Guerra en l'Antiga Grècia
Guerra en la Grècia Antiga és el terme usat per a descriure els enfrontaments entre les polis gregues (les ciutats-estat de l'Antiga Grècia), entre la revolució hoplítica de el VIII i l'emergència del imperi macedonio en el IV
Poques civilisacions varen ser tan belicosas com les polis gregues, a pesar de que varen ser societats poc militarisades fins a el IV Els temples tenen representacions en les seues frontones i les seues frisos en deus en indumentària d'hoplita. Els gots ceràmics glorifican les files de la falange. Les esteles funeràries representen les morts dels soldats d'infanteria. Platón utilisa a sovint el model de la guerra per a ilustrar les seues teories de la virtut i del coneiximent i extrau freqüentment els seus eixemples de l'experiència militar personal de Sócrates. Para Heródoto, Tucídides o Jenofonte, era aparentment inconcebible relatar atres coses. Per a Sócrates, matar hòmens guerreando per Atenes no s'oponia a la pràctica de la dialèctica o de la reflexió abstracta.[1]
Organisació
[editar | editar còdic]La guerra grega antiga va estar dominada en terra per la formació de la falange, una profunda llínea formada per hoplitas equipats en escuts, llanças i espases. El hoplita rep el seu nom de la paraula grega "hoplon", paraula genèrica per a designar a les armes, (en específic el hoplon o escut que utilisaven estos) ; d'ahí la paraula "panoplia"(totes les armes). Actualment molta gent creu que la paraula "hoplon" significa escut; quan la paraula per al mateix seria "aspis". El pla de la falange consistia bàsicament en alvançar cap a l'enemic en la llança de cada falangita estesa cap a l'enemic. Quan la falange aplegava a l'alcanç de les espases, els falangitas treen les seues i escomençaven a lluitar. Si els arqueros enemics disparaven fleches a la falange, els falangitas alçaven els seus escuts, ya que l'unitat era essencial per al seu defensa. La falange grega era la millor infanteria, demostrada per la victòria ateniense en Marató. Dèu mil hoplitas atenienses organisats en una falange, varen derrotar a un eixèrcit persa molt superior en número, d'uns 26 000 hòmens; els soldats atenienses varen sofrir escasses pèrdues. Un atre tipo de soldat era el peltasta, que pertanyia a l'infanteria llaugera i estava equipat principalment en vàries javalinas. Els peltastas eren usats normalment per a les escaramuzas.
L'antic regne de Macedònia va perfeccionar la falange en l'us de les, inusitadament llargues, sarissas. Ademés de la formació de la falange, els macedonios baixe el rei Filipo II varen començar a usar esquadrons de cavalleria ordenats i unitats tàctiques de escaramuzadores en la batalla.
Un atre canvi introduït per Filipo II va ser la creació i el manteniment d'un eixèrcit professional. Abans, les falanges gregues havien estat compostes per soldats-ciutadans. Els eixèrcits professionals, no obstant, molt entrenats varen ser la norma; especialment en acabant de que el fill de Filipo, Alejandro III, conquistara el vast imperi persa i, a la seua mort, deixara varis estats als diádocos. No va ser fins a l'evolució de la falange a l'estil més flexible de la legió romana, en organisació i equipament, i combinat en el més àmpliament difòs us de la cavalleria llaugera, quan la falange grega va perdre en el camp de batalla. Una atra forma de falange, la falange oblicua, es va amprar quan els eixèrcits enfrontats intentaven flanquejar a la falange, o atacar els costats vulnerables. Per a defendre's contra dita maniobra, les ales dreta i central de la falange es fusionaven en l'ala esquerra per a formar una falange de cinquanta hòmens de fondo.
Entorn a l'época de les guerres mèdiques, els grecs (i especialment els atenienses) varen tindre l'idea d'armar barcos i lluitar en el mar. L'embarcació de combat grega bàsica era el trirreme, en tres rencs de rems en cada costat per a aumentar la velocitat i la maniobrabilidad. L'estratègia ateniense en els combats navals va demostrar el seu èxit en la batalla de Salamina, a on una chicoteta flota ateniense basada en el principi de chocar, cremar i capturar les embarcacions enemigues, va véncer completament a la flota persa.
Despuix de la derrota dels perses en el mar Egeo, els atenienses varen usar la seua marina com a defensa contra els pirates i els atres perills, en un esforç de promoure el comerç dins de la confederació de Delos. La guerra naval va ser decisiva en la guerra del Peloponeso, quan l'estratègia d'Atenes es va convertir una atra volta en superioritat naval i els atenienses varen intentar tancar-se dins dels seus Murs Llarcs i utilisar la seua flota per a bloquejar els ports dels aliats de Esparta, llimitant el comerç. Despuix de l'arriscada aventura militar en Sicília, Atenes va perdre una gran part de la seua flota i molts dels seus millors soldats. Els espartanos varen aprofitar este colp esclafant i creant ràpidament la seua pròpia marina en el respal de Pèrsia. En un inqüestionable eixèrcit de terra i una marina pasable, Esparta va incitar a moltes colónies atenienses a rebelar-se, privant a Atenes dels fondos necessaris per a construir més barcos. No va passar molt temps ans que Esparta prenguera Atenes, derribara els murs de la ciutat i la saquejara.
El soldat-ciutadà
[editar | editar còdic]Un ciutadà era, per definició, un soldat. I el grau de qualificació política del ciutadà era el que determinava el seu grau de qualificació militar. A les classes socials més altes els corresponien els càrrecs superiors.
En l'Atenes de el V, els pentacosiomedimnos,[2] els membres de la primera classe tenien el privilegi de la trierarquía, la llitúrgia principal, que els encarregava armar la flota. Els cavallers s'elegien entre els hippeis,[2][3] els membres de la segona classe. I per a pertànyer a la falange dels hoplitas devien formar part dels zeugitas,[4] la tercera classe.
- Artícul principal → Sistema hoplítico.
El bon soldat era el propietari de terres. No solament perque no es podia ocultar a la codícia dels enemics, sino principalment perque treballar la terra, segons Jenofonte, era una escola de virtut per al ciutadà, en la que adquiria les qualitats de vigilància, força i justícia que formen la base de l'esperit militar.
El bon soldat era també pare de família, perque la preocupació per conservar la llibertat dels seus fills era un atre bon motiu per a combatre.
L'imperialisme ateniense
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sigle de Pericles.
Atenes, despuix de les guerres mèdiques en les que va contribuir més que cap ciutat a la derrota dels invasores, tractava d'atribuir-se el hegemonia i de conservar-la despuix, al marge de les aspiracions independentistes de les ciutats aliades i de fet dominades per Atenes, al marge també de l'hostilitat d'Esparta i dels seus aliats del Peloponeso, que no podien admetre la supremacia ateniense.
Per a establir i conservar el domini sobre les illes del mar Egeo i moltes de les ciutats marítimes de la costa d'Àsia Menor, per a garantisar el seu abastiment de cereals, que, procedents en gran part del Ponto Euxino[5] devien travessar els estrets, Atenes necessitava una numerosa flota comercial i una poderosa marina de guerra.
Sabem que, des de la decisiva acció de Temístocles en els anys anteriors a Salamina (480 a. C.), la talassocràcia ateniense va dominar efectivament tota la conca oriental del Mediterràneu fins al desastre del 404 a. C.[6]
En el IV, Atenes intentarà mantindre el domini de la mar, que va perdre sobretot a partir del 377 a. C., any en que va crear la Segona Lliga ateniense.
