Hoplita

Hoplita

Recreació d'una formació hoplita.

El hoplita era un ciutadà-soldat de les ciutats-Estat de la Antiga Grècia. El seu nom (del grec antic ὁπλίτης, hoplitēs) deriva de hoplon (ὅπλον, plural hopla, ὅπλα), lo que vol dir 'arma'. Era un soldat d'infanteria pesada, en contraposició al gimneta (grec antic γυμνής, gymnếs, ‘nuet’) i al psilós (, ‘nuet’ també), soldats d'infanteria llaugera. Estaven principalment armats en llances i escuts. Els hoplitas lluitaven en una formació de falange per a ser més efectius en la batalla, a pesar del seu número relativament chicotet: esta formació desalentaba als soldats a actuar solo, ya que açò comprometria la seguritat de l'unitat i minimisaria les seues forces.

Els hoplitas eren principalment ciutadans lliures (agricultors i artesans rics) que podien permetre's armadura feta de lli textilli (linotórax) o bronze) i armes, és dir, al voltant d'un terç o la mitat de la població masculina adulta apta per al treball.

Caixco corintio de bronze, d'aproximadament l'any 500 a. C. Staatliche Antikensammlungen (Inv. 4330)

El terme també apareix en els relats d'Homero, pero es creu que el seu us real va escomençar al voltant del VII, quan, durant la Edat de Ferro, les armes es varen abaratir i els plebeus varen poder adquirir-les per sí mateixos. La majoria dels hoplitas no eren soldats professionals i a sovint no havien rebut un entrenament militar adequat. Algunes polis, com Atenes, Esparta, Argos, Tebas i Siracusa, per lo tant, mantenien una chicoteta unitat professional d'èlit, coneguda com els en grec antic: επιλέγω/epilektoi o logades (lit. ‘elegits’), triats entre els ciutadans, com el agêma del rei d'Esparta o el cridat Batalló Sagrat de Tebas. L'evolució final dels hoplitas i el seu falange "primitiva" va ser la falange macedonia, desenrollada per Filipo II de Macedònia (r. 360–336 a. C.) i posteriorment immortalisada en l'història pels ardits del seu fill Alejandro Magne (r. 336–323 a. C.), qui dominaria els camps de batalla de l'antiguetat fins a la batalla de Pidna (168 a. C.) contra les legions romanes.

Etimologia

La paraula hoplita (; plural: ὁπλῖται hoplĩtai) deriva de la paraula hoplon (ὅπλον : hóplon; plural hópla ὅπλα) que es referix a l'equipament hoplita, terme utilisat incorrectament durant anys per a referir-se al "escut argivo", pero que en realitat deu entendre's més correctament com "arma" o "equip", d'a on deriva la traducció "home d'armes" per al hoplita.

Història

Introducció: La Grècia de les polis

Artícul principal → Polis.

Acrópolis d'Atenes pintura de Leo von Klenze, 1846. Nova Pinacoteca, Munich.

Basada en la participació activa i contínua dels habitants lliures en la vida política, la polis (; plural πόλεις, póleis) va ser el model de les ciutats-Estat gregues típiques de l'antiga Grècia. A diferència d'atres de l'antiguetat, la peculiaritat de la polis no radicava tant en la forma de govern democràtica (com en Atenes) o oligàrquica (com en Esparta), sino més be en la isonomía. Segons este principi, tots els ciutadans lliures estaven subjectes a les mateixes normes jurídiques, un concepte que identificava l'orde natural de l'univers en les lleis de la ciutat.

Sorgint al voltant del VIII a. C., al final de la Edat Obscura (1100-800 a. C.), despuix dellarc periodo de caos sociopolític provocat pel colapse de la civilisació micénica (generalment conegut com el colapse de l'Edat del Bronze Tardana) i l'arribada dels dorios, la polis es va convertir en el verdader centre polític, econòmic i militar del món grec. Cada polis s'organisava de forma autònoma, segons les seues pròpies lleis i tradicions. Concebuda com una comunitat política, esta nova ciutat es basava en: (I) l'estabilitat de les comunitats en el territori, (II) el desenroll de l'economia agrícola, (III) la dispersió de la propietat de la terra, (IV) el creiximent demogràfic i (V) la millora del nivell de vida. Les polis eren originalment chicotetes comunitats autosuficients, governades per governs autònoms: una espècie de chicotets Estats independents entre sí. Es creu que l'autonomia de les polis es deu a la configuració geogràfica del territori grec, que dificultava l'intercanvi entre les distintes zones urbanes pel seu caràcter predominantment montanyós. La península grega i les illes del Egeo són, en la seua majoria, territoris àrits, mentres que la península es caracterisa per tossals escarpades i l'absència de conques fluvials o planures significatives. Açò va provocar escassea crònica d'aliments i dificultats en les comunicacions internes, circumstàncies que varen obstaculisar considerablement qualsevol intent d'unificació política. D'ahí la tensió dels grecs cap a la mar: totes les polis, en les notables excepcions de Tebas i Esparta, eren ciutats portuàries, com és el cas d'Atenes (en el port del Pireo) i Corinto en la península, de Mileto i Éfeso en Àsia Menor, o de les illes de Samos i Quíos (no llunt de la costa d'Anatolia). El resultat obvi d'estos factors va ser l'inici, ya en l'era contemporànea de l'afirmació de la polis, de la colonisació grega del mar Mediterrànea que, reprenent les relacions comercials ya presents en la koiné de l'Edat del Bronze, va exportar la cultura grega, el model de la polis i la figura del hoplita fòra de la pàtria.

Orígens: La "Revolució hoplita"

El moment exacte en que la "Revolució hoplita", com la va denominar l'arqueòlec Anthony Snodgrass, va canviar definitivament la guerra heròica/homérica és incert. No obstant, la teoria predominant la situa en algun moment entre els sigles VIII i VII a. C., quan l'época heròica, açò és l'Edat Obscura, va ser abandonada i es va introduir un sistema [militar] molt més disciplinado", mentres que, tecnològicament, l'escut argivo, molt més manejable que l'antic escude micénico micénico, es va popularisar. Donada l'evolució tecnològica i estructural, l'historiador Peter Krentz sosté que «l'ideologia de la guerra hoplita com a competició ritualizada no es va desenrollar en el VII, sino solament despuix del 480 a. C., quan les armes no hoplitas varen escomençar a ser excloses de la falange». L'antropòlec Anagnostis Agelarakis, basant-se en recents descobriments arqueoantropològics del "poliandrion" monumental més antic (un sepeli comunitari de guerrers varons) en l'illa de Desocupacions (Grècia), ha respalat l'existència de la falange hoplita en l'últim quarto del VIII

Degut a que els hoplitas no eren soldats professionals, les ciutats-Estat mantenien una chicoteta èlit militar. Coneguts com epilektoi (‘els elegits’), eren entrenats i mantinguts regularment pels governs de les ciutats-Estat. Eren elegits d'entre l'infanteria ciutadana regular.

Els hoplitas s'entrenaven com a milícies, per lo que estaven dissenyats per a lluitar en campanyes curtes i batalles ràpides. L'excepció eren els guerrers espartanos, que eren soldats especialisats, i que tenien en els seus estats terres assignades a les classes baixes, que eren els qui s'encarregaven d'elles. Els eixèrcits marchaven directament cap al seu objectiu. Allí, els defensors podien amagar-se despuix de les muralles de la ciutat; en eixe cas els atacants devien acontentar-se en fer estralls en el camp, encara que els primers també podien decidir trobar-se en ells en el camp de batalla. Les batalles llavors tendien a ser decisives. Eren curtes, sanguinoses i brutals, per lo que es necessitava un alt grau de disciplina. Els hoplitas atenienses i plateos varen ser el primer eixèrcit grec en derrotar al eixèrcit persa en camp obert, en la Batalla de Marató. L'eixèrcit persa va ser derrotat per l'ineficàcia de les seues arqueros davant el ràpit atac dels grecs, ademés de la revolucionària tàctica d'engordir els flancs, debilitant el centre de la formació, disposta pel estratego grec Milcíades. Ademés, esta unitat grega va participar en la Batalla de les Termópilas i en la de Platea.

Teories sobre l'evolució de la falange

Falange d'hoplitas en llances i javalines en el Olpe de Chigi - 640 a. C. Museu Nacional Etrusc.

La guerra de la Edat Obscura es va transformar en guerra hoplita en el VIII Durant sigles, historiadors i investigadors han debatut les raons i la velocitat d'esta transició. Les tres teories més populars en l'actualitat són: la gradual; la d'adopció ràpida; i la gradual estesa.

1. Teoria gradual: Postulada per Snodgrass a partir de 1965, sosté que la guerra hoplita es va desenrollar gradualment com a resultat d'innovacions en armadures i armes. En datar cronològicament les troballes ceràmiques i l'iconografia relacionada (donada l'escassea de troballes arqueològiques d'armes del periodo més arcaic), Snodgrass va aproximar les etapes evolutives de la creació de la falange, concloent que la transició es va produir al voltant d'un sigle, de 750 a 650 a. C. L'afirmació de la falange va estar, per lo tant, vinculada a la necessària creació de forces blindades més numeroses que les formacions homéricas, a on solament elíder/héroe i els seus íntims estaven ben equipats, en detriment d'una massa de guerrers mal armats i blindats. Les grans cantitats d'armadura hoplita que devien distribuir-se a la població grega varen retardar l'implementació de la falange. De fet, la formació en falange solament es va popularisar una volta que l'armadura es va generalisar.
2. Teoria de l'adopció ràpida: Desenrollada pels historiadors Paul Cartledge i Victor Davis Hanson, esta teoria sosté que la falange va ser la creació efectiva d'una força militar específica a la que atres forces varen tindre que adaptar-se de colp i repent. Esta teoria sosté que l'escut argivo de doble agarre, necessari per a la formació de falange, llimitava tant la movilitat que, una volta introduït, a principis de l'Edat Obscura, la guerra decorreguda es va tornar inadequada per a combatre als hoplitas, accelerant la transició al combat de falange. La formació de falange i l'armadura hoplita es varen generalisar en tota l'antiga Grècia en el breu lapsus de cinquanta anys comprés entre el 725 i el 675 a. C.
3. Teoria gradual extensa: desenrollada per l'historiador Hans Van Wees, és, de fet, la més àmplia cronològicament. Treballant en l'iconografia de la ceràmica egea, Van Wees va considerar que la falange era una creació de l'Edat Obscura, com s'evidencia en el Olpe de Chigi del 640 a. C., a on, no obstant, els falangitas porten tant piques d'infanteria com llances curtes i javalines, armes que posteriorment varen desaparéixer en la Grècia clàssica. Van Wees ha desenrollat, per lo tant, la tesis d'un periodo de transició des de la guerra heròica/homérica en proyectils, càrregues de carros i cavalleria, fins al combat cos a cos que va caracterisar les batalles hoplitas en el periodo clàssic. Per a respalar esta tesis, Van Wees també cita un fragment del poeta espartano Tirteo:«Retiraran pel soroll [dels proyectils], a pesar de la bateria de grans pedres llançades, els caixcos soportaran el soroll [de la guerra] sense doblar-se».

