Anar al contingut

Deméter

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Deméter
Per a atres usos d'este terme vore Deméter (desambiguació).


En la mitologia grega, Deméter[1] o Demetra[2][3] (en grec antic: Δημήτηρ,[4] ‘deesa mare’ o ‘mare de la terra’)[5][6] és la deesa de la agricultura.[7][8] Es tracta d'un dels dotze deus olímpics i era coneguda entre els romans com Ceres.[9] En els mits es diu que Deméter du la fertilitat a la terra,[10] és la ‘dispensadora de les estaciones’[11] i va ensenyar cóm sembrar el gra.[12] Com a deesa mare la seua filla va ser Core i abdós estan estretament relacionades en el cult.[13] Per als experts Deméter és una deesa associada a l'agricultura dels cereals, fertilitat del sol, cicles vitals, nutrició i civilisació agrícola.[14]

Deméter era filla dels titanes Cronos i Rea, i per lo tant germana, entre ells, d'Hades, Poseidón i Zeus, els qui tenen relació en els seus mits.[15] Les seues festivitats principals són, sense dubte, les Tesmoforias.[16] En texts arcaics també és coneguda com Deo (Δηώ).[17][18] En els himnes homéricos ya se nos parla del rapte de la seua filla Core o Perséfone a mans d'Edoneo i cóm la deesa, enfurida, va privar de frut a la terra. En el seu periple va aplegar fins a Eleusis i allí va fundar els misteris eleusinos.[19]

Cornuto l'interpreta com una deesa mare de la terra que entrega en abundància els seus dons, els fruts de la terra.[20] De totes les plantes, arbustos i fruts associats en Deméter, es troba el blat (triticum),[21] l'ordi (hordeum),[21] la rosella o adormidera (papaver somniferum),[22] la granada (punica granatum),[23] la menta o poleo (mentha pulegium)[24] i el mirto (myrtus communis).[25] A les seues sacerdot se'ls donava el títul de melisas.[26] A lo manco una versió tardana la considera filla d'Urà i Hestia.[27]

Segons el retòric Isócrates, els majors dons que Deméter donava als atenienses eren el grane, que feya en ser humà diferent d'atres animals salvages, i els misteris eleusinos, que li donaven majors esperances en esta vida i en l'atra.[28] Diodoro Sículo, des d'una perspectiva més racionalizante, diu que Deméter va ser la primera en arreplegar el gra, que creixia en mig de les atres plantes i no era conegut entre els hòmens, va idear cóm treballar-ho i guardar-ho, i va ensenyar a sembrar-ho.[12]

La Deméter micénica

[editar | editar còdic]

És fàcil confondre a Deméter en atres deeses similars —Gea, Rea o Cibeles—, donada la superposició de funcions de deeses de la fertilitat i la terra. Els epítets de Deméter reflectixen l'amplitut del seu paper en la vida grega, comprenent l'agricultura, la protecció dels cicles vitals i la maternitat. Deméter (com a mare) i Core (com a filla) solien ser invocades com les ‘dos deeses’ (to theo), una fòrmula que apareix en inscripcions en llineal B de Pilos durant la época micénica prehelénica. Esta evidència sugerix ademés una provable continuïtat o relació en els cults a deeses de la Creta minoica, a on les figures femenines vinculades a la fertilitat i la vegetació eren centrals en la religiositat prehistòrica.[29] Heródoto, en canvi, creïa que el seu cult tenia orige en un sincretisme en la deesa egipcíaca Isis.[30]

Himne homérico a Deméter

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Ceres (Deméter), alegoria d'agost: detall d'una fresca de Cosimo Tura, Palazzo Schifanoia, Ferrara, 1469-70.

El himne homérico a Deméter és el text mitològic més extens i complet que coneixem sobre esta deesa. És la font més important per a comprendre el seu mit central, el seu cult i la seua relació en l'agricultura i les estacions.[31] En els misteris eleusinos, Deméter és mare nutrient de la terra verda i jove, i principi vivificador del cicle de la vida i la mort. El himne homérico a Deméter data aproximadament d'el VII, lo que nos dona una idea de l'antiguetat del mit. Siga com anara, mare i filla eren personages centrals en els misteris.[32] L'himne situa l'escena en Nisa (Νῖσα); no és un lloc històric concret, sino un espai llegendari o mític dins del relat homérico, una espècie de “país de les flors” a on ocorre el rapte.[33]

La busca d'una mare

[editar | editar còdic]

La narració i argument de l'història de Deméter es contarà a continuació. Es diu que Perséfone estava jugant en la planura de Nisa, en un prat en les filles d'Oceà, Pala i Artemisa, quan un narciso extraordinari, sorgit per orde de Zeus, crida la seua atenció. Fascinada, estén les mans i la terra s'obri: Hades emergix en el seu carro d'egües negres i la rapta. Perséfone crida desesperada, pero solament Hécate i Heli senten les seues clamor, mentres Zeus permaneix distant, alié al seqüestre.[34]

Afligida per la desaparició de la seua filla, Deméter s'arranca el seu tocat, es cobrix en un vel i recorre la terra nou dies sense menjar ni beure. Guiada per Hécate, aplega junt a Heli, qui li revela la veritat: Zeus va entregar a Perséfone a Hades, i est va actuar llegítimament segons l'antiga distribució del món entre els tres germans.[34][35] Uns atres diuen que Deméter va ser informada pels hermionenses de que Hades havia raptat a la seua filla.[36] Furiosa en Zeus, Deméter abandona el Olimp i recorre els pobles disfrassada de vella anomenada Deo, guiada per la llum de les antorches.[34]

Deméter en Eleusis; maldicció de la terra

[editar | editar còdic]

En els seus viages Deméter es va assentar primer en una roca anomenada per ella Agélasto («sense rialla»), prop del pou Calícoro («bella dansa»),[36] o be es va assentar en el pou Partenio («virginal»).[37] Després va aplegar a Eleusis, a on les quatre filles de Céleo i Metanira l'acullen, ignorant la seua divinitat.[34] Una vella, Yambe, en bromes, va fer somriure a la deesa; per això les dònes chancegen en les Tesmoforias.[36] Deméter s'oferix com nodriça i cuidadora de Demofoonte, adaptant-se a un paper mortal mentres manté el seu cor afligit per Perséfone.[34]

