Anar al contingut

Rómulo i Rem

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Rómulo i Rem
«Romulus» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Romulus (desambiguació).
«Rómulo» redirigix ací. Per a el proyecte de transport d'energia elèctrica, vore Proyecte Rómulo.
Luperca alletant als bessons Rómulo i Rem, segons la llegenda més difosa sobre la fundació de Roma.
Rómulo i Rem en la Casa de la Lloba en la Grand-Plau de Brusseles.

Segons el mit romà, els germans bessons Rómulo (¿Etruria?, 24 de març de 771 a. C.- ¿Etruria?, 5 o 7 de juliol de 717 a. C.)[1] i Rem (¿Etruria?, 24 de març de 771 a. C.-Roma, c. 21 d'abril de 753 a. C.) varen ser els fundadors de Roma. Al final seria sol Rómulo qui la fundaria, i es va convertir en el seu primer rei. Part substancial de l'investigació seguix sent escèptica front a esta llegenda, que situa els orígens de la ciutat a finals d'el VII[2] Les possibles bases històriques per a la narració mitològica en el seu conjunt permaneixen confuses i en debat.[n 1]

Les principals fonts utilisades són els historiadors antics: els grecs Mestrio Plutarco, Dionisio d'Halicarnaso i Estrabón i els romans Tito Livio, Flavio Eutropio, Lucio Aneo Floro, Marco Terencio Varrón i Ambrosio Teodosio Macrobio. Estos són complementats per l'opinió de varis experts contemporàneus i les seues investigacions.

La llegenda

Altar dedicat a Mart (pare diví de Rómulo i Rem) i a Venus (la seua antepassada divina), en el que es representen elements de la seua llegenda. En la part inferior apareixen el deu Tiberino («Pare Tíber») i els bessons recent naixcuts alletats per una lloba en el Lupercal. A l'esquerra es veuen un buitre, relacionat en el certamen d'auguris i el Mont Palatino. (Procedent d'Ostia, actualment en el Palazzo Massimo alle Terme.)
El pastor Fáustulo duent a Rómulo i Rem a la seua esposa, Nicolas Mignard (1654).

Genealogia

Conta una llegenda antiquíssima dels helens que Eneas, príncip de Dardania, va escapar de la destrucció de Troya carregant al seu pare, Anquises, sobre els seus muscles i al seu fill Ascanio, encara que va perdre en la fuga a la seua esposa, Creúsa, filla del rei Príamo. Açò va succeir entorn a 1184 a. C. segons l'erudit antic Eratóstenes, despuix de dèu anys de conflicte.[5] Tres décades despuix i despuix de varis periples, Ascanio va fundar l'urbs d'Alba Longa de la que va anar el seu primer rei. Quatre sigles despuix vindria el temps del rei Numitor.[6]

Infància i joventut

Rómulo i Rem (1614-1616) de Rubens.
  • Numitor va ser destituït pel seu germà Amulio, que va acabar en tots els fills varons d'aquell i va convertir a la seua única filla, Rea Silvia, en una verge vestal per a que aixina, en tindre un vote de castitat, no tinguera descendents,[7] pero el deu de la guerra, Mart, es va enamorar de la bella chicona i la va seduir, de la seua unió es varen engendrar dos bessons, Rómulo i Rem.[8] Varrón va aplegar inclús a calcular les dates exactes de quàn varen ser concebuts (24 de juny de 772 a. C.) i del seu naiximent (24 de març de 771 a. C.).[9]
  • Amulio, temerós de tindre en el futur dos possibles rivals, va ordenar el seu assessinat, pero l'home encarregat de l'infanticidi no va poder cometre-ho i els va abandonar a la seua sòrt en el riu Tíber.[10] La corrent va dur la cistella en que estaven acaronats a un pantà cridat Velabrum, en un lloc entre els tossals Palatino i Capitolio cridat Cermalus.[11] Ahí varen ser cuidats i alimentats per una lloba anomenada Luperca i un pardal carpintero, els animals sagrats de Mart.[12] Poc despuix els va trobar el pastor Fáustulo, que era porquerizo d'Amulio, i va decidir criar en secret als chiquets junt en la seua esposa Acca Larentia.[13] Només quan varen créixer els va revelar la seua verdadera identitat i ells varen decidir fer justícia. Varen matar a Amulio i varen lliberar de la seua tancada al seu yayo, que va ser repost en el seu tro.[14]

Fundació de Roma

Artícul principal → Fundació de Roma.


