Éfeso
Éfeso (Error de Lua en Módulo:Unicode_data en la llínea 293: attempt to index local 'data_module' (a boolean value).; en latín: Ephesus; Plantilla:Lang-tr) va ser en l'Antiguetat una localitat d'Àsia Menor, en l'actual Turquia. Va ser una de les dotze ciutats jónicas a la vora del mar Egeo, situada entre l'extrem nort de Panayr Donağ (l'antic mont Pion) i la desembocadura del riu Caístro i tenia un port cridat Panormo. A l'est es trobaven el tossal de Ayasoluk, en la vall als seus peus, i la ciutat actual de Selçuk, prop de la mar, el mont Pion i el mont Coreso (actual Bulbul Dagh), en la part baixa del qual es trobava la ciutat antiga. Ha segut inscrit per l'Unesco com Patrimoni de la Humanitat des de 2015.[1]
Va ser un important centre religiós, cultural i comercial. Actualment les seues ruïnes constituïxen una atracció turística important.
Toponímia
[editar | editar còdic]Estrabón menciona el mit de que a Éfeso durant un temps li la va cridar Esmirna per una amazona.[2] Plinio el Vell indica, ademés d'est, atres noms que se li havien donat abans de cridar-se Éfeso: Álope, Traquia, Ortigia, Amorges, Hemonio i Ptelea.[3]
Població
[editar | editar còdic]Partix del traçat original d'esta famosa ciutat de l'antiguetat està ocupat per la menuda vila de Ayasaluk, el nom de la qual es creu que és la corrupció del grec hagios theologos, és dir, «el sant teòlec».
Gentilici: efesio-a.
Economia
[editar | editar còdic]L'activitat econòmica de Éfeso se centra fonamentalment en el turisme que atrauen les notables ruïnes grecorromanas de la ciutat antiga, i els restants paleocristianos i bizantino, que atrauen igualment a molts peregrins. Si be en l'antiguetat clàssica Éfeso va ser una important ciutat portuària, des de el V en avant, per la mar, va sofrir, per processos de sedimentación i erosió, una forta reculada que ho ha alluntat de l'actual llínea de la costa, per lo que el seu port va ser abandonat fa molt.
Història
[editar | editar còdic]Fundació
[editar | editar còdic]S'ha identificat a Éfeso com la ciutat d'Apasa o Abasa, mencionada pels hititas com la capital del regne d'Arzawa. També s'ha trobat ceràmica micénica.
Ferécides (citat per Estrabón) atribuïx la fundació de Éfeso a colon jonios dirigits per Androclo, fill del rei ateniense Codro, que varen expulsar als léleges i carios que habitaven la regió.[4] Androclo també va ocupar l'illa de Samos i atres illes veïnes que varen passar a estar baix el domini de Éfeso durant un breu periodo.[5] Una llegenda, en canvi, atribuïx la fundació a les Amazones. Es contava que l'amazona Esmirna s'havia apoderat de la ciutat i que per ella durant un temps es va cridar Esmirna a Éfeso. De fet, Estrabón conta que la destacada ciutat d'Esmirna havia segut fundada per una expedició que va partir de Éfeso.[6] Una atra llegenda indicava que el santuari de Artemisa havia segut fundat pel autòcton Coreso i per un fill del deu-ric Caístro cridat Éfeso, del com hauria pres el seu nom la ciutat.[7]
Periodos arcaic i clàssic
[editar | editar còdic]
La primera notícia certa que es té de la ciutat és una guerra en els magnesi (els habitants de Magnesia del Meandre) en la que varen véncer els magnesi.[8]
En el VII els cimerios varen invadir l'Àsia Menor en el regnat del rei de Brega Ardis.[9] Varen pujar per la vall del Caistro i varen deure aplegar a Éfeso, pero res se sap dels danys que varen causar a la ciutat. En estos atacs va ser destruïda Magnesia.[8]
En el VI, el rei de Brega Creso va sometre als jonios i eolios d'Àsia Menor. Éfeso va ser la primera ciutat sitiada per este rei. Heródoto narra que els sitiats varen dedicar les seues oracions a Artemisa i varen unir el temple i la ciutat per mig d'una soga.[10]
A fins de el VI pertanyia a Pèrsia.
