Sandro Botticelli

Sandro Botticelli

Alessandro vaig donar Mariano vaig donar Vanni Filipepi, malnomenat Sandro Botticelli (Florencia, 1 de març de 1445 – Florencia, 17 de maig de 1510), fon un pintor de la primera fase del Renaixença: el Quattrocento italià. Pertany, a la seua volta, a la tercera generació cuatrocentista, encapçalada pel governant Lorenzo de Médici el Magnífic i l'escritor Angelo Poliziano en la Florencia de fins de el XV. Els membres d'esta generació varen procurar la llibertat de conduir-se humanament, recollida de l'antiguetat clàssica. Menys de cent anys despuix, esta etapa d'esplendor artístic alcançat baix el mecenage de Lorenzo de Médici va ser considerada una «edat d'or» per Giorgio Vasari, qui narra la vida de Botticelli, des de la seua infància fins a la seua mort, en l'obra Les vides dels més excelents arquitectes, pintors i escultors italians.

En vida, l'èxit de Botticelli va estar basat principalment en la producció de madonnas, imàgens de la Verge María. La major part de la seua obra va ser, de fet, pintura religiosa. La reputació pòstuma de Botticelli va disminuir notablement en els sigles següents, pero va ser recuperada a finals de el XIX; des de llavors, la seua obra s'ha considerat exponent màxim de la gràcia llineal de la pintura de la primera Renaixença. Hui és més recordat per les seues obres de tema mitològic, com El naiximent de Venus i La primavera, dos de les obres mestres florentinas més conegudes en l'actualitat. Es varen expondre per primera volta en la Galeria Uffizi, Florencia, en 1815. Botticelli és considerat un dels pintors més representatius del gust renaixentiste per l'Antiguetat i per la mitologia.

Estilísticament, algunes de les peculiaritats que distinguixen la pintura de Botticelli és el fi dibuix de les figures, generalment allargades, i el moviment que els imprimix, reforçat pels mants i vels ondulantes que semblen moguts pel vent.

Biografia i obra

Joventut

Va nàixer en Florencia, en un barri de treballadors en l'arraval de Solferino. A esta mateixa parròquia de Solferino o Tots els Sants varen pertànyer els Vespucci, aliats dels Médici, i d'els qui rebria encàrrecs.

Va ser el menor dels quatre fills del matrimoni format per Mariano vaig donar Vanni vaig donar Amedeo Filipepi, d'ofici curtidor, i la seua esposa Smeralda. Quan va nàixer, el seu germà major Giovanni tenia 25 anys, i es creu que ho va adoptar i ho va educar. Giovanni tenia el renom de Botticello, sense que se sàpia si va rebre el renom pel seu gordura o per gran bebedor; atres fonts indiquen que era el seu germà Antonio el que tenia este malnom. D'ell deriva el renom de Botticelli. En 1458, varen adquirir una vila de camp en Careggi, ya que el negoci del seu pare prosperava. Allí precisament es va instaurar l'Acadèmia Platònica Florentina. Botticelli rebria d'esta posteriors influències.

La família va entrar en contacte en el pintor Giovanni vaig donar Paolo, per a qui Leon Battista Alberti va dissenyar el palau Rucellai, el Sant Sepulcro en la capella Rucellai i la frontera de l'iglésia de Santa María Novella. Per l'importància de Alberti, Sandro va llegir el seu tractat De Pictura (1436) detalladament. En molts casos, va seguir les seues recomanacions. No es va convertir en aprenent fins a alcançar els catorze anys d'edat, lo que indicaria que va rebre una educació més completa que atres artistes del Renaixença. Segons Vasari, va ser primer aprenent d'orfebre en el seu germà Antonio en 1458. Accedint als desijos del chiquet, el pare ho va manar al taller de Fra Filippo Lippi, en Prato (de 1464 a 1467). D'este pintor va rebre Botticelli les seues majors influències: la #síntesis entre el nou control de formes tridimensionals, la delicadea expressiva en els rostres i els gests, els detalls decoratius (herència de l'estil del gòtic tardà) i un estil íntim. Moltes de les primeres obres de Botticelli s'han atribuït al seu mestre, i encara hui l'autoria seguix sent incerta. Curiosament, anys despuix, Botticelli va acabar sent mestre, i tenint en el seu taller al fill de Filippo, Filippino Lippi.

