Anar al contingut

Hestia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Hestia
Per a atres usos d'este terme vore Hestia (desambiguaació).
L'Hestia Giustiniani és una de les poques representacions d'esta divinitat. Es conserva en el Museu Torlonia de Roma.

En la mitologia grega, Hestia (grec clàssic: Ἑστία)[1][2] era la deesa del llar (oikos, οἶκος) i un dels dotze deus olímpics.[3] Homero no parla d'ella pero Hesíodo la va presentar com a filla primogènita de Cronos i Rea.[4] És la personificació de la llar[3] i el seu cult es va establir com una divinitat del fòc de la llar, el centre de la vida familiar[5] i el pritaneo.[6] Entre els romans va ser coneguda com Vesta i va adquirir un cult més important.[3] En la lliteratura grega, la paraula hestía (ἑστία) s'utilisava indistintament tant per a nomenar a la deesa com per a escriure el sustantiu comú ‘llar’ o ‘altar domèstic’.[7] No és, puix, una deidad originalment antropomorfa i d'ahí que a penes tinga una mitologia pròpia.[3]

Robert Greus nos resumix els seus mits. La glòria de Hestia consistix que és l'única dels grans olímpics que mai intervé en guerres o disputes. Era una deesa verge i se li concedix la primera víctima en tots els sacrificis públics, puix havia mantingut la pau en l'Olimp. Protegix a els qui busquen refugi en les cases i rep una veneració universal pel seu caràcter benévolo i just. Se li atribuïx l'invenció de l'art de construir vivendes, i el seu fòc sagrat devia mantindre's sempre encés; si s'apagava, es revivava en l'ajuda d'una roda d'encendre.[8] Una llegenda romana diu que Príapo va intentar, en va, abusar de Vesta.[9]

Hestia no posseïx un atribut únic i distintiu en les arts comparable a la fitora de Poseidón o a l'arc d'Artemisa, sino una série de traces iconográficos relativament estables. Li la reconeix per la seua associació en el fòc fix de la llar, per la seua representació com una figura femenina velada, per la presència d'utensilis de libaació com la pátera, per la seua freqüent postura sedentaria i per una corona o diadema de caràcter sobri.[10]

Orígens, etimologia i atributs

[editar | editar còdic]

La llar divinizado

[editar | editar còdic]

El nom de Hestia significa "llar, fumeral, altar".[11] Procedix de la raïl PIE Histíē, "cremar" (en última instància de {{h₂wes-}} "habitar, passar la nit, quedar-se").[12][13][14] Es referix per tant al Hestia vida domèstica, llar, casa o família. Burkert afirma que una Alcestis. [15] La gran sala micénica («hogar»), com la sala d'Homero d'Odiseo en Ítaca, tenia una llar central. Aixina mateix, la llar del oikos grec posterior era el centre ritual i secular de la comunitat i el govern.[16] El nom de Hestia la convertix aixina en una personificació de la llar i el seu fòc, un símbol de la societat i la família, que també denota autoritat i realea.[17]

Orige del nom

[editar | editar còdic]

El Etymologicum Magnum senyala que els jonios i els dorios pronunciaven en «i» certes paraules relacionades en la llar i el hospitalitat: ἱστίω (histíō, «donar hospitalitat») i ἱστίη (histíē, «llar»). Estes formes apareixen també en Homero, per eixemple quan es parla de la «llar d'Odiseo» (ἱστίη Ὀδυσῆος). No obstant, en atres paraules es conservava la forma en i, com en ἀνέστιος (anéstios), que significa «sense llar» o «desposseït de casa». Aixina mateix, Hesíodo va amprar el terme ἄοικος (áoikos), «sense casa» o «sense morada». El mateix lèxic recorda que Ἑστία (Hestía) era al mateix temps el nom de la deesa de la llar i el de la pròpia llar concebuda com una realitat divina i personificada.[18] Heródoto l'associa a la deesa escita Tabiti, «l'ardent»[19] i també li l'identificava en la deesa Fornax.[20]

Pràctiques cultuales

[editar | editar còdic]

