Anar al contingut

Antígono I Monóftalmos

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Antígono I Monóftalmos

Antígono I el Tòrt (en griego: Ἀντίγονος ὁ Μονόφθαλμος, Antígonos Monoftalmos) (382 a. C.-301 a. C.) va ser un noble, general i sátrapa macedonio al servici de Filipo II i Alejandro III. En posterioritat va ser un dels més destacats diádocos. Despuix de la mort d'Alejandro Magne, els seus generals es varen repartir l'imperi, i varen disputar durant vint anys grans guerres per a obtindre el poder. Varen ser els cridats diádocos, (διἀδοχος) successors o hereus. Despuix d'estos antics generals, varen governar els cridats epígons (ἐπίγονος), els naixcuts despuix o successors. La lluita entre ells per a obtindre el poder i l'hegemonia va durar casi cinquanta anys, fins a l'any 281 a. C. en que va morir l'últim dels diádocos, Seleuco. Junt en Ptolomeo (que més vesprada seria Ptolomeo I Sóter) i Seleuco (després Seleuco I Nicátor), Antígono va acompanyar a Alejandro quan este va mamprendre la guerra contra Pèrsia, en la primavera del 334 a. C. Junts varen creuar l'Helesponto en un eixèrcit de prop de trentacinc mil hòmens provinents de Macedònia i de tota Grècia. Jujant-ho massa vell per a acompanyar-li en les seues conquistes, Alejandro ho va deixar a càrrec de Frigia, (333 a. C.), que va administrar durant dèu anys. A la mort d'Alejandro Magne, es va fer en casi tot el seu imperi (ademés d'haver-se apoderat del tesor real), en l'intenció de reunir baix el seu mandat totes les terres conquistades per aquell. Havia segut lloctinent i governador de Bitinia (a la vora del llac Ascanio) i més vesprada, en el 316 a. C., va fundar la ciutat d'Antigonia que despuix seria coneguda com Nicea (actual Iznik en Turquia). Va derrotar un per un als seus rivals, a Eumenes de Cardia i en Cretópolis a Alcetas (318 a. C.).[1] En l'any 306 a. C. tenia un eixèrcit d'huitanta mil infants, huit mil ginets i ochenta y tres elefants.[2]

Pero tots els demés generals es varen unir contra ell i li varen presentar batalla en Ipso, en l'any 301 a. C., en Frigia, en el centre d'Àsia Menor. Va morir en la lluita. El seu fill va ser Demetrio Poliorcetes, que va aplegar a ser rei de Macedònia. Els historiadors senyalen que pare i fill varen ser els majors instigadors i en part responsables de totes les intrigues i baralles que va haver entre els generals (diádocos) a la mort d'Alejandro.

Orige incert

Mapa dels regnes successors abans de la batalla d'Ipsus.

No hi ha acort entre els historiadors sobre el seu orige.[3][nota 1] Era fill d'un tal Filipo[nota 2] i potser va pertànyer a una família noble, tal volta inclús a la principesca d'Elimea mentres que net de Derdas III (i, en conseqüència, primer d'Hárpalo). Pero Claudio Eliano, que seguix a Duris de Samos, afirma que era d'orige humil;[4] senyala que era un autourgos, és dir, un llaurador o algú fet a sí mateixa. No obstant, Duris es burla dels diádocos en els seus Macedónicas i Eliano no és molt fiable com a font històrica. Per la seua banda, Diodoro també diu que Antígono tenia orígens plebeus,[5] o que a lo manco que aquell al que considerava el major rei la seua época no era fill de rei. Pel contrari, el seu matrimoni en Estratónice sembla indicar que provenia de noble linaje. Esta, a qui desposó cap al 340 a. C., era filla del «rei» Korragos,[6] de Lincéstide o Oréstide i estava emparentat en els primers argéades.[7]

Es creu que es crie en la seua mare en Pela i que va deure tindre a lo manco dos germans varons, un d'ells de nom Demetrio, i un atre mig germà, l'historiador Marsias de Pela. Ptolomeo es dia un dels seus nebots,[nota 3] un atre Telesforo i un tercer Dioscúrides; els tres varen servir a les seues órdens. Va tindre també dos fills: Demetrio el «expugnador de ciutats» i futur rei de Macedònia i Filipo, del que es coneix poc, pero que sembla que va acompanyar al seu pare en les seues campanyes militars. Els antics ho varen malnomenar «Monoftalmos» («el Tòrt»), perque sembla que efectivament va perdre un ull en una lid de data desconeguda pero en tot cas anterior a les campanyes d'Alejandro Magne. Un sofista de nom Teócrito —no el poeta bucólico del mateix nom— va ser condenat a mort per comparar-ho en un cíclope, segons Plutarco.[8]

General i sátrapa

Començos

Va servir primer com a oficial i companyer de Filipo II,[nota 4] per lo que era de la primera generació d'oficials a la que també pertanyien Antípatro, Parmenión i Poliperconte. Tenia uns quarantassís anys quan va fallir Filipo. Sembla que va formar part del sèquit d'Alejandro Magne, inclús del consell real.[9] Era strategos del contingent d'aliats grecs de la Lliga de Corinto al principi de l'expedició del 334 a. C. i tenia sèt mil soldats a les seues órdens.[10][nota 5] El grau no suponia un mando efectiu de tropa posat que este contingent heterogéneu participava poc en les batalles campals, per lo que a Antígono li'l troba més a sovint junt a Alejandro que al front dels seus soldats.[11]

Alejandro li va encomanar una embaixada davant la ciutat de Priene, en Jonia en agost del 334, encàrrec de confiança que superava les seues prerrogatives de mer general. Es coneix per un decret de la ciutat en el que se li otorguen els honors (ciutadania, dret de propietat, càrrec de próxeno, etc.); si be es desconeixen els detalls de l'empresa, es creu que es va tractar de que el general prenguera possessió de la ciutat en nom del rei per mig de la concessió de drets, com en el cas similar de Parmenión en Magnesia del Meandre.[12][nota 6]

Se li va confiar la satrapía de la Gran Frigia en el 333 a. C. per a que la sometera despuix de la victòria de Gránico;[13] devia aixina mateix assegurar les comunicacions en Grècia.[14] El camí principal passava precisament per la capital de la regió, Celenas.[14] Este nomenament és prova de la gran confiança que tenia el rei en la seua capacitat militar, ya que l'encàrrec comportava la conquista de Celenas.[15]

Sátrapa de la Frigia Major (333-323 a. C.)

Àsia Menor en l'época dels diádocos.

