Ovidio

Ovidio

Publio Ovidio Nasón  (Sulmona, 20 de març de 43 a. C.-Tomis, 17 de març de 17 d. C.) va ser un poeta romà. Les seues obres més conegudes són Art d'amar i Les metamorfosis, abdós en vers; la segona arreplega relats mitològics procedents del món grec adaptats a la cultura llatina de la seua época. També varen gojar de certa fama les Heroidas, cartes de grans enamorades, i les seues Tristia, poemes elegíacos en que llamenta el seu desterro.

Biografia

Ovidio parla més de la seua pròpia vida que la majoria dels atres poetes romans. L'informació sobre la seua biografia s'extrau principalment de la seua poesia, especialment Tristia 4.10, que oferix un extens relat autobiogràfic. Atres fonts inclouen Séneca el Vell i Quintiliano.

Naiximent, joventut i matrimoni

Ovidio va nàixer el 20 de març de 43 a. C. en la ciutat paelignia de Sulmo (actual Sulmona, en la província de L'Aquila, Abruzzo), en una vall dels Apenins a l'est de Roma, en el sí d'una important família de rància estirp, la gens Ovidia, de l'antiguetat de la qual se sentia orgullós. Eixe va ser un any significatiu en la política romana. Junt en el seu germà, que es va destacar en l'oratòria, Ovidio va ser educat en retòrica en Roma, a on va tindre com a mestres d'eloqüència a Higino, Arelio Fusco, originari d'Àsia Menor, i Porcio Latrón, natural d'Hispania.

El pare de Ovidio era propietari de finques, i va morir als noranta anys, poc abans que la mare. El germà del poeta havia naixcut exactament un any abans que ell, i va anar el seu companyer en els estudis que realisava en Roma sobre retòrica, en un principi per a dedicar-se al dret, pero Ovidio va ser donant mostres de sensibilitat poètica en detriment de l'eloqüència prosaica requerida en el fòrum. El seu pare li reprochava inclinar-se a uns estudis que no donaven cap profit, ya que el mateix Homero havia mort en la pobrea. Ovidio li contestava procurant esmenar-se, pero, involuntàriament, en vers:

Parce mihi, nunquam versificabo, pater!

¡Perdona'm, pare!, puc jurar / que mai tornaré a versificar.

Segons Séneca el Vell, Ovidio tendia al pol emocional, no al polèmic, de la retòrica. Despuix de la mort del seu germà als vint anys, en qui compartia l'inici del seu cursus honorum, Ovidio va renunciar al fòrum i va viajar a Atenes, Àsia Menor i Sicília. Va ocupar càrrecs públics menors, com ser un dels tresviri capitals, com a membre de la cort Centumviral i com un dels decemviri litibus iudicandis, pero va renunciar per a dedicar-se a la poesia provablement al voltant de 29– 25 a. C., decisió que aparentment el seu pare desaprovava.

La primera recitació de Ovidio data de l'any 25 a. C., quan tenia díhuit anys. Va formar part del círcul centrat en l'estimat patró Marque Valerio Mesala Corvino, i també sembla haver segut amic de poetes en el círcul de Mecenes. En Trists 4.10.41–54, Ovidio menciona amistats en Macro, Propercio, Horacio, Póntico i Base. A penes va conéixer a Virgilio i Tibulo, un companyer del círcul de Mesala, que les seues elegies admirava molt.

Encara que s'esforçava per escriure en prosa per satisfer al seu pare, les paraules li venien sempre en ritme i cadència de vers «i era vers al final quant intentava escriure»:

A la mort del seu pare, Ovidio es va convertir en hereu de totes les possessions, per #lo que va poder viure sense preocupacions i viajar a diferents llocs com Atenes, Àsia Menor i Sicília, a on va completar els seus estudis, dedicant-se ya plenament a la poesia.