En 499 a. C., durant la tumult jónica, quan els atenienses i els eretrios juntament en els jonios varen marchar contra Sardes, varen desembarcar en Éfeso i varen deixar els barcos en la veta Coreso. Gent de la ciutat els varen guiar pel vall del Caístro fins al mont Tmolo. Sardes va ser incendiada i es varen retirar, pero varen ser perseguits fins a Éfeso, a on varen ser derrotats pels perses.[11] En 494 a. C. despuix de la Batalla naval de Lade alguns combatents de Quíos perseguits es varen replegar a Mícala i varen anar de nit a Éfeso quan s'estava celebrant la festa de les Tesmoforias. Allí els ciutadans, que desconeixien lo que havia passat, els varen atacar pensant que eren lladres, i varen matar a uns quants.[12] Jerjes I va incendiar alguns temples de ciutats jónicas, pero al de Éfeso no li va passar res.[13]
Durant la primera part de la guerra del Peloponeso va pertànyer a la Lliga de Delos, ya que apareix en els registres de tributs a Atenes entre els anys 454/3 i 415 a. C. a on va aplegar a pagar un phoros de 7,5 talents. No obstant, durant la part final d'esta guerra va ser una de les ciutats de Jonia que es varen rebelar contra Atenes.[14] Casi al final de la guerra, el comandant ateniense Trasilo, que feya una expedició de saqueig, va desembarcar en Éfeso; el sátrapa persa Tisafernes va reunir un eixèrcit i, en ajuda de naus procedents de les ciutats sicilianes de Siracusa i Selinunte, va poder evitar el saqueig de la ciutat derrotant als atenienses. Els efesios, agraïts, varen honrar als siracusanos i selinuntios i inclús varen otorgar el dret de ciutadania als habitants de Selinunte que volgueren viure en Éfeso, ya que la seua ciutat havia segut destruïda per Cartago en el 409 a. C.[15]
Lisandro, el cap de la flota espartana, va aplegar en una poderosa flota a Éfeso en 407 a. C.[16] El ateniense Antíoco, que estava en la batalla de Notio com a comandant d'Alcibíades, es va enfrontar en ell, pero el espartano va obtindre la victòria.[17]
Despuix de la batalla de Egospótamos, els efesios varen dedicar una estàtua a Lisandro (i atres espartanos menys coneguts) en el temple de Artemisa. Pero despuix de la victòria de Conón en la batalla de Cnido varen ser substituïdes per estàtues de Conón i Timoteo.[18]
Quan en l'any 334 a. C. va aplegar a Éfeso Alejandro Magne, estava en mans dels perses. Est va suprimir el sistema oligàrquic que imperava en la ciutat i va instaurar una democràcia. També va realisar un sacrifici en honor de Artemisa i va decretar que els imposts que abans es pagaven als perses, anaren depositats a partir de llavors en el temple de Artemisa.[19]
Periodo helenístico
[editar | editar còdic]Lisímaco de Tracia va construir les muralles prop de la ciutat en un nou emplaçament més favorable, a 2 km a l'est del temple de Artemisa en el 289-288 a. C., segons s'ha deduït a partir d'un decret de Mileto, i com els efesios no volien canviar els seus emplaçaments cap al lloc de les muralles, va inundar la ciutat tancant les eixides de l'aigua un dia de molta pluja, i aixina la ciutat vella va ser arrasada.[20] A la nova ciutat varen ser duts també ciutadans de Colofó i Lébedos.[21]
Despuix de la mort de Lisímaco, Éfeso va estar baix el domini del Imperi Seleúcida i despuix va passar a control del Egipte Ptolemaico.