Per una atra part, durant tota l'época antiga Atenes va necessitar un eixèrcit de terra per a fer front als atacs dels seus veïns de Beòcia i del Peloponeso i, aplegat el cas, per a atacar-los en el seu propi territori.
No obstant, Atenes es llimitava casi sempre a defendre's dels hoplitas de Esparta i Tebas.
Quan Ifícrates proponga un repartiment de l'hegemonia entre abdós ciutats per a que cessen les rivalitats funestas entre Atenes i Esparta, considerarà en la major naturalitat associar el poder naval d'Atenes en el poder terrestre dels lacedemonios.
La guerra del Peloponeso (431-404 a. C.) va ser un conflicte militar de l'Antiga Grècia que va enfrontar a les ciutats formades per la Lliga de Delos (encapçalada per Atenes) i la Lliga del Peloponeso (encapçalada per Esparta).
Tradicionalment, els historiadors han dividit la guerra en tres fases. Durant la primera, cridada la guerra arquidámica, Esparta va llançar repetides invasions sobre el Ática, mentres que Atenes aprofitava la seua supremacia naval per a atacar les costes del Peloponeso i tractava de sofocar qualsevol signe de malestar dins del seu Imperi. Este periodo de la guerra va concloure en 421 a. C., en la firma de la Pau de Nicias. No obstant, al poc temps el tractat va ser trencat per nous combats en el Peloponeso lo que va dur a la segona fase. En 415 a. C., Atenes va enviar una immensa força expedicionaria per a atacar a varis aliats de Esparta. L'expedició ateniense, que es va prolongar del 415 al 413 a. C., va terminar en desastre, en la destrucció de gran part de l'eixèrcit i la reducció a l'esclavitut de mils de soldats atenienses i aliats.
Açò va precipitar la fase final de la guerra, que sol ser cridada la guerra de Decelia.
L'eixèrcit espartano
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Eixèrcit espartano.
Este poder terrestre de Esparta es basava en primer lloc en un sistema educatiu des de l'infància totalment orientat a la preparació per a la guerra. Dels 16 als 20 anys, l'adolescent es convertia en irene de primer, segon, tercer o quart any. El «irenado» corresponia a l'efebía ática, en la diferència de que esta era més breu, dos anys tan sol.
Als 20 anys, tot espartano s'incorporava a l'eixèrcit actiu, pero la seua formació militar no havia finalisat. L'educació dels espartanos es prolongava fins a l'edat madura.[7] Dels 20 als 30 anys, estos jóvens guerrers seguien vivint, encara que estigueren casats, en els seus «camarades de tenda» i continuaven menjant tots junts (sisitias). Encara no se'ls permetia l'accés al àgora, ni podien eixercir els seus drets polítics. Per a ells la vida familiar no podia escomençar fins al cap dels 30 anys, pero alterada ademés per la costum d'eixos menjars en grup. Als 60 anys, el espartano quedava al fi lliberat del servici militar i podia formar part del Senat (Gerusía). Pero seguia passant molt temps en els gimnasis vigilant els eixercicis dels chiquets i les lluites dels irenes.
L'eixèrcit espartano, manat per un dels dos reis que vigilaven a sovint els éforos, estava compost únicament pels hoplitas, ciutadans de ple dret o periecos.
Esta infanteria pesada estava dividida en cinc regiments (mores o mores), manats pels polemarcos, a l'orde del qual estaven els locagós, caps de batalló, els pentecontarcas, comandants de companyia, i els enomotarcas, caps de secció.
Les distintes unitats maniobraven en tal flexibilitat que varen provocar l'admiració del ateniense Jenofonte, sobretot per passar de la formació de marcha en columna a la formació en llínea: un moviment de conversió posava a l'instant a totes les seccions a l'altura de la secció de cap, que s'havia detingut; si en eixe moment haguera aparegut per darrere una tropa enemiga, cada fila hauria portat a terme una sapient contramarcha per a que els millors soldats estigueren sempre front a l'enemic en primera llínea.[8]
Els hoplitas de Esparta es distinguien a simple vista dels d'atres ciutats pel color del seu corfoll i pel seu cabellam. Els seus corfolls eren de color escarlata per a que, segons dien, «la sanc no es notara», mentres que en l'eixèrcit ateniense, per eixemple, solament el trage dels oficials estava adornat en franges púrpures. Duyen el pèl llarc, lo que en la Grècia de Pericles era un arcaisme.
Abans de la batalla netejaven i cuidaven eixe cabellam que, per lo general, devien dur prou descuidada. Abans de la batalla de les Termópilas, un ginet persa enviat per Jerjes com a observador al camp de Leónidas I va conseguir sorprendre als soldats espartanos «alguns dels quals, nos diu Heródoto, es dedicaven a realisar eixercicis, mentres que uns atres es pentinaven».[9]
Esparta tenia plena confiança en les seues hoplitas, decidits a morir in situ abans que retrocedir. Tenia una cavalleria molt exigua.[10]
En el camp la disciplina era molt estricta, i la menor falta es castigava en bastonazos. Les faltes greus suponien la mort o la degradació militar i la pèrdua dels drets cívics.
L'única debilitat de Esparta des del punt de vista militar (debilitat que a la llarga va ser mortal) era la falta de hòmens, la oligantropía. Els seus hoplitas eren admirables, pero escassos. La casta de «els Iguals» (homoioi), l'existència material dels quals estava lligada a les propietats rurals (cleroi) cultivades en el seu profit per les classes inferiors, era sumament tancada i, per egoisme, llimitava el número de fills, fins al punt de que la pèrdua en les batalles la varen reduir sense cessar i varen terminar per aniquilar-la lliteralment.
En Platea, en el 479 a. C., hi havia 5000 hoplitas espartanos (acompanyats per 5000 hoplitas periecos i per una multitut de 35 000 ilotas llaugerament armats);[11] un sigle despuix, en Leuctra en el 371 a. C., hi hauria ya tan sol 700 hoplitas espartanos.[12]
No obstant, els hoplitas de Esparta varen seguir sent, a causa del seu perfecte entrenament i del seu sentit del honor i de la disciplina, i a pesar del seu reduït número, els amos indiscutibles dels camps de batalla, fins al moment precís de la batalla de Leuctra, a on varen ser vençuts per l'eixèrcit tebano d'Epaminondas.
L'eixèrcit beocio
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Hegemonia tebana.
Els beocios sempre varen tindre una de les millors cavalleries de Grècia.[10] Els seus hoplitas no duyen l'escut redó habitual, sino un escut llaugerament eixamplat per abdós costats.[13]
En el IV, Górgidas va crear el famós «batalló sagrat» de Tebas, una tropa d'èlit de 300 hòmens res més, pero concebuda com una «unitat de choc». Els hoplitas d'este batalló eren parelles d'amants. En Tebas, quan un jove aplegava a l'edat de enrolarse, era la seua erastés qui li regalava el seu equip militar complet, la panoplia[14]
Epaminondas va conseguir per fi dominar la tàctica dels lacedemonios per mig d'un nou sistema de combat: el atac en orde oblicuo, i aixina és com va poder véncer als guerrers de Esparta.
Tenint en conte l'afirmació de les Helèniques de Oxirrinco 11, 4, en el sentit de que cada una de les onze parts de la Lliga Beòcia va aportar 1000 hoplitas i 100 soldats de cavalleria a la batalla de Delio (424 a. C.), es tractaria aproximadament dels dos terços de les forces hoplíticas i de casi tota la cavalleria.