Volent fer al chiquet immortal com a agraïment, de nit ho posava en el fòc per a despullar-ho de les seues carns mortals. Com el chiquet durant el dia creixia extraordinàriament, una tal Praxítea va estar a l'aguaite i, en descobrir-ho sumergit en el fòc, va cridar: per això la criatura es abrasó i la deesa va haver de donar-se a conéixer.[36] Despuix d'instruir als mortals i establir un cult en Eleusis, revela el seu poder diví i, en el seu afligiment, deté la fecunditat de la terra: els camps deixen de donar fruts, la humanitat sofrix fam i els deus no reben ofrenes. Zeus envia mensagers com Iris per a persuadir-la, pero Deméter es nega a retornar a l'Olimp fins a recuperar a la seua filla.[34]

Erro al crear miniatura:
Relleu votiu de Deméter i Perséfone (Coré) celebrant els misteris eleusinos quan la primera entrega a Triptólemo gavillas de blat per a que ensenye l'agricultura a la humanitat. Museu Arqueològic Nacional d'Atenes.

L'establiment de les estacions

[editar | editar còdic]

Zeus va ordenar a Hades que enviara dalt a Core[38] aixina que Hermes descendix al inframundo i la du en si. Perséfone, qui ha menjat grans de granada, dolça com la mel, estava obligada a passar un terç de l'any en el inframundo.[34] Havia segut un pla d'Hades, per a que no quedara molt temps junt a la seua mare. Core, sense prevore les conseqüències, la va menjar.[38]

La reunió en la seua mare en Eleusis restaura l'alegria i la fertilitat de la terra, marcant el cicle de les estacions: la terra florix quan Perséfone està en Deméter i es marchita quan retorna al inframundo. Zeus al final no té més remei que enviar a Rea, mare de Zeus i Deméter, per a dur a Deméter a l'Olimp i garantisar la fecunditat de la terra. En la seua tornada, la primavera renaix: els camps s'omplin de cultius, flors i abundància, i la humanitat rep prosperitat, reconciliada en els deus i beneïda per la deesa dels fruts.[34] No obstant, en una versió arcaica és la pròpia Hécate qui rescata a Perséfone i li l'entrega directament a Deméter.[39]

Els misteris eleusinos i l'agricultura

[editar | editar còdic]

Finalment, Deméter instruïx als reis i héroes —Triptólemo, Diocles, Eumolpo i Céleo— en els misteris sagrats d'Eleusis. Estos ritos secrets otorguen bendició, fortuna i el favor diví als iniciats, assegurant un víncul durador entre humans i deeses. Després, Deméter i Perséfone retornen a l'Olimp, consolidades com a sobiranes d'Eleusis i dispensadoras de les estacions, garantisant la fertilitat i l'abundància de la terra.[34] Alguns investigadors creuen que l'història de Demofonte està basada en una llegenda popular prototípica anterior.[40]

Per a Triptólemo, el major dels seus germans, Deméter va dispondre un carro de serps alades i li va donar blat en el que, creuant el cel, va sembrar tota la terra habitada. Paniasis diu que Triptólemo era fill d'Eleusis, puix afirma que va ser ell a qui es va dirigir Deméter.[38] Variants tardanes diuen que Triptólemo va ensenyar a Linco, rei d'Escitia, el cultiu del blat, pero Linco va refusar ensenyar-les als seus súbdits, i va tractar de matar a Triptólemo. Deméter ho va transformar en gat cerval.[41] També Fítalo va rebre hospitalariamente a Deméter i com a premi la deesa li va donar la higuera.[42] Uns atres aleguen que Deméter va descobrir la sement del cereal abans del naiximent de Perséfone. Despuix del rapte de la seua filla, va destruir cereal per ira i dolor. Després, en reunir-se en Perséfone, es va reconciliar en Zeus i va entregar el cereal a Triptólemo, ensenyant-li a cultivar i compartir-ho en la humanitat.[43]

Títuls i funcions

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Estàtua romana de Deméter (III, Museu del Prat, Madrit, Espanya).

Epítets

[editar | editar còdic]

En diversos contexts, s'invoca Deméter en diversos epítets:

  • Anesidora (Ανησιδωρα, ‘dadora de dons’ de la terra), com Deméter.[44]
  • Anfictiónide (de αμφικτιονία, 'fundació conjunta') en referència al primer lloc de reunió de la Lliga del Peloponeso en la ciutat tesalia d'Antela, que va passar a alternar-se a partir d'el VII en el santuari de Delfos.
  • Antea (Ἀνθεα), cridada Mare, és la sobirana dels deus i epítet órfico de Deméter.[45]
  • Cabiria (Καβειραιη), un nom prehelénico de significat incert.
  • Cloe (Χλοη, ‘el brot vert’), pels seus poders de fertilitat i eterna joventut.[46]
  • Ctonia (Χθονια, ‘de la terra’).[47]
  • Erinia (Ερινυς, ‘implacable’).[48]
  • Lusia (Λουσιη, ‘bany’).[49]
  • Maloforos (Μαλοφορος, ‘portadora de pomes’ o ‘portadora d'ovelles’).[50]
  • Potnia (Πωτνια, ‘senyora’) en el Himne homérico a Deméter.[51]
  • Termasia (Θερμασια, ‘calidea’).[52]
  • Tesmófora (Θεσμοφορος, «dadora d'hàbits», «la que aplica la llei» o «llegisladora»), un paper que l'enllaça a l'encara més antiga deesa Temis. Este títul estava conectat en les Tesmoforias, festes atenienses de rituals secrets exclusivament femenins relacionats en les costums nupcials.

