Anar al contingut

Primera guerra mèdica

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Primera guerra mèdica

La primera guerra mèdica va consistir en la primera invasió persa de l'Antiga Grècia, durant el transcurs de les guerres mèdiques. Va començar en 492 a. C., i va concloure en la decisiva victòria ateniense en la batalla de Marató en 490 a. C. L'invasió, que va constar de dos campanyes distintes, va ser ordenada pel rei persa Darío I, fonamentalment en l'objectiu de castigar a les polis (ciutats) d'Atenes i Eretria. Estes havien recolzat a les ciutats de Jonia durant la tumult jónica contra el govern persa de Darío I. Ademés d'una acció de represàlia davant la seua actuació en el tumult, el rei aqueménida també va entrevore l'oportunitat d'estendre el seu imperi en Europa i assegurar la seua frontera occidental.

La primera campanya (492 a. C.) va ser dirigida per Mardonio, qui va tornar a subyugar Tracia i va obligar a Macedònia a ser vassalla del regne de Pèrsia. No obstant, el progrés de l'expedició militar va ser impedit per una tormenta que va sorprendre a la sura del general persa mentres costejava el mont Athos. El següent any, havent donat mostres de les seues intencions, Darío va despachar embaixadors a totes parts de Grècia demanant la sumissió. Va rebre la mateixa de totes llevat Atenes i Esparta, les quals varen eixecutar als embaixadors. En Atenes desafiant i Esparta en guerra contra ell, Darío va ordenar una campanya militar per al següent any.

La segona campanya (490 a. C.) va estar baix el mando de Datis i Artafernes. L'expedició es va dirigir primer a l'illa de Naxos, que va ser capturada i incendiada, i a continuació va ser passant d'illa en illa pel restant de les Cíclades, anexionándolas al Imperi persa. L'expedició va desembarcar en Eretria, que va ser sitiada, i despuix d'un curt periodo de sis dies, despuix d'açò, capturada i arrasada, els seus ciutadans varen ser esclavizados. Per últim, l'eixèrcit expedicionario es va dirigir al Ática, desembarcant en Marató, en la seua ruta cap a Atenes. Allí es va topar en un eixèrcit ateniense molt més chicotet que, no obstant, va obtindre una victòria destacada en la batalla de Marató.

Dita derrota va evitar que la campanya concloguera en èxit, i la força expedicionaria va retornar a Àsia. No obstant, l'expedició havia conseguit la majoria dels seus objectius en castigar a Naxos i Eretria i colocar a gran part del mar Egeo baix el domini persa. Les metes sense alcançar durant la campanya varen fer que Darío preparara una invasió molt major a Grècia per a subyugarla fermament i castigar a Atenes i Esparta. No obstant, els conflictes interns de l'imperi varen retardar dita expedició, i després Darío, ya d'edat alvançada, va fallir. Va ser aixina que el seu fill Jerjes I va liderar la segona invasió persa a Grècia, que va començar en l'any 480 a. C.

Historiografia

Artícul principal → Heródoto.


La principal font de les guerres mèdiques és el historiador grec Heródoto. L'historiografia li considera el «pare de l'Història»,[1] Va nàixer en 484 a. C., en Halicarnaso, ciutat grega d'Àsia Menor, en aquell llavors governada pels perses. Va escriure la seua obra Història entre el 440 i 430 a. C., intentant rastrejar els orígens de les guerres greco-perses, que encara s'haurien considerat història recent (varen finalisar per complet en 449 a. C.)[2] L'enfocament de Heródoto va ser completament nou, i a lo manco per a la societat occidental, Heródoto és considerat l'inventor de l'Història tal i com la coneixem hui.[2] Com expressa Holland:


Per primera volta, un croniste es propon rastrejar els orígens d'un conflicte no fins a un passat tan antic o remot que resultara fabulós, no ho atribuïx als desijos o caprichos de cap deu, ni tampoc al destí manifeste d'un poble, sino a explicacions que ell mateixa poguera verificar.
Holland[2]