Ellarc govern de la Frigia Major li va permetre amprar els seus dots militars, diplomàtiques i polítiques.[16][nota 7] La regió caria de ciutats gregues i estava situada en una ubicació estratègica de l'imperi: a ella anaven a parar les rutes que conectaven Oriente en la mar Egeo; ademés, estava ben comunicada en el nort i el sur de la península anatolia.[17] Tres carreteres diferents de les que unien Susa en l'Àsia Menor occidental passaven per Celenas, important etapa de les rutes caravaneras.[17]

Alejandro Magne va aplegar a la ciutat al començament del 333 a. C.[16][nota 8] Una gran acrópolis la dominava, en la que el sátrapa Aticies havia apostat una guarnició de mil carios i cent mercenaris grecs.[18] Com desijava alcançar quant abans Gordio, Alejandro no es va entretindre en posar sege a la ciutadella.[19] Va confiar a Antígono el govern de la satrapía i el mando d'un cos de mil cinccents mercenaris[nota 9] Els sitiats varen acabar rendint-se per fam a finals d'abril i principis de maig i Antígono els va sumar a les seues files.[20] La sumissió de la plaça li va donar el control de la satrapía que,[nota 10] no obstant, per llavors estava rodejada de regions hostils: Bitinia seguia sent independent, Paflagonia, capadocia i Licaonia estaven en mans de sátrapa perses, i Isauria i Pisidia no reconeixien l'autoritat macedonia. A això calia afegir que Memnón de Rodas i Farnabazo II havien mamprés una reconquista de la mar i tractaven de bloquejar a Alejandro, que sitiava Tir en l'hivern del 333-332 a. C.[21]

Les tropes perses que havien sobrevixcut a la derrota d'Issos, a lo manco vint mil ginets al mando de Nabarzanes, varen tractar llavors de recuperar Brega i el restant d'Àsia Menor. Alejandro va donar a Antígono un mando general temporal per a afrontar l'amenaça que li donava autoritat sobre els sátrapa de les províncies amenaçades per Nabarzanes: Cals de la Frigia Menor, Balacro de Cilicia i Nearco de Licia-Panfilia. Antígono va véncer a l'enemic en tres batalles disputades en Capadocia i Paflagonia durant la primavera del 332 a. C.[nota 11] Solament se li va resistir Capadocia, governada per Ariarates I, regió que Alejandro no havia conquistat tampoc. Les tropes perses vençudes no eren, no obstant, meres bandes de supervivents d'Issos, sino unitats ben adestrades i enquadrades.[22] La triple victòria va supondre l'expulsió definitiva d'Anatolia dels perses; al mateix temps la flota macedonia va fer retrocedir a la d'Autofradates evitant que esta desbaratara les comunicacions terrestres i marítimes d'Alejandro.[23]

  • Antígono va residir en la capital de la seua província, Celenas, des del 332 a. C. Les fonts clàssiques a penes aporten senyes sobre la gestió que va fer de la província. Despuix d'apoderar-se de Licaonia, es va apropiar de Licia-Panfilia en el 300 a. C.[nota 12] Es creu que esta última es va englobar a partir de llavors a la Frigia Major.[24] Els territoris dominats per Antígono varen formar des de llavors una única satrapía homogénea, la major d'Anatolia, en una àmplia costa i el domini de les rutes per les que aplegaven els reforços militars des d'Europa. Encara que es coneix mal'administració que va fer de la satrapía, se supon que el temperament pacífic dels habitants li va permetre lluir els seus dots d'organisador en un regió que era rica en agricultura i en personalitats.[nota 13] Alguns historiadors moderns[nota 14] afirmen que Frigia va conservar estructures feudals durant el periodo alejandrino, com señoríos de terratinents perses, en autonomia econòmica i militar. Uns atres, pel contrari, creuen que tant Alejandro com Antígono varen fer de la regió una terra de la Corona (chôra basilikè), somesa a imposts onerosos.[25] Les estructures socioeconòmiques aqueménidas varen perdurar, en tot cas, fins a la posterior etapa dels regnes helenísticos, com el método de producció asiàtica en el que els pobles carien de propietat privada. Esta característica, chocant per als grecomacedonios, funcionava sense problemes en la regió, que caria de ciutats gregues.[26]

La Frigia Major va gojar de dèu anys de pau durant el periodo que la va governar Antígono. Açò va permetre mantindre obertes les rutes que conectaven l'oest en l'est i va supondre neutralisar a les poblacions que es dedicaven habitualment al pillage, com era el cas dels pisidios. Sembla que Antígono també va mantindre la pressió fiscal sobre el campesinado frigio (laoi) i potser inclús la va aumentar.[27] Aixina, per al 323 a. C., havia complit la tasca que li havien encomanat. Cap font aclarix quins eren per llavors les seues relacions en el rei. Plutarco no ho cita entre aquells sátrapa en els que es carteaba Alejandro. Antígono tampoc va enviar reforços a l'eixèrcit real, a diferència d'uns atres dels seus colegues com Menandro o Nearco,[28] ni va participar en les celebracions de l'expedició oriental com les bodes de Susa.[nota 15] Claudio Eliano sospita que Alejandro desconfiava de les ambicions d'Antígono,[29] pero els seus texts, que en açò seguixen a Duris de Samos, carixen de fiabilitat i són, fonamentalment, juïns morals dels diádocos.[30]

Primera guerra dels diádocos

Es enemistó en Pérdicas en el 323 a. C. en negar-se, junt en Leonato, a ajudar a Eumenes de Cardia a apoderar-se de Capadocia com s'havia acordat en Babilonia.[32] Va criticar també el pla de matrimoni de Pérdicas en la germana del difunt Alejandro,Cleopatra. El quiliarca ho va convocar per a que es presentara davant un tribunal (potser l'assamblea macedonia),[33] pero va preferir fugir en la seua família i buscar l'ampar d'Antípatro en el 322 a. C. En la primera de les guerres dels Diádocos va tindre un paper secundari, de mer seguidor del regente de Macedònia. Va ser cap de l'esquadra en el Mediterràneu oriental, encarregat de controlar els estrets helespónticos entre la mar Egeo i el Negre.[34]

Va desembarcar en Éfeso en la primavera del 321 a. C. en l'objectiu de colaborar en Antípatro i Crátero en la campanya que portaven a terme contra Eumenes, strategos de Pérdicas en Àsia Menor; est, per la seua banda, intentava invadir Egipte, en mans de Ptolomeo. Antígono va marchar cap a Sardes a on es trobava per llavors Eumenes, que va fugir a Capadocia en l'ajuda de Cleopatra, desijosa d'auxiliar a este decidit partidaris de la dinastia argéada i de favorir la causa del seu promés. Eixe mateix any, a l'hora que Antípatro conseguia evitar a Eumenes, que havia vençut a Crátero, i alcançar Egipte per a unir-se a la lluita contra Pérdicas, Antígono va batre a la flota d'est en Chipre.[35]

Strategos d'Àsia

La mort de Pérdicas en el 321 a. C. durant la campanya d'Egipte va canviar súbitamente la situació i va precipitar un nou repartiment de l'imperi per mig del Pacte de Triparadiso, acordat en Síria. Va esclatar llavors un alçament, fomentat per l'ambiciosa Eurídice II, esposa de Filipo III. Aprofitant el decés de Crátero, va intentar impondre la seua tutela al rei, deficient mental, i atizó un alçament contra Antípatro. La rebelió va sorprendre al principi a Antígono i Seleuco, pero el primer va conseguir sofocar-la. Este episodi va ser una mostra més de que en Macedònia l'eixèrcit triava en última instància al sobirà.[36] La principal decisió de la reunió de Triparadisos va ser confirmar la regència d'Antípatro i de fer-li tutor de Filipo III i d'Alejandro IV. Va haver aixina mateix un nou repartiment de les satrapías. Ptolomeo va conservar Egipte, pero Seleuco va obtindre la província de Babilonia. La sòrt d'Antígono va millorar notablement gràcies al buit polític creat:[37] al seu satrapía de Frigia, Licia i Panfilia va sumar la Licaonia. També se li va encomanar posar fi a la guerra en Eumenes de Cardia, les terres de la qual de Capadocia lindaban en les seues. Antípatro li va donar el mando de l'eixèrcit en el títul de strategos d'Àsia i li va confiar la custòdia dels reis.[38][nota 16] Antígono un virrey de fet, en major poder que cap atre dels diádocos, llevat potser Ptolomeo, enfrascado per llavors en afiançar el seu control d'Egipte. Antípatro li va enviar com a segon al seu propi fill Casandro, nou quiliarca de la cavalleria dels «companyers».[35] La mala relació entre Antígono i Casandro va resultar fatal: cap estava dispost a cedir protagonisme a l'atre. El conflicte entre abdós es va desencadenar quan Casandro va convéncer al seu progenitor per a que es duguera en si als reis. Per llavors, no obstant, Antípatro no podia permetre's enemistarse en Antígono, per lo que va portar a terme la maniobra, en la pràctica provocativa per a en est, en delicadea.[39] Per a evitar desafiar obertament a Antígono, li va oferir a la seua filla Fila en matrimoni; esta desposó en efecte al fill d'Antígono Demetrio i va tindre en ell a Antígono II Gónatas.