Funcions i cult

[editar | editar còdic]

Teócrito nos recordava un faceta antiga com a deesa de la rosella.[7] En una estatuilla d'argila de Gazi,[53] la deesa de la rosella minoica du les càpsules de llavor, font de nutrició i narcosis, en la seua diadema. Kerényi senyala que «sembla provable que la Gran deesa mare, que duya els noms de Rea i Deméter, duguera la rosella conseguixc del seu cult cretense a Eleusis, i és segur que en l'esfera religiosa cretense el opi es preparava a partir de roselles».[54]

Pausanias diu que prop de Pelene està el Miseo, un santuari de Deméter Misia. Diuen que ho va fundar Misio, un argivo, que va rebre en la seua casa a Deméter. En el Miseo hi ha un bosc sagrat en arbres de totes classes, i de les seues fonts brota aigua abundant. Allí celebren una festa de sèt dies en honor de Deméter.[55]

Els llocs de cult a Deméter més importants no es concentraven en cap regió concreta del món grec, sino que es repartien per molts llocs: Eleusis, Hermíone, Megara, Celeas (prop de Fliunte), Lerna, Égila (actual Anticitera), Muniquia, Corinto, Delos, Priene, Acragante, Pérgamo, Selinunte, Tegea, Tóricos, Díon, Licosura, Mesembria, Enna i Samotracia.[56]

Deméter va ensenyar a la humanitat les arts de l'agricultura: sembrar llavors, llaurar, recolectar, etcétera. Era especialment popular entre les gents del camp, en part perque eren els beneficiaris més directes de la seua ajuda, i en part perque eren més conservadors a l'hora de mantindre les velles costums. De fet Deméter era fonamental en l'antiga religió de Grècia. Relíquies pròpies del seu cult, com a porcs votius d'argila, es fabricaven ya en el Neolític. En l'época romana, encara se sacrificava una marrana a Ceres quan hi havia una mort en la família, per a purificar la llar.[57]

Deméter i Poseidón

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Estàtua de Deméter en el Museu arqueològic nacional de Venècia

Els noms de Deméter i Poseidón estan relacionats en les primeres inscripcions en llineal B trobades en Pilos, a on apareixen com PO-ES-DONA-WO-NE i DONA-MA-T'en el context sagrat de tirar a sòrts. L'element «DONA» que apareix en abdós noms no està aparentment conectat en una raïl protoindoeuropea relacionada en la distribució de terres i honors (compare's en el llatí dares, ‘donar’). Poseidón (el nom del qual sembla significar ‘consorte de la distribuïdora’) va perseguir una volta a Deméter, en la seua forma original de deesa-egua.[58]

Segons un mit local narrat per Pausanias, a Deméter, quan anava errante en busca de la seua filla, la va seguir Poseidón, que desijava unir-se a ella, i ella, transformant-se en una egua, pastaba en les d'Oncio o Onco —fill d'Apolo que regnava en Telpusa—, pero Poseidón va comprendre que havia segut enganyat i es va unir en Deméter prenent forma de cavall.[59] Deméter es encolerizó per lo succeït, pero algun temps despuix diuen que va depondre el seu còlera i va voler banyar-se en el riu Ladón. Per açò la deesa té els seus sobrenoms: Erinis (Ἐρινύς) per causa de la ‘còlera’, perque els arcadios en tindre còlera ho criden ἐρινύειν (erinýein), i Lusia (Λουσία, ‘la que es banya/purifica’) per banyar-se en eladón.[60] Com a resultat de l'abús de Poseidón, va nàixer una filla: Despena, el nom del qual no podia ser pronunciat fòra dels misteris eleusinos, i un corcel de negres crines cridat Arión.[61]

En Arcàdia s'havia adorat històricament a Deméter com una deidad en cap de cavall:

La segona montanya, el mont Elaio, està a uns 30 estadis de Figalia i té una cova consagrada a Deméter Cabellam [‘Negra’]... els figaleenses diuen que varen aprofitar la cova consagrada a Deméter i varen posar una image de fusta en ella. L'image va ser tallada de la següent forma: estava assentada en una roca i era com una dòna en tot llevat en el cap. Tenia el cap i el pèl d'un cavall, i serps i atres bésties creixien d'ella. El seu quitón li aplegava just fins als peus, i sostenia un delfí en una mà i una coloma en l'atra. Per qué varen fer el xoanon d'esta forma deuria estar clar per a qualsevol home inteligent versat en la tradició. Diuen que la varen cridar Negra perque la deesa duya robes negres. No obstant, no poden recordar quí va fer este xoanon o cóm va ardir, pero quan va quedar destruït els figaleos no li varen donar una nova image a la deesa i varen desatendre largamente les seues festes i sacrificis, fins que finalment la esterilidad va caure sobre el país.
Descripció de Grècia VIII, 42.

Atres mits

[editar | editar còdic]

Ascálabo

[editar | editar còdic]

Deméter va buscar a la seua filla Perséfone des de l'amanecer fins a la vespradeta, agotada i sedienta. En trobar una cabanya, va demanar aigua a una vella, que li va donar una beguda dolça d'ordi. Un chicon trabucant es va burlar d'ella, i enfadada, Deméter li va llançar la beguda, transformant-ho en una criatura chicoteta i estranya cridada estelión motejat (reptil del gènero stellio). La vella, sorpresa, va vore cóm la criatura fugia, mentres Deméter seguia la seua busca angustiada.[62] En una atra referència ya se li crida al chiquet Ascálabo.[63]

Ascálafo

[editar | editar còdic]

Alguns diuen que a Perséfone la va delatar Ascálafo, fill d'Aqueronte, quan va haver menjat de la granada.[38] Com a castic Deméter li va posar una pedra damunt pero Heracles, més vesprada, va fer rodar la pedra i va terminar en la seua tortura. Deméter, no obstant, no li va perdonar, i va decidir transformar a Ascálafo en un muçol.[64]

Colontas

[editar | editar còdic]

Els habitants d'Hermíone diuen que el santuari local de Deméter va ser fundat per Clímeno, fill de Foroneo, i Ctonia, germana de Clímeno. Pero segons la versió argiva, quan Deméter va aplegar a la Argólida, mentres que Áteras i Misio li varen brindar hospitalitat a la deesa, Colontas no la va rebre en la seua casa ni li va mostrar cap atre signe de respecte. En esta versió Ctonia era filla de Colontas i va desaprovar la conducta del seu pare. Diuen que Colontas va ser castigat sent cremat junt en la seua casa, mentres que Ctonia va ser duta a Hermíone per Deméter i va convertir el santuari per als hermionenses.[65][66]

