Patricios

Patricios

Els patricios  varen ser una classe social de la Antiga Roma composta pels descendents de les trenta cúrias primitives. El terme procedix dellatí pater (pare) en referència als fundadors, és dir, als primers pares de Roma. És el senador per excelència i forma part de la nobleza primigènia de la ciutat, cridada noblea de sanc i ilustrii o nobiles patritii, i per substrat culturala de tota Europa. Entorn a l'emperador i als senadors patricios es desenrollarà tota la societat, cultura i civilisació romana que culminarà en el Imperi romà. Les branques patricias dels Valerios, Fabios, Cornelios, Claudios, Emilios i Manlios formaven una aristocràcia dins del patriciado coneguda com a gents majors.

Història de la societat romana

Orígens

Segons Tito Livio, els cent primers hòmens nomenats senadors per Rómulo varen ser denominats "pares" (llatí patres), i els descendents d'aquells hòmens es varen convertir en la classe patricia. Cicerón també descriu este relat. El nomenament d'estos cent hòmens en el Senat els conferia un estatus nobiliario, que era lo que separava als patricios dels plebeus. Alguns relats detallen que els cent hòmens varen ser elegits pel seu saber,lo que coincidiria en l'idea de que l'antiga Roma es va fundar sobre un ideal basat en el mèrit. Segons atres opinions, els patricios (patricii) eren aquells que podien senyalar als pares, és dir, aquells que eren membres dels clans (gents) els membres de les quals componien originalment tot el cos ciutadà.En estos primers temps, l'economia patricia se sustentava principalment en la ganaderia i en una agricultura simple; fonamentada en una propietat gentilicia, és dir, de fruïment comú per als membres de la Gens (Ager Gentilicius), els quals tenien el dret de possessió (Ius possesionis), pero no la propietat privada. dita propietat no excloïa l'existència de propietat privada per a cada patricio, pero esta es llimitava a una chicoteta parcela prop de la casa que funcionava com a hort. Esta característica era la diferència principal entre el patriciado i els primers plebeus que varen aplegar a Roma en época monàrquica i a principis de la era republicana, perque mentres la propietat patricia era fonamentalment gentilicia, la propietat plebea era privada ya des dels seus començos, ademés de posseir el dret a comerciar (Ius comercii), que els patricios tenien vetat. A principis del periodo republicà, conforme Roma comença a expandir-se, la propietat gentilicia va a anar desapareixent i serà substituïda per la propietat privada, al mateix temps que el caràcter principalment ganader de l'economia patricia passarà a un segon pla front a les explotacions agrícoles.

Atres famílies nobles que varen aplegar a Roma en temps dels reis també varen ser admeses en el patriciado, entre elles vàries que varen emigrar d'Alba Longa, en acabant de que esta ciutat fora destruïda per Tuli Hostilio. L'últim cas conegut d'admissió d'una gens en el patriciado abans del I va ser l'incorporació dels Claudios al patriciado despuix de la seua arribada a Roma en l'any 504 a. C., cinc anys despuix de l'instauració de la República.

República Romana i Imperi

L'història di els patricios és la del Senat romà i la de la pròpia Roma. Constituïen una noblea fonamental i, despuix dels escàndals de la República romana, una classe aristocràtica, reduïda i selecta, distinguida d'entre el gros del Senat pels emperadors per a formar la seua cambra o consell privat. En el vocablo genèric «patricio» es distinguia als considerats superiors al restant de senadors, plebeus incorporats en la República. A mida que el pes social i polític de Roma aumentava en el Lacio, la població de la ciutat no deixava de créixer, frut de l'immigració que el nou pol de poder regional anava atraent. A esta torrentada de nous ciutadans se'ls va denominar plebeyos, en contraposició als descendents dels antics moradores de la ciutat: els patricios. No obstant, el fet de que alguns elements de la plebe tingueren propietats i es dedicaren al comerç, pero que seguiren sense posseir els mateixos drets que els patricios, va provocar el denominat conflicte patricio-plebeu. Puix encara que moltes de les reivindicacions del bando plebeu anaren en nom dels elements més desfavorits (com l'eliminació de l'esclavitut per deutes) la majoria de drets conseguits per la plebe solament podien ser gojats pels rics comerciants i terratinents plebeus.