La profunditat (báthos) de la formació era una traça característica de la falange hoplítica tebana. En el cas de la batalla de Delio varen formar «en una profunditat de vinticinc escuts» (ep' aspídas dè pénte mèn kaì eíkosi), en una formació tancada de vinticinc en fondo, i el passage en que Tucídides informa d'esta batalla[15] és la primera menció de la profunditat de la falange tebana que es mostraria tan efectiva en el IV
En Jenofonte[16] es llig que els tebanos, en la batalla de Leuctra, varen formar «en una profunditat de no menys de cinquanta escuts» (la primera indicació de Jenofonte respecte a la gran innovació tàctica de Epaminondas, la falange oblicua [loxē phálanx]), que reforçava en profunditat i colocava els millors elements en l'ala esquerra, convertint-l'en la principal força de choc, contràriament a lo que era habitual.
Organisació militar d'Atenes: l'efebía
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Eixèrcit ateniense.
En Atenes, l'infància i el començ de l'adolescència es desenrollaven en major llibertat i en condicions molt diferents a Esparta.
El jove ateniense s'eixercitava en regularitat en la palestra, baixe la direcció del pedotriba, i la gimnàsia era una preparació normal per a l'ofici de les armes: la lluita, la carrera, el bot i el llançament del disc desenrollaven la força física i l'elasticitat. Sobre la quinta prova del pentatlón, el llançament de javalina, es tractava ya d'un eixercici purament militar.
Per als hòmens adults, que havien superat ya l'edat de l'efebía (grec antic, ἡ ἐφηβία), la gimnàsia constituïa el millor mig de mantindre's en forma i d'entrenar-se entre dos campanyes. En el V, la majoria dels atenienses de totes les edats proseguien en este entrenament que els mantenia preparats per a soportar les fatigues militars.
A partir de el IV,[17] va haver certa relaixació en la pràctica del deport. En eixa época va ser precisament quan les ciutats gregues varen tractar de confiar a soldats mercenaris la tasca de defendre'ls, a canvi d'un sòu, mentres que abans de la guerra del Peloponeso, els eixèrcits grecs estaven composts casi exclusivament per ciutadans.
Tot ateniense tenia que servir al seu polis dels 18 als 60 anys. Dels 18 als 20, era efebo. En este moment realisava el seu aprenentage militar.
Dels 20 als 50 anys, com «hoplita del catàlec (llista de reclutament)» o com a ginet, formava part de l'eixèrcit actiu, alguna de les classes de la qual, i a voltes totes, es movilisaven al començ de la campanya militar fora del país (èxodo).
Dels 50 als 60 anys passava a ser veterà, els presbytatoi, que en els efebos i els metecos de qualsevol edat integraven una espècie d'eixèrcit territorial encarregat de defendre les fronteres i les places fortes del Ática.
En temps de pau, el gros de l'eixèrcit sol era una milícia disponible, llevat els efebos, que durant dos anys estaven ocupats por entero en els seus eixercicis i, per eixa mateixa raó, exents de qualsevol deure polític o inclús de comparéixer davant la justícia. Eren ciutadans des del moment del seu ingrés en l'efebía, pero no eixercien els seus drets fins que havien transcorregut eixos dos anys.
El ateniense passava, puix, 42 anys de servici, i cada una d'estes 42 classes es designaven en el nom d'un héroe epónimo. Els ciutadans que havien aplegat als 60 anys quedaven lliberats de tota obligació militar i es convertien en diaitetas, àrbits públics, alguna cosa semblat als «juges de pau».[18]
A l'inici de la guerra del Peloponeso en el 431 a. C., Atenes posseïa un eixèrcit actiu de 13 000 hoplitas i 1000 ginets, aixina com un eixèrcit territorial de 1400 efebos, 2500 veterans i 9500 metecos, uns 27 400 hòmens.[19]
A pesar d'una teoria d'orige alemà que ha prevalgut durant llarc temps, és cert que en el V existia l'efebía. Els hoplitas de Marató havien rebut segurament una formació militar. Solament cal preguntar-se si a partir d'eixe moment tots els atenienses estaven obligats a passar per l'efebía, és dir, si la classe humil, els tetes, que eren sobretot remeros de la flota, estaven exents d'ella. Aristóteles nos descriu en detall l'institució en el IV, que tal volta no havia sofrit canvis importants des de l'época de Pericles.
Al començament del any àtic, en el més de Hecatombeon, els jóvens atenienses de 18 anys s'inscrivien com demotas, açò és, com a membres del demo del seu pare. L'assamblea del demo comprovava la seua edat i decidia per mig de votació si eren fills llegítims i de condició lliure. Qualsevol impugnació suponia la seua remissió davant un tribunal de la Heliea, i el jove convicte de impostura era venut immediatament per l'Estat com esclau.
Més vesprada la Boulé sometia als efebos a un nou examen. Les aptituts físiques dels jóvens les valoraven, sense dubte alguna, be l'assamblea del demo, be la Boulé en un consell de revisió i inclús un tribunal en cas d'impugnació.[20]
En el temple de la deesa Aglauro, al nort de l'Acrópolis, els efebos prestaven més vesprada este jurament, en la mà estesa sobre l'altar:
Esta llista de divinitats, sobretot Aglauro, Tale, Auxo, i l'inclusió dels llímits i dels fruts del Ática tenien un caràcter arcaic molt evident: dita fòrmula de jurament és segurament anterior a el V
Per a dirigir als efebos, el poble elegia a un sofronista (censor) per tribu, d'una llista de tres noms elegits pels pares dels efebos, i un cosmeta (director), cap de tot el cos efébico. Ell nomenava també als instructors dels efebos (pedotribas) i als mestres especials que els ensenyaven a lluitar com hoplitas (hoplomaquia), a tirar en l'arc i llançar la javalina: en l'época d'Aristóteles s'havia afegit un instructor per a maniobrar la catapulta, recentment inventada.[21] El trage distintiu dels efebos, la clámide, sembla haver segut, en el seu cas, negra.
L'any de servici s'iniciava dos mesos despuix del començ de l'any civil, en Boedromion. Cosmeta i sofronistas escomençaven per dur als seus efebos a visitar els santuaris del Ática (que deuran defendre), després acodien a El Pireo a on estaven acuartelados, uns en Muniquia, uns atres en l'Acté.
El sofronista rebia diners per als efebos de la seua tribu (quatre óbolos per cap i dia) i comprava lo necessari per a l'alimentació de tots, puix menjaven per tribus.[22]
Tal volta es feya ya llavors la divisió entre infanteria i cavalleria, en esta escola de efebía, pero no és segur. El cosmeta devia preocupar-se per convertir als efebos en bons ginets i ensenyar-los a llançar la saeta des del cavall.[23]
D'esta manera transcorria el primer any, al final del com se celebrava en el teatre una assamblea del poble, a on es passava revista als efebos en moviments d'orde tancat. En eixe moment l'Estat els donava un escut i una llança, feyen marches militars pel Ática i estaven acuartelados en les fortalees.[24]
Durant eixe segon any, els efebos es comportaven com peripoloi,[25] açò és, com a soldats patrullers entorn a les fortalees d'Eléuteras, de Filé i de Ramnunte.
En Ramnunte,[26] unes inscripcions de el IV permeten evocar la vida dels efebos i les seues relacions en la població local. Els eixercicis dels efebos requerien un elevat consum d'oli i els ciutadans de Ramnunte contribuïen en els seus propis fondos, en una generositat que els suponia agraïment i honors (corones) otorgats pels efebos i els seus caps.
El chicotet teatre de Ramnunte tenia una animació especial gràcies a la presència dels efebos: Assentats en els llocs de honor (de la proedría), els magistrats del demo i els oficials de la guàrdia participaven en els espectàculs que allí se celebraven, sobretot concursos de comèdies.