Molts historiadors antics posteriors, encara que varen seguir els seus passos, varen ridiculisar a Heródoto. El primer d'ells, Tucídides.[3] No obstant, Tucídides va decidir continuar la seua història a on la deixava Heródoto (en el lloc de Sestos), per lo que es presupon que va considerar que Heródoto havia fet un bon treball resumint el història precedent. Plutarco va criticar a Heródoto en el seu ensaig "Sobre la malevolència de Heródoto", a on descrivia a l'historiador com Philobarbaros (amant dels bàrbars), per no ser lo suficientment favorable als grecs. Llunt de desprestigiar-li, este fet fa supondre que Heródoto va mantindre un punt de vista prou objectiu.[4] La visió negativa sobre Heródoto va aplegar fins a l'Europa renaixentista, encara que va seguir sent profusament llegit.[5] No obstant, des de el XIX, la seua reputació ha segut rehabilitada espectacularment per troballes arqueològiques que confirmaven repetidament la seua versió dels events.[6] La visió moderna considera que Heródoto va fer generalment un treball notable en la seua Història, pero també que alguns detalls específics, especialment dates i sifres, deuen ser contemplats en escepticisme.[6] En qualsevol cas, seguixen existint historiadors que consideren que Heródoto va inventar gran part de la seua història.[7]

El historiador sicilià Diodoro Sículo, en la seua obra Biblioteca històrica escrita en el I, també fa una crònica de les guerres mèdiques, prenent com a font principal a l'historiador grec Éforo de Cime. Este relat és prou consistent en el de Heródoto.[8] Les guerres mèdiques són també descrites en menor detall per un gran número de historiadors antics, incloent a Plutarco i Ctesias de Cnido, i es fa alusió a les mateixes per part de molts atres escritors com el dramaturc Esquilo. Les evidències arqueològiques, entre les que es troba la Columna de les Serps, respalen algunes senyes específiques del relat de Heródoto.[9]

Antecedents

Artícul principal → Tumult jónica.


La primera invasió persa de Grècia va tindre les seues raïls immediates en la tumult jónica, primera fase de les guerres mèdiques. No obstant, també va ser el resultat d'una interacció més antiga entre grecs i perses. En 500 a. C. l'Imperi aqueménida era encara relativament jove i en ànsies expansionista, pero vulnerable a les sublevació entre els seus súbdits.[10][11][12] Per si això no fora suficient, el rei persa Darío era un usurpador, i va haver d'extinguir numerosos tumults contra el seu regnat.[10] Prèviament al tumult jónica, Darío va començar a expandir l'Imperi en Europa, subyugando Tracia i forçant a Macedònia a convertir-se en el seu aliat. És molt possible que els intents d'invadir el restant de la políticament fraccionada Grècia resultaren inevitables.[11][13] El tumult jónica va amenaçar directament la mateixa integritat de l'Imperi persa, i els estats de la Grècia europea seguien representant una potencial amenaça per a la seua estabilitat futura.[14] Per tant, Darío va decidir sometre i pacificar Grècia i el Egeo, a l'hora que escarmentava als implicats en el tumult.[14][15]

El tumult jónica havia començat en l'infructuosa expedició contra Naxos, empresa comuna del sátrapa Artafernes i del tirà de Mileto, Aristágoras.[16] Despuix de l'incident, Artafernes va decidir apartar a Aristágoras del poder; pero ans que poguera fer-ho, Aristágoras va abdicar, declarant a Mileto una democràcia.[16] El restant de ciutats de Jonia, a la vora de la rebelió, varen seguir els seus passos, expulsant als seus tirans nomenats per Pèrsia i declarant-se igualment democràcies.[16][17] Artistágoras va acodir als estats de la Grècia europea en busca de respal, pero solament Atenes i Eretria li varen oferir tropes.[18]

La participació grega en el tumult jónica és conseqüència d'un complex cúmul de circumstàncies, que comencen en l'establiment de la democràcia ateniense a finals de el VI[18]