Va tornar a ser controlat per l'Imperi Seleúcida en l'época d'Antíoco III el Gran, que va passar l'hivern de 197/6 a. C. en la ciutat. Allí va rebre al general cartaginés Aníbal.[22] Durant la guerra romà-síria, en l'any 190 a. C. la flota seléucida es va enfrontar a la romana prop de Córico o Mioneso, a on l'almirant seléucida Polixénidas va ser derrotat i es va tindre que refugiar en Éfeso.[23] Despuix de la batalla de Magnesia del Sípilo, Éfeso va ser entregada als romans.[24] Despuix de la guerra es va firmar la pau de Apamea en la que els romans varen donar la ciutat a Eumenes II de Pérgamo (188 a. C.), aixina com atres ciutats i comarques.[25]
En 133 a. C., Atalo III va morir i va deixar els seus dominis a Roma, pero Aristónico, fill del rei Eumenes II de Pérgamo i d'una dòna de Éfeso, es va rebelar i va voler ocupar el regne. Éfeso li va fer front i li va derrotar en una batalla naval prop de Cime.[26] Es va crear la província d'Àsia de la que Éfeso va ser la capital i residència del governador, i també va ser capçalera d'un convent jurídic, al que acodien els cesarientes, metropolitas, cilbianos de dalt i d'avall, misomacedones, mastaurenses, briulitas, hipepenos i dioshieritas.[27]
Quan Mitridates va invadir Jonia en l'any 88 a. C. va ser ben rebut en Éfeso i es varen tirar les estàtues dels romans. Mitrídates va ordenar la massacre general dels romans, i els efesios varen complir l'orde sense respectar ni tan sols als que es varen refugiar en el temple de Artemisa, als que varen matar. Mitrídates es va casar en Monime, la filla de Filopemen, en la ciutat d'Estratonicea de Caria, i va nomenar a este com a governador de Éfeso. Pronte els efesios es varen rebelar i varen matar al general póntico Zenobio, el mateix que havia deportat a la gent de Quíos. Sila, despuix de derrotar a Mitrídates, va castigar a Éfeso, a la que va impondre una dura contribució.[28]
Éfeso despuix d'això ya no va tindre autonomia real. Era un port dels romans. Despuix de Farsalia, Metelo Escipión, que estava en Éfeso, va voler els diners del temple, pero va ser cridat per Pompeyo per a unir-se a ell en l'Epiro.
Despuix de la derrota de Brut i Casio en Filipos, Marco Antonio va visitar Éfeso i va fer sacrificis a la deesa i va perdonar als partidaris dels derrotats que s'havien refugiat en el temple (tots menys dos) i va exigir als efesios el tribut de 10 anys en un sol any (Éfeso havia donat en dos anys els tributs de 10 anys a Brut i Casio). Els efesios varen demanar perdó i varen explicar que havien estat obligats a donar els tributs i ya no els quedava res i llavors Antonio va acceptar els imposts de 9 anys a pagar en dos anys.[29] En el temple de Artemisa en Éfeso, Marco Antonio va capturar als germans de Cleopatra i els va fer matar, segons Dion Casio.[30]
Abans de la batalla de Accio la flota de Marco Antonio i Cleopatra estava en Éfeso, a on va aplegar en la reina. Despuix de la batalla (31 a. C.), Éfeso, per sugerència d'Octavio Augusto, va dedicar estàtues a Juliol César.
La ciutat baixe l'imperi romà
[editar | editar còdic]
La ciutat va prosperar durant l'Imperi romà. En temps d'Estrabón, la seua riquea es basava en el comerç,[31] i tota la regió fins a Capadocia estava plena de camins que facilitaven l'intercanvi comercial. Diu que hi havia un senat dirigit pels epilectos que governava la ciutat, senat que havia segut instituït per Lisímaco.[32] La ciutat tenia un grammateus, funcionari comú a totes les ciutats gregues, i un arcont que cuidava del registre de títuls.
