Lliga de Delos

Archiu:Map athenian empire 431 BC-en.svg

Lliga de Delos

Archiu:Athenian empire es.svg

Imperi Ateniense cap al 450 a. C.

La Lliga de Delos (en grec, Συμμαχία της Δήλου), fundada en el 478 a. C., va ser una associació polític-militar liderada per Atenes, que incloïa numeroses ciutats-estat gregues, entre 150 i 330, del Ática, de les illes de la mar Egeo i les costes d'Àsia Menor, establida durant el V i un número de membres que oscilava, segons les fonts, entre 150  i 173  baix el liderage d'Atenes. La seua sèu es trobava en l'illa de Delos. El seu propòsit era continuar la lluita en l'Imperi aqueménida despuix de la batalla de Salamina. Meier  descriu esta batalla com l'ull de l'agulla «pel que devia passar el història del món si, en lloc dels grans imperis governats monárquicamente, eixercitaria un paper decisiu eixe peculiar poble d'aspecte exòtic procedent d'Orient, que vivia en tot tipo de menuts pobles independents, casi en tots els llocs sense monarques i en molts casos ya en una àmplia participació política d'amplis estrats polítics.» i la batalla de Platea, al final de la segona invasió persa de Grècia i la victòria grega en la batalla de Platea al final de la segona guerra mèdica.

El nom modern de la Lliga deriva del seu lloc de reunió oficial..En les fonts antigues, no existix una designació especial per a la lliga i els seus membres com a associació són simplement referits en frases del tipo "els atenienses i els seus aliats" (Plantilla:Lang-grc). L'illa de Delos, a on se celebraven congressos en el temple d'Apolo a on se celebraven les assamblees anuals de les ciutats de la Lliga i a on es trobava el tesor fins que, en un gest simbòlic, Pericles ho va traslladar a Atenes en el 454 a. C., sancionant el predomini militar i polític absolut de la ciutat sobre el restant d'aliats.

Poc despuix de la seua creació, Atenes va començar a utilisar els fondos de la Lliga per als seus propis fins, lo que va provocar conflictes entre Atenes i els membres menys poderosos de la Lliga. Cap al 431 a. C., l'amenaça que la Lliga representava per a la hegemonia espartana, combinada en el control de la Lliga Délica per part d'Atenes, va provocar l'esclat de la guerra del Peloponeso. La Lliga es va dissoldre en concloure la guerra en el 404 a. C.

El restabliment d'una aliança naval ática en 379-78 a. C. mostra que les funcions protectores associades se seguien valorant positivament, especialment en el cas de les polis aliades més menudes; no obstant, el paper de liderage d'Atenes es va reduir significativament i corresponia a la seua posició general debilitada. L'ascens de Macedònia com a gran potència grega també va reduir l'influència d'Atenes en el mar Egeo i va encorajar la separació dels confederados. La derrota d'Atenes i els seus aliats en la Batalla de Queronea (338 a C) contra els macedonios, va significar el final de la Segona Lliga ateniense.

Història

Trasfondo

Artícul principal → Guerres mèdiques.

Archiu:Athenian Empire in 445 BC according to the Tribute Lists.jpg

L'Imperi ateniense en el 445 a. C., segons les llistes de tributs. Les illes de Lesbos, Quíos i Samos (sombreadas en el mapa) no pagaven tributs.

Les guerres greco-perses tenen el seu orige en la conquista de les ciutats gregues d'Àsia Menor, i en particular de Jonia, per part del Imperi persa aqueménida de Ciro II el Gran poc despuix de l'any 550 a. C. Els perses varen trobar als jonios difícils de governar, conformant-se finalment en patrocinar a un tirà en cada ciutat jónica. Encara que en el passat els estats grecs havien segut governats a sovint per tirans, esta forma de govern estava en decliu. Cap a l'any 500 a. C., Jonia sembla haver estat madura per a la rebelió contra estos vassalls perses. La tensió latent va esclatar finalment en un tumult obert per les accions del tirà de Mileto, Aristágoras. Intentant salvar-se despuix d'una desastrosa expedició patrocinada pels perses en l'any 499 a. C., Aristágoras va optar per declarar Mileto una democràcia. Açò va desencadenar revolucions similars en tota Jonia, estenent-se a Doria i Eólida, començant aixina la Tumult jónica.

Archiu:Owl of Minerva.png

Lechuza d'Atenea, patrona d'Atenes.

Els estats grecs d'Atenes i Eretria es varen deixar dur a este conflicte per Aristágoras, i durant la seua única temporada de campanya (498 a. C.) varen contribuir a la captura i incendi de la capital regional persa de Sardes. Despuix d'açò, el tumult jonia va continuar (sense més ajuda exterior) durant atres cinc anys, fins que finalment va anar completament esclafada pels perses. No obstant, en una decisió de gran transcendència històrica, el rei persa Darío el Gran va decidir que, a pesar de haver somés el tumult, quedava l'assignatura pendent d'impondre un castic a Atenes i Eretria per recolzar el tumult. El tumult jónica havia amenaçat greument l'estabilitat de l'imperi de Darío, i les polis de la Grècia continental seguirien amenaçant eixa estabilitat si no se'ls feya front. En les dos décades següents , Darío va començar a contemplar la conquista completa de Grècia, escomençant per la destrucció d'Atenes i Eretria. En este propòsit Darios va mamprendre la conquista de Tracia, Macedònia i les illes del Egeo. Despuix va conquistar Eubea. i va arrasar Eretria. L'invasió va terminar l'any 490 a C. en la decisiva victòria ateniense en la batalla de Marató. Poc despuix, Darios va morir i la responsabilitat del recomençament del conflicte va recaure en el seu fill Jerjes I. Dèu anys més vesprada, Jerjes va dirigir personalment una segona campanya militar contra Grècia en una imponent força terrestre i naval.

A continuació, Jerjes va dirigir personalment una segona invasió persa de Grècia en l'any 480 a. C., duent un enorme (encara que moltes voltes exagerat) eixèrcit i armada a Grècia. Els grecs que varen decidir resistir (els "aliats") varen ser derrotats en les batalles bessones i simultànees de les Termopilas en terra i la d'Artemisio en el mar. Havent caigut aixina tota Grècia, llevat el Peloponeso, en mans dels perses, estos, buscant destruir l'armada aliada d'una volta per totes, varen sofrir una derrota decisiva en la batalla de Salamina. A l'any següent, 479 a. C., els aliats varen reunir el major eixèrcit grec vist fins a llavors i varen derrotar la força d'invasió persa en la batalla de Platea, posant fi a l'invasió i a l'amenaça per a Grècia.

La flota aliada va derrotar als restants de la sura aqueménida en la batalla de Mícala, prop de l'illa de Samos, el mateix dia que Platea, segons la tradició. Esta acció marca el final de l'invasió persa, i el començ de la següent fase en les guerres greco-perses, el contraatac grec. Despuix de Mícala, les ciutats gregues d'Àsia Menor varen tornar a sublevar-se, en els perses ara impotents per a detindre'ls. La flota aliada va navegar llavors cap al Quersoneso tracio, encara en poder dels perses, i va sitiar i va capturar la ciutat de Sestos. A l'any següent, 478 a. C., els aliats varen enviar una força per a capturar la ciutat de Bizancio (l'actual Estambul). El sege va tindre èxit, pero el comportament del general espartano Pausanias va alienar a molts dels aliats, i va provocar la retirada de Pausanias, varen confiar la flota als atenienses.

