Demóstenes

Demóstenes

   

Demóstenes (en grec, Δημοσθένης: Dēmosthénēs) va ser un dels oradors més rellevants de l'història i un important polític ateniense. Va nàixer en Atenes, en l'any 384 a. C. i va fallir en Calauria, en l'any 322 a. C. Els seus dots d'oratòria constituïxen l'última expressió significativa de les proea intelectuals atenienses, i permeten l'accés als detalls de la política i la cultura de la Antiga Grècia durant el IV Demóstenes va deprendre retòrica per mig de l'estudi dels discurss d'oradors anteriors. Va pronunciar els seus primers discursos judicials als vint anys d'edat, quan va reclamar als seus tutors que li entregaren la totalitat de la seua herència. Durant un temps, Demóstenes es va guanyar la vida com a escritor professional de discursos judicials i com advocat, redactant texts per al seu us en pleits entre particulars. Demóstenes es va interessar per la política durant eixa época, i va anar en el 354 a. C. quan va donar els seus primers discursos polítics en públic. Va dedicar els seus anys de plenitut física i intelectual a opondre's a l'expansió del regne de Macedònia. Idealizaba a la seua ciutat i lluitava per restaurar la supremacia ateniense i motivar als seus compatriotes per a opondre's a Filipo II de Macedònia. Va buscar preservar la llibertat d'Atenes i establir una aliança contra Macedònia en un intent sense èxit d'impedir els plans de Filipo d'expandir la seua influència cap al sur, conquistant les ciutats-estat gregues. Dos anys abans de la mort de Filipo, Demóstenes va tindre un paper capital en l'alçament d'Atenes i Tebas contra el rei macedonio i el seu fill, Alejandro III, en la batalla de Queronea, si ben els seus esforços no varen tindre èxit quan el tumult es va trobar en una enèrgica reacció macedonia. Més encara: per a previndre un tumult similar contra el seu propi líder, el successor d'Alejandro, el diádoco Antípatro, va enviar als seus hòmens per a que acabaren en Demóstenes. Demóstenes, no obstant, es va suïcidar en la finalitat d'evitar caure en mans d'Arquias, confident d'Antípatro. El cridat Cànon Alejandrino, compilado per Aristófanes de Bizancio i Aristarco de Samotracia, reconeix a Demóstenes com un dels 10 majors logógrafos i oradors àtics. Segons Longino, Demóstenes "va perfeccionar al màxim el to del discurs idealiste, pasional, abundant, preparat, ràpit". Cicerón li va aclamar com "l'orador perfecte" al que no li faltava res i Quintiliano li va alabar dirigint-se a ell com "lex orandi" ("la norma de l'oratòria") i dient d'ell que "inter omnes unus excellat" ("es troba solament entre el restant d'oradors").

Primers anys

Família, educació i vida personal

Família i educació

Demóstenes va nàixer en l'any 384 a. C., durant l'últim any de la 98.ª Olimpiada o el primer de la 99.ª. El seu pare, del mateix nom, pertanyia a la tribu (phylai) pandionisia i vivia en la Demo de Peania, en les afores d'Atenes. Pertanyia a una rica família mercantil, lo que li va valdre el despreci de les velles famílies aristocràtiques. El seu pare, Demóstenes de Peania, posseïa una fàbrica d'armes. Esquines, el major rival polític de Demóstenes, mantindria més vesprada que la seua mare, Cleóbula, era d'orige escita, si ben alguns estudiosos moderns posen en dubte esta afirmació. Per la seua banda, Demetrio de Magnesia, en la seua desapareguda obra Sobre els sinònims, va afirmar que era samia.

Als 7 anys Demóstenes es va quedar orfe. El seu pare li va deixar una fortuna en fideicomiso, quedant al recapte dels seus tios, Afobos i Demofón, aixina com d'un tal Terípido. Els seus tutors varen dilapidar la seua fortuna, ya siga per error de gestió o per mala intenció, quedant el jove Demóstenes en extrema pobrea. Tan pronte com Demóstenes va alcançar la majoria d'edat, va exigir una auditoria de contes de la gestió realisada pels seus tutors. Segons Demóstenes, la revisió dels contes demostrava la apropiació indeguda de la seua patrimoni. Encara que el seu pare li havia deixat un patrimoni de casi catorze talents que equivaldrien de forma aproximada a uns 400.000 dólars nortamericans actuals, Demóstenes va dir en el juí que els seus tutors no li havien deixat res llevat la casa, catorze esclaus i trenta mines d'argent (30 mines equivalien a mig talent).

Als 20 anys, Demóstenes va demandar als seus tutors, intentant recuperar el seu patrimoni. Durant els juïns va pronunciar cinc discursos: tres Contra Afobos entre el 363 a. C. i el 362 a. C. i dos Contra Ontenor entre el 362 a. C. i el 361 a. C. El tribunal va fixar els danys i perjuïns sofrits per Demóstenes en dèu talents (al voltant de 360.000 euros de 2025). Quan varen finalisar tots els pleits, Demóstenes solament va conseguir recuperar una porció de tota la seua herència.

Entre el 366 a. C., data en la que va alcançar la majoria d'edat, i el 364 a. C., Demóstenes i els seus ex-tutors varen buscar arduamente una eixida negociada al conflicte, si ben no varen conseguir aplegar a un apany perque cap de les dos parts estava disposta a fer concessions. Al mateix temps, Demóstenes es va preparar per als juïns per mig de l'entrenament de les seues habilitats oratòria. Als 16 anys Demóstenes havia assistit a un procés de Calístrato d'Afidna (367 a. C.), quedant sorprés pel talent del orador. Calístrato estava llavors en el moment cim de la seua carrera i va guanyar un pleit d'una importància considerable. Segons pareix, eixa experiència li va dur a decidir-se per deprendre la retòrica. Segons Friedrich Nietzsche, filec i filòsof alemà, i Constantine Paparregopoulus, historiador grec, Demóstenes va ser alumne d'Isócrates. Segons Cicerón, Quintiliano i el biógraf romà Hermipo, va anar un alumne de Platón. Luciano, un retòric i satíric romà-siri, inclou als filòsofs Aristóteles, Teofrasto i Xenócrates entre els seus professors. No obstant, totes estes afirmacions són hui en dia posades en dubte.

Segons Plutarco, Demóstenes es va convertir en alumne d'Iseo, un atre orador àtic, encara que en eixa época Isócrates també donava classes en l'àrea, especialisant-se en els problemes de successions. El motiu pot ser o be que no poguera pagar els honoraris d'Isócrates, o perque pensava que l'estil d'Iseo encaixava millor en la seua forma de ser, més vigorosa i astuta. Ernst Curtius, un arqueòlec alemà, descrivia la relació entre alumne i professor com "una aliança armada intelectual".

També s'ha dit que Demóstenes va pagar al seu professor unes 10 000 dracmes (aproximadament mig talent) a condició de que deixara l'escola de retòrica que hi havia obert i es dedicara por entero a l'ensenyança de Demóstenes. Una atra versió diu que Iseo no va cobrar res a Demóstenes per l'ensenyança. No obstant, segons Richard C. Jebb, estudiós britànic clàssic, «la relació entre Iseo i Demóstenes com a professor i alumne a penes va poder haver segut ni molt íntima ni de molt llarga duració». Konstantinos Tsatsos, professor i acadèmic grec, creu que Iseo va ajudar a Demóstenes en la creació dels seus primers discursos judicials contra els seus tutors.

Segons una biografia d'autor desconegut pero atribuïda a Plutarco, que ha aplegat fins als nostres dies, Demóstenes es va casar una volta. L'única informació que apareix sobre la seua esposa, de la que es desconeix el nom, és que era filla d'Heliodoro, un ciutadà important. També va tindre una filla, "la primera i única que alguna volta li va cridar pare", segons Esquines, en un comentari àcit. La seua filla va morir jove, abans d'haver-se casat, pocs dies despuix de la mort de Filipo. El seu nebot Demócares va ser també polític i orador.

Acusacions concernents a la seua vida personal

Demóstenes

En els seus discursos, Esquines a sovint utilisava les relacions pederastes de Demóstenes per a atacar-li. El contingut dels atacs no era el fet de que Demóstenes tinguera relacions en chics (alguna cosa que en aquella época no era rar ni socialment inacceptable), sino que el seu comportament com erastés havia segut inadequat, i que la seua forma d'actuar no beneficiava als chics (com era lo esperat) sino que els danyava. En el cas d'Aristión, un jove de Platea que va viure durant molt temps en la casa de Demóstenes, Esquines es burlava de la seua falta de control sexual i del seu possible comportament afeminat. En el cas de Cnosio, Esquines fa una atra acusació d'índole sexual, si be en este cas acusa a Demóstenes de gitar a est en la seua dòna per a que la deixara embarassada. Ateneu, per la seua banda, nos mostra un atre punt de vista, argumentant que va ser la dòna la que es va gitar en el jove en un atac de celosies.

