Buitre

Buitre

Els buitres són aus rapaces del orde Accipitriformes que solen alimentar-se especialment d'animals morts, encara que, a falta d'estos, són capaços de caçar assuts vius. Els buitres es troben distribuïts per tots els continents, llevat la Antàrtida i Oceania. Els buitres del Nou Món (Amèrica) pertanyen a la família Cathartidae, mentres que els del Vell Món (el restant de continents) són de la família Accipitridae; les seues semblances es deuen a que estan adaptats a un mateix caseta ecològica i a la convergència evolutiva, no a que compartixquen un antepassat comú.

Característiques generals

Una característica particular de molts buitres és el seu cap pelat, desprovista de plomall. Açò pugues deure's a que un cap en plomes es tacaria en sanc i atres decorreguts durant l'alimentació i seria difícil de mantindre neta.^{cita requerida} Una atra possible raó és que el tindre menys plomall reduïx el volum ocupat pels seus caps durant l'alimentació, lo que els dificultaria alimentar-se quan estan en grans números. Llevat algunes excepcions, no maten ells mateixos a les seues víctimes, puix carixen de garres poderoses; les que tenen són curtes i romas, més adaptades per a anar que per a matar. Alguns posseïxen llengües especialisades que els permeten alimentar-se en rapidea de la carn blana i potser extraure el tuétano dels ossos. Tots estan adaptats per a volar a gran altura. Entre els buitres del Nou Món figuren els còndors, que són les majors aus voladoras, pero algunes de les espècies del Vell Món no els van a la saga, en més de 6,5 kg (quilograms) de pes i 2,5 m (metros) d'envergadura. La més chicoteta, pero no la més dèbil, és el alimoche comú, Neophron percnopterus. Per norma general els buitres són aus de gran tamany. Per esta raó utilisen les corrents tèrmiques per a elevar-se i mantindre els llarcs planeos que necessiten per a patrullar grans extensions en busca de carronya. A les seues pràctiques carroñeras s'unix l'hàbit d'adherir a les seues pates quan tenen calor una substància producte de la combinació de les seues heces i orina que els ajuda a moderar la seua temperatura corporal, ya que carixen de glándulas sudoríparas. Increiblement, s'ha descobert que esta substància és més eficaç que el suor per al mateix comés. Ademés, els científics varen trobar en l'orina del buitre amoníac, el qual en seguritat li servix per a exterminar a casi totes les bactèries en les que inevitablement establix contacte mentres s'alimenta.

Tipos de buitres

El terme buitre no té cap significat taxonómico, ya que baix esta denominació s'inclouen dos grups no relacionats entre sí:

• Els buitres del Vell Món pertanyen a la família dels accipítridos, la qual inclou també a les àguilas i als azores. Estos es troben en Àfrica, Àsia i Europa. Troben animals morts durant el vol principalment per la vista.
• Els buitres americans o del Nou Món, com els còndors, no es troben emparentats en la família dels accipítridos, sino que pertanyen a la família dels catártidos. Posseïxen un bon sentit de l'olfat, inusual en un au de rapa. Es troben solament en Amèrica. Els buitres americans es diferencien de les espècies del Vell Món en la possessió d'orificis nassals «accessibles», que s'òbrin a través de la punta del pico. El dit posterior és rudimentari i està colocat més alt que els tres davanters. Posseïxen grans cavitats olfatives i, aparentment, un cert sentit de l'olfat, encara que no ho usen per a localisar als assuts.^{cita requerida} En Amèrica s'han localisat a voltes escapes en canonades de gas gràcies a observar el vol dels buitres entorn a estes, sense dubte atrets per la mala olor d'una ínfima cantitat de matèria química afegida al gas. Com ya es va mencionar, les similituts entre abdós grups es deuen a la evolució convergent més que a una relació propenca.

Buitres del Nou Món

Hi ha sèt espècies de buitres del Nou Món: dos grans còndors, Vultur i Gymnogyps; el buitre real, Sarcorhamphus el plomall del qual és pardo i blanc, en la pell nueta del cap i del coll de vius colors anaranjados, rojos, blaus i púrpures; el buitre de coll roig, Cathartes, i el zopilote (Coragyps atratus), au de chicotet tamany i molt abundant. Tots s'alimenten de carn, pero sembla ser que l'últim menja també vegetals podridos o molt madurs.

Buitres del Vell Món

Els buitres del Vell Món sumen catorze espècies, incloses en huit gèneros, tots, menys un, monotípicos. Dos d'elles, el alimoche comú i el quebrantahuesos (Gypaetus barbatus) no són completament calbes, com és habitual, sino que partix del seu cap està coberta per plomes. El alimoche ombrós, Necrosyrtes monachus, comú en casi tota l'Àfrica subsahariana, és relativament chicotet per a ser un buitre. S'alimenta de carronya i fem, especialment prop de les vivendes humanes, i és l'únic buitre africà que es troba a sovint en les zones de boscs. Els buitres del gènero Gyps inclouen sèt espècies que viuen en espais oberts o àrees montanyoses, en tot el sur d'Europa, en Àsia i en Àfrica, i mostren hàbits gregarios. En principi, varen estar dividits en dos gèneros: Pseudogyps, en dos espècies i Gyps, en cinc. No obstant, el buitre comú indi Gyps indicus, presenta hàbits intermijos, per lo que és preferible agrupar-els a tots en un sol gènero. Són coneguts colectivament com a buitres d'esquena blanca i comunes. Finalment, hi ha quatre espècies de buitres molt grans, més especialisats i d'hàbits més solitaris: el buitre orejudo i el de cap blanc, Torgos tracheliotos i Trigonoceps occipitalis, africans, el buitre calp, Sarcogyps calvus, asiàtic, que és negre, en el cap i el coll d'un roig lluent, i el buitre negre Aegypius monachus, euroasiàtic.