  • Antígono es va encarregar d'eliminar als últims partidaris del difunt Pérdicas, com el seu germà Alcetas i, sobretot, Eumenes de Cardia. Va reunir les seues tropes i es va encaminar a Capadocia, a on s'havia refugiat Eumenes despuix de saquejar Frigia, la satrapía d'Antígono, i invernar en Celenas, la capital d'esta. Esta campanya d'Antígono va escomençar en el 320 a. C.; va contar este en dèu mil peons, cinc mil d'ells macedonios, dos mil ginets i trenta elefants.[40] La batalla principal es va lliurar en el país dels orcinios, en Capadocia, i es va saldar en la victòria d'Antígono en la primavera del 319 a. C.[41] Eumenes va sofrir numeroses desercions: la falange macedonia es va passar a les files enemigues. El vençut es va refugiar en la fortalea de Nora, en els confines de Capadocia lindantes en Licaonia; Antígono, per la seua banda, va marchar contra Alcetas, qui, vençut en Pisidia, es va suïcidar.

Lluita contra Eumenes de Cardia

Artícul principal → Batalla de Paraitacene.

La mort d'Antípatro en l'estiu del 319 a. C. va canviar la situació i atizó l'ambició d'Antígono. Est dominava per llavors la major part d'Àsia Menor i es considerava l'únic capaç d'heretar l'imperi. De fet, va ser la figura fonamental de l'Orient helenístico durant els quinze anys següents. Els atres diádocos, pese a les seues ambicions, no competien realment en els proyectes imperials d'Antígono: fonamentalment es llimitaven a tractar de garantisar-se un feu personal, encara que açò favoria la disgregació de l'imperi. Antígono, pel contrari, ansiava apoderar-se del conjunt de l'imperi alejandrino. Per llavors tenia casi sesenta y cinco anys, pero va demostrar gran habilitat militar, en el respal del seu capaç fill Demetrio, un dels caudillos militars més lluents de l'época.[35]

Poliperconte va succeir a Antípatro en el càrrec de regente de Macedònia, en detriment de Casandro, i es coligó en Eumenes de Cardia contra Antígono. Est estava ocupat en apoderar-se de les satrapías de Brega i Frigia, per lo que Antígono va pactar un armistici en Eumenes en la mediació de Jerónimo de Cardia.[42] Va tractar d'atraure-li-ho, pero l'antic canceller del difunt Alejandro va permanéixer fidel als argéades i va ser nomenat per Poliperconte cap del «eixèrcit real» en el títul de strategos d'Àsia, en l'encàrrec de véncer a Antígono qui, aliat a Casandro i Ptolomeo, refusava reconéixer l'autoritat del nou regente.[43]

  • Antígono apareix per llavors com a enemic personal de Filipo III.[44] Poliperconte va ordenar a la seua flota, que manava Clito, que impedira a Antígono travessar el Helesponto des de la Frigia helespóntica i apoderar-se de Filipo, per llavors refugiat en Cío. No obstant, Casandro va ordenar al seu almirant Nicanor que salpara de Calcedonia; a est el seu va unir al poc Antígono i els dos varen reunir una esquadra d'unes cent naus. En l'ajuda dels aliats bizantins, Antígono, pero sense strategos, va superar una situació apurada en atacar de nit el campament de l'enemic i destruir la seua flota.[45] Diodoro calcula que Antígono «va alcançar gran fama entre els seus per tamaña victòria. Des d'eixe moment, va planejar fer-se senyor de les mars i amo incontestable de l'imperi asiàtic».[46] Va marchar aixina cap a Cilicia al front de vint mil soldats d'infanteria i quatre mil de cavalleria, per a atacar a Eumenes ans que este poguera reunir un gran eixèrcit; duya en si oficials macedonios partidaris d'Alcetas, germà de Perdiccas, en calitat de rehens, per a que este no acodira en recobre d'Eumenes.[47][nota 17]
  • Eumenes va conseguir pese a tot formar una lliga en els sátrapa de les províncies orientals en l'objectiu d'alluntar a Antígono de les seues bases i de traure els tesors reals, com el de Susa. Va arrebatar la ciutadella de Babilonia Seleuco, aliat d'Antígono. Estos fets, que narra Diodoro Sículo,[48] apareixen aixina mateix en les cròniques babilonias cridades Cròniques dels Diádocos.[49] Eumenes va aplegar a Susiana durant l'hivern del 318-317 a. C., a on pensava reunir les tropes de les províncies orientals, en els elefants d'Eudamo i els soldats de l'ambiciós Peucestas, el somatophylakes del difunt Alejandro.[nota 18] Eumenes va dispondre els seus defenses a lo llarc del Tigris, pero això no va impedir a Antígono alcançar Susiana i unir forces en Pitón, el sátrapa de Mija, i les de Seleuco, a les que encarrega sitiar la ciutadella de Susa. Eumenes va creuar el Tigris i va batre a Antígono a la vora del Coprates. El vençut es va retirar a Mija, amenaçant aixina les possessions dels sátrapa que s'havia aliat a Eumenes.
  • Antígono va alvançar a continuació cap a Pèrsia, mentres que l'eixèrcit real s'alvançava per a fer-li front i ho va trobar en Paraitacene. Eumenes va tractar de donar batalla, pero lo asprós del terreny va evitar el choc; Antígono va poder mamprendre la retirada cap a Gabiana per a assegurar l'abastiment de les seues tropes. Eumenes va conseguir, empero, alcançar-ho i preparar-se per a obligar-ho a combatre. la batalla de Paraitacene (finals del 317 a. C.) va acabar sense un vencedor clar i Antígono va tornar a Mija.[50] Eumenes va decidir no perseguir-ho i invernar en Gabiana, en els confines de Pèrsia i Mija. Unes semanes despuix, Antígono va decidir reprendre les operacions i va marchar veloçment contra les forces encara disperses de l'enemic travessant el replanell desértica iraní.[51] Pero l'enemic va descobrir als agotats soldats d'Antígono; Eumenes va fingir haver reunit a les seues tropes i tindre-les llestes per a la batalla per a guanyar temps i agrupar-ho realment, cosa que va conseguir.[52] Antígono va atacar un comboi d'elefants que es trobava alluntat del gros de les forces enemigues, pero Eumenes va poder enviar-li recobres.[53]

