Halicarnaso
Halicarnaso (del grec: Ἁλικαρνασσός, Halikarnassos; en llatí Halicarnassus; actual Bodrum, en Turquia) va ser una antiga ciutat grega situada en la costa sudoccidental de Caria (Àsia Menor) en el mar Egeo, en una posició privilegiada entre el golf Ceràmic i el golf de Cos. Originalment solament ocupava una chicoteta illa propenca a la costa, a on actualment s'ubica el Castell de Sant Pedro de Halicarnaso.
Història
[editar | editar còdic]Fundació i primers sigles
[editar | editar còdic]Segons la tradició, el territori de Halicarnaso havia segut ocupat pels léleges, a on varen aplegar despuix de sofrir un saqueig per Aquiles en el territori que abans havien ocupat, prop de la ciutat de Torre.[1]
Va ser una colónia de la ciutat peloponesia de Trecén[2] en la participació d'alguns d'Argos[3] fundada cap al 1000 a. C. Va ser una de les ciutats que varen constituir la lliga de sis ciutats coneguda com Hexápolis dòrica (les atres varen ser Cnido, Cos, Ialisos, Lindo i Cámiros).[4] Estava en l'istme de Zefiria (llatí Zephyrium) i inicialment es va cridar Céfira.[5] La ciutat tenia quatre acrópolis, sent una d'elles Salmacis, en la part occidental de la baïa de la ciutat, una atra Zefiria, una tercera a on se situava un temple de Llaures i una quarta que es trobava en direcció a Milasa.[6] Tenia dos ports, un d'ells d'importància estratègica posat que estava amagat despuix de la falda d'un mont.[3] Enfront de la ciutat se situava l'illa de Arconeso[5] (hui Orak Ada).
A causa d'un conflicte religiós (un deportiste es va quedar en el trofeu que havia guanyat en lloc de dedicar-ho al deu Apolo com era tradicional) i de les seues afinitats jòniques va ser exclosa de la Hexápolis dòrica cap a el VII, lliga que va passar a cridar-se Pentápolis dòrica.[4]
En el VI va ser somesa al regne de Brega. En la caiguda de Lidia en mans del Imperi persa en el 546 a. C., Halicarnaso va passar també a estar dominada per este imperi.
Periodo clàssic
[editar | editar còdic]
Al començament de el V es va produir la tumult jónica contra els perses. Llavors Halicarnaso es va independisar, pero va haver de sometre's una atra volta a Pèrsia cap al 494 a. C., si be va conservar la seua autonomia interna i la seua prosperitat i força. En estos anys depenia del sátrapa de Sardes o Lidia. Lígdamis va assumir la tirania en el 494 a. C. La seua viuda (o filla) Artemisia I va lluitar al costat de Jerjes I en la batalla de Salamina (480 a. C.).[7] Lígdamis va ser nomenat sátrapa de Caria (satrapía a voltes independent i atres subsatrapía de Lidia) i els seus descendents varen governar tota Caria, en una certa independència de Pèrsia fins que en 386 a. C. els perses varen assumir un domini més directe. Halicarnaso va pertànyer a la Lliga de Delos lloc que apareix mencionada en registres de tributs a Atenes entre els anys 454/3 i 429/8 a. C.[8]
L'sátrapa de Caria més conegut va ser Mausolo (377-353 a. C.) que va traslladar la capital de Milasa a Halicarnaso, a on va edificar un palau real.[3] En esta época, segons relata l'historiador grec Calístenes, Mausolo va unir sis de les ciutats dels léleges en sinecismo a Halicarnaso,[9] encara que segons atres fonts, estes sis ciutats varen ser unides per Alejandro Magne. Les ciutats que varen quedar unides a Halicarnaso varen ser, segons Plinio el Vell, Teángela, Side, Medmasa, Urani, Pédaso i Telmiso[10] pero Estrabón senyala que Siángela (que s'identifica en Teángela) va ser una de les que es varen mantindre independents, junt a Mindo.[9] Quan Mausolo va morir, va ocupar el tro la seua dòna i germana, Artemisia II, que va combatre i va derrotar als rodios i va erigir un monument funerari per al seu espós: el Mausoleu de Halicarnaso, una de les sèt maravelles del món antic, que ha donat nom a estes edificacions per la seua esplendidez.[3][5]
La dinastia grega de Caria, pese a que va impondre el helenisme i la llengua grega, va permanéixer fidel als perses. Quan Alejandro Magne va aplegar a la zona, hi havia una sátrapa, de nom Ada (334-326 a. C.) que resistia en Alinda al partit favorable als perses que encapçalava el seu germà Pixodoro que l'hi havia desposado un parell d'anys despuix de la mort del seu marit Idreo (mort cap al 344 a. C. o 343 a. C.) i que continuava en el poder baix l'sátrapa Orontobates, un noble persa gendre de Pixodoro. Ada va acollir a Alejandro i ho va voler adoptar com a fill. Els macedonios varen sitiar Halicarnaso, la defensa dels quals estava dirigida per Orontobates i Memnón de Rodas. La ciutat va ser destruïda (en part per alguns dels defensors, que varen incendiar la ciutat quan varen vore que no podrien resistir el sege) i els habitants es varen refugiar en l'acrópolis de Salmacis que va ser incendiada. Després varen restablir com a sátrapa a Ada (333 a. C.), fins al 326 a. C.[11] La ciutat no es va recuperar d'esta destrucció. En avant solament va ser mencionada en relació en el mausoleu.