  • Rómulo i Rem varen partir d'Alba Longa, puix volien governar, pero no derrocar al seu yayo. Varen marchar alloc a on el pastor els havia trobat i ahí varen discutir on fundar la seua ciutat: Rómulo volia construir Roma en el Mont Palatino i Rem Remoria en el Aventino. Ademés, la llei de la primogenitura no podia aplicar-se en este cas, per lo que els nous habitants devien elegir al rei d'una atra manera.[15] Es va decidir que el que vera més buitres guanyaria el mando. Rem va vore sis pero Rómulo el doble i va triumfar.[16] Rómulo va traçar els llímits de la ciutat i va ordenar que ningú els traspassara durant les cerimònies, pero Rem ho va desafiar i els va traspassar, per lo que varen tindre una discussió que ràpidament degeneró en baralla. Rem va resultar ferit[17] i va morir poc despuix a causa de les ferides.[18] Rómulo va enterrar al seu germà en elloc a on volia fundar Remoria.[19] Roma va ser fundada oficialment llavors el 21 d'abril de 753 a. C.[17]

La nova ciutat es va ser omplint de refugiats i pròfucs de ciutats veïnes i terres encara més lluntanes, tant hòmens lliures com a esclaus,[20] provablement també llauradors i pastors de les rodalies. Per la diversitat de la seua gent, Rómulo va decidir organisar-els en un sol cos polític, promulgar lleis i crear costums comunes i va elegir als primers cent patres, que el rei va nomenar senadors i que els seus descendents seran els patricios.[21]

El rapte de les sabinas

Artícul principal → Rapte de les sabinas.


La recent fundada Roma va ser creixent ràpidament, ya que aplegaven immigrants de tots els llocs, pero el número de dònes era escàs.[22] Els habitants varen témer llavors que la seua ciutat només duraria una generació si no conseguien suficients dònes com per a procrear als seus fills, aixina que varen enviar embaixades per a conseguir dònes en els pobles veïns, pero els seus celestinos varen ser tots eixecutats.[23] Els romans varen decidir conseguir féminas per la força i baix el mando de Rómulo també per l'astúcia. Fingint no estar resentits, varen oferir uns jocs en honor a Neptú que varen cridar Consualia.[24] Es va invitar a veïns d'algunes ciutats llatines i als sabinos prop del Quirinal i en mig dels jocs varen realisar el seqüestre de les dònes, aprofitant que els seus veïns havien dut a les seues filles.[22] Els pares de les donzelles varen fugir i els romans es varen escudar acusant-els de violar la seua hospitalitat.[25] Havien passat a penes tres mesos des de la fundació de la ciutat.[26] Rómulo segons pareix va conseguir calmar a les jóvens i en el pas del temps, els seqüestradors varen conseguir guanyar-se el seu afecte en demostrar que eren bons esposos.[27] Rómulo va prendre com a esposa a Hersilia, noble sabina, en la que tindria dos fills: una chiqueta anomenada Prima i un varó cridat primer Aolio, pero posteriorment Abilio.[28] No obstant, Plutarco admet que eixa versió és negada per uns atres, puix molts diuen que va ser donada com a esposa a un tal Hostilio en Medulia,[29] en el que va tindre un fill, Hosto Hostilio, que seria yayo del tercer rei romà Tulo Hostilio.[30]

El rapte de les sabinas de Jacques-Louis David.