Els dos generals es aprestaron a lliurar batalla en Gabiana (giner de 316).[54] Eumenes va ser capturat per la traïció de Peucestas, Argiráspidas, Antígenes i Teutamo, i el tren de bagages capturat; a Eumenes li'l va passar per les armes al punt, segons lo estipulat en el Pacte de Triparadiso. el sátrapa de l'Índia, Eudamo, aixina com Antígenes i Teutamo, varen sofrir la mateixa sòrt. Jerónimo de Cardia, el futur historiador de l'época dels diádocos, es va sometre llavors a Antígono.[nota 19]

A partir de llavors Antígono va obrar al seu antoix. El seu aliat del moment, Casandro, va arrebatar Macedònia a Olimpíade; Antígono, per la seua banda, es va dedicar a reorganisar Àsia, actuant com a sobirà de la regió. Va destituir sense miraments a diversos sátrapa i els va substituir per uns atres més fidels a la seua persona. Aixina, per eixemple, Peucestas, al que devia la victòria sobre Eumenes, va perdre pese a això el govern Pèrsia, a on contava en simpaties.[55] Pitón, que desijava fer-se en el domini de les satrapías de l'Alta Àsia, va ser ajusticiado. Antígono va acodir després a Babilonia per a ajustar contes en Seleuco, que havia actuat en el seu propi benefici; est va fugir de la ciutat. Antígono, imitant en açò el pragmatisme d'Alejandro, no va tindre reparacions en entregar llocs clau a perses. Es va apoderar del tesor real de Cyinda (Cilicia), que es calcula en dèu mil talents, als que suma uns ingressos anuals d'atres onze mil.[56] Això va fer d'ell el més poderós i ric dels diádocos.

Primera coalició contra ell

Proclama de Tir

Despuix de véncer a Eumenes, va reclamar per a sí la major part de les satrapías asiàtiques, es va apoderar dels tesors de Susa, va entrar en Babilonia en el 315 a. C. i es va fer en casi tots els territoris asiàtics de l'imperi alejandrino.[43] Seleuco es va refugiar en Egipte i va formar una lliga contra ell de la que varen formar part Lisímaco i Casandro, nou regente de Macedònia. Els coligados varen presentar li varen presentar un ultimàtum en el que li exigien que tornara les províncies als sátrapa que havia destituït i que compartira el tesor que havia arrebatat a Eumenes, que havia rebut a la seua volta de Poliperconte.[57][nota 20] Es va fer inevitable l'enfrontament entre Antígono i Ptolomeo, si ben aquell preparava una campanya per a apoderar-se de Grècia. Antígono va invadir l'Alce, que Ptolomeo havia evacuat despuix d'haver-li-la arrebatat abans a Laomedonte de Mitilene, pero va passar més d'un any sitiant Tir, en Fenicia, defesa encarnizadamente per una guarnició del seu contrincant. Va proclamar el seu desig de tornar la llibertat a les ciutats gregues en la proclama de Tir del 315 a. C. en la finalitat de debilitar a Casandro i, en menor mida, a Lisímaco (que dominava a l'adop Tracia i l'Helesponto).[58] Va recolzar als partidaris de la democràcia posat que Casandro feya lo propi en els de la oligarcía. Esperava en això que les ciutats s'alçaren contra Casandro. Ptolomeo ho va imitar i va anunciar a la seua volta el seu respal a l'autonomia de les ciutats. Antígono, per la seua banda, va favorir la formació de la Lliga dels insulars en les illes Cíclades i va enviar soldats a Grècia.[59]

En la proclama de Tir, que Antígono va fer en nom del seu eixèrcit,[60] castigava a Casandro per l'assessinat d'Olimpia, perpetrat en el 316 a. C., ho acusava de doblez i de crueltat, per haver promés a la reina que salvaria la vida si es rendia, per a fer-la matar despuix.[59] També ho va acusar de mantindre captiva a Roxana i al joveAlejandro IV[60] i d'haver obligat a la mig germana d'Alejandro,Tesalónica a casar-se. En la mateixa proclama es arrogó el títul de protector del jove rei, que va sumar al de strategos d'Àsia.[60] Casandro no era l'adversari més formidable en lo militar, pero sí el senyor de Macedònia, en el seu important potencial bèlic, que podia movilisar a favor seu per mig del reclutament. Ademés tenia en el seu poder al rei llegítim i vínculs en la dinastia argéada en virtut del seu matrimoni en Tesalónica. Aixina va escomençar una guerra entre els dos que va durar tretze anys.

Ofensiva d'Antígono

La sòrt va somriure a Antígono entre el 314 i el 313 a. C. No obstant, la caiguda de Tir no li va permetre proseguir i invadir Egipte i ademés va haver de sometre a Asandro, sátrapa de Caria que s'havia rebelat contra ell. Va abandonar per això el pla inicial i va decidir dur la guerra a Àsia Menor, a l'hora que els seus nebots Telesforo, Ptolomeo i Mig de Larisa desembarcava en Grècia. Antígono es coligó en el rei de Bitinia i en les ciutats de Calcedón i Heraclea Póntica. Mentres Casandro anava perdent Grècia, Antígono va véncer a Asandro en el 313 a. C. i es va apoderar de les ciutats de Jonia, entre elles de Mileto, recobrant aixina les terres d'Àsia Menor que havien escapat a la seua autoritat.[60]

La lluita es va desnugar en Grècia en el 315 a. C., mentres Antígono estava encara cercant Tir, plaça forta del seu contrincant Ptolomeo. Aristodemo de Mileto va quedar encarregat de dur la proclama de Tir a Grècia, a on molts es varen adherir ràpidament a la seua causa, com la Lliga Etolia. També ho va fer Poliperconte i el fill d'est, Alejandro; va nomenar al primer strategos del Peloponeso, a on s'havia refugiat.[35] Es va sumar a ell també Eácides I d'Epiro, rei d'Epiro i nebot d'Olimpia, que era hostil a Casandro. Pero est va reaccionar vigorosamente i va penetrar en el Peloponeso. Poliperconte, acossat, va optar per rescindir l'aliança que ho lligava a Antígono i sometre's a Casandro. Este es va dirigir llavors contra Aristodemo, els etolios i els ilirios, encara que sense infligirles una derrota definitiva. En el 314 a. C. empero, va recuperar les ciutats de Léucade, Apolonia i Epidamnos de mans dels ilirios. Llavors un dels nebots d'Antígono, Telesforo, va desembarcar en Grècia gràcies a la colaboració de les illes del Egeo, principalment de Lemnos, Imbros i Delos, que varen abandonar a Casandro i varen restaurar la Lliga dels insulars, formada fonamentalment per illes de l'archipèlec de les Cíclades. Les distintes ciutats varen ajudar a Antígono a formar una flota entorn al 315 a. C., quan encara estava sitiant Tir; esta li va permetre enfrontar-se a Casandro. En el 314, Mig de Larisa, un dels seus principals almirants, va destruir la flota de Pidna, que havia pres partit per Casandro. Telesforo va obtindre vàries victòries en el Peloponeso i Beòcia a l'any següent. Antígono va refusar les solicituts de pau que li varen fer en la conferència del Helesponto. Un atre dels seus nebot, Ptolomeo, va intervindre en èxit en Grècia eixe mateix any, sofocant el tumult de Telesforo, que s'havia rebelat. Mig va véncer també en el 312 a. C. a la flota de Casandro front a l'illa d'Eubea. Ademés, Antígono va debilitar a Lisímaco atizando contra ell a les ciutats del Ponto Euxino, que es varen rebelar.