Tiberio va voler eliminar el dret d'asil del temple, a lo que els efesios es varen opondre dient que havia segut acceptat per perses, macedonios i romans fins a llavors; l'asil era usat normalment per delinqüents. El port es va arreglar en temps de Nerón, per obra de Barea Sorano, governador d'Àsia.
Entorn als anys 114-120 es va construir la Biblioteca de Celso que, en una capacitat estimada de 12 000 volums, es va convertir en una de les més grans de la seua época.[33]
En Plantilla:DC la ciutat i el temple varen ser assolats pels godos.[34] El temple va quedar destruït i ya no es va reconstruir, encara que es va mantindre el cult entre les seues ruïnes.
Des de llavors la ciutat va entrar en una decadència que es va accentuar per dos terremots que es varen produir en els anys 358 i 368 aixina com perque els sediment del riu Caístro en el port i la falta d'un adequat drenage causaven cada volta més dificultats als barcos que aplegaven al port.[35]
Éfeso i els primitius cristians
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Pablo de Tarso va permanéixer tres anys en Éfeso a partir del 54. En aquella época devia existir una important comunitat judeua en Éfeso que contava en una sinagoga.[36] Existix una cova associada a la predicació de Pablo en Éfeso i que va ser un lloc de pelegrinage per als primers cristians. Més vesprada, també en Éfeso, sofriria captiveri (cap a l'any 57). Alguns opinen que açò va deure haver-se produït més vesprada, encara que no despuix del 63. Es creu que en eixa época va escriure la seua Epístola als filipenses, ademés de l'epístola als efesios.
Juan l'Apòstol es va traslladar a Éfeso cap a l'any 62. En la persecució de l'emperador Domiciano, Juan va ser desterrat a l'illa de Patmos i només va poder tornar a Éfeso quan va morir Domiciano, a on va seguir dirigint l'iglésia i a on va fallir pocs anys despuix a edat molt alvançada.[37] En l'Apocalipsis, l'iglésia de Éfeso és una de les sèt iglésies a les que es dirigixen les «cartes de Jesús».[38]
Ignacio de Antioquía va escriure també una carta als efesios en el II.
El 22 de juny de 431 es va iniciar el tercer Concilie Ecuménico, conegut com Concilie de Éfeso, convocat per l'emperador Teodosio II i impulsat pel patriarca Cirilo d'Aleixandria per a combatre el nestorianismo. Un atre concilie, sobre el monofisismo, va tindre lloc l'any 449, i és conegut com Latrocinio de Éfeso posat que el papa León I ho va declarar nul.
Edat Mija
[editar | editar còdic]
Durant els sigles VII i VIII, Éfeso va anar permanentment hostigada pels àraps. Al mateix temps, la falta de drenage dels sediment del port que ya provocava problemes en els sigles anteriors, junt en una série d'inundacions va provocar que el port resultara definitivament cegat, en lo que la ciutat va ser deshabitant-se de forma progressiva. En el XI els turcs selyúcidas varen prendre el control del lloc, que ya caria de tota població. Atres turcs, els cridats otomans, es varen apoderar del lloc en 1304, varen construir la mesquita d'İsa Bey i varen rebatejar el lloc en el nom de Ayaslug. Les tropes del turc-mongol Tamerlán (1402) varen arrasar la basílica de Sant Joan i la mesquita, que va ser reconstruïda poc despuix.[39]
Redescubrimiento
[editar | editar còdic]En 1863 l'arqueòlec John Turtle Wood va iniciar les excavacions en busca del temple de Artemisa, els restants del qual finalment va trobar en 1869. Els treballs arqueològics varen ser continuats per Hogart, i després per un equip austríac des de 1895, baixe la direcció d'Otto Bennford. Durant els sigles XX i XXI varen continuar els treballs arqueològics a càrrec del Institut Arqueològic Austríac.[40]
Turisme
[editar | editar còdic]Actualment les ruïnes són visitades principalment per travessies que procedixen del port de Kuşadası, situat a 19 km. És un lloc ampli, que no ha segut excavat encara per complet, pero lo que es pot observar dona una certa idea del seu esplendor original.