Panoplia
[editar | editar còdic]
El hoplita tenia una panoplia formada per armes defensives i ofensives.
Armes defensives
[editar | editar còdic]El casque àtic de el V (cranos) era menys pesat que el d'époques anteriors i estava adornat en una cimera menys molesta. Per damunt d'un gorro de feltre estava format per una semiesfera metàlica coberta per una cimera que adopta la mateixa curva, i per protectors de galtes articulats, a voltes també en nassal i un protector de nuca.
La coraza (thorax), casi sempre de bronze, estava formada per dos peces, anterior i posterior, unides per dos grapas o ganchos. Terminava una miqueta més avall de la cintura, deixant els cuixas al descobert casi per complet. En freqüència estava adornada en dibuixos o en llínees que subrallaven els músculs del tórax. Atres voltes duyen una espècie de jubón de cuiro o lli, reforçat per làmines de metal.
Les cames les duyen cobertes des de la genoll al turmell per unes canilleras de bronze (cnémidas), l'us del qual va ser desapareixent a lo llarc de el V
l'escut (aspís) àtic, a diferència de l'escut eixamplant lateralment dels beocios, solia ser redó i de bronze, d'uns 90 cm de diàmetro. També podia estar format per discs de pell de bou coser uns en uns atres, subjectes per un ensellament de fusta o metal i adornats en la cara externa en plaques de metal. La cara exterior era sempre convexa i duya en el centre un eixint (ómfalos) adornat a voltes en caps de Gorgona, que tenien un valor religiós (apotropaico), protecció contra la mala sort, o atres símbols (episemas). Esta decoració podia ser prou rica, sense rivalizar, no obstant, en la de l'escut d'Aquiles, obra del deu Hefesto.
La cara interna constava d'una o dos empuñaduras per les que el hoplita ficava la mà i el braç esquerre. Fòra de la batalla, es passava per estes empuñaduras una correja que permetia penjar l'escut al muscle per mig d'un talabarte.
Armes ofensives
[editar | editar còdic]
Les armes ofensives varien menys des de l'época de Homero que l'equip defensiu. Seguien sent la llança i l'espasa.
La llança (dóry), arma de choc, era una llarga vara de fusta, d'uns 2 m, en un de que els seus extrems hi havia una punta de metal, a voltes plana en forma de full, atres voltes massiça, en forma de piràmide molt allargada. l'asta, de fusta de fresno per lo general, estava coberta de bandes de cuiro en la part per la que se subjectava. En la part inferior tenia un regatón metàlic destinat a servir de contrapeso a la punta que, en alguns casos també era puntaguda, de manera que la llança es poguera utilisar pels dos extrems.
l'espasa (xifos) no era una simple daga, sino un arma de guerra que podia substituir a la llança en el combat directe, en el cos a cos. L'espasa del hoplita tenia un full rectilínea en doble tall. Podia tindre una llongitut total, puny inclós, de 60 cm. Es duya penjada del muscle esquerre per mig d'un talabarte. Despuix de les guerres mèdiques, el hoplita utilisava aixina mateix una espasa curta, tan sol una miqueta més llarga que un punyal.
Els eixèrcits grecs tenien igualment tropes llaugeres carents d'equip defensiu, llevat a voltes un chicotet escut, com els honderos, llançadors de javalina (acontistas) i arqueros, i en el IV, els sirvientes d'un arma nova cridada catapulta.
La fonda (sfendoné) estava composta per dos cordoncillos de llana o de crin als que se subjectava una bojaca de cuiro a on es colocava una pedra o una pilota d'argila, de plom o de bronze en forma de huso. El tirador imprimia al conjunt un ràpit moviment giratori i després llançava l'extrem d'un de les cordoneres. La pedra o pilota llançada per la força centrípeta aplegava inclús a una distància de casi 200 m.
La javalina de guerra (acontion), una espècie de llança de reduïdes dimensions, estava proveïda d'un propulsor.
Les tropes terrestres d'Atenes
[editar | editar còdic]Baixe el mando suprem del arcont polemarco, i més vesprada dels estrategos, el cos dels hoplitas atenienses estava dividit en dèu unitats, que incloïen a l'infanteria de les dèu tribus, manades a la seua volta pels dèu taxiarcas, oficials elegits pel poble, els mants del qual estaven brodats en amples franges púrpura.[27] Cada taxiarca designava als caps de companyia (locagós).
El estratego ateniense Ifícrates va crear en el IV un cos de peltastas als que va donar un equip més llauger que el del hoplita. El peltasta és solament un hoplita més llauger. Les seues armes ofensives eren la llança i l'espasa.
Abans de les guerres mèdiques hi havia en Atenes arqueros (toxotai) en trage escita que possiblement eren atenienses vestits aixina. Encara, en Marató, en el 490 a. C., l'eixèrcit ateniense no contava ni en arqueros ni en ginets, pero els numerosos arqueros i ginets del eixèrcit de Jerjes II varen obligar a Atenes a formar cossos d'estes tropas.[28]
En Salamina i en Platea varen lluitar arqueros atenienses (480-479 a. C.). En l'época de la guerra del Peloponeso, varen alcançar a ser un efectiu de 1600 hòmens. Estos arqueros es varen reclutar entre els ciutadans més pobres, els (tetes). Duyen l'arc tradicional de doble curva.
En este cos de arqueros a peu, i també en el de arqueros a cavall (hipotoxotai), calia distinguir en esment als arqueros escitas, comprats per primera volta per Atenes quan va crear la Confederació de Delos en el 477 a. C. Estos esclaus actuaven com a policia en Atenes, sobretot en els tribunals, en l'Ekklesía i en les assamblees de tota naturalea. No eren soldats, sino policias.
Despuix de Marató es va crear aixina mateix un cos de ginets, que primer va tindre 300, després 600 i finalment 1000 cavalls.
Este cos es reclutava entre les dos classes més acomodades, la segona de les quals es dia precisament la classe dels cavallers (hippeis). L'Estat no aportava el cavall, i la crío caballar era un privilegi dels atenienses rics. Els seus fills tenien ocasió des de molt primerenc de fer cabriolas en els prats de Colon o en la ciutat, en les processons; aplegaven a l'edat militar sent ya experts en equitació.
El hiparco,[29] cap suprem de la cavalleria ateniense, elegit pel poble per a un any, era el que reclutava als ginets al final de l'efebía. Pero esta elecció la tenia que confirmar la Boulé, que cada any passava revista (dokimasia) als ginets i als seus cavalls. El hiparco tenia baix el seu mando als dèu filarcas que manaven l'esquadró d'una tribu, és dir, a uns 100 hòmens.[30]
El ginet ateniense anava armat en dos llances i una espasa, per lo general curvada com un sabre (kopis). No duya la coraza del hoplita i l'escut més que per a les desfilades, i les cnémidas de bronze, que hagueren ferit els costats del seu ensellament, es varen substituir per altes botes de cuiro. En una época es va vestir com els ginets tracios: gros mant de llana, agenolladers i gorro de rabosot. Montava a pèl, sense cadira ni estrebes, i el cavall estava tan sol enjaezado, sense protecció.
En el IV, l'equip de cavalleria va tendir a ser més pesat, i Jenofonte aconsella als ginets que duguen una coraza a mida i manoplas,[31] i que protegixquen al seu cavall, sobretot baixe la pancha, en un acolchado.
Els ginets compartien certa tendència laconizante i es deixaven créixer el pèl igual que els espartanos. Apareixen en el friso de les Panateneas en el Partenón.