Fundació

Archiu:Fragment of the Athenian Tribute List, 425-424 BCE.jpg

Fragment de la Llista de tributs atenienses, 425-424 a .C.

Despuix de Bizancio, Esparta estava decidida a posar fi a la seua implicació en la guerra. Els espartanos temien molt l'ascens dels atenienses com un desafiu al seu poder. Ademés, els espartanos opinaven que, en la lliberació de la Grècia continental i les ciutats gregues d'Àsia Menor, el propòsit de la guerra s'havia alcançat ya. Potser també existia la sensació de que l'establiment de seguritat a llarc determini per als grecs asiàtics seria impossible i per a tots els grecs d'Àsia Menor en Europa com l'únic método per a lliberar-los permanentment del domini persa. Despuix de Mícala, el rei espartano Leotíquidas II havia propost «transplantar» a tots els grecs d'Àsia Menor en Europa com l'únic método per a lliberar-los permanentment del domini persa.

Jantipo, el comandant ateniense en Mícala, ho havia rebujat furiós; les ciutats jónicas havien segut colónies atenienses, i els atenienses, si ningú més ho feya, protegirien als jonios. En la retirada espartana despuix de Bizancio, el liderage dels atenienses es va fer explícit.

L'aliança informal de ciutats-Estat que havien lluitat contra l'invasió de Jerjes I havia segut dominada per Esparta i per la Lliga del Peloponeso. En la retirada d'estos Estats es va convocar un congrés en l'illa sagrada de Delos en la finalitat d'instituir una nova aliança per a continuar la lluita contra els perses; d'ahí la designació moderna «Lliga de Delos». Segons Tucídides, l'objectiu oficial de la Lliga era «arrasar el territori del rei per a venjar els mals que havien sofrit».

En realitat, este objectiu es dividia en tres principals esforços: preparar-se per a una futura invasió, consumar la venjança contra Pèrsia i organisar un mig per a dividir el botí de guerra. Els membres podien elegir entre oferir forces armades o pagar un impost al tesor comú; la majoria dels Estats varen elegir l'impost. Els membres de la Lliga varen jurar tindre els mateixos amics i enemics i varen llançar lingots de ferro a la mar per a simbolisar la permanència de l'aliança. El polític ateniense Arístides va passar el restant de la seua vida ocupat en els assunts de l'aliança i va morir (segons Plutarco) uns anys més vesprada en el Ponto Euxino, mentres determinava quin devia ser l'impost dels nous membres.

El total de les contribucions anuals es va establir en 460 talents. Açò encara era inferior a la suma que abans devia pagar-se als perses sol des de les ciutats gregues d'Àsia Menor. Meier  explica el valor dels 460 talents en relació en la confederació marítima de la següent manera: «La paga d'un remero estava fixada en mija dracma. En una tripulació d'uns 200 hòmens, el sòu per trirreme i dia costava al voltant de 100 dracmes, o 3000 al més, açò era mig talent. Per tant, una flota de 100 barcos, si estava en servici durant sis mesos, tenia un cost laboral de 300 talents». Les illes de Tasos, Naxos, Lesbos, Quios i Samos varen proporcionar els seus barcos per a compensar l'obligació de pagar un tribut. Les polis menors, que no estaven en condicions de fer-ho pels costs derivats de la construcció naval i els salaris de les tripulacions, es varen vore obligades a realisar pagaments proporcionals la seua capacitat. Esta organisació va representar a llarc determini una innovació per als estàndarts grecs; en la Lliga del Peloponeso solament hi havia pagaments relacionats en events. senyala la propietat de la terra i els ingressos com a criteris racionals per a l'evaluació dels tributs.

Estructura organisativa inicial

Archiu:Delos 3024.jpg

Ruïnes de Delos.

Esta organisació va ser una aliança militar (simaquia) marítima, la Lliga incloïa un gran número de polis de la Grècia continental, de l'Àsia Menor occidental i de Tracia, aixina com moltes illes del Egeo. Durant casi un quarto de sigle, el centre i lloc de reunió de l'aliança naval no era Atenes, sino l'illa de Delos, del archipèlec de les Cícladas. L'Assamblea federal (sinedrión) es reunia a lo manco una volta a l'any i els fondos comuns de la Lliga es custodiaven en el temple d'Apolo. El deu al que originàriament es va subordinar la Lliga era, per tant, l'Apolo de Delos.

L'igualtat nominal prevalia en l'Assamblea federal, des de la major polis fins a la més menuda: cada una tenia un sol vot en el procés de presa de decisions. No obstant, Atenes trobava a sovint majories per a les seues propostes entre els aliats al sinedrión. És provable que l'autoritat de l'Assamblea federal fora tant el poder sancionador en cas de deserció dels aliats com la funció de control sobre la valoració lícita del tribut per part dels membres de la Lliga.

Liderage d'Atenes

Des del primer moment, els atenienses, que havien segut nomenats per a la direcció militar de l'aliança naval, no només tenien del seu costat el pes de la seua gran flota de barcos i la gestió de les operacions en la mar per part dels estrategos atenienses, sino que, en Arístides —que va redactar els estatuts i la va posar en marcha, en l'any 478 a. C.—, també varen aportar la persona responsable de l'evaluació original del tribut (que a sovint era alabada com a justa). Ademés, els dèu administradors (helenotamías) del tesor de la Lliga de Delos, format en les aportacions econòmiques (fóroi) dels membres, procedien del Ática, sense que això haguera causat ofensa alguna notable.

Aixina, a la direcció militar es va sumar el liderage organisatiu d'Atenes, combinat en la corresponent autoritat política, que també es va manifestar en l'assamblea federal. Entre les polis aliades, moltes eren tan chicotetes que difícilment haurien pogut impondre's de manera independent al seu entorn, per lo que el conte de la lluntana Atenes podia semblar-los ventajós. Per tant, per un costat, Atenes era «igual entre iguals» pero, per un atre, va anar el hegemón de la Lliga Ática des de de el principi, la potencia líder indiscutible.

Lo que podria haver significat en realitat l'igualtat d'estes ciutats aliades, en gran part menudes, en Atenes, permaneix ben ilustrat per un dels contes d'animals d'Antístenes, que vivia en Atenes en l'época de Pericles: «Quan els conills de l'assamblea varen demanar l'igualtat per a tots els animals, els lleons els varen respondre: ¡Conills! A les seues paraules els falten les nostres garres i les nostres dents».

El camí de la rebelió

Primers anys

Fins que va passar l'amenaça d'atac persa, els membres de l'aliança tenien bones raons per a preservar la seua unitat, pero Jerjes I es va resignar a perdre els països de la perifèria de l'imperi, la conquista del qual hauria segut massa costosa. Quan Esquilo va escriure la tragèdia Els perses en l'any 472 a. C., els grecs ya eren conscients de que havien guanyat la guerra. En conseqüència, si no en el moment de la formació de l'aliança, a finals de la década del 470, devia ser clar per a tots que l'objectiu de la Lliga de Delos no era només lluitar contra els perses.