Arguments

Desfilada d'hoplitas en un aríbalo de ceràmica corintia, c. 580–560 a. C. Museu delouvre.

L'auge i la caiguda de la guerra hoplita varen estar estretament lligats a l'auge i la caiguda de les polis. Com es va mencionar anteriorment, els hoplitas representaven una solució pràctica, ràpida i decisiva per als conflictes a gran escala entre ciutats-Estat. En un context a on els sistemes de finances públiques eren relativament primitius i els polítics es mostraven contraris a recórrer als imposts que haurien sostingut un eixèrcit divers, exigir als ciutadans que s'armaren en escuts i llances era sense dubte ventajós.

Independentment de les especulacions teòriques que acabem d'analisar sobre els orígens de la falange i el modus bellandi hoplita, existix una falta de senyes històriques i arqueològics precisos sobre els primers conflictes entre polis en els que es va forjar i va consolidar la tradició hoplita. Nos referim als conflictes lliurats entre els sigles VIII i VII a. C., periodo en el que Grècia estava esguitada de polis que despuix varen ser destruïdes o someses a les més grans dins del fenomen sociopolític conegut com sinecisme (). D'estes guerres "oblidades", solament es coneixen les més famoses i de major duració, transmeses per fonts clàssiques en alguns casos en meres referències. En primer lloc, devem recordar la primera guerra mesenia (743-724 a. C.) en la que Esparta va conquistar Mesenia, de la que sabem principalment d'oràculs i violacions de chicones en tons casi homéricos i poc o res sobre batalles. Després va seguir la guerra lantina (710–650 a. C.), una llarga lluita entre les dos polis eubeas d'Eretria i Calcis i que, segons Tucídides, va anar el major conflicte en Grècia des de la Guerra de Troya i abans de les guerres mèdiques. En este cas, és molt provable que els hoplitas entraren en acció, encara que encara contaven en el respal de carros de guerra i l'infanteria montada en grans eixèrcits d'estil micénico. Finalment, cal mencionar la segona guerra mesenia (660–650 a. C.), en la que va lluitar el mencionat Tirteo i a la que, per lo tant, estan vinculats els seus testimonis. El relat més detallat dels acontenyiments ho proporciona Pausanias (ca. 110–180 d. C.), en un marcat caràcter hoplita per l'émfasis posat en els ardits de l'estratega mesenio Aristómenes, en el seu escut i en el heroísmo dels seus hoplitas.En eixe conflicte, els espartanos varen córrer potser el risc de ser derrotats perque, més allà de l'actuació d'Aristómenes, Mesenia va poder contar en el respal de la ciutat d'Argos, que entretant havia desenrollat el nou escut de doble empuñadura, precisament el "escut argivo". Quan la civilisació grega es va vore confrontada en el restant del món, la seua organisació militar va tindre que canviar i adaptar-se, evitant aixina el perill de tornar al combat hoplita únicament. L'experiència bèlica de sigles d'antiguetat que els grecs varen adquirir en el Mediterràneu occidental, especialment en Sicília, en les guerres greco-púnicas (600-265 a. C.), en les que es varen enfrontar als etruscs i els cartagineses, els va permetre perfeccionar la maquinària bèlica hoplita junt en la segona joya de la corona de les seues forces armades, la marina de guerra, i en la presència de forces de cavalleria d'una envergadura i consistència impensables en l'escenari bèlic nacional: els primers grans enfrontaments varen ser, de fet, batalles navals, com la famosa batalla d'Alia (535 a. C.), fins a tal punt que les fonts etrusques no mencionen un eixèrcit etrusc fins que este es va reunir per a enfrontar-se (sense èxit) als hoplitas del estrategos Aristodemo de Cumas en la batalla de Cumas (524 a. C.). El resultat no va canviar poc despuix en la batalla d'Aricia. i Aristodemo va explotar la fama que havia guanyat per a establir-se com a tirà de la seua ciutat.

El posterior enfrontament en el Imperi aqueménida de Pèrsia, que va escomençar en una disputa pel control de la costa d'Anatolia, va fer el restant. Davant l'enorme cantitat de tropes que els aqueménidas podien desplegar, les polis individuals no podien lluitar soles, per lo que durant les guerres mèdiques (499-448 a. C.), les aliances (simaquías) entre grups de ciutats (una situació que ya s'havia donat durant els enfrontaments en els púnicos i tirrenos en Itàlia), la composició dels quals va variar en el temps, es varen convertir en la norma. Açò va canviar radicalment l'alcanç de la guerra, el número de tropes involucrades i la magnitut de les pèrdues resultants, tant en térmens de vides humanes com de la devastación causada per la guerra: considere's, per eixemple, la devastación d'Eretria (490 a. C.) o la destrucció de la Acrópolis d'Atenes (Perserschutt) en la segona guerra mèdica (480-479 a. C.). El posterior enfrontament en el Imperi aqueménida de Pèrsia, que va escomençar en una disputa pel control de la costa d'Anatolia, va fer el restant. Davant l'enorme cantitat de tropes que els aqueménidas podien desplegar, les polis individuals no podien lluitar soles, per lo que durant les guerres mèdiques (499-448 a. C.), les aliances entre grups de ciutats (una situació que ya s'havia donat durant els enfrontaments en els púnicos i tirrenos en Itàlia), la composició dels quals va variar en el temps, es varen convertir en la norma. en la primera primera guerra mèdica (492-490 a. C.) La falange hoplita va demostrar ser molt superior a la infanteria persa en conflictes com la batalla de Marató (490 a. C.), la batalla de les Termópilas (480 a. C.) i la batalla de Platea (479 a. C.). Segons l'historiador Alexander Nefiodkin, per a superar esta deficiència en les seues forces, els perses varen crear el carro falcado, que posteriorment varen amprar contra les tropes d'Alejandro Magne.

Hoplita acachat, tondo de ceràmica de figures negres. C.560 a. C. Staatliche Antikensammlungen.

Gràcies al seu paper protagónico en la guerra contra els perses, les polis d'Atenes i Esparta varen alcançar una posició de preeminència política en Grècia, que pronte es va convertir en una amarga rivalitat que posteriorment va derivar en un llarc conflicte intern. La guerra del Peloponeso, que va durar décades (431-404 a.  C.), va tindre un alcanç diferent al de conflictes anteriors entre polis. Va ser una lluita entre lligues de ciutats no solament de la Grècia continental, sino també de les antigues i noves colónies disperses pel Mediterràneu, dominades respectivament per Atenes i Esparta, que compartien mà d'obra i recursos financers, lo que va propiciar una diversificació de les operacions militars. La guerra hoplita arcaica, concebuda com a enfrontaments ràpits i brutals entre tropes d'èlit per a resoldre ràpidament una disputa, semblava estar en decadència. La guerra del Peloponeso va vore solament tres grans batalles campals, cap de les quals va resultar decisiva. En canvi, va haver una dependència creixent de l'infanteria naval, escaramuzadores, mercenaris, la expedició a Sicília (com el sege de Platea 429–427 a. C., el sege de Siracusa 415–413 a. C., per nomenar alguns), (els Murs Llarcs, com els d'Atenes), i armes de sege () aixina com tàctiques no basades en elements fixos. Estes reformes varen fer possibles estratègies de desgast molt més consistents que les devastación normals de la guerra hoplita arcaica (vejau la secció "Estratègia"). aumentant significativament el número de baixes i obligant a la falange hoplita a evolucionar ràpidament per a seguir sent eficaç i eficient., aixina com tàctiques no basades en elements fixos. En les guerres greco-púnicas i greco-perses, els hoplitas es varen enfrontar a un gran número d'escaramuzadores i tropes de proyectils; tals tropes, com els peltastas, es varen tornar molt més comunes entre els generals grecs durant el conflicte del Peloponeso, tant com a carn de canó barata durant els seges com a mig de  abdós per a batalles en camp obert (vejau «Hoplitas d'Ifícrates més avall). Com a resultat, els hoplitas, especialment els espartanos, varen escomençar a usar menys armadura, recorrent a sovint solament a escuts, a portar espases més curtes i, en general, a adaptar-se a una major movilitat: Açò va conduir al desenroll del hoplita llauger, el cridat "ekdromos", i a atres innovacions i evolucions tècniques i estructurals. No obstant, a mitan del IV, ajudat per les innovacions tàctiques impostes a Grècia per la hegemonia tebana (vejau Hoplitas tebanos més avall), el hoplita va tornar a usar armadura pesada.

Moltes figures famoses de l'antiga Grècia, inclosos filòsofs, artistes i poetes, varen lluitar com hoplitas. Entre ells, recordem als filòsofs Sócrates, i Epicuro.

Tipos específics d'hoplitas

Hoplitas espartanos

Artícul principal → Eixèrcit espartano.

Un rei del Imperi aqueménida mata a un hoplita grec, c. 500–475 a. C. Museu Metropolità d'Art.

