Strategos

Bust d'un strategos grec desconegut. Còpia romana de marbre de l'época d'Adriano, d'un original grec de c. 400 a. C.

Strategos, castellanizado estratego (del llatí stratēgus i este del grec στρατηγός, plural στρατηγοί, strategoi, en grec dòric στραταγός, stratagos), era el nom usat en la Antiga Grècia per a designar al general, més be, al comandant en cap i suprem d'un cos militar terrestre. Era un dels magistrats de la Antiga Atenes. En els imperis helenístico i bizantino també servia per a descriure a un governador militar.

Orige

El terme strategos prové de la reforma de 501/500 a. C., realisada per Clístenes, en la creació d'una junta de caps o comandants militars de les dèu tribus atenienses. Esta innovació deu considerar-se en el context del desenroll constitucional grec de la Época Arcaica: quan la polis es va desenrollar a partir de la monarquia, el mando militar es va institucionalisar en els magistrats civils, i només Esparta va conservar reis hereditaris, una monarquia peculiar colegiada (diarquía) en llimitats poders nacionals i en el mando total del eixèrcit en campanya. La paraula strategos no apareix en l'obra d'Arquíloco, pese a que ya era el nom dels comandants tribals despuix de les reformes clisténicas. Al respecte, hi ha una teoria de que strategos designava al comandant ad hoc per a les campanyes que tenien lloc dellà les fronteres del Ática, pero carix d'una base detallada: un estratego ateniense de la primera guerra sagrada resulta tan mític com dita guerra; i l'estratègia desenrollada per Pisístrato per a conquistar Nisea en 561-560 a. C. segurament constituïx un anacronisme per al càrrec de polemarco. Ellenguage imprecís i anacrònic tant d'Heródoto com d'Aristóteles impedixen traçar la relació entre la magistratura de polemarco i el terme strategos en Atenes, entre el VII i la substitució del polemarco en l'alt mando per la junta de strategoi, frut de les reformes de 487/486 a. C. Abans d'esta data era preceptiva la consulta en el polemarco, a partir de llavors el método de l'elecció dels arconts, i per això la del polemarca, va canviar a ser per sorteig, d'ahí l'anacronisme de l'historiador d'Halicarnaso en dir:

... va ser llavors quan Milcíades, com existia una undècima persona en dret a vot, el ateniense elegit per sorteig per al càrrec de polemarco —puix antigament els atenienses concedien al polemarco la mateixa capacitat de decisió que als estrategos—...

Heródoto, Història VI.109.2

Atenes en época clàssica

Vore també: Estrategeion

S'elegien, a raó d'un per tribu, per a manar les forces que cada una d'elles aportava a la totalitat de l'eixèrcit, i formaven l'Estat Major del polemarco, en esta época cap suprem del eixèrcit ateniense. Eren elegits per al determini d'un any i els seus càrrecs eren reelegibles.

Paralismes en batalles posteriors a la de Marató sugerixen que el general a sovint era ferit o matat en el seu lloc dins de la falange. En l'época de Cimón, de cada tribu s'elegia un estratego. En la d'Aristóteles eren elegits d'entre totes, indistintament, entre tots els ciutadans. La Ekklesía (assamblea ateniense) podia depondre'ls i multar-els en qualsevol moment. Pericles, strategos en l'any 431 a. C. «no convocava a l'Assamblea». Una de les seues prerrogatives com a generals, segons un decret ateniense, era que podien o no convocar-la. Podien ademés propondre mocions en les sessions de la mateixa: una inscripció comença en la fòrmula «per la moció dels strategoi».