En 510 a. C., en l'ajuda de Cleómenes I, rei de Esparta, els atenienses havien expulsat al tirà Hipias, qui governava la ciutat.[19] Junt al seu pare Pisístrato, la família de Hipias havia governat en Atenes 36 dels últims 50 anys.[19] Hipias va fugir a la cort d'Artafernes, sátrapa persa de Sardes, i li va prometre el control d'Atenes si li ajudava a recuperar el govern.[20] Entretant, Cleómenes va instalar una tirania pro-espartana en Atenes, personificada en Iságoras, i oposta a Clístenes, líder de la poderosa família dels Alcmeónidas, que es consideraven hereus naturals del govern d'Atenes.[21] En una audaç maniobra, Clístenes va prometre als atenienses que instauraria una 'democràcia' en Atenes, davant el horror del restant de l'aristocràcia. Les raons de Clístenes per a sugerir una mida tan dràstica, que reduiria sensiblement el poder de la seua pròpia família, no estan clares. És possible que percebera que eixos dies de govern aristocràtic finalisarien de qualsevol modo; certament desijava evitar per qualsevol mig que Atenes es convertira en un títaro de Esparta.[21] Per desgràcia, a raïl de la seua proposta, Clístenes i la seua família varen ser exiliats d'Atenes per Iságoras, junt a atres dissidents. Havent-los segut promesa una democràcia, els atenienses varen aprofitar el moment i es varen rebelar, expulsant a Cleómenes i a Iságoras.[22] Clístenes va retornar llavors a la ciutat (507 a. C.) i va començar a establir un govern democràtic a un ritme vertiginós. L'arribada de la democràcia va supondre una revolució en Atenes, que des de llavors es va convertir en una de les grans potències de Grècia.[22] La nouvinguda llibertat i autogovern dels atenienses implicaven una ulterior intolerància a la tornada de la tirania de Hipias o qualsevol atra forma de sumissió, ya fòra per Esparta, Pèrsia o tercers.[22]

Darío I de Pèrsia, imaginat per un pintor grec, IV

Cleómenes, com és llògic, no estava massa content en la situació, i va marchar sobre Atenes en l'eixèrcit espartano.[23] Els intents del lacedemonio per a restaurar a Iságoras en el govern varen terminar en debacle, no obstant els atenienses, tement lo pijor, ya havien enviat embaixadors a Artafernes, a la ciutat de Sardes, demanant ajuda a l'Imperi persa.[24] Artafernes va solicitar que els atenienses li donaren «la terra i l'aigua», símbol tradicional de sumissió, a lo que varen accedir els embaixadors atenienses.[24] A la seua tornada a Atenes, varen ser censurats severament per este fet.[24] En algun moment posterior, Cleómenes urdió un complot per a reinstalar a Hipias en el govern d'Atenes, que va resultar inútil. Hipias va fugir de nou a Sardes, i va intentar persuadir als perses per a que someteren Atenes.[25] Els atenienses varen enviar emissaris a Artafernes per a dissuadir-li de mamprendre qualsevol acció, davant lo que Artafernes va respondre recomanant-los que acceptaren la tornada de Hipias en calitat de tirà.[18] Els atenienses es varen opondre, com era d'esperar, i es varen declarar obertament en guerra en Pèrsia.[25] Havent-se convertit aixina en enemiga de l'Imperi aqueménida, Atenes ya es trobava predisposta a recolzar a les ciutats jòniques quan va esclatar el tumult.[18] El fet de que les democràcies jòniques estigueren inspirades per l'ateniense sense dubte va ajudar en esta decisió, especialment si és cert que les ciutats jòniques varen ser originalment colónies atenienses.[18]


La ciutat d'Eretria també va enviar ajuda als jonios, per raons no del tot clares. Possiblement existien raons comercials: Eretria era una ciutat comercial de l'illa d'Eubea, el mercat de la qual es vea amenaçat per la dominació persa de la mar Egeo.[18] Heródoto sugerix que els eretreios varen respalar el tumult com a agraïment al respal prestat per Mileto a la seua ciutat en una anterior guerra contra Calcis.[26]