Esquines també acusava a Demóstenes de conseguir diners a través de les seues relacions en jóvens adinerats. Dia que engatusó a Aristarco, el fill de Moscos, en l'idea de que li podria convertir en un gran orador. Aparentment, estant encara baix la tutela de Demóstenes, Aristarco va matar i va mutilar a un tal Nicodemo d'Afidna, arrancant-li els ulls i la llengua. Esquines acusava a Demóstenes de complicitat en l'assessinat, utilisant com a argument el fet de que Nicodemo s'havia querellat anteriorment en Demóstenes acusant-li de deserció. També acusava a Demóstenes d'haver segut tan mal erastés per a Aristarco com per a no ser digne de rebre tal nom. El seu crim, segons Esquines, era haver traïcionat al seu erómeno apropiant-se del seu patrimoni mentres que pretenia estar enamorat del jove (es dia que s'havia apropiat de tres talents —86.000 dólars nortamericans de 2008— d'Aristarco mentres que este fugia a l'exili per a evitar el juí). Per això, en pago a la confiança que Aristarco i la seua família havien posat en ell, i en paraules d'Esquines "Vares entrar en una llar feliç [...] ho vares arruïnar". En qualsevol cas, l'història de les relacions de Demóstenes en Aristarco és més que dubtosa, i no es coneix a cap pupil de Demóstenes en eixe nom.

Carrera com logógrafo

Si vos veeu obligats a actuar en l'esperit d'eixa dignitat, en el moment en el que vingau al tribunal a jujar les causes públiques, deveu recordar que en el bàcul i el càrrec cada u de vosatres rep la confiança de l'ancestral orgull d'Atenes.

Demóstenes (Sobre la Corona, 210) - La defensa que fa l'orador de l'honor del tribunal contrastava en les accions impròpies que Esquines li imputava en el juí.

En finalisar els pleits contra els seus tutors i com a forma de guanyar-se la vida, Demóstenes es va dedicar a redactar discursos per a la seua utilisació en pleits privats de terceres persones. Va destacar molt en el seu treball, i va ser conseguint una cartera de clients rics i poderosos. Per una atra part, un logógrafo ateniense podia permanéixer en l'anonimat i no figurar com tal en ninguna parte, lo que en ocasions podia ocasionar que un professional d'este estil es dedicara als seus interessos personals en perjuí dels del seu client (no es podien examinar els possibles conflictes d'interessos d'una persona anònima). Esquines també va acusar a Demóstenes de comportament poc ètic en el seu treball, dient que havia transmés als oponents dels seus clients alguns dels arguments que utilisarien en el juí.

I al traïdor nat, ¿cóm li reconeixem? ¿No t'imitarà a tu, Demóstenes, en el seu tracte en aquells que l'encert posa en el seu camí i que confien en ell? ¿No cobrarà per escriure discursos per a recitar als tribunals, i després revelarà el contingut dels discursos als seus oponents?

Esquines, El Discurs en l'Embaixada

Per eixemple, Esquines va acusar a Demóstenes d'haver escrit un discurs per a un tal Formión, un ric banquer, i després haver-li-ho comunicat a Apolodoro, que estava preparant càrrecs contra Formión. Plutarco recolzava esta acusació, dient que Demóstenes "es creu que havia actuat de forma deshonesta".

Començ en la vida política

Entrenament de l'oratòria

Demóstenes Practicant Oratòria per Jean Lecomte du Nouÿ (1842–1923). Demóstenes solia estudiar en una habitació subterrànea que havia construït ell mateixa. També solia parlar en pedres en la boca i recitar versos mentres corria. Per a enfortir la seua veu, parlava en la vora de la mar per damunt del sò de les ones.

Abans inclús d'haver complit els 21 anys en el 363 a. C., Demóstenes havia demostrat un cert interés per la política. En el 363, 359 i 357 a. C. va eixercitar elloc de trierarca, encarregant-se del manteniment i abastiment d'un trirreme. En el 348 a. C. es va fer càrrec d'una coregía, i pagava les despeses d'una producció teatral.

Encara que Demóstenes va dir que mai advocava en cap cas privat, no està clar encara quàn va abandonar Demóstenes la lucrativa (encara que no tan prestigiosa) professió de logógrafo, i si és que va aplegar a fer-ho.

Quan era chiquet, Demóstenes tenia un defecte d'elocución en el parla. Esquines es burlava d'això, i es referia a ell en els seus discursos pel renom que li posaven, Bata-ho, que segons pareix podrien haver inventat o be els seus pedagogo o be els seus propis companyers de jocs.

Segons Plutarco, durant el primer discurs públic del jove Demóstenes, l'audiència es burlava del seu problema d'elocución (dificultat en pronunciar la /R/) i el seu estrany i correoso estil, que estava plagat de llargues frases en arguments formalistes fins a un extrem dur i desagradable. Afirmava el de Queronea que tenia una debilitat en la veu, un parla estranya i difícil d'entendre i una falta d'aire que, en trencar i desenllaçar les frases, enfosquia molt el sentit i el significat de lo que dia.

Demóstenes va portar a terme un estricte programa per a superar eixes deficiències i millorar la seua locució. Va treballar la dicció, la seua veu i els seus gests fins al punt que el seu afany i la seua devoció es varen tornar proverbials. No obstant, no se sap en certea si estos relats són verdaders fets de la vida de Demóstenes o meres anècdotes utilisades per a ilustrar la seua perseverança i determinació.

Alguns ciutadans, no obstant, sí que es varen donar conte del seu talent. La primera volta que va abandonar apesadumbrado la Ekklesía (l'assamblea ateniense), un vell cridat Eunomo li va animar dient que la seua dicció era molt semblada a la de Pericles. En una atra ocasió, en acabant de que la Ekklesía es negara a escoltar-li i mentres marchava a casa havent segut rebujat, un actor cridat Sàtir li va seguir i li va entretindre en una amistosa conversació.

Increment de l'activitat política

Encara que es creu que va continuar en la pràctica llegal privada com logógrafo, el fet és que a partir de l'any 354 a. C. Demóstenes es va interessar cada volta més pels assunts públics, fent-se famós pels seus discursos que versaven sobre el restabliment de l'esperit públic en Atenes i sobre la conservació de la cultura grega en un moment en que el model de ciutat-estat es vea amenaçat. En el 355 a. C. va escriure Contra Androcio i en el 354 a. C., Contra Leptino, dos fers atacs contra individus que pretenien eliminar unes exencions d'imposts. En Contra Timócrates i Contra Aristócrates va advocar per l'eliminació de la corrupció, denunciant mides que vea com deshonestas o contràries de les tradicions atenienses. Tots estos discursos oferixen unes primeres mostres sobre les seues idees de política exterior, com pogueren ser l'importància de la flota, les aliances, o l'honor nacional.

"Mentres que el navío està fòra de perill, ya siga un de gran o chicotet, llavors és el moment per a que el mariner i el timonel i tots els demés càrrecs mostren el seu encabotament i vagen en conte de que no sossobre per la malícia o negligència d'algun; pero quan la mar ho ha superat, llavors l'encabotament és inútil".

Demóstenes (Tercera Filípica, 69) - L'orador advertix als seus compatriotes dels desastres que sofriria Atenes si permaneix indiferent a les amenaces del seu temps.

Partidari d'Eubulo, en 354 a. C. Demóstenes va pronunciar en favor d'est el seu primer discurs polític, Sobre les symmorías, en el que defenia la moderació al mateix temps que proponia la reforma de les symmorías com una font de finançació per a la flota ateniense, defenent l'aument de les obligacions sobre les trierarquías.

No obstant, pronte va trencar en Eubulo, al que va atacar en el 352 a. C. (Sobre la sintaxis), a l'hora que es pronunciava contra la política exterior ateniense en el discurs Pels megalopolitanos (353 a. C.), que va atraure l'atenció dels atenienses sobre el perill que representava el poder d'Esparta, despuix de la debacle de Tebas. També es va opondre a Eubulo en el 351 a. C., en el discurs Per la llibertat dels rodios. Eubulo era per llavors el polític més influent d'Atenes, situació que va mantindre en el periodo entre el 355 i el 342 a. C., i estava en contra de l'intervenció en els assunts interns d'atres polis gregues.

Si ben cap dels seus primers discursos va tindre èxit, Demóstenes va ser poc a poc fent-se un buit dins del grup de les personalitats polítiques d'importància al mateix temps que, per un atre costat, trencava en la facció política d'Eubulo (facció a la que pertanyia Esquines). En eixa época Demóstenes va ser plantant els fonaments dels seus futurs èxits polítics, lo que li duria a convertir-se en elíder del seu propi partit. Els seus arguments mostraven el seu desig d'articular les necessitats i interessos d'Atenes.

En l'any 351 a. C., Demóstenes es va sentir lo suficientment fort com per a mostrar la seua visió sobre l'assunt de política exterior més important al que s'enfrontava Atenes per llavors: la postura que deuria prendre la ciutat sobre Filipo II de Macedònia. Segons comenta Jacqueline de Romilly, filoga membre de la Acadèmia francesa, l'amenaça de Filipo donaria a Demóstenes un enfocament i una raó de ser. La carrera política de Demóstenes és virtualment l'història de la política exterior ateniense.

