Batalla de Platea
La batalla de Platea (en grec modern Μάχη των Πλαταιών/Machē tōn Plataiōn,[1] en persa جنگ پلاته) va ser l'última batalla terrestre de la segona guerra mèdica. Es va lliurar en el 479 a. C. prop de la ciutat grega de Platea, en Beòcia, i en ella es varen enfrontar una aliança (simaquía) de ciutats-estat de l'antiga Grècia, la lliga Helènica, composta per Esparta, Atenes, Corinto i Mégara, contra l'Imperi persa de Jerjes I.
L'any anterior, la força d'invasió persa, liderada pel seu rei en persona, havia conseguit victòries en les batalles de les Termópilas i Artemisio, i conquistat Tesalia, Beòcia i el Ática. No obstant, en la posterior batalla de Salamina, l'armada aliada grega va obtindre una inesperada victòria i va impedir la conquista del Peloponeso. Jerjes es va tindre que retirar en gran part del seu eixèrcit i va deixar al seu general Mardonio per a que acabara en els grecs a l'any següent.
En l'estiu del 479 a. C. els helens varen reunir un gran eixèrcit i varen eixir del Peloponeso mentres que els perses, cridats medos pels grecs, es varen retirar a Beòcia i varen construir un campament fortificado prop de Platea. No obstant, els helens varen refusar combatre en els següents onze dies en el terreny favorable per a la cavalleria que rodejava l'assentament persa i varen iniciar una retirada parcial obligats per l'interrupció de les seues llínees de suministrament, lo que va fragmentar el seu llínea de batalla. Els medos varen interpretar açò com una retirada total i Mardonio va ordenar a les seues forces perseguir-los, pero els helens es varen detindre, varen plantar batalla, varen matar a Mardonio i varen derrotar a l'infanteria persa.
Una gran part del eixèrcit aqueménida va ser atrapat en el seu campament i massacrat. La destrucció d'este eixèrcit i la derrota en la batalla de Mícala, que presumiblement es va lliurar el mateix dia, va terminar definitivament en l'invasió persa de Grècia. Despuix de Platea i Mícala els aliats grecs varen poder prendre l'iniciativa contra els medos i donar inici a una nova fase de les guerres mèdiques. Encara que Platea va ser en tots els sentits una victòria decisiva per als grecs, no sembla que se li haja donat el mateix reconeiximent, inclús en el seu temps, que a la victòria ateniense en Marató, o inclús la derrota aliada en les Termópilas.
Context històric
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Guerres mèdiques.
Les ciutats gregues d'Atenes i Eretria havien recolzat sense èxit una tumult en Jonia contra l'Imperi persa de Darío I entre el 499 i el 494 a. C. L'Imperi persa era encara relativament jove i sofria freqüents alçament dels pobles que havia somés.[2][3] Per una atra part, Darío era un usurpador i havia passat molt temps sofocant regirades contra el seu govern.[2] El tumult jónica va amenaçar l'integritat del seu imperi, per lo que Darío va prometre castigar als involucrats, especialment els poders estrangers que la varen recolzar,[4][5] aprofitant l'ocasió per a expandir els seus dominis pel fragmentat món de l'antiga Grècia.[5] Es va enviar una primera expedició baix el mando de Mardonio en el 492 a. C. per a assegurar territoris propencs a Grècia que va acabar en la reconquista de Tracia i va forçar a Macedònia a convertir-se en un regne subyugado de Pèrsia.[6] En el 490 a. C. va partir una força amfíbia meda comandada per Datis i Artafernes que va conseguir saquejar Naxos i Eretria[7] abans de moure's a atacar Atenes. No obstant, en la batalla de Marató els atenienses varen conseguir una sonada victòria que va obligar a la retirada del eixèrcit aqueménida cap a Àsia.[8]
Darío va començar a crear un gran eixèrcit en el que pretenia sometre a tota Grècia, pero va morir ans que l'invasió donara començ.[9] El tro de Pèrsia va passar al seu fill Jerjes I, que en seguida va reprendre els preparatius per a l'invasió del món helé, preparatius que varen incloure la construcció de dos ponts de pontones per a creuar l'Helesponto.[10] En el 481 a. C. Jerjes va enviar embaixadors per tota Grècia exigint «la terra i l'aigua» com a gest de sumissió, pero deixant de costat deliberadament a Atenes i a Esparta, puix abdós polis estaven en guerra oberta contra Pèrsia.[11] Estes dos ciutats varen començar a rebre respals i, en un congrés de ciutats-estat reunit en Corinto a fins de l'autumne del 481 a. C., es va crear una aliança confederada (d'ara en avant referida com «els aliats»).[12] Este acort era excepcional en el desunit món grec, i més tenint en conte que moltes de les ciutats que varen estar presents estaven tècnicament en guerra entre elles.[13]