Els espartanos es consideraven els únics hoplitas verdaders. Els seus fills eren educats en el món de la guerra i l'us d'armes per una estructura especial establida pellegislador semimítico Licurgo (sigles IX-VIII a. C.), la agogé (vejau la secció "Entrenament"). Este sistema es va introduir al voltant del 669 a. C., quan Esparta va sofrir una severa derrota a mans d'Argos, precursora de l'us de la falange, durant la mencionada segona guerra mesenia. El sistema resultant, la eunomia, va permetre al hoplita espartano afirmar-se, primer militarment i despuix socialment. Els espartanos, que s'autodenominaven "homoioi" (lliteralment, ‘iguals’), vivien únicament per a la guerra i la política, mentres que les tasques serviles es confiaven als ilotas, la població pre-dòrica de la regió que havia segut reduïda pels espartiatas a una condició de semiesclavitud.

A diferència d'atres ciutats-estat, els ciutadans lliures d'Esparta servien com hoplitas durant tota la seua vida, entrenant i eixercitant-se en temps de pau, lo que li va donar a Esparta un eixèrcit permanent i professional. A sovint chicotet, en al voltant de 6000 soldats en el seu apogeu i no més de 1000 en el seu moment mínim, dividit en sis mora (), pràcticament batallons, l'eixèrcit espartano era temut per la seua disciplina i ferocitat. El servici militar era el deure primordial dels hòmens espartanos, i la societat espartana s'organisava entorn al seu eixèrcit. El servici militar dels hoplitas espartanos durava a lo manco fins als 40 anys, a voltes fins als 60 o més, depenent de la seua capacitat física per a lluitar en el camp de batalla. Un cos d'èlit particular estava representat pel agêma (), la guàrdia del rei. Els espartanos varen representar una força innovadora en l'art militar de l'Antiga Grècia. L'organisació del seu eixèrcit s'actualisava constantment per mig de reformes periòdiques i les armes que utilisaven eren d'última generació. Ademés, estaven a la vanguarda en el desenroll de tàctiques militars i a ells es deuen moltes estratègies noves. no solament eren famosos pel seu entrenament i disciplina, sino també per la seua forma de lluitar: solament ells, per eixemple, iniciaven les hostilitats marchant al ritme de la música delos aulós (un tipo d'oboe), i no és casualitat que els auletas (instrumentistes de l'aulós), dins de la societat espartana, gojaren d'un respecte particular en lloc d'una càrrega a sovint desordenada.

Epíbatas, els hoplitas navals

Inicialment es va pensar que eren arqueros navals reclutats de les classes socials més baixes d'Atenes (tetes), els epíbatas, dels que es menciona un número de dèu en cada trirreme, eren reclutats en realitat entre les mateixes classes socials miges-altes que proporcionaven als hoplitas. En l'época de l'estratego Temístocles, vencedor de la batalla naval de Salamina contra els perses, cada trirreme ateniense devia contar en una dotació de dèu epíbatas i quatre arqueros (toxotas). No obstant, a dia d'hui no està clar fins a quin punt els epíbatas eren equiparables als hoplitas normals. En la famosa batalla de Lade (494 a. C.), part de la tumult jónica (499-493 a. C.), que va anar el preludi de la primera guerra mèdica, els jonios de Quíos varen desplegar quaranta hoplitas en cada una dels seus trirremes, pero es desconeix si tots ells eren epíbatas. La superposició entre hoplitas i epibatas sembla ser més evident en la flota espartana, en la que la distinció entre la tripulació de combat espartana i la tripulació no combatent (mariners, esclaus i ilotas) és més clara. També carim d'informació sobre els tipos específics d'entrenament per a estos infants de marina. No obstant, existix informació sobre el seu us, tant com a tropes d'abordage. ya siga com "comando" per a realisar incursions amfíbies ràpides: en l'any 480 a. C., immediatament despuix de la seua victòria en Salamina, els hoplitas grecs varen desembarcar en massa en l'illa de Psitalia per a desestajar als supervivents perses atrincherats allí; en la batalla del Eurimedonte, Cimón va desembarcar als seus hoplitas i epíbatas, envalentits per la victòria en la mar, per a perseguir i donar mort als perses que fugien; En la batalla de Síbota (433 a. C.), despuix d'abandonar qualsevol intent de maniobra naval, l'enfrontament es va resoldre per mig d'una refrega d'hoplitas en les cobertes dels barcos, que es varen convertir en un camp de batalla; l'almirant espartano Teleutias va dirigir a la seua tropa d'hoplitas per a capturar els barcos atenienses durant un assalt al Pireo en el 387 a. C.

Hoplitas d'Ifricrates

El estratego ateniense Ifícrates (418–353 a. C.), que va participar en la guerra de Corinto (395–387 a. C.), va idear innovacions tàctiques i tècniques per a les seues hoplitas en la finalitat de derrotar als espartanos: preferint les tàctiques d'atac i retirada per a reduir la superioritat espartana en camp obert, va convéncer al seu colega Calias de que allaugerara la tropa d'hoplitas, armant-els en escuts més chicotets i llances més llargues, i va assumir el mando de la tropa de peltastas, a la que, no obstant, va dotar de caixco, escut més gran i llança, ademés de les habituals javalines. Este eixèrcit reformat va conseguir derrotar en camp obert als espartanos que Agesilao II havia deixat per a custodiar el port de Lequeo (batalla de Lequeo) en 391 a. C., i posteriorment conectant accions llampada efectives que varen debilitar encara més la posició lacedemonia en la regió.

Hoplitas tebanos

Artícul principal → Hegemonia tebana.

En la batalla de Delio (424 a. C.), que va formar part de la guerra arquidámica —primera part de la guerra del Peloponeso—, el estratego tebano Pagondas (?–despuix del 424 a. C.) havia desplegat a les seues tropes distribuint-les en vinticinc files, en lloc de les huit o dotze tradicionals, per a garantisar una major capacitat de penetració. Un atre estratega tebano (beotarca), Epaminondas (418–362 a. C.), va dispondre les files en cinquanta hòmens sol en el flanc esquerre —és dir, front al flanc dret (més dèbil) de l'enemic—, reduint al mínim les files del centre i de la dreta: la cridada falange oblicua (). En esta innovació tàctica, presumiblement respalada per les millores oportunes en l'armament, com llances més llargues (tal i com ya havia fet Ifícrates) i escuts curvats que permeteren el pas entre les files, Epaminondas va derrotar (371 a. C.) en la batalla de Leuctra a les forces espartanas del rei Cleómbroto I (r. 380–371 a. C.),qui va morir en el camp de batalla, lo que va garantisar a Tebas una década d'hegemonia sobre Grècia (la denominada hegemonia tebana), que, no obstant, va aplegar al seu fi quan, en la batalla de Mantinea (362 a. C.), la major batalla d'hoplitas de l'història; la batalla va terminar en un punt mort i elluent Epaminondas va resultar mort. Una atra innovació tebana que, segons alguns, es deu una volta més a l'ingeni d'Epaminondas, segons uns atres, de Górgidas, va ser el Batalló Sagrat de Tebas (), també conegut com a “batalló de la ciutat” (), un cos d'hoplitas d'èlit acuartelado en la Cadmea, la fortalea de Tebas, que es va distinguir, baix el mando de Pelópidas, contra els espartanos ya en la batalla de Tegira (375 a. C.), abans de la rotunda victòria tebana en Leuctra.

Els hoplitas fòra de Grècia

Guerrero hoplita etrusc, cap a l'any 500 a. C. Museu delouvre.

Gràcies a l'expansió dels grecs en la mar Mediterrànea i a la fundació de colónies gregues en Àsia Menor, Itàlia i atres llocs, que varen coincidir en la difusió de les polis i la reforma hoplita, el nou estil bèlic grec va tindre una gran influència en el Mare Nostrum i va involucrar a diverses civilisacions/cultures que ho havien passat per alt.

La guerra hoplítica va ser l'estil de combat predominant en gran part de la península itálica fins a principis del III, amprat sobretot per les poderoses colónies gregues allí presents, com Parténope i Siracusa, pero també pels etruscs  que disputaven als grecs el control de la Itàlia central i, posteriorment, pels romans, que varen créixer a l'ombra d'Etruria i de la Magna Grècia per a acabar sometent-les. El eixèrcit romà, inicialment estructurat segons un sistema de combat similar al homérico/heròic, ho va adoptar cap al VII per mig de la reforma militar impulsada pel rei etrusc Servio Tuli (r. 578–535 a. C.). Posteriorment, els romans varen harmonisar el seu estil de combat adoptant una organisació en manípulos més flexible, més adaptable a terrenys accidentats com els d'els Apenins. L'equipament romà també va canviar: les llances varen ser substituïdes per espases i javalines pesades, el famós pilum. Finalment, solament els triarios varen conservar la llança fins a, l'equivalent romà de la dory grega, com a arma principal, i varen continuar lluitant en falanges. No obstant, al mateix temps, en algunes zones d'Itàlia es va seguir desplegant a hoplitas "clàssics", com els mercenaris tarentinos al servici del diádoco Pirro d'Epiro (per a més informació, vore les guerres pírricas, 280-275 a. C.). Polibio, en descriure la batalla d'Heraclea (280 a. C.), menciona expressament l'enfrontament entre la falange hoplítica de Tarento i l'infanteria romana, ya organisada segons el sistema en manípulos.

Cartago, que duya molt temps lluitant contra les colónies gregues en Itàlia, com ya s'ha mencionat, havia adoptat en temps del rei Magón I (550-530 a. C.) la falange hoplita, el núcleu de la qual estava format pels ciutadans de la gran ciutat púnica, obligats a servir en el eixèrcit. Durant els sigles V i IV a. C., els eixèrcits desplegats per la Magna Grècia i els cartagineses en els seus enfrontaments en Sicília eren pràcticament iguals en composició. N'hi ha prou en considerar que en la batalla del Crimiso (341 a. C.), els cartagineses inclús varen desplegar contra els siracusanos de l'estratego Timoleón un batalló sagrat construït segons el model del tebano.

Els hoplitas grecs no desdenyaven lluitar com mercenaris en eixèrcits estrangers, com el eixèrcit de Cartago i el eixèrcit aqueménida (est va ser el cas de la expedició dels Dèu Mil de Jenofonte), a on alguns creuen que varen inspirar la formació dels "cardaces". Alguns hoplitas varen servir baix el rei ilirio Bardilis I en el IV, lo que no és inusual ya que la tendència dels ilirios a importar numeroses armes i tàctiques dels grecs era ben coneguda.

