Apocalipsis

Apocalipsis

   

El Apocalipsis (en grec antic, Ἀποκάλυψις Ἰωάννου Apokálypsis Ioánnou, ‘Revelació de Juan’) és l'últim llibre del Nou Testament i, com a tal, de la Bíblia. També és conegut com a Revelació de Jesucristo pel títul que al principi es dona a este llibre (Ἀποκάλυψις Ἰησοῦ Χριστοῦ) i, en alguns círculs protestants, simplement com a Revelació o Llibre de les Revelacions. Pel seu gènero lliterari, és considerat per la majoria dels acadèmics l'únic llibre del Nou Testament de caràcter exclusivament profètic.

Escrit en grec koiné, el seu títul deriva de la primera paraula del text, «apocalipsis» (ἀποκάλυψις), que significa «revelació» o «desvelamiento». Ellibre del Apocalipsis és l'únic llibre apocalíptico del cànon del Nou Testament, i ocupa un lloc central en la escatologia cristiana. Ellibre comprén tres gèneros lliteraris: el epistolar, el apocalíptico i el profètic. Comença en Juan, en l'illa de Patmos en el Mar Egeo, dirigint cartes a les «Sèt Iglésies d'Àsia» en exhortaciones de Crist. A continuació, descriu una série de visions profètiques i simbòliques, que culminarien en la Segona vinguda de Jesucristo. Estes visions inclouen figures com una Dòna vestida de sol en la lluna baix els seus peus i una corona de dotze estreles, la Serp, el Dragó de sèt caps i la Béstia.

L'autor s'identifica simplement com «Juan» en el text. , pero la seua identitat precisa seguix sent objecte de debat acadèmic. Les imàgens a voltes obscures i extravagants del Apocalipsis, en numeroses alusions i simbolisme numèric derivats del Antic Testament, han permés una àmplia varietat d'interpretacions cristianes a lo llarc de la història del cristianisme. La erudición bíblica moderna considera el Apocalipsis com un mensage apocalíptico del I que advertix a les primeres comunitats cristianes contra assimilar-se a la cultura imperial romana, interpretant la seua vívido simbolisme per mig de lents històrics, lliteraris i culturals.

Història delliure

Autoria

Artícul principal → Autoria dels escrits joánicos.

Vore també: Juan de Patmos

Juan rep el Apocalipsis d'Hans Memling.

L'autor s'identifica a sí mateixa dins dellibre com Juan, siervo de Jesucristo (Ap 1:1), en la seua condició de desterrat en l'illa de Patmos per donar testimoni de Jesús (Ap 1:9). Ireneo va atribuir l'autoria tant del Apocalipsis com del Evangeli «de Juan» al discípul de Jesús cridat Juan. Varen estar d'acort en ell Papías, Justino, Melitón i Hipólito. Més tart se li va identificar també en l'o els autors de tres cartes del Nou Testament, hui denominades 1 Juan, 2 Juan i 3 Juan. Esta teoria va ser posada en dubte ya en el III per Dionisio d'Aleixandria, entre atres motius perque l'autor del Apocalipsis no s'identifica mai com a apòstol o discípul de Jesús, ni com a autor d'un evangeli o epístoles. En l'any 633, el IV Concili de Toledo va afirmar que el Apocalipsis era obra de l'Evangeliste i que devia tindre's per obra divina i certament canònica, castigant en l'excomunió a els qui ho negaren.

Hui dia, la majoria d'historiadors es mostren escèptics sobre que l'apòstol Juan escriguera cap dels texts citats.Alguns atribuïxen estos escrits no a l'apòstol Juan sino a una suposta comunitat denominada joánica que hauria segut fundada o influenciada per ell. Opinen que assignar com a autor de les obres a un personage de renom era comú en la tradició de la lliteratura apocalíptica.

De l'estudi del propi text, els exegetas moderns han deduït que l'autor era un cristià judeu que coneixia al detalles Escritures judeues i que era hostil a certes postures del cristianisme no judeu.

Context històric de la seua escritura

Els historiadors pensen que el Apocalipsis va ser escrit a finals del I o principis del II. És per això de la mateixa época que atres varis llibres de mateixa temàtica apocalíptica escrits per judeus no cristians.

Les persecucions varen ser més cruentes i severes en l'época de Nerón (64 d. C.) que en la de Domiciano (81–96 d. C.). Engels aborda la controvèrsia sobre les persecucions romanes (incloent les de Nerón i Domiciano) i s'adscriu a la tesis de que ellibre del Apocalipsis va ser escrit precisament durant o immediatament despuix de la persecució de Nerón (c. 68 d. C.) (Engels, F. (1978). Nerón, com alguns atres emperadors, exigia (ya siga per simple vanitat o com a estratègia de coerció als seus súbdits) que les seues estàtues anaren adorades a lo llarc de tot l'imperi, cosa que els cristians es negaven a fer per motius religiosos: els césares es autoproclamaban 'Senyor de Senyors', ademés de 'fills de Deu', títuls que els cristians reserven exclusivament per a Jesucristo.

Per això, el Apocalipsis comportaria també un trasfondo històric que faria referències múltiples a estes persecucions i als consells que l'autor donaria als seus llectors, cristians, de mantindre's en la fe per a soportar els oixos, posant l'esperança final de la nova Jerusalem com a premi segur per als que mantingueren ferms (Prévost, 2001: 27-32). La següent és una llista (incompleta) d'algunes dates importants a tindre en conte en el context històric de l'escritura del Apocalipsis (Prévost, 2001: 27):

• Década dels anys 30: mort i resurrecció de Jesús.
• Anys 60: provables dates de les morts dels apòstols Simón Pedro i Pablo de Tarso. Persecució dels cristians baix l'emperador Nerón.
• 70-73: destrucció per part dels romans del temple de Jerusalem, expulsió dels judeus de Jerusalem.
• Despuix de l'any 73: els conflictes creixen entre cristians i judeus. Per als anys 90, en que provablement va ser escrit el Apocalipsis, la separació és casi completa.
• 81-96: Domiciano és emperador de Roma. Impon en força el cult divinizante a l'emperador.

Fonts

Sant Joan rep la seua Apocalipsis, Beato de Saint-Sever, sigle XI

Sant Joan en Patmos (El Bosco), pintura d'El Bosco, c. 1489

L'opinió predominant és que el Apocalipsis fa alusions al Antic Testament, encara que és difícil entre els estudiosos posar-se d'acort sobre el número exacte d'alusions o les alusions en sí mateixes. El Apocalipsis rara volta cita directament de l'Antic Testament, pero la seua composició aludix o es fa eco d'idees de les escritures hebrees més antigues. Més de la mitat de les referències provenen del Daniel, el Ezequiel, el Salms, el Isaías i el Zacarías, sent Daniel el que aporta el major número en proporció a la seua llongitut i Ezequiel destacant com el més influent. Dau a que estes referències apareixen com a alusions i no com a cites, és difícil determinar si l'autor va utilisar la versió hebrea o la grega de les escritures hebrees, encara que a sovint sembla haver segut influenciat per la grega.