Despuix del rapte els romans varen tindre que afrontar l'ira dels sabinos i els pobles llatins de Caenina, Antemnas i Crustumerium que es varen aliar entre sí. Al vore que Rómulo no tornava les donzelles, i considerant que els sabinos actuaven molt llentament, els llatins en lloc d'atacar en conjunt es varen alvançar per a marchar contra Roma, pero açò era un procés encara molt llent per a Agron, rei dels ceninetes, que va marchar solament en el seu eixèrcit contra la nova ciutat.[31] Rómulo va eixir a enfrontar-li. Quan es varen trobar abdós reis, es varen reptar en combat singular mentres els seus huestes observaven expectantes. El fill de Mart va véncer i en la batalla posterior va desbaratar a l'eixèrcit enemic i després va prendre la ciutat al primer assalt.[32] No va arrasar Caenina, sino que va traslladar la seua població a Roma, a on serien ciutadans en els mateixos drets que els locals —provablement va instalar una guarnició i colon en la ciutat—. Poc despuix va realisar un triumfo exhibint les spolia opima i el cadàver d'Agron Ceninete en el carro propi mentres els generals Cornelio Coser i Claudio Marcelo duyen a Tolumnio el Tirreno i al rei gal Britomarto, respectivament. Es va dedicar la victòria a Júpiter.[33] En els Fasti triumphals, a on s'havien anotat els triumfos celebrats pels romans fins al 12 a. C. es mencionen dos d'ells: sobre Caenina[34] i Antemnas.[35] Són datats entre el 752 a. C. i 751 a. C.[36]

Aprofitant que els sabinos encara es preparaven, els romans, despuix del seu primer èxit, varen atacar a les ciutats d'Antemnas, Crustumerium i Fidenas. Les varen derrotar en batalla i les urbs varen ser preses.[37] Els sabinos llavors finalment es varen decidir a marchar sobre Roma al mando de Tito Tacio en acabant de que tots els seus aliats havien segut vençuts.[38] Ahí varen posar lloc a la fortalea del Capitolio —per als historiadors moderns Roma en els seus inicis era més be una federació de llogarets que una ciutat pròpiament tal— pero una sacerdot anomenada Tarpeya, filla del comandant Espurio Tarpeyo, va permetre a un grup de sabinos entrar a canvi de les joyes.[39] En la caiguda de la fortalea, els romans ocupaven el Palatino i els sabinos el Capitolio, i es varen enfrontar en el pla entre abdós monts, el futur lloc del Fòrum romà, que per les fortes pluges estava alguna cosa inundat.[40] El camp de la batalla estava llavors rodejat de numerosos tossals, era prou estret i en poques vies d'escape.[41] Sobre Tarpeya, el rei sabino la va matar tirant-li no solament les joyes que enyorava, sino atres objectes pesats, específicament escuts, damunt d'ella fins a matar-la en el seu pes poc despuix de prendre el fortín.[42] El seu pare en canvi serà eixecutat acusat de traïció.[43]

Al sendemà es varen enfrontar els campeons d'abdós pobles: Mercio o Marc Curcio dels sabinos i Hosto Hostilio dels romans. Curcio es va alvançar tant a les seues tropes que va aplegar a quedar atrapat en el seu cavall en la zona inundada, salvant-se casi de milacre de morir ofegat, motiu pel qual elloc va ser nomenat llac Curcio[44] mentres que Hostilio va morir a l'inici del combat, lo que va motivar a l'eixèrcit romà a fugir i refugiar-se en el Palatino.[45] Quan Rómulo va tractar d'impondre orde, va ser ferit per una pedra i arrastrat per la flota atemorisada que s'havia convertit el seu eixèrcit.[46] Quan va recuperar el coneiximent, va invocar a Júpiter i va prometre construir-li un temple en el seu nom si li concedia la victòria.[47] Després va ordenar als seus hòmens i va defendre els llocs a on estaven refugiats, a on estarien despuix els fonaments de Regio i el Temple de Vesta, contenint a les millors tropes sabinas.[48] En eixos moments les sabinas varen intervindre en mig de la pluja de proyectils per a evitar que els seus pares (sabinos) i els seus esposos (romans) se seguiren matant entre sí.[49]