En menor mida, va resultar influït per la monumentalitat de Masaccio. En 1467 Sandro va tornar a Florencia, freqüentant el taller d'Andrea del Verrocchio, a on va treballar al costat de Leonardo dona Vinci. D'esta época data toda una serie de Madonnas influïdes per Lippi.

Primeres obres

Per a 1470 Botticelli tindria taller propi. Ya llavors la seua obra es caracterisa per una concepció de la figura com a vista en bajorrelieve, pintada en contorns clars, i minimisant els forts contrasts de llum i ombra que indicarien formes plenament modelades. Per a eixe mateix any va realisar La Verge en el Chiquet i dos àngels. És la primera obra d'altar que va realisar que es conserva. En esta obra crea una espècie d'escenari-teatre que mostra el context històric de la Renaixença.

Els Médici pronte es varen donar conte del seu talent, i d'ells, va rebre numerosos encàrrecs. Pero la seua rodalia en la família és anterior. Va ser recomanat a Pedro de Cosme de Médici, pare de Lorenzo, per Filippo Lippi. D'esta época data el Retrat d'home en la medalla de Cosme el Vell (1474). Va realisar en la casa dels Médici moltes obres per a Lorenzo de Médici, senyor de Florencia entre 1469 i 1492. Segons Vasari en el seu Vita de Botticelli, en els personages de la Adoració dels Macs (1475), «estan retratats Cosme el Vell, agenollat davant el Chiquet, el seu fill Pedro de Cosme de Médici avall en el centre, Juliano de Médici i Lorenzo de Médici en el grup de l'esquerra, al seu costat els humanistes Poliziano i Pico della Mirandola i, en l'extrem dret, mirant a l'espectador, lo que es considera un autorretrato de Botticelli». Esta obra, que va pintar per a l'iglésia de Santa María Novella, va cridar l'atenció dels Médici. Va començar a treballar per a ells pintant un estandart per al torneig de Juliano de Médici (1475), enaltit per Poliziano en els seus Stanze. Els seus contactes repetits en esta família varen ser útils per a garantisar-li protecció política i crear les condicions ideals per a la producció de les seues numeroses obres mestres.

Va rebre en 1470 un important encàrrec, La fortalea, una de les pintures alegóricas sobre virtuts teologales i cardinals per a la Sala del Tribunal dels Mercaders. Açò indica que para llavors, en uns 30 anys d'edat, ya devia haver eixecutat obres destacades. Eixe mateix any va rebre l'encàrrec de pintar dos chicotetes obres, Històries de Judit. Esta història va ser una de les més amprades durant el Quattrocento. Giovanni Boccaccio l'inclou en la seua Història de les dònes famoses.

En 1472 va entrar a formar part de la Companyia de Sant Lucas, gremi de pintors. En els anys següents Botticelli es va fer molt famós, fins al punt de ser cridat per a pintar un fresca en la catedral de Pisa, hui perdut.

Cap a 1474 va realisar el Sant Sebastià, per a decorar una columna de l'iglésia florentina de Santa María la Major.

Obres de madurea

En 1478 va tindre lloc la conspiració dels Pazzi, en la que va morir assessinat el germà de Lorenzo el Magnífic, Juliano de Médici. Sandro va pintar a la fresca sobre la Porta de l'Aduana els retrats dels conjurats Jacopo, Francesco i Renato de Pazzi i de l'arquebisbe Salviati, aforcats, varen ser borrats en 1494. D'esta época daten varis retrats commemoratius del fallit Juliano de Médici. Per la propenca relació de Lorenzo i Botticelli, est li va encarregar dos obres de tipo polític. Va realisar #Pala i el Centauro (1482-83) per a commemorar el triumfo de la facció Médici sobre la facció Pazzi. Esta pintura és mencionada per Vasari en la seua vida de Botticelli. Despuix d'estes pintures polítiques Botticelli va passar a Roma per a decorar la capella Sixtina, llavors recent construïda. En 1481, el papa Sixto IV va cridar a toda una serie de artistes prominents de Florencia i d'Umbría, entre ells a Botticelli, per a que pintaren fresques en les parets de la capella Sixtina.