Periodo helenístico
[editar | editar còdic]
Despuix de la mort d'Alejandro, Halicarnaso va ser governada per Asandro, sátrapa de Caria fins al 305 a. C., quan va passar a Antígono I Monóftalmos. En el 301 a. C., derrotat i mort Antígono, va passar a Plistarco fins al 294 a. C., quan es va convertir en base naval dels lágidas d'Egipte. En el 272 a. C. va passar als seléucidas i baix el seu govern se sap que permaneixia dins una lliga que continuava a la Lliga Caria.
Periodo romà
[editar | editar còdic]En el 189 a. C., pel tractat d'Apamea, va passar a Roma, baix sobirania de la qual va ser ciutat lliure i més tarde colónia romana. En el 88 a. C. va ser ocupada breument per Mitrídates VI Eupator, rei del Ponto. Despuix va seguir en mans de Roma i Bizancio.
Edat Mija
[editar | editar còdic]En 1071 va caure en mans dels turcs selyúcidas. El sultà Mehmet va permetre als cavallers de Rodas ocupar la ciutat, a on varen construir un castell (el castell de Sant Pedro, que encara es conserva i en les seues torres és el símbol de la moderna ciutat de Bodrum).
En 1522 va caure baix sobirania otomana quan el sultà Solimán el Magnífic va conquistar l'illa de Rodas. Sembla que llavors era cridada Petrión (provablement del nom del castell) i els otomans la varen convertir en Bodrum.
Restants arqueològics
[editar | editar còdic]Actualment encara es conserven les antigues muralles, uns restants del mausoleu (a l'orient de Salmacis) i algunes fonts. El temple d'Afrodita, considerat un dels més bells de l'antiguetat, no s'ha conservat. Algunes estructures trobades en la ciutat turca actual de Bodrum se supon que decoraven el mausoleu, i estan hui dia en el Museu Britànic.
Una font anomenada Salmacis, segons relata Estrabón, tenia fama de convertir als hòmens que bevien d'ella en afeminats.[12] Esta font va ser localisada despuix de la troballa en 1995 d'una inscripció de fins de el II a on es menciona la font i la nimfa que li dona nom.[6]
Personages célebres
[editar | editar còdic]
Va ser el lloc de naiximent d'Heródoto, Artemisia i de Dionisio de Halicarnaso.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Estrabón XIII,1,58.
- ↑ Heródoto VII,99; Pausanias II,30,9.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Vitrubio, De architectura II,8.
- ↑ 4,0 4,1 Heródoto I,144.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Estrabón XIV,2,16.
- ↑ 6,0 6,1 Adrià Piñol Villanueva, Halicarnaso i Salmacis. Història d'una comunitat greco-caria [1], en Faventia Supplementa 2. Contacte de poblacions i estrangeria en el món grec antic, p.171.
- ↑ Heródoto I,99.
- ↑ Mogens Herman Hansen i Thomas Heine Nielsen (2004). «Caria», An inventory of archaic and classical poleis (en anglés), Nova York: Oxford University Press, p. 1115. ISBN 0-19-814099-1.
- ↑ 9,0 9,1 Estrabón XIII,1,59.
- ↑ Plinio el Vell V,107.
- ↑ Arriano, Anábasis I,20,2-23,8.
- ↑ Estrabón XIV,2,16.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Halicarnaso.- El proyecte de Halicarnaso en la pàgina de l'Universitat del Sur de Dinamarca
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Halicarnaso» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.