L'evolució: Hoplitas macedonios i hoplitas helenísticos

Artícul principal → Eixèrcit macedonio.

Fresca de l'eixèrcit macedonio, procedent de la tomba de Ágios Athanásios (Grècia) - sigle IV a. C.

L'eixèrcit del regne de Macedònia, reformat pel argéada Filipo II (r. 360-336 a. C.), pot entendre's com la suma de totes les evolucions que s'havien produït en l'infanteria hoplita grega fins a eixe moment. Filipo va passar la seua joventut com a rehé dels tebanos d'Epaminondas, a on va deprendre molt de les innovacions que estos havien introduït en l'art de la guerra grega, en fusionar la falange oblicua en els hoplitas d'Ifícrates, el rei va crear la falange macedonia, el núcleu de la qual estava compost pels pezhetairoi ( lit. ‘companyers de peu’), un nou tipo d'infanteria pesada que els seus hoplitas empunyaven en abdós mans la molt llarga sarisa (), una pica de sis metros de llarc, i depenien d'un escut de tamany modest que duyen en el braç, respalats per eficaces tropes d'infanteria llaugera, sempre d'inspiració ificrátea (fundada en els peltastas), i els flancs dels quals, especialment el dret, estaven protegits pels hipaspistas (, lit. ‘portadors dels escuts dels companyers)’, una força d'hoplitas d'èlit inspirada en el Batalló Sagrat de Tebas. Ademés, Filipo també va reclutar contingents d'hoplitas mercenaris grecs, ya siga proporcionats per la Lliga de Corinto, l'aliança panhelénica per mig de la qual eixercia el seu control sobre una Grècia sempre dividida entre les conflictives polis, o contractats directament per ell mateixa.

L'anomalia distintiva dels macedonios en comparació al model de guerra grec clàssic no va ser, per lo tant, l'absència d'infanteria pesada helènica, àmpliament utilisada en l'eixèrcit argéada reformat, sino més be la seua enorme dependència de les forces de cavalleria: els tradicionals hetairoi macedonios (hetâiroi, lit. ‘companyers’), la cavalleria tesalia  i la cavalleria llaugera dels prodromoi. Despuix de la mort de Filipo, el seu fill Alejandro Magne (r. 336-323 a. C.) va heretar la formidable maquinària militar creada pel seu pare i, gràcies al seu geni estratègic i la seua increible fortuna, va assegurar el considerable alvanç que li va valdre al eixèrcit macedonio una reputació d'invencibilidad que va durar dos sigles. L'única innovació d'Alejandro en l'infanteria sobre el model del seu pare va ser, poc abans de l'invasió de l'Índia, la creació dels argiráspidas (Ἀργυράσπιδες, lliteralment, ‘escuts d'argent’), una tropa selecta d'hipaspistas els escuts de la qual estaven coberts de plaques d'argent, frut del botí de la conquista de Pèrsia.

Hoplitas en els regnes helenísticos

Artícul principal → Eixèrcit helenístico.

Els diádocos (, lit. ‘successors’) que es varen repartir l'imperi d'Alejandro Magne varen importar la falange grega als seus regnes, difonent-la molt més allà de les costes del Mediterràneu, a on les colónies gregues l'havien estés inicialment (vejau, per eixemple, el sorgiment del regne Indogriego). Envolts en cinc décades de guerres a gran escala entre ells, les cridades guerres dels Diádocos (322–281 a. C.), estos últims es varen vore obligats a seguir desenrollant la maquinària bèlica greco-macedonia. En primer lloc, encara que alineaven principalment a ciutadans grecs o mercenaris greco-macedonios, es varen vore obligats a armar i entrenar també els natius dels seus regnes com hoplitas i/o falangitas greco-macedonios: per eixemple, tal va ser el cas dels machimoi() del eixèrcit ptolemaico, una casta de guerrers egipcíacs especialment entrenats per la dinastia ptolemaica (305–30 a. C.).

Com a hereu directe del seu homòlec macedonio, el eixèrcit dels antigónidas (306–168 a. C.) va seguir desplegant pezhetairoi (ara dividits en leucáspidas, en escuts blncos, i calcáspidas, en escuts de bronze, presumiblement millor entrenats) i hipaspistas (encara que eren llavors cridats simplement peltastas) fins a la seua derrota definitiva a mans dels romans en la batalla de Pidna (168 a. C.), que, no obstant, no va posar fi a les guerres macedónicas (214-148 a. C.), el desenllaç del qual no ho decidiria l'infanteria, sino la cavalleria.

Les principals innovacions en l'infanteria hoplítica varen ser obra del eixèrcit seléucida. De la mateixa manera que les demés dinasties helenísticas, també els seléucidas (312-63 a. C.) varen mantindre la falange dels pezhetairoiy l'infanteria hoplítica dels hipaspistas, coneguts entre ells simplement com argiraspidas i empleats com a tropa d'èlit i guàrdia real. No obstant, per als combats en terrenys montanyosos —molt abundants en el regne— i les accions de guerrilla, es varen desenrollar noves tropes en que les seues característiques es pot entrevore certa influència que la infanteria celta havia eixercit sobre els helens, en els qui s'havien enfrontat (per a més informació, vegen-se la invasió celta dels Balcans dels sigles V-III a. C.): en primer lloc, els tureóforos (, lit. ‘portadors d'escut tureo’), que duyen el gran escut tureos de forma ovalada, típic dels gálatas (el poble celta assentat en Àsia Menor), i estaven armats en llança, espasa i javalines; despuix, els toracitas (, lit. ‘coraceros’), similars als tureóforos pero en una armadura més pesada, una cota de malla, tipo d'armadura molt estesa entre els celtes. Estes tropes s'utilisaven com a enllaç entre l'infanteria llaugera i la falange, una forma d'infanteria mija que servia per a cobrir els estanys tàctics dels demés cossos.

Organisació i reclutament

Hoplita - V (Museus Reals d'Art i Història)

L'independència i la desunió de les polis, aixina com les seues freqüents rivalitats, varen incrementar la freqüència dels conflictes, pero al mateix temps varen llimitar l'alcanç de les guerres a nivell regional. L'escassea de mà d'obra va impedir que la majoria de les polis formaren grans eixèrcits de ciutadans-soldats o que prolongaren massa el seu servici, per a no privar als camps i tallers artesanals de la mà d'obra essencial. No obstant, s'esperava que tots els hoplitas participaren en qualsevol campanya impulsada pels dirigents de la ciutat, ya que, tal i com sostenien els grans filòsofs grecs, l'Estat ideal era una oligarquia d'hoplitas. Ya que era deure tot ciutadà grec prestar servici militar, qualsevol assamblea de ciutadans lliures era, per definició, una assamblea de guerrers: els hoplitas eren ciutadans en la batalla i ciutadans d'hoplitas en l'assamblea. El ciutadà grec, a lo manco en la Grècia clàssica, coincidia, per definició, en un hoplita.

Reclutament

La pròpia naturalea del hoplita mig —un ciutadà-soldat dedicat a la agricultura o a la artesania— ho convertia en un guerrer aficionat que podia absentar-se de la seua llar durant una temporada militar relativament breu, a sovint llimitada únicament a l'estiu. Evidentment, hi havia excepcions: els espartanos eren, de facto, soldats professionals mantinguts per l'Estat i entrenats durant tota la seua vida, que podien desplegar-se inclús en campanyes de varis anys de duració (per eixemple, ellarc sege de Platea al començ de la guerra del Peloponeso), mentres que les seues terres eren cultivades pels ilotas; els seus majors adversaris, els atenienses, solament quedaven exents del servici militar a partir dels 60 anys (una volta complits els 50, no podien participar en expedicions a l'estranger).

Els ciutadans-soldats s'organisaven en tribus que varen substituir a la banda guerrera helènica de l'Edat Obscura, dividides a la seua volta en fratría o "germandats" en una deïtat tutelar específica, que posteriorment varen ser substituïdes per noves subdivisions com el genos (lliteralment ‘família’) i la tritias (‘trenta’) L'última subdivisió de la tribu era la parròquia, solament els ciutadans en discapacitats greus estaven exents del servici militar: per eixemple, en Atenes els cojos gojaven d'exenció del servici militar obligatori, mentres que en Esparta no, i el famós rei guerrer espartano Agesilao II (r. 400-360 a. C.) era agarre.

Població

Del total de 750 polis que poblaven el centre del món grec, l'immensa majoria contava en menys de 5000 habitants, i controlava un territori d'entre 25 i 100 km² en un número de ciutadans varons adults aptes per a servir com hoplitas que oscilava entre 133 i 800. Per supost, hi havia excepcions: aquelles ciutats-estat que havien ampliat la seua hegemonia territorial, el seu territori urbanisat i el seu potencial humà per mig del ya mencionat sinecisme, aplegant a alcançar unes dimensions enormes per als estàndarts de l'época. Per damunt de totes elles, destacava Atenes en el seu territori de 2400 km², 40000 hòmens adults i una força militar de més de 20 000 hoplitas, dels quals més de 10 000 estaven efectivament disponibles per al combat i el restant destinats a activitats de guarnició, presidi, etc. Esparta lliurava la seua batalla polític-militar en unes sifres molt diferents: 6000 hoplitas en el seu màxim potencial, que varen ser disminuint progressivament fins a 1000 en el moment de major crisis, pero es tractava de "mestres de la guerra". ref name="ARTISTI"/> Corinto, una atra de les polis més poderoses, va desplegar 5000 hoplitas en la batalla de Platea. i 3000 en la batalla de Nemea (394 a. C.), durant la guerra de Corinto. Com a eixemple, es considera que en Nemea, en el campament que s'oponia als corintios, les forces totals d'Epidauro, Trecén, Hermíone i Alea desplegades junt als espartanos eren precisament 3000 hoplitas.

Entrenament i movilisació

Entrenament

Artícul principal → Efebo.

Efebo ateniense. Ilustració presa d'un kílix de ceràmica de figures roges del Museu d'Antiguetats de l'Universitat de Leipzig.

Pierre Ducrey considera que l'atletisme practicat en les palestras i els Jocs Olímpics preparava als ciutadans per a la guerra. Era, per lo tant, en els cértamenes gímnicos i la seua preparació, a on els eixercicis d'agilitat, velocitat i flexibilitat tenien com a marc la gimnàsia. Per a alguns, la carrera en armes (hoplitodromía), una de les disiciplinas atlètiques, era l'objectiu final de l'entrenament.