Confrontació en Filipo

Primera Filípica i les Olínticas (351 - 341 a. C.)

Artícul principal → Primera Filípica.

Filipo II de Macedònia: medalla de la victòria (niketerion) del sigle II a. C. (París, Cabinet dones médailles de la Biblioteca Nacional de França). Demóstenes percebia al rei de Macedònia com una amenaça a l'autonomia de totes les ciutats-estat gregues.

Demóstenes va dirigir les seues energies contra el creixent poder del rei Filipo II de Macedònia, a qui vea com una amenaça no solament per a Atenes sino per a totes les ciutats-estat gregues. Gran part dels seus millors discursos es varen dirigir contra el poder creixent del rei Filipo II de Macedònia. Des de l'any 357 a. C., quan Filipo va sitiar Anfípolis i Pidna, Atenes i Macedònia havien estat formalment en guerra. En el 352 a. C. Demóstenes va descriure a Filipo com el major i el pijor enemic de la seua ciutat. El discurs seria un alvanç dels fers atacs que Demóstenes llançaria contra el rei macedonio durant els anys que varen seguir. Un any despuix va criticar a aquells que subestimaban el poder de Filipo i avisava de que era tan perillós com el propi rei de Pèrsia.

En el 352 a. C. les tropes atenienses varen conseguir en èxit enfrontar-se a Filipo en les Termópilas, pero la victòria macedonia sobre els focios en la batalla del Camp de Safrà va supondre un dur colp per a Demóstenes. El seu primer discurs contra Filipo, conegut com la Primera Filípica (351-350 a. C.), tenia com tema la preparació i la reforma del fondo social d'Atenes, el pilar principal de les polítiques d'Eubulo. Va exhortar als atenienses a que despertaren de la seua falsa seguritat i va demanar que la guerra s'estenguera a Tracia, pero no va tindre èxit.

"Necessitem diners, segur, atenienses, i sense diners res de lo que deuria ser fet podrà fer-se".

Demóstenes (Primera Olíntica, 20) - L'orador es va amprar en esforç per a convéncer als seus conciutadans de que la reforma del fondo social era necessària per a finançar els preparatius militars de la ciutat.

Des d'eixe moment i fins al 341 a. C., tots els discursos de Demóstenes es referien al mateix assunt: la lluita contra Filipo. En el 349 a. C., per a completar el seu domini del mar Egeo Filipo va marchar contra Olinto, aliat d'Atenes i l'última ciutat de la Calcídica que li quedava per dominar. Olinto va demanar ajuda a Atenes, i Demóstenes va pronunciar en tal motive les tres Olínticas, en les que va solicitar a Atenes ajuda per al seu aliat. En els tres discursos, Demóstenes criticava als seus compatriotes per no fer res, i urgía a Atenes a ajudar a Olinto contra el "bàrbar" macedonio.

A pesar dels avisos de Demóstenes, els atenienses es varen enredrar en una guerra inútil en Eubea i no varen oferir respal militar a Olinto. El tractat subsegüent, la pau de Filócrates, resultava insoportable per a ell, que no ho va considerar més que un respir entre dos batalles.

El cas de Meidias (348 a. C.)

"Només penseu: en el moment en que este tribunal s'alce, cada u de vostés anirà a casa, uns més ràpit, uns atres en més calma, sense ansietat, sense mirar per damunt del muscle, sense por a que ell vaja a anar corrent contra un amic o enemic, un home gran o un de chicotet, fort o dèbil, o res per l'estil. ¿I per qué? Perque en el seu cor coneix i confia, i ha deprés a confiar en l'Estat, en que ningú li acossarà o insultarà o agredirà".

Demóstenes (Contra Meidias, 221) - L'orador demana als atenienses que defenguen el seu sistema llegal, solicitant un tractament eixemplar per a la defensa que servixca per a dissuadir a uns atres.

En el 348 a. C. va ocórrer un cas peculiar: Meidias, un ric ateniense, abofeteó públicament a Demóstenes, que per llavors ocupava un càrrec en la Coregía, un gran festival religiós en honor al deu Dioniso. Meidias era un amic d'Eubulo i recolzava la campanya militar en Eubea. També era un vell enemic de Demóstenes que havia entrat violentament en la seua casa en el 361 a. C., junt en el seu germà Trasíloco, per a apoderar-se d'ella.

Demóstenes va decidir presentar una querella contra el seu ric oponent i va escriure el discurs judicial Contra Meidias. El discurs oferix informació molt valiosa sobre la llei ateniense en eixa época i especialment sobre el concepte grec de Hibris o ambició excessiva, que es tractava en eixa ciutat com un crim que anava no solament contra la ciutat sino contra la societat en sí mateixa. Demóstenes defén que l'estat democràtic perix si el govern de la llei es veu socavat pels hòmens rics i sense escrúpuls, i que tots els ciutadans adquirixen poder i autoritat en tots els assunts d'estat gràcies a "la força de les lleis".

Segons el filec Henri Weil, Demóstenes va retirar finalment els càrrecs contra Meidias per raons polítiques, i mai va aplegar a pronunciar Contra Meidias, si ben Esquines va mantindre que Demóstenes havia segut sobornat per a retirar-els.

Pau de Filócrates (347-345 a. C.)

Artícul principal → Pau de Filócrates.

Ilustració de 1898, obra de Louis Loeb (1866 – 1909): Demóstenes davant l'assamblea principal d'Atenes (ekklesía) en l'any 346 a. C.

En l'any 348 a. C., Filipo II va conquistar Olinto i la va arrasar fins als seus fonaments. Després va seguir alvançant i va conquistar la Calcídica i tots els Estats de la Lliga Calcídica que abans estaven liderats per Olinto. Despuix d'estes victòries macedónicas, Atenes es va dirigir a eixe Estat en busca de la pau. Demóstenes es trobava a favor de firmar un tractat en Filipo II. En 347 a. C. es va enviar una delegació ateniense a Pella en l'objectiu de negociar un tractat de pau i Demóstenes estava entre els dotze embaixadors enviats (346 a. C.) per a entrevistar-se en Filipo, delegació en la que també es trobaven Esquines i Filócrates. Segons Esquines, en la seua primera trobada en Filipo, Demóstenes s'hauria desmayat de la por.

La ekklesía va acceptar oficialment els durs térmens que Filipo havia impost. No obstant, quan la delegació ateniense va aplegar a Pella per a rebre el jurament de Filipo necessari per a considerar que el tractat havia segut acordat, este es trobava en plena campanya militar. Filipo estava retardant de forma delliberada el moment de la negociació i possible acort perque esperava poder mantindre baix la seua sobirania totes aquelles possessions atenienses que poguera conquistar abans de ratificar el tractat. Demóstenes, ansiós davant el retart, insistia que l'embaixada deuria viajar alloc en el que es trobara Filipo, i conseguir el jurament sense demora; no obstant, els enviats atenienses (inclosos tant ell com Esquines) varen permanéixer en Pella fins a la tornada de Filipo de la seua exitosa campanya en Tracia. Finalment es va jurar la pau en Feres, pero Demóstenes va acusar al restant d'enviats d'haver actuat negligentemente per interessos econòmics.

Just despuix de la firma de la Pau de Filócrates, Filipo va travessar les Termópilas i va conquistar Fócida, mentres que Atenes va permanéixer inactiva i no va enviar cap ajuda a la regió. Recolzada per Tebas i Tesalia, Macedònia va prendre el control sobre els vots de Fócida en la Anfictionía, una organisació religiosa formada per a recolzar als grans temples d'Apolo i Deméter. A pesar d'una certa reticència per part dels líders atenienses, Atenes finalment va acceptar l'entrada de Filipo en el Consell de la Lliga, estant Demóstenes entre aquells que varen recolzar esta opció, tal i com nos indica en el seu discurs Sobre la pau.

Segona i Tercera Filípicas (344 - 341 a. C.)

Artícul principal → Segona Filípica.

Image del Quersoneso i de l'àrea circumdant presa des d'un satèlit. El Queroneso es va convertir en el foc d'una agre disputa territorial entre Atenes i Macedònia. Va ser finalment cedida a Filipo en 338 a. C.

Entre els seus discursos d'este periodo destaquen la Segona Filípica, el discurs conegut com Sobre la falsa embaixada, contra Esquines, i la Tercera Filípica, en la que s'exigia una acció resolta contra Filipo (341 a. C.). D'estos, les Filípicas es consideren discursos polítics, mentres que Sobre la falsa embaixada és un discurs pronunciat en l'àmbit judicial. En 344 a. C. Demóstenes va viajar al Peloponeso, en la finalitat de conseguir aliances i apartar al major número possible de ciutats de l'influència macedonia, si ben els seus esforços varen ser generalment infructuosos. La major part dels peloponesios veen a Filipo com el garant de la seua llibertat, i inclús varen enviar una embaixada conjunta a Atenes per a presentar les seues queixes davant l'activitat de Demóstenes. En resposta a dita embaixada, Demóstenes va pronunciar la Segona Filípica, un vehement atac contra la persona de Filipo. En l'any 343 a. C. Demóstenes va pronunciar Sobre la falsa embaixada, dirigida contra el seu rival polític Esquines, que estava enfrontant-se a un càrrec d'alta traïció. Esquines va anar finalment absolt per un estret marge de trenta vots, en un jurat el número del qual podria haver segut de fins a 1.501.