  • Antígono es aprestaba a passar a Grècia quan Ptolomeo, seguint els consells de Seleuco, es va apoderar de Chipre i del Alce. Li va fer front Demetrio, secundat per Pitón, pero Ptolomeo ho va batre en la batalla de Gaza.[61] Elágida va poder gràcies a esta victòria recobrar Fenicia i Celesiria i evitar la campanya que Antígono planejava contra Grècia, pero Casandro i Lisímaco es trobaven molt debilitats, per lo que varen acceptar la proposta de pau del 312 a. C. Despuix del revés sofrit per Demetrio en Gaza, Ptolomeo es enemistó pronte en el seu tio i es va crear un principat en el Egeo en centre en Calcis, gràcies al control que va obtindre de la flota d'Antígono. Es va atraure ademés a Fénix, que governava per a est la Frigia helespóntica. Va tractar d'estretir llaços en Casandro, qui ho va disgustar en assessinar a Alejandro IV en el 309 a. C.

Seleuco va travessar al mateix temps les terres d'Antígono al front d'un reduït eixèrcit i va ocupar Babilonia, obrint aixina un tercer front a Antígono, que es va sumar als que ya tenia en Grècia i ellevant.[62] Els acontenyiments del 312 varen obligar puix a Antígono a pospondre la campanya prevista en Grècia i Macedònia. Un nou eixèrcit, que primer acaudilló Demetrio i després el propi Antígono, va obtindre algunes victòries que varen obligar a Ptolomeo a abandonar novament Síria i Fenicia. No obstant, Antígono no va poder apoderar-se d'Egipte per l'acossament al que li sometia Seleuco. Va enviar a Demetrio contra est, pero la campanya de Babilonia va resultar un fracàs.

La pau del 311 a. C.

Quatre anys de guerra havien passat sense que cap dels diádocos s'imponguera sobre els seus rivals, pero cada volta es feya més necessari pactar una treua.[63] En conseqüència, Lisímaco i Casandro varen enviar una embaixada a Antígono en el 311 a. C., a la que després es va sumar Ptolomeo. La pau que varen pactar es coneix per un text epigràfic incomplet que es va descobrir en Escepsis, en Tróade.[64][65] És una carta d'Antígono als habitants de la ciutat, provablement un eixemplar d'un anunci a totes les de les que era senyor, en la que proclama la llibertat dels grecs.[66] Sembla que intenses negociacions varen precedir a la firma del pacte. El primer intent d'acordar una treua havia fracassat en el 314 a. C. perque Ptolomeo va refusar les excessives pretensions d'Antígono. Lo mateix va succeir en l'anomenada «conferència del Helesponto» del 313 a. C. en la que varen participar emissaris de Casandro. La situació d'Antígono havia empijorat, no obstant, en el 311 a. C.: l'expedició de Demetrio contra Seleuco en Babilonia havia conclós en derrota. Açò obligava a Antígono a firmar una treua en les seues demés contrincants per a fer front a Seleuco, que no va participar en les conversacions. Sembla, per lo tant, que en esta ocasió l'iniciativa de parlamentar va provindre d'Antígono, a qui va representar Aristodemo de Mileto. Les dos principals disposicions pactades pels diádocos varen ser que cada u conservaria els territoris que dominava en eixe moment i la proclamació de la llibertat de les ciutats gregues.[67] Antígono quedava com «strategos d'Àsia», per lo que la situació de Seleuco era teòricament la d'un mer sátrapa rebel. Antígono semblava haver-se fet en la victòria en el conflicte. Conservava intacte el seu imperi, el núcleu del qual era Anatolia, salve per la pèrdua de Babilonia. Conservava també el tesor real, la possessió del qual no es va posar en dubte en les negociacions. La proclamació de la llibertat dels grecs era la conclusió del procés que ell mateixa havia desencadenat en la proclama de Tir del 315 a. C. i un instrument que podia utilisar contra els seus contrincants: si algun d'estos tractava de sometre les ciutats gregues, creava automàticament un casus belli a Antígono per a atacar-ho.[66] No obstant, era un arma de doble tall i una situació alguna cosa paradòxica per a les ciutats: li les invitava a acceptar un tractat de la redacció del qual havien segut excloses. Esta situació es va repetir en numeroses ocasions durant l'época helenística: les ciutats quedaven someses en la pràctica al senyor del territori en el que es trobaven. En el text epigràfic d'Escepsis, Antígono exhorta als grecs a subscriure la llibertat que se'ls concedix: «Per això em sembla convenient que presteu el jurament que es vos solicita. Nos esforçarem en el futur per procurar-vos, a vosatres i als demés grecs, totes les ventages que estiguen en la nostra mà».

  • Antígono no va alcançar tots els seus objectius: no hi havia debelado a cap dels seus enemics i va tindre que reconéixer a Casandro com «strategos d'Europa» (en lo que este recuperava el control de les ciutats gregues europees) i tutor del rei Alejandro IV.[68] La pau va supondre el fi de la dinastia argéada.[59]

Rei d'Àsia

Els regnes d'Antígono i els seus rivals entorn al 303 a. C.

Recomençament del conflicte

Vore també: Guerra de Babilonia

La pau no va durar molt: Seleuco, que no havia participat en les negociacions, va véncer a Antígono en la guerra de Babilonia i li va arrebatar part de les seues satrapías entre el 310 i el 308 a. C.[59] Ptolomeo codiciava l'Egeo, encara indirectament en poder d'Antígono ya que ho controlava la lliga dels insulars i per a apoderar-se d'ell va aprofitar el conflicte que va enfrontar al seu enemic en el seu nebot Ptolomeo, que s'havia creat un principat en Eubea, entorn a Calcis. Per a llavors Antígono caria de flota, puix els restants de la seua esquadra els tenia el seu nebot, i Demetrio estava enfrascado en la guerra en Seleuco. Aixina les coses Ptolomeo va mamprendre una victoriosa campanya contra les ciutats costeres d'Àsia Menor, en especial contra les de Cilicia i algunes del Egeo. Antígono, no obstant, va reaccionar de colp i repent i Demetrio es va dirigir al punt a Àsia Menor. Això no va impedir que Ptolomeo conquistara les ciutats de Caria i Brega en el 309 a. C. A l'any següent Antígono va fer ajusticiar a Cleopatra, germana d'Alejandro que estava promesa en Ptolomeo per a privar a est dels drets al tro imperial. Per la seua banda, Casandro havia ordenat a Alejandro IV i la seua mare Roxana en el 310 a. C.[68] Poliperconte va manar assessinar en el 309 a. C. al fill d'Alejandro i Barsine, Heracles, per a congraciarse en Casandro. Esta série d'assessinats va extinguir la dinastia argéada i en ella va desaparéixer l'últim impediment per a que els diádocos es proclamaren reis.[69]

  • Ptolomeo va eliminar al seu homònim el nebot d'Antígono en el 308 a. C. Va pactar ademés repartir-se Grècia en Antígono, en una maniobra clarament dirigida contra Casandro i Poliperconte. Segons lo acordat, ell es quedaria en el territori continental, mentres que les illes correspondrien a Antígono. Elágida va desembarcar en el Peloponeso en el 308 a. C. i va arrebatar les ciutats de la zona a Casandro, sense deixar de proclamar en tot moment, com feya Antígono, que defenia la llibertat de les polis gregues. No obstant, els acontenyiments en Cirenaica, conquistada per Agatocles de Siracusa, ho preocupaven, que duya temps alluntat del centre del seu regne. Pese a les diverses victòries obtingudes, el balanç final de la campanya grega va ser ambigu. Finalment Ptolomeo va pactar en Casandro i va tornar a Egipte cap al 308 a. C.