Segons Vasari, Botticelli es va encarregar de dirigir i coordinar el conjunt de pintures a la fresca de la capella Sixtina. El programa iconológico era la supremacia del papat. Per a realisar l'obra, els pintors varen tindre que acceptar unes convencions representatives comunes a tots, de manera que l'obra final resultara homogénea: usaven la mateixa escala de dimensions, la mateixa estructura rítmica i representació paisagística, una sola gama cromàtica en adorns d'or que fera resplandecer les pintures en l'allumenament de les antorches i les veles. En esta obra comuna la contribució de Sandro va anar moderadament exitosa, realisant tres requadros: el Castic dels rebels, les Proves de Moisés i La tentació de Crist (1481-1482). Pertanyen al seu taller la majoria de les figures de pontífexos situades en les casetes. Encara que solament són seues tres de les històries. Despuix de la seua estància en Roma (1481-1482), Botticelli va tornar a Florencia, i va continuar en la seua carrera de pintor cortesano.

Va prendre afició a la llectura de Dante. «Sent de ment sofisticada, allí va escriure un comentari sobre un passage de Dante i va ilustrar l'Infern que ell mateixa va imprimir, dedicant-li molt temps, i esta abstenció al treball va conduir a sérios desórdens en la seua vida». Aixina parlava Vasari del primer Dante imprés (1481) en les #decoració de Botticelli, no imaginant-se que el nou art de l'impressió poguera interessar-li a un artiste. Botticelli com a dibuixant oferix una interpretació personal, que transciende a l'humanisme.

Els quatre panels de L'història de Nastagio degli Onesti (1483) varen ser un encàrrec de Lorenzo el Magnífic. Estos eren un regal de boda de Lorenzo per a Giannozzo Pucci, en ocasió del seu matrimoni en Lucrezia Bini. Narraven la llegenda extreta del Decamerón de Giovanni Boccaccio.

Entre 1478 i 1486, realisa Les #fresca de la Vila Lemmi. Varen ser descoberts en 1873. Arreplega idees neoplatòniques de Ficino sobre l'amor. A mitan dels anys 1480, Botticelli va treballar en un gran cicle de fresques en Perugino, Ghirlandaio i Filippino Lippi per a la vila de Lorenzo el Magnífic prop de Volterra; ademés, va pintar moltes #fresca en iglésies florentinas.

En 1491 Botticelli va formar part d'un comité per a decidir la frontera de la catedral de Florencia.

Les últimes obres que fins ara es coneixen de Botticelli són Històries de Lucrecia, Històries de #Virginia i Vida de Sant Cenobio (1500-1504). Les dos primeres estaven, segons Giorgio Vasari, destinades al palau de Giovanni Vespucci.

Últims anys

Es diu que va caure en la pobrea, i que hauria mort de fam si no haguera segut per la diligent ajuda dels seus antics patrons. Lo cert és que seguia produint obres, si be en un to més dramàtic i en una conscient regressió estilística cap a models antics, com pot vore's en la série sobre la Vida de sant Cenobio i la Natividad mística (1501), considerades les seues últimes obres.

Botticelli va crear el tipo florentino de dòna. Pero no es coneix amor concret de Botticelli, ni alusió a excessos sentimentals; tenia «horror al matrimoni». No es va casar mai. Sí sembla haver tingut una estreta relació en Simonetta Vespucci, qui apareix retratada en vàries de les seues obres i sembla que va servir d'inspiració per a moltes de les figures femenines dels quadros de l'artiste.

Vasari diu que va ser un actiu piagnone (‘llorón’; aixina eren cridats aquells que s'havien entregat en cos i ànima al moviment purificador de Girolamo Savonarola); no obstant, pese a lo que diu Vasari, va poder permanéixer en Florencia i no li va ser confiscat cap dels seus bens despuix de la caiguda del líder religiós.

En 1502 va ser anónimamente denunciat de sodomía en un dels seus ajudants, pero els càrrecs varen ser més tart desestimats. En 1502-1505 va aparéixer com a membre del comité que anava a decidir l'ubicació del David de Miguel Ángel.

De 1502 és el seu famós escrit relatiu a la realisació d'una espècie de periòdic conegut com beceri, de caràcter satíric, destinat en la seua major part a alegrar la llectura dels nobles de la societat renaixentista. Tal proyecte, no obstant, va quedar en això, no sent mai dut a terme.