En casi tots les polis l'entrenament començaven a l'inici de l'any civil, generalment en estiu, en el dihuité any d'edat del ciutadà, és dir, al començ del seu efebía (). Provablement rudimentari o improvisat en la época arcaica, en la Grècia clàssica l'entrenament de l'efebo () era ya sofisticat i estava ben organisat. En Atenes, el primer dels dos anys d'entrenament consistia en un cicle d'events atlètics (atletisme llauger aixina com atletisme pesat): carreres d'antorches (lampadedromías), dansa en armadura, carrera en armadura, etc. El segon any es dedicava a l'entrenament més estrictament militar i a la realisació de servicis de patrulla (en grec, peripoloi) en el camp i de guàrdia (en la acrópolis i en les fortalees fronterices). Este entrenament militar se centrava en les tàctiques de grup, la base de l'efectivitat de la formació de falange, en poc émfasis en l'habilitat individual en les armes, fins a tal punt que instructors d'armes especialment pagats, els "hoplomachoi", impartien lliçons complementàries sobre l'us d'armes, especialment l'espasa, en el combat cos a cos: Es diu que el estratego ateniense Nicias (470-413 a. C.) va comentar que aquells que havien pagat pels servicis d'un hoplomaco es beneficiaven enormement durant els combats en espases, quan les llances es trencaven. Llevat en cas de perill molt greu per a la polis, els efebos no eren cridats a combatre abans de completar el seu entrenament.

L'entrenament dels hoplitas espartanos començava a una edat molt primerenca per mig d'un rigorós règim d'educació i entrenament basat en la disciplina i l'obediència, la "agogé" (: implicava la separació de la família, el foment de la llealtat al grup, l'entrenament per a la guerra i les pràctiques militars, la caça, la dansa i la preparació per a la vida en societat i les activitats civils. Als cinc anys, ingressaven en els barracons i practicaven danses d'entrenament ritual (les "danses pírricas"); als dotze, començaven a practicar eixercicis físics més durs i a viure en les seues raberes (aghèlai, lit. ‘raberes’); als díhuit anys començava la adultez i el espartano començava a entrenar als seus conciutadans més jóvens; als dèneu, el ciutadà ingressava en una de les sisitia (), els menjadors comunitaris composts per quinze hoplitas de diferents edats, servia durant a lo manco dos anys en la krypteia i servia a l'Estat durant un total de quaranta anys. El supervisor durant tot el periodo d'entrenament era una figura destacada de la societat espartana que, en la lliteratura grega, es denomina παιδονόμος 'paidonómos', lliteralment ‘cuidador de chiquets’. Segons la tradició transmesa per les fonts més antigues, este tipo d'educació hauria segut introduïda pel semimítico llegislador espartano Licurgo. L'objectiu final del sistema era formar hòmens física i moralment forts per a que pogueren servir en l'eixèrcit espartano La característica distintiva de la "agogé" era el seu caràcter obligatori, colectiu, organisat i impost per la ciutat. Este tipo d'entrenament era essencial per a obtindre la plena ciutadania espartana, i als adolescents que no se sometien a este règim se'ls negava l'accés als cossos d'èlit, i molt manco als magistrats, aixina com a qualsevol atre dret civil.

Homosexualitat en l'entrenament d'hoplitas

Artícul principal → Pederàstia militar en l'Antiga Grècia.

Escena pederástica en un context deportiu-militar d'una copa de figures roges, 485–480 a. C. Museu Ashmolean.

En l'antiga Grècia, dins de les forces armades i principalment dins de la falange hoplita, l'homosexualitat era generalment considerada positiva, ya que es considerava un factor que contribuïa al "ethos" del valor. Encara que l'eixemple principal i més famós d'això va ser el ya mencionat Batalló Sagrat de Tebas, un grup de soldats format expressament per amants, també hi ha proves significatives extretes de la tradició espartana del heroísmo militar, en la que existien forts vínculs afectius derivats de relacions homosexuals. Varis autors antics interpretaven el valor i la valentia que demostraven en la guerra —sobretot l'eixemple emblemàtic dels 300 espartanos en les Termópilas— com alguna cosa degut i motivat per un víncul homoerótico. Els espartanos realisaven ritos preparatoris dirigits al "demon" (en grec: δαίμων, ‘esperit diví’) de l'amor ans que les seues tropes estigueren llistes per a entrar en formació de batalla, per a animar-els a traure lo millor de sí mateixos uns d'uns atres; els espartanos estaven tan ben entrenats que lluitaven valientemente sense importar on anaren desplegats, sempre donant lo millor de sí mateixos.

No obstant, el debat cultural sobre el tema era acalorado: en el El convit de Platón, un dels interlocutors senyala que les relacions sexuals entre hòmens aumenten el valor en el camp de batalla; Jenofonte, en El convit, encara que no critica les relacions sentimentals entre companyers d'armes, ridiculisa a aquells soldats —com els espartanos i els tebanos— que les varen convertir en l'únic pilar fonamental de la seua formació militar, etc. En el cas específic del Batalló Sagrat, se supon que va ser l'estratega tebano Pamenes qui va recolzar la necessitat d'una organisació militar basada en parelles d'amants en la màxima «Un eixèrcit cimentat en l'amistat fundada en l'amor jamai podrà ser derrotat»; analisat per Dover  i Crompton. L'historiador David Leitao, no obstant, ha senyalat que Plutarco, l'historiador més exhaustiu sobre la batalla de Queronea (338 a. C.), en la que Filipo de Macedònia (flanquejat per un jovencísimo Alejandro) va aniquilar als tebanos i atenienses i va massacrar al Batalló Sagrat, utilisa térmens vagos, com «aixina es diu», en relació en el fet de que el comandant de Tebas organisara les seues unitats militars en parelles masculines unides sentimentalmente.

Tenint en conte estes consideracions i el debat que encara hui seguix viu, queda clar que, en el context general de la pederàstia (en grec antic: παιδεραστία) practicada en l'Antiga Grècia, l'objectiu de la qual era essencialment pedagògic, un mig en el que, a través d'Eros, es treballava per a la formació de ciutadans nobles i bons, l'entrenament militar va ser un dels àmbits d'aplicació. Com ya s'ha senyalat, una bona preparació dels ciutadans per a la guerra era essencial en la formació de la societat grega, una matèria indisolublemente lligada a les demés que més caracterisaven a la cultura clàssica, pel gran número de guerres —sobretot internes— que havien afectat a la península de les polis i per a les que, precisament, havia sorgit la figura del hoplita en la finalitat de contindre-les i resoldre-les. Com a ciutadà-soldat, el soldat d'infanteria grec clàssic, en els seus anys de formació, es trobava en el centre d'un sistema en el que la pederàstia era responsable de cultivar la seua valentia i les seues habilitats de combat, de modo que l'entrenament militar pronte es va convertir en part inseparable d'ella. El erastés era el principal responsable de l'entrenament militar del seu erómeno, entre atres coses perque tradició grega de casar-se a una edat relativament tardana (en el cas dels hòmens) significava que, quan un jove alcançava l'edat d'allistament, el seu pare solia ser massa major per a poder eixercitar esta tasca d'educació en l'amor a la pàtria.

El "sistema pederástico" abans descrit formava partix integrant de la agogé espartana. No és casualitat que Esparta siga considerada la primera polis en haver practicat la desnudez atlètica, un sistema d'entrenament físic que es portava a terme en paral en les activitats més formals que exigia la pederàstia. A l'amant o companyer de major edat se li donava el nom de εἴσπνηλος («eispnelos», lit. «inspirador»), és dir, aquell que, en amorosa gràcia, ompli al seu favorit de virtut i valor, mentres que a l'amat o companyer més jove se li coneixia en el nom de ἀίτας/aïtas (lit. ‘pertanyent a’).. El eispnelos era responsable davant els éforos la més important de les magistratura espartanas, de la formació del jove amat: és coneguda l'anècdota d'un espartano multat pels éforos perque el seu amat havia escomençat a plorar durant un entrenament, lo que posava de manifest un caràcter massa femení atribuible a una falta d'educació per part de l'amant.

Movilisació

En les polis en un govern constitucional, la guerra, de la mateixa manera que qualsevol atre assunt de debat polític, era una decisió que prenia l'assamblea de ciutadans varons. En les ciutats governades per un rei o un tirà, en canvi, la guerra era una decisió del autarca, en major o menor respal del seu Consell. Els hoplitas es movilisaven llavors de dos maneres: (1) la pandemei, és dir, la movilisació massiva de tot el poble (en grec: ‘donem’) apte per a les armes; i (2) una expedició d'efectius (i duració) llimitats, seleccionats dins d'una determinada classe d'edat: per eixemple, l'en tois eponymois (lliteralment, per ‘epónimos’) en Atenes; ; i la «hêbê» (lliteralment, «de la plenitut de la vida») en Esparta. En Atenes, també es practicava l'en tois meresin (convocatòria a les armes), és dir, solament d'una part de la tribu.

Una volta movilisats, els eixèrcits grecs marchaven directament al seu destí. Els hoplitas solien anar acompanyats dels seus esclaus (ilotas en el cas dels hoplitas espartanos), que servien com skéuphoroi (lliteralment, ‘portadors d'equipage’), una funció que rara volta s'assignava a parents més jóvens, pero l'equipage pesat i l'equip per a les llargues campanyes es transportaven en carros.

A voltes, els contendents acordaven de bestreta el camp de batalla. Les batalles es lliuraven en terreny pla, i els hoplitas preferien lluitar en terreny elevat a abdós costats de la falange, per a que la formació no poguera ser rodejada. Açò va ocórrer en la batalla de les Termópilas (480 a. C.), al començ de la segona guerra mèdica, no per mutu acort de les parts, sino perque els espartanos, allí al front d'un cos d'eixèrcit panhelénico, varen poder aprofitar un estret pas coster per a organisar la resistència a l'alvanç del massiu eixèrcit aqueménida resistint a l'enemic durant tres dies a pesar de la seua clara inferioritat numèrica.