Gènero

Frontispici dellibre del Apocalipsis, Bíblia de Sant Paolo fuori li Mura, IX

«La visió de Juan en Patmos», xilografia de Julius Schnorr von Carolsfeld (1860)

Ellibre del Apocalipsis és una profecia apocalíptica, en una introducció epistolar dirigida a les «Sèt Iglésies» d'Àsia Menor. Les sèt ciutats a on es trobaven estes iglésies estan molt pròximes entre sí, i l'illa de Patmos es troba prop de la costa occidental de la península d'Anatolia. La primera paraula del text, «apocalipsis» (ἀποκάλυψις, translit. «apokálypsis»), que significa «revelació» o «descobriment», es referix a la revelació dels misteris divins; Juan deu escriure lo que se li revela (lo que veu en la seua visió) i enviar-ho a les set iglésies. Tot ellibre constituïx la profecia: les cartes a les set iglésies individuals són introduccions al restant dellibre, que està dirigit a les set. Encara que el gènero dominant és apocalíptico, l'autor es veu sí mateixa com un profeta cristià: el Apocalipsis utilisa la paraula en diverses formes 21 voltes, més que qualsevol atre llibre del Nou Testament.

Context

Artícul principal → Antecedents històrics del Nou Testament.

L'interpretació moderna ha segut que ellibre del Apocalipsis va ser escrit per a consolar als cristians perseguits, ya que enfrontaven persecució religiosa per part d'un emperador romà. No obstant, esta no és l'única interpretació; És possible que Domiciano no fora un déspota cruel que imponguera el cult imperial romà als seus súbdits, i que en la seua época no hi haguera una persecució sistemàtica dels cristians en tot l'imperi. En canvi, el Apocalipsis podria haver segut compost en el context d'un conflicte existencial dins de les primeres comunitats cristianes d'Àsia Menor, sobre si devien interactuar en el món no cristià, molt més ampli, o apartar-se d'ell. Mark B. Stephens sosté que ellibre del Apocalipsis reprendía a aquells cristians que volien aplegar a un acort en el Estat romà. Açò no significa que els cristians en Àsia Menor no sofriren pel seu retir i desafiu a la societat romana més àmplia, que imponia penes molt reals; el Apocalipsis oferia una victòria sobre esta realitat en brindar una esperança apocalíptica. En paraules de la professora Adela Yarbro Collins, «lo que devia ser s'experimentava com una realitat present».

Canonicidad

«Apócalíptico I», obra de l'artiste mexicà Maurici García Vega.

El Apocalipsis és considerat un dels llibres més controvertits i difícils de la Bíblia, per la varietat de possibles interpretacions en els significats de noms, events i símbols que es narren. L'admissió d'este text en el cànon bíblic del Nou Testament no va ser res fàcil, ya que la polèmica entre els Pares de l'Iglésia al respecte va durar varis sigles. El Apocalipsis de fet va ser l'últim llibre en entrar oficialment en el Nou Testament i encara hui la seua interpretació varia considerablement entre les diferents iglésies.

Reconeiximent i acceptació del Apocalipsis

Al final del II el Apocalipsis va ser reconegut pels representants de les iglésies principals com una obra genuïna de l'apòstol Juan. En Àsia, Melitón, bisbe de Sardes, va reconéixer el Apocalipsis de Juan i va escriure un comentari sobre ell (Eusebio de Cesarea, Història Eclesiàstica, IV, 26). En la Galia, Ireneo de Lió creïa fermament en la seua autoritat divina i apostólica (Adversus Haer.,[2] V, 30). En Àfrica, Tertuliano va citar freqüentment el Apocalipsis sense dubtes aparents sobre la seua autenticitat (Contra Marción, III, 14, 25). En Roma, el bisbe Hipólito va assignar la seua autoria a l'apòstol Juan, i el Fragment Muratoriano ho enumera junt en les atres escritures canòniques. La Vetus Llatina contenia el Apocalipsis. En Aleixandria, Clemente i Orígens creïen sense vacilació en la seua autoria joánica. Orígens acceptava el Apocalipsis com inspirat, i ho catalogava com a part del Homologoumena. Atanasio, bisbe d'Aleixandria, ho va reconéixer plenament en la seua carta pascual 39 en l'any 367, aixina com Agustín d'Hipona (397 d. C.) en el seu llibre Sobre la Doctrina Cristiana (llibre II, Cápítulo 8), Rufino d'Aquilea (400 d. C.) en el seu Comentari sobre els Apòstols, el papa Inocencio I (405 d. C.) en una carta al bisbe de Toulouse i Juan de Damasc en el seu llibre Una exposició de la fe ortodoxa (730 d. C.). En occident, ellibre va ser definitivament acceptat pel decret del papa Dámaso I, en l'any 382, confirmat despuix pel Sínodo d'Hipona (393), el Concili de Cartago (397), el Concili de Cartago (419), el Concili de Florencia (en 1442) i finalment pel Concili de Trento (en 1546) junt en tots els demés escrits del Nou Testament. En orient, va ser inclós en el cànon despuix de molta polèmica (que es va prolongar fins al IX) encara que és l'únic llibre del Nou Testament que no és llegit com a part de la llitúrgia en la Iglésia ortodoxa.

Adversaris de la canonicidad del Apocalipsis

Alguns, com el romà Cayo, a principis del III varen rebujar el Apocalipsis per fomentar el milenarisme. El antagonista més important de l'autoritat del Apocalipsis va ser Dionisio, bisbe d'Aleixandria, discípul d'Orígens. Ell no s'oponia a l'idea de que Cerinto fora l'autor del Apocalipsis com es pot llegir en la seua obra Sobre les promeses:

Esta és la doctrina que ensenyava Cerinto: el regne de Crist serà terrenal. I com amava el cos i era del tot carnal, imaginava que anava a trobar aquelles satisfacció a les que anhelava, les de la pancha i de la baixa pancha, és dir del menjar, del beure, del matrimoni: en mig de festes, sacrificis i inmolaciones de víctimes sagrades, per mig de la qual cosa va intentar fer més acceptables tals tesis.

Un atre discípul d'Orígens, Eusebio de Cesarea discrepava del seu mestre alejandrino en rebujar el Apocalipsis com a escrit bíblic, encara que es va vore obligat a reconéixer el seu casi universal acceptació. Va afirmar lo següent:

Cirilo de Jerusalem no ho va nomenar entre els llibres canònics; tampoc apareix en la llista del Sínodo de Laodicea, o en la de Gregorio Nacianceno. Un atre argument en contra de la paternitat apostólica dellibre és la seua omissió de la versió Peshita, la Vulgata síria en arameo. En el IV, sant Juan Crisóstomo i atres bisbes argumentaven contra l'inclusió d'este llibre en el cànon del Nou Testament, sobretot per les dificultats que plantejava la seua interpretació i el perillatent que podia entranyar. Els cristians de Síria també ho varen rebujar, degut a que els montanistas es recolzaven molt en ell. En el IX, va ser inclós junt en el Apocalipsis de Pedro entre els llibres «discutits» de la Stichometría de sant Nicéforo, patriarca de Constantinopla.