Va morir el 17 de maig de 1510 i va ser sepultat en la seua parròquia, l'iglésia de Tots els Sants (Ognissanti), en Florencia, per a la que havia realisat en 1480 una de les seues grans obres, la fresca de Sant Agustín. A la seua mort, l'únic hereu verdader del seu art va ser Filippino Lippi, que havia treballat en el seu taller i compartix en ell l'inquietut present en les seues últimes obres.

Obres mestres

Va basar els temes dels seus quadros alegóricos en l'idealisme neoplatonismo dels Médici. Un eixemple és La primavera, obra de madurea realisada cap a 1478 per a la casa de Lorenzo vaig donar Pierfrancesco de Médici, discípul de Poliziano i Marsilio Ficino, en la ciutat de Florencia. Té inspiració clàssica. Pero els personages presenten la reinterpretación pròpia del pensament renaixentiste.

Uns dels seus quadros més famosos és El naiximent de Venus (1484), de tema mitològic, que forma part de la mateixa série realisada per als Médici, junt en La primavera i #Pala i el Centauro. En esta obra, Botticelli conseguix posar fi al problema de cóm distribuir les figures. Este problema es deu al concepte de fer del quadro un espill de la realitat. Botticelli ho resol prenent-se llibertats en la Naturalea, per a dotar de bellea i harmonia a l'obra. Açò s'aprecia en el tamany antinatural del coll de Venus, en la pronunciada caiguda dels seus muscles i en l'estrany modo en que penja el seu braç esquerre. Aixina que, l'art de Botticelli alcança la plenitut en El naiximent de Venus.

La primavera i El naiximent de Venus varen donar a Botticelli prestigi com a artiste. Pero les obres més rendables varen ser les seues representacions de la Verge María. Va obtindre grans riquees gràcies a la seua obra.

Religió

A finals de el XV, l'ambient florentino va canviar. La millor personificació d'este canvi en l'ambient de l'época és Savonarola. Este predicador, que en una estància anterior no havia fet mella en els florentinos, va retornar a la ciutat en 1490, i esta volta les seues tremendes predicacions sobre el Juí Final varen tindre èxit per una série de circumstàncies, com la pèrdua de poder que varen sofrir els Médici per les guerres franc-italianes, l'expansió de la #sífilis, cridat «mal francés», i l'ambient de milenarisme conforme s'aproximava l'any 1500. Savonarola, partint de Florencia com a Nova Jerusalem, propugnava conseguir una humanitat sense pecat, que va influir en els pintors florentinos. Pels seus atacs contra el paganisme, va desaparéixer pràcticament el tema mitològic.

En 1492 va morir Lorenzo de Médici el Magnífic. El rei Carlos VIII de França va invadir Florencia en 1494, expulsant a Piero de Médici. Savonarola es va fer el líder de la ciutat, establint una República que abominaba de tot allò que representaven els Médici com els objectes de lux i els quadros pintats per Botticelli. Sandro era intensament religiós. En estos últims anys de la seua vida la seua producció es caracterisa per la «inquietut». Giorgio Vasari afirma que Botticelli va ser un piagnone ('llorón' o 'lloraduelos'), nom en el que es designava als seguidors de Savonarola, i que per això va abandonar la pintura com a vanitat terrenal. Hui en dia esta afirmació es posa en dubte, considerant que no va ser un verdader seguidor de Savonarola, a diferència del seu germà Simone, en qui vivia el pintor. Lo que sí pot afirmar-se és que en les últimes obres de Botticelli se sent l'influència del clima de crisis política i religiosa.

