Anar al contingut

Beòcia (regió històrica)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Ciutats i polis de la
regió històrica de Beòcia.

Beòcia (, Boiotia) és una regió de la Grècia Occidental que es correspon en una regió històrica de l'Antiga Grècia. S'estén a lo llarc de la ribera nort del golf de Corinto, a l'est de les històriques regions d'Etolia i a l'oest del Ática.

Actualment forma la part occidental de l'unitat perifèrica de Beòcia. La capital i principal ciutat en temps antics era Tebas. El gentilici llatí era aonius en poesia i boeticus en prosa.

Geografia

[editar | editar còdic]

La Beòcia antiga llimitava al nort en la Lócrida, al noreste en el canal de Eubea, a l'oest en la Fócida, al sur en el golf de Corinto, la Megaride i Ática. La part suroriental de la Beòcia era montanyosa, i les atres zones eren més be planes. En el centre de la zona plana estava el llac Copaide, desecado a principis dels anys 1900, les inundacions dels quals varen ser molt favorables per a la productivitat agrícola, encara que feyen de la zona un territori pantanoso afectat per la malaria. A diferència d'atres regions de l'antiga Grècia, l'economia de la Beòcia va ser casi exclusivament agrícola. Les principals montanyes que rodegen la Beòcia són els monts Parnaso, Helicón i Citerón; i, entre els rius, destaca el riu Cefiso, que alimentava el llac Copaide.

Les principals ciutats eren Tebas, Orcómeno, Haliarto, Tespias, Acrefias, Coronea, Platea, Eutresis i Tanagra.

Encara que la Beòcia va ser el breçol de persones eminents (per eixemple, Hesíodo, Píndaro, Corina, Epaminondas o Plutarco), per als atenienses «beocio» era sinònim de persona chicoteta i estúpida. El despreci tenia com a base l'estructura econòmica de les dos societats: Beòcia era una regió agrícola i els habitants de les zones rurals a sovint eren objecte de despreci per part dels comerciants i burguesos.[1]

La llengua parlada en Beòcia va ser un particular dialecte eòlic, i en eòlic va ser escrita la poesia de Corina; Píndaro va adoptar, no obstant, el dialecte dòric.

Història

[editar | editar còdic]
Peça originària de Beòcia.

Les tradicions indiquen que inicialment vivien en esta regió les tribus bàrbares dels aonios, ectenas, témices, léleges i hiantes, de raïl pelásgica. Els minias i els cadmeos varen poblar més vesprada Orcómeno i Tebas. Abdós ciutats varen encapçalar dos països separats, cada u en la seua vall o planura.[2]

Despuix varen aplegar els beocios, un grup dels eolios que varen emigrar des de la Ftiótide expulsats pels tesalios, xixanta anys despuix de la pren de Troya segons Tucídides,[3] encara que en el catàlec de les naus de la Ilíada, els beocios formen un dels contingents participants en la guerra i ya estan ubicats en Beòcia.[4] Aixina, estos es varen incorporar als minias i cadmeos.


Els beocios inicialment tenien representants en l'anfictionía d'Antela.[5] Per una atra part, a lo manco des de el VI hi ha indicis d'aliances i institucions comunes entre les ciutats beocias, lo que cristalizó en la Lliga Beòcia, que inicialment estava dirigida per Tebas.[6]

Una de les ciutats que inicialment era beocia, Platea, va sofrir un sege pels tebanos, pero els plateos es varen poder defendre i la ciutat va acabar separant-se dels beocios i posant-se baix la protecció d'Atenes cap al 519 a. C.[7]

En 480 a. C. Beòcia va ser ocupada per Jerjes I de Pèrsia despuix de la batalla de les Termópilas i les ciutats de Tespias i Platea varen ser incendiades (acusades com a enemigues per Tebas, a on s'havia impost el partit favorable a Pèrsia).[8] Despuix de la batalla de Platea, en 479 a. C., Tebas va ser sitiada pels espartanos i atres contingents; el líder tebano Atagino va fugir i el seu successor Timegénidas va encapçalar la resistència. La ciutat va ser ocupada despuix de 20 dies de sege, Timegénidas i els seus colaboradors varen ser eixecutats per orde del espartano Pausanias.[9]

Posteriorment, l'enfrontament d'Esparta i Atenes va dur a Esparta a recolzar als beocios com a forma de debilitar l'influència d'Atenes en Grècia central. En 457 a. C. El regente espartano Nicómedes va marchar a la regió, pero va ser derrotat per Pericles en Tanagra; dos mesos despuix, els beocios varen ser derrotats en Enofita,[10] i es varen instalar en la regió règims democràtics aliats d'Atenes. En 447 a. C. alguns dels líders beocios exiliats havien tornat a Orcómeno, Queronea, i atres localitats beocias i es va trencar l'aliança en Atenes. Els atenienses varen ocupar Queronea, pero la victòria dels beocios en Coronea els va obligar a evacuar la regió.[11]

A partir de llavors va tornar a resorgir la Lliga o confederació beocia, en Tebas com a ciutat preponderant. En este periodo es coneixen més precisament algunes característiques del seu funcionament: en 395 a. C., estava organisada en onze districtes que servien tant per a l'administració fiscal, com a política o militar. Cada una d'estes circumscripcions o districtes tenia dret a enviar un determinat número de beotarques —magistrats que dirigien la lliga—,[12] Ademés, constava d'un consell format per 660 membres. El festival anual de la Lliga era la Pambeocia, que es feya en el temple d'Atenea Itonia, prop de Queronea.