Estratègia

Bust de l'estratego ateniense Pericles. Museu Pio-Clementino.

Les batalles entre polis es planificaven deliberadament per a ser decisives en el context general de la guerra ràpida. El camp de batalla era intencionadament pla i lliure d'obstàculs, per a facilitar l'alvanç de les falanges d'abdós bandos. Solien ser enfrontaments breus entre eixèrcits de tamany similar, i exigien un alt grau de disciplina. A lo manco en el primer periodo clàssic, quan la cavalleria estava present, la seua funció es llimitava a protegir els flancs de la falange, perseguir a l'enemic derrotat i cobrir la retirada, si era necessari. En les batalles també participaven forces d'infanteria llaugera, principalment per a llançar proyectils (arqueros —toxotas, psiloi i peltastas—, pero la seua funció era relativa: enfrontaments directes en les tropes llaugeres enemigues i fòc de cobertura, especialment en els flancs i la retaguàrdia de la falange. Els ciutadans més ilustres entre les files dels hoplitas i el propi general, el strategos (), varen dirigir a l'eixèrcit des del front, arriscant la seua pròpia seguritat (com ya s'ha mencionat, en els crucials enfrontaments de Leuctra i Mantinea, elíder espartano Cleómbroto I i el tebano Epaminondas havien perit respectivament en la lluita), un atre factor que va fer que els enfrontaments anaren tan decisius.

Estes brutals i decisives batalles es regien per una precisa estratègia de devastación, més teòrica i ideològica que pràctica, a lo manco fins a la guerra del Peloponeso, que tots els estrategues coneixien i practicaven. L'objectiu de la campanya ofensiva (lo més breu possible per a permetre als hoplitas retornar als seus camps i tallers, com ya es va explicar) era obligar a l'enemic defensor a acceptar la batalla quant abans i a no refugiar-se despuix de les seues muralles. La clau per a moure'ls era amenaçar i, si era necessari, destruir els seus camps, horts i olivares. El defensor, en eixe moment, o be acceptava el choc entre falanges que descriurem més alvance (també i aparentment sobretot per una qüestió d'ètica guerrera de no acceptar els peus d'estrangers en sol agrícola), o es rendia: en el 424 a. C., per eixemple, el espartano Brásidas va convéncer a Acant de traïcionar a Atenes amenaçant la seua collita. En tal context, els habitants del Peloponeso, les collites del qual maduraven abans que les del Ática, tenien ventaja si declaraven la guerra a una polis del nort. Lo que s'acaba de descriure ben va poder haver segut vàlit a finals de la Edat Obscura helènica, quan, com era d'esperar, Grècia es va vore afectada pels enfrontaments entre innumerables polis chicotetes a l'ombra de les grans ciutats-estat que creixien en població i territori gràcies al sinecisme. El món que es va vore trastocado pels acontenyiments dellarc conflicte del Peloponeso va introduir en Grècia eixemples molt més significatius de devastación i desgast.

Tàctiques i armament

La falange

Artícul principal → Falange.

Falange en combat representada en una ánfora tirrena de figures negres, cap al 560 a. C. Staatliche Antikensammlungen.

La falange hoplitíca de la Grècia clàssica era una formació tàctica en la que els infants s'alineaven en files tancades. A pesar d'esta definició genèrica, la disposició real dels infants, tant durant la marcha com en les distintes fases del combat, podia variar. Una formació més oberta, per a accions de càrrega o flanquege, podia prevore una separació entre els hoplitas d'uns 90 cm, en el gran escut en posició horisontal, és dir, pràcticament pegat al cos, i les llances proyectades cap a davant. La formació més compacta, en l'escut en posició oblicua i, per lo tant, la distància entre els hoplitas reduïda a uns 45 cm, hauria permés al soldat de la llínea atrassera flanquejar en la seua llança la del seu companyer de la fila davantera, a costa d'un alvanç més llent i complex, és dir, que requeria molta disciplina, pero ideal per a garantisar que, en el moment de l'impacte, la primera fila de guerrers, els cridats protóstates, contara també en el respal de les armes dels seus companyers en un mur d'escuts i una massa de puntes de llança dirigides cap a l'enemic; en definitiva, un objectiu difícil d'alcançar en un assalt frontal. La formació tancada permetia, ademés, que un major percentage de soldats participara activament en el combat en un moment donat, en lloc de sol els que es trobaven en primera fila.

L'unitat bàsica de la falange era la enomotía (lliteralment, ‘grup de juramentados’’), vintiquatre soldats disposts en tres columnes d'huit hoplitas liderades per un enomotarca, recolzat per un comandant de retaguàrdia cridat ourago. Quatre enomotías formaven un loco baix el mando d'un locago, una espècie de precursor de la centuria romana i el seu oficial, el centurión. Varis locos s'agrupaven en unitats majors, com la taxis ateniense o la mora espartana. No obstant, és frut de teories, donada la falta d'informació adequada al respecte i per l'indubtable existència de variants regionals i d'evolucions. Partint de la premissa de que eloco era la subdivisió principal de l'eixèrcit, el seu potencial i la seua estructura interna podien modificar-se: en la Esparta arcaica, la enomotía estava composta per xixanta hòmens dividits en dos tritís de trenta hòmens; segons Heródoto, els espartanos varen desplegar cinc locos de 1000 hoplitas cada u en Platea (479 a. C.); no obstant, segons Tucídides, la força general d'Esparta s'hauria reduït a uns 2500 hoplitas en Mantinea (418 a. C.); en l'any 403 a. C. es va portar a terme la reforma de la mora, etc.

Enomotía espartana en 36 soldats, en tres files de 12 soldats en fondo, com atesta Jenofonte (VI.4.12); el enotomarca en escut i penacho de color negre.

La falange és un eixemple de formació en la que el combat singular i unes atres formes individualistes de batalla es varen suprimir pel ben comú. En les batalles de Grècia descrites en la Ilíada, les paraules i accions d'héroes extremadament poderosos, els "campeons", varen canviar el rumbo de la batalla. En lloc de contar en héroes individuals, la guerra grega clàssica es basava en la comunitat i l'unitat dels soldats. En amics i familiars espentant a abdós costats i l'enemic formant un sòlit mur d'escuts al front, el hoplita depenia en gran mida del compromís i la fortalea mental inclús més que de l'habilitat tècnica de combat (encara que açò no es subestimaba ni s'ignorava, com se senyala en la secció "Entrenament"). En formar un mur humà que proporcionava una armadura comuna i poderosa, els hoplitas es varen tornar molt més eficaços a costa de poques baixes. Per lo tant, els hoplitas tenien que ser molt disciplinados i se'ls ensenyava a ser lleals i resistents, ya que tenien que confiar en els seus veïns per a la protecció mútua. De fet, la falange no podia ser més forta que el seu esclavó més dèbil, i la seua eficàcia depenia de lo ben que els hoplitas conseguiren mantindre la formació i la posició en el fragor de la batalla. Quant més disciplinado i valent era l'eixèrcit, més provable era que ixquera victoriós. Com es vorà més alvance, a sovint els enfrontaments entre les polis es resolien en la fugida d'una de les dos faccions en acabant de que la seua falange haguera trencat la formació.

La batalla

L'alvanç de la falange (en grec: ephodos) va ser un dels moments més crítics. Segons Tucídides, casi tots els eixèrcits varen tindre grans dificultats per a mantindre les seues files durant l'alvanç, en l'única excepció dels espartanos, que marchaven al compàs dels seus flautistes. Era un moment sumament delicat, ya que els obstàculs naturals o els trayectes especialment llarcs podien comprometre l'orde de les files i fer que la falange es presentara davant l'enemic desordenada o poc compacta: en una de les operacions de la batalla de Siracusa (hivern de 415-414 a. C.), el estratego siracusano Diomilo va cometre l'error de fer marchar al seu falange, ya desplegada, durant 25 estadis (7-8 km), presentant-la desordenada davant l'enemic, que la va fer péntols. A sovint era la por lo que trencava les files de la falange abans del choc.

Poc abans de l'enfrontament pròpiament dit, és dir, de la càrrega, s'oferia un sacrifici ritual, la sphagia: en el cas dels espartanos, se sacrificava una cabra a Artemisa Agrótera. Quan les dos falanges es trobaven a uns 3 o 4 estadis (poc més de mig quilómetro) de distància, els hoplitas entonaven el peán, l'himne sagrat del deu Enialio, patró de les batalles. La càrrega pròpiament dita s'ordenava quan les dos falanges estaven a un estadi (180 m) de distància, i llavors la primera llínea dels hoplitas, els protóstates, corrien cap a davant llançant el seu crit de guerra: ¡Eléu!. La senyal es donava a discreció del "strategos", qui, en este moviment, eixercitava un paper fonamental en l'enfrontament: se sap que el ateniense Ifícrates considerava la càrrega el moment culminant de la batalla, i en la cridada batalla sense llàgrimes (368 a. C.) la càrrega dels espartanos va ser suficient per a posar en fuga als arcadios.

La "tempestat de llances", d'un kílix àtic de figures negres anterior al V. Museu Arqueològic Nacional d'Atenes

En el moment del choc, els protóstates d'abdós falanges es acercabann a distància d'atac, mentres que arqueros, psiloi i peltastas llançaven pedres i javalines des de darrere de les seues llínees. Els escuts chocaven, mentres cada bando intentava fer retrocedir a l'atre, i els protóstates s'enredraven en lo que Sófocles va denominar la «tempestat de llances», apuntant a la gola, les cuixes i els engonals, mentres intentaven mantindre la seua posició. Quan les llances es trencaven, lo que era alguna cosa molt comú, canviaven a la lluita en espases, en un combat cos a cos cada volta més propenc i a sovint caòtic. Les files atrasseres recolzaven als protóstates estenent els seus llances i espentant en la barrera dels seus escuts, en esment, per a mantindre'ls estables i en el seu lloc, no per a pressionar-els contra l'enemic. Els soldats de la retaguàrdia, llunt del combat, animaven a la primera llínea, ya que els hoplitas solien ser membres propencs de la comunitat. Per lo tant, la desbandada durant la batalla era causada per la fugida de la retaguàrdia, ya que la primera llínea era lliteralment incapaç de mamprendre la retirada. En certs moments, es donava l'orde d'alvançar colectivament un cert número de passos cap a avant (des de mig pas fins a varis passos) a la falange o a una part d'ella, el famós othismós, aixina, en alvançar, la falange utilisava el seu pes colectiu per a fer retrocedir la llínea enemiga i trencar la seua formació, aixina com la seua moral. Els othismós podien ser múltiples, pero segons els relats dels autors grecs, sembla que estos es calculaven i coordinaven cuidadosadament. En el caos de la refrega, sobretot si es té en conte que fins al V, els hoplitas no duyen distintius identificatius concrets, les órdens s'entenien perque es transmetien per mig de consignes específiques que el estratego comunicava als hoplitas abans de la batalla.