En época de guerra, gojaven de gran llibertat eixecutiva, més que la compatible en l'eixercici d'un control estricte, i per això de sobirania, de l'Assamblea. Un eixemple seria el de Formión, que si haguera esperat l'aprovació de la Ekklesía per a signar una aliança en Acarnània, no haguera segut possible. Si la decisió d'un strategos resultava equivocada, s'arriscava al seu deposición, i inclús el seu processament i eventual eixecució. La dificultat de les comunicacions terrestres, per la lluntea de la polis del teatre d'operacions militars, li conferia de facto l'iniciativa. O com en el cas de Demóstenes, que en el 426 a. C., any en el que no era strategos, encara que sí en el precedent, pero com la seua victòria en Acarnània li havia tornat la fama despuix de la seua derrota en Etolia, va ser d'iure autorisat expressament per l'assamblea d'Atenes a «dispondre lliurement de la sura entorn al Peloponeso». No obstant, va conquistar Pilos sense l'aprovació expressa d'aquella. En el 415 a. C., en l'escàs èxit que estava obtenint la Lliga de Delos en Sicília, al cap del qual estaven els estrategos atenienses Nicias, Lámaco i Alcibíades, debatien l'estratègia a prendre valorant les possibles opcions. El punt de vista del primer, a pesar de l'instrucció expressa de la Ekklesía d'atacar primer la polis de Selinunte, no es va impondre. Encara que les instruccions emeses per l'Assamblea no deixaven de ser ambigües, ya que Nicias aludix a una carta de dit orgue de govern d'atacar Siracusa, canviant l'objectiu de l'anterior instrucció.

Processos contra strategos

De 492 a 322 a. C., va haver en Antenes 130 processos de eisangelia, dels que 34 varen ser contra estrategos. La eisangelia davant el poble va ser una espasa de Damocles sobre el cap dels generals atenienses, no solament perque ho atesten el gran número de processos, sino també per cóm parlen d'ells els oradors, com per eixemple, Demóstenes en este passage de la Primera Filípica: «Ara be les coses han aplegat a tal grau de desvergüenza, que cada general és jujat dos o tres voltes davant vosatres en causes de pena capital». La crítica de Demóstenes data de l'any 351 a. C. i es pot jujar la seua veracitat si es té en conte el periodo de 432 a 355 a. C. per a comparar el número total de stategoi atenienses que figuren en els registres oficials en el número de eisangelias incoades contra ells. Per a eixos 60 anys es coneixen 143 estrategos, que detentaron 289 estratègies d'un total de 770. D'estos 143, 35 varen ser denunciats al poble, u tres voltes, un atre dos voltes. Les fonts mostren que a lo manco el 20% dels generals havien de fer front pronte o vesprada a una eisangelia: En atres paraules, per a cada colege de dèu estrategos hi havia provablement a lo manco dos que, en el curs de la seua carrera militar, serien denunciats. I la primera eisangelia era a sovint l'última, ya que acabaven freqüentment en la condena a mort, per lo que preferien exiliar-se i deixar-se condenar per contumacia.

Un strategos era a sovint denunciat davant el poble per una batalla perduda o una campanya desafortunada. Les fonts mostren que l'acusació era sempre formulada en térmens de corrupció o de traïció, que exigien una eisangelia. No està atestat ni un sol eixemple d'acusació formulada en térmens d'incompetència, ni d'un strategos dut davant els tribunals per a respondre d'haver perdut una campanya militar.

Periodos helenístico i romà

Filipo II de Macedònia va ser elegit strategos autokrator (comandant en cap en plens poders) de la Lliga de Corinto. Parmenión, el general macedonio, ostentava el títul de strategos del eixèrcit macedonio. Durant la República romana i el Principat, els historiadors grecs es referien a sovint en el terme de strategos a la magistratura romana polític-militar de pretor. Tal us es pot trobar en el Nou Testament: Fets 16:20 es referix als magistrats de Filipos com strategoi (στρατηγοί). Equivalent al antistrategos («vice-strategos»), per a referir-se al propretor. En els regnes helenísticos dels diádocos, sobretot en el Egipte Lágida, strategos era una magistratura governamental dels nomos. En Egipte, l'única magistratura i títul de epistrategos (ἐπιστράτηγος, "sobre-general") va ser creada al començament del II, que va sobreviure intacta en la época romana. Varen existir dos: un per a la Chora (el Baix Egipte llevat Aleixandria) i un atre per a la Tebaida, actuant com virreyes que controlaven als seus subordinats, els strategoi dels nomos.