En 343 a. C. les forces macedonias es trobaven realisant una nova campanya militar en la regió d'Epiro i, en 342 a. C., Filipo va fer una incursió en Tracia. També va negociar en els atenienses algunes modificacions dels térmens pactats en la Pau de Filócrates.

Quan l'eixèrcit macedonio s'aproximava al Quersoneso Tracio, un general ateniense cridat Diopeites va arrasar el districte marítim de Tracia, incitant la resposta de Filipo. L'assamblea ateniense es va reunir per a estudiar la situació i Demóstenes va pronunciar el seu discurs Sobre el Quersoneso, en el que va convéncer als atenienses a no cridar a Diopeites de regrés a Atenes. També en el 342 a. C. va pronunciar la Tercera Filípica, que es considera com el millor discurs polític de tota la seua carrera. Utilisant tot el poder de la seua eloqüència, Demóstenes va exigir a l'assamblea ateniense una ferma resposta contra Filipo, demanant al poble ateniense una enèrgica demostració de força. Els dia que seria "millor morir mil voltes que rendir tribut a Filipo". Despuix d'este discurs, Demóstenes va prendre el control de la política ateniense i va ser capaç de debilitar considerablement a la facció pro-macedonia liderada per Esquines, convertint-se en elíder polític més influent d'Atenes. Gràcies a això, Demóstenes conseguiria que s'anulara el tractat de pau, que s'aumentaren les assignació militars i es reforçara la marina i va fer de Tebas, ciutat llarc temps hostil cap a Atenes, una aliada.

Batalla de Queronea (338 a. C.)

Artícul principal → Batalla de Queronea.

L'estrela de Vergina, símbol de la monarquia macedonia.

La Quarta Filípica (340 a. C.) va ser en realitat una declaració de guerra que va conduir a una atra derrota grega a mans dels macedonios. En gran part gràcies als esforços de Demóstenes, l'intent de Filipo, en el 340 a. C., de capturar Bizancio (actual Estambul) es va retardar. En 341 a. C. Demóstenes va ser enviat a Bizancio, en a on va buscar la renovació de l'aliança en Atenes. Gràcies a les seues maniobres diplomàtiques, Abidos també es va unir a la causa. Per una atra part, estos acontenyiments varen preocupar a Filipo i varen incrementar el seu animadversión contra Demóstenes. L'assamblea ateniense, no obstant, no va tindre en conte les queixes de Filipo contra la conducta de Demóstenes i va denunciar el tractat de pau, lo que de fet significava una declaració de guerra. En 339 a. C. Filipo va fer el seu últim i major moviment en busca de la conquista del sur de Grècia, assistit pel respal d'Esquines en el marc de la Anfictonía. Durant la reunió del Consell, Filipo va acusar a la ciutat d'Anfisa, en la Lócrida, d'haver invadit sol consagrat. L'oficial que presidia el Consell, un tesalio cridat Cotifo, va propondre la convocatòria del Congrés de la Anfictonía per a que imponguera un castic eixemplar. Esquines estava d'acort en esta proposta i mantenia que els atenienses deurien participar en el Congrés, si ben Demóstenes va revertir les iniciatives d'Esquines i Atenes finalment es va abstindre. Despuix del fracàs de la primera excursió militar a la Lócrida, la sessió d'estiu de la Anfictonía va donar el mando de les forces de la lliga a Filipo, i li va demanar que dirigira una segona excursió.

Filipo va decidir actuar de colp i repent. L'hivern de 339-338 a. C. va travessar les Termópilas i va entrar en Anfisa, en a on va véncer ràpidament a la població de la ciutat. Despuix d'esta significativa victòria, Filipo va entrar en la Fócida en 338 a. C. i després es va dirigir al surest, baixant la vall del riu Cefiso, per a sitiar i capturar la ciutat d'Elateia, en a on va restaurar les fortificacions.

Mentrestant, Atenes es va dedicar a forjar una aliança en les ciutats d'Eubea, Megara, Acaya, Corinto, Acarnània, aixina com en atres estats menys importants del Peloponeso. En qualsevol cas, l'aliança més desijada per a Atenes era en la ciutat-estat de Tebas.^{cita requerida}

En l'objectiu de conseguir dita aliança, Atenes va enviar a Demóstenes a la ciutat de Beòcia. Filipo, per la seua banda, també va enviar la seua pròpia delegació en la finalitat contrària, pero no va conseguir evitar que Demóstenes adherira a Tebas a la seua causa. No ha aplegat als nostres dies el discurs complet de Demóstenes davant el poble tebano, per lo que les argumentacions que va utilisar per a convéncer a Tebas per a unir-se a l'aliança les desconeixem. En qualsevol cas, l'aliança es va produir a canvi d'un preu: políticament, el control de Beòcia per part de Tebas va ser reconegut de forma oficial; militarment, Tebas va conseguir el mando suprem de les tropes aliades de terra, i el mando conjunt en Atenes de l'armada en el mar. Ademés, Atenes pagaria dos terços del cost militar total de la campanya.

Mentres que els atenienses i els tebanos es preparaven per a la guerra, Filipo va fer un últim intent per a assossegar als seus enemics, proponent un nou tractat de pau que no va ser acceptat. Despuix d'açò, i despuix d'una série de chicotets enfrontaments entre els dos bandos que varen terminar en victòries menors del bando ateniense, Filipo va conseguir dur a les falanges confederades a un enfrontament en camp obert en una planura propenca a la ciutat de Queronea. A pesar de l'aliança entre Tebas i Atenes, Filipo va derrotar als eixèrcits aliats en la batalla de l'any 338 a. C. Durant la batalla Demóstenes va participar com un mer hoplita més, i inclús algunes fonts parlen d'un comportament poc honorable. Segons Plutarco, Demóstenes va desertar del camp de batalla i "no va fer res honorable, ni el seu comportament va estar a l'altura dels seus discursos". Tal era l'odi de Filipo contra Demóstenes que, segons relata Diodoro Sículo, el rei es va burlar despuix de la batalla dels infortunis del polític ateniense. No obstant, es diu que l'orador i polític ateniense Démades va fer el següent comentari al rei:

Oh Rei, quan la Fortuna t'ha colocat en elloc d'Agamenón, ¿no t'avergonyixes d'actuar com Tersites?

Segons conte Diodoro, Filipo va reaccionar davant estes paraules i va detindre immediatament la seua actitut.

Despuix de la seua victòria, Filipo va ser sol sever en Tebas, la qual va passar a controlar directament per mig del nomenament de governants macedonios. Atenes va ser tractada de forma més magnánima, obligant-li sol a que dissolguera la seua lliga naval i a que abandonara les seues possessions en Tracia, mentres que a canvi li garantisava l'independència. A pesar de tot això, Demóstenes va continuar parlant en contra de Macedònia, inclús despuix de la derrota de Queronea.^{cita requerida}

Últimes iniciatives polítiques i mort

Enfrontament en Alejandro. Discurs "Sobre la Corona"

Vore també: Sobre la Corona

Mosaic d'Alejandro Magne, trobat en Pompeya, i còpia d'una pintura original grega del III que s'ha perdut. En 336-335 a. C. el Rei de Macedònia va atallar els intents de resistència de les ciutats gregues i va acabar en les esperances de Demóstenes de recuperar l'independència ateniense.

Despuix de la batalla de Queronea, Filipo va impondre un sever castic a la ciutat de Tebas, si ben va ser prou transigente a l'hora d'impondre a Atenes les condicions d'un acort de pau. Demóstenes va defendre la fortificació d'Atenes i va ser elegit per la ekklesía per a pronunciar el discurs fúnebre pels ciutadans morts en la guerra contra Macedònia.

En el 336 a. C. Filipo va ser assessinat durant la boda de la seua filla, Cleopatra de Macedònia en el rei Alejandro d'Epiro. Despuix de la seua mort, l'eixèrcit va proclamar rei al seu fill primogènit, Alejandro. Mentrestant, ciutats com Atenes o Tebas veen en este canvi de líder una oportunitat per a recuperar la seua total independència, i Demóstenes va estar entre els atenienses que varen prendre un rol més actiu en la direcció del tumult d'Atenes. Segons Esquines, "era solament el sèptim dia despuix de la mort de la seua filla, i a pesar de que les cerimònies de luto no s'havien completat, es va posar una corona de flors en el cap i robages blancs pel seu cos, i va estar ahí, fent ofrenes en agraïment, violant tota decència".