Martín Lutero considerava que el Apocalipsis «no és ni apostólico ni profètic», i dia que «Crist no s'ensenya ni se sap d'ell ací». (Tractat de Lutero de llibres discutits del , en anglés).

Anàlisis dellibre

La llectura dellibre del Apocalipsis es pot fer en varis plans (lliteral, simbòlic, pel seu gènero lliterari, en el context històric en que va ser escrit, pel mensage de fondo del que parla, etc.) Segons Prévost (2001: 5-9) és necessari comprendre tots estos nivells per a entendre ellibre del Apocalipsis i per a evitar interpretar-ho solament des de la perspectiva d'actituts dels moviments apocalípticos que se centren únicament en el terror que causaria un supòsit fi del món:

• Una llectura lliteral dellibre pot deixar distintes impressions en ellector, pero és important no quedar-se solament en este nivell, sino profundisar més per a una millor comprensió. Actualment hi ha un enfocament cap a l'interpretació d'un tema i la metodologia que va fer possible dit text interpretatiu, dit enfocament implica que quan un comentariste expon sobre la revelació de Juan, té que expondre el criteri i la metodologia usada.
• El nivell de gènero lliterari és molt important, puix permet ubicar al Apocalipsis dins del context d'atres llibres (bíblics i no bíblics) que en una estructura o simbologia similar puguen donar llum per a entendre lo que l'autor dellibre en realitat haja volgut dir en escriure-ho. El Apocalipsis de Juan pertany de fet al gènero Apocalíptico, encara que presenta algunes característiques que ho diferencien del restant de la lliteratura apocalíptica.
• El nivell històric permet també ubicar l'época de l'autor, junt en les crisis i successos que podrien haver influït en l'escritura tant dellibre en general, com de certs passages particulars [3].
• A nivell simbòlic és possible entendre també lo que per a l'autor representarien els numerosos símbols que apareixen en ellibre.
• És important no oblidar que, en últim terme, ellibre és un escrit cristià, i que com a tal, du implícit el mensage que es troba en els Evangelis, centrat en la figura de Jesucristo.

Igualment, es poden incloure anàlisis que contemplen l'estructura des del punt de vista de l'idioma en que va ser escrit ellibre (grec). (Vanni, 1971: 236-247; Vanni, 1982: 12)

Escoles d'interpretació

Segons Hahn (2001), bàsicament existixen quatre escoles interpretatives del contingut del Apocalipsis, a saber:

• Preterista. Subralla el compliment de les profecies del Apocalipsis durant el I. Tendix a identificar als personages dellibre en personages històrics de l'época del I.
• Idealiste. Veu al Apocalipsis com una alegoria del combat espiritual entre el ben i el mal que deu tindre tot fidel.
• Futurista. Comporta l'identificació dels personages del Apocalipsis en distints personages que han sorgit a lo llarc de l'història humana, com l'identificació de les Bésties del Apocalipsis en Napoleón Bonaparte, Adolf Hitler, Mao Tse-Tung o Iósif Stalin, etc.
• Historicista. Sosté que el Apocalipsis expon el pla mestre de Deu per a l'història, de principi a fi, incloent l'història particular de l'Iglésia.

Per a Hahn, totes estes escoles tenen la seua raó de ser i la seua part de veracitat, i encara que dit autor favorix davant tot la visió preterista, no rebuja del tot cap de les atres escoles. Segons Vanni (1982), el mensage de tot ellibre del Apocalipsis pot actualisar-se a l'época de qualsevol comunitat de creents cristians. Per eixemple, des de la perspectiva preterista, la Babilonia que podria haver representat per a l'autor a Roma, una ciutat dominadora, consumista, pagana, podria representar hui en dia un sinnúmero de situacions particulars similars, pero Vanni advertix de no dur l'interpretació a l'extrem de l'identificació com si el Apocalipsis haguera segut escrit explícitament per a «predir» els fets d'alguna época. Per això dins del Apocalipsis ellibre dels sèt sagells no ho interpreta, ni ho pot interpretar o siquiera obrir, qualsevol, solament el Corder (Ap 5:1-8), com dient-li a la comunitat que sempre el Corder deu ser el seu criteri de discernimiento.

Per la seua banda, Mordillat i Prieur (2008) interpreten ellibre en base en el seu context històric: el de l'enfrontament doctrinal entre judeus cristians i cristians gentils. Per a estos autors, l'autor del Apocalipsis és davant tot un judeu cristià que ataca als que incomplixen les prohibicions de la Torá.

Ademés, es poden reconéixer moltes atres escoles d'interpretació del Apocalipsis, com la visió esotèrica i la pròpia d'Iglésies com la Catòlica, la Ortodox oriental, la Anglicana o la Mormona, algunes de les quals inclouen elements de les atres escoles (de les anteriorment citades i les d'atres Iglésies), pero es troben ben definides en les seues doctrines i per això es diferencien.

Estructura

Les Visions de Juan l'Evangeliste, de Très Riches Heures du Duc de Berry.

En primer lloc, es pot vore al Apocalipsis com a compost per quatre parts:

1. Introducció i Cartes a les Iglésies (Ap 1-3). El contingut de la salutación està dirigit a una jurisdicció eclesiàstica i representa una comunicació oficial d'un dirigent al seu càrrec. Seguint l'eixemple d'atres llibres de l'época, la seua distribució és local i despuix de la seua inclusió en el cànon, és distribuït a tota l'Iglésia. Com si fora una epístola (pero sense ser-ho), es podria reconéixer ací als destinataris dellibre.
2. El Corder, els Sèt Sagells i Trompetes (Ap 4-11). Es veuen ací molts símbols que fan alusió a la llitúrgia cristiana primitiva, i per a Prévost (Prévost, 2001: 28) és també una forma de definir-se front al judaisme.
3. El Dragó i el combat (Ap 12-20). L'història es bolca ara a un combat còsmic (guerra en el cel) per a explicar el sentit de l'història, i al mateix temps també simbolisa —segons Prévost (Prévost, 2001: 28)— l'enfrontament dels primers cristians en el imperi romà.
4. La Nova Jerusalem (Ap 21-22). De forma conclusiva, com una despedida al final dellibre, es menciona l'esperança que guia a tot ellibre. Ellibre del Apocalipsis presenta també seccions ben diferenciades, en les que els símbols canvien entre una i una atra, encara que conservant un mensage principal idèntic d'esperança:

• Introducció i Presentació (Ap 1). Presenta la visió de tot ellibre i introduïx la següent secció (el mensage a les Iglésies) com vingut de part d'un ... home de llarc corfoll, els cabells del qual eren blancs. En la seua mà tenia sèt estreles i de la seua boca eixia una espasa de doble tall..., en referència a Crist resucitat.
• El mensage a les Iglésies (Ap 2-3). És una série d'evaluacions, bones i mals, a sèt comunitats, que terminen en un repte i l'inspiració per a véncer. Les comunitats tenen una relació específica en l'época de l'autor.
• Les Teofanías de Deu (Ap 4). Es presenta un conjunt de símbols que representen la majestad de Deu, fent alusió a les teofanías més importants de l'Antic Testament: l'albarzer ardent, el mont Sinaí, la vocació d'Isaías i la visió d'Ezequiel en el riu Quebar.
• El Corder (Ap 5). Es presenta, en contrast pero en unitat en la secció anterior, la humiltat i poder del Corder (Crist), com l'únic que és capaç d'entendre al principi el designi de Deu i per lo tant d'obrir ellibre dels sèt sagells (secció següent).
• Els Sèt Sagells (Ap 6-8). En esta secció abunden els símbols numèrics i cromàtics. La secció comença en la famosa descripció de els Quatre Ginets del Apocalipsis, que duen numeroses plagues a la humanitat. Durant l'obertura de cada sagell, es desenrollen també les visions de cataclisme naturals, que conclouen en el Juí Final.
• Les Sèt Trompetes (Ap 8-11). En l'obertura del sèptim sagell, comença el desenroll d'un nou simbolisme numèric de catàstrofe anunciades per 7 trompetes, i el sorgiment d'una primera Béstia que guerrea en dos Testics.
• El Dragó i les Bésties (Ap 12-13). Despuix, en un canvi en el fil de l'història, es narra el sorgiment del Dragó que combat en una Dòna que dona a llum a un Chiquet. Despuix, el Dragó convoca a dos Bésties que ho servixen.
• Els Vencedors (Ap 14-15). Entren en escena els que seran vencedors del Dragó i les Bésties. Encara que en esta part no s'indica encara que els vencen, sí s'indica que estan de part del Corder, i que de fet este els dirigix, disposts a véncer.
• Les Sèt Copes (Ap 16). De nou en un simbolisme numèric, es parla de catàstrofe, i de la batalla final que comença en la reunió dels eixèrcits en un lloc cridat Armagedón.
• La Prostituta i la caiguda de Babilonia (Ap 17-19). Entra en escena la Prostituta (denominada Gran Babilonia), que està sostinguda per les Bésties i del Dragó. Entra llavors en escena Crist montat en un cavall blanc, la Gran prostituta és vençuda i les Bésties són capturades i tirades allac de fòc.
• La Derrota (Ap 20). Es menciona que el Dragó queda tancat per mil anys despuix de la victòria de la secció anterior i que al final tornarà a eixir reunint a totes les nacions representades per Gog i Magog per a ser vençut de nou, esta volta de manera definitiva.
• La nova Jerusalem (Ap 21-22). La visió conclou en esperança: la terra i el cel són fets de nou, Jerusalem, com a símbol de la ciutat de Deu, és tota la Terra a on ara Deu habita directament en mig de tots els hòmens. Ellibre, i per lo tant la Bíblia cristiana conclouen en una bendició i una petició que apremien a Jesús a tornar pronte.

Estructura septenaria del Apocalipsis

L'estructura del Apocalipsis es pot vore també d'acort a septenarios: dividit en 7 grups, cada grup a la seua volta pot subdividirse en subgrups de 7 junt en preludis, interludios i atres excursos (Läpple, 1970)

1. Pròlec (Ap 1:1-8)

1. Títul (Ap 1:1-3)
2. Salutación (Ap 1:4-8)

2. Les sèt cartes (Ap. 1:9-3:22)

• Visió preparatòria (Ap 1:9-20)

1. Carta a l'Iglésia d'Éfeso (Ap 2:1-7)
2. Carta a l'Iglésia d'Esmirna (Ap 2:8-11)
3. Carta a l'Iglésia de Pérgamo (Ap 2:12-17)
4. Carta a l'Iglésia de Tiatira (Ap 2:18-29)
5. Carta a l'Iglésia de Sardis (Ap 3:1-6)
6. Carta a l'Iglésia de Filadèlfia (Ap 3:7-13)
7. Carta a l'Iglésia de Laodicea (Ap 3:14-22)

3. Els sèt sagells (Ap 4:1-8:1)

• Visió preparatòria: llitúrgia celestial (Ap 4:1-5:14)

1. Els quatre primers sagells (Ap 6:1-8)
2. El quint sagell (Ap 6:9-11)
3. El sext sagell (Ap 6:12-17)

• Una multitut de salvats (Ap 7:1-8)
• Llitúrgia celestial: Els màrtirs del Corder (Ap 7:9-17)

4. El sèptim sagell (Ap 8:1)

4. Les sèt trompetes (Ap 8:2-14:5)

• Visió preparatòria (Ap 8:2-5)

1. Les quatre primeres trompetes (Ap 8:6-13)

1. La quinta trompeta (Ap 9:1-12)
2. La sexta trompeta (Ap 9:13-21)
   • El roll profètic (Ap 10:1-11)
   • Els dos testimonis (Ap 11:1-14)

4. La sèptima trompeta (Ap 11:15-19)

5. La dòna i el dragó (Ap 12:1-18)

6. Les dos bésties (Ap 13:1-13:18)

7. Llitúrgia celestial: El Corder i el seu sèquit (Ap 14:1-5)

5. Les sèt copes (Ap 14:6-19:8)

1. Visió preparatòria (Ap 14:6-13)
2. La terra, segada i vendimiada (Ap 14:14-20)
3. Les últimes plagues. Càntic de triumfo (Ap 15:1-8)
4. Les sèt copes (Ap 16:1-21)
5. La gran prostituta (Ap 17:1-18)
6. La caiguda de Babilonia (Ap 18:1-8)
7. Llamentacions sobre Babilonia (Ap 18:9-24)
8. Llitúrgia celestial: La boda del Corder (Ap 19:1-8)

6. Les sèt visions del fi (Ap 19:8-22:17)

1. Introducció (Ap 19:8-10)
2. Aparició del Mesías (Ap 19:11-16)
3. Crida al juí de Deu (Ap 19:17-18)
4. Primera derrota de les forces del mal (Ap 19:19-21)
5. El regne de mil anys (Ap 20:1-6)
6. Derrota definitiva de Satanás (Ap 20:7-10)
7. El juí universal (Ap 20:11-15)
8. El cel nou i la terra nova (Ap 21:1-8)
9. La nova Jerusalem (Ap 21:9-22:6)

7. Epílec (Ap 22:18-21)

1. Conclusió (Ap 22:18-21)

Capítuls

Apocalipsis conta en 22 capítuls.

Simbologia del Apocalipsis

El Apocalipsis cita o parafrasea freqüentment al Antic Testament, per lo que molts dels símbols presents en este llibre són trets d'una llectura cristiana de l'Antic Testament (Vanni, 1982: 33).