Últimes victòries d'Antígono i Demetrio

  • Antígono va aprofitar que Seleuco estava ocupat en la frontera oriental del seu imperi, combatent en Chandragupta Maurya entorn al 308 a. C., per a apoderar-se de l'objecte essencial de les seues ambicions: Grècia i Macedònia. Aprestó una nova flota, ya que Ptolomeo s'havia apoderat de l'anterior quan es va fer en les terres del seu homònim el nebot d'Antígono. Demetrio va expulsar al oligarca Demetrio de Falero d'Atenes en el 307 a. C., que havia governat la ciutat en nom de Casandro.[70] Demetrio va anunciar que tenia intenció de tornar la llibertat als grecs, seguint la política marcada per Antígono en la proclama de Tir del 315 a. C. Seguidament, es va apropiar de Muniquia. Antígono i el seu fill varen ser objecte de cult heròic per part dels atenienses des del 307; es varen crear dos noves tribus en el seu honor (les de Antigonis i Demetrias), senyal de que la ciutat pretenia fer d'ells els seus protectors.[71]

Esta situació era inacceptable per a Ptolomeo: el nou poder d'Antígono ho amenaçava, per lo que va armar una flota per a atacar Síria. Açò va fer que Antígono convocara a Demetrio ans que este poguera arrebatar a Ptolomeo Corinto i Sición. Demetrio va salpar acompanyat de Mig de Larisa en rumbo a Chipre i va destruir l'esquadra de Ptolomeo front a Salamina en el 306 a. C; el triumfo va fer que el domini de l'illa i de la mar entorn a ella passara a mans d'Antígono.[70]

Asunción del títul real

La gran victòria naval va animar a Antígono a proclamar-se rei (basileos o Βασιλεύς) junt en Demetrio: no havia abandonat el seu somi de restaurar l'imperi alejandrino.[72] Aristodemo de Mileto, encarregat d'anunciar la victòria de Salamina, sembla haver-se percatado de l'importància del moment; segons Plutarco va exclamar:«¡Salut, rei Antígono! Som els vencedors de Ptolomeo.»[73] Antígono semblava confirmar-se en efecte com el successor d'Alejandro Magne, sobretot despuix de la desaparició dels últims argéades que no es va deure principalment a Antígono, llevat en el cas de l'assessinat de la germana d'Alejandro, Cleopatra en el 308 a. C. El rei presumia ademés de vínculs en els primers argéades gràcies al seu matrimoni en Estratónice. L'associar a Demetrios al tro indica l'intenció de crear ua nova dinastia.[69]

Els atres diádocos (Ptolomeo, Seleuco, Casandro i Lisímaco) varen reaccionar adoptant a la seua volta el títul real a partir del 305 a. C. Es varen opondre aixina a les pretensions imperials d'Antígono i varen tractar de llegitimar el seu propi poder. El títul ademés no afectava únicament a grecs i macedonios, sino també els demés pobles de l'imperi alejandrino, somesos als diádocos. La conseqüència principal va ser la desintegració llegal i definitiva de l'imperi i el sorgiment oficial dels regnes helenísticos.[74]

Seguint els passos d'Alejandro, Antígono va fundar entorn al 316 a. C. una ciutat en Bitinia aprofitant un assentament grec anterior en colon beocios, a la que va batejar en el nom d'Antigonia (la futura Nicea). Va fundar una atra Antigonia junt al Orontes, en Síria en el 307 a. C., en colon grecomacedonios. Per a dispondre d'una base comercial a l'entrada del Helesponto, va fundar per mig de sinecisme una tercera ciutat en Tróade, novament en el nom d'Antigonia: la futura Aleixandria de Tróade; els seus habitants varen ser llauradors de la comarca, assentats en la ciutat per la força.[75][nota 21]

Segona coalició contra ell

Sege de Rodas

Animat per la proclamació com a rei, Antígono va reunir un eixèrcit i una flota de tamany considerable, el mando del qual va confiar a Demetrio i es va dispondre a atacar les terres de Ptolomeo en el 305 a. C. L'invasió d'Egipte es va saldar, empero, en una derrota: Demetrio no va conseguir desbaratar les defenses enemigues i va haver de retirar-se. Ptolomeo va aprofitar la victòria per a proclamar-se també rei (basileos).

  • Antígono va decidir llavors apoderar-se de Rodas, lligada al Egipte ptolemaico per interessos comercials. El paper de la ciutat com a guardiana de les mars en un moment de conflictes i d'auge de la pirateria li conferia gran prestigi. No obstant, el motiu fonamental pel que Antígono desijava apropiar-se d'ella era per la seua situació estratègica.[76] Dominava Chipre des de la batalla de Salamina, per lo que ocupar Rodas (que Demetrio havia tractat infructuosament de malquistar en Ptolomeo despuix de véncer en Chipre) li permetria fer-se en les comunicacions en el Mediterràneu oriental i en la Gegeo. El revés sofrit en Egipte requeria també la conquista de l'illa per a impedir que Ptolomeo creara una potencia marítima que ya havia estat a punt d'alcançar en el 308 a. C. Les proclames en favor de la llibertat dels grecs, que no havia cessat de repetir des de la de Tir del 315, no li impedien perseguir els seus interessos personals quan chocaven en ella. En este cas pretextó que la ciutat no li havia ajudat en la campanya contra Egipte per a atacar-la.
  • Antígono va despachar a Demetrio a la conquista de la ciutat insular. El subsegüent sege va durar més d'un any i és un dels més famosos de l'Antiguetat.[77] A Demetrio li va supondre l'obtenció del sobrenom de «Poliorcetes» («expugnador de ciutats»), encara que no la va conquistar per complet.[35] Va amprar numeroses màquines de sege (entre elles, d'helépolis), pero els rodios es varen defendre en denuedo. Ptolomeo, Casandro i Lisímaco els varen enviar abasts, lo que no va evitar que estigueren a punt de capitular en el 304 a. C. El propi Ptolomeo va acabar per aconsellar-els que parlamentasen en Demetrio. Els etolios varen servir de mediadors i els dos bandos varen alcançar un acort que obligava als rodios a coligarse en Antígono i a entregar-li rehens, pero quedaven exents de combatre contra Egipte.