Diarquía

Vore també: Diarquía
Rómulo du al temple de Júpiter les armes del vençut Acrón, de Jean-Auguste-Dominique Ingres (1812), Escola de Belles arts (París)

Despuix d'este episodi, els reis Rómulo i Tacio varen firmar la pau i varen unir als seus pobles en un solament, instalant gran número de sabinos i les seues famílies en Roma[50] ademés de gents dels atres pobles vençuts.[23] Es va iniciar un govern conjunt entre abdós monarques, una diarquía, en la que abdós en el seu cos de 100 senadors cada u es reunia i decidia qué fer, després es reunien abdós i prenien la decisió final.[51] Segons les fonts, abdós reis es varen dur prou be i no varen tindre majors problemes. L'eixèrcit romà va passar dels 3000 infants i 300 ginets originals al moment de la seua fundació al doble: 6000 de peu i 600 a cavall.[49]

Es varen organisar en tres tribus: els ramnes o ramneses (ramnes), ticios o titienses (tities) i lúceres o lupercos (luceres). Els primers eren lleals primàriament a Rómulo, els segons a Tacio i els tercers d'orígens incerts —encara que moltes voltes se'ls dona als ramnes un orige sabino, els ticios llatins i els lúceres etruscs—.[49] Ademés, el poble va ser nomenat quiritas (quirites) a petició de Tacio en recort al seu antic país, la ciutat de Cures o Cures dels Sabinos (Curi o Cures Sabini), ya que la gent d'eixa regió es feya cridar curites. Est seria el etnónimo del poble romà per a referir-se a ells mateixos.[52]

Al quint any de diarquía (lo que haguera segut aproximadament entre 748 a. C. i 746 a. C.), parents de Tacio varen assaltar a una comitiva de mensagers que venien de Laurento (Laurentum) a Roma, pero quan estos es varen resistir els varen assessinar. Els deudos varen exigir justícia a Rómulo pero este es va vore impedit, puix Tacio es negava a castigar els involucrats.[53] Els parents de les víctimes finalment varen assessinar al rei sabino en Lavinio (Lavinium).[54] Rómulo va enterrar en honors a Tacio en el Armilustro en el Aventino.[55] Els laurentanos, temerosos de que estos fets originaren una guerra, varen entregar als culpables, pero Rómulo no els va castigar i va decidir que la mort del seu colega era el preu pagat per la mort dels mensagers. No obstant, alguns varen assumir que estava feliç de tindre el poder per a ell solament.[56]

Segons pareix, poc temps despuix una pesta va afectar a Laurento i Roma, lo que va ser interpretat com un castic per no fer justícia per la mort de Tacio.[57] Ans que terminara esta pestilència, els habitants de Cameria (Camerium) varen invadir territori romà esperant que estos no pogueren detindre'ls.[58] Estaven equivocats. Rómulo va marchar contra ells i els va derrotar en batalla, matant a 6000 d'ells. La ciutat va ser presa i la mitat dels seus habitants varen ser duts a Roma, mentres que el rei romà va instalar tants colon que varen doblar en població als camerios que quedaven en la ciutat. En tornar a Roma, el monarca va celebrar un triumfo i va consagrar un temple a Vulcano. Havien passat solament setze anys des de la fundació de la ciutat[59] (aproximadament en 737 a. C.)