Inicialment els aliats varen adoptar l'estratègia de bloquejar els accessos terrestres i marítims al sur de Grècia, al Peloponeso.[14] Aixina, en agost del 480 a. C., despuix de tindre notícia de l'alvanç de Jerjes, un chicotet eixèrcit aliat liderat pel Leónidas I, rei de Esparta, va bloquejar el passe de les Termópilas mentres una armada essencialment ateniense navegava als estrets d'Artemisio. En una batalla llegendària, una reduïda força grega va detindre en les Termópilas l'alvanç del numerosíssim eixèrcit persa durant tres dies, fins que varen ser traïcionats i els medos els varen rodejar per un pas de montanya.[15] Encara que la major part de l'eixèrcit grec es va retirar, la retaguàrdia formada per soldats espartanos i tespios va ser rodejada i aniquilada.[16] En la simultànea batalla naval de Artemisio es va aplegar a un punt mort,[17] pero quan els helens varen tindre notícia de la derrota en les Termópilas, es varen retirar perque ya no tenia sentit defendre Artemisio.[18]
Despuix de la batalla en les Termópilas l'eixèrcit persa va saquejar i va incendiar les ciutats de Beòcia que no s'havien rendit, Platea i Tespias, abans de prendre possessió de la llavors evacuada ciutat d'Atenes. Mentres, l'eixèrcit aliat va preparar la defensa del istme de Corinto.[19] Jerjes desijava esclafar definitivament als aliats per a prendre possessió de tota Grècia en eixa campanya; pel contrari els helens buscaven una victòria decisiva sobre l'armada persa que garantisara la seguritat del Peloponeso.[20] La batalla naval de Salamina va resultar una victòria decisiva dels aliats i va marcar un punt d'inflexió en el conflicte.[21]
Despuix de la derrota de la seua armada en Salamina, Jerjes es va retirar a Àsia en el gros del seu eixèrcit. Segons Heródoto, ho va fer perque temia que els grecs navegaren al Helesponto i destruïren els pontones, atrapant aixina al seu eixèrcit en Europa.[22] Va deixar al seu general Mardonio al mando de les millors tropes per a completar la conquista de Grècia a l'any següent.[23] Mardonio va evacuar el Ática i va passar el hivern en Tesalia,[24] en lo que els atenienses varen poder reocupar la seua ciutat destruïda.[21] Durant el hivern varen sorgir algunes tensions entre els aliats, en particular en els atenienses, que no estaven protegits per l'istme, pero la flota del qual era clau per a la seguritat del Peloponeso i havien fet dures contribucions, raons per les que volien que un eixèrcit aliat marchara al nort a l'any següent.[21] Els aliats ho varen rebujar i l'armada ateniense es va negar a unir-se als aliats en primavera. L'armada aliada, ara baix mando del rei de Esparta Leotíquidas II, va fondejar front a l'illa de Delos, mentres que els restants de la flota persa va fer lo mateix front a l'illa de Samos. Abdós bandos volien evitar la confrontació.[25] De la mateixa manera, Mardonio va permanéixer en Tesalia a sabiendas de que un atac en l'istme no tenia sentit, mentres que els grecs varen refusar marchar en un eixèrcit fora del Peloponeso.[21]
Mardonio es va moure per a trencar el punt mort i va tractar de guanyar-se el respal dels atenienses i la seua flota a través de la mediació d'Alejandro I de Macedònia, oferint-los pau, autogovern i expansió territorial.[25] Els atenienses es varen assegurar de que una delegació espartana estiguera també present per a escoltar l'oferta, i la varen rebujar. Despuix d'açò, els perses varen marchar una atra volta al sur i Atenes va ser evacuada de nou. Mardonio llavors va repetir la seua oferta de pau als atenienses refugiats en Salamina. Atenes, junt en Mégara i Platea, varen enviar emissaris a Esparta per a demanar la seua ajuda i varen amenaçar en acceptar l'oferta persa si no ho feyen.[26] Segons Heródoto, els espartanos, que estaven celebrant llavors el festival de Jacinto, varen retardar la pren d'una decisió fins que varen ser persuadits per un invitat, Chileos de Tegea, qui va senyalar el perill que corria tota Grècia si els atenienses es rendien.[27] Quan els emissaris atenienses varen manar un ultimàtum als espartanos, al sendemà, es varen sorprendre en escoltar que una força espartana ya estava en camí per a enfrontar-se als perses.[28]