Erisictón

[editar | editar còdic]

Erisictón havia profanat un bosc sagrat consagrat a Deméter en Dotión, ple de pins, oms, perals i manzanos, en aigües cristalines i apreciat per la deesa tant com Eleusis. Impulsat per la codícia i l'ira contra els Triópidas, Erisictón, acompanyat de vint jagants servidors, comença a talar els arbres, escomençant per un gran àlber a on solien jugar les nimfes. Al vore el seu bosc danyat, Deméter va adoptar l'apariència de la sacerdot Nicipa per a reprenderlo i demanar-li que detinguera la destrucció. Erisictón, arrogant i desafiant, es va burlar de l'advertència i va prometre construir una sala de convits per a sí mateixa. Furiosa, Deméter va revelar la seua forma divina i va provocar que els servidors fugiren aterrorizados, deixant arrere les seues astrals, i després castiga a Erisictón en una fam insaciable que ho consumix sense importar quànt menge.[67]

Menta

[editar | editar còdic]

La nimfa Ment, amant d'Adonis, va ser presa de les celosies quan ell va raptar a Perséfone des del tossal del Etna. En la seua arrogància, va proclamar ser més bella que la filla de Deméter i va assegurar que Adonis retornaria a ella. En sentir tals ofenses, Deméter es va omplir d'ira i la va castigar calcigant-la fins a destruir-la. No obstant, del seu cos va fer brotar una planta, la menta, deixant aixina la seua chafada en la naturalea i afirmant el seu poder front a els qui desafiaven la dignitat de la seua filla.[68]

Sirenes

[editar | editar còdic]

En un atre temps les sirenes havien segut donzelles de la filla de Deméter, fins que Perséfone es va casar.[69] Despuix del rapte de Perséfone les sirenes varen vagar sense rumbo fix fins a aplegar a la terra d'Apolo, a on varen ser convertides en criatures voladoras per voluntat de Deméter, ya que no havien acodit en ajuda de la seua filla. Es va predir que solament viurien fins que algú que sentira la seua vora passara per allí.[70]

Yasión

[editar | editar còdic]

Durant la boda de Cadmo i Harmonía, Yasión, fill de Zeus i Electra, es va enamorar de Démeter, qui va correspondre el seu interés. Embriagados pel néctar del convit, es varen gitar obertament en un camp i frut d'esta unió es diu que varen nàixer Pluto i Filomelo.[71] Segons la Odissea, Zeus ho va fulminar en un raig[72] per voler violar a la deesa.[73] Uns atres creuen que en realitat Pluto es referixen a la riquea del blat, que en la boda d'Harmonía va ser el regal de Deméter a raïl de la seua unió en Yasión.[74]

Estudis sobre la naturalea de Deméter

[editar | editar còdic]

Deméter com a cult agrari i misteri ctònic

[editar | editar còdic]

Walter Burkert interpreta a Deméter dins del marc de la religió grega com un sistema profundament ritualizado i no reducible a una llectura purament simbòlica o filosòfica. En la seua obra sobre els cults mistéricos, destaca que el complex Deméter–Perséfone pertany a l'àmbit dels misteris, és dir, cults d'iniciació que prometen una transformació existencial de l'iniciat per mig d'una experiència ritual controlada. El núcleu del mit eleusino —descens, busca i tornada de Perséfone— no és, per a Burkert, una simple alegoria del cicle agrícola, sino l'estructura narrativa que articula una pràctica cultual centrada en l'experiència de la mort simbòlica i l'esperança d'un destí millor despuix d'ella. En este sentit, la dimensió ctònica de Deméter és essencial: la deesa encarna la fertilitat de la terra mentres que potencia que sorgix del subsol, vinculant directament agricultura, mort i renaixença en un mateix sistema religiós.[75]

Deméter i el sistema social del gènero

[editar | editar còdic]

Jean-Pierre Vernant, des d'una perspectiva estructuralista, entén a Deméter no com una força natural autònoma, sino com una figura que expressa tensions fonamentals del sistema social grec, especialment en lo relatiu a la condició femenina. El mit de Deméter i Perséfone codifica, segons esta llectura, l'estructura del pas de la donzella al matrimoni: la separació violenta entre mare i filla reflectix la ruptura que implica l'integració de la jove en el oikos de l'espós, lo que constituïx una forma de “mort social” de l'estat virginal. Deméter, en este context, representa la resistència a l'orde social del matrimoni, mentres que Perséfone encarna la transició inevitable dins del sistema cívic. El mit no descriu tant la naturalea com l'organisació simbòlica de la societat grega i els seus mecanismes de reproducció social.[76]

Deméter com a unitat arquetípica mare–filla

[editar | editar còdic]

Karl Kerényi oferix una interpretació fenomenològica i simbòlica en la que Deméter i Perséfone no deuen entendre's com a entitats separades, sino com una unitat religiosa originària. En la seua llectura d'Eleusis, el núcleu del mit no és ni agrícola ni social, sino existencial: la pèrdua de la filla i la seua tornada estructuren una experiència arquetípica del descens al inframundo i el reintegrament posterior. Els misteris eleusinos actualisen este mit no com a narració explicativa, sino com a vivència ritual de transformació interior, a on l'iniciat experimenta simbòlicament la mort i la renaixença. En este marc, Deméter i Core constituïxen dos aspectes d'una mateixa realitat divina, lo que convertix el mit en una forma de coneiximent vixcut més que conceptual.[77]

Consortes i descendència

[editar | editar còdic]

Deméter apareix involucrada en mits en els seus tres germans: per Zeus va ser mare de Core[78] i per Poseidón d'Arión.[79] Ademés en Hermíone (Argólida) hi ha un santuari dedicat a Deméter Ctonia (‘subterrànea’), fundat per dos fills de Foroneo, Clímeno i Ctonia, i prop del santuari existia un clavill que conduïa cap al inframundo.[80] En realitat Clímeno i Ctonia són epítets cultuals d'Hades i Deméter.[81]