Guerra en els etruscs

Vore també: Etruscs

Durant el seu regnat Rómulo conquistaria Medullia (Medullum)[60] i rebria embaixades de vàries ciutats llatines i s'aliaria a elles, pero els tirrenos o etruscs de la ciutat de Fidene o Fidenas (Fidenae) es varen anar a la guerra en ell temerosos del poder alcançat. Segons Plutarco, el rei va llançar un atac sorpresa de la seua cavalleria contra les portes de la ciutat i la va prendre.[61] Livio narra, en canvi, que Rómulo va alvançar cap a la ciutat en acabant de que els fidenates atacaren les terres romanes fins a fer un campament en les seues rodalies, va deixar un chicotet destacament ahí i va alvançar en el gros de les seues forces. Va deixar part de la seua infanteria amagada en una zona boscosa propenca, mentres el rei en la cavalleria i part de l'infanteria atacava la ciutat. L'assalt ràpidament va ser rebujat, pero els fidenates varen eixir de les seues muralles en la seua persecució fins a aplegar a la zona boscosa, a on els romans amagats els varen atacar pel flanc i just en eixe moment la tropa romana que fugia va donar mig regrés i es va encarar als seus enemics. Els fidenates es varen vore rodejats i varen ser vençuts. Varen fugir a la seua ciutat, pero els romans varen entrar en ella ans que pogueren tancar les portes.[62] Siga com siga el modo en que va ser conquistada, els fidenates havien tingut molts morts, pero Rómulo no la va incendiar ni va saquejar, sino que va ordenar que s'instalaren 2500 colon romans per a assegurar la llealtat de la ciutat.[63]

Poc despuix de la seua victòria sobre els fidenates, els etruscs de Veyes (Veii o Veius) es varen anar a la guerra en Roma, això dona a entendre Livio.[64] Esta va ser l'última guerra de Rómulo.[65] Els etruscs sabien que l'influència que estava conseguint la nova ciutat era molt perillosa i no devien mostrar-se passius.[66] Novament els historiadors narren els fets de manera distinta. Segons conte Livio, els veyentinos varen llançar una ofensiva contra territori romà, duent-se el botí en ells a la seua ciutat i sense fortificar el seu campament al no esperar al seu enemic. Els romans varen eixir despuix d'ells, pero al no trobar-els en el seu territori, varen creuar el Tíber despuix del seu assut. Els veyentinos, en saber que Rómulo alvançava sobre la seua ciutat, varen eixir a la seua trobada per a evitar una lluita prop de les seues cases o un sege de la seua urbs, pero l'eixèrcit romà era molt experimentat i els va derrotar, perseguint-els fins a Veyes. Rómulo no va assaltar els seus defenses pero va devastar els camps propencs. Els etruscs llavors varen firmar la pau, a canvi d'algunes terres. Rómulo va conseguir una treua de cent anys que duraria quatre décades despuix de la seua partida. Despuix d'açò el rei va organisar una guàrdia permanent de 300 infants cridats celeres pel seu comandant, Celer.[64]

  • Plutarco, en canvi, diu que els veyanos es varen dividir en dos contingents, el primer va atacar Fidenas i el segon va eixir en busca de Rómulo. Anteriorment havien enviat mensagers reclamant l'entrega d'esta última ciutat, pero el rei els havia rebujat. De fet, no havien fet res per ajudar als seus habitants per a previndre la conquista romana de la urbs, aixina que no es considerava que tingueren dret a reclamar.[67] Un destacament va conseguir prendre Fidenas i va matar als 2000 defensors romans, pero Rómulo va conseguir véncer a l'atre cos etrusc i els va matar 8000 hòmens.[68] Després va marchar contra l'atra força veyana i, prop de Fidenas, la va derrotar eliminant a més de 14 000 enemics, la mitat per la seua pròpia mà, pero fins al mateix historiador considera que eixa és una exageració de la llegenda.[69] Posteriorment va marchar contra Veyes i la ciutat, al vore que li seria impossible resistir, va preferir cedir les terres el sur del Tíber, cedir les salines propenques a est i entregar cinquanta rehens d'entre els seus principals. Després Rómulo va celebrar segons pareix un nou triumfo, a on va exhibir el botí, les armes dels vençuts i al comandant dels seus enemics, un vell general.[70]

Interregne

Vore també: Interregne
Oli de Nattier de principis del sigle XVIII mostrant a Rómulo sent conduït al Olimp per Mart. Segons la tradició, Mart va suplicar a Júpiter per a que convertira a Rómulo en un deu.