Al principi, Atenes provablement va tractar als seus aliats com a membres autònoms i iguals. Per eixemple, Potidea, una ciutat colonial d'Antiga Corinto, es va construir en l'estret que conduïx a la península de Palene. Corinto mai va ser membre de la Lliga de Delos, pero això no va impedir que Potidea s'unira al sistema federal d'Atenes, independentment de la seua ciutat natal. Açò, a la seua volta, no va canviar el fet de que la ciutat colonial es mantinguera en una relació de dependència en la seua ciutat natal. Corinto enviava inspectors a Potidea any rere any, i Atenes no tenia cap objecció. No obstant, ya en els primers anys posteriors a la constitució, es va fer evident que els membres associació no eren realment independents quan alguns d'ells varen escomençar a cansar-se dels seus compromisos. Atenes, en canvi, actuava en força cada volta que es retardava els diners, els barcos o les tropes promeses. els aliats de forma cada volta més arbitrària; com a màxim, era més reservada en els majors aliats, com Quios, Lesbos o Samos.

Rebels

No és d'estranyar que Atenes escomençara a perdre popularitat. Va contribuir el fet de que molts dels Estats membres s'havien unit a l'aliança a penes per voluntat pròpia, com l'illa d'Andros, contra la que Temístocles va dirigir una expedició punitiva pels seus sentiments perses; o la ciutat de Caristo en l'illa d'Eubea, que també havia cooperat anteriorment en Jerjes I i que va ser obligada a unir-se a la força per Cimón en algun moment de la década del 470, i la ciutat de Faselis durant la seua campanya al Eurimedonte. L'illa de Naxos va intentar retirar-se de la Lliga en l'any 472 a. C, a penes sis anys despuix de la seua formació, per raons desconegudes. No obstant, els atenienses varen llançar immediatament una guerra contra ella, la varen sitiar l'any 470 a. C i li varen obligar a retornar a la Lliga. Ea la primera volta que una ciutat aliada perdia la llibertat a pesar de l'acort existent. Posteriorment, açò li va passar a una despuix d'una atra.

El motiu de les expulsions solia ser que no havien pagat adequadament la contribució econòmica que se'ls imponia, que no aportaven trirremes suficients o ya no volien seguir proporcionant barcos als atenienses. Els atenienses, en canvi, varen insistir en l'estricte compliment de les seues obligacions, inclús per mig de l'us d'una violència desapiadada. Encara que varen participar en l'eixèrcit més de lo que deurien haver assumit de manera justa, va ser açò lo que els va facilitar la força de tornar a la seua aliança als Estats membres que volien retirar-se d'ells. No obstant, els propis aliats varen ser responsables d'esta situació, ya que la majoria eren contraris a servir militarment fòra de casa i varen optar per contribuir econòmicament. En conseqüència, la flota ateniense es va reforçar encara més a la seua costa, i quan estes ciutats es varen alçar i varen intentar separar-se de l'aliança, no estaven preparades militarment i carien de l'experiència militar d'Atenes.

Un cas memorable, semblat al de Naxos, va anar el de la ciutat de Tasos. Esta illa de la mar Egeo obtenia la riquea principalment gràcies a l'explotació de la costa i les mines del monte Pangeo. En l'época de les guerres médicass, abans de la batalla de Salamina, no es va atrevir a unir-se a la Lliga Helènica de Esparta i Atenes a causa de la seua proximitat als perses, pero despuix de Salamina els tasios es varen donar conte immediatament de que els convenia unir-se a la Lliga de Delos. No obstant, a la veta d'un temps es percataron de que la prosperitat comercial i econòmica d'Atenes, més alvançada que la seua, ya no els recolzava, sino que els afectava negativament en els seus interessos vitals. En el 465 a. C Tasos, despuix d'una fracassada] tumult, va tindre que lliurar els barcos de guerra, com havia fet contra els perses i, de la mateixa manera que estos, els atenienses varen derribar les muralles de la ciutat.

Aparte de Naxos i Tasos, Atenes va tractar per igual moltes atres ciutats que volien recuperar la llibertat. Els atenienses solien prendre rehens i els obligaven a derribar els baluarts de la seua ciutat, a entregar les naus ya pagar els fòrums en efectiu a partir de llavors, i aumentaven l'import de la contribució, lo que impossibilitava nous intents de secessió, ya que la mateixa ciutat que volia separar-se finançava el manteniment de l'eixèrcit que sofocava les rebelions. Pericles, en el cas de Calcis d'Eubea, es va conformar en l'expulsió de l'aristocràcia, pero ya havia expulsat a tota la població de Histiea (coneguda també com Óreo) i el havia substituït per atenienses. Tucídides no deixa lloc a dubtes de que la seua acció de mà dura al principi va convertir a Atenes en un hegemón dins de l'Aliança, pero més vesprada va convertir la Lliga en un imperi ateniense.

L'imperi ateniense

Atenes, puix, va deixar a un costat el principi d'igualtat, va mamprendre una política de poder, i la pressió sobre els aliats de la Lliga va ser aumentant. Açò va vindre acompanyat de la separació d'una part del territori (cleruquía) de les zones aliades sospitoses de no ser dignes de confiança i l'enviament de colon atenienses (clerucos) per a cultivar-les . Estes colónies, distribuïdes en Atenes per sorteig, tenien un doble propòsit: per un costat, proporcionar terres als ciutadans sense terra que les necessitaren o les reclamaren, i de l'una atra, amprar els colon desplaçats per a frenar als aliats. Aixina que, els colon atenienses no solament varen rebre el territori conquistat, la regió del riu Estrimón i el Quersoneso Tracio, sino també terres de Lemnos, Imbros, Naxos, Andros, i més tarde tota Eubea. Els aliats que varen poder mantindre l'independència durant més temps eren els que disponien d'una força naval important, com Lesbos, Quios i, fins al 439 a. C, Samos. Moltes ciutats més chicotetes varen passar a dependre d'Atenes, primer econòmicament i despuix políticament. Els seus contemporàneus ya eren conscients d'això, com deixa clar l'autor desconegut de l'obra La constitució dels atenienses (Pseudo Jenofonte).

Archiu:Athenian empire atheight 450 shepherd1923.png

Apogeu de l'imperi ateniense (al voltant del 450 a. C) segons un atles històric en anglés de 1926.

Ya que Atenes tenia molts més barcos que els seus aliats, el comerç marítim es va concentrar principalment en mans dels atenienses. Els aliats sol podien proveir a Atenes, o a lo manco difícilment haurien pogut proveir a algú més si Atenes no els haguera donat el consentiment. Per tant, la Lliga de Delos, dins de la qual estaven Atenes, era inicialment solament una potencia líder (hegemón) que es va transformar cada volta més en una autocracia ateniense. L'aparició de la dictadura ateniense també es va vore facilitada pel fet de que els aliats mai varen poder unir forces contra Atenes: eren tants que hi havia per a elegir i descartar.

Durant els primers anys despuix de la constitució de l'aliança, provablement no solament guardarien les arques en l'illa de Delos, també realisarien les reunions federals. No obstant, res se sap d'estes reunions, llevat que, una volta reestructurada la federació, els atenienses varen obligar als ciutadans de les ciutats aliades a dur a Atenes els seus casos llegals més importants. En eixe moment, el paper de l'assamblea aliada havia segut assumit des de feya temps per l'assamblea popular ateniense.