La guerra en Grècia i el resorgiment de la lliga de Corinto

  • Demetrio va tindre que abandonar el dilatat sege de Rodas perque Casandro havia recomençat les hostilitats en Grècia.[78] Sitiava Atenes des del 307 a. C., acció que va marcar el començ de l'anomenada «guerra dels Quatre Anys». La ciutat estava a punt de caure, pese a l'auxili dels etolios, als que Casandro va fer retirar-se. Antígono va enviar llavors a Demetrio, que va desembarcar en Beòcia i va espentar a l'enemic al nort de les Termópilas en el 304 a. C. Antígono va exigir a Casandro que se sometera incondicionalment. Beòcia i Fócide ho varen fer; els antigónidas varen cedir a Atenes Filé, Salamina i Panacto per a mantindre l'aliança en la ciutat ática. La guerra grega va concloure en la victòria d'Antígono i Demetrio. Este es va apoderar també entre el 304 i el 302 a. C. de Sición, que va refundar pel método del sinecisme,[79] Corinto i del restant del Peloponeso a excepció de Mantinea, que va seguir en poder de Casandro.
  • Demetrio, representat per Adimanto de Lámpsaco, reconstituyó la lliga de Corinto en el 302 a. C. com indiquen vàries inscripcions epigràfiques com la d'Epidauro.[80] Esta va agrupar a la major part dels Estats grecs llevat Esparta, Mesenia i Tesalia. Va ser l'acte principal de la política grega de Demetrio. La finalitat de la lliga havia canviat respecte dels temps de Filipo II, com creïa erròneament Plutarco[81] i alguns historiadors moderns. En el 337 a C. el rei macedonio havia buscat una pau que posara fi a varis anys de conflicte, mentres que la lliga resucitada per Antígono i Demetrio tenia per meta la conquista de Macedònia, que calia arrebatar a Casandro.[82] Era, per tant, un instrument més per a favorir la dominació antigónida; Antígono va manar les tropes de la lliga en el 336 i en el 334 a. C, i una guarnició macedonia va permanéixer més de xixanta anys en Corinto, com a senyal de quí servia la lliga. Encara existia quan Poliperconte va perdonar per mig d'una amnistia a les ciutats que s'havien rebelat en la guerra lamiaca del 318 a. C.

Cap a la batalla d'Ipsos

Artícul principal → Batalla d'Ipsos.
Els regnes dels diádocos en 301 a. C., despuix de la derrota d'Antígono en Ipsos:
  •  Seleuco
  •  Ptolomeo
  •  Lisímaco
  •  Casandro
  •  Epiro

    • Els atres diádocos no podien permetre que Antígono arrebatara els seus territoris a Casandro. Les negociacions entre ells del 304 a. C. varen dur a la firma d'una nova lliga contra el vell rei (tenia per llavors casi huitanta anys).[69] Les forces estaven, empero, equilibrades ya que l'immensitat i la riquea del regne d'Antígono li varen permetre reunir efectius considerables, més o menys iguals als setanta o huitanta mil soldats que els seus enemics varen dur a Ipsos. Este poder obligava als contrincants d'Antígono a unir forces per a poder fer-li front. Açò requeria temps i a això es va deure l'audaç pla que varen posar en marcha: una defensa enconada en Europa front a Demetrio mentres en Àsia Lisímaco tractava de sorprendre a l'enemic comú i seguit d'uns parlaments que els permeteren agrupar els seus dispersos eixèrcits. El primer en posar en marcha va ser Lisímaco, en la primavera del 302 a. C. Va desembarcar en la Frigia helespóntica en la colaboració de tropes de Casandro; numeroses ciutats de Licia i Caria se li varen sometre, entre elles Colofó, Éfeso i Sardes. Filetero, fundador de la dinastia atálida de Pérgamo, va abandonar a Antígono i es va passar a les files de Lisímaco. Antígono va marchar a fer front a est i va cridar en el seu auxili a Demetrio. Este havia invadit Tesalia en la primavera del 302 a. C., rodejant les Termópilas en la flota. Es va afanyar a firmar una treua en Casandro i va desembarcar en Éfeso en autumne. Aprofitant la seua absència, Casandro va tornar a impondre la seua autoritat en Tesalia i Fócide i va derrocar a Pirro. L'arribada de Demetrio a Àsia Menor va posar en dificultats a Lisímaco. Demetrio va véncer ademés als reforços que Casandro li havia enviat al mando del seu germà Pleistarco. Açò va fer que Lisímaco optara per retirar-se a Heraclea Póntica en l'hivern del 302 al 301 a. C., per a esperar allí l'arribada de Seleuco, que estava invernado en Capadocia. Per la seua banda, Tolomeo havia invadit Fenicia i es aprestaba a reunir-se en Seleuco quan li va aplegar el bulo de que Antígono havia vençut ya i es va batre en precipitada retirada. L'aparició en la zona de Seleuco en uns cinccents elefants, va acabar en l'equilibri de forces entre els dos bandos, pese a la presència de les tropes de Demetrio arribades de Grècia. Antígono va marchar finalment contra la coalició en el 301 a. C. que havia reunit els seus eixèrcits en el poble frigio d'Ipsos.[83] Pese a contar ya huitanta anys, va manar en persona la falange. Va ser vençut i mort per una javalina durant la subsegüent batalla, una de les més trascendentes de tota l'época helenística.[nota 22]

    Veneració

    Seguint una pràctica instaurada cap al final del regnat d'Alejandro Magne, Antígono va ser objecte de cult en vida. En l'any 311 a. C., la ciutat d'Escepsis li va dedicar un santuari en altar i estàtua. En Atenes, se li va otorgar el títul honorífic de soter («salvador»), i va contar en un sacerdot encarregat del seu cult. Cap a 306/305 a. C., la Lliga dels insulars va instaurar en el seu honor un festival bienal conegut com les Antigonias.[84]

    Vore també

    Notes

    1. ↑ La tradició que donava orige aristócrata a Antígono naix en Johann Gustav Droysen.
    2. ↑ Este Filipo potser va ser un sátrapa del Punyab al que havia nomenat Alluntant Magne en el 327 a. C., pero es coneixen a lo manco quinze persones en tal nom en l'entorn del rei.
    3. ↑ Ho cita vàries voltes Diodoro en el seu llibre XIX.
    4. ↑ Eliano (Histoire variée, XII, 16.) ho inclou en una llista de hetairoi d'Alejandro.
    5. ↑ Hoplitas i no falangistes.
    6. ↑ Les fonts clàssiques no mencionen que Alejandro visitara Priene.[12]
    7. ↑ La Història d'Alejandro III del Quint Cursio és la font primordial d'este periodo.
    8. ↑ La cronologia dels acontenyiments és tan sol aproximada.
    9. ↑ A la seua volta, Antígono va cedir el mando dels aliats grecs al Somatophylakes Balacro, que es creu que va acompanyar a Alejandro en la batalla d'Issos.
    10. ↑ Es creu que Licaonia també estava baix la seua autoritat teòrica i que se li havia encomanat conquistar-la, com va fer efectivament en el 332 a. C.
    11. ↑ Briant narra la contraofensiva d'Antígono basant-se en les senyes de Quint Curcio (IV, 1, 34-35) i Diodoro (XVII, 48, 5-6), si ben este no cita explícitament al general.Briant, 1973, p. 54-58
    12. ↑ En el posterior repartiment de Babilonia i en el Pacte de Triparadiso a Antígono se li va confirmar la possessió de la Frigia Major, Licia i Panfilia.
    13. ↑ El saqueig de la regió per Eumenes de Cardia en el 320 li va permetre pagar en chala la soldada de les seues huestes.
    14. ↑ Com Michel Rostovtzeff en el seu Histoire économique et sociale de l'Empire romain, rééd. 1957.
    15. ↑ En les que a voltes Plutarco (Alexandre, 70) confon a Antígono en Antígenes.
    16. ↑ Diodoro (XVIII, 23, 3) menciona la vella amistat que unia als dos.
    17. ↑ Els oficials presos varen tractar d'escapar, pero varis d'ells varen ser morts a causa de la traïció d'Estratónice, esposa d'Antígono.
    18. ↑ Este copiós eixèrcit s'havia format originalment per a lluitar contra Pitón.
    19. ↑ Flavio Josefo (Histoire dones Juifs en FGH, II, D, 545) afirma, sembla ser que equivocadamente, que Antígono li va fer governador dellevant.
    20. ↑ Es justificaven afirmant que la guerra contra Eumenes s'havia decidit conjuntament en el Pacte de Triparadiso
    21. ↑ Va ser Lisímaco qui va canviar després el nom a la ciutat i la va cridar Aleixandria.
    22. ↑ Plutarco (Demetrio, 28, 6) narra en detalle la lid. Es creu que Jerónimo de Cardia va ser testic de la batalla, perque la seua Història dels successors d'Alejandro és la font en la que es basa directament Plutarco.