En la comèdia Els cavallers, Aristófanes els representa en una simpatia evident, encara que no carent d'ironia, com a valentes aferrats a les velles costums i al conservadurisme oligàrquic, enemics naturals de Cleón.
l'eixèrcit ateniense incloïa també tota classe de servicis auxiliars, com el dels correus (hemerodromos), que per a complir les seues missions de contacte o dur notícies a Atenes devien ser capaces de córrer durant tot un dia (hemera) abans d'entregar el mensage a un atre corredor.[32]
Igualment hi havia meges per a cuidar als ferits, com en l'eixèrcit d'Agamenón en Troya, i adivinos, la funció de la qual era molt important.
Per a transmetre en rapidea les notícies importants, els grecs no solament utilisaven correus, sino també senyals lluminoses (realisades en antorches i fogueres) que, gràcies als relleus, constituïen una verdadera ret de «telegrafia òptica».[33]
Caràcter religiós de la guerra
[editar | editar còdic]En Atenes sobretot, el jurament dels efebos i la seua visita als santuaris donava un caràcter religiós a l'entrada en la carrera de les armes.
En els eixèrcits de totes les ciutats gregues hi havia numerosos ritos que fitaven el començ de cada campanya militar i les distintes etapes de la guerra.
Abans de decidir una guerra, es consultava als deus dirigint-se, per eixemple, al oràcul d'Apolo Pitio, o inclús als oràculs o adivinos locals.
Una volta decidida la guerra, no es trencaven les hostilitats fins que el heralt, personage investit d'un caràcter sagrat, haguera procedit a la declaració solemne de guerra. Aplegat el cas, el heralt també duya les propostes de treua o de pau. La declaració de guerra entre dos polis es caracterisava jurídicament per l'interrupció de tota relació entre abdós, a través dels heralts (akerictí).
En quant l'eixèrcit estava preparat per a partir, no podia posar-se en camí qualsevol dia. Els espartanos varen aplegar a Marató despuix de la batalla, perque un escrúpul religiós els prohibia entrar en campanya abans de la lluna plena.
l'expedició a Sicília, iniciada un dia nefast, va terminar en catàstrofe.
En el moment en que l'eixèrcit estava llest parell la marcha, el seu cap oferia un sacrifici i pronunciava una oració.
Si era devot, com Nicias, tenia molt cuidat en no oblidar les imàgens dels deus d'Atenes i un altar portàtil a on ardia el fòc perpetu de la ciutat. Aixina mateix duya en ell varis adivinos, puix durant la campanya no es podia adoptar cap decisió important sense consultar prèviament als deus.
Quan els dos eixèrcits estaven ya alineats front a front per a la batalla, en cada camp el cap, assistit pels adivinos, dirigia als deus unes pregàries consagrant-los les persones i els bens dels enemics. També immolaven víctimes i els adivinos tractaven de dessifrar els presagios en les seues entranyes.
Podia ocórrer que un dels adversaris iniciara l'acció i que l'atre no intentara defendre's, si els deus no s'havien pronunciat en claritat: en Platea, l'eixèrcit espartano, immòvil, en les armes als peus i l'escut en el sol, va rebre una pluja de fleches mentres esperava que els deus parlaren.[34]
En la lluita, els deus i els héroes no abandonaven als seus fidels, sino que lluitaven en ells. En la batalla de Marató contra els perses, molts soldats atenienses varen creure vore a Teseo en armes, que es llançava al cap contra els bàrbars.[35]
En época homérica, solament es feyen presoners per a immolar-los despuix, ya que els deus tenien dret a eixe sacrifici humà, llevat quan s'esperava obtindre un rescat del captiu.
Encara en época clàssica era freqüent matar sense pietat als enemics vençuts en el mateix camp de batalla i inclús despuix de la batalla quan s'havien rendit. S'arrematava als ferits.
Quan es prenia una ciutat, es passava a gavinet a les dònes, als vells i als chiquets. Es venia com a esclaus a els qui es perdonava la vida.
Esta era la guerra, consagrada, o més be, imposta per la religió. El vencedor tenia el deure enterrar als seus morts i de concedir una treua als vençuts, per a que pogueren fer lo mateix.
Als enemics morts i als presoners se'ls llevaven les armes. Amontonades en el camp de batalla o agrupades sobre troncs d'arbres, constituïen el trofeu sagrat i objecte de cult que es dedicava als deus. Eixe maniquí cobert d'armes es considerava una estàtua divina.
Erigir el trofeu era mostrar-se victoriós. Despuix d'un combat de resultat incert, podia ocórrer que abdós adversaris erigiren un trofeu.[36]
En l'época clàssica no es consagrava als deus la totalitat del trofeu, sino solament una dècima part (decate), el diezmo. Este és l'orige de monuments a sovint fastuosos que es apiñaban a lo llarc de les vies sagrades dels santuaris panhelénicos, com en Delfos, i davant els quals s'escandalisaria Plutarco, sacerdot d'Apolo Pitio:
Aixina com durant la campanya s'arrasaven les terres de l'enemic i semblava normal arrancar les collites i talar els arbres, inclús les oliveres, de la mateixa manera, despuix de la victòria, el territori enemic pertanyia al vencedor, que podia destruir les cases i fer desaparéixer qualsevol signe de vida en eixa terra.
Quan es firmava un tractat de pau, els deus presidien este acte solemne. En la fòrmula del jurament se'ls nomenava com a garants i este jurament quedava sagellat en un sacrifici.
Estratègia i tàctica
[editar | editar còdic]
Cada ciutadà movilisat devia posar en la seua perdiguera o més be en la seua cistella (plecos) alguna cosa per a alimentar-se durant tres dies; sobretot pa, formage, olives, ceba i all. Esta és la raó per la qual Aristófanes parla a sovint d'eixe macuto que olora a ceba i que simbolisava totes les incomoditat de la vida militar.[38]
La majoria de les batalles campals de l'época clàssica eren chocs brutals de falanges que s'atacaven de front a la carrera, cantant el peán en quant la trompeta donava la senyal d'atac, com varen fer els atenienses en Marató: s'afanyaven per a reduir el temps durant el qual podien causar baixes les armes arrojadizas llançades per les tropes llaugeres de l'enemic, i també per a que el choc de les llances fora més violent i irresistible.
Inclús els lacedemonios, els grecs més famosos per la forma de realisar les maniobres, i els millor entrenats, es posaven en formació abans d'atacar a l'enemic i la conservaven mentres durava l'acció, llevat en casos d'absoluta necessitat, puix qualsevol canvi de tàctica en contacte en l'adversari era perillós.
La lluita es decidia en accions individuals, en monomaquias o duels yuxtaposts.
L'estratègia seguia sent molt elemental, a lo manco fins a l'época de Ifícrates i Epaminondas.
La formació habitual entre els espartanos era de huit files en fondo i cada home ocupava aproximadament un metro quadrat, excepto si els caps ordenaven apretar files i lluitar colze a colze, escut contra escut.
L'aparició de la cavalleria despuix de Marató va canviar una miqueta l'aspecte de les batalles. Estava encarregada de les missions de reconeiximent i de pren de contacte.
En el 394 a. C. davant de Corinto, el jove ateniense Dexíleo va perir en atres quatre ginets en una missió sumament perillosa que se'ls havia confiat. El seu monument funerari en el cementeri del Ceràmic ho representa matant en el seu llança a un enemic al que calciga el seu cavall.[39]
La cavalleria servia també per a perseguir, per a matar als enemics fugits. En mig dels soldats d'infanteria que fugien, sobretot els hoplitas en el seu pesat equip, solament un home tan valent i amo de sí mateixa com Sócrates tenia alguna possibilitat de salvar-se.[40]
Des de que en el 480 a. C., les tropes de Jerjes II varen prendre i varen saquejar Atenes, es varen construir i varen reforçar les muralles, gràcies sobretot a Temístocles.