Tebas es va aliar una atra volta en Esparta en la guerra del Peloponeso (432 a. C.) i varen atacar Platea en 431 a. C. sense èxit.[13] Finalment Platea va ser conquistada pels espartanos en 427 a. C. i la ciutat va ser reincorporada a Beòcia.[14] Les ciutats beocias no varen firmar el tractat de pau de Nicias (421 a. C.)[15]


En el 386 a. C., la pau de Antálcidas va provocar una nova dissolució de la Lliga Beòcia, que tornaria a reconstituirse en el 373 a. C. En 379 a. C. va ser assessinat el cap del partit aristocràtic de Tebas, Arquías, i pronte va esclatar una revolució democràtica dirigida per Pelópidas i Epaminondas. Els espartanos es varen fer forts en la fortalea de Cadmea, pero varen anar finalment desestajats de Tebas. En 377 a. C., Tebas va ingressar en la Segona Lliga ateniense.

Epaminondas governava la ciutat, que eixercia el hegemonia en Beòcia; va destruir Platea, anexionó Tespias i va reclamar Oropos (374 a. C.). Llavors, Epaminondas va ser nomenat beotarca i el tractat de pau de l'estiu del 371 a. C. va exigir el reconeiximent de la Lliga Beòcia i quan varen ser atacats pels espartanos (per forçar-los a firmar la pau) els tebanos varen guanyar en la batalla de Leuctra (estiu del 371 a. C.) i Fócida, Élide, Acaya i Tesalia (i més vesprada Arcàdia) es varen aliar en Beòcia.

Tebas va ajudar a Arcàdia i va invadir Mesenia (que va ser declarada independent), pero va fracassar contra Esparta. En 369 a. C., varen ocupar Pelene i varen devastar Trecén i Epidauro, pero els caps tebanos, Ismenio i Pelópidas varen ser derrotats pel tirà hegemònic de Tesalia, Alejandro de Feres, derrota que va ser venjada l'any següent pel propi Epaminondas en una gran victòria. En canvi, en 367 a. C. i 366 a. C. l'expedició tebana al Peloponeso no va tindre res d'èxit. En 365 a. C., els tebanos varen derrotar al rei Ptolomeo Alorita de Macedònia (que va ser eixecutat) i varen restaurar a Pérdiques III; poc despuix, el tebano Pelópidas va entrar una atra volta en Tesalia i va derrotar a Alejandro en Cinoscéfalas.

També varen fer una expedició naval a Bizancio, Quíos, Rodas i Ceos, que es varen convertir en aliades, pero per molt poc temps. Durant l'expedició els oligarcas (principalment de Orcómeno) varen intentar un colp d'Estat que va fracassar, i Orcómeno va ser destruïda. En 363 a. C., Tebas va fer una última expedició al Peloponeso.

En 362 a. C., la ciutat de Tegea, aliada de Tebas, es va enfrontar a Mantinea, aliada d'Esparta, i Epaminondas va córrer a ajudar als seus aliats, i va guanyar en la batalla de Mantinea (12 de juliol) a on va perdre la vida Epaminondas i va acabar de fet el breu periodo d'hegemonia tebana en Grècia.

En 338 a. C. Beòcia va ser somesa per Filipo II de Macedònia despuix de la batalla de Queronea. Alejandro Magne va destruir Tebas (335 a. C.) Les ciutats es despoblaron progressivament.

A mitat de el II, la Lliga Beòcia es va restablir i es va aliar en la Lliga Aquea, pero la victòria romana de Escorfea en 146 a. C. va posar fi a la Lliga. Beòcia va ser incorporada a Roma i convertida en ager publicus.

Durant l'imperi, només quedaven Tanagra i Tespias com a ciutats i el restant o eren ruïnes o eren llocs insignificants. Tanagra i Tespias varen ser ciutats lliures baix el domini de Roma.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Georg Busolt i Heinrich Swoboda, Griechische Staatskunde, vol. II, Munchen : C. H. Beck, 1926
  2. ↑ Estrabón IX,2,3; Pausanias IX,5,1.
  3. ↑ Tucídides I,12. D'acort en la cronologia tradicional d'esta guerra llegendària, esta migració s'hauria produït en el sigle XI a. C.
  4. ↑ Homero, Ilíada II, 494.
  5. ↑ Andrés Espinosa Alarcón i José Luis Pérez Iriarte, Les formes polítiques de la Grècia arcaica a la llum dels factors soci-econòmics, p.123, en revista Convivium 19 (1965): 113-140.
  6. ↑ Mogens Herman Hansen i Thomas Heine Nielsen (2004). «Beòcia». An inventory of archaic and classical poleis (en anglés). Nova York: Oxford University Press. pp. 431-432. ISBN 0-19-814099-1.
  7. ↑ Tucídides II,73; III,56.
  8. ↑ Heródoto VIII,50.
  9. ↑ Heródoto IX,86-88.
  10. ↑ Tucídides I,108.
  11. ↑ Tucídides I,113.
  12. ↑ Helèniques de Oxirrinco XIX,3.
  13. ↑ Tucídides II,2,4.
  14. ↑ Tucídides II,75-78; Pausanias IX,1,4.
  15. ↑ Tucídides V,17.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Beòcia_(regió_històrica)&oldid=1009308»