Monuments i llocs d'interés
[editar | editar còdic]
Els principals restants de Éfeso es distribuïxen a lo llarc de les vies principals de l'antiga ciutat, que són el carrer dels Curetes, que va des de la porta de Heracles a la biblioteca de Celso; el camí de marbre, que s'estén des d'allí fins al teatre, i la via Arcàdia, que va des d'allí fins als banys del port.
Els restants més destacats són:
- L'enorme teatre, ubicat en una posició molt sobreixent dominant el paisage sobre el carrer del port. El major de la seua época, tenia capacitat para al voltant de 25 000 espectadors i s'amprava també per a espectàculs circenses.
- L'odèon, un menut teatre de el II.
- La biblioteca de Celso, construïda pel cònsul Gayo Juliol Aquila Polemeano, en honor al seu pare, Tiberio Juliol Celso Polemeano, que havia ocupat diversos càrrecs públics, inclós el de procònsul d'Àsia i que el seu sarcòfec de marbre es troba en una cambra baixe l'àbsit. La seua frontera va ser reconstruïda entre 1970 i 1978.[41] Esta biblioteca va ser construïda mirant cap a l'est per a que les sales de llectura aprofitaren millor la llum matutina.
- La porta de Mazeo i Mitrídates, construïda en l'any 40 per dos esclaus en honor a Augusto, que els havia lliberat.
- l'àgora de l'estat, situada en un lloc distint de la cridada àgora comercial.
- La font de Lecanio Base, construïda en els anys 80-82.
- La basílica romana, de el I, en columnes jónicas.
- l'estadi.
- L'Octògon, que és una tomba que es considera d'Arsínoe IV.
- El pritaneo, que era la sèu dels magistrats.
- Vàries termes romanes.
- Les latrinas públiques.
- El monument a Memio, en honor de l'arquitecte que va construir l'aqüeducte, de el I.
- El temple de Domiciano, dedicat a l'emperador Domiciano, de el I.
- La font de Trajano, de principis de el II.
- El gimnasi este, que també contava en termes i el gimnasi de Vedio, abdós de el II.
- El temple d'Adriano, d'orde corintio, construït en el II i dedicat a l'emperador Adriano.
- El serapeum, construït per comerciants egipcíacs en el II.
- El bordell, que és una casa que se supon que va ser un bordell per la troballa d'una estàtua de Príapo en un gran falo.
- La Porta de Magnesia.
- La porta de Heracles, que conté relleus a on es representa a l'héroe, de el II.
- Les cases-terrat, una série de cases adossades, (cases adossades i cases adossades), a on vivien persones adinerades, decorades en mosaics.
- Les muralles de Lisímaco.
- La tomba de Sant Lucas, que és una tomba simbòlica dedicada a Lucas l'Evangeliste.
- l'Iglésia de María, de el V, que va ser sèu obispal.
En les afores es troben:
- La Basílica de Sant Joan de Éfeso, construïda en el VI en el lloc a on supostament Sant Joan va escriure el seu evangelio. Esta iglésia va ser construïda per Justiniano.
- La casa de la Verge María, a on va viure la mare de Jesús, segons la tradició. És una estructura de el VII.
- La mesquita d'İsa Bey, de el XIV.
El cult de Artemisa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Temple de Artemisa en Éfeso.