En cada convit o sacrifici familiar, la primera i l'última porció dels aliments i les libacions de vi dolç devien entregar-se obligatòriament a Hestia.[21] D'este ritual va nàixer l'expressió popular grega ‘escomençar per Hestia’, utilisada per a referir-se a iniciar qualsevol assunt important en bon peu.[22] En el ritual de les Anfidromias el fòc central de la cuina actuava com el núcleu purificador i llegal de la casa. Als pocs dies de nàixer, el bebé era carregat pel seu pare en una processó que girava corrent al voltant de l'altar de Hestia per a ser integrat oficialment en la família.[23] Cada ciutat mantenia viu un fòc perpetu en honor a Hestia dins del pritaneo, l'ajuntament o sèu dels magistrats locals.[24] Este lloc funcionava com el centre polític i místic de la comunitat, a on els governants sopaven a expensas públiques i es agasajaba als hostes ilustres o atletes vencedors.[25] Quan un contingent de grecs abandonava la seua pàtria per a fundar una nova colónia en terres lluntanes, els fundadors devien prendre brases enceses de l'altar públic de Hestia de la seua ciutat natal.[26]

Texts mitològics

[editar | editar còdic]
Hestia sostenint una branca d'arbre cast, cílica de figures roges, atribuïda a Oltos (Museu Nacional de Tarquinia).

Teogonía

[editar | editar còdic]

En la Teogonía Hestia és una deesa de la primera generació olímpica. És la filla major dels titanes Rea i Cronos, i germana de Deméter, Hades, Hera, Poseidón i Zeus. Immediatament despuix del seu naiximent, Cronos va devorar a tots els seus fills (Hestia va ser la primera en ser engolguda) llevat a l'últim i més jove, Zeus, que va ser salvat per Rea. En canvi, Zeus va obligar a Cronos a vomitar als seus germans i els va conduir a una guerra contra el seu pare i els demés titanes.[4] Hesíodo diu que durant la Titanomaquia varen lluitar tant els varons com les femelles de cada bando.[27]


Alguns diuen que Hestia va ser una de les sis deeses que no es varen involucrar en les lluites entre titanes i per això va ser aliada tant en els titanes com els olímpics, junt a Rea, Gea, Afrodita, Deméter i Dione.[28] En les arts se sol esculpir la Gigantomaquia, no la Titanomaquia, encara que es referixca al mateix episodi en atres personages. Tradicionalment, Hestia està absent de les representacions antigues dels Gigantomaquia, ya que és ella qui deu mantindre encesos els fòcs de la llar quan els atres deus estan absents.[29] No obstant, la seua possible participació en la lluita contra els jagantes s'evidencia a partir d'una inscripció en el friso nort del Tesor dels sifnios en Delfos; Brinkmann (1985) sugerix que els traços de les lletres d'una de les dos deeses situades junt a Hefesto es restituïxquen com "Hestia", encara que atres possibles candidates inclouen a Deméter i Perséfone, o a dos de les tres Fatas. [30][31]

Himne homérico V

[editar | editar còdic]

Hestia, filla de Crono i Rea, va ser la primera en ser devorada pel seu pare i l'última en ser lliberada, conforme al designi de Zeus. Encara que Poseidón i Apolo varen solicitar la seua mà, la deesa va rebujar a abdós pretenents i va jurar solemnement, tocant el cap de Zeus, que permaneixeria verge per a sempre. En recompensa per la seua renúncia al matrimoni, Zeus li va concedir un privilegi singular: ocupar el lloc central de la llar i rebre les primícies i el greix dels sacrificis. Per això va ser honrada en tots els temples dels deus i venerada pels mortals com una de les divinitats més respectades. La seua virginitat i la seua posició privilegiada la varen situar, ademés, entre les poques deeses que escapaven al poder d'Afrodita i de la força del desig amorós. Les atres dos eren Artemisa i Atenea.[32] Com «la primera en ser devorada... i l'última en ser entregada de nou», Hestia és, per tant, tant la filla major com la menor.[33]

Himne homérico XXIX

[editar | editar còdic]