Poc a poc Rómulo es va tornar més despótico i autoritari en les seues decisions per la seua arrogància.[71] Temps despuix va fallir el seu yayo Numitor i ell va heretar el tro d'Alba Longa, i es va traslladar allà, pero per les dificultats per a governar dos ciutats va deixar als romans elegir cada any un governador,[72] lo que va aumentar el desig de molta gent de lliurar-se de la monarquia.[73] El rei llentament va escomençar a reduir les atribucions del Senat i del poble, pero també va distribuir entre els seus soldats els territoris guanyats a Veyes sense consultar-li-ho als patricios.[74]

Alba Longa, la ciutat "mare" de Roma, serà destruïda per la seua pròpia "filla" despuix de 673 a. C., a mans del rei Tuli Hostilio.[75] Als 38 anys de regnat i 54 d'edat,[76] al voltant de 716 a. C., el 5[77] o 7 de juliol,[38] segons la tradició Rómulo va ser elevat als cels per una tormenta[78] o eclipse[79] just quan passava revista a l'eixèrcit en la ciènaga Capra (Caprae Palus), el futur Camp de Mart.[80] Després, els romans ho elevarien a deïtat en el nom de Quirino[81] i li varen construir un temple en el tossal anomenat Quirinale.[82] No obstant, lo més provable és la sospita que venia encara de temps antics: va ser assessinat pels patres[83] (inclosos senadors) i el seu cos va ser desmembrado i fet desaparéixer. Despuix de tot, al seu estil despótico de govern al final de la seua vida se sumaven les acusacions d'estar involucrat en la mort de Tacio.[84]

Segons Livio els senadors no es varen posar d'acort en quí devia ser el nou monarca, temerosos de terminar en un conflicte obert entre les distintes faccions. Varen passar un any turnándose en el govern per un lapsus d'una semana al mando cada u, pero este sistema cridat interregne (interrex) no va funcionar i la gent va escomençar a protestar, ademés de que es veen dèbils davant els seus veïns al no haver una autoritat central. Els senadors, sabent que no podrien contindre eixa indignació, varen preferir canalisar-la per a evitar perdre completament el poder. El sistema que varen originar era que el rei seria aclamat pel poble pero després devia ser acceptat pel Senat per a ser llegitimat. Com a successor de Quirino va ser elegit Numa Pompilio, un home de fama com a sapient i piadós d'unes quatre décades d'edat[85] (naixcut aproximadament en el mateix any que ho va fer Roma). En la cronologia actual es va fixar el 21 d'abril de 753 a. C., i va ser est l'any 1 en el calendari romà. S'aludia a ell com el Naiximent de Roma. Per eixemple, 200 auc (Anno 200 ab urbs condita: ‘en l'any 200 des de la fundació de la ciutat de Roma’). Per un atre costat, en novembre de 2007 es va produir la troballa de la cova que en l'antiguetat era reverenciada com elloc a on es creïa que havien segut alletats els bessons.

Segons l'historiografia moderna

Rómulo i Rem en el revers d'una didracma d'argent (6,44 g), c. 269–266 a. C.

Els elements de la llegenda sobre els orígens de Roma són complexos, segons indica Heurgon: un cult totémico del llop (propi de les civilisacions pastoriles); presència de temes mitològics grecoetruscos (cierva de Télefo, lloba de Bolonya); dualitat ètnica (llatins i sabinos) o política (patricios-plebeus) a través de dos etimologies: una grega (Rhomos) i una atra llatina (Rómulus) per al epónimo fundador de la ciutat, ambientat tot això en una escenografia local: gruta del mont Palatino (Lupercal), higuera sagrada (Ruminal).