Als díhuit anys, influït per Tibulo i Propercio, va escriure el poemari Amors, llibre d'elegies dedicades a una chicona anomenada Corina, que provablement mai va existir, encara que reunix característiques de varis amors del poeta. Va compondre també Medea, una tragèdia que no es conserva, i les Heroidas o Cartes de les heroïnes (Epistulae Heroidum), que presenta cartes escrites per varis personages mítics femenins, com Ariadna o Medea, als seus amants. A esta obra la va seguir una trilogia formada per tres poemes didàctics de tema eròtic: Art d'amar (Ars Amandi o Ars Amatoria), Remeis d'amor (Remedia Amoris) i Cosmètics per al rostre femení (Medicamina faciei feminae).

Va tindre tres esposes. En la primera es va casar molt jove, pero finalment va ser tachada de nec digna nec utilis (‘ni digna ni útil’), #lo que fa pensar que no pertanyia al seu mateix ranc social i que no li va donar fills en el seu curt matrimoni. No se sap a ciència certa a quin de les seues dos primeres esposes es referix com a natural del país dels faliscos. El seu segon matrimoni va ser curt també, pero en est va tindre una filla de la que va tindre dos nets. Molt majors són les notícies sobre la seua tercera esposa, Fabia, que ho ajudaria durant el seu exili en Tomis (ara Constanza en Romania). En ella va tindre una atra filla, i per ella Ovidio va sentir gran carinyo. Va ser en ella una mescla entre pare i mestre lliterari.

Èxit lliterari

Ovidio va passar els primers 25 anys de la seua carrera lliterària principalment escrivint poesia en mètrica elegiaca en temes eròtics. La cronologia d'estes primeres obres no és segura; no obstant, els estudiosos han establit dates tentatives. Es creu que la seua obra més antiga que es conserva són les Heroïnes, cartes d'heroïnes mitològiques als seus amants absents, que poden haver segut publicades en el 19 a. C., encara que la data és incerta, ya que depén d'un avís en Am. 2.18.19-26 que sembla descriure la colecció com un treball publicat enjorn.

L'autenticitat d'alguns d'estos poemes ha segut qüestionada, pero esta primera edició provablement contenia els primers 14 poemes de la colecció. Es creu que la primera colecció de cinc llibres dels Amors, una série de poemes eròtics dirigits a una amant, Corina, es va publicar entre el 16 i el 15 a. C. Es creu que la versió supervivent, redactada en tres llibres segons un #epigrama precedit del primer llibre, es va publicar c. 8–3 a. C. Entre les publicacions de les dos edicions dels Amors es pot datar l'estrena de la seua tragèdia Medea, que va ser admirada en l'antiguetat pero que no s'ha conservat.

El següent poema de Ovidio, Medicamina Faciei, una obra fragmentaria sobre tractaments de bellea per a dònes, va precedir al Ars Amatoria, l'art de l'amor, una paròdia de la poesia didàctica i un manual de tres llibres sobre la seducció i l'intriga, que data de l'any 2 d. C. (els llibres 1-2 es remonten a l'any 1 a . C. ). Ovidio pot identificar esta obra en la seua poesia de l'exili com el carmen, o vora, que va ser una de les causes del seu desterro. El Ars Amatoria va ser seguit pel Remedia Amoris en el mateix any. Este corpus de poesia eròtica elegíaca li va valdre a Ovidio un lloc entre els principals elegistas romans junt a Gal, Tibulo i Propercio.

Per a l'any 8 d. C., Ovidio havia completat Metamorfosis, la seua obra més ambiciosa, un poema épico en hexàmetros en quinze llibres. Ací va catalogar enciclopédicamente les transformacions de la mitologia grega i romana sofrides per a lo manco un dels personages de cada història, des de l'orige del cosmos fins a la mort i apoteosis de Juliol César. Les històries se succeïxen en el relat de sers humans transformats en nous cossos: arbres, roques, animals, flors, constelacions, etc. L'obra, que es conserva casi íntegra, no solament va ser una gran font d'inspiració per a autors posteriors, sino que va donar als estudiosos un material únic sobre mitologia clàssica.