El sorgiment de la federació com a imperi ateniense es va completar en l'any 454 a. C, quan, a proposta de Samos (provablement per sugerència d'Atenes) el tesor de la federació es va traslladar de Delos a Atenes per a major seguritat. En este fondo, Pericles va finançar els seus ambiciosos proyectes de construcció en Acrópolis d'Atenes, com els propileus, el Partenón i l'estàtua dorada de Pala Atenea, obra del seu amic Fidias. Segons l'acadèmic grec Àngels Vlakhos, esta va ser una de les malversacions més grans de l'història, pero va permetre la creació d'algunes de les millors obres d'art del món antic.

Encara que ya no varen combatre contra els perses, els atenienses varen continuar cobrant l'impost de forma estricta. Açò va donar lloc a moltes queixes i reproches, pero els atenienses opinaven —o a lo manco Pericles va sugerir que Plutarco ho dia— que els aliats no tenien dret a interferir en l'us dels diners, ya que la flota ateniense els defenia contra els atacs de l'exterior. En fer-ho, Atenes complia lo que pagaven els aliats; l'impost recaptat s'usaria com li semblara oportú. Açò es contradiu en el fet de que Atenes a sovint utilisava els contingents militars dels aliats no contra els perses, sino contra els seus propis enemics grecs, com va fer més vesprada durant la guerra del Peloponeso. Conseqüentment, la llibertat i l'igualtat inicials es varen convertir en esclavitut i Atenes va exigir als aliats lo que haurien tingut que pagar —o inclús més— si s'hagueren rendit als perses. Atenes també intervenia a sovint en els seus assunts interns: en tots els llocs va tractar de substituir a l'oligarquia per lo que considerava la democràcia, més fiable i, l'any 465 a. C, l'assamblea ateniense va obligar a una de les ciutats aliades, Eritras, a acceptar una constitució, redactada fins al més mínim detall per l'assamblea ateniense i en la que inclús s'establia que els funcionaris deurien jurar llealtat a Atenes.

Guerres de l'aliança

Primera guerra del Peloponeso

Artícul principal → Primera guerra del Peloponeso.

Durant la rebelió dels hilotas del 462 a. C., el comportament hostil dels espartanos agrió les relacions entre Atenes i Esparta. El antagonisme entre abdós ciutats va fer que l'any següent Atenes s'aliara en els seus enemics, Argos, Tesalia i despuix Mégara, que havien abandonat la [ [Lliga del Peloponeso]], en lloc d'en Esparta. Les batalles contra Corinto i atres ciutats Estat del Peloponeso el 460 a. C varen ser, en gran mida, favorables a Atenes. Esparta va permanéixer més o menys inactiva durant els primers anys de la guerra, pero en el 457 a. C va eixir victoriosa de la primera gran batalla contra Atenes, la batalla de Tanagra. En el 451 a. C, l'exiliat Cimón va ser convocat en Atenes i va concloure una treua de cinc anys en els espartanos.

En 449 a. C., els espartanos varen mamprendre una guerra contra els focidios que governaven Delfos (segona guerra sagrada) i varen tornar el santuari als delfios. No obstant, tan pronte com l'eixèrcit espartano es va retirar, Pericles va aparéixer al front del eixèrcit ateniense i va tornar als focidios la possessió del santuari. Pero a penes terminada la treua de cinc anys en Esparta, Atenes es va vore amenaçada per un nou colapse en recomençar-se els combats en Esparta. L'eixèrcit ateniense va ser destruït en Beòcia, Mégara es va separar d'Atenes, Eubea es va sublevar i els espartanos varen invadir Ática. No obstant, Pericles va conseguir negociar i sobornar a l'eixèrcit espartano per a que tornara a casa. El final oficial de la crisis va ser la Pau dels Trenta Anys del hivern del 446-445 a. C, en la que Atenes va renunciar a gran part dels seus interessos en la Grècia central des del 460 a. C.

Archiu:Mapa de campanya de la Lliga de Delos.jpg

Batalles de la Lliga de Delos entre 477 a. C. i 450 a. C.

Campanyes contra els perses

Tracia

Segons Tucídides, la primera campanya de la Lliga de Delos va tindre lloc contra la ciutat d'Eyón, en la desembocadura del riu Estrimón, que podria haver segut una guarnició persa supervivent de la campanya de Jerjes I. La data de la campanya és incerta, pero podria ser del 477 al 476 a. C. o del 476 al 475 a. C. L'eixèrcit ateniense, baixe el control de Cimón, va guanyar la batalla contra els perses, i quan estos es varen retirar a la ciutat, la va sitiar i va expulsar a tots els colaboradors tracios de la regió per fer que els perses la someteren per fam. Segons Heródoto, el comandant persa Boges hauria tingut via lliure cap a Àsia Menor si haguera evacuat la ciutat, pero va rebujar l'oferta dels grecs per a que Jerjes no ho considerara un covart. Quan se'ls va acabar el menjar, va tirar els seus tesors al riu Estrímon, va matar a tota la seua família i despuix es varen immolar, ell i els seus súbdits, en una pira. Història, 7, 107.</ref> Els atenienses varen ocupar llavors la ciutat i esclavizaron al restant de la població.

Despuix dels successos de Eyón, potser en la mateixa campanya, els atenienses, encara dirigits per Cimón, varen atacar l'illa d'Esciros. Esta acció no es tractava d'una acció anti-persa, sino que va ser necessària per la pirateria dels isleños. Despuix del seu captura, es varen enviar colon atenienses a l'illa per a evitar el resorgiment de la pirateria.

Àsia Menor

Artícul principal → Batalla del Eurimedonte.

Archiu:Model of a greek trireme.jpg

Model reconstruït de la trirreme, nau de tres nivells de rems utilisada per grecs i perses.

Les illes de Samos, Quíos i Lesbos en Àsia Menor varen ser presumiblement membres de la liLiga des del principi, No obstant, no sabem quàn es varen unir les polis jónicas o les demés ciutats-Estat d'Àsia Menor, solament que varen ser admesos en certea.

Segons Plutarco, quan Cimón es va enterar de que l'eixèrcit persa s'estava reunint en Aspendo, en el riu Eurimedonte, va partir de Cnido de Caria en 200 trirremes, pero en aplegar a la ciutat de Fasélide de Licia, es varen negar a desembarcar. Va començar llavors a saquejar la costa de Faselis, pero gràcies a l'intervenció de Quíos, va conseguir persuadir-los per a que s'uniren a la Lliga. Com a contribució, varen tindre que enviar unitats a la campanya i pagar 10 talentoss Els atenienses varen conseguir fer-se en la ciutat-estat grega més remota d'Àsia Menor, que ademés estava just a l'oest del riu Eurimedonte i podria haver segut la primera base naval dels perses, pero la seua campanya va fracassar. Cimón va continuar llavors l'iniciativa atacant als perses en Aspendos.

Quan els perses, que esperaven reforços, varen ser atacats per Cimón, es varen retirar a Eurimedonte, pero es varen vore obligats a lluitar baix la pressió adicional de la flota grega. No obstant, pronte es va trencar la llínea de barcos perses, que varen fugir a terra per a unir-se a l'eixèrcit estacionat en les rodalies. Cimón va desembarcar a pesar de que les seues forces s'havien agotat en la primera batalla, pero aixina i tot va conseguir véncer als perses en terra. Segons Tucídides, 200 barcos fenicios varen ser capturats i destruïts pels grecs, i Plutarco arreplega que Cimón es va afanyar llavors a capturar els 80 barcos fenicios que els perses havien estat esperant abans de la batalla. En un atac per sorpresa, va conseguir destruir tota la flota. Tucídides, no obstant, no menciona este incident, i molts dubten de que ocorreguera.