Provable hoplita espartano de la crátera de Vix - c. 500 a. C. Musée du Pays châtillonnais.

El hoplita portava el seu escut en el braç esquerre, protegint-se a sí mateix i al companyer que tenia a la seua esquerra. En conseqüència, els hòmens situats en l'extrem dret de la falange solament contaven en protecció parcial, lo que semblava ser el punt dèbil de la formació. Per lo tant, era obvi atacar a l'enemic pel flanc dret, ademés d'assegurar que durant la marcha i la batalla la falange no es desviara massa cap a la dreta (ya que els hoplitas intentaven permanéixer darrere de l'escut del seu veí) i desplegar als soldats més experimentats i capaços en el flanc dret.

En quant es trencava una de les llínees, els derrotats fugien del camp de batalla, a voltes perseguits pels psiloi, els peltastas i els ginets, i atres voltes pels hoplitas vencedors. La disposició dels hoplitas en llínees de 4 a 8 de fondo, era necessària per a evitar que s'obrira una brechal. En la batalla dels Murs Llarcs de Corinto, que va formar part de la citada guerra de Corinto, els argivos derrotats es varen retirar en desorde davant la falange espartana, que els va acorralar contra les muralles i els va massacrar. No obstant, la persecució portada a terme per la falange era un arma de doble tall que podia canviar el rumbo de la batalla, per lo que era cuidadosadament gestionada per el "strategos", qui, no per casualitat, tenia la seua pròpia senyal de trompeta (salpinx). En general, les baixes de l'eixèrcit que trencava les files eren altíssimes: un 14 % per als derrotats front al 5 % dels vencedors. Si un hoplita conseguia escapar, a sovint es vea obligat a desfer-se del seu voluminós escut, lo que li feya caure en desgràcia davant els seus amics i familiars (que li recordarien eixa vergonya durant tota la seua vida) i li convertia en un rhipsaspis (ρίψασπις), «el que tira l'escut».

Equipament

Armadura hoplita exhibida en el Museu Arqueològic de Corfú. Note's les incrustaciones d'or entorn a l'àrea pectoral en el peto de bronze del centre de la vitrina. El caixco dalt a l'esquerra és una versió restaurada del caixco oxidat de la dreta.

Els hoplitas són sense dubte un dels eixemples més famosos d'infanteria pesada de l'història, encara que esta afirmació no és del tot correcta. De fet, per a formar part de les files dels hoplitas bastava en presentar-se a la cridada en l'escut i la llança, sense que fora obligatori dur l'armadura completa.</ref>

A diferència dels hoplitas, atres soldats d'infanteria de l'época solien dur armadures relativament llaugeres. Els soldats perses, històrics adversaris dels grecs, anaven armats en arc compost, llança curta, espasa (acinaces o astral de guerra (sagaris), escut de vímen i coraza de pell. La seua tàctica consistia en debilitar a l'adversari en fleches per a despuix assestar-li el colp final en llances, espases i sagaris. La primera llínea de l'infanteria persa, la «sparabara», estava armada en arcs, llances més llargues i robustes, encara que més curtes que les llances gregues, i escuts molt més amples i grossos (similars al pavés migeval), els spara, d'ahí el seu nom, en la finalitat de protegir a les files atrasseres. La cavalleria aqueménida, que solia desplegar-se en els flancs de l'infanteria pero que, tàcticament, es gestionava en tasques molt més actives (a voltes preponderants) que la grega, estava composta per experts arqueros montats i equipats en armadura. Front a tals oponents, l'armadura més pesada (inclús solament l'escut) i les llances més llargues otorgaven als grecs una clara superioritat en el combat cos a cos, aixina com una protecció raonable contra els atacs a distància.

Armadura

AP

Panoplia grega en caixco, 340–330 a. C. Museu d'antiguetats de Leiden.

El hoplita tenia que proveir-se del seu propi equipament:

Sabem, per eixemple, que un decret ateniense de finals del VI exigia als colon de Salamina equipar-se en una panoplia per valor d'a lo manco 30 dracmes. Per lo tant, solament aquells que podien permetre's tals armes lluitaven com hoplitas. De la mateixa manera que en l'eixèrcit de la República romana, les classes miges constituïen la major part de l'infanteria. L'equipament no era homogéneu, encara que sense dubte varen sorgir tendències en els dissenys generals en el temps i entre les ciutats-Estat. Els hoplitas vestien armadures fetes a mida i els seus escuts estaven decorats en emblemes familiars o de clan, encara que en anys posteriors estos varen ser reemplaçats per símbols o monogrames de les ciutats-estat. L'equipament podia transmetre's de generació en generació, ya que la seua producció era costosa.

Com ya s'ha mencionat, el hoplita no necessàriament tenia que presentar-se en l'assamblea en armadura: era suficient en que es presentara armat en un escut i una llança. Quan estava present duya la coraza hoplítica, de tipo campana o musculada, i constava de dos peces: una frontal per a protegir el pit i la pancha, el tórax (en grec: θώραξ), i una atra atrassera per a protegir l'esquena, el epibraxiōníos (en grec: ἐπιβραξιωνίος). Estava feta de bronze massiç per a els qui podien permetre-li-ho. Baix del tórax, la zona inguinal i les cuixes estaven protegides pels pteruges (πτέρυγες, lliteralment ‘’plomes), una falda formada per dos files superpostes de tires de cuiro que podien llastrar-se en làmines de bronze. La coraza de lli textilli, el linotórax, s'utilisava més de lo que es creu, no solament perque era més econòmica i oferia una protecció acceptable a pesar de les seues 0,5 cm de gruixa, sino també perque la funció més estrictament defensiva recaïa en l'escut.

El hoplita llaurador-artesà de classe baixa no podia (ni devia) permetre's cap armadura i normalment solament duya en si per al seu defensa personal un escut i, potser, un caixco, en un pes total d'al voltant de 9 kg. Els hoplitas més rics de la classe alta s'equipaven en coraza, caixco de bronze en carrilleras , cnémidas () i, possiblement, també avambrazo (), tot fet de bronze. El conjunt d'estos elements defensius i armes es dia panoplia (grec: πανοπλία, lit. ‘armadura completa’, de πᾶν pa ‘tot’ i ὅπλον hòplon ‘arma’) i pesava, segons les estimacions més recents, 18-22 kg, o 14-21 kg si l'armadura estava feta de lli.

• 
  Hoplita posant-se l'armadura, cara A d'un ánfora panzuda de figures roges, 510-500 a. C., Staatliche Antikensammlungen (Inv. 2308). Munich.

En els vinticinc anys compresos entre el 450 i el 425 a. C., els espartanos varen abandonar l'us de l'armadura, un comportament que pronte varen imitar els demés grecs, en benefici d'una major movilitat, pero en la década del 360 a. C. l'armadura va tornar a utilisar-se, provablement com a resultat dels canvis tàctics introduïts pels tebanos.

Un element distintiu de l'indumentària del hoplita, casi icònic, és el caixco () La seua apariència va canviar significativament en el pas dels anys. Els caixcos ilirio i corintio varen tindre un èxit inicial, sent este últim potser el caixco grec per excelència: cobria tot el cap i el coll, en obertures per als ulls i la boca. Les variants posteriors varen ser més llaugeres: el caixco calcídico, el casque àtic i el caixco frigio, este últim desenrollat en un context de la Magna Grècia. Durant el V, a l'hora que abandonaven la coraza, els espartanos també varen escomençar a usar un nou tipo de caixco cònic, cridat «caixco pileado», en la mateixa forma que el tocat de feltre cridat píleo. El caixco frigio, per un atre costat, hauria tingut molt èxit entre les tropes macedonias. El "kranos" solia estar decorat en una, a voltes més d'una, cresta feta de crin de cavall o banyes d'animals (inclús orelles falses de bronze) i podia, com atres components de la panoplia, estar pintat en colors vivaces.

• 
  Caixco corintio, c.500 a. C. circa (British Museum)
• 
  Caixco frigio, IV. Museu Nacional d'Història de Bulgària.

La qüestió del calcer que usaven els hoplitas mereix una menció aparte. Els historiadors de l'art solen argumentar que l'art grec representa als soldats descalzos per convenció artística. En realitat, sobretot en el periodo clàssic primerenc, els hoplitas marchaven descalzos perque, en la seua majoria, eren llauradors acostumats a treballar descalzos en el camp. Durant la agogé, els espartanos inclús prohibien als chiquets usar sabates per temor a que els seus peus es tornaren massa delicats. Les botes en cordoneres de cuiro es duyen en hivern, per a protegir-se de la fredor o per a les marches i les caceres per terrenys coberts de xares.

Escut

Hoplon d'un hoplita espartano, c. 425 a. C. Museu de l'Àgora d'Atenes.

Els hoplitas portaven una forma particular d'escut (aspis) cridat escut argivo o escut cóncau, incorrectament cridat per alguns hoplon, de la paraula que genèricament significa ‘arma’. L'escut hoplita media entre 80 i 100 cm de diàmetro i pesava entre 6,5 i 8 kg. La construcció d'este gran escut també va ser possible gràcies a la seua forma, que permetia recolzar-ho sobre el muscle. L'escut es ensamblaba en tres capes: la central era de fusta grossa, l'exterior, orientada cap a l'enemic, de bronze, i l'interior, de cuiro. L'element distintiu de l'escut argivo era el seu empuñadura (la cridada "empuñadura argiva"): la empuñadura pròpiament dita, la antilabē, se situava a lo llarc de la vora, Estos dos punts de contacte impedien que l'escut es balancejara lateralment en ser colpejat, per lo que els soldats rara volta perdien els seus escuts. Açò permetia al hoplita una major movilitat en l'escut, aixina com la capacitat d'aprofitar les seues capacitats ofensives i brindar un millor respal a la falange. Estos nous escuts eren l'equip essencial per als hoplitas i els definien: com era d'esperar, no tots els hoplitas tenien la panoplia completa (especialment el car "tórax" de bronze), pero tots els soldats estaven equipats en l'escut adequat, la seua verdadera "arma" (), se'ls considerava hoplitas.