Imperi bizantí

Vore també: Títuls i càrrecs de l'Imperi bizantí

El terme va seguir usant-se en el grec parlat en el Imperi bizantí. Inicialment, es va amprar junt en el de stratelates i, menys habitualment, en stratopedarches, per a traduir la magistratura militar suprema cridada magister militum (el general al mando del Eixèrcit de campanya); també va poder usar-se per a denominar als duces regionals. En el VII, en la creació dels temes el seu paper va canviar: com els eixèrcits de campanya varen ser reasentados es va convertir en la base dels temes territorials, els seus generals també varen assumir noves responsabilitats, en la combinació dels seus deures militars en el govern civil dels temes. Els primers temes eren molt pocs i extensos, i en el VIII, els strategoi provincials estaven en constant antagonisme en el emperador en Constantinopla, sublevant-se en freqüència contra ell. En resposta, els temes varen ser progressivament dividits i el número de strategoi va aumentar, diluint el seu poder: mentres que c. l'any 842 el Taktikon Uspensky llista 18 strategoi, el Escorial Taktikon, escrit c. 971–975, enumera casi 90. Este procés va ser fomentat per les conquistes del X, en la consegüent creació de varis temes fronteriços nous i més chicotets. Durant esta época, el strategos del tema anatólico que gojava de prioritat sobre els demés i constituïa un dels més alts magistratura de l'Estat, ademés de ser de les poques de les que els eunucs varen ser exclosos. Al mateix temps, els temes d'Orient (Anatolia), eren superiors als occidentals (Europa). Esta distinció va estar especialment marcada en el pagament al president dels strategoi: mentres que els d'els temes orientals rebien el seu salari directament de les arques de l'Estat, els seus homòlecs occidentals tenien que aumentar el seu salari en els productes de les seues províncies. En l'actualitat correspon al ranc militar màxim d'un oficial en el Eixèrcit Grec.

Atres usos

• En castellà és rae. es/estratego? m=form estratego tal i com arreplega el diccionari de la llengua espanyola de la Real Acadèmia Espanyola.
• Strategos (en castellà, Estrategos) també va ser el nom del cavall favorit del general Aníbal
• archive. org/web/20090805013352/http://strategos. ning. com/ strategos. ning. com

Bibliografia

• (1971).«The Athenian Board of Generals from 501 to 404».Història Einzelschriften.Franz Steiner Verlag.16
• Hansen, Mogens Herman (1975). org/details/eisangeliasovere0000hans Eisangelia: the Sovereignty of the people's court in Athens in the fourth Century BC and the Impeachment of Generals and Politicians (en anglés), Odense: Univ Pr of Southern Denmark. ISBN 978-8774921363.
• Hansen, Mogens Herman (1987). The Athenian Democracy in the age of Demosthenes (en anglés), Oxford.
• Hansen, Mogens Herman (1990). «The political powers of the People's Court in fourth-century Athens», The Greek City from Homer to Aleander (en anglés), Oxford.
• Hansen, Mogens Herman (1993). (en francés), París: Belles Letres, pp. 252-253. ISBN 978-2-84734-581-0.
• Bury, John B. (1911). The Imperial Administrative System of the Ninth Century. With a Revised Text of the Kletorologion of Philotheos.
• Debra Hamel (1998), Athenian generals : Military authority in the classical period. Leiden.
• John B. Bury
• Oxford Classical Dictionary, 2nd edition, 1996: strategoi.
• John Roberts,Dictionary of the Classical World, 2005. Oxford.
• Wheeler, Everett L. (1991). «The General as hoplite», google. es/books? id=5OINAAAAQAAJ&pg=PA121&hl=es&source=gbs_toc_r&cad=4#v=onepage&q&f=false Hoplites. The Classical Greek Battle Experience (en anglés), Nova York i Londres: Routledge, p. 134. ISBN 978-0-415-09816-5.
• Hornblower, Simon (1983). El món grec, 479-323 AC, Barcelona: Editorial Crítica, pp. 154-156.

Enllaços externs

Strategos en el Viccionari.