Demóstenes també va enviar mensagers al general Nuga-ho, pare de l'última esposa de Filipo, a qui considerava un oponent intern al tro d'Alejandro. En qualsevol cas, Alejandro es va desplaçar ràpidament a Tebas, que es va sometre al poc temps de vore-li aparéixer front a les seues portes. Quan els atenienses es varen enterar de que Alejandro s'havia mogut tan ràpit a Beòcia cundió el pànic i varen suplicar pietat al nou rei de Macedònia. Alejandro, per la seua banda, es va llimitar a amonestar-els, i no va impondre cap castic per la sublevació.

"Estàs al descobert en la teua vida i en la teua conducta, en les teues actuacions públiques i en les teues abstinència. Un proyecte aprovat per la gent comença a alvançar. Esquines ya no té veu. S'ha reportat un llamentable incident. Esquines està en evidència. Recorda a una vella torcedura o fractura: en el moment en que disminuïx la salut torna a estar activa".

Demóstenes (Sobre la Corona, 198) - En Sobre la Corona Demóstenes ataca fieramente i finalment neutralisa a Esquines, el seu gran oponent polític.

En 335 a. C. Alejandro es va sentir en suficient fortalea com per a enfrontar-se a Tracia i Iliria. Mentres estava lluitant en el nort, els tebanos i els atenienses es varen rebelar una volta més, creent els rumors que s'havien estés sobre la possible mort d'Alejandro. Darío III de Pèrsia va finançar a les ciutats gregues que es varen alçar contra Macedònia, i es diu que Demóstenes podria haver rebut uns 300 talents (uns 8,5 millons de dólars) en nom d'Atenes, motiu pel qual es va enfrontar despuix a acusacions per apropiació indeguda.

Alejandro va reaccionar de manera immediata i va arrasar Tebas fins als seus fonaments. No va atacar Atenes, pero va exigir que tots els polítics de la facció anti-macedonia anaren exiliats, sent Demóstenes el primer de la llista. Segons Plutarco, una embaixada especial d'Atenes encapçalada per Foción, un opositor de la facció anti-macedonia, va ser capaç de persuadir a Alejandro per a que retirara dita exigència.

Demóstenes, per la seua banda, i a pesar dels seus desventuras que havia sofrit en els seus enfrontaments contra Filipo i Alejandro, encara era respectat pel poble d'Atenes. En 336 a. C. l'orador Ctesifonte va propondre a Atenes que honrara a Demóstenes pels seus servicis prestats concedint-li, d'acort a la tradició, la corona d'or. No obstant, l'existència en Atenes d'un important partit promacedonio feya que la posició de Demóstenes estiguera sempre subjecta a oposició i la proposta es va convertir en un controvertit tema polític que va desembocar, en 330 a. C., en que Esquines utilisara un tecnicisme llegal per a processar a Ctesifonte. El motiu del processament era haver oferit la corona a Demóstenes despuix d'incórrer en una série d'irregularitats en l'oferiment. En el seu discurs més lluent, Sobre la Corona, Demóstenes defén a Ctesifonte i ataca vehementemente a tots aquells que varen preferir la pau en Macedònia. No estava arrepenedit per les seues accions passades ni per les seues idees polítiques i insistia que, quan estava en el poder, l'objectiu constant de totes les seues accions va ser el ensalzamiento de l'honor i l'ascendència del seu poble, i que en totes les ocasions i en tot lo que va fer va preservar la seua llealtat a Atenes. Finalment va véncer a Esquines, a pesar de que les objeccions llegals que oponia el seu enemic al otorgamiento de la Corona eren provablement vàlides.

Est seria el seu discurs més famós, en el que realisa una defensa global de tota la seua carrera, defenent a Ctesifonte i atacant al partit promacedonio. La seua eloqüència i llògica varen ser tan convincents que Ctesifonte va ser absolt i Esquines, humiliat, es va vore obligat a exiliar-se de forma voluntària.

El cas d'Hárpalo

En l'any 324 a. C. l'influència política de Demóstenes va començar a decaure per culpa d'un nou cas en el que se li va acusar de corrupció. En 324 a. C. un aristócrata macedonio cridat Hárpalo, a qui Alejandro havia nomenat governador de Babilonia i havia confiat una quantiosa cantitat de tesors, es va fugar de Macedònia, fugint en el botí, i buscant refugi en Atenes. Demóstenes va exigir que Hárpalo anara capturat i, finalment, Hárpalo va ser encarcerat a pesar de l'oposició d'Hipérides, un polític de la facció anti-macedonia que era un antic aliat de Demóstenes. La ekklesía, despuix d'una proposta de Demóstenes, va decidir confiscar els diners d'Hárpalo, que va ser confiat a un comité presidit per Demóstenes. Quan el comité va contar el tesor va trobar que solament hi havia la mitat dels diners que Hárpalo havia declarat que tenia, pero no varen revelar públicament el dèficit. Més tart, quan Hárpalo va escapar, el Areópago va portar a terme una auditoria al final de la qual va acusar a Demóstenes d'haver malversado 20 talents (570.000 dólars nortamericans de 2008). Durant el juí contra ell, Hiperides va argumentar que no havia revelat l'enorme dèficit perque havia segut sobornat per Hárpalo.

Demóstenes va ser condenat a pagar una multa de 50 talents (1,4 millons de dólars nortamericans de 2008), que no va poder reunir, per lo que va ser condenat a presó, encara que va escapar en poc temps. Encara no està clar si les acusacions contra ell tenien o no fonament encara que, en qualsevol cas, els atenienses pronte varen revocar la sentència. Demóstenes va fugir a Egina fins a la mort d'Alejandro.

"Prengam el cas d'una casa, una nau o un poc paregut, que deu basar la seua força en la seua estructura; i aixina és també en el cas d'assunts d'estat, en els que els principis i els fonaments deuen ser la veritat i la justícia".

Demóstenes (Segona Olíntica, 10) - L'orador s'enfronta a séries acusacions més d'una volta, pero mai admet cap acció impròpia i insistix que és impossible "guanyar el poder de forma permanent per mig de l'injustícia, el perjuri i la falsetat".

Un any més vesprada, la mort d'Alejandro Magne va provocar en tota Grècia una rebelió contra Antípatro, successor a Alejandro com a governador macedonio de Grècia, fet que Demóstenes va aprofitar per a terminar el seu exili i entrar triunfalmente en Atenes, al mateix temps que reclamava una nova guerra contra Macedònia. Demóstenes torna a insistir als atenienses en la persecució de la seua independència de Macedònia, que es convertiria en la cridada Guerra Lamiaca. No obstant, Antípatro va sofocar la rebelió i va acabar en l'oposició al seu poder, despuix de lo que va exigir que els atenienses entregaren a Demóstenes i a Hipérides, junt en atres polítics antimacedonios. Démades, cap en eixe moment del partit promacedonio, va conseguir que la ekklesía es plegara a les exigències a Antípatro votara i aprovara un decret en la condena a mort dels agitadors polítics. Demóstenes va escapar a un santuari de l'illa de Calauria, en a on finalment va ser descobert per Arquias, un confident d'Antípatro. Demóstenes es va suïcidar en el temple de temple de Poseidón de Calauria abans de ser capturat per mig d'un engany a Arquías: pretenent anar a escriure una carta a la seua família, va aprofitar per a prendre verí amagat en una canya. Quan va notar que el verí començava a surtir li va dir a Arquias: "Ara, quan et semble, pots començar a jugar el paper de Creonte en la tragèdia, i dur-te d'ací este cos meu sense enterrar. Pero yo, gràcies a Neptú, per la meua part, mentres encara estic viu, m'alce i deixe este sagrat lloc; encara que Antípatro i els macedonios casi no han deixat res, llevat el temple, sense contaminar". Despuix de dir estes paraules, va caure al costat de l'altar i va fallir.

Valoracions

Carrera política

La figura històrica de Demóstenes ha segut objecte d'opinions trobades i de distintes valoracions a lo llarc dels sigles. Plutarco, per eixemple, alaba a Demóstenes pel seu caràcter. Rebatent a l'historiador Teopompo, el biógraf insistix que Demóstenes va mantindre «el mateix partit i direcció política que tenia des d'un principi, els va mantindre constants fins al final; i va estar tan llunt d'abandonar-els mentres va viure que va aplegar a preferir donar la seua vida a traïcionar els seus principis». Per un atre costat, Polibio un historiador grec del món mediterràneu, era molt crític en les polítiques defeses per Demóstenes. Polibio li acusa d'haver llançat atacs verbals injustificats contra grans hòmens d'atres ciutats, tildant-els injustament de traïdors als grecs. L'historiador mantenia que Demóstenes media tot en funció dels interessos de la seua pròpia ciutat, imaginant que els grecs deurien tindre les seues visió centrada en Atenes. No obstant, i segons este historiador, lo únic que els atenienses varen aplegar a conseguir gràcies a la seua oposició a Filipo va ser la derrota en Queronea, "i si no haguera segut per la magnanimidad del rei i el seu conte per la seua pròpia reputació, els seus infortunis haurien segut encara majors, gràcies a la política de Demóstenes".