En plena época de la República es data la seua obra La calúmnia d'Apeles (1495), un quadro alegórico extret de Luciano en el De Calúmnia i mencionat en el tractat d'Alberti. S'ha relacionat l'obra en predicacions de Savonarola. No mostra una composició pertanyent al model clàssic, ya que és més característica del passat medieval. La calúmnia d'Apeles mostra la crisis present en la República de Savonarola. Açò va provocar que canviara la seua orientació en la que recreava elements de l'expressionisme gòtic. Un eixemple d'això és la Natividad mística. Esta obra és l'única firmada i datada per Botticelli. Menciona en l'inscripció que es va inspirar en el capítul XI del Apocalipsis. També es mostra el canvi d'estil que va experimentar en la Anunciación de Cestello (1489), obra encarregada per Francesco Guardi. El 7 de febrer de 1497 Savonarola i els seus seguidors varen portar a terme la més célebre Foguera de les vanitats (Falò delle vanità): varen reunir objectes que representaven la relaixació moral en la finalitat de fer-los ardir en la plaça de la Senyoria. En esta foguera varen ardir unes quantes obres de Botticelli. El 4 de maig d'eixe mateix any, l'eixèrcit papal va acabar en el domini de Savonarola, qui va morir el dia 23 en la foguera, entregat per gran part dels ciutadans de Florencia. No obstant, l'ambient intelectual havia canviat irremediablement.

El biógraf de Botticelli Ernst Steinman va investigar el desenroll sicològic de l'artiste a través de les seues numeroses Vérgens. En la «#aprofundiment de l'enteniment i expressió en l'interpretació de la fisonomia de María», Steinman creu vore una prova de l'influència de Savonarola sobre Botticelli. Açò significa que el biógraf necessitava alterar les dates d'una série de Vérgens per a recolzar la seua teoria; específicament, les data en dates molt posteriors a les que tradicionalment es consideren. Steinman es mostra en desacort en l'afirmació de Vasari de que Botticelli no va produir res despuix de caure baix l'influència de Savonarola. Creu que les Vérgens espirituals i emocionals representades per Sandro provenen directament de les predicacions del flare dominico.

Vasari atribuïx a Botticelli una pintura herética de caràcter gnóstico per encàrrec de Matteo Palmieri en una capella en Sant Pedro Mayor. És un error de Vasari, puix dita pintura, ara partix de la Galeria Nacional en Londres, és de l'artiste Botticini,^{cita requerida} un error del propi Vasari que va confondre els noms de dos pintors similars en llinage.

Reconeiximent posterior

Botticelli es va convertir en el màxim intérpret del neoplatonismo de l'época, en la seua fusió de temes cristiàs i pagàs i la seua elevació de l'esteticisme com un element transcendental en l'art. Per a donar forma a esta nova visió del món, Botticelli opta per la gràcia; açò és, l'elegància intelectual i exquisita representació dels sentiments. En estes obres l'influència del realisme gòtic està atemperada per l'estudi que Botticelli fa de l'Antiguetat. Pero encara que puga comprendre's des del punt de vista pictòric, els temes en sí seguixen sent fascinants per la seua ambigüitat. Els complexos significats d'estes pintures seguixen rebent atenció dels erudits, centrant-se principalment en la poesia i la filosofia dels humanistes contemporàneus de l'artiste. Les obres no ilustren un text en particular; més be, cada una d'elles es basa en varis texts per al seu significat. La seua bellea és caracterisada per Vasari com ejemplificadora de la «gràcia» i per John Ruskin com a posseïdora de ritme llineal. Ruskin (1890) considera que Botticelli és un clar exponent del romanticisme cristià.

És mencionat per Ugolino Verino (1503) en dos dels seus poemes que tracten sobre els florentinos més ilustres. A banda de Botticelli, també són mencionats Leonardo dona Vinci, Filippino Lippi, Giotto i Antonio Pollaiuolo.

Va ser oblidat durant tres sigles, o recordat com un artiste de segona categoria, per lo que a penes va tindre influència. No obstant, a mitan de el XIX, la seua obra va ser reconeguda pels cridats prerrafaelitas. Va començar a obtindre gran acceptació i va ser reconegut com a artiste excepcional; inferior a Leonardo en profunditat de sentiment, pero no en intensitat d'expressió. Alguns crítics de el XIX varen sentir també gran admiració pel redescubierto Botticelli, com Walter Pater, que afirma que Botticelli «va sobrepassar els llímits de la seua generació en pintar com un visionari»,^{cita requerida} Edward Burne-Jones o Bernard Berenson, entre uns atres.

Vore també

• Anex:Obres de Sandro Botticelli

Bibliografia

• (2006) Història de l'art, Madrit: Anaya. ISBN 84-667-2430-3.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sandro Botticelli.
• Les obres de Sandro Botticelli