La llitúrgia

Vanni (1982: 88) apunta que en el trasfondo del text subyacer el ritme propi de la llitúrgia dels primers sigles del cristianisme, llitúrgia que hui seguix vigent encara que en numerosos canvis (Hahn, 2001). En alguns punts, semblara com si l'intenció de l'autor fora que es llegira ellibre en comunitat, en un llector que faça les voltes de Crist, uns atres fent les voltes d'atres personages, i el restant de la comunitat responent en les parts que els corresponguen (alabanzas, doxologías, oracions, peticions, etc.) Vore per eixemple Ap 1:1-8; Ap 4-5; Ap 11:15-19; Ap 22:14-21, etc. De fet, prenent com a context el «dia del Senyor», que l'autor diu haver rebut la visió (Ap 1:9-10), pot vore's una image d'una llitúrgia cristiana primitiva en tot ellibre. La part penitèncial (la que demana i mou a conversió) serien les cartes a les Iglésies (Ap 2-3), mentres que el restant dellibre parlaria a la comunitat sobre la necessitat de fer-se actora en l'història, plena, sí, de mals moments, pero sempre acompanyada del Corder (Vanni, 1982: 127). per a (Hahn, 2001) pràcticament tots els elements de la celebració del sacrament de la Eucaristía en l'Iglésia Catòlica són presos d'una o una atra forma de figures del Apocalipsis, convertint aixina allibre en una espècie de guia figurada de la llitúrgia cristiana primitiva. Per últim, la llitúrgia es veu reflectida en molts símbols a lo llarc dels passages dellibre. Per eixemple, les oracions. A l'inici estes es presenten davant el tro de Deu en copes (Ap 5:7-8), tal volta inmerecidas, pero purificant-les un àngel en incens, adquirixen el seu valor i la seua força verdaders (Ap 8:3-5). I precisament estes mateixes copes són les que posteriorment duen ara la fúria de Deu (vore el septenario de les copes), una resposta a les oracions dels cristians (els consagrats i els sants que varen elevar en un principi les seues oracions). (Vanni, 1982: 143-148)

(Hahn, 2001) mostra la següent taula, en la que l'autor emparella varis passages del Apocalipsis en parts definides de la Eucaristía:

Cult dominical		Ap 1:10
Sum Sacerdot		Ap 1:13
Altar		Ap 8:3-4,11:1,14:18
Sacerdots (presbyteroi o vells)		Ap 4:4,11:16,14:3,19:4
Ornaments		Ap 1:13,4:4,6:11,7:9,15:6,19:13-14
Célibes consagrats		Ap 14:4
Candeleros, o menoráh		Ap 1:12,2:5
Penitència		Ap 2,3
Incens		Ap 5:8,8:3-5
Llibre o roll		Ap 5:1
Hòstia eucarística		Ap 2:17
Cálices		Ap 16,15:7,21:9
La senyal de la creu (la tau Τ)		Ap 7:3,14:1,22:4
El Gloria		Ap 15:3-4
El Aluya		Ap 19:1;3;4;6
Alcem el cor		Ap 11:12
«Sant, sant, sant»		Ap 4:8
El Amén		Ap 19:4,22:21
El «Corder de Deu»		Ap 5:6 i a lo llarc de tot ellibre
La Verge Maria		Ap 12:1-6;13-17
Intercesión d'àngels i sants		Ap 5:8,6:9-10,8:3-4
El arcàngel Miguel		Ap 12:7
Vora d'antífonas		Ap 4:8-11,5:9-14,7:10-12,18:1-8
Llectures de la Sagrada Escritura		Ap 2,3,5,8:2-11
Sacerdoci dels fidels		Ap 1:6,20:6
Catolicidad o universalitat		Ap 7:9
Silenci meditatiu		Ap 8:1
El sopar nupcial del Corder		Ap 19:9,17

Números i colors

Entre els numerosos símbols presents en tot ellibre, dos característiques destaquen: els «números» i els «colors». Molts dels significats d'estos símbols són, de fet, propis de la lliteratura apocalíptica, no solament d'este llibre (Prévost, 2001: 53,60).

Números

Prévost (2001: 39-43) menciona que els distints números mencionats en el Apocalipsis tenen sempre un caràcter simbòlic. El significat dels números es donaria en funció del sentit que els cristians de l'época del I els donarien, i que estarien directament influenciats pels significats que els judeus li donarien a molts d'eixos números:

• U. Normalment s'usa per a referir-se a Deu. (p. ej. Ap 4:2)
• Un mig, tres i mig. Sembla ser que estos números estan directament heretats del llibre de Daniel; representen un temps llimitat i restringit, que no aplegaria a ser un (que significa la plenitut de Deu) o quatre (que significa lo terrenal o universal), inclús per ser la mitat de sèt (la perfecció). El tres i mig es veu reflectit també en la frase un temps, temps i mig temps. Esta divisió en tres parts també es podria basar en una interpretació de la profecia de les setanta semanes de Daniel, en una divisió semblant en tres parts: 49 anys + 434 anys + 7 anys, a partir d'un dels decrets donats pels reis perses per a que els judeus ixqueren de la captivitat babilònica, dels quals els més famosos varen ser el de Ciro el Gran en el 538 a. C. i el d'Artajerjes I Longímano en el 457 a. C., (2Cr 36:22-23), (Esdras 7:7), (Dn 9:24-27). Aixina mateix, els mil doscents xixanta dies mencionats en ellibre, aixina com els cuarenta y dos mesos, són equivalents a tres anys i mig. (p. ej. Ap 8:1;11:2-3,9,11;12:6,14)
• Quatre. Es pot referir a lo terrenal o Universal, o Creació (pels quatre punts cardinals), i igualment s'aplica als quatre Vivents que es troben en Deu a l'inici de la visió, i que alguns identifiquen en els quatre evangelistes (encara que açò últim té escassa justificació). No obstant, en base en el simbolisme de tota la Creació, els quatre vivents que estan en Deu podrien representar més be el domini que té Deu sobre tota la Creació i la relació que esta té en el seu Creador. (Vanni 1982: 50-51) (p. ej. Ap 4:6-8;7:1;20:8)
• Sis. En alguns contexts denota imperfecció, puix li falta un per a aplegar a la sifra perfecta (vore símbol següent) (p. ej. Ap 13:18). Per un atre costat també, cada u dels quatre Vivents que estan junt al tro de Deu tenen sis ales (Ap 4:8).
• Sèt. Per als judeus, el número sèt (en hebreu, sheba) denota la perfecció. Este número està present en molts llibres del Antic Testament i del Nou Testament, sempre en el mateix significat. (p. ej. Ap 1:4,12,16;4:5 i els septenarios)
• Dotze. Representa en primer lloc a les dotze tribus d'Israel, i per extensió al poble de Deu. De forma cristiana llavors, este número representa als cristians (que segons la seua interpretació són el nou poble de Deu), en particular representats pel número dels apòstols (p. ej. Ap 12:1;21:12,14,20,21). Atres números directament influenciats pel dotze són el vintiquatre (24 = 12 x 2), el quarantahuit (48 = 12 x 4) i el cent quarantaquatre (144 = 12 x 12). (p. ej. Ap 4:4,10;5:8;7:4-8;11:16;19:4)
• Mil. Este número no representaria la cantitat exacta de 1000, sino l'idea general d'un gran número (per eixemple, els mil anys de tancada del Dragó ans que es torne a alçar i siga vençut per a sempre (Ap 20), no representarien un periodo d'exactament mil anys sino solament l'idea general de molt temps). (p. ej. Ap 5:11;7:4-8;20:2-7)

Igualment, molts atres números apareixen en ellibre, que seguint l'interpretació de la lliteratura apocalíptica, tenen també un significat simbòlic. El tres per eixemple pot representar a Deu, i encara que per als judeus de per sí el número tres ya és representatiu de la divinitat, des del punt de vista cristià també ho fa prenent en conte la Trinitat Pare, Fill i Esperit Sant. Per un atre costat en el Apocalipsis, el tres apareix com una fracció, en lloc de com el número entero (una tercera part, un terç, indicant també que ni és el U ple de Deu, ni el Quatre ple de la Creació, i que dos terços no es veuen afectats per lo que la tercera part sí ho és). Apareixen també atres números com el dos, el dèu, entre uns atres.