"L'home que pensa que deu el seu naiximent només als seus pares esperarà fins que aplegue el seu natural i destinat final; el que és fill de la seua nació està dispost a morir abans que vore-la esclavizada, i vigilarà eixos agravis i indignidades, que en la subjecció al ben comú es veu impulsat a soportar, com a més aterradores que la pròpia mort".

Demóstenes (Sobre la Corona, 205) - Durant la seua llarga carrera política Demóstenes urgió als seus conciutadans a defendre la seua ciutat i a preservar la seua llibertat i la seua democràcia.

Paparrigopoulos enaltix el patriotisme de Demóstenes, pero li critica per ser curt de mires. D'acort a la seua crítica, Demóstenes deuria haver entés que els antics Estats grecs solament podien sobreviure unificats baix eliderage del regne de Macedònia. Per lo tant, acusa a Demóstenes de no haver jujat be els acontenyiments, els oponents i les oportunitats, i d'haver segut incapaç de prevore l'inevitable triumfo de Filipo. Li critica per haver sobrevalorado la capacitat d'Atenes de reviure i de reptar a Macedònia. La seua ciutat havia perdut a la majoria d'aliats en el Egeo, mentres que Filipo havia consolidat el seu control sobre la regió de Macedònia i controlava una gran riquea mineral. Chris Carey, professor de grec en la University College de Londres, conclou que Demóstenes era millor orador que estratega i polític, si ben també subralla que els "pragmàtics" com Esquines i Foción no tenien una visió lo suficientment inspiradora com per a rivalizar en la de Demóstenes. L'orador demanava als atenienses que elegiren entre lo que és just i honorable i ho antepongueren a la seua pròpia seguritat i a la preservació de la ciutat. La gent, per la seua banda, preferia l'activisme de Demóstenes fins al punt de que l'agre derrota de Queronea va ser rebuda com un preu que valia la pena pagar en l'intent de retindre la llibertat i l'influència sobre la península.

Per una atra part, segons el també professor de grec Arthur Wallace Pickard-Cambridge, l'èxit és un pobre criteri per a jujar les accions de la gent com Demóstenes, que actuaven motivats per l'ideal polític de la llibertat. Filipo havia demanat a Atenes que sacrificara la seua llibertat i la seua democràcia, mentres que Demóstenes intentava reviure elluent passat de la ciutat. Buscava reviure eixos valors imperecederos i, per tant, convertir-se en un "educador de la gent" (en paraules de Werner Jaeger).

El fet de que Demóstenes lluitara en la batalla de Queronea com un mer hoplita més, aixina com la seua fugida del camp de batalla, indica que caria de capacitat militar. Segons l'historiador Thomas Babington Macaulay, en l'época en la que va viure Demóstenes estava fortament marcada la diferència entre els oficis polítics i els militars. Casi cap polític, en l'excepció de Foción, era al mateix temps un bon orador i un general competent. Demóstenes era molt competent en l'àmbit de la política i de les idees, pero no en el de la guerra. El contrast, per una atra part, entre la capacitat intelectual de Demóstenes i les seues deficiències en térmens de vigor, resistència i coneiximents o habilitat militar, aixina com de visió estratègica s'ilustra en l'inscripció que els seus conciutadans varen posar en la base de la seua estàtua:

Si hagueres segut per a Grècia tan forta com a sapient, els macedonios no l'haurien conquistat

Habilitat oratòria

Herma de Demóstenes (Munich, Glyptothek). Còpia d'una estàtua pòstuma honorífica del polític del Àgora d'Atenes esculpida originalment per Polieuctos (ca. 280 a. C.).

D'acort a Dionisio d'Halicarnaso, historiador grec i professor de retòrica, Demóstenes representa l'etapa final del desenroll de la prosa ática. Este autor afirma que Demóstenes va reunir les millors característiques dels estils bàsics; utilisava habitualment l'estil de tipo mig o normal i aplicava l'estil arcaic i el d'elegància plana quan era necessari. En tots i cada u dels tres estils era millor que els seus mestres especialisats.

Demóstenes és considerat un orador consumat, adepte de totes les tècniques de l'oratòria que utilisa de forma conjunta en el seu treball. En els seus discursos judicials inicials, l'influència dels seus primers mestres és òbvia, pero no emmaixquera el seu estil marcat i original, que també apareix.

Segons Harry Thurston Peck, pertanyent a l'escola clàssica, Demóstenes "no incrementa el coneiximent; el seu objectiu no és l'elegància; no busca lluentes ornaments; en rares ocasions toca el cor de la gent en suaus apelacions, i quan ho fa, produïx només un efecte que podria millorar qualsevol orador de tercera classe. No tenia agudea, gràcia o vivacitat, tal i com nosatres entenem estos térmens. El secret del seu poder és simple, ya que es troba essencialment en el fet de que els seus principis polítics estaven lligats al seu propi esperit". En el seu juí, Peck coincidix en Jaeger, que va dir que les decisions polítiques imminents imbuían els discursos de Demóstenes en un poder artístic fascinant.

Demóstenes era capaç de combinar mensages escuets en explicacions extenses, harmonisant en el seu comés. El seu llenguage és simple i natural, no utilisa paraules estranyes o artificials. Segons Jebb, Demóstenes era un artiste capaç de fer que el seu propi art li obedira. Per la seua banda, Esquines estigmatizaba la seua intensitat, atribuint als seus rivals fils d'imàgens absurdes i incoherents.

Dionisio establix que l'únic punt dèbil de Demóstenes era la seua falta de sentit de l'humor, si ben Quintiliano vea esta deficiència com una virtut. No obstant, la principal crítica que s'ha fet a Demóstenes sembla que s'ha recolzat principalment en la seua negativa a parlar extempore; havent-se negat a sovint a comentar assunts que no s'havia estudiat prèviament. En qualsevol cas, dedicava una elaborada preparació a tots els seus discursos i, per tant, els seus arguments són els productes d'un estudi cuidadós de cada assunt. També era famós per la seua capacitat de sàtira.

D'acort a Cicerón, Demóstenes vea la forma d'entregar el mensage (els gests, la veu, etc.) com un poc més important que l'estil. Encara que no tenia la veu d'Esquines, o la capacitat improvisatoria de Demades, utilisava de forma molt eficient el seu cos per a accentuar les seues paraules, conseguint proyectar les seues idees i arguments en una major força. No obstant, dita posada en escena no era ben acollida per tot lo món de l'antiguetat: Demetrio de Falero i els comediantes ridiculisaven la "teatralitat" de Demóstenes, mentres que Esquines opinava que Leodamas d'Acarnas era superior a ell.

Llegat retòric

Friné anant als banys públics com Venus i Demóstenes tentat per Esquines per J. M. W. Turner (1838), Londres, Tate.

La fama de Demóstenes va perdurar a través dels sigles. Els estudiosos de la Biblioteca d'Aleixandria varen editar cuidadosadament els manuscrits dels seus discursos, i els colegials de la antiga Roma varen estudiar el seu art com a part del seu propi entrenament en retòrica. Juvenal li va aclamar dient que era largus et exundans ingenii fondo (una ‘llarga i desbordant font d'ingeni’). Els discursos de Cicerón contra Marco Antonio també mencionaven les Filípicas. Per la seua banda, Plutarco va fer una menció en la seua Vida de Demóstenes recalcant les fortes similituts entre les personalitats i les carreres polítiques de Demóstenes i de Marque Tuli Cicerón:

El poder diví sembla haver dissenyat originalment a Demóstenes i a Cicerón baix el mateix pla, donant-els moltes similituts en els seus caràcters naturals, tals com la passió per la distinció i el seu amor per la llibertat en la vida civil, o la seua exigència de corage front als perills i la guerra, al mateix temps que va afegir moltes semblances accidentals. Crec que difícilment es pot trobar atres dos oradors que, des d'uns començos obscurs i insignificants, es feren tan grans i poderosos; que abdós s'enfrontaren a reis i tirans; abdós pergueren a les seues filles; anaren expulsats del seu país i retornaren en honor; que, fugint de nou d'ahí, anaren abdós capturats pels seus enemics i finalment acabaren les seues vides al mateix temps que la llibertat dels seus compatriotes.

Plutarco, Demóstenes, 3

Durant la Edat Mija i el Renaixença Demóstenes va mantindre una bona reputació per la seua eloqüència. Els seus texts eren els més estudiats i llegits de tots els oradors antics, en potser Cicerón com a únic competidor real. L'autor i juriste francés Guillaume du Vair alaba els seus discursos pel seu elegant estil i artística composició; John Jewel, Bisbe de Salisbury, i Jacques Amyot, escritor i traductor renaixentiste francés, veuen a Demóstenes com un magnífic orador, inclús "suprem".