Simultàneament, va treballar en els Fastos, un poema de sis llibres en dísticos elegíacos en la que Ovidio explica l'orige dels noms dels mesos i les festes del calendari romà.La composició d'este poema va ser interrompuda per l'exili de Ovidio, i es creu que Ovidio va abandonar l'obra en Tomis. Provablement siga en este periodo quan es varen compondre les lletres dobles (16-21) de les Heroides, encara que existix certa controvèrsia sobre la seua autoria.

Exili en Tomis

A pesar de la seua gran fama en l'época, un enfrontament en l'emperador Augusto en l'any 8 d. C. ho va dur a un exili obligat a Tomis (hui la ciutat de Constanza, en l'actual Romania), una ciutat ubicada en la costa oest del Mar Negra, a on va passar el restant dels seus dies. L'exili ho va determinar el propi Emperador Augusto, sense intervenció del Senat ni de cap magistrat, i no se sap a ciència certa qué ho va dur a prendre eixa decisió. Este acontenyiment va influir sobre tota la poesia que va produir a partir d'esta data. Ovidio va escriure que la raó per al seu exili va ser carmen et error —un poema i un error—, sostenint que este crim era pijor que un assessinat, més amolador que la poesia. Uns diuen que perque estava present en cerimònies de adivinación a on es parlava del destí de l'emperador; uns atres, que pel to eròtic dels seus poemes; l'última explicació, i tal volta la més ajustada a la realitat, és que Ovidio tenia coneiximent dels devaneos amorosos de la neta de l'emperador, Julia. Durant este periodo d'exili, Ovidio va escriure atres dos coleccions de poemes: Trists i Pónticas o Cartes del Ponto.

Les cridades Tristes comprenen cinc llibres en els que Ovidio explica lo que li ha succeït, defén la seua inocència i fa una cridada de clemència a l'emperador Augusto. En les Cartes del Ponto o Pónticas es dirigix a varis amics per a demanar-los que advoquen per la seua causa davant el César.

De l'época final del poeta es conserven també atres dos obres: Ibis, breu poema en el que maldix a un enemic que anteriorment havia segut el seu amic,i Haliéutica, poema d'atribució dubtosa del que es conserva solament una part i que tracta sobre la peixca.

Els múltiples intents del poeta per a que li perdonaren la pena varen ser en va, i va morir en Tomis en l'any 17 d. C., a l'edat de xixanta anys.

Obres

(En orde de publicació)

• Amors
• Art d'amar (Ars amandi o Ars amatoria)
• Remedia amoris
• Cosmètics per al rostre femení (Medicamina faciei feminae)
• Heroidas
• Medea (tragèdia que no es conserva)
• Les metamorfosis (Metamorphoseon)
• Ibis
• Tristes (Tristia)
• Cartes del Ponto o Pónticas (Epistulae ex Ponto)
• Fastos
• Haliéutica (d'atribució dubtosa)

Art d'amar (Ars amatoria)

Artícul principal → Ars amatoria.

El Art d'amar és un poema elegíaco didàctic en tres llibres, que tracta d'ensenyar l'art de la seducció i l'amor. El primer llibre està dirigit als hòmens i els ensenya cóm seduir a les dònes; el segon, també als hòmens, els ensenya cóm mantindre una amant. El tercer està dirigit a les dònes i ensenya tècniques de seducció.

El primer llibre s'obri en una invocació a Venus en que Ovidio s'establix com un praeceptor amoris (01:17), un mestre de l'amor. Ovidio descriu els llocs a on un pot anar a trobar un amant, com el teatre, un triumfo, que es descriu a fondo, o l'arena (circ), i les maneres de conseguir que la chica s'entere, inclús tot seduir-la de manera encoberta en un convit. L'elecció del moment adequat és important, aixina com guanyar-se la confiança dels seus colaboradors. Ovidio emfatisa el conte del cos de l'amant. Les #digressió mitològiques inclouen un artícul sobre el rapte de les sabinas, Pasífae, i Ariadna.