La data de la batalla del Eurimedonte és controvertida: alguns la situen en 469 a. C., uns atres en 466 a. C. La batalla va ser un gran èxit per als grecs, ya que es va eliminar casi per complet l'amenaça d'una atra invasió persa. Ademés, va mantindre fòra de perill les ciutats gregues d'Àsia Menor fins a l'any 451 a. C. Despuix de la campanya de Cimón, atres polis de l'Àsia Menor, principalment de Caria, varen ser admeses en la Lliga de Delos.

Archiu:Lower Egypt 460 BC.png

Llocs coneguts de la campanya egipcíaca de la Lliga del Delos.

Egipte

La data generalment acceptada de la campanya egipcíaca és el 460-454 a. C., que coincidix en la primera guerra del Peloponeso. El 461 o o 460 a. C. va esclatar un alçament en Egipte que es va estendre ràpidament i gran part del país va caure pronte en mans del rei libio Inaro, que va demanar ajuda a la Lliga de Delos. La lliberació d'Egipte hauria supost una gran ventaja econòmica i política per als atenienses, per lo que es varen enviar 200 barcos per a ajudar als sublevats, lo que va supondre una important inversió financera. Quan els atenienses es varen unir a l'eixèrcit de Inaro, el rei Artajerjes I va reunir l'eixèrcit per a derrotar a la rebelió. Diodoro Sículo i Ctesias sifren este eixèrcit en 300 000 i 400 000 efectius, respectivament, pero estes estimacions són provablement exagerades.

Atenienses i egipcíacs es varen enfrontar en els perses en la ciutat de Papremis, en el delta del Nilo. Al principi, el número superior dels perses els va donar ventaja, pero finalment els atenienses varen trencar la llínea persa, en lo que el derrotat eixèrcit aqueménida va fugir. No obstant, una part de l'eixèrcit persa va trobar refugi en la ciutadella de Menfis (cridada «Castell Blanco»). Els rebels varen sitiar la fortalea durant quatre anys. Segons Tucídides, al principi Artajerjes va intentar sobornar als espartanos per a que invadiren el Ática, per a traure a les forces atenienses d'Egipte. Quan açò va fracassar, va reunir a un gran eixèrcit, comandado per Megabizo, que va lliberar a Menfis del sege de quatre anys: els perses varen guanyar la batalla contra els egipcíacs, els atenienses varen ser expulsats de Menfis i es varen retirar en l'illa de Prosopitis, en la delta del Nilo.

Despuix de 18 mesos de sege, els perses varen desviar les aigües del riu al voltant de l'illa en canals a fi de poder travessar-ho pel sol des de l'atra vora. Segons el relat de Tucídides, els perses varen materialisar esta fita i varen capturar l'illa. Pocs atenienses varen poder escapar i retornar a casa per Líbia i Cirene. Segons Diodoro Sículo, els egipcíacs es varen rendir i els atenienses varen tindre via lliure cap a Cirene per a evitar la pèrdua de vides. No obstant, ya que el pànic causat pel fracàs de la campanya egipcíaca va comportar el trasllat del tesor de la Lliga de Delos a Atenes, la versió de Tucídides és la més provable. Atenes va perdre un total de 35 000 soldats i 200 barcos en l'expedició egipcíaca.

Chipre

Archiu:Ancient kingdoms of Cyprus hu.svg

Chipre mapa dels antics regnes de Chipre.

En el 460 a. C., just abans de la campanya egipcíaca, la flota de l'aliança va participar en una campanya front a l'illa de Chipre. La derrota egipcíaca va conduir finalment a una treua de cinc anys en Esparta en el 451 a. C. Lliberades d'esta manera dels combats en Grècia, baixe el mando de Cimón, al que li havia segut perdonat l'ostracisme, les forces de la Lliga varen mamprendre una atra campanya en Chipre. Cimón va enviar 60 dels 200 barcos de l'aliança que comandaba per a ajudar a Amirteo, que seguia lluitant contra els perses en Egipte, i va atacar la ciutat de Citio (l'actual Lárnaca) en el restant. No obstant, durant el sege, Cimó va morir o be de malaltia o be de ferides, pero en el seu llit de mort encara va donar órdens als atenienses, que es varen retirar a la ciutat de Salamina, en Chipre.

La mort de Cimón es va mantindre en secret ael eixèrcit.En conseqüència, quan la flota persa de barcos cilicios, fenicios i chiprans els va atacar en Salamina en 450 a. C., i els grecs els varen derrotar per terra i mar, seguien creent que havien guanyat en Cimón. Després varen retornar a casa, a Atenes, en els barcos que tornaven de la missió egipcíaca. Estes batalles menys notables varen marcar el final de les guerres greco-perses, sense més combats entre l'Imperi aqueménida i els grecs fins al 96 a. C., fins a la breu campanya del rei Agesilao II de Esparta en Àsia Menor.

Pau de Calias

Artícul principal → Pau de Calias.

Despuix de les batalles de Chipre, Tucídides no menciona cap pau; slo que els grecs varen tornar a casa. Diodoro Sículo, no obstant, afirma que es va concloure un tractat de pau complet en els perses despuix de la batalla de Salamina (pau de Calias, al voltant del 449-448 a. C.). Provablement, Diodoro seguia el història d'Éforo en eixe moment, que a la seua volta va anar presumiblement influenciat pel seu mestre Isócrates, del que es té la referència més antiga de la suposta pau en l'any 380 a. C. Ara be, l'existència d'un tractat de pau ya va ser discutida durant el IV i rebujada per dos autors de l'época, Calístenes i Teopompo. Tampoc hi ha acort entre els historiadors moderns sobre aquella pau.

Les fonts antigues que donen detalls del tractat són raonablement coherents en la descripció dels térmens:

• Totes les ciutats gregues d'Àsia devien «viure segons les seues lleis» o «ser autònomes» (segons la traducció).
• * Els sátrapa perses (i presumiblement els seus eixèrcits) no devien viajar a l'oest del riu Halis (Isócrates) res més prop d'un dia de viage a cavall fins al mar Egeo (Calístenes, ni a menys de tres dies de viage a peu fins a la mar Egeo (Éforo i Diodoro Sículo).
• Als barcos perses no se'ls permetia navegar a l'oest de Fasélide (en la costa sur d'Àsia Menor) o de les roques Cianeas (açò és, provablement en l'extrem oriental del Bósforo, en la costa nort).
• Sempre que el rei persa i els seus generals respectaren les condicions, els atenienses no podien enviar eixèrcits a les zones governades pels perses.

Decadència i final de la Lliga

Artícul principal → Guerra del Peloponeso.

En l'any 445 a. C.la Pau dels Trenta Anys va posar fi a la primera guerra del Peloponeso, pero una nova deterioració de les relacions entre Esparta i Atenes va provocar l'esclat de la segona guerra del Peloponeso 14 anys despuix. La fatídica guerra, que va durar 27 anys, va desnugar la completa destrucció del poder ateniense, la desintegració de l'Imperi ateniense i l'establiment de l'hegemonia espartana sobre Grècia. No obstant, no solament Atenes va sofrir pèrdues, sino que tota Grècia va quedar significativament debilitada per la guerra.