Consorte Amoríos o descendència
Zeus
  • L'associació de Deméter com a mare de Perséfone en la seua unió en Zeus està ya atestada des de les fonts més arcaiques. Ya en la Teogonía llegim que «després (Zeus) va pujar allit de Deméter nutricia de molts. Esta va parir a Perséfone de blancs braços, a la que Edoneo va arrebatar del costat de la seua mare; el prudent Zeus li la va concedir».[78]
  • Diodoro Sículo nos parla d'un segon Dioniso —referint-se propablemente a Zagreo—, fill de Zeus i Deméter, i que la pròpia Deméter va tindre que juntar els membres del seu fill dilacerat, fent aixina que naixquera de nou.[82]
  • Alguns diuen que Yaco, una atra advocación de Dioniso, és descrit com a fill de Deméter.[83] D'esta manera Lucrecio utilisa l'eixemple de Ceres alletant a Yaco com a sinònim d'amor.[84] Uns atres diuen que Yaco va nàixer de Zeus i Deméter.[85]
  • En la tradició órfica a Deméter li la fa mare d'Hécate, sense mencionar el pare,[86] o be va nàixer de Zeus i Deméter.[87]
  • Caligenia és una deesa obscura o be epítet diví venerat en les Tesmoforias. És un dels epítets de Deméter.[88] Conjeturalmente poguera ser filla de Deméter i Zeus.[89]
Poseidón Pausanias nos parla d'una variant arcadia. Diu que Deméter va engendrar, frut de ser forçada per Poseidón, a Arión i una filla, Despena («la Senyora»).[79]
Yasión
  • La Teogonía nos parla d'un atre hierogamos: «Deméter, divina entre deeses, va parir al generós Pluto en plaenter abraç en l'héroe Yasio en un fèrtil camp en el ric país de Creta».[90]
  • Filomelo és fill de Yasión i germà de Pluto. Estos mai es varen dur ben puix Pluto, que era més ric, mai compartia res de la seua riquea en el seu germà. Filomelo, no obstant, va comprar dos bous i es va convertir en l'inventor de la carreta.[91]
Carmánor
  • Implícitament fill de Deméter i Carmánor, Eubuleo és descrit com a fill de Deméter i pare de Carme[92] pero en una atra versió es descriu a Carmánor com a pare del chicon.[93]
  • Crisótemis és, conjeturalmente, filla de Deméter i Carmánor. Pausanias senyala que Crisótemis era filla de Carmánor sense mencionar la mare.[94] Eubuleo, el germà de Cristótemis, és descrit en una font com a fill de Carmánor[92] i en una atra com a fill de Deméter.[92]
Dioniso Alguns aleguen que els deus olímpics Apolo i Artemisa varen ser fills de Dioniso i Deméter, i que Leto tan sol va ser solament la seua nodriça i cuidadora.[95]
Triptólemo Anfíteo, el pare de Céleo, era fill de Deméter i Triptólemo.[96]
Oceà Dmia és un personage obscur de la que solament sabem que és filla de Deméter i Oceà.[97]
Heli Versions tardanes diuen que per Sol (Heli) Ceres (Deméter) va allumenar a Aqueronte.[98]
Mecón Finalment Ceres (Deméter) també va amar al jove ateniense Mecón; est va ser transformat en la flor de la «rosella», associada a la pròpia Deméter.[99]

Sincretisme en atres deeses

[editar | editar còdic]

Deméter com Isis

[editar | editar còdic]

Segons Heródoto, el cult en Grècia de Deméter va ser adoptat com sincretisme de la deesa egipcíaca Isis.[100] Autors com Plutarco, en Sobre Isis i Osiris, ya interpreten el mit egipcíac en clau filosòfica grega.[101] L'identificació en Isis es pot apreciar en el fet de que les dos deuen mamprendre una busca, la seua filla Core en el cas de Deméter i el seu espós Osiris en el cas d'Isis, produint-se en els dos casos una paralisació de la vida en la naturalea, per l'arribada de l'hivern en un cas i pel final de la riuada del riu en l'atre, fins que es produïx la trobada i la naturalea torna a renàixer. Posteriorment, les sacerdot grecorromanas d'Isis devien formar-se prèviament en els misteris eleusinos segons el model de les sacerdot de Deméter, les canéforas.[102]

En el periodo helenístico, especialment baix la dinastia ptolemaica, Isis es universaliza i s'expandix pel Mediterràneu. En el món grecorromano va ser identificada en Deméter pel seu paper com a mare sufriente, la seua relació en la fertilitat i la renovació, i també pels seus cults mistéricos de caràcter salvífico. Esta deesa egipcíaca també era coneguda pels grecs ya en l'época arcaica d'el IV; tenia un temple en Atenes. En el món grecorromano presidia la família i era una figura sanadora i protectora.[103] Es diu que Ío, establida en Egipte, va erigir una estàtua de Deméter, a qui els egipcíacs varen cridar Isis, nom en que també varen designar a Ío.[104]

Deméter com Astarté

[editar | editar còdic]

La seua assimilació en la deesa fenicia Astarté, per mig d'Isis, va ser facilitada per les relacions comercials entre el Antic Egipte i la ciutat fenicia de Biblos, ya que segons la mitologia egipcíaca, esta trobaria el cofre en el cadàver del seu espós en esta antiga ciutat. Este sincretisme (Deméter — Isis — Astarté) es manifesta segons l'equivalència de les funcions divines.[105]

Representacions

[editar | editar còdic]
Deméter en una antiga fresca grega de Panticapeo

En algunes representacions de Deméter, especialment en el art clàssic i helenístico, li la mostra en mechons de cereal i roselles, reforçant el seu paper com deesa agricultural.[106]

Se solia retratar a Deméter pujada a un carro, i associada en freqüència a imàgens de la collita, incloent flors, fruta i gra. A voltes li la pintava també en Perséfone (la seua filla). Era i és célebre la estàtua en marbre d'esta deesa que es trobava en la ciutat de Cnido i que actualment es troba en el Museu Britànic de Londres.