El llibre 2 invoca a Apolo i comença en una narració de l'història d'Ícaro. Ovidio aconsella als hòmens que eviten donar massa regals, mantinguen la seua apariència, amaguen assunts, feliciten els seus amants, i es congracíen en els esclaus per a permanéixer en el costat bo del seu amant. El conte de Venus per a la procreació es descriu com l'ajuda d'Apolo en el manteniment d'un amant; Ovidio despuix divaga sobre l'història de la trampa de Vulcano a Venus i Mart. El llibre termina en Ovidio demanant als seus «estudiants» que estenguen la seua fama.

El llibre 3 s'obri en una reivindicació de la capacitat de les dònes i la resolució de Ovidio a favor de la dòna, contra la seua ensenyança dels dos primers llibres. Ovidio dona a les dònes instruccions detallades sobre la seua apariència i els demana que eviten d'arreglar-se massa. S'aconsella a les dònes llegir poesia elegíaca, deprendre a jugar, dormir en gent de diferents edats, conéixer gent, i dissimular. A lo llarc del llibre, Ovidio intervé de manera juganera, criticandose a sí mateixa per a desfer tot el treball didàctic per als hòmens i mitológicamente divaga sobre l'història de Procris i Céfalo, Naso magister erat —Ovidio va ser el nostre mestre—.

Les metamorfosis

Artícul principal → Les metamorfosis.

'Metamorphoseis', en llatí; del grec μεταμόρφωσις, 'transformació', poema en quinze llibres que narra l'història del món des de la seua creació fins a la deificación de Juliol César, combinant en llibertat mitologia i història. Va ser terminat en l'any 8 d. C. Es considera la seua obra mestra.

És una text de difícil classificació, entre l'èpica i la didàctica. Va ser escrita en hexàmetros i consta de més de 250 narracions mitològiques i 11,995 versos en els quinze llibres indicats. Obra mestra de l'edat d'or de la lliteratura llatina i clàssica en general, la seua permanència fins a l'actualitat comprova la seua transcendència.

L'elecció de Ovidio d'utilisar el “mit i les mutacions“ com a material principal de l'obra deriva de la poesia alejandrina i ademés, de la tradició oral de la religió romana.  De fet, ya en la poesia grega es troben representats com a tema toral deus que promouen “accions galants i perverso cap als hòmens”. No obstant, si en la poesia alejandrina el mit representa un motiu de reflexió que va deure tindre efectes moralistes, en Ovidio es convertix en “el tema de l'obra i un artificio ingeniós”. Com va subrallar el crític i historiador nortamericà Karl Galinsky , “La relació entre Ovidio i els poetes helenísticos és similar a la que els propis poetes helenísticos varen tindre en els seus predecessors: ell va demostrar que havia llegit i assimilat les seues versions, pero que va saber remodelar mits d'una manera molt personal” .

Va existir una verdadera tradició de texts el tema principal dels quals devia referir-se a les metamorfosis, fins al punt de presupondre l'existència d'un gènero en sí mateixa. Sabem, per eixemple, que Boeus , un gramàtic grec del periodo helenístico, va escriure la Ornithogonia , un poema perdut que arreplegava una série de mits sobre les transformacions del ser humà en aus; que Eratóstenes de Cirene va escriure els Catasterismos , una prosa alejandrina que ha aplegat fins a nosatres en forma reduïda i que conta l'orige mític de les estreles i les constelacions; que Nicandro de Colofó va elaborar les Metamorfosis en cinc llibres sobre mits d'héroes i heroïnes transformats pels deus en plantes o animals; que Partenio de Nicea va escriure Erotikà Pathémata ( Els dolors de l'amor ), una colecció de 36 històries d'amor en un final infeliç, i sobretot un text de mitografía sobre mutacions que no es conserva (tant Virgilio com Ovidio varen tindre contacte directe en Partenio) ; i que un contemporàneu i amic de Ovidio, Emilio Macro , també va escriure una Ornithogonia , de la que, no obstant, només queda el títul.