En l'història moderna, oradors com Henry Clay han imitat la tècnica de Demóstenes. Les seues idees i principis varen sobreviure i varen inspirar a personages i tendències polítiques de la nostra época. Demóstenes va constituir una font d'inspiració per als autors dels artículs federalistes (una série de 85 artículs defenent la ratificació de la Constitució dels Estats Units d'Amèrica) i per als principals oradors de la Revolució francesa. El primer ministre francés Georges Clemenceau va estar entre aquells que idealizaron a Demóstenes i inclús va escriure un llibre sobre ell. Per la seua banda Friedrich Nietzsche a sovint va compondre les seues frases d'acort als paradigmes de Demóstenes, l'estil dels quals admirava.

Durant la Segona Guerra Mundial, els lluitadors de la resistència francesa es varen identificar en Demóstenes, i varen donar a Adolf Hitler el nom de Filipo. Demóstenes es va reconéixer com el símbol de l'independència i es va utilisar com a sinònim de la resistència contra l'opressió tirànica. També va constituir una font d'inspiració per a escritors de la lliteratura moderna tals com Mary Renault o Orson Scott Card.

Per una atra part, la Demosthenian Literary Society, societat pertanyent a la Universitat de Geòrgia, rep el seu nom en honor a Demóstenes, sent un tribut a la seua habilitat retòrica i a la forma en que va millorar la seua habilitat oratòria.

Treballs

Artícul principal → Obres de Demóstenes.

El Logoi, els famosos discursos de Demóstenes, en una edició de 1570, en grec, junt en atres obres del mateix periodo.

Sembla que Demóstenes va publicar la majoria dels seus discursos, si no tots. Despuix de la seua mort, els texts de les seues obres li varen sobreviure, sent guardats en Atenes i en la Biblioteca d'Aleixandria. En Aleixandria els texts es varen incorporar al cos de lliteratura grega clàssica que va ser preservat, catalogat i utilisat pels estudiosos del periodo helenístico. Des de llavors i fins a el IV es varen multiplicar les còpies dels seus discursos, per lo que varen estar en una situació relativament bona per a sobreviure a l'obscur periodo comprés entre els sigles VI i IX Finalment, han aplegat als nostres dies un total de sesenta y uno discursos de Demóstenes. Friedrich Blass, de l'Escola Clàssica alemana, creu que l'orador va escriure atres nou discursos més, pero que no han sobrevixcut.

Les edicions modernes dels discursos es basen en manuscrits dels sigles X i XI L'autoria d'a lo manco nou dels sesenta y uno discursos es discutix.

També han aplegat als nostres dies cincuenta y seis pròlecs i sis cartes. Els pròlecs eren obertures de discursos de Demóstenes, i varen ser recopilades per a la Biblioteca d'Aleixandria per Calímaco, que creïa en l'autoria de Demóstenes. Els estudiosos moderns, no obstant, estan dividits: alguns els rebugen, mentres que uns atres, com Blass, opinen que són autèntics. Les cartes estan escrites en el nom de Demóstenes, pero la seua autoria ha segut durament discutida.

Bibliografia

Fonts primàries (Gregues i Romanes)

• Esquines, Contra Ctesifonte. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0002%3Aspeech%3D3 Perseus program.
• Esquines, Contra Timarco. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0001%3Aspeech%3D1 Perseus program.
• Esquines, El Discurs en l'Embaixada. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0002%3Aspeech%3D2 Perseus program.
• Ateneu, Deipnosophistae. library. wisc. edu/Literature/subcollections/DeipnoSubAbout. shtml Traducció a l'anglés en la library. wisc. edu University de Wisconsin
• Cicerón, Brut. Text en thelatinlibrary. com/cicero/brut. shtml#121 la Biblioteca Llatina
• Demóstenes, Contra Afobos 1. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0074%3Aspeech%3D27 Perseus program.
• Demóstenes, Contra Afobos 3. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus:text:1999.01.0074:speech=29:section=1 Perseus program.
• Demóstenes, Contra Aristócrates. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0074%3Aspeech%3D23 Perseus program.
• Demóstenes, Contra Meidias. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus:text:1999.01.0073:speech=21:section=1 Perseus program.
• Demóstenes, For the Freedom of the Rhodians
• Demóstenes, First Philippic
• Demóstenes, First Olynthiac
• Demóstenes, Second Olynthiac
• Demóstenes, Third Olynthiac
• Demóstenes, Second Philippic
• Demóstenes, On the Peace
• Demóstenes, On the False Embassy
• Demóstenes (o Hegesipo), Sobre Halonesos. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0070%3Aspeech%3D7 Perseus program.
• Demóstenes, Third Philippic
• Demóstenes, Contra Zenotemis. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0076%3Aspeech%3D32 Perseus program.
• Demóstenes, On the Crown
• Dinarco, Contra Demóstenes. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0082%3Aspeech%3D1 Perseus program.
• Diodoro Sículo, Llibres. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0084 Perseus program.
• Dionisio d'Halicarnaso, Sobre l'Admirable Estil de Demóstenes.
• Hipérides,Contra Demóstenes. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0140%3Aspeech%3D5#anch4 Perseus program
• Juvenal, Saturae. Text en thelatinlibrary. com/juvenal. html the Latin Library.

• Traduït a l'anglés per google. com/books? vid=0YXNyWaatTFQXnof&id=-_OTYK8Sbr8C&pg=PA9&lpg=PA16&dq=Juvenal+,+Demosthenes+largus M. Madan

• Longino, Sobre lo sublim. Traduït a l'anglés per archive. org/web/20110806092832/http://classicpersuasion. org/pw/longinus/desub011. htm W. Rhys Roberts
• Luciano, Demosthenes, An Encomium. Traduït a l'anglés en sacred-texts. com/cla/luc/wl4/wl429. htm Sacred Texts
• Luciano, The Illiterate Book-Fancier. Traduït a l'anglés en sacred-texts. com/cla/luc/wl3/wl320. htm Sacred Texts
• Pausanias, Descripció de Grècia. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0160 Perseus program
• Plutarco, Demóstenes.
• Plutarch, Foción.
• Polibio, Històries. Text en perseus. tufts. edu/cgi-bin/ptext? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0234 Perseus program
• Pseudo-Plutarco, Esquines.
• Pseudo-Plutarco, Demóstenes.
• Quintiliano, Institucions. Text en thelatinlibrary. com/quintilian/quintilian. institutio12. shtmla Bilioteca Llatina

Fonts secundàries

• Demóstenes (1985/1993). Discursos polítics, Obra completa. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-1622-0.

1. (1993) Volum I. ISBN 978-84-249-0028-1.
2. (1985) Volum II. ISBN 978-84-249-0998-7.
3. (1985) Volum III. ISBN 978-84-249-0999-4.

• — (1983). Discursos privats, Obra completa. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-0920-8.

1. (1983) Volum I. ISBN 978-84-249-0921-5.
2. (1983) Volum II. ISBN 978-84-249-0922-2.

• Blass, Friedrich (1887–1898). Die Attische Beredsamkeit (en alemà). Volum 3, B. G. Teubner.
• Bolansie (1999). Herrmippos of Smyrna, Brill Academic Publishers. ISBN 90-04-11303-7.
• Burke, I. M. (1998). «The Looting of the Estigues of the Elder Pericles», Classica Et Mediaevalia V. 49 edited by Ole Thomsen, Museum Tusculanum Press. ISBN 87-7289-535-7.
• Bolansie (1999). Herrmippos of Smyrna, Brill Academic Publishers. ISBN 90-04-11303-7.
• Brown, David (2004). ^{[enllaç trencat]}
• Carey, Chris (2000). Aeschines, University of Texas Press. ISBN 0-292-71223-5.
• Cohen (2002). «The Local Residents of Attica», The Athenian Nation, Princeton University Press. ISBN 0-691-09490-X.
• Coix, Cheryl Anne (1998). «The Nonkinsman, the Oikos, and the Household», Household Interests: Property, Marriage Strategies, and Family Dynamics in Ancient Athens, Princeton University Press. ISBN 0-691-01572-4.
• Dunkan, Anne (2006). Performance and Identity in the Classical World, Cambridge University Press. ISBN 0-521-85282-X.
• "Demosthenes". Diccionari Enciclopèdic The Heli Volum V (en grec) (1952)
• Gibson (2002). Interpreting a Classic, University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-22956-8.
• Goldstein, Jonathan A. (1968). The Letters of Demosthenes, Columbia University Press.
• Green (1992). Alexander of Macedon, 356-323 B. C., University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-07166-2.
• Habinek, Thomas N. (2004). Ancient Rhetoric and Oratory, Blackwell Publishing. ISBN 0-631-23515-9.
• Hawhee, Debra (2005). Bodily Arts: Rhetoric and Athletics in Ancient Greece, University of Texas Press. ISBN 0-292-70584-0.
• Jaeger, Werner (1938). Demosthenes, Walter de Gruyter Company. ISBN 3-11-002527-2.
• Jebb, Sir Richard Claverhouse (1876). The Attic Orators from Antiphon to Isaeos, Macmillan and Co..
• Kapparis, Konstantinos A. (1999). Apollodoros Against Neaira, Walter de Gruyter. ISBN 3-11-016390-X.
• Long, Fredrick J. (2004). Ancient Rhetoric and Paul's Apology, Cambridge University Press. ISBN 0-521-84233-6.
• Macaulay, Thomas Babington (2004). «On Mitford's History of Greece», The Miscellaneous Writings and Speeches of Lord Macaulay Volume I, Kessinger Publishing. ISBN 1-4191-7417-7.
• Marcu, Valeru (2005). Men and Forces of Our Clave, Kessinger Publishing. ISBN 1-4179-9529-7.
• Nietzsche, Friedrich (1909–1913). Beyond Good and Evil, The Complete Works of Friedrich Nietzsche.
• Nietzsche, Friedrich (1975). , Plethron (from the Greek translation).
• Paparregopoulus, Constantine (-Karolidis, Pavlos) (1925), History of the Hellenic Nation (Volume Ab). Eleftheroudakis (in Greek).
• Peck, Harry Thurston (1898). Harper's Dictionary Of Classicaliterature And Antiquities.
• Phillips, David (2004). «Philip and Athens», Athenian Political Oratory: 16 Key Speeches, Routledge (UK). ISBN 0-415-96609-4.
• Pickard, A. W. (2003). Demosthenes and the Last Days of Greek Freedom 384 - 322 B. C, Gorgias Press LLC. ISBN 1-59333-030-8.
• Phillips, David (2004). Athenian Political Oratory, Routledge (UK). ISBN 0-415-96609-4.
• Romilly de, Jacqueline (1996). A Short History of Greek Literature, University of Chicago Press. ISBN 0-8014-8206-2.
• Romilly de, Jacqueline (2001). Ancient Greece against Violence (translated in Greek), To Asty. ISBN 960-86331-5-X.
• Rebhorn, Wayne A. (1999). Renaissance Debats on Rhetoric, Cornell University Press. ISBN 0-226-14312-0.
• Rhodes (2005). «Philip II of Macedon», A History of the Classical Greek World, Blackwell Publishing. ISBN 0-631-22564-1.
• Rose (2003). The Staff of Oedipus, University of Michigan Press. ISBN 0-472-11339-9.
• Schaefer, Arnold (1885). Demosthenes und seine Zeit (in German). Third Volume, B. G. Teubner.
• Slusser (1999). «Ender's Game», Nursery Realms edited by G. Westfahl, University of Geòrgia Press. ISBN 0-8203-2144-3.
• «The Looting of the Estigues of the Elder Demosthenes».Museum Tusculanum Press.49