Rómulo i Rem en l'art, la lliteratura i el cine

  • Rómulo i Rem, quadro de Pedro Pablo Rubens (1615-1616).
  • Rómulo i Rem, una película de 1961 de Sergio Corbucci, en Steve Reeves en el paper de Rómulo i Gordon Scott en el de Rem.
  • Rem i Romolo - Storia vaig donar due figli vaig donar una lupa (Rem i Rómulo - Història dels dos fills d'una lloba), una película de 1976 de Mario Castellacci i Pier Francesco Pingitore, en Pippo Franco en el paper de Rómulo i Enrico Montesano en el de Rem.
  • Rómulo i Rem apareixen com a part del Monument Als Caiguts per Itàlia emplaçat en la Placeta De la capital de la ciutat de Mar de l'Argent, Argentina. El monument va ser realisat per Vicente Albanese i va ser inaugurat en 1958. El monument rendix homenage a tots els italians residents en Mar de l'Argent i que varen barallar i varen morir durant la Segona Guerra Mundial. Sobre tres columnes es troba una image de la Lloba Capitolina alletant als germans Rómulo i Rem.
  • Monument a Rómulo i Rem ubicat en Parc de Maig, Baïa Blanca província de Buenos Aires (Argentina).
  • Rómulo i Rem apareixen com a planetes natals de les races "Romulanos" i "Remanos" en la série Star Trek.
  • Il primer re, película italiana de 2019, dirigida per Matteo Rovere, parlada en protolatino, que intenta ser una reconstrucció històrica de la llegenda.[86]
  • Romulus, una série de televisió, dirigida per Matteo Rovere, ambientada en estos fets històrics.

Vore també

Notes

  1. ↑ L'arqueòlec Andrea Carandini és un dels escassos acadèmics contemporàneus que accepta a Rómulo i Rem com a personages històrics, basat en el descobriment en 1988 d'una antiga muralla en l'ala nort de la Tossal Capitolina en Roma. Carandini data l'estructura a mitan del sigle VIII a. C. i la denomina Murus Romuli.[3][4]