Vore també

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Deméter és la forma que sol aparéixer en els diccionaris de mitologia:
  2. ↑ La grafia Demetra (Δήμητρα, Dḗmētra) s'usa en la Sua (veu «Demetra»). És la forma utilisada en koiné i grec modern. Algunes publicacions també usen esta forma encara que no és la més comuna:
  3. ↑ Note's que la forma Demetria (Δημητρία, Dēmētría) és un antropónimo, no el teónimo de la deesa.
  4. ↑ Deméter, en àtic Δημήτηρ (Dēmḗtēr); en dòric: Δαμάτηρ (Damátēr); una atra variant clàssica grega és Δημήτρα (Demetra); en neogriego: Δήμητρα; en llatí: Demeter. Cf. Liddell–Scott–Jones Greek Lexicon (LSJ): entrada Δημήτηρ.
  5. ↑ Deméter potser significa ‘mare distribuïdora’ o 'mare de la casa', i poguera provindre del sustantiu indoeuropeo dheghom **mater.
  6. ↑ Robert Greus, en el seu índex onomàstic de Els mits grecs, propon l'etimologia per a Deméter com a ‘mare de la ordi’.
  7. ↑ 7,0 7,1 Teócrito: Idilis VII (La festa de la collita), 155: «¿Nimfes, cap l'altar de Deméter, la deesa de les eres? iQue puga yo una atra volta afonar gran bieldo en el seu montó de gra i ella em somriga, plenes les seues mans de mechons i roselles!».
  8. ↑ Himne homérico II (a Deméter)
  9. ↑ Cicerón: De natura deorum II, 23
  10. ↑ Cornuto: Compendio de teologia grega, 52
  11. ↑ Himne homérico II (a Deméter), v. 54: «Sobirana Deméter, dispensadora de les estacions (ἑτήσιον φέρουσα), la d'esplèndits dons».
  12. ↑ 12,0 12,1 Diodoro Sículo: Biblioteca històrica V 68, 1
  13. ↑ Hesíodo: Teogonía vv. 453-455
  14. ↑ Walter Burkert (1985): Greek Religion: Archaic and Classical. Harvard University Press. (Edició en espanyol: Religió grega: Arcaica i clàssica. Editorial Abada, 2007. Capítul III, Secció 2.5: Deméter); Jean-Pierre Vernant (1974): Mythe et société en Grèce ancienne. Maspero. (Edició en espanyol: Mit i societat en la Grècia antiga. Editorial Sigle XXI, 1989); Mircea Eliade (1976): Histoire dones croyances et dones idées religieuses. Payot. (Edició en espanyol: Història de les creències i de les idees religioses I. Editorial Paidós, 1999. Capítul XIII: Els Misteris d'Eleusis); Karl Kerényi (1962): Eleusis: Archetypal Image of Mother and Daughter. Pantheon Books. (Edició en espanyol: Eleusis: Image arquetípica de la mare i la filla. Editorial Siruela, 2004).
  15. ↑ Hesíodo: Teogonía 453; Apolodoro: Biblioteca mitològica I 1, 5, Diodorus Sículo: Biblioteca històrica V 68, 1; Higino: Fabulae, prefacio
  16. ↑ Les Tesmoforias, dedicades a Deméter i Perséfone, es mencionen en Aristófanes (Pluto, vv. 759‑771) i són referides per Plutarco (Vida de Cimón 4.2) i Pausanias (Descripció de Grècia I 14, 7) en les seues descripcions de cults femenins, mostrant la seua importància social i religiosa en la Grècia clàssica.
  17. ↑ Deo (Δηώ, Dēṓ). Himne homérico 2, a Deméter, v.40; Sófocles: Antígona, 1121; Eurípides: Les suplicantes, 290; Aristófanes: Pluto, 515
  18. ↑ En els texts i cults arcaics, Deméter apareix a voltes baix el nom Deo (Δηώ o Δῆα), reflectint una forma primerenca de la seua veneració ans que la seua denominació com “Δημήτηρ” es consolidara. Este nom es troba en inscripcions locals de Creta, Arcàdia i Tesalia, aixina com en variants dialectals dels himnes homéricos i órficos, a on subralla el seu caràcter de deesa de la fertilitat i la terra. L'epítet arcaic emfatisa el seu paper com a mare universal i protectora dels cereals, mostrant la continuïtat del seu cult primitiu inclús abans de la seua associació sistemàtica en Eleusis i els Misteris.
  19. ↑ En el Himne homérico II (a Deméter), és invocada com a deesa que rig el cicle agrícola i la tornada periòdica de la fertilitat, fonament del motiu de la “portadora de les estacions”. L'himne descriu cóm, despuix del rapte de Perséfone, la deesa provoca la esterilidad de la terra i després restablix el creiximent quan la seua filla retorna, instituint aixina l'alternança estacional (vv. 305–313, 470–482). En este context, Deméter apareix com a garant del ritme anual de sembra i collita, funció que la tradició interpreta com el seu domini sobre les estacions i la renovació de la vida.
  20. ↑ Cornuto: Compendio de teologia grega, 52: «Perque fa nàixer i crío tot a manera d'una mare (métrós), la varen cridar Deméter (Démëtran), açò és, terra mare (gên mëtéra), o Deo mare (Deó mëtéra) perque tant ella com lo que està en les seues mans se'ls entrega als hòmens en abundància per a que ho repartixquen (dateîsthai) i ho degusten (daínysthai), o perque gràcies a la seua poder topen (deein) en lo que van buscant, la qual cosa vol dir que ho troben».
  21. ↑ 21,0 21,1 Himne homérico a Deméter, 450–456; Diodoro Sículo: Biblioteca històrica V, 2, 4
  22. ↑ Teócrito: Idilis VII, 155–157; Ovidio: Fastos IV, 547–548
  23. ↑ Pseudo-Apolodoro: Biblioteca mitològica I, 5, 3; Clemente d'Aleixandria: Protréptico II, 19, 3
  24. ↑ Himne homérico a Deméter, 206–211
  25. ↑ Aristófanes: Les granotes, 323–331
  26. ↑ Servio, sobre la Eneida de Virgilio I, 430
  27. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica VI (fragments), 1, 9