Preludi
[editar | editar còdic]
Quan Mardonio va tindre notícia de la força espartana, va completar la destrucció d'Atenes arrasant tot lo que quedava en peu.[29] Despuix d'això, es va retirar cap a Tebas en l'esperança d'atraure a l'eixèrcit grec a un terreny favorable per a la cavalleria persa.[29] El general medo va crear també un campament fortificado en la vora nort del riu Asopo en Beòcia, a on va esperar als helens.[30]
Els atenienses varen enviar 8000 hoplites liderats per Arístides junt en 600 exiliats de Platea per a unir-se a l'eixèrcit aliat.[31] La força conjunta va marchar per Beòcia i a través del mont Citerón per a aplegar prop de la ciutat de Platea, en una posició elevada sobre el campament medo a la vora del Asopo.[32] Baixe la direcció del seu comandant general, Pausanias, els grecs varen prendre posicions front a les llínees perses, pero en un terreny més elevat.[32] Conscient de tindre poques possibilitats d'atacar en èxit a les llínees gregues, Mardonio va intentar buscar disensions entre els aliats o be atraure'ls cap a la planicie.[32] Plutarco afirma que es va descobrir una conspiració entre alguns prominents atenienses, els qui estaven planejant traïcionar la causa aliada. Encara que esta afirmació no és universalment acceptada, pot indicar els intents del general persa per intrigar en els grecs.[32]
Mardonio també va enviar a la cavalleria per a atacar ràpidament a les llínees gregues, possiblement en la finalitat d'atraure'ls cap a la planicie.[32] Encara que esta estratègia va tindre cert èxit en un principi,[33] va haver de ser abandonada despuix de la mort del comandant de les unitats montades, Masistio, fet que va dur a la retirada de la cavalleria.[33][34]
La moral grega es va vore espolejada per esta chicoteta victòria i varen alvançar més prop del campament persa sense abandonar la seua posició elevada.[35] Els espartanos i els tegeanos estaven en un tossal a la dreta de la llínea, els atenienses sobre un montícul a l'esquerra i el restant de contingents en un terreny llaugerament inferior entre abdós.[32] En resposta, Mardonio va dur als seus hòmens fins al Asopo i els va dispondre per a la batalla. No obstant, abdós bandos es varen negar a atacar. Heródoto afirma que això es va deure a que abdós contendents varen tindre mals auguris durant els sacrificis rituals.[36] Els eixèrcits varen permanéixer en les seues posicions huit dies, temps en que varen aplegar noves tropes gregues.[37] Mardonio llavors va tractar de trencar l'estancament enviant a la seua cavalleria a atacar en els passos del mont Citerón, acció que va dur a la captura d'un comboi de recaptes grec.[37] Varen passar dos dies més en els que les llínees de suministrament gregues varen estar en constant amenaça,[32] i llavors Mardonio va llançar un atac de cavalleria sobre les llínees helenes i va conseguir bloquejar la font Gargafia, únic suministrament d'aigua de l'eixèrcit grec (els helens no podien acostar-se al riu Asopo per l'amenaça dels arqueros perses).[38] La falta d'aliments i aigua va fer insostenible la posició grega, per lo que varen decidir retirar-se a una posició front a Platea des d'a on podrien vigilar els passos i accedir a aigua fresca.[39] Per a previndre que la cavalleria meda atacara la retaguàrdia, la retirada es va portar a terme eixa nit.[39]
No obstant, la retirada es va fer mal. Els contingents aliats en el centre varen perdre la seua posició i varen terminar repartits front a Platea.[32] Els atenienses, espartanos i tegeanos, que s'havien quedat protegint la retaguàrdia, ni tan sols havien escomençat la seua retirada en amanecer.[32] Va quedar una única divisió espartana en retaguàrdia mentres els demés es retiraven cap a dalt. Pausanias va donar instruccions als atenienses per a retirar-se i, si fora possible, unir-se als espartanos,[32][40] pero en un primer moment varen mamprendre la tornada directa a Platea[40] i la llínea grega es va fragmentar. Aprofitant açò, el campament persa va començar a moure's.[32]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Historical Chrology of Thiva». Archivat des d'el original, el 31 d'agost de 2011. Consultat el 24 d'abril de 2011.