45–66.Consultat el 8 d'octubre de 2006.

• Trapp, Michael (2003). Greek and Latin Letters, Cambridge University Press. ISBN 0-521-49943-7.
• Tritle, Lawrence A. (1997). The Greek World in the Fourth Century, Routledge. ISBN 0-415-10583-8.
• Tsatsos, Konstantinos (1975). Demosthenes (en gr), Estia.
• Usher, Stephen (1999). «Demosthenes Symboulos», Greek Oratory: Tradition and Originality, Oxford University Press. ISBN 0-19-815074-1.
• Van Tongeren, Paul J. M. (1999). Reinterpreting Modern Culture: An Introduction to Friedrich Nietzsche's Philosophy, Purdue University Press. ISBN 1-55753-156-0.
• Weil, Henri (1975). Biography of Demosthenes in "Demosthenes' Orations", Papyros (from the Greek translation).
• Worthington, Ian (2001). Demosthenes, Routledge (UK). ISBN 0-415-20457-7.
• Worthington, Ian (2004). «Oral Performance in the Athenian Assembly and the Demosthenic Prooemia», Oral Performance and its Context edited by C. J. MacKie, Brill Academic Publishers. ISBN 90-04-13680-0.
• Yunis, Harvey (2001). «Introduction», Demosthenes: On the Crown, Cambridge University Press. ISBN 0-521-62930-6.
• Yunis, Harvey (2005). «The Rhetoric of Law in Fourth-Century Athens», The Cambridge Companion to Ancient Greek Law edited by Michael Gagarin, David Cohen, Cambridge University Press. ISBN 0-521-81840-0.

Atres llectures

• Brodribb, William Jackson (1877). Demosthenes, J. B. Lippincott & co..
• Butcher, Samuel Henry (1888). Demosthenes, Macmillan & co..
• Clemenceau, Georges (1926). Demosthène, Plon.
• Easterling P. I., Knox Bernard M. W. (1985). The Cambridge History of Classicaliterature, Cambridge University Press. ISBN 0-521-21042-9.
• Jennings, Bryan William (1906). The world's famous orations (Volume 1), New York: Funk and Wagnalls Company.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Demóstenes.

Demóstenes en Viquidites.

• Wikisource contiene obras originales de o sobre Demóstenes.
  • Texts de Demóstenes en grec; en Wikisource.

• org/bloodwolf/orateurs/demosthene/table. htm Obres de Demóstenes en grec i en francés, en introducció i anotacions en este idioma, en el org/ lloc de Philippe Remacle (1944 - 2011). En els texts de Demóstenes, els números en blau són ròtuls actius que servixen per a canviar d'un idioma a un atre.

• Demóstenes o Hipérides: Sobre el tractat en Alejandro (Περὶ τῶν πρὸς Ἀλέξανδρον Συνθηκῶν).
  • org/bloodwolf/orateurs/hyperide/alexandre. htm Text francés, en anotacions en el mateix idioma, en el mateix lloc. Els números en blau entre corchetes són ròtuls actius que servixen per a canviar al grec.
    • org/bloodwolf/orateurs/hyperide/alexandregr. htm Text grec en el mateix lloc. Els números en blau entre corchetes són ròtuls actius que servixen per a canviar al francés.

• Dionisio d'Halicarnaso: Sobre la elocución de Demóstenes.
  • org/bloodwolf/historiens/denys/demosthene. htm Text francés en el mateix lloc. Els números en blau són ròtuls actius que servixen per a canviar al grec.
    • org/bloodwolf/historiens/denys/demosthenegr. htm Text grec en el mateix lloc. Els números en blau són ròtuls actius que servixen per a canviar al francés.

Biografies

• Plutarco: Vides parals.
  • Demóstenes.
    • Text espanyol en Wikisource.
      • Text grec en Wikisource.
  • Cicerón.
    • Text espanyol en Wikisource.
      • Text grec en Wikisource.
  • Comparació entre Demóstenes i Cicerón.
    • Text espanyol en Wikisource.
      • Text grec en Wikisource.

• J. F. Dobson: Els oradors grecs (The Greek Orators, 1919).
  • Apartat dedicat a Demóstenes: perseus. tufts. edu/hopper/text;jsessionid=F4F4212402626493882EA67954502DB1? doc=Perseus%3Atext%3A1999.04.0075%3Achapter%3D9%3Asection%3D1 text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.

• archive. org/web/20070405220928/http://www. ancientlibrary. com/seyffert/0183. html Ancient Library

• thinkquest. org/C001146/curriculum. php3? action=item_view&item_id=22&print_view=1 Art of Speech [2] archivat en Wayback Machine.

• archive. org/web/20141129022255/http://encyclopedia. jrank. org/DEM_DIO/DEMOSTHENES. html Britannica, 11th Edition

• archive. org/web/20060315015510/http://www. britannica. com/eb/artícul-9029911 Britannica en llínea

• com Biography and links

• archive. org/web/20070607215943/http://www. chs. harvard. edu/discussion_series. sec/athenian_law. ssp/orator_biographies. pg#demos Center for Hellenic Studies

• archive. org/web/20070603204109/http://www. bartleby. com/65/de/Demosthe. html Columbia Encyclopedia, Sixth Edition (2001–05)

• school-for-champions. com/biographies/demosthenes. htm Kurtus, Ron

• livius. org/de-dh/demosthenes/demosthenes. htmlendering, Jona [3] archivat en Wayback Machine.

La seua época

• san. beck. org/EC22-Alexander. html Beck, Sanderson: Philip, Demosthenes, and Alexander
• stoa. org/projects/demos/article_assembly? page=7&greekEncoding=UnicodeC/ Blackwell, Christopher W.: The Assembly during Demosthenes' era [4] archivat en Wayback Machine.
• ^{[enllaç trencat]}
• archive. org/web/20080829112619/http://www. ellopos. net/elpenor/greek-texts/ancient-greece/history-of-ancient-greece-19-philip. asp Smith, William: A Smaller History of Ancient Greece-Philip of Macedon
• Hipérides: Contra Demóstenes.
  • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3atext%3a1999.01.0140%3aspeech%3d5 Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius «focus» (per a canviar al text grec) i «lloeu» (per al text bilingüe).
• Dinarco: Contra Demóstenes.
  • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3atext%3a1999.01.0082%3aspeech%3d1 Text anglés en el mateix lloc i en les mateixes característiques.

Miscelànea

• stoa. org/projects/demos/article_libanius? page=33&greekEncoding=Unicode Libanius, Hypotheses to the Orations of Demosthenes [5] archivat en Wayback Machine.

• perseus. tufts. edu/hopper/searchresults? q=Demosthenes Demóstenes en el Proyecte Perseus.