  28. ↑ ISÓCRATES: Panegíric (Πανηγυρικός) IV, 28: «Quan Deméter va aplegar a la nostra terra en la seua busca despuix del rapte de Core, duta per l'amabilitat cap als nostres ancestros per servicis que no poden contar-se salve als seus iniciats els va fer dos regals, el major del món: els fruts de la terra, que nos ha permés sobrepassar la vida de les bésties, i el rito sagrat, que inspira en aquells que partixen dolces esperances sobre el fi de la vida i tota l'eternitat.»
  29. ↑ Ventris i Chadwick, Documents in Mycenaean Greek, 1956
  30. ↑ Heródoto, 2025.
  31. ↑ Hi ha dos himnes homéricos a Deméter, l'II (l'important) i el XIII (molt breu i sense rellevància en comparació a l'anterior).
  32. ↑ Nilsson (1940) p. 45: «Tenim un document relatiu al cult eleusino que és més antic i exhaustiu que qualsevol sobre qualsevol atre cult grec, concretament l'himne homérico a Deméter compost en Ática ans que Eleusis anara incorporada a l'estat ateniense, no més vesprada de finals del sigle VII a. C. Sabem que l'orige dels misteris eleusinos va ser un antic rito agrari celebrat a mitan del més de boedromion (sobre octubre) i molt similar a la Tesmoforia, una festa de la sembra otoñal celebrat per dònes poc menys d'un més més vesprada. No necessite abundar sobre esta relació, que establixen evidències internes ademés d'informació directa.»
  33. ↑ El rapte de Perséfone per Hades està àmpliament relatat també en Ovido: Les metamorfosis, V 343-671 i 642-661; i Fastos, IV 419-618. En atres fonts el rapte es produïx en Sicília. La revelació del rapte l'obté, en canvi, de la nimfa Cíane en Les metamorfosis.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 34,4 34,5 34,6 34,7 34,8 Himne homérico II (a Deméter), passim.
  35. ↑ Quan l'himne diu «segons l'antiga distribució del món entre els tres germans» es referix a que Hades, acceptant ser el sobirà del inframundo —un castic més que un privilegi—, va demanar a canvi una esposa apropiada per a ell i Zeus, per a acontentar-ho, va acceptar.
  36. ↑ 36,0 36,1 36,2 36,3 Apolodoro: Biblioteca mitològica I 5, 1
  37. ↑ Himne homérico II (a Deméter), v. 99
  38. ↑ 38,0 38,1 38,2 38,3 Apolodoro: Biblioteca mitològica I 5, 2—3
  39. ↑ Richter, Gisela M. A. (octubre de 1931). “An Athenian Vase with the Return of Persephone”. The Metropolitan Museum of Art Bulletin, Vol. 26, pp. 224–229. En una crátera de de figures roges, datada aproximadament en 440 a. C., es representa a Perséfone elevant-se com si pujara per unes escals des d'un clavill en la terra, mentres Hermes permaneix a un costat. Hécate, portant dos antorches, mira cap a arrere mentres guia a Perséfone cap a una Démeter entronisada.
  40. ↑ Nilsson (1940) pág. 50: «L'història de Demofonte en Eleusis està basada en un tema d'històries populars anteriors que res té que vore en els ritos eleusinos. Es va introduir per a permetre que Deméter es revelara en la seua forma divina».
  41. ↑ Higino: Faules, 259
  42. ↑ Descripció de Grècia I,37,2.
  43. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica V 68, 1
  44. ↑ PAUSANIAS: Descripció de Grècia I.31.4.
  45. ↑ Himne órfico, 41
  46. ↑ Descripció de Grècia I, 22, 3.
  47. ↑ Descripció de Grècia III, 14, 5.
  48. ↑ Descripció de Grècia VIII, 25, 6.
  49. ↑ Descripció de Grècia VIII, 25, 7 i 8.
  50. ↑ Descripció de Grècia I, 44, 3.
  51. ↑ Himne homérico a Deméter: perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3Atext%3A1999.01.0138%3Ahymn%3D2 text anglés.
  52. ↑ Descripció de Grècia II, 34, 6.
  53. ↑ Museu Arqueològic de Candía, Kerényi (1976) fig. 15.
  54. ↑ Kerényi (1976) pág. 24.
  55. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia VII 27, 9
  56. ↑ Descripció de Grècia VII, 27, 9.
  57. ↑ Pausanias documenta extensament el cult a Deméter en diversos llocs de Grècia. Descriu santuaris com el de Deméter i Perséfone en el camí sagrat des d'Eleusis cap a Atenes (Descripció de grecia, 1.38.1), aixina com temples en Falero que varen ser objecte de destrucció durant l'invasió persa (10.35.2). També menciona un santuari de Deméter Prostasia en Sición, a on la població celebrava festivitats i ritos en el seu honor (2.11.3‑4), i varis atres santuaris, com Deméter Panaquea en Egialea i Deméter Misia prop de Pelene, en celebracions de fins a sèt dies que incloïen rituals comunitaris vinculats a la fertilitat i l'agricultura (7.24‑25). Estes referències evidencien l'importància de Deméter en la religió grega i l'existència de pràctiques rituals agrícoles en el seu cult.
  58. ↑ En les tabllas micénicas en llineal B trobades en Pilos (sigle XIII a. C.), publicades per Michael Ventris i John Chadwick en Documents in Mycenaean Greek (1956), apareixen les formes PO-ES-DONA-WO-NE (Poseidón) i DONA-MA-ET (Deméter) en contexts cultuals, lo que sugerix una antiga associació religiosa; sobre l'etimologia i el possible significat de Poseidón com “consorte de la distribuïdora”, vejau Martin L. West, Indo-European Poetry and Myth (2007), i Walter Burkert, Greek Religion (1977). L'episodi mític en que Poseidón perseguix a Deméter transformada en egua es conserva en Pausanias, a on es narra la seua unió en forma equina.
  59. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia VIII 25, 5