L'arquitectura militar faria grans progressos en el IV, com demostren les ruïnes de Mesene.
Les distintes fortalees del Ática solament tenien una funció secundària, i la de Ramnunte, per eixemple, que va escomençar sent un simple lloc d'observació, no mereix en realitat el nom de ciutadella fins a poc despuix de les obres iniciades cap al 412 a. C., durant la Guerra de Decelia.[41]
Com els eixèrcits de el V no disponien a penes de màquines de sitiar eficaces, resultava molt difícil prendre per la força les ciutats ben fortificadas. Durant la guerra del Peloponeso, que va durar casi 30 anys, els lacedemonios i els seus aliats, a pesar de que varen assolar el Ática en diverses ocasions, ni tan sols intentaren assaltar el conjunt poderosament defés que constituïen Atenes i El Pireo, units pels Murs Llarcs.
Tan sol una escalada per sorpresa o el bloqueig per fam dels sitiats podia posar fi a la resistència d'una ciutat decidida a defendre's. Algunes voltes era la traïció la que obria les seues portes.
Per a acurtar els periodos de sitie i reduir als sitiats per la set, els assaltants no dubtaven en interceptar les aigües, procediment que, no obstant, ho prohibia l'anfictionía délfica.[42]
En el IV, Eneas el Tàctic va escriure una obra, que s'ha conservat, sobre l'art de defendre una plaça sitiada. En ella es troben tota classe de consells minuciosos sobre el tancament i la vigilància de les portes, les consignes i les senyals, els llocs d'observació que es deuen establir, les eixides que cal fer, les rondes, les màquines de sege que escomençaven a aparéixer i les màquines en les que els sitiats podrien contrarrestar la seua acció, la manera d'incendiar les màquines dels saltantes, els mijos d'impedir l'escalada, és dir, totes les argúcia que es podien utilisar per a dissuadir a l'enemic.
Eneas recomanava també, en les nits obscures i tormentosas, nugar fòra de la muralla gossos que descobrixquen des de llunt als espies i als trànsfugues, i se sap que els gossos varen jugar un paper res desdeñable en la protecció de les fortalees.
El IV és un sigle de transició i de ràpit alvanç en l'art militar. La falange macedonia i el desenroll de l'art dels seges (poliorcética) donaran a les guerres del periodo helenístico un aspecte distint i alluntat del de les batalles de la Ilíada.
- Artícul principal → Sege en l'Antiga Grècia.
La flota de guerra ateniense
[editar | editar còdic]
En la mar és a on Atenes era més poderosa perque en el V eixercia una verdadera talassocràcia. I no obstant, en el 490 a. C., l'any de la batalla de Marató, encara no posseïa una flota digna d'eixe nom, com tampoc tenia cavalleria.
Va ser Temístocles qui va impulsar el poder naval d'Atenes. Va comprendre, sense esperar a que l'oràcul de la Pitia diguera que «només seria inexpugnable una muralla de fusta», que la ciutat necessitava molts barcos de guerra per a defendre's contra la flota d'Egina i sobretot contra la flota de Jerjes.
Va ser ell el que va transformar a numerosos hoplitas atenienses en soldats de marina i mariners, fins al punt de que més vesprada se li va acusar de haver convertit a nobles guerrers en vils remeros.[43]
Aprofitant el descobriment d'un nou filó, més ric, en les mines d'argent de Laurión, va conseguir que els atenienses, en lloc de repartir-se els beneficis de l'explotació —potser 100 o inclús 200 talents— , prestaren als 100 ciutadans més rics mijos per a construir trirremes.[44]
Per una atra part, va iniciar importants obres en El Pireo, que va substituir com a port a l'ensenar de Falero. Es varen acondicionar i fortificaron les dàrsenes de Zea i Muniquia. Les construccions i tots els preparatius necessaris es varen portar a terme en tal rapidea que en l'any 480 a. C., en la batalla de Salamina, Atenes va poder alinear 147 barcos de guerra disposts a fer-se a la mar, i atres 53 es mantenien de reserva, lo que fa una flota total de 200 trieres.
Gràcies als recursos del tribut pagat per les ciutats dominades pel poder ateniense, esta flota aumentarà encara més a lo llarc de el V.
En els sigles V i IV, contarà normalment en uns 300 o 400 trirremes, cantitat més que suficient per a garantisar el domini d'Atenes sobre la mar Egeo i els estrets.
Trierarquía i tàctica naval
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Trierarquía.
L'organisació de la trierarquía (lliteralment: mando de la triere) també va sorgir segons pareix en temps de Temístocles. Era una llitúrgia, com per eixemple, la coregía.
Els strategoi designaven cada any als trierarcas entre els ciutadans capaços de soportar esta costosa càrrega, i no entre els millors marins, puix encara que l'Estat aportava el caixco i, tal volta, els aparejos del navío, aixina com la tripulació, el trierarca devia realisar grans despeses: devia instalar els aparejos pel seu propi conte, completar-los si era necessari i velar pel seu manteniment, aixina com realisar les reparacions necessàries durant la campanya.
Ell manava en el barco, pero el pilot, cap de la tripulació que estava a les seues órdens, era un marí en experiència que li aconsellava tècnicament quan era necessari.
Cap al final de la guerra del Peloponeso, els ciutadans estaven massa empobrits per a poder soportar la càrrega de la trierarquía. Llavors es va permetre que dos sintrierarcas s'associaren per a compartir les despeses d'un sol trirreme. Cada u d'ells manava el barco durant sis mesos.
En el IV la situació econòmica encara es va agravar més i es va idear el sistema de simmorías per a repartir en més equitat este oneroso servici públic.
La major part dels remeros atenienses eren de la classe més humil, thetes, a voltes metecos i inclús -quan es necessitaven hòmens- esclaus a els qui es prometia la llibertat si es comportaven adequadament. Solament per a equipar 200 trirremes feyen falta més de 40 000 hòmens. La paga diària va passar de 3 óbolos a una dracma.
La partida d'una flota ateniense en El Pireo era un gran espectàcul, sobretot quan es tractava d'una expedició militar tan important en la que va navegar cap a Sicília en estiu del 415 a. C.:
Pero en seguida acodirà el trirreme Salaminia, dedicat especialment, igual que la Para-ho,[45] als mensages oficials de l'Estat, per a entregar a Alcibíades, un dels tres comandants en cap, l'orde de tornar a Atenes per a respondre a una acusació de sacrilegi, i l'orgullosa armada terminarà sofrint un desastre total.
Per a l'estudi de la tàctica i l'estratègia marítimes són molt instructivos els capítuls del Llibre VII de la Història de la guerra del Peloponeso de Tucídides, en els que el historiador conta les batalles navals davant Siracusa, que varen causar la pèrdua d'esta numerosa i esplèndida flota.
L'estratègia naval era un art molt difícil. Els atenienses ho dominaven, de la mateixa manera que els espartanos no tenien rival en les maniobres dels hoplitas.
L'objectiu era envestir el flanc dels navío enemics. Per a conseguir-ho, primer calia trencar i envoldre (periplous)l'esquadra contrària i sembrar la confusió. Una maniobra perillosa era la que consistia en passar a tota velocitat a lo llarc d'un barco enemic: en aplegar a la seua altura, l'agressor retirava els seus rems i en el seu espolón de proa trencava en péntols els de l'adversari, que llavors es convertia en un assut fàcil.