Colors

Els colors també juguen un paper important i tindrien un significat propi (Prévost, 2001: 37-38).

• Blanco. Purea, victòria. (p. ej. Ap 1:14;4:4;19:14;20:11)
• Negre. Desgràcia, misèria. (p. ej. Ap 6:5,12)
• Rojo. Violència. (p. ej. Ap 6:4;9:17;12:3)
• Vert o Groc. Mort. (p. ej. Ap 6:8)
• Púrpura. Desenfré. (p. ej. Ap 17:4;18:12,16)
• Escarlata. Desenfré. (p. ej. Ap 17:3-4;18:12,16)

Els septenaris

El Corder en ellibre dels sèt sagells, foli 13v del Apocalipsis Bamberg.

Ellibre del Apocalipsis conté séries del número 7 a lo llarc de tot el seu corpus. Les més notòries es troben per la relació que guarden entre sí els tres septenaris de sagells, trompetes i copes. El septenario dels sagells (Ap 4-8:2) es dona conforme el Corder va obrint un a un els sagells d'un llibre que ningú podia obrir llevat ell. Abans de trencar els sagells la visió es troba en el cel, en les teofanías de Deu i el Corder i l'alegria que causa que este siga capaç d'obrir ellibre. Els primers quatre sagells originen als ginets del Apocalipsis. Els sagells 5 i 6 originen cataclisme. Despuix del sext sagell es dona una visió d'esperança (els 144 000) i en el sèptim sagell comença el següent septenario: les trompetes, i en elles en realitat tot el restant dellibre que conclou en la visió final de la Nova Jerusalem. El septenario de les trompetas (Ap 8-11) comença en una visió celest d'esperança (bàsicament els mateixos 144 000 que vénen abans del sèptim sagell que coincidix en la primera trompeta), despuix es toquen les trompetes, acompanyades de cataclismes. Després de la sexta trompeta, ve una visió d'esperança (l'àngel i elibrito, els dos testics). En tocar-se la sèptima trompeta, hi ha un càntic de victòria. El septenario de les copes (Ap 15-22) apareix una miqueta despuix. De nou, comença en una visió celest d'esperança (els Vencedors). Despuix les copes es derramen en libación, acompanyades de cataclisme. Després de la sexta copa, encara que sumergit en un ambient de derrota, ve una promesa d'esperança. La conclusió d'este septenario, despuix de derramar la sèptima copa comença en la presentació de la Prostituta de Babilonia, pero note's que immediatament comença el seu decliu, i in crescendo desemboca fins a la visió gloriosa del final dellibre. Aixina que, els tres septenaris més importants del Apocalipsis tenen aproximadament la mateixa estructura: una visió celest que és preludi de l'esperança, una série de cataclisme terrestres, despuix del sext símbol hi ha un interludio d'esperança i en finalisar el sèptim símbol hi ha un triumfo total de salvació. (Prévost 2001: 102)

Atres septenaris dellibre, alguns un tant velats, es troben en les iglésies a les que es dirigix l'autor (7, Ap 1:4), que són les mateixes a les que es dirigixen les cartes a les Iglésies dels capítuls 2 i 3; en les bienaventuranzas mencionades (7, Ap 1:3;14:13;16:15;19:9;20:6;22:7;22:14); en les aclamació llitúrgiques a Crist (7, Ap 1:4-7;5:9-10;5:12;5:13;7:10;11:15;19:6-7); en els esperits que estan davant el tro de Jesucristo (7, Ap 1:4), etc. En este context, també es pot analisar la estructura del Apocalipsis d'acort a septenarios.

Personages i figures en la simbologia del Apocalipsis

Conjuntando el significat de la diversa simbologia del Apocalipsis, es poden trobar dins del mateix una varietat de personages i figures freqüentment analisades i estudiades. Ademés dellibre, de l'Arca de l'Aliança i dels components dels septenarios (els 7 sagells, les 7 trompetes i les 7 copes), en orde d'aparició algunes de les figures del Apocalipsis són:

Els Quatre Ginets del Apocalipsis

Artícul principal → Ginets del Apocalipsis.

Els quatre ginets del Apocalipsis, d'Alberto Durero.

(Ap 6:1-8) L'image de cavalls ve des dellibre de Zacarias, en a on s'establix que són enviats per Deu. Montant cada u un cavall en un color característic, estos ginets duen plagues a tota la humanitat (recordant que el número 4 representa a tota la Creació, per lo que les plagues s'estendrien llavors per tota la Terra). Recordant el significat dels colors, l'interpretació més comuna de lo que cada ginet representa seria la següent (Prévost 2001: 38; Vanni, 1982: 53-54):

• Cavall roig, representa la guerra.
• Cavall negre, representa la hambruna, la pobrea.
• Cavall vert o groc, representa la mort o la maltia.
• Cavall blanc, representa per a alguns la mort, pel fet de que venç sempre, pero per a uns atres, pel color, pel fet de que porta una corona i pel fet de que els cristians no creuen que la mort siga invencible, representaria més be a Crist (o a un ginet en la seua representació), fent referència també a Ap 19:11-21, a on torna a aparéixer el cavall blanc, en Crist montant-ho.