Hàbits alimentaris

Buitres leonados alimentant-se d'una cierva en la Reserva Natural de Caça de Boumort, Lleida.

Els hàbits alimentaris de les espècies del Nou Món han segut descrits menys detalladament que els d'els del Vell Món. No obstant, tots localisen als seus assuts exclusivament per mig de la vista, i no en l'olfat.^{cita requerida} Provablement posseïxen una vista molt aguda, encara que no tant com la d'algunes rapaces que s'alimenten de chicotets animals en moviment. Els buitres poden vore grans animals morts, o divisar-se uns uns atres, a distàncies de varis quilómetros. Observen també a atres aus, i fins a a els lleons i les hienes quan estos van en busca d'aliments. Com localisen a les seues víctimes per mig de la vista, no poden fer-ho en zones boscoses i, donat el seu poc sentit de l'olfat, no trobaran un animal mort, encara que este es trobe en un espai obert, si està cobert per alguna xara o per herbes. Per lo general, solament s'alimenten durant el dia, pero en l'Índia, tant els buitres calps com els d'esquena blanca Gyps bengalensis, ho fan a la llum de la lluna per a aprofitar les víctimes abandonades pels tigres.

Buitre leonado planejant en busca d'aliment.

En llocs a on cohabitan vàries espècies, com Àfrica i Índia, es dividixen en tres tipos ecològics principals: els buitres gregarios, de gran tamany (buitres comuns i d'esquena blanca), que s'alimenten, fins a 100 al mateix temps, d'animals morts; els buitres solitaris, grans i poderosos (Aegypius, Torgos, Sarcogyps), i els buitres chicotets i de pico dèbil, com els alimoches. Els hàbits alimenticis de cada tipo són prou diferenciats, lo que permet que tots sobrevixquen. Els grans buitres socials poden subdividirse ecològicament en buitres d'esquena blanca (anteriorment Pseudogyps), que solen criar en els arbres, i els buitres comuns (Gyps), que ho fan colonialmente i en les roques. No obstant, el buitre indi, pertanyent a l'última classe, crío també en els arbres. En general, solament conviu una espècie de cada u dels dos grups últimament mencionats, pero en el nort de l'Índia s'ha vist tres espècies de les que crían en les roques (B. himalayensis, G. fulvos i G. indicus) alimentant-se al mateix temps del mateix animal mort, aixina com a dos espècies que criaven juntes. Els grans buitres solitaris cacen i descansen sols o en parelles. Rarament es reunixen en grups de més de dèu. Se sospita que maten alguns animals chicotets i des de després, pollets, i inclús adults, de flamenc. Quan han advertit un cadàver, es tornen molt agressius, i inclús arrebaten trossos de carn a atres buitres (orejudos o calps) i penetren a través d'una gran massa d'estos per a aplegar fins a la carn i ossos. El seu pico, gros i poderós, els permet esgarrar pells i tendons. Pel contrari, els buitres comuns i els d'esquena blanca s'alimenten de carns tendres i d'entranyes. La seua llengua té forma tubular i efectua un moviment dirigit cap a arrere que els permet tirar de la carn fins a introduir-la en la gola, i el seu coll i el seu pico són llarcs i prims, aptes per a penetrar per obertures i fins a dins de la cavitat del cos de l'assut. Potser els que més se'ls semblen en este aspecte són els còndors del Nou Món. Els alimoches, de pico dèbil, no poden competir en cap de les espècies més grans, pero arrepleguen les seues despojos. El seu fi pico els permet, per una atra part, alcançar partícules de carn que aquelles no poden conseguir per tindre el pico més gros. Generalment, els buitres comencen alimentant-se a través dels orificis naturals del cadàver, com a orelles i ano, per lo que estan exposts a tot tipo de bactèries que per a un atre animal resultarien perilloses. El seu aparat digestiu és un dels més forts de la fauna salvage, puix posseïx nivells d'acidea que maten qualsevol tipo de bactèria amoladora provinent d'excrements o carn podrida.

Simbolisme

Buitre d'artiste mexicà Antonio García Vega.

Els egipcíacs miraven en molt respecte esta au i la tenien com un símbol de Nest. Segons ells, el buitre servia també per a indicar la vista, el coneiximent de lo venidor, l'any, el cel, etc. Denotava també la maternitat perque ells creïen que no hi havia sino buitres femelles i que es reproduïen per un modo particular. Simbolisaven la vista perque pensaven que era entre tots els animals el que la té més perspicaz. Els judeus els consideraven un dels animals impuros ya que Yahvé els va prohibir menjar-els.

El buitre segons la mitologia romana era un au consagrada a Mart i a Juno, tal volta per raó del mal que supostament fan estes divinitats als hòmens. Al temps de Rómulo, el seu vol era consultat en els auspicis i la seua aparició era de bon agüero. Els poetes han fet d'ell un símbol de la codícia, de l'avarícia i de la crueltat.

Vore també

• Psittrichas fulgidus (Loro buitre)

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Buitre.
• ^{[enllaç trencat]}
• VideoPost / El Convit dels Buitres
• Buitrepedia