Per a realisar en la mar semblants maniobres de precisió, era necessari tindre tripulacions molt ben entrenades. Jenofonte conta cóm, en el IV, Ifícrates, el creador dels peltastas, que també va ser un gran almirant (navarco) formava en navegar al personal de la seua flota:
En este text es veu lo prop de la costa que solien navegar les flotes gregues, puix els mariners menjaven en terra en freqüència.
Els morts i els inválidos de guerra
[editar | editar còdic]
En Esparta, als guerrers morts en combat se'ls sepultava envolts en el seu mant escarlata, que els servia de mortaja, i se'ls cobria de branques d'olivera. Les seues tombes tenien escrit el seu nom, mentres que les tombes dels demés lacedemonios eren anònimes.[47]
En Atenes, despuix de cada campanya es duyen piadosament a la ciutat els restants dels guerrers morts i se'ls feyen funerals nacionals:
En el 431 a. C. va ser el propi Pericles qui va pronunciar este epitafi logos, el recort dels quals ha transmés Tucídides.
En el monument funerari, els noms dels morts es gravaven per tribu, baix d'un títul molt simple: «___protected_title_0___...», pero a sovint també un breu poema, un epigrama funerari exaltava el seu heroísmo.
La polis es feya càrrec dels òrfens de guerra i garantisava la seua manutenció fins a l'efebía. Llavors tenia lloc en la festa de les Grans Dionisias, en el teatre, l'entrega solemne de l'armadura completa (panoplia) que l'Estat oferia a cada orfe.
Sobre els atenienses que han sobrevixcut a les ferides pero que estan inválidos o malalts, la polis també els presta ajuda: una llei, atribuïda a Pisístrato, ordena que la ciutat es faça càrrec d'alimentar als mutilats de guerra.[50]
Cal distinguir esta llei de la que concedia una pensió diària de dos óbolos a tots els malalts civils que carien de recursos:[51] el inválido per al que Lisias va escriure un alegat no és, des de després, un inválido de guerra, perque en eixe cas, cóm trauria a relluir els seus mèrits militars en el moment en que es parla de suprimir-li la pensió.[52]
La guerra entre grecs
[editar | editar còdic]Els hoplitas atenienses de Marató, els de Esparta en les Termópilas i en Platea, els mariners i els epibatas d'Atenes en Salamina varen salvar a Grècia: sense ells la civilisació grega haguera perit sense desenrollar-se, l'Hélade s'haguera convertit en una satrapía persa.
Pero despuix de les guerres mèdiques, Grècia va tornar contra sí mateixa tota la seua energia i la seua experiència guerreres. Un dels episodis més atroços i més significatius de la guerra del Peloponeso és el de Melos, en el 416 a. C. Esta chicoteta illa doria de la mar Egeo va cometre l'error, als ulls dels atenienses, de voler ser neutral entre «els dos grans» que llavors estaven en guerra. Cal llegir en Tucídides el tràgic diàlec dels enviats atenienses i dels magistrats de Melos.
Els melios no varen cedir i l'eixèrcit ateniense va sitiar Melos durant més d'un any, puix la resistència d'eixe grapat de hòmens, celosos de la seua independència, va ser heròica: en una incursió varen matar a molts sitiadores. Els atenienses es varen vore obligats a enviar reforços i eixe va ser el fi, que Tucídides conte en poques paraules:
I els melios eren grecs, no bàrbars.
Matances com esta i les pèrdues en les lluites terrestres i marítimes varen debilitar a Grècia i la varen deixar sense hòmens fins al punt de que, en el sigle següent (IV), per a defendre la ciutat varen tindre que contractar cada volta més a mercenaris, és dir, soldats estrangers que ya no lluitaven per patriotisme com ciutadans, sino tan sol per a viure a canvi d'una paga.
Ya en el 399 a. C. els «dèu mil» grecs de la Anábasis, entre els que figurava el ateniense Jenofonte, que contarà els seus ardits, eren soldats d'ofici que posaven la seua espasa al servici de qui els pagara millor: la seua història trau a la llum les funestas conseqüències d'una llarga guerra que va deixar als antics combatents reduïts a enrolarse en qualsevol part com a mercenaris.
- Artícul principal → Mercenaris de l'Antiga Grècia.
Pero estos aventurers pronte no tindran que creuar la mar per a guanyar-se la vida i posar-se al servici d'un príncip persa: les pròpies ciutats de Grècia, entre les que tornaven a sorgir discrepàncies, es disputaran els seus servicis a preu d'or.
En va Demóstenes exhortarà a sovint als seus conciutadans per a que pugen ells mateixos als trirremes i servixquen com hoplitas: contra Filipo II varen preferir casi sempre recórrer als mercenaris, i al final es varen decidir, quan ya era massa vesprada, i va anar en Queronea (338 a. C.) a on les millors tropes d'Atenes i de Tebas varen sucumbir baix la falange macedonia.[54]
Les lluites fratricidas entre grecs varen privar a l'Hélade poc a poco de els seus millors hòmens, oferint en això una presa llista als conquistadors macedonios, i més vesprada als romans.
Consideracions historiográficas
[editar | editar còdic]Per a el historiador modern[55] no és com per als antics als que els movia atres motivacions, que radicaven en compondre una obra destacada per les seues qualitats estètiques i lliteràries que primaven sobre l'exactitut, la precisió o la fidelitat. La busca d'un equilibri formal s'aliava a la del detall pintoresc i impressionant.
A estes dificultats s'afigen la rarea o absència de senyes de sifres dignes de confiança, els efectius dels eixèrcits, el número de morts i de presoners en una batalla, en la qual es presentava l'eventual oportunitat de la conquista d'una ciutat, han segut rarament utilisats sense reserves, ya que la magnificaació lliterària era la regla. En qualsevol cas, ya en l'Antiguetat, l'investigació sobre el número d'efectius, presentaven obstàculs insalvables. Les estimacions actuals que a sovint s'oferixen són mera especulació.
Sobre les senyes topogràfiques i geogràfics, Heródoto, Tucídides, Jenofonte, Polibio, els historiadors d'Alejandro Magne i uns atres, es varen esforçar per donar indicacions lo més precises possibles sobre el camp de batalla i sobre el terreny de les operacions. En el cas més favorable, estos autors podrien beneficiar-se d'un coneiximent de primera mà d'alguns llocs en els que es varen desenrollar els acontenyiments que descrivien, pero no és la norma general. S'exigien a sí mateixos menys sobre el moment i la cronologia de la batalla que en determinar en alguna precisió l'emplaçament d'esta, sobre lo que s'entropeçaven en considerables dificultats. Un dels mèrits dels historiadors de finals de el XIX i de començos de el XX, per citar a alguns rellevants, Hans Delbrück, Johannes Kromayer,[56] Georges Veith,[57] o el clasicista nortamericà W. Kendrick Pritchett († 1998), és haver intentat fixar les fases de la batalla sobre el terreny. En absència de mapes, plans, de documentació iconográfica precisa, és difícil si no impossible representar un combat de l'Antiguetat, a on entrabar en lliça hoplitas, ginets, etc. Els relats dels historiadors antics es basen en el testimoni dels espectadors o dels actors més o menys ben informats, més o menys competents, més o menys imparcials. Era rar que hagueren assistit en persona als successos narrats, per lo que són tachats de parcials i inexactos pels historiadors moderns. Un historiador versat en geografia, topografia, etnologia, estratègia, i al mateix temps bon narrador, són qualitats que solament tal volta Tucídides podria reunir, encara que els seus relats no són ni podien ser exhaustius. Inclós el historiador que feya de lo racional un instrument d'anàlisis privilegiat, com Tucídides, la calitat de la composició i l'estil imponien obligacions que perjudicaven certs passages.