El temple de Artemisa en Éfeso és una de les sèt maravelles del món antic i el major temple de l'Antiguetat, en 120 columnes de 20 m d'altura, de les que solament sobreviu una. En ell es venerava a la «Senyora de Éfeso», una divinitat de múltiples pits a la que els grecs varen identificar com Artemisa.
A lo manco des de el VIII, ya va existir un primer temple. Despuix de la seua destrucció pels cimerios, va ser reconstruït a principis de el VI per Quersifrón, en ajuda de Teodoro i terminat per Metágenes, fill del primer.[42][43] L'estàtua de la deesa era d'or. En les afores del temple estava la riera cridada Selinos. El cult va ser dut pels foceos a Masalia i des d'allí a les seues colónies.
El temple va ser incendiat per Eróstrato, en l'any 355 a. C. segons es diu, la nit que va nàixer Alejandro Magne, en l'únic propòsit de ser famós, pero va ser reconstruït per un arquitecte el nom del qual provablement seria Dinócrates, encara que Estrabón, citant a Artemidoro, menciona el nom de Quirócrates.[44][45][46]
Quan Alejandro va entrar en la ciutat, va oferir pagar totes les despeses de reconstrucció, pero la ciutat no ho va acceptar i es va llimitar a posar el nom del conquistador al temple. La reconstrucció va durar 220 anys, pese a que la gent de Éfeso va colaborar al màxim. Va ser erigit en un terreny pantanoso per a protegir-ho dels terremots.
Durant el domini romà, va haver un conflicte en motiu de l'assignació al temple de Artemisa dels imposts que produïen l'estany anomenat Selinusia i un atre estany unit a ella, en la desembocadura del Caístro. Els recaptadors d'imposts varen pretendre privar al temple d'estos imposts, pero es va enviar al geógrafo Artemidoro de Éfeso com a embaixador a Roma i va conseguir que estos ingressos pertanygueren al temple. En agraïment, a Artemidoro se li va erigir una estàtua d'or en el temple.[47]
El temple va ser saquejat i cremat pels godos en l'any 262.
Els sèt durmientes de Éfeso
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Els sèt durmientes de Éfeso.
Éfeso és el lloc en el que transcorre l'antiga llegenda dels sèt durmientes de Éfeso, els quals són considerats sants pels catòlics i ortodoxos. Dita història conta que eren perseguits per la seua creència en Deu i que dormien en una cova prop de Éfeso durant sigles.
Efesios ilustres
[editar | editar còdic]
Estrabón cita com a personages ilustres de Éfeso al filòsof Heráclito; el llegislador Hermodoro; els pintors Parrasio de Éfeso i Apeles, i també a Alejandro de Éfeso, de qui diu que era polític, i escritor d'obres d'història, astronomia i geografia, en vers.[48]
Atres efesios de renom varen ser:
- Calino de Éfeso, poeta.
- Hiponacte, poeta.
- Heráclito, filòsof.
- Zenódoto de Éfeso, bibliotecari d'Aleixandria.
- Artemidoro de Éfeso, geógrafo.
- Agasio de Éfeso, escultor.
- Màxim de Éfeso, màrtir.
- Jenofonte de Éfeso, noveliste.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Pàgina de la UNESCO: Éfeso».
- ↑ Estrabón XIV,1,4.
- ↑ Plinio el Vell V,115.
- ↑ Estrabón XIV,1,3; XIV,1,21.
- ↑ Pausanias VII,2,8-9.
- ↑ Estrabón XI,5,4; XIV,1,4.
- ↑ Pausanias VII,2,7.
- ↑ 8,0 8,1 Estrabón XIV,1,40.
- ↑ Heródoto I,15.
- ↑ Heródoto I,26-27.
- ↑ Heródoto V,100-101.
- ↑ Heródoto VI,16.
- ↑ Estrabón XIV,1,5.
- ↑ Mogens Herman Hansen & Thomas Heine Nielsen (2004). «Jonia», An inventory of archaic and classical poleis (en anglés), Nova York: Oxford University Press, p. 1071. ISBN 0-19-814099-1.