Per una atra part, encara que no com a tema principal, inclús en els poemes homéricos hi ha eixemples de metamorfosis: en la Ilíada hi ha numeroses mutacions de divinitats, mentres que en l'Odissea es repetix l'episodi presentat en el llibre XI de la transformació dels companyers de Ulises  en porcs per la hechicera Circe . No menys important va deure ser la llectura de les dos obres principals de Hesíodo : la Teogonía junt en Les Obres i els Dies, en les que es narren respectivament la creació del món i les etapes de l'història de la humanitat; i de la Aitia de Calímaco que, ademés de ser similar en tema a les Metamorfosis, presenta una construcció narrativa entrellaçada i concatenada similar.

Una de les obres més llegides durant l'Edat Mija i la Renaixença, va inspirar a múltiples escritors, pintors i escultors, i continua eixercint una profunda influència en la cultura occidental.

El compositor anglés Benjamin Britten es va inspirar en esta obra per a la seua peça musical para oboe solament Sis metamorfosis de Ovidio. En esta obra es relaten tots els mits grecs que terminen en una transformació tant en plantes, en animals, etc.

Heroides («Les heroïnes»)

Les Heroides (Heroïnes) o Epistulae Heroidum són una colecció de vintiun poemes en dísticos elegíacos. Les Heroïnes prenen la forma de cartes dirigides per personages mitològics famosos als seus socis expressant les seues emocions en separar-se d'ells, suplicant la seua tornada i alusions a les seues accions futures dins de la seua pròpia mitologia. L'autenticitat de la colecció, en part o en la seua totalitat, ha segut qüestionada, encara que la majoria dels erudits considerarien les cartes mencionades específicament en la descripció de Ovidio de l'obra en Am. 2.18.19-26 com a resguart d'objeccions. La colecció comprén un nou tipo de composició genèrica sense paralel en la lliteratura anterior.

Es creu que les primeres catorze cartes comprenen la primera colecció publicada i estan escrites per les heroïnes Penélope, Phyllis, Briseida, Fedra, Enone, Hipsípila, Dido, Hermione, Deyanira, Ariadna, Canace, Medea, Laodamia i Hipermnestra per als seus amants varons absents. La carta 15, de l'històrica Safo a Phaon, sembla falsa (encara que es menciona en Am.2.18) per la seua extensió, la seua falta d'integració en el tema mitològic i la seua absència en els manuscrits medievals. [39] Les cartes finals (16-21) són composicions emparellades que comprenen una carta a un amant i una resposta. Paris i Helena, Hero i Leandro, Acontius i Cydippe són els destinataris de les cartes emparellades. Estos es consideren una adició posterior al corpus perque Ovidio mai els menciona i poden o no ser falsos.

Les Heroïnes revelen marcadament l'influència de la declamació retòrica i poden derivar de l'interés de Ovidio en les suasoriai retòriques, discursos persuasivos, i en la etopeya, la pràctica de parlar en un atre personage. També juguen en convencions genèriques; la majoria de les cartes semblen referir-se a obres en les que estos personages varen ser significatius, com la Eneida en el cas de Dido i Catulo 64 para Ariadna, i traslladen personages dels gèneros de l'èpica i la tragèdia al gènero elegíaco de les Heroïnes. Les cartes han segut admirades per les seues profundes representacions sicològiques de personages mítics, la seua retòrica i la seua actitut única cap a la tradició clàssica de la mitologia. També contribuïxen significativament a les conversacions sobre cóm es varen construir el gènero i l'identitat en la Roma Augusta.

Una cita popular de les Heroïnes anticipa «el fi justifica els mijos» de Maquiavelo. Ovidio havia escrit Exitus acta probat —el resultat justifica els mijos—.