A partir del 450 a. C., els perses, que havien sofrit una série de derrotes i de rebelions internes, varen escomençar a fer política segons el dividix et impera ('dividix i venceràs'): varen intentar enfrontar a Atenes i Esparta recorrent a sovint al soborn. Açò assegurava que els grecs no tingueren la capacitat de lluitar contra ells. No va haver batalles greco-perses obertes fins a l'any 396 aC, en la curta campanya l'Àsia Menor del rei espartano Agesilao II. Segons Plutarco: «Despuix de la mort de Cimón, cap líder grec va portar a terme cap acció militar lluenta contra els bàrbars. Els grecs es varen tornar uns contra uns atres com a resultat de les incitacions de demagogos i belicistes. No hi havia ningú que actuara com a mediador, per lo que lliuraven guerres internes entre ells».

Encara que les guerres de la Lliga de Delos varen inclinar la balança cap als grecs, el mig sigle de guerres internes posterior va permetre restaurar la posició original dels perses. En la guerra de Corinto, Esparta (enfrontada a Corinto, Tebas i Atenes) va demanar ajuda als perses per a mantindre l'estatus. En la cridada pau de Antálcidas, el rei persa Artajerjes II va demanar i va rebre dels espartanos el govern de les ciutats gregues d'Àsia Menor. En esta humillante pau, els espartanos mal varen guanyar tots els guanys del sigle anterior per a mantindre el hegemonia sobre els grecs. Va ser llavors quan els oradors varen escomençar a parlar de la pau de Calias (s'haguera fet o no) com un contrapunt a la vergonyosa pau del rei, com a eixemple dels « bons vells temps» quan la Lliga de Delos havia lliberat als grecs de la costa del Egeo dels perses. Atenes va fundar la Segona Lliga ateniense en l'any 377 a. C, pero ya no va poder recuperar el poder anterior, i els seus nous enemics eren molt més forts que els antics.

Segona Lliga ateniense

Artícul principal → Segona Lliga ateniense.

Durant un bon quarto de sigle, els atenienses varen tindre que sometre's a la supremacia espartana, pero despuix varen aprofitar l'oportunitat per a restablir una aliança naval quan els lacedemonios estaven militarment maniatar i debilitats.

Motius i estructures organisatives

Quan en el 379 a. C., Atenes també va tindre l'oportunitat de lliberar-se de les restriccions impostes per Esparta i establir la Segona Lliga ateniense, el 378-377 a. C., just 100 anys despuix de la fundació inicial. El motiu decisiu esta volta era l'eliminació de la hegemonia espartana, mentres que respecte a Pèrsia es va fer recalcament en l'equilibri d'interessos.

La reivindicació comuna sobre la que Atenes podia posar-se d'acort en els seus aliats no tenia, no obstant, exactament el mateix significat per a tots els membres de la Lliga. La gran potència d'Atenes, hegemón reconegut de la Lliga, es va esforçar en l'ajuda dels seus aliats per a alcançar una posició de poder com a mínim equivalent a la dels espartanos, sobretot en la recuperació de la supremacia naval. [...] Els aliats d'Atenes, pel seu potencial de poder molt menor, varen tindre que llimitar-se a l'objectiu de preservar la seua autonomia en l'ajuda d'Atenes (sobretot contra les invasions espartanas), pero Atenes solament va conseguir més afluència a la recent fundada aliança marítima en acabant de que —en la crida escrita per Aristóteles— afegira també garanties de llibertat i autonomia dels aliats a la propaganda antiespartana.

Archiu:Second athenian league map.PNG

Mapa en els components de la Segona Lliga.

En el punt àlgit del seu desenroll, la Segona Lliga ateniense, en uns 70 membres, era encara considerablement menor que la predecessora. El nou sinedrión, reunit en Atenes, va tornar a prevore un vot per a cada u dels aliats. No obstant, una resolució d'esta representació requeria el consentiment de l'Assamblea popular ateniense per a ser vàlida;, fi de contes les dos institucions eren òrguens de decisió un darrere de l'atre com era el cas en l'época de la Primera Lliga ática, en eixe moment hi havia yuxtaposició i convivència.

Les contribucions dels aliats, abans cridades foroi, es dien syntaxeis i devien pagar-se sempre en diners. L'assamblea popular ateniense podia decidir la reducció de les contribucions per a cada u dels confederados sense la participació del sinedrión, ya que la pèrdua de contribucions només era una càrrega per als atenienses i no afectava als demés aliats. Solament un membre fundador, Tebas, estava exent de contribucions per raó de la seua participació en la guerra terrestre contra els lacedemonios.

El paper canviant d'Atenes

La cridada d'adheriment de l'assamblea popular ateniense en l'any 377 a. C. demostrava que Atenes s'esforçava per oblidar el sistema de govern de la segona mitat de el V: es garantisava als aliats la plena autonomia , la lliure elecció de la constitució i l'absència d'ocupació i de supervisors atenienses. Ya no deuria haver propietat de la terra per part dels atenienses en el territori dels confederados.

Als membres de la Lliga no se'ls impedia mantindre les seues flotes dins de les seues possibilitats, pero no es comprometien a cap ajuda en les operacions militars portades a terme pels atenienses en assunts de la Lliga. «Ya que Atenes només devia enfrontar-se a un oponent fort cada volta, Esparta la década del 470 a. C. i Tebas en la década següent, que no podia equipar una flota massa important per sí mateixa , la capacitat de la flota ateniense era suficient, a banda d'assegurar la ruta del gra i una certa lluita contra la pirateria, també per a lliurar les principals batalles navals essencialment sola.[...] Per últim, pero no menys important, l'aspecte de l'eficàcia, que també tenia un paper important per a la democràcia ateniense en l'organisació de les seues pròpies institucions polítiques, pot haver persuadit a Atenes de no reunir una flota d'aliança a partir de contingents d'estats individuals , sino de concentrar la guerra naval totalment en les seues pròpies mans. En un mando unificat ya establit i jerárquicamente estructurat, no es perdia temps en reunir les unitats individuals de la flota i, sobretot, el reclutament dels mercenaris es podia fer de forma centralisada en els diners concentrats en Atenes.» La transferència de les contribucions monetàries per a la Lliga en Atenes anava normalment a càrrec dels mateixos aliats. «No era estrany que els estrategos atenienses que encapçalaven una campanya també s'ocuparen de les contribucions de les diferents polis per a la seua recollida i us immediat.» Contràriament al cas dels pagaments de tributs en l'época de l'Imperi ateniense de el V, les contribucions a la Segona Lliga ática a penes poden determinar-se bibliográficament. No obstant, com els aliats finançaven els seus bucs de guerra ademés d'estes quotes, la syntaxeis aprovada pel sinedrión no deuria haver representat una càrrega excessiva.

Per als estrategos atenienses, el fet de que les operacions militars es portaren a terme sense participació de barcos aliats tenia la ventaja d'una organisació simplificada i un mando unificat. No obstant, a canvi tots els riscs de caràcter militar i financer permaneixien solament per a Atenes. En este marc organisatiu, les obligacions dels ciutadans rics de pagar els costs de construcció i desplegament de les trirremes (les llitúrgies associades a la trierarquía) podien aplegar a ser desagradablement opresivas, especialment quan els costs de la guerra aumentaven en époques de majors tensions o de confrontació oberta. Les contribucions dels confederados eren una suma fixa; no sap res de gravàmens especials als aliats ni d'aument de les syntaxeis.