Durant la República, en el context de les lluites patricio-plebees, s'introduiran grans canvis, com l'ampliació de la ciutadania, la llimitació del poder dels cònsuls, l'introducció del tribunado de la plebe, l'inclusió dels plebeus en el Senat, l'elecció de magistratura curules pels comicis per tribus, etc. Roma sofrix una llenta pero constant transformació, que culminarà en les Leges Liciniae-Sextiae i finalment en la Llei Hortensia. Patricios i plebeus quedaran igualats tant política com socialment, per lo que el poder deixaran d'ostentar-ho per exclusivitat els patricios. Aixina, en algun moment entre els anys 560 i 530 a. C. la població de plebeus supera a la de patricios, passant a integrar la major part dels rancs i classes del Eixèrcit romà, que fins a llavors hi havia estat reservat als patricios. La doctrina coincidix que les lluites entre patricios i plebeus varen començar despuix de la rigorosa aplicació de les lleis contra els deutors, que permetien a l'acreedor privar de llibertat al deutor insolvent i fins a vendre-li com a esclau. Les freqüents guerres contra Lucio Tarquinio Prisco i els seus aliats havien obligat als plebeus a contraure deutes en els patricios, i en els freqüents casos d'insolvència els patricios no dubtaven en fer us del dret que la llei els otorgava. En l'any 494 a. C. va esclatar la primera crisis: la secessió plebea al monte Sacre. En eixe any, sent indispensable una leva per les necessitats d'una guerra difícil contra ecuos i volscos, els hòmens cridats a les armes es varen negar a eixir en campanya. Va ser forçós llavors per al cònsul Publio Servilio Prisco Estructo suspendre temporalment la llei en matèria de procediments, posar en llibertat a alguns encarcerats i impedir els arrests per deutes, condicions impostes pels plebeus per a reincorporar-se a les armes. Complides estes condicions, varen tornar a les legions i varen participar en la campanya, pero el següent cònsul, Api Claudio Sabino, va revertir la situació, tornant-la a l'estat primitiu anterior a la campanya en la que els patricios tenien prioritat sobre els plebeus. Açò va generar tal estat de tumult entre la població plebea que va ser necessari el nomenament d'un dictador, càrrec que va recaure en la figura d'un atre patricio, Manio Valerio. No obstant, ya era massa vesprada. L'eixèrcit, en el seu major partix plebeu, va abandonar als seus caps i estandarts, va marchar ordenadamente i es va retirar a Crustumerium, entre el Tíber i el Anio. Es va instalar en un tossal i va fer promesa de fundar una ciutat plebea en una de les regions més fèrtils del territori romà. Va ser quan el Senat de Roma, no podent prescindir de l'eixèrcit, va negociar la tornada. Es varen acordar moltes concessions per als plebeus, sent la més destacable la creació del tribunado de la plebe. Va ser creat per a defendre els interessos del poble. La majoria de les famílies plebees riques s'havien adherit al moviment, per lo que en parlar de les lluites entre el patriciado i la plebe no deu pensar-se exclusivament en lluites entre rics i pobres. No obstant, va aplegar el moment en el que la noblea plebea es va separar del restant dels plebeus en pretensions, deixant de lluitar per la mateixa causa. Si els primers volien integrar-se en l'orde constitucional en igualtat de privilegis, els segons tenien reclamacions més concretes i senzilles, fonamentalment econòmiques, com accedir al repartiment del ager publicus. El consulat va ser exclusiu dels patricios fins a les Leges Liciniae-Sextiae. Del 367 al 342 a. C., la qüestió va ser debatuda, en alternatives. Del 342 al 172 a. C., va haver un cònsul patricio i un plebeu; i des del 172 a. C. varen ostentar el càrrec, o be un patricio i un plebeu o be dos plebeus, pero mai dos patricios. Aplegats a este punt, social i econòmicament no hi havia diferències entre els patricios i els elements superiors del patriciado, ya que tots eren terratinents esclavista en grans propietats repartides per tota la península itálica i també en les províncies. A esta unió entre aristócrates patricios i plebeus, que formaven la classe dominant de la societat romana tarde republicana, li la denomina Nobilitas.