Els 144 000

(Ap 7:4-8) Cal notar primer que 144 000 = 12 x 12 x 1000, és dir, recordant el significat dels números, és un número que representa una gran cantitat (1000), multiplicada per la totalitat (al quadrat, és dir, encara més gran) en relació en el poble de Deu. Esta sifra pot interpretar-se lliteralment a partir dellibre del Apocalipsis com el número de les persones que quedarien salvades al final, pero llegint més alvance, es pot llegir lo següent: ... vaig vore despuix també una multitut que ningú podia contar, de tota nació, raça i llengua... (Ap 7:9-17), lo que es pot interpretar també com el fet de que el número 144 000 no seria exacte ni lliteral, sino solament representatiu. El total de 144 000 es dona per la suma de dotze mil membres de cada tribu del poble d'Israel. Segons Prévost (2001: 105-106) existix una curiositat en este llistat de les tribus, que no apareix en qualsevol un atre llistat de les tribus d'Israel en tota la Bíblia. En primer lloc apareix la tribu de Judá, com seria llògic per a qui té clar d'a on ve el Mesías segons les profecies del Antic Testament. Despuix ve la tribu de Rubén, que sent germà major de Judá no va prevaldre. Per una atra part no apareixen les tribus de Donen, ni la d'Efraín que en atres llistats sí apareixen, en canvi apareixen les de Leví i José. I despuix, la part més estranya, si es recorda que les tribus d'Israel estan associades als 12 fills de Jacob, i que este va tindre els seus dotze fills a partir de vàries esposes: dos esclaves (Zilpa i Bilha) i dos no esclaves (Lligga i Raquel). Per lo general, un esperaria, com de fet succeïx en els atres llistats, que primer es enlisten els fills de les esposes no esclaves, i per últim els de les esclaves. En ellistat del Apocalipsis, despuix de mencionar a Judá i Rubén, es enlistan primer les tribus dels fills de les esclaves (Gad, Aser i Neftalí) i a l'últim el restant (Manasés —fill de José—, Simeón, Leví, Isacar, Zabulón, José i Rebuig).

La Béstia i el seu número

Predicació del Anticristo per Luca Signorelli en la capella de Sant Bricio en la Catedral d'Orvieto

(Ap 13) Este és un dels símbols més famosos heretats dellibre del Apocalipsis. El número 666 de la Béstia se sol identificar en el Diable (encara que ací el Dragó del Apocalipsis és representatiu del mateix —Ap 12:9—) o en el Anticristo. En el Apocalipsis, no obstant, únicament es menciona esta sifra una volta (Ap 13:18), per a dir que és el número de la Béstia que servix al Dragó (i despuix se li associa en la marca de la Béstia que durien tots aquells que concorden en el Dragó i la Béstia). Cal recordar primer que el significat del número 6 és d'imperfecció (per faltar-li una unitat per a la perfecció del número 7), i el número 666 representaria llavors una imperfecció duta fins a l'extrem. Hi ha autors que busquen identificar el número 666 en un personage històric de l'época en que va ser escrit ellibre ya que en numerosos texts bíblics sugerix que el Anticristo era un personage de l'época dels apòstols:

I tot esperit que no confessa a Jesús, no és de Deu; i est és l'esperit de l'anticristo, del com heu sentit que ve, i que ara ya està en el món.

I sobre la base d'açò intenten trobar un joc numèric (conegut com gematría) en les lletres del alfabet grec (idioma en que va ser escrit ellibre) que poguera donar l'equivalència per a reconéixer en este número a la principal Béstia del Apocalipsis. Estos jocs eren comuns a l'época de l'escritura del Apocalipsis, i s'han trobat vestigis d'ells també en atres escrits. S'assigna a cada lletra (alfa, beta, gamma,... psi, omega) un número: les primeres de l'1 al 10 (llevat el 6), despuix de dèu en dèu fins al 80, despuix el 100 i de cent en cent fins al 800. Una paraula o frase coneguda tenia llavors un número associat en sumar les sifres equivalents a cada lletra; l'invers d'este joc consistix en donar un número (com és el cas del 666 del Apocalipsis) i tractar d'identificar qué paraula o frase complix també en estes característiques. Seguint este joc numèric, es pot aplegar a concloure que el número representaria a Domiciano, que va perseguir als cristians en l'época de l'escritura del Apocalipsis, o en general als Césares romans que es autoproclamaban deus i que exigien als seus súbdits que aixina anaren adorades les seues estàtues. (Prévost 2001: 45-49)

Algunes investigacions també conclouen que el número 666 dau en este passage del Apocalipsis és erròneu, ya que existixen algunes versions dellibre que daten del II o III i que tenen com a número de la Béstia al siscents setze (i en el qual a través dels mateixos jocs numèrics es podria relacionar a varis Césares romans, per eixemple Calígula, emperador romà caracterisat per la seua crueltat). (Prévost, 2001: 46,48) [4]

Igualment que en atres símbols del Apocalipsis, hi ha moltes atres interpretacions que identifiquen a la Béstia en personages de distinta índole a lo llarc de l'història (i que a través d'atres jocs ingeniosos reconeixen al 666 apocalíptico en ells). Hi ha inclús interpretacions que identifiquen al 666 en dates.

Vore també: Marca de la béstia

La primera Béstia i els Dos Testics

San Miguel combatent al Dragó, de Jean Fouquet.

Uns atres manegen la possibilitat d'identificar a la Béstia a la que històricament es referiria l'autor del Apocalipsis, en l'emperador Nerón, que per a l'época de la redacció dellibre, encara deixaria un recort de les tortures i persecucions de la seua época. Prenent la frase 'Nerón César', en hebreu o en grec, considerant únicament les consonant i prenent números d'acort a una numeració del alfabet hebreu, similar a l'anterior, la suma donaria de nou el famós número 666. [5] És més, si es pren la frase 'Nerón César', pero no en grec sino en llatí, el número resultant és el 616. [6]

Dins dellibre del Apocalipsis es menciona que una primera Béstia mata a dos Testics de Deu en una ciutat, els quals, per cert, despuix de morts resuciten als tres dies i mig i són ascendits als cels a la vista dels seus enemics (Ap 11). La descripció de dos testics va d'acort en la llei judeua que establix que solament s'accepta el testimoni de dos testics. Alguns han volgut reconéixer en estos dos Testics als apòstols Pedro i Pablo, morts durant l'época de Nerón. No obstant, en el Apocalipsis no es reconeix que esta primera Béstia siga la mateixa que la del número 666. Per a Hahn (2001), els dos testics representen al profeta Elías i a Moisés, personages en els qui a la seua volta es personificaría tota la Llei i els Profetes del Antic Testament. Una atra interpretació que es dona als dos Testics és que corresponen a Elías i a Enoc, degut a que en tota l'història que relata la Bíblia estos dos personages no han mort: Elías va ser dut al cel en un tribulí davant un carro de fòc que ho va separar d'Eliseo(2Kin 2:11), i Enoc: Va caminar, puix, Enoc en Deu, i va desaparéixer, perque li va dur Deu. (Gn 5:24). Degut a que tot home deu morir, i estos dos personages no han mort, es presumix que l'event relatat en el Apocalipsis seria el temps de la mort d'ells.

Babilonia i la prostituta

Erro al crear miniatura:

La ramera de Babilonia sobre la béstia de sèt caps, d'una pintura russa del XIX.

Artícul principal → Prostituta de Babilonia.

