Moderna, Madrit: Istme, 1992; Els Grans d'Espanya en l'época de Felipe II...., Madrit, 1993.
• Guia de forasters:..., Madrit: Imprenta Nacional, 1865; Guia de forasters en Madrit, Madrit: Imprenta Nacional, 1838-1872.
• Gerbet, Marie Claude.- Les noblea espanyoles en l'Edat Mija:..., Madrit: Aliança, 1997.
• Huarte i Jáugueri, José María de, Nobiliario del Regne de Navarra, 1923.
• Kyritses, Demetrios S.- The Byzantine aristocracy.., Tesis, Harvard University, 1997.
• Mandramany i Catalayud, Mariano, Tractat de la noblea de la Corona d'Aragó... comparada en la de Castella, 1788
• Marichalar, Antonio, Risc i ventura del Duc d'Osuna; ensaig biogràfic, Madrit, 1933
• Marqués i Espill, Antonio, Memòries de Blanca Capello Gran-Duquesa de Toscana..., 1803, Madrit, Impressora de Don Antonio Creuat (biografia d'una duquesa de la noblea toscana)

• Mendoza i Bobadilla, Francisco de, El tizón de la noblea espanyola, sigle XVI (dirigida al rei don Felipe II a on posava en dubte la neteja de sanc de la noblea espanyola)
• Merino Álvarez, Abelardo, La societat abulense durant el sigle XVI: la noblea..., Madrit, Impresa del Patronat d'Òrfens dels Cossos d'Intendencia i Intervenció Militars, 1926
• (1988).«Milícia i noblea en el sigle XVIII».Quaderns d'Història Moderna.9

121-137.ISSN 1988-2475.Consultat el 15 de juny de 2016.

• Naudet, M., De li noblesse et dones recompenses d honneur chez els romains, París, 1863
• Pérez i López, Antonio Javier, Discurs sobre l'honra i deshonra llegal: en que es manifesta el verdader mèrit de la noblea de sanc, 1781
• Pers, Manuel, Resenya històrica sobre l'aristocràcia espanyola des de l'invasió dels godos fins a 1836, 1836, J. Verdaguer, Barcelona.
• Portugal, Pedro de.- Nobliario del Comte de Barcelos..., Madrit: Alonso de Parets, 1646.

• Powis, Jonathan, L'aristocràcia (pròlec de Fernando Bouza; traducció i notes de Juan José Herrera de la Molga), Ronda: Real Maestranza de Cavalleria; Madrit: Sigle XXI d'Espanya: Fundació Cultural de la Noblea Espanyola, 2007
• Processos contra els nobles de l'Unió aragonesa en 1301, Barcelona 1870 dels archius inèdits de l'Archiu General de la Corona d'Aragó
• Quintanilla Ras, MªC..-La Noblea senyorial en la corona de Castella, Granada, 2008.
• romanç històrica del noble castellà D. Juan de la Terra i..., 1800, Valéncia, Imprenta d'Agustín Laborda i Camp (es tracta en este llibre dels amors d'este cavaller i cóm va aplegar a ser Gran d'Espanya i Senyor d'Illescas).
• Ruvigny et Raineval, M. H. M., marqués de.- The Titled Nobility of Europe:.., Londres, 1914.
• Saint-Allais, M. de.- Nobiliaire universel de France au Recueil general dones genealogies...., 1872–1877, 21 vols.
• Salazar i Castro, Luis de.- Història genealògica de la Casa de Lara, Bilbao: Wilsen, 1988; Duc d'Arcs. Memorial

• Sánchez de Castro, Fernando.- La noblea catalanoaragonesa capitaneada per Ferran Sanxez Castro en 1274, editat per l'Ajuntament de Barcelona (Catalunya), 1912
• Sempere Guarinos, Juan.- Història dels vínculs i mayorazgos, 1805 (una atra edició Alacant, 1990, en estudi preliminar de Juan Ric Jiménez).
• Soria Taula, Enrique.- La Noblea en l'Espanya moderna:.., Madrit: Marcial Pons, 2007.
• Tractat de la noblea i llealtat, Valladolit, 1502, editum Didaco Gumiel.
• Vaines, Dom de (de la congregació de Sant Mauro).- Diccionnaire raisonné de diplomatique,..., París: chez Lacombe, 1774, 2 vols (tracta dels ennoblecimientos per codicilios honoraris en l'época dels emperadors romans)
• Valera, Diego de.- Espill de la verdadera noblea, Conca, 1441, manuscrit.
• Vitals, Pedro.- Nobiliario d'Aragó (completada dita obra per Pedro Torres de Zayas, i adenda de Vicencio de Vidania i Jiménez d'Urrea).

Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Noblea en el Viccionari. Noblea en Viquidites.

• Heràldica espanyola: noblea i armes: ¿Tindre escut és ser noble?
• Rafael Pérez García, "Espirituals, corts senyorials i linajes nobiliarios. Construcció i desenroll de climes sacre-espirituals de referència social en Andalusia dels sigles XVI i XVII”, Història i genealogia
• Fonts per a l'estudi del señorío en Aragó: Fondos de l'Archiu de la Noblea (Toledo)