Nova expansió de poder

En la victòria sobre la flota del Peloponeso en l'estret entre Desocupacions i Naxos, els atenienses varen conseguir una volta més la supremacia naval en el Egeo. En el 375 a. C., es va celebrar en Esparta un congrés de pau, solicitat conjuntament pels lacedemonios i els atenienses, en el que es va concloure una pau panhelénica, encara que de curta duració. Despuix de tensions intermitents, es va renovar una volta més l'any 371 a. C., pero ràpidament va decaure a causa de l'enfrontament bèlic de Tebas, baixe el liderage d'Epaminondas, en Esparta. En la batalla de Leuctra, l'eixèrcit espartano va sofrir grans pèrdues que varen provocar el fi de Esparta com a gran potència militar en Grècia i varen conferir a Tebas la supremacia durant la década següent.

Archiu:Ciutats estat de Grècia 371-362 aC.jpg

Mapa de Grècia durant l'época de la hegemonia tebana, entre els anys 371–362 a. C.

Atenes va intentar novament ampliar el domini naval en el Egeo, especialment en el nort i en l'est. L'any 387 a. C., Samos havia caigut en mans de Pèrsia. Esta situació va canviar en el 365 a. C. baix el mando del estratego Timoteo d'una manera que recordava les pràctiques de l'auge de l'imperi marítim ateniense: no solament l'ocupació persa de l'illa, sino també els propis habitants de Samos varen ser expulsats i varis mils de clerucos atenienses es varen instalar paulatinament en Atenes. La Segona Lliga ateniense es va enfrontar a una reorientació: «Atenes duya temps abandonant el camí de la política federal; somiava en un nou imperi marítim ateniense l'ascens del qual semblava vore's favorit per les condicions caòtiques de Grècia i, sobretot, per la paràlisis de l'iniciativa persa.»

Carpiment en la Guerra social

Baixe l'impressió del carpiment mutu de Esparta i Tebas, Atenes podria albergar una volta majors ambicions de poder en l'aliança naval. No obstant, a este objectiu es va opondre l'ascens de Macedònia baix Filipo II a partir del 359 a. C. El consegüent carpiment de la posició d'Atenes en el nort del Egeo va animar als membres més forts de la Lliga a separar-se: Quios, Rodas, Bizancio i Cos varen formar una confederació separada contra Atenes. En la cridada Guerra social, els atenienses no varen conseguir revertir la secessió, per lo que varen tindre que acceptar una considerable pèrdua de poder en la conclusió de la pau el 355 a. C.«La superioritat ateniense només va anar sériament qüestionada per l'oposició dels seus propis aliats desertor, que també eren forts en la mar, com Quios, Rodas i Bizancio.»

Final baix el signe del desenroll del poder macedonio

En acabant de que Lesbos i Córcira abandonaren també l'aliança naval, Atenes va continuar sent la potència protectora i suprema d'un gran número d'aliats. No obstant, la Lliga ya no era un instrument dissenyat per a aumentar el poder, sino que, baixe l'influència de l'expansió del poder macedonio, va perdre més membres, sense convertir-se en completament irrellevant. Els reduïts ingressos de les contribucions dels aliats varen permanéixer com una important partida per al presupost financer d'Atenes. I en les relacions exteriors, el poder naval d'Atenes, basat en la Lliga, seguia com a factor d'influència important en el Egeo para Filipo II fins a l'any 340 a. C. Fins a la decisiva Batalla de Queronea l'any 338 a. C Demóstenes va mantindre l ventaja en la seua agitació antimacedónica en Atenes. Per motiu de la derrota de la coalició també forjada per Demóstenes, que, ademés de atenienses i beocios, també va situar parts del Peloponeso contra Filipo II, Atenes va perdre l'independència i es va vore obligada a aliar-se en Macedònia durant el següent periodo. Aixina mateix, la Segona Lliga ateniense es va deteriorar fins a desaparéixer en el 338 a. C.

Aspectes culturals i religiosos de l'hegemonia ateniense

Aspectes culturals

Archiu:Attica 06-13 Athens 50 View from Philopappos - Acropolis Hill.jpg

Acrópolis d'Atenes.

En l'àmbit cultural, cal destacar, en primer lloc, les grans obres de l'Acrópolis d'Atenes. L'any 447 a. C., va escomençar la construcció del Partenón, un temple, pero que seria més be un temple tesor. El verdader temple de l'acrópolis és l'Erecteo. Destaca el programa iconográfico, en dos frontones: el frontón oriental, que representa el naiximent de Atenea, i l'occidental, que representa la lluita d'Atenea i Poseidón per la possessió del Ática, en la deesa regalant als atenienses l'olivera.

També hi ha metopa en la lluita dels centauros contra els lápitas. En l'interior hi ha un friso que descriu la processó panatenaica. Estes grans obres varen continuar fins a finals de el V, despuix de la mort de Pericles.

Archiu:ParthenonFrise1.jpg

Metopes del Partenón.

En el camp del teatre, Esquilo va escriure la trilogia Orestíada l'any 458 a. C. L'interés d'esta obra radica que tota l'acció es desenrolla en Argos, pero el desenllaç es produïx en Atenes. El protagoniste és Orestes, que fuig d'Argos per consell del oràcul de Delfos i es refugia en Atenes. Allí establix el consell del Areópago. És una forma de celebrar en el 458 a. C. el Areópago, que va perdre la seua funció el 462 a. C.

Sófocles, per una atra part, va escriure Antígona, l'acció del qual té lloc en Tebas. En una família formada per dos germanes -Antígona i Ismene- i dos germans -Eteocles i Polinices-, estos últims es maten entre sí per a controlar a Tebas. El nou rei, Creonte, enterra solament al que havia defés la ciutat i expon els restants del segon —contra les tradicions de l'época. Antígona (filla de Edipo)|Antígona ho enterra contra el consell del rei: ella mor i el rei es queda solament.

En presentar el choc entre el ciutadà privat i l'estat despótico, Antígona s'ha vist a sovint, en els temps moderns, com una metàfora dels drets de l'individu contra els Estats totalitaris ( encara que Sófocles en l'obra no pren partit obertament a favor de cap dels dos bandos). En el passat, el drama de Sófocles ya havia inspirat tragèdies paregudes, de les que es destaca l'argument polític (com en la Antígona d'Alfieri).

Aspectes religiosos

Archiu:Greek vase with runners at the panathenaic games 530 bC.jpg

Representació de les Panateneas en un got grec.

Les Panateneas eren les festes religioses i polítiques més grans de l'antiga Atenes, celebrades en honor a la patrona de la ciutat, la deesa Atenea. Baixe el govern del arcont Hipoclides, sis anys abans del regnat del tirà Pisístrato, els estats veïns ya participaven en les festes. En l'any 440 a. C., un decret va obligar als aliats a proporcionar un animal de sacrifici i una panoplia per a les Panateneas. En 425 a. C., un atre decret va establir que els aliats devien desfilar en les Panateneas com les colónies d'Atenes.