En les arts i la cultura popular

El llegat de Ovidio ha segut intens, especialment a partir del Renaixença, en la revalorisació dels temes clàssics i la lliteratura amorosa (abans es condenaven algunes de les seues obres per la noció de pecat medieval, que vea reprobable un amor carnal deslligat de Deu). Potser l'episodi d'Apolo i Dafne de Les metamorfosis ha segut un dels que més repercursiones ha tingut, tant en lliteratura com en les arts plàstiques.

Algunes de les obres i autors que mostren clares influències de Ovidio són:

• La poesia de modo, de la cort carolingia.
• Roman de la Rose.
• Dante.
• L'obra de Petrarca i dels seus successors.
• Garcilaso de la Vega.
• Sandro Botticelli.
• William Shakespeare.
• Thomas Edwards.
• La Faula de Polifemo i Galatea, de Luis de Góngora.
• Gian Lorenzo Bernini.
• Apolo et Hyacinthus de Wolfgang Amadeus Mozart.
• Les Metamorfosis de Benjamin Britten.
• Les lletres de Bob Dylan.
• Orfeo, película de Jean Cocteau.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ovidio.

Ovidio en Viquidites.

• 15px|link=|alt= Wikisource contiene obras originales de o sobre Ovidio.

• Ovidio.org — Publio Ovidio Nasón (obres i fragments en llatí i castellà)
• 15px|link=|alt= Wikisource en Plantilla:Obtener idioma contiene obras originales de Ovidio.
• Metamorfóseos o Transformacions, traducció de Francisco Crivell, gravats de José Asensio, Madrit, Imprenta Real, en quatre toms (1805, 1809, 1819 i 1819), edició electrònica en el Proyecte Gutenberg: tom I (lib. I a III), tom II (lib. IV a VII), tom III (lib. VIII a XI) i tom IV (lib. XII a XV).
• Plantilla:Domínio Públic author
• Metamorphoses.(I)Amors, vel ElegiaeArs amandiPulexRemedia amorisHeroidum epistolaeDe nuceMedicamina faciei feminaeIbisTristiaSappho ad PhaonemEpistolae ex PontoFasti (Incunable. 1471) Biblioteca Nacional d'Espanya.
• Ovidio en el lloc The Latin Library (La Biblioteca Llatina).
• Ovidio en el Proyecte Perseus.
• Obres de Ovidio en el Proyecte Gutenberg.
• BOYLE, A. J.: Ovid and Greek Myth (Ovidio i el mit grec); en The Cambridge Companion to Greek Mythology (Vademécum de Cambridge de la mitologia grega), edició preparada per Roger D. Woodard, Cambridge University Press, 2009.
  • Reproducció en facsímil electrònic en el lloc del Internet Archive.
    • Roger D. Woodard: professor de Clàssiques i de Llingüística de la Universitat de Búfalo.
• COMPTON, Todd M.: Ovid: Practicing the Studium Fatale (Ovidio: la pràctica del studium fatale), en Victim of the Muses: Poet as Scapegoat, Warrior and Hero in Greco-Roman and Indo-European Myth and History (Víctima de les musas: el poeta com chivo expiatorio, guerrer i héroe en el mit i en l'història grecorromanos i indoeuropeos), 2006.
  • Text [2] archivat en Wayback Machine., en anglés, en el lloc del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), institució de Washington afiliada a la Universitat d'Harvard i dirigida per Gregory Nagy.
    • Todd M. Compton (Todd Merlin Compton, n. 1952): historiador nortamericà, especialiste en el món clàssic i en el mormón.
      • Per a les cites: Compton, Todd M. 2006. Victim of the Muses: Poet as Scapegoat, Warrior and Hero in Greco-Roman and Indo-European Myth and History. Hellenic Studies Séries 11. Washington, DC: Center for Hellenic Studies.
        • «studium fatale» («fatal estudi») és una expressió amprada per Ovidio en la seua obra Tristes, escrita en l'exili.
          • Trists (Tristia), V, 12, 49 - 51.
            • V, 12: text llatí en el lloc del Proyecte Perseus.
              • V: traducció espanyola oferida en el lloc Imperivm, i recollida en el del Internet Archive.