    Referències

    1. ↑ Hans Delbrück (1990). History of the Art of War: Warfare in Antiquity. Tom I. Westport: University of Nebraska Press, pp. 237. ISBN 978-0-80329-199-7. La batalla en Cretopolis va enfrontar a Antígono en 40.000 infants i 7.000 ginets en Alcetas en a penes 16.000 infants i 900 ginets.
    2. ↑ Delbrück, 1990: 238
    3. ↑ Briant, 1973, pp. 17-25.
    4. ↑ Élien, Histoire variée, XII, 43.
    5. ↑ Diodoro Sículo, XXI, 1.
    6. ↑ Plutarco, Demetrio, 2.
    7. ↑ Briant, 1973, p. 24.
    8. ↑ Plutarco, Œuvres morals, « De l'éducation dones enfants », 14.
    9. ↑ Briant, 1973, pp. 40-41.
    10. ↑ Briant, 1973, p. 29.
    11. ↑ Briant, 1973, p. 37.
    12. ↑ 12,0 12,1 Briant, 1973, pp. 37-39.
    13. ↑ Briant, 1973, p. 36.
    14. ↑ 14,0 14,1 Briant, 1973, pp. 50-51.
    15. ↑ Briant, 1973, pp. 39-40.
    16. ↑ 16,0 16,1 Briant, 1973, p. 45.
    17. ↑ 17,0 17,1 Briant, 1973, pp. 49-52.
    18. ↑ Arrien, I, 25, 5 ; I, 29, 1. Quinte-Curce, III, 1, 6-7.
    19. ↑ Arrien, I, 29, 3.
    20. ↑ Quinte-Curce, III, 1, 8.
    21. ↑ Briant, 1973, p. 65.
    22. ↑ Diodoro Sículo, XVII, 48, 5.
    23. ↑ Briant, 1973, p. 72.
    24. ↑ Briant, 1973, p. 76.
    25. ↑ Briant, 1973, p. 85.
    26. ↑ Briant, 1973, p. 87.
    27. ↑ Briant, 1973, p. 88.
    28. ↑ Briant, 1973, p. 91.
    29. ↑ Élien, Histoire variée, XII, 16.
    30. ↑ Briant, 1973, p. 92.
    31. ↑ Will, 1993, pp. 352-353.
    32. ↑ Plutarco, Eumenes 3, 5.
    33. ↑ Arrien, Histoire de la Succession d'Alexandre, 11, 1, en Fragmente der griechischen Historiker, II, 1923-1930.
    34. ↑ Briant, 1973, p. 207.
    35. ↑ 35,0 35,1 35,2 35,3 35,4 Will, 1993, pp. 354-355.
    36. ↑ Will, 1993, p. 353.
    37. ↑ Briant, 1973, pp. 229-230.
    38. ↑ Briant, 1973, p. 231.
    39. ↑ Briant, 1973, p. 233.
    40. ↑ Diodoro Sículo, XVIII, 40, 7.
    41. ↑ Diodoro Sículo, XVIII, 40, 8 ; Plutarco, Eumenes 9, 3.
    42. ↑ Plutarco, Eumenes, 12, 1-2.
    43. ↑ 43,0 43,1 Will, 1993, p. 355.
    44. ↑ Diodoro Sículo, XVIII, 72, 1.
    45. ↑ Diodoro Sículo, XVIII, 72, 3-8.
    46. ↑ Diodoro Sículo, XVIII, 73, 1.
    47. ↑ Diodoro Sículo, XIX, 15, 1-5.
    48. ↑ Diodoro Sículo, XIX, 12, 1.
    49. ↑ Babylonian Chronicles of the Hellenistisc Period, ABC 10 (3), « The Diadochi chronicles », en [1] [2] archivat en Wayback Machine.
    50. ↑ Diodoro Sículo, XIX, 27-32.
    51. ↑ Diodoro Sículo, XIX, 37, 1.
    52. ↑ Diodoro Sículo, XIX, 38, 2-6 ; 39, 1.
    53. ↑ Diodoro Sículo, XIX, 2-6.
    54. ↑ Diodoro Sículo, XIX, 40-43 ; Plutarco, Eumenes, 16, 1-11.
    55. ↑ Diodoro Sículo, XVIII, 48, 56.
    56. ↑ Diodoro Sículo, XIX, 56.
    57. ↑ Will, 2003, p. 54.
    58. ↑ Will, 1993, p. 454.
    59. ↑ 59,0 59,1 59,2 59,3 Will, 1993, p. 356.
    60. ↑ 60,0 60,1 60,2 60,3 Will, 2003, p. 55.
    61. ↑ Will, 2003, p. 59.
    62. ↑ Diodoro Sículo, XIX, 90-92.
    63. ↑ Diodoro Sículo, XIX, 105, 1.
    64. ↑ Michel, 1919, pp. 388-392.
    65. ↑ Texte complet en anglais : Lire en ligne.
    66. ↑ 66,0 66,1 Will, 2003, p. 63.
    67. ↑ Will, 1993, pp. 454-455.
    68. ↑ 68,0 68,1 Will, 2003, p. 62.
    69. ↑ 69,0 69,1 69,2 Will, 1993, p. 358.
    70. ↑ 70,0 70,1 Will, 1993, p. 357.
    71. ↑ Will, 1993, p. 435.
    72. ↑ Diodoro Sículo, XX, 53 ; Justin, XV, 2.
    73. ↑ Plutarco, Demetrio, 17-18.
    74. ↑ Will, 1993, pp. 358, 429.
    75. ↑ Strabon, XIII, 1,52.
    76. ↑ Will, 2003, prenc 1.
    77. ↑ Diodoro Sículo, XX, 81-88, 91-100 ; Plutarco, Demetrio, 21-22.
    78. ↑ Will, 2003, prenga 1.
    79. ↑ Diodoro Sículo, XX, 100, 102-103 ; Plutarco, Demetrio, 23-27.
    80. ↑ Will, 2003, prenga 1.
    81. ↑ Plutarco, Demetrio, 23-27.
    82. ↑ Will, 2003, prenga 1.
    83. ↑ Will, 1993, p. 359.
    84. ↑ Rhodes (2016). , Crítica, pp. 188-189.

    Bibliografia

    • Història Universal Oriente i Grècia de Ch. Seignobos. Editorial Daniel Jorro, Madrit 1930
    • Grècia breçol d'Occident de Peter Levi. Edicions Foli S. A. ISBN 84-226-2616-0
    • L'Història i els seus protagonistes. Edicions Dolmen. 2000
    • Édouard Will, Histoire politique du monde hellénistique 323-30 av. J.-C., Paris, Seuil, coll. « Points Histoire », 2003 (ISBN 2-02-060387-X).
    • N. G. L. Hammond et F. Walbank, A History of Macedònia, vol. 3 : 336-167 B. C., Oxford, Clarendon Press, 1988 (ISBN 0198148151).

    Enllaços externs

    Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Antígono_I_Monóftalmos&oldid=1462862»