- ↑ Jenofonte, Helèniques I,2,6-10.
- ↑ Jenofonte, Helèniques I,5,1.
- ↑ Jenofonte, Helèniques I,5,11-14.
- ↑ Pausanias VI,3,15-16.
- ↑ Arriano, Anábasis d'Alejandro Magne I,17,10; I,18,2.
- ↑ Estrabón XIV,1,21; Estrabón, Geografia, XI-XIV, p. 484, nota 61, de M.ª Pau de Hoz García Bellido, Madrit: Gredos (2003), ISBN 84-249-2373-1. Esteban de Bizancio (veu Έφεσος) també menciona este episodi, citant un poema de Duris de Elea.
- ↑ Pausanias I,9,7.
- ↑ Apiano, Guerres síries 4.
- ↑ Tito Livio XXXVI,44-45; Apiano, Guerres síries V,27.
- ↑ Tito Livio XXXVII,45.
- ↑ Polibio XXI,46,10.
- ↑ Estrabón XIV,1,38; Apiano, Guerres mitridáticas 62.
- ↑ Plinio el Vell V,120.
- ↑ Apiano, Mitridáticas 20-23, 48,61-62.
- ↑ Apiano, Guerres civils V,4-6.
- ↑ Dion Casio XLVIII,24. Apiano (Guerres civils V,9), no obstant, diu que a qui va fer matar va ser a Arsínoe, la germana de Cleopatra, i que el fet va passar en el temple de Artemisa Leucofriene en Mileto. No obstant, en 1926 es va trobar en Éfeso una tomba en uns restants que s'atribuïxen a Arsínoe: «Tenim el cadàver de Arsínoe, la germana de Cleopatra», diari ABC.
- ↑ Estrabón XIV,1,14.
- ↑ Estrabón XIV,1,21
- ↑ Javier Rodríguez Caps, «La biblioteca de Éfeso», pp. 146, 151, en revista Espai, temps i forma, série II, història antiga, t. 13 (2000), pp. 141-157.
- ↑ Javier Rodríguez Caps, La biblioteca de Éfeso, p. 145.
- ↑ Ángel Luis Vora Aranda, Breu història de les ciutats del món clàssic, pp. 268, Madrit: Nowtilus (2010), ISBN 978-84-9763-915-6.
- ↑ Fets dels apòstols 19,1-35; 20,31.
- ↑ Eusebio de Cesarea, Història eclesiàstica III,1; III,17-18; III,23.
- ↑ Apocalipsis 2.
- ↑ Ángel Luis Vora Aranda, Breu història de les ciutats del món clàssic, pp.271-272.
- ↑ Javier Rodríguez Caps, La biblioteca de Éfeso, pp. 141-144.
- ↑ Javier Rodríguez Caps, La biblioteca de Éfeso pp.146, 152-153.
- ↑ Estrabón XIV,1,22.
- ↑ Estrabón, Geografia, XI - XIV, pág. 484, notes 62 i 63 de Mª Pau de Hoz García Bellido, Madrit: Gredos (2003).
- ↑ Plutarco, Vida d'Alejandro Magne 3.
- ↑ Estrabón XIV,1,22-23.
- ↑ Estrabón, Geografia, XI - XIV, pág. 484-486, notes 63 i 67 de Mª Pau de Hoz García Bellido, Madrit: Gredos (2003).
- ↑ Estrabón XIV,1,26.
- ↑ Estrabón XIV,1,25.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Éfeso.
- El contenido de este artículo incorpora material de una entrada de la Enciclopedia Libre Universal, publicada en español bajo la licencia Creative Commons Compartir-Igual 3.0.
- Text de les inscripcions de Éfeso (grec).
- Pàgina web de l'Institut Arqueològic Austríac: jaciment arqueològic de Éfeso (alemà).
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Éfeso» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.