Atenienses i eretreios varen enviar una força expedicionaria de 25 trirremes a Àsia Menor.[27] Mentres es trobaven allí, l'eixèrcit grec va sorprendre a Artafernes, esquivant-li i marchant cap a Sardes, a on varen cremar la part baixa de la ciutat.[28] No obstant, est va ser el major dels guanys grecs, ya que varen ser perseguits fins a la costa per ginets perses, perdent molts hòmens en el procés. A pesar de que les seues accions varen ser inapreciables, tant eretreios com atenienses es varen guanyar l'enemistat eterna de Darío, qui va jurar castigar a abdós ciutats.[29] La victòria persa en la batalla naval de Lade (494 a. C.) va acabar pràcticament en el tumult, i en 493 a. C. la flota persa va sofocar els últims focs de resistència.[30] La rebelió va ser utilisada com una oportunitat d'estendre la frontera imperial a les illes del Egeo oriental[31] i la Propóntide, que mai havia format part dels dominis perses.[32] La completa pacificació de Jonia va permetre als perses planificar nous moviments, extinguir l'amenaça que suponia Grècia, i escarmentar a Atenes i Eretria.[33]

Referències

Notes

  1. ↑ Cicerón, Sobre les lleis i.5
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Holland, ppxvi–xvii
  3. ↑ Tucídides, Història de la Guerra del Peloponeso, I, 22
  4. ↑ Holland, p. xxiv.
  5. ↑ David Pipes. «Herodotus: Father of History, Father of Lies». Archivat des d'el original, el 27 de giner de 2008. Consultat el 18 de giner de 2008.
  6. ↑ 6,0 6,1 Holland, p. 377.
  7. ↑ Fehling, pp. 1-277.
  8. ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca Històrica
  9. ↑ Nota a Heródoto IX, 81
  10. ↑ 10,0 10,1 Holland, pp. 47-55.
  11. ↑ 11,0 11,1 Holland, pp. 58-62.
  12. ↑ Holland, p. 203.
  13. ↑ Fine, p. 276.
  14. ↑ 14,0 14,1 Holland, pp. 171-178.
  15. ↑ Heródoto V, 105
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Holland, pp. 154-157.
  17. ↑ Heródoto V, 97
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 Holland, pp. 157-161.
  19. ↑ 19,0 19,1 Heródoto V, 65
  20. ↑ Heródoto V, 96
  21. ↑ 21,0 21,1 Holland, pp. 131-132.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Holland, pp. 133-136.
  23. ↑ Holland, pp. 136-138.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 Holland, p. 142.
  25. ↑ 25,0 25,1 Heródoto V, 96
  26. ↑ Heródoto V, 98
  27. ↑ Heródoto V, 99
  28. ↑ Holland, p. 160.
  29. ↑ Holland, p. 168.
  30. ↑ Holland, p. 176.
  31. ↑ Heródoto VI, 31
  32. ↑ Heródoto VI, 33
  33. ↑ Holland, pp. 177-178.

Bibliografia

Fonts primàries

Fonts secundàries

  • Holland, Tom (2006). Persian Fire: The First World Empire and the Battle for the West.
  • Lazenby, J. F. The Defence of Greece 490–479 BC. Aris & Phillips Ltd., 1993. ISBN 0-85668-591-7
  • Lloyd, Alan. Marathon: The Crucial Battle That Created Western Democracy. Souvenir Press, 2004. ISBN 0-285-63688-X
  • Davis, Paul. 100 Decisive Battles. Oxford University Press, 1999. ISBN 1-57607-075-1
  • Higbie, C. The Lindian Chronicle and the Greek Creation of their Past. Oxford University Press, 2003.
  • Powell J., Blakeley D.W., Powell, T. Biographical Dictionary of Literary Influences: The Nineteenth Century, 1800-1914. Greenwood Publishing Group, 2001. ISBN 978-0-313-30422-4
  • Fuller, J. F. C. A Military History of the Western World. Funk & Wagnalls, 1954.
  • Fine, John Van Antwerp. (1983). The Ancient Greeks: A Critical History (en anglés), Harvard University Press. ISBN 0-674-03314-0.
  • Fehling, D. Herodotus and His "Sources": Citation, Invention, and Narrative Art. Translated by J.G. Howie. Leeds: Francis Cairns, 1989.
  • Ιστορία του Ελληνικού Έθνους (History of the Greek nation volume Β), Atenes 1971
  • Kampouris, M. (2000). Η Μάχη του Μαραθώνα, το λυκαυγές της κλασσικής Ελλάδος (The battle of Marathon, the dawn of classical Greece). Πόλεμος και ιστορία (War and History magazine), no. 26, January 2000, Communications Editions, Athens.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Primera_guerra_mèdica&oldid=1433771»