Pese a tot, ser patricio era l'estatus més alt i ambicionado de la societat romana. Determinats llocs, sobretot religiosos, estaven reservats únicament a ells. En una societat tan orgullosa i elitista com la romana ser patricio, ser romà de pur cep, era el màxim orgull. Els patricios varen ser languideciendo poc a poc. En conformar l'èlit de la societat romana, cada volta que tenia lloc una guerra civil o una convulsió pel canvi d'un emperador, les seues files eren diezmades durant o despuix del conflicte pel bando vencedor, en el qual, indubtablement, també hi havia patricios. Les gents (clans) més antics varen ser desapareixent poc a poc. Aquelles més antigues, i que havien participat en la fundació de Roma, es varen desvanir llentament a mida que Roma començava a ser un Imperi i noves famílies plebees, com els Decios o els Sempronios, anaven adquirint posicions de preeminència, ocupant els espais que les velles famílies patricias ya no eren capaces de cobrir per falta de descendents. Famílies com els Horacios, els Lucrecios, els Verginios i els Menenios varen desaparéixer per complet dels registres poc despuix del sigle II a. C., lo que no vol dir que eixes famílies s'hagueren extinguit. Uns atres, com els Juliol, desapareixen per llarc temps per a reaparéixer a finals de la República i principis del Principat. Hi ha casos en els que un mateix nom era compartit per una família plebea i una patricia, encara tractant-se de dos branques totalment distintes i que no estaven emparentades entre sí. Aixina, per eixemple, els Claudios Crasos i Claudios Sabinos eren patricios i els Claudios Marcelos eren d'orige plebeu. A finals de la República i principis del Principat d'Augusto tan soles següents famílies patricias continuaven donant cònsuls en regularitat: Juliol, Domicios, Pinarios, Postumios, Claudios, Valerios, Junys, Sergios, Servilios i Cornelios. En l'época de l'emperador Constantino I el Gran, en el Baix Imperi romà, tan solament es té constància de la pervivencia dels Valerios. En el pas del temps, el terme patricio va deixar de tindre el significat que se li havia donat fins a llavors, per a significar ‘aristócrata’ o ‘poderós’, pero sense distinció de sanc, fins al punt de que, en la finalitat del Imperi Romà d'Occident, a Odoacro, rei dels hérulos i de Roma, se li va donar el títul de patricio, pel emperador del Imperi Romà d'Orient Zenón

Famílies Patricias Més Ilustres i Poderoses

Les gents (famílies clánicas) patricias constituïen l'aristocràcia hereditària de l'Antiga Roma, controlant el poder polític, religiós i militar durant la República. La seua influència, basada en la riquea, els clientelismes i la tradició, va definir els destins de Roma durant sigles. Les següents gents es varen destacar per la seua prominència, llegat i per produir algunes de les figures més crucials de l'història romana.

Gens Julia (Iulia)

La gens Julia és la més famosa per ser elinaje de Cayo Juliol César i del primer emperador, Augusto. Per a cimentar el seu prestigi, afirmaven descendir d'Iulo (o Ascanio), fill de l'héroe troyano Eneas, qui a la seua volta era fill de la deesa Venus. Esta conexió divina va ser una poderosa ferramenta de propaganda política (Goldsworthy, 2006). El seu llegat principal va ser instrumental en la transició de la República a l'Imperi, establint un model de govern que dominaria el món mediterràneu durant sigles.

Gens Cornelia

Considerada la més numerosa i provablement la més poderosa de totes les gents patricias, la gens Cornelia va tindre una presència política contínua i dominant (Beck et al., 2011). Es dividia en múltiples branques influents, com els Escipiones, els Sila i els Léntulos. Entre els seus membres més ilustres es troben Publio Cornelio Escipión l'Africà, qui va derrotar a Aníbal en la segona guerra púnica, i Lucio Cornelio Sila, el dictador que va establir sanguinoses proscripció. La seua història és, en gran mida, l'història de la pròpia República Romana.

Gens Fabia

La gens Fabia és célebre per un acte de sacrifici colectiu llegendari que es va convertir en un símbol de la virtut romana. Es relata que en el 477 a. C., durant la guerra contra la ciutat etrusca de Veyes, 300 Fabios varen lluitar i varen morir fins a l'últim home en la Batalla del Cremera (Livio, Ab Urbs Condita, 2.49-50). Sigles despuix, Quint Fabio Màxim, malnomenat "el Temporisador" (Cunctator), es va fer famós per la seua estratègia d'hostigamiento i desgast contra Aníbal, salvant a Roma d'una confrontació directa desastrosa.

Gens Valeria

Una de les gents més antigues, la gens Valeria va gojar d'una presència política constant i privilegis únics que reflectien el seu alt estatus. Se'ls va concedir el dret a construir les seues tombes dins del sagrat pomerium (ellímit religiós de la ciutat), un honor excepcional que subrallava la seua importància fundacional (Cicerón, Sobre les Lleis, 2.58). Esta família va produir un fluix constant de cònsuls i líders militars, demostrant una capacitat notable per a mantindre's en la cúpula del poder romà durant tota la República.