Vore també
[editar | editar còdic]- Proioxis i Palioxis
- Falange
- Falange macedonia
- Expedició a Sicília
- Guerres Mèdiques:
- Guerra del Peloponeso:
- Història d'Heródoto
- Història de la Guerra del Peloponeso
- Helèniques de Jenofonte
- Biblioteca històrica de Diodoro Sículo
- Guerra de Corinto
- Lliga del Peloponeso
- Confederació de Delos
- Lliga Beòcia
- Lliga de Corinto
- Hegemonia tebana
- Marina de guerra en l'Antiga Grècia
- Sege en l'Antiga Grècia
- Eixèrcit macedonio
- Arquitectura militar en l'Antiga Grècia
Notes i referències
[editar | editar còdic]- ↑ Davis Hanson, Victor, (1999). Els guerres grecques, 1400-146 av. J.-C., traducció de Laurent Bury, París: Autrement, Li Club Du Livre, pròlec. ISBN 978-28-626-0972-0.
- ↑ 2,0 2,1 Aristóteles, Constitució dels atenienses, 7.3.
- ↑ Stewart, Michael. "People, Plaus & Things: Hippeis (1)", Greek Mythology: From the Iliad to the Fall of the Last Tyrant.
- ↑ Stockton, D., The Classical Athenian Democracy , p. 7.
- ↑ Demóstenes, Contra Leptines, 31-33
- ↑ Labarbe, Jules, La loi navale de Thémistocle. Els Belles Letres, 1957
- ↑ Plutarco, Vida de Licurgo, 24.
- ↑ Jenofonte, República dels lacedemonios, 11, 5-10.
- ↑ Heródoto, vii.208
- ↑ 10,0 10,1 Spence, I. G. The Cavalry of Classical Greece. A Social and Military History. Oxford, 1993.
- ↑ Heródoto, ix.28
- ↑ Jenofonte, Helèniques, vaig vore, 4, 15.
- ↑ L. Lacroix, Li bouclier, emblème dones Béotiens. Revue belge de philologie et de histoire, 36, 1958, pp. 5-30.
- ↑ Plutarco, Eròtic, 761 b; Henri-Irénée Marrou, El histoire de l'éducation dans l'antiquité, Paris, Li Seuil, 1948, p. 57.
- ↑ Tucídides, IV, 94.
- ↑ Jenofonte, Helèniques, vaig vore.4.12.
- ↑ Jenofonte, Helèniques, vaig vore.1.5
- ↑ Aristóteles, Constitució dels atenienses, 53.5.
- ↑ Tucídides, ii.13.6-9; Arnold Wycombe Gomme, Antony Andrewes i Kenneth James Dover, A Historical Commentary on Thucydides, vol. ii, p.53-54, Oxford University Press (1962), (ISBN 978-0-19-814003-0)
- ↑ Aristófanes, Les avespes, 578.
- ↑ Aristóteles, Constitució dels atenienses, 42.3; Charles Victor Daremberg i Edmond Saglio, Dictionnaire dones Antiquités grecques et romaines
- ↑ Aristóteles, Constitució dels atenienses, 42.3
- ↑ A. Martin, Els cavaliers athéniens
- ↑ Aristóteles, Constitució dels atenienses, 42.4
- ↑ Pierre Sigler, Péripoloi et péripolarques en Grèce ancienne, UPPA (mémoire d’histoire), 2005
- ↑ L. Robert, Hellenica, X, p. 283-292; J. Pouilloux, La forteresse de Rhamnonte, p. 81-82
- ↑ Aristófanes, La pau, v. 303 i 1171 i 1173
- ↑ A. Plassar, Els archers d'Athènes. Revue dones Études grecques, 26, p. 202
- ↑ ,
- ↑ I. G. Spence, The Cavalry of Classical Greece. A Social and Military History. Oxford, 1993.
- ↑ Jenofonte, De l'equitació, 12.5
- ↑ H. Bengtson, Aus der Lebensgeschichte eines griechischen Distanzläufers, p. 35-39
- ↑ Tucídides, ii.94.1; Esquilo, Agamenón, v.8 i sigs.
- ↑ Heródoto, ix.61-62
- ↑ Plutarco, Vida de Teseo, 35.
- ↑ Gilbert Charles-Picard, Els trophées romains; contribution à el histoire de la religió et de l'art triomphal de Rome, Ed. de Boccard, 1957, p.13-64
- ↑ Plutarco, Sobre els oràculs de la Pitia, cap.15
- ↑ Aristófanes, La pau, v.528-529
- ↑ G. Fougére, Athénes, p. 143; Marcus. N. Tod, A selection of greek historical inscriptions. From 403 to 323 B.C., II, Oxford, 1962, p. 104-105.
- ↑ Platón, El Convit, 221 a-b.
- ↑ J. Pouillon, La forteresse de Rhamnonte, p. 9-66
- ↑ Esquines, Sobre l'embaixada, 115.
- ↑ Plutarco, Vida de Temístocles, 4
- ↑ Labarbe, Jules, La loi navale de Thémistocle, Els Belles Lettres, 1957, p. 42.
- ↑ Jenofonte, Helèniques, vaig vore.2.27-30.
- ↑ Jenofonte, Helèniques VI, 2, 27-30
- ↑ Plutarco, Vida de Licurgo, 27.2-3; Flaceliére, Robert, Revue dones Études grecques, 61, 1948, p. 403-405.
- ↑ Tucídides, Història de la Guerra del Peloponeso, ii.34
- ↑ Esquines, Contra Ctesifonte, 154.
- ↑ Plutarco, Vida de Solón, 31
- ↑ Aristóteles, Constitució dels atenienses, 49.4.
- ↑ Lisias, En favor del inválido
- ↑ Tucídides v. 84-116
- ↑ CFawkwell, 1978, pp. 146-156.
- ↑ Ducrey, pp. 62-64.
- ↑ Johannes Kromayer & Georg Veith.Antike Schlachtfelder in Griechenland. Bausteine zu einer antiken Kriegsgeschichte ... Mit ... Karten ... und Tafeln, 4 Bände, reeditat en 2010. Cf. dels mateixos autors Von Marathon bis Chaeronea Wagner & Deus (1926)
- ↑ Antike Schlachtfelder: Bausteine Zu Einer Antiken Kriegsgeschichte (1901)
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1978) Philip II of Macedon (en anglés), Londres: Faber & Faber. ISBN 0-571-10958-6.
- Ducrey, Pierre. Guerre et guerriers dans la Grèce antique, Hachette Littératures, coll. Pluriel, Paris, 1999 (réédition), ISBN 2-01-278986-2.
- Fernández Net, F. J., Els reglaments militars grecs i la justícia castrense en época helenística, Symposion, 1995.
- Garlan, Yvon, La Guerra en l'antiguetat, Alderabán Edicions, 2003, ISBN 84-95414-31-7.
- Hackett, John Winthrop. Warfare in the Ancient World, Checkmark Books, 1990.
- Hanson, Victor Davis, Li modèle occidental de la guerre, Belles Lettres, coll. Histoire, Paris, 1990, ISBN 2-251-38004-3.
- Humble, Richard, Warfare in the Ancient World, 1980.
- Labarbe, Jules, La loi navale de Thémistocle, Els Belles Lettres, 1957.
- Pimouguet-Pedarros, I., L'apparition dones premiers engins balistiques dans li monde grec et hellénisé: un état de la question, REA 102, 2000.
- Snodgrass, Anthony M., Arms and armors of the Greeks, Londres, 1967.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra en la Antigua Grecia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.