En la mateixa llínea, es va estendre el cult a Atenea, la deesa protectora dels atenienses. Els diversos cults eren tots branques del seu cult panhelénico. Estes adoració eren portals d'una socialisació uniforme, inclús més allà de Grècia continental. illa d'Egina, originàriament de Creta, i també es va associar a Ártemis i la nimfa Britomartis. En Arcàdia es va assimilar a l'antiga deesa Afaya i s'adorava com Atenea Alea. També va haver santuaris dedicats a Atenea Alea en les ciutats laconiass de Mantinea i Tegea. El temple de Atenea Alea de Tegea era un centre religiós important de l'antiga Grècia. Este santuari havia segut respectat des dels primers dies per tots els peloponesios, oferint una seguritat peculiar a les seues suplicantes». El geógrafo Pausanias va descriure que el tem-nos d'este temple havia segut fundat per Aleo.

L'arribada del cult a Atenes va vindre acompanyada també d'una forta promoció de la devoció als misteris de Eleusis, originàriament ateniense. La ciutat d'Eleusis, al principi independent, va acabar incorporant-se al sinecisme d'Atenes en una data que no es pot indicar en precisió, Louis Séchan i Pierre Lévêque indiquen l'últim terç de el VII, pero atres autors no pronuncien. Esta integració va facilitar el desenroll dels misteris, que varen adquirir molt ràpidament un estatus panhelénico.

Vore també

• Sigle de Pericles
• Guerra del Peloponeso
• Lliga del Peloponeso
• Guerra en l'Antiga Grècia
• Marina de guerra en l'Antiga Grècia

Bibliografia

• Angulo Iñíguez (1962). Història de l'Art I, 4 edició, Madrit: Distribuïdor EISA, pp. 80-82.
• Artz, James (2008). Natural Resources and 5th Century Athenian Foreign Policy: The Effect of Natural Resources on Fifth Century Athenian Foreign Policy and the Development of the Athenian Empire, Saarbrücken: VDM Verlag. ISBN 978-3-639-08667-6.
• Balcer, Jack Martin (1984). Studien zoom Attischen Seebund (en de), Universitätsverlag Konstanz. ISBN 9783879402229.
• Balot, Ryan (2009). «The Freedom to Rule: Athenian Imperialism and Democratic Masculinity», Enduring Empire: Ancient Lessons for Global Politics (en en), University of Toronto Press, pp. 54–68. ISBN 9780802095213.

• Brand, Peter J. (2020). «Athens & Sparta: Democracy vs. Dictatorship». University of the People.
• (1984) The Elgin Marbles (en anglés), Londres: British Museum Publications Ltd. ISBN 0-7141-2026-X.
• Bengtson, Hermann (1979). Griechische Geschichte. Von donen Anfängen bis in die Römische Kaiserzeit (en de), C.H.Beck. ISBN 9783406025037.
• (2003) «Monuments, cultes et histoire du sanctuaire d'Athéna Polias», L'Acropole d'Athènes (en fr), Pariu: Picard. ISBN 2-7084-0687-6.
• (1981) The Second Athenian League. Empire or free alliance? (en en), University of Califòrnia Press. ISBN 9780520040694.
• The Classical Quarterly.Cambridge University Press.23(1)

47-60.

• Fine, John Van Antwerp (1983). The Ancient Greeks: A Critical History (en en), Cambridge, MA: Harvard University Press. ISBN 0-674-03314-0.
• Fuller, John (1954–1957). A Military History of the Western World Volume I: From the Earliest Claves to the Battle of Lepanto (en en), New York: Funk and Wagnalls.
• (1970) Li Génie grec dans la religió (en fr), Albin Michel, pp. 110 a 118 : « L'évolution dones Mystères ».
• Holland, Tom (2005). Persian Fire: The First World Empire and the Battle for the West (en en), New York: Anchor Books. ISBN 978-0-307-38698-4.
• (2002) The Greek World 479-323 BC (en en), Routledge (UK). ISBN 0-415-15344-1.
• Hurwit, Jeffrey M. (2004). The Acropolis in the Age of Pericles (en en), Cambridge University Press. ISBN 0-521-82040-5.
• Kagan, Donald (1989). The Outbreak of the Peloponnesian War (en en), Ithaca: Cornell University Press. ISBN 0-8014-9556-3.
• Keuls, Eva C. (1993). The Reign of the Phallus: Sexual Politics in Ancient Athens (en en), University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-07929-8.

• (1940).Harvard Studies in Classical Philology.51

175–213.doi:10.2307/310927.

• Lazenby, John Francis (1993). The Defence of Greece: 490–479 BC (en en), Liverpool: Liverpool University Press. ISBN 978-0-856-68591-0.
• Lotze, Detlef (2007). Griechische Geschichte. Von donen Anfängen bis zoom Hellenismus, 7.ª edició revisada i ampliada edició (en de), Beck C. H. ISBN 9783406720918.
• Martin, Thomas R. (1996). de giner de 2024 Ancient Greece: From Prehistoric to Hellenistic Claves, New Haven and London: Yale University Press. ISBN 978-0-300-08493-1.
• Meier, Christian (1995). Athen: Ein Neubeginn der Weltgeschichte (en de), Pantheon.
• Meiggs, Russell (1972). The Athenian Empire (en en), Oxford University Press. ISBN 9780198142966.
• Muraresku, Brian C. (2020). The Immortality Key: The Secret History of the Religion with No Name (en en), Macmillan. ISBN 978-1250207142.
• (2005) The Complete Idiot's Guide to Ancient Greece (en en), Indianapolis, IN: Alpha. ISBN 978-1-592-57273-1.
• (2004).The Journal of Hellenic Studies.124ISSN 0075-4269.doi:10.2307/3246156.Consultat el 19 de giner de 2024.
• Rhodes, Peter John (2006). A History of the Classical Greek World: 478–323 BC (en en), Malden and Oxford: Blackwell Publishing. ISBN 978-0-631-22565-2.
• (2011) Ancient Greece From Homer to Alexander: The Evidence (en en), Malden and Oxford: Wiley-Blackwell. ISBN 978-1-405-12776-9.
• (1966) Els Grans Divinités de la Grèce (en fr), E. de Boccard, pp. 135-161.
• Schuller, Wolfgang (1974). Die Herrschaft der Athener im Ersten Attischen Seebund (en de), De Gruyter. ISBN 9783110047257.
• Schwaner, Jost (1996). Der Prozeßbereich der Geschäftsbeziehung als integrativer Ansatz von Beschaffung und Absatz (en de), Gabler Verlag. ISBN 978-3-409-12814-8.
• Sealey, Raphael (1976). A History of the Greek City States, 700-338 B. C. (en en), University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-03177-6.

• (1977).Annales. Histoire, Sciences Socials.32(6)ISSN 0395-2649.doi:10.3406/ahess.1977.293883.Consultat el 19 de giner de 2024.
• (1999) Streams of Civilization: Earliest Claves to the Discovery of the New World (en en), Christian Liberty Press. ISBN 9781930367432.
• Szabó, Árpád (1977). Periklész kora (en hongarés), Magvető Kiadó. ISBN 9632704266.
• Szabó, Árpád (1996). Hellász hősei (en hongarés), Lord Könyvkiadó. ISBN 9638544430.
• Vlakhos, Àngelos (1974). Μεροληψίες του Θουκυδίδη (en el), Hestia.

Enllaços externs

• Thomas R. Martin: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de l'época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • Vegen-se este apartat i els següents: The Warships of the Delian League (Els barcos de guerra de la Lliga de Delos).