Referències

  1. ↑ La data exacta del naiximent de Rómulo i Rem resulta desconeguda. Alguns autors antics, com Plutarco, afirmen que Rómulo tenia 53 anys en el moment de la seua mort, en el 717 a. C. De ser cert, Rómulo i Rem haurien naixcut en l'any 771 a. C., i haurien fundat Roma als 18 anys.
  2. ↑ Gonzalo Bravo Castañeda: Història de la Roma antiga, capítul 1.
  3. ↑ (2003) [1], Einaudi. ISBN 978-88-06-16409-6.
  4. ↑ Carandini. Rem i Romolo. Dai rioni dei Quiriti alla città dei Romani (775/750 - 700/675 a. C. circa) (Torino: Einaudi, 2006)
  5. ↑ Wood, 2018: 116-118.
  6. ↑ Estrabón. Geografia. V, 3, 2.
  7. ↑ Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 4; Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 3, 3.
  8. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 3, 4.
  9. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 12, 3-5; Eutropio. Breviarium ab Urbs condita. I, 1.
  10. ↑ Estrabón. Geografia. V, 3, 2; Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 4; Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 2-3.
  11. ↑ Varrón. De Lingua Llatina. V, 54.
  12. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 4, 2-4.
  13. ↑ Estrabón. Geografia. V, 3, 2; Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 2-3; Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 3, 5-6.
  14. ↑ Estrabón. Geografia. V, 3, 2; Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 7-8; Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 5.
  15. ↑ Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 6.
  16. ↑ Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 8.
  17. ↑ 17,0 17,1 Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 7.
  18. ↑ Lucio Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 9.
  19. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 11, 1
  20. ↑ Estrabón. Geografia. V, 3, 2; Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 8.
  21. ↑ Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 8.
  22. ↑ 22,0 22,1 Lucio Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 10.
  23. ↑ 23,0 23,1 Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 9.
  24. ↑ Estrabón. Geografia. V, 3, 9.
  25. ↑ Eutropio. Breviarium ab Urbs condita. I, 2; Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 14, 2-6.
  26. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 14, 1.
  27. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 14, 7-8.
  28. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 14, 7.
  29. ↑ Dionisio d'Halicarnaso. Història antiga de Roma. III, 1, 1-3.
  30. ↑ Macrobio. Saturnalia. I, 6, 16.
  31. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 16, 3.
  32. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 16, 4.
  33. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 16, 7.
  34. ↑ Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 10; Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 14; Eutropio. Breviarium ab Urbs condita. I, 2
  35. ↑ Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 11; Eutropio. Breviarium ab Urbs condita. I, 2
  36. ↑ Degrassi, Attilio (1954). Fasti Capitolini. Torí: Paravia, pp. 90-110. Notar que l'autor data en 752 a. C. la fundació de Roma.
  37. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 17, 1.
  38. ↑ 38,0 38,1 Eutropio. Breviarium ab Urbs condita. I, 2.
  39. ↑ Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 11; Dionisio d'Halicarnaso. Història antiga de Roma. VII, 35, 4, VIII, 78, 5; Lucio Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 12.
  40. ↑ Lucio Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 13; Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 18, 4.
  41. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 18, 3.
  42. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 17, 4; Lucio Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, , 12.
  43. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 17, 5.
  44. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 18, 5.
  45. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 18, 6.
  46. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 18, 7.
  47. ↑ Lucio Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 13.
  48. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 18, 7-9; Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 12.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 13.
  50. ↑ Lucio Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 14.
  51. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 20, 5.
  52. ↑ Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 13; Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 19, 9.
  53. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 23, 1.
  54. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 23, 2.
  55. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 23, 3.
  56. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 23, 4
  57. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 24, 1.
  58. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 24, 2.
  59. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 24, 3.
  60. ↑ Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 33 i 38; Dionisio d'Halicarnaso. Història antiga de Roma. II, 36. III, 1, 34. Carandini, Andrea (2007). Roma. Il primer giorno. Roma-Bari: Laterza, pp. 99.
  61. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 23, 5.
  62. ↑ Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 14.
  63. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 23, 6.
  64. ↑ 64,0 64,1 Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 15.
  65. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 26, 1. En canvi Plutarco, al whablar delapsus entre la mort de Tacio i la guerra en Fidene, no dona a entendre que abdós fets siguen per força immediatament contigus en el temps, pero segons pareix sí la guerra en Cameria.
  66. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 25, 1.
  67. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 25, 1-2.
  68. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 25, 2.
  69. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 25, 3
  70. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 25, 4-5.
  71. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 26, 1.
  72. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 27, 1.
  73. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 27, 2.
  74. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 27, 2-3.
  75. ↑ Eutropio. Breviarium ab Urbs condita. I, 4.
  76. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 29, 12
  77. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 27, 4.
  78. ↑ Ibíd.
  79. ↑ Lucio Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 17; Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 27, 6-9.
  80. ↑ Lucio Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 16.
  81. ↑ Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 15; Lucio Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 18; Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 28, 1-2.
  82. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 29, 2
  83. ↑ Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 27, 6.
  84. ↑ Lucio Aneo Floro. Epitoma de Tito Livio bellorum omnium annorum DCC. I, 1, 17; Plutarco. Vides Parals. Rómulo. I, 27, 6.
  85. ↑ Tito Livio. Ab Urbs condita libri. I, 17.
  86. ↑ Stefania Ulivi, «Il primer re», Romolo i Rem in un film girato in llatí, en Correguera della Sera, 2 dicembre 2018. Consultat 9 d'agost de 2020

Bibliografia

129-159.ISSN 1130-1082.doi:10.5944/etfii.17-18.2004.4422.
123-184.doi:10.5944/etfii.21.2008.1717.
  • (1971) Rome et la Méditerranée occidentale jusqu´aux guerres puniques, Pariu: Presses Universitaires de France, p. 284.

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Rómulo_i_Rem&oldid=1513657»