Una variant alternativa de l'aspis redó que s'usava en Beòcia era el escut beocio, caracterisat per escotaduras en els costats, provablement tant per a aforrar en costs de producció com per a facilitar el pas de les llances dels hoplitas desplegats en les files atrasseres.

Com es prevea, la superfície de l'escut, de la mateixa manera que la de la possible armadura, estava decorada en emblemes del clan —pero solament a partir del V— de la ciutat: els espartanos gravaven una lambda (Λ, λ) en la seua aspis; els atenienses en un mochuelo, símbol del seu Atenea Polias, etc.

Llança

Hoplitas mostrats en dos posicions d'atac, en agarre de la mà cap a dalt i cap a avall.

L'arma ofensiva principal del hoplita era una llança de 2,5 a 4,5 m de llarc i 2,5 cm d'ample, cridada dory. El hoplita l'empunyava en la mà dreta, mentres que en l'esquerra sostenia un escut. La punta de la llança solia tindre forma de full de ferro curvada, mentres que la part posterior tenia un regatón de bronze o una punta similar a un arpón cridada sauroter (lliteralment, ‘mata-fardachos’), que s'usava per a clavar la llança en el sol. També s'usava com a arma secundària en cas que la punta de la llança es trencara, o des d'arrere per a arrematar als oponents caiguts mentres la falange alvançava sobre ells. Ademés d'usar-se com a arma secundària, el sauroter també servia per a equilibrar la llança. L'asta de la dory estava feta de fusta de fresno llaugera i resistent.

Puntes de dory i sauroter - sigles VII-V a. C. Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

Entre els historiadors existix un debat sobre si els hoplitas usaven els seus llances per damunt o per baix del braç. Normalment, els soldats les sostenien per baix del braç en acostar-se, pero una volta que entrabar en contacte directe en un oponent, les sostenien per damunt del braç, llests per a atacar. Sostindre la llança per baix del braç hauria resultat en estocades menys potents pero més controlades, i viceversa. Sembla provable que s'usaren abdós moviments, depenent de la situació. Si era necessari atacar, un moviment per damunt del braç tenia més provabilitats de trencar les defenses de l'oponent. L'estocada ascendent era més fàcil de desviar per l'armadura per la seua menor palanca. En defensa, el moviment per baix del braç oferia major absorció d'impactes i podia colocar-se baix el muscle per a una màxima estabilitat. Un moviment per damunt del braç hauria permés una combinació més efectiva d'aspis i dory si el mur d'escuts es derrocava, mentres que un moviment per baix del braç hauria segut més efectiu quan l'escut necessitava entrellaçar-se en els escuts veïns en la llínea de batalla. Els hoplitas en les files atrasseres casi en seguritat haurien assestat colps durant la càrrega. Les files atrasseres sostenien les seues llances baix els braços i alçaven els seus escuts en ànguls cada volta més pronunciats. Esta era una defensa eficaç contra els proyectils, ya que desviava la seua força.

Espasa

Els hoplitas també portaven una espasa curta d'orige micénico, el xifos (), en un full recte de doble tall, pero posteriorment es varen introduir tipos més llarcs i pesats. La baïna de l'espasa es dia koleos (en grec: κολεός).

L'espasa curta era un arma secundària, utilisada quan les llances es trencaven o es perdien, o quan la falange es dispersava. El xifos solia tindre un full d'uns 60 cm de llarc, reduïda a 30-45 cm en el cas del xifos espartano, dissenyat per a aprofitar la pressió que es produïa quan dos llínees d'hoplitas es trobaven, espentant-les per mig de les breches en la muralla d'escuts cap a l'engonal o la gola desprotegides de l'enemic, quan no hi havia espai per a blandir una espasa més llarga. Un arma tan chicoteta es va tornar especialment útil en acabant de que molts hoplitas escomençaren a abandonar la seua armadura durant la guerra del Peloponeso.

Com a alternativa, els hoplitas també podien dur el kopis, un gavinet pesat en un full curva i un tall cóncau dissenyat per a les forces de cavalleria.

Bibliografia

• Garlan, Yvon (2003). La guerra en l'Antiguetat, Madrit: Aldebarán Edicions. ISBN 84-95414-31-7.
• Brizzi, Giovanni (2002). Il guerriero, l'oplita, ilegionari. Gli eserciti nel mondo classico (en it), Il mulino. ISBN 88-15-08907-1.
• Brizzi, Giovanni (2004). (en fr), Éd. du Rocher.
• Ducrey, Pierre (1999). Guerre et guerriers dans la Grèce antique (en fr), Hachette. ISBN 2012705308.
• Fields, Nic (2011). Guerra sul mare (en it), Osprey Publishing.
• Fields, Nic (2011b). (en it), Osprey Publishing.
• Fields, Nic (2010). Termopili, la resistenza dei 300 (en it), Osprey Publishing.
• Hanson, Victor Davis (2018). Una guerra diversa dona tutte li atre. Menja Atene i Sparta combattevano nel Peloponneso (en it), Mondadori. ISBN 9788852086694.
• Hanson, Victor Davis (1990). (en it), Mondadori.
• Heckel, Waldemar; Jones, Ryan (2010). Guerrieri macedoni (en it), Osprey Publishing.
• Sekunda, Nicholas (2011). Opliti, guerrieri dona leggenda (en it), Osprey Publishing.
• Sekunda, Nicholas (2011b). (en it), Osprey Publishing.
• Sekunda, Nicholas (2010). Guerrieri spartani (en it), Osprey Publishing.
• Anderson, J. K. (1991). 1. Hoplite Weapons and Offensive Arms (en en), pp. 15-37.
• Cartledge, Paul (2013). 3. Hoplitai/Politai: Refighting Ancient Battles (en en).
• Cartledge, Paul(1977).The Rivista of Hellenic Studies.97: 11-27.doi:10.2307/631018.(en en)
• Connolly, Peter (1988). Greece and Rome at War (en en), Madconald & Company Ltd.
• Crowley, Jason (2012). The Psychology of the Athenian Hoplite: The culture of combat in classical Athens (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-1-107-02061-0.
• Goldsworthy, Adrian(1997).War in History.4: 1-26.doi:10.1177/0968344597004001017.(en en)
• Hanson, Victor Davis (1998). Warfare and Agriculture in Classical Greece (vol. 40) (en en), University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-21025-5.
• Hanson, Victor Davis (1995). The Other Greeks: The family farm and the agrarian roots of western civilization (en en), University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-20935-4.
• Herzogenrath-Amelung, Tristan(2017).Història: Zeitschrift für Alte Geschichte.Franz Steiner Verlag.66(1): 45-64.(en en)
• Jackson, A. H. (1991). 9. Hoplites and the Gods : the dedication of captured arms and armour (en en).
• Kagan, Donald; Viggiano, Gregory (2013). Men of Bronze: Hoplite warfare in ancient Greece (en en), Princeton University Press.
• Kagan, Donald; Viggiano, Gregory (2013b). 1. The Hoplite Debat (en en), pp. 1-56.
• Krentz, Peter (2013). 7. Hoplite Hell : How Hoplite Fought (en en), pp. 134-156.
• Krentz, Peter(2002).ascsa. edu. gr/uploads/media/hesperia/3182059.pdf «Fighting by the rules: The invention of the hoplite agôn».Hesperia.71: 23-39.Consultat el 2026-06-28.(en en)
• Lazenby, J. F. (1993). The Defence of Greece 490–479 BC (en en), Aris & Phillips Ltd.. ISBN 0-85668-591-7.
• Matthew, Christopher (2012). A Storm of Spears: Understanding the Greek Hoplite at War (en en), Pen & Sword Book. ISBN 978-1-7815-9422-3.
• O'Connell, Robert L. (2002). org/details/isbn_9780684844077 Soul of the Sword (en en), Simon and Schuster. ISBN 0-684-84407-9.
• Rockwell, Nicholas Ryan (2008). The Boeotian Army: The Convergence of Warfare, Politics, Society, and Culture in the Classical Age of Greece (en en), ProQuest. ISBN 978-1-109-02125-7.
• Roisman, Joseph (2011). org/details/ancientgreecefro0000rois Ancient Greece from Homer to Alexander (en en), Blackwell Publishing. ISBN 978-1-4051-2776-9.
• Schwartz, Adam (2013). 8. Large Weapons, Small Greeks: The Practicalimitations of Hoplite Weapons and Equipment (en en), Duckworth, pp. 157-175.
• Snodgrass, Anthony (2013). 4. Setting the Frame Chronologically (en en), pp. 85-94.
• Snodgrass, Anthony (1967). org/details/armsarmourofgree0000snod Arms and Armour of the Greeks (en en), Cornell University Press.
• Snodgrass, Anthony(1965).The Journal of Hellenic Studies.85: 110-122.doi:10.2307/628813.Consultat el 2026-06-29.(en en)
• Van Wees, Hans (2013). 11. Farmers and Hoplites : Models of Historical Development (en en), pp. 222-255.
• Van Wees, Hans (2000). org/details/greekwarfaremyth0000wees Greek Warfare: Myth and Realities: Myths and Realities (en en), Duckworth.

Enllaços externs

• blogspot. com/2008/09/gerreros-el-hoplita. html Guerra en l'antiguetat, Pàgina d'Història. Artícul detallat sobre el hoplita.
• Thomas R. Martin: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de la época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
  • Apartat perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A1999.04.0009%3Achapter%3D5%3Asection%3D16 The baix-called Hoplite Revolution (La cridada "revolució dels Hoplitas").
• Echeverría Rei, Fernando(2005-09-15).Studia historica.ISSN 0213-2052.Consultat el 2026-06-28.