- ↑ 2,0 2,1 Holland, pp. 47–55
- ↑ Holland, p. 203
- ↑ Heródoto V, 105
- ↑ 5,0 5,1 Holland, 171–178
- ↑ Heródoto VI, 44
- ↑ Heródoto VI, 101
- ↑ Heródoto VI, 113
- ↑ Holland, pp. 206–208
- ↑ Holland, pp. 208–211
- ↑ Heródoto VII, 32
- ↑ Heródoto VII, 145
- ↑ Holland, p. 226
- ↑ Holland, pp. 255–257
- ↑ Herodotus, the Histories, 7.210-7233
- ↑ Holland, pp. 292–294
- ↑ Heródoto VIII, 18
- ↑ Heródoto VIII, 21
- ↑ Heródoto VIII, 71
- ↑ Holland, p. 303
- ↑ 21,0 21,1 21,2 21,3 Holland, pp. 333–335
- ↑ Heródoto VIII, 97
- ↑ Holland, pp. 327–329
- ↑ Holland, p. 330
- ↑ 25,0 25,1 Holland, pp. 336–338
- ↑ Heródoto IX, 7
- ↑ Heródoto IX, 6–9
- ↑ Heródoto IX, 10
- ↑ 29,0 29,1 Heródoto IX, 13
- ↑ Heródoto IX, 15
- ↑ Heródoto IX, 28
- ↑ 32,00 32,01 32,02 32,03 32,04 32,05 32,06 32,07 32,08 32,09 32,10 Holland, pp. 343–349
- ↑ 33,0 33,1 Heródoto IX, 22
- ↑ Heródoto IX, 23
- ↑ Heródoto IX, 25
- ↑ Heródoto IX, 33
- ↑ 37,0 37,1 Heródoto IX, 39
- ↑ Heródoto IX, 49
- ↑ 39,0 39,1 HeródotoIX 51
- ↑ 40,0 40,1 Heródoto IX, 55
Bibliografia
[editar | editar còdic]Fonts antigues
[editar | editar còdic]- Heródoto, Històries. Els nou llibres de l'Història
- Ctesias, Pèrsica
- Diodoro Sículo, Biblioteca històrica
- Plutarco, Aristides
- Jenofonte, Anábasis
Fonts modernes
[editar | editar còdic]- Connolly, Peter (2011). Greece and Rome at War (en anglés), Casemate Pub & Book Dist Llc. ISBN 9781848326095.
- Delbrück, Hans (1990). History of the Art of War (en anglés), University of Nebraska Press. ISBN 9780803265844.
- Fehling, Detlev (1989). Herodotus and his sources: citation, invention and narrative art (en anglés), Francis Cairns. ISBN 9780905205700.
- Fuller, J.F.C. (1979). Batalles decisives del món occidental i la seua influència en el història, Edicions Eixèrcit. ISBN 9788450032475.
- Gibbon; Bury, {{{nom2}}} (2004). The Decline and Fall of the Roman Empire (en anglés), Wildside Press LLC. ISBN 9780809592357.
- Green (1996). The Greco-Persian wars (en anglés), University of Califòrnia Press. ISBN 9780520203136.
- Heródoto (2001). Els nou llibres de l'història, 5.ª edició, EDAF. ISBN 9788476403518.
- Holland, Tom (2006). Persian fire: the first world empire and the battle for the West (en anglés), Little, Brown Book Group. ISBN 9780349117171.
- Kinder, Hermann; Hilgemann, Werner (1996). Atles Històric Mundial: Dels Orígens a la Revolució Francesa, Istme. ISBN 9788470900051.
- Lazenby, John Francis (1993). The defence of Greece, 490-479 B.C. (en anglés), Aris & Phillips. ISBN 9780856685910.
- National Geographic Society(1967).«Lands of the Bible Today».National Geographic Magazine.1967(12)
- [enllaç trencat]
- Tucídides (1989). Història de la guerra del Peloponeso, Edicions AKAL. ISBN 9788476003565.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Batalla de Platea» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.