(Ap 17) Per a Prévost (2001: 32,124), en este símbol podria vore's l'alusió política que en l'época de l'escritura dellibre, l'autor faria dels seus enemics:

Abans de res, deu recordar-se que per als judeus la ciutat de Babilonia representa el exili, despuix de que els babilonios varen exiliar a l'èlit de la societat judeua de Jerusalem en l'any 587 a. C. Igualment, significa per a ells la perversió de les costums judeues, que es varen ser mesclant en elements d'idolatría en eixa ciutat, pecat fortament condenat per ells. Aixina que, Babilonia representa tant el poder dominador estranger, com la idolatría. Per això en el Apocalipsis (igual que en atres llibres del Nou Testament), Babilonia se sol identificar (seguint la llínea d'estes mateixes investigacions) en la Roma imperial que perseguia als cristians i que els exigia idolatrar al César com un deu. De fet en el Apocalipsis, en la descripció de Babilonia en els seus sèt monts, podria reconéixer-se a la ciutat de Roma. La prostituta del Apocalipsis tindria llavors el mateix significat de perversió, idolatría i desenfré característics de l'alta societat romana d'eixe llavors. Per una atra part, uns atres identifiquen a Babilonia en la Jerusalem dels judeus (que igualment té sèt monts), i que contrasta fortament en la Nova Jerusalem del final dellibre. (Per eixemple (Hahn, 2001), que centra gran part de la seua interpretació de les catàstrofe del Apocalipsis en una analogia en la caiguda de Jerusalem en l'any 70, i també [7])

Existixen moltes atres interpretacions sobre l'identitat d'esta ciutat calificada de perverso, des del papado catòlic, fins a una pléyade de ciutats i personalitats segons s'han presentat a lo llarc de l'història.

La Dòna vestida de sol i el Chiquet

(Ap 12) La «dòna revestida del sol, la lluna baix els seus peus i en el cap una corona de dotze estreles» apareix en Apocalipsis com la que engendra al Chiquet que el Dragó vol combatre. Este chiquet és 'raptat' al cel per a despuix regnar, aixina que el Dragó es bolca a combatre contra la Dòna i despuix contra el restant de la seua descendència. Per a Prévost (2001: 108), la clau per a reconéixer a la Dòna es troba primer en reconéixer al Chiquet. Des d'una perspectiva que considera al Apocalipsis com completament cristocéntrico, es pot interpretar llavors que el Chiquet representaria efectivament a Crist.

Des d'una perspectiva de la mariología, es voria en esta Dòna un símbol de la Verge Maria . No obstant, són molts els grups cristians (de diverses Iglésies, inclosos alguns catòlics), que interpreten en este símbol al poble de Deu, que abans del naiximent de Jesús representaria a l'Israel fidel, i despuix als cristians. Inclús la postura mariana, no deixant arrere el fet de que la Dòna seria efectivament María, ho fa sempre des de la perspectiva eclesiològica, de comunitat. (Prévost 2001: 107-108)

La descripció de la Dòna en Ap 12:1 és molt semblada a l'image de la Verge de Guadalupe, qui està tapant el sol (puix es veuen els rajos grocs des d'arrere) i està damunt de la lluna, i en el seu cap hi ha un mant en vàries estreles (que no són exactament 12); esta image també és molt semblada a lo descrit en Ap 12:14, «Pero se li varen donar a la dòna les dos ales de l'àguila gran per a que volara al desert, al seu lloc; allí serà mantinguda llunt del dragó per un temps, dos temps i la mitat d'un temps»: en l'image hi ha un àngel carregant la lluna, ademés de que la persona a la que se li va aparéixer la Verge de Guadalupe es dia Juan Diego Cuauhtlatoatzin, nom que significa «àguila que parla», i el viage al desert es podria llavors referir al procés de reevangelisació des d'Amèrica a Espanya. Poden existir més semblances sobre la Verge de Guadalupe, no obstant, açò no significa que la dòna de Ap 12:1 siga ella. Per a algunes corrents protestants el chiquet representaria a una secció minoritària de l'Iglésia que seria arrebatada al cel ans que comencen els juïns del Apocalipsis (Ap 12:5), mentres que la gran majoria de la cristiandad es quedaria en la terra a sofrir la persecució, i ells serien el restant dels seus fills (Ap 12:17).

La Nova Jerusalem

El juí final, de Miguel Ángel Buonarroti.

Artícul principal → Nova Jerusalem.

(Ap 21-22) Este símbol, present en els últims dos capítuls del Apocalipsis, es troba per a molts dins dels millors descrits, detallats i bells del Nou Testament. En una triple recurrencia, l'autor parla de la salvació de Deu al final dels temps.

• Primer en la nova Jerusalem pròpiament dita, que descendix del cel a la Terra. (Ap 21:1-8)
• Despuix en les bodas del Corder i la seua Esposa (la Iglésia). (Ap 21:9-27)
• Per últim en una visió que recorda als primers capítuls del Génesis (el primer llibre en la Bíblia), parlant de rius i arbres que donen frut etern. (Ap 22:1-5)

Per a Prévost (Prévost, 2001: 116), esta part (junt en el capítul 20) és l'única que en realitat tindria característiques escatològiques, mentres que el restant seria solament un reflex dels conflictes que la comunitat cristiana de l'autor estarien vivint en la seua época i de l'esperança posada en Deu per mig de Crist mort i resucitat que eixos conflictes no prevaldrien i també serien vençuts vesprada o primerenc.

Hi ha una atra curiositat relativa tant a la nova Jerusalem (que simbolisa a la ciutat santa) i a Babilonia (que simbolisa a la ciutat perverso): en Ap 18 apareix una planyença per la Babilonia destruïda; en Ap 21 apareix la descripció de la nova Jerusalem. Es pot notar que abdós passages són parals i inversos, és dir, que les descripcions de llamentació i de sentit negatiu donades a Babilonia, apareixen revertides, en sentit de goig i alegria per a Jerusalem. (Prévost 2001: 117-119)

Enllaços externs

• Wikisource contiene obras originales de o sobre Apocalipsis.

Apocalipsis en Viquidites. Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Apocalipsis.
• biz Informació, orige i mits del Apocalipsis, inclou ellibre complet [8] archivat en Wayback Machine.
• Apocalipsis, traducció de Felipe Scío de la Vulgata
• Apocalipsis, traducció Petisco-Torres Amat
• Apocalipsis o Revelació de Sant Joan, El Teòlec (Reina-Valera 2009)
• shtml Una exégesis d'Ap 17,1-11 (ref. 1)
• The Book of Revelation - Frederick Engels, 1883 (ref. 2 i 6) (en anglés)
• Experiments en l'ensenyança del Apocalipsis - Juan Stam, 2004 (ref. 3)
• Papirología: El papir Oxyrhynchus 4499 i el número de la Béstia - Gerargo Jofre, 2005 (ref. 4)
• 666 - La segona béstia del Apocalipsis, Maurici Pérez López, 2002 (ref. 5)
• Un estudi sobre el Apocalipsis (ref. 7)
• Estudis sobre el Apocalipsis
• Un estudi des del punt de vista Evangèlic dellibre d'Apocalipsis
• Història Eclesiàstica d'Eusebio de Cesarea
• Antilegomena de Lutero (sobre els llibres discutits del Nou Testament) (en anglés)
• Enciclopédia Catòlica: Apocalipsis, ellibre de les Revelacions
• El Apocalipsis i el Mileniarisme dels Pares de l'Iglésia:
  • El mileni en la patrística
  • El naiximent dels primers centres de docència teològica (sigle III)
• Un esquema cronològic sugerit (en anglés)