  60. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia VIII 25, 6
  61. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia VIII 25, 7
  62. ↑ Ovidio: Les metamorfosis V, 444 i ss.
  63. ↑ Antonino Lliberal: Metamorfosis, 24, citant en referència les Metamorfosis de Nicandro I, 4.
  64. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica II 5, 12
  65. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II 35, 4
  66. ↑ Note's que Clímeno («famós») era un epítet cultual i local del deu Hades, i Ctonia («terra»), de Deméter.
  67. ↑ Calímaco: himne VI (a Deméter)
  68. ↑ Opiano: De la peixca III 490-495
  69. ↑ Apolonio de Rodas: Argonáuticas IV, 892 ss.
  70. ↑ Higino: Faules, 141
  71. ↑ HIGINO: Astronomia poètica II,4,7.
  72. ↑ Odissea V,125. HESÍODO: Teogonía 969. DIODORO SÍCULO: Biblioteca d'Història V,77,1-2.
  73. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica III 12, 1
  74. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica V 49,4
  75. ↑ Burkert, Ancient Mystery Cults, Harvard University Press, 1987; Eleusinian Mysteries
  76. ↑ Vernant, Myth and Society in Ancient Greece, 1980; Vernant & Detienne, La cuisine du sacrifice en pays grec, 1979
  77. ↑ Kerényi, Eleusis: Archetypal Image of Mother and Daughter, 1967; Kerényi, The Gods of the Greeks, 1951
  78. ↑ 78,0 78,1 Hesíodo: Teogonía vv. 453-455
  79. ↑ 79,0 79,1 Pausanias, Descripció de Grècia 8.28.5–7
  80. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II, 35, 4–10
  81. ↑ Ateneu de Náucratis: Deipnosofistas, XIV, confirma explícitament que Clímeno és l'epítet ritual d'Hades usat en els himnes religiosos de la regió. Laso d'Hermíone (fragment 702 PMG) va compondre un famós himne a Deméter Ctonia per als festivals locals, testificant l'antiguetat de la advocación.
  82. ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca històrica III, 62, 6
  83. ↑ Escolio a Aristides, Vol. 3, p. 648 213, 18 Dindorf
  84. ↑ Lucrecio, 4.1168–1169. Arnobio, Adversus Gents (Adversus Nationes) 3.10
  85. ↑ Escolio a Aristófanes: Les granotes, 326
  86. ↑ Escolio a Apolonio de Rodas, Argonáuticas 3, 467 = Ferécides, f. 44 (Fowler)
  87. ↑ Fragment órfico (fr.400. Bernabé)
  88. ↑ Aristófanes: Les Tesmoforiantes, 299, Alcifrón, 2.4
  89. ↑ Emmy Patsi-Garin: Diccionari abreviat de mitologia grega, publicat per Harry Patsi, Atenes 1969
  90. ↑ Teogonía 969-971
  91. ↑ Higino, d'Astronomica 2.4.7
  92. ↑ 92,0 92,1 92,2 Diodoro Sículo, Biblioteca històrica 5.76.
  93. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia II,30,3
  94. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia X, 7,2
  95. ↑ Heródoto: Històries II, 152; Natale Conti: Mitologia IV, 10 (Sobre Apolo)
  96. ↑ Aristófanes: Els acarnienses, 53 ss.
  97. ↑ Hesiquio, veu «Dmia»
  98. ↑ Natalis Menges, Mythologiae 3.1
  99. ↑ Servio sobre Virgilio, Bucólicas 2.47
  100. ↑ Heródoto: Històries II, 59 i especialment II, 156, a on afirma que els noms i cults de varis deus grecs procedixen d'Egipte i establix l'identificació de Deméter en Isis; en II, 156 senyala explícitament que “Deméter és cridada Isis pels egipcíacs”, dins de la seua explicació sobre les correspondències religioses entre abdós cultures.
  101. ↑ Plutarco: d'Iside et Osiride, 360I, 363A, 367C, 377A, 377D-I i 378I. En 377A: «Pero acallarem també en la seua desconfiança de que no siga de Deméter el conte dels assunts amorosos, sino d'Isis, i de que (equiparen en Osiris) a Dioniso, el qual no pot provocar la riuada del Nilo ni regnar sobre els morts».
  102. ↑ RIERA, Mª Ampar: Iconografia de les divinitats alejandrinas. Liceus. 2006.
  103. ↑ Gordon, Richard L. (2003b), "Isis", en Oxford Classical Dictionary, pp. 768–769, editat per Simon Hornblower i Antony Spawforth, Oxford i New York, Oxford University Press, 2003. ISBN 0198606419.
  104. ↑ Apolodoro: Biblioteca mitològica, II 1.3
  105. ↑ Mark S. Smith, The Early History of God; Sabatino Moscati, The World of the Phoenicians. Egipte i Biblos mantenen intercanvis; Isis s'integra en l'imaginari fenicio; en el periodo helenístico, els grecs identifiquen Isis en Deméter; en contexts valencians helenizados, Astarté pot assumir traces isíacos i demétricos; i el Imperi romà consolida estos creuament religiosos. En el Mediterràneu antic, els deus no s'excloïen: es reinterpreten segons funcions (fertilitat, maternitat, renovació, sobirania).
  106. ↑ En l'iconografia grega, Deméter sol aparéixer portant mechons de cereal i roselles. Aixina, per eixemple, en el friso de l'altar d'Hécate en Selinunte (sigle V a. C.) i en la estela de Deméter d'Eleusis conservada en el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes, la deesa es representa en mechons i flors que podrien ser roselles, emfatisant el seu víncul en la collita i la regeneració de la vida. Aixina mateix, gots àtics de figures roges del sigle V a. C., com els catalogats per Beazley (1963), mostren a Deméter en atributs vegetals i flors, reforçant visualment el seu paper com a protectora dels fruts de la terra i els cicles agrícoles.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Commons

Plantilla:Ref-Theoi


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Deméter&oldid=1110210»