Gens Claudia (Clodia)

Originària del poble sabino, la gens Claudia es va integrar en l'estructura patricia romana al voltant del 504 a. C. baix eliderage d'Appio Claudio (Livio, Ab Urbs Condita, 2.16). Varen ser famosos pel seu orgull innat (superbia) i el seu caràcter inflexible. baix l'Imperi, esta família va proporcionar varis emperadors de la dinastia Juliol-Claudia, incloent a Tiberio, Calígula i Claudio. La seua història ejemplifica cóm una família "estrangera" va poder ascendir fins a lo més alt del poder en Roma.

Gens Emilia (Aemilia)

La gens Emilia va ser una atra de les grans famílies patricias en una influència política i militar sostinguda a lo llarc de la República. Es consideraven descendents de Mamurio, un llegendari ferrer de l'era del rei Numa (Plutarco, Vides Parals, Numa). Entre els seus membres més coneguts de l'era tardana es troba Marco Emilio Lépido, qui va ser membre del Segon Triumvirat junt en Octavio (Augusto) i Marco Antonio. Encara que el seu poder va ser eclipsat, la gens Aemilia va permanéixer com un pilar del establishment republicà.

Gens Manlia

La gens Manlia és una de les més antigues i poderoses, va produir numerosos cònsuls i militars notables, pero el seu llegat està marcat per la dramàtica història d'un dels seus membres. Marco Manlio Capitolino es va convertir en un héroe nacional en salvar el Capitolio de l'assalt gal en el 387 a. C., segons la llegenda, en ser alertat pel graznido de les ocas sagrades (Livio, Ab Urbs Condita, 5.47). No obstant, anys despuix, va ser eixecutat per supostament aspirar a la tirania, un episodi que ejemplifica la desconfiança romana cap a qualsevol individu que acumulara massa poder personal.

Drets dels patricios

Els patricios varen tindre per molt temps el goge exclusiu dels drets de la ciutat de Roma, convertint-se en una casta privilegiada. Varen gojar de drets polítics com:

• ius sufragii, que els facultava a votar en els comicis;
• ius honorum, que els permetia ocupar les magistratura;
• ius militae, que els possibilitava ser caps de les legions romanes;
• ius ocuppandi agrum publicum, que els autorisava a prendre possessió de les terres conquistades. Sobre l'esfera religiosa:

• ius sacerdotii, pel qual podien integrar-se als coleges sacerdotals;
• ius sacrorum, que els permetia eixercir el cult de la ciutat;
• ius auspiciorum, el dret de consultar als auspicis. En orden a els drets privats varen gojar de:

• ius connubii, l'aptitut llegal per a contraure matrimoni llegítim (ius nuptiae);
• ius commerci, el dret de realisar tota classe de negoci jurídic, solament aquells que no anaren a eixercitar funcions senatorials;
• ius actionis, la facultat de fer valdre en la justícia els seus drets per mig d'una acció (actio);
• dret de l'us de tres noms (tria nomina): un d'individual (praenomen), un atre gentilici (nomen) i un tercer familiar (cognomen).

En l'actualitat

"Patricio" i "plebeu" se seguixen utilisant hui en dia per a referir-se a grups de persones de classes altes i baixes.

Vore també

• Monarquia romana
• Plebiscits romans
• Tribuno de la plebe
• Vulgarisació i barbarisació

Bibliografia

• Syme (2010). , Crítica. ISBN 9788498921441.
• Guillermo Suárez Blázquez. (2015). Orígens del dret de propietat en Roma: Mancipium-Nexus. Passagens, ISSN-i 1984-2503, Vol. 7, Nº. 2, 2015, págs. 142-192.
• KOVALIOV, S. I., Història de Roma, Madrit: Akal, 2007.
• Álvarez, J. (2024b, giner 19). Quí eren els Patricios, la classe aristocràtica que Rómulo va crear per a dirigir l'antiga Roma. La Brúixola Verda.

Enllaços externs

• bbc. co. uk/hi/spanish/misc/newsid_1875000/1875744. stm Artícul de la BBC sobre la gastronomia dels patricios (en espanyol).
• Hanks, Patrick i Flavia Hodges: Oxford Dictionary of First Names. Oxford University Press, 1996, ISBN 0-19-280050-7
• Leon Bloch: Lluites socials en l'Antiga Roma.
  • archive. org/web/20130727232056/http://germanicus. com. ar/Luchas_sociales_en_la_antigua_roma/index. htm Text espanyol.