El himne celebra a Hestia com la deesa que ocupa un lloc permanent tant en les morades dels deus immortals com en les dels sers humans. Com a filla primogènita de Crono, va rebre el privilegi de ser honrada en totes les llars i sacrificis. Cap convit entre els mortals podia començar ni concloure sense que se li oferira una libaació de vi en primer i últim lloc, reconeiximent de la seua funció central en la vida religiosa i domèstica. El himne invoca també a Hermes, mensager dels deus i fill de Zeus i Maya, per a que junt a Hestia protegixca al suplicante. Abdós divinitats apareixen estretament associades, puix compartixen presència en les cases dels hòmens: Hestia com a garant de l'estabilitat de la llar i Hermes com a protector de les relacions, els intercanvis i la comunicació. Units, velen per la prosperitat, l'inteligència i el benestar d'els qui habiten les morades humanes. El poema conclou en una salutaació a Hestia i Hermes i en la promesa del poeta de recordar-los novament en futures vores.[21] Zeus va assignar a Hestia el deure alimentar i mantindre els fòcs de la llar olímpica en les porcions grasses i combustibles dels sacrificis d'animals als deus.[34]

En Platón

[editar | editar còdic]

En el seu diàlec Fedro, Platón descriu una majestuosa processó celestial a on els deus viagen en carros alados pel cel per a contemplar el món de les Idees (la verdadera realitat). Descriu que Zeus, el poderós senyor dels cels, conduint el seu alado carro marcha en cap, ordenant-ho tot i ocupant-se de tot. Li seguix un tropel de deus i démones ordenats en onze files. Puix Hestia es queda en la morada dels deus, sola, mentres tots els atres, que han segut colocats en número de dotze, com a deus caps, van al front dels órdens a cada u assignats. El significat filosòfic nos revela que mentres els demés deus es mouen i actuen, Hestia representa lo immutable i permanent. Per a Platón, les coses que canvien pertanyen al món material, pero lo que permaneix fix i etern pertany al món diví. Hestia és el anclaje del cosmos.[35]

En el diàlec del Crátilo, Platón conta que Sócrates converso en Hermógenes sobre la naturalea dels noms dels deus. Explica que els antics consideraven a Hestia la primera de les divinitats i per això iniciaven tots els sacrificis invocant-la a ella primer. Acte seguit, realisa l'anàlisis llingüístic argumentant que el nom de Hestia (Ἑστία) prové de les variacions dialectals de la paraula "essència" (Ἐσσία, Essía o Οὐσία, Ousía). Conclou que és sumament natural que es batejara aixina a la deesa que representa el ser permanent i la base estable sobre la que descansa l'univers.[36]

En Diodoro Sículo

[editar | editar còdic]

Didoro Sículo diu que de Crono i de Rea varen nàixer Hestia, Deméter i Hera, i aixina mateix Zeus, Posidón i Hades. Hestia, es diu, va descobrir cóm construir les cases i, en atenció a este benefici, pràcticament tots els hòmens el han entronisat en les seues llars, dedicant-li honors i sacrificis.[37] Despuix l'autor, narrant un relat evemerista, diu que Urà va ser un mortal i el primer rei. Era un home moderat i magnánimo, versat en el moviment dels astres, i que va ser el primer en honrar als deus dels cels en sacrificis, per lo que va rebre el nom d'Urà. En la seua dòna Hestia va tindre dos fills, Titán i Crono, i dos filles, Rea i Deméter.[38]

Hestia en la filosofia: fòc, terra i virtut

[editar | editar còdic]
Hestia (?) en el friso nort del Tesor dels sifnios, sigle VI a.C., Museu Arqueològic de Delfos, Grècia.

Filolao va ser el primer pitagórico en posar per escrit este sistema cosmogónico no geocéntrico. Explicava que en el centre exacte de l'univers s'ubica un fòc còsmic perpetu que funciona com l'eix, la llar i la "Mare dels Deus", denominant-ho explícitament Hestia.[39] Porfirio explica que les estàtues de Hestia es representaven en forma de dòna verge i immòvil perque simbolisa que l'estabilitat de l'ànima immòvil dona orige a les forces morals.[40] Proclo desenrolla de forma mística l'idea i definix a Hestia com la "font de la virtut inmaculada". Argumenta que Hestia representa la concentració perfecta de l'ànima sobre sí mateixa. Al no mirar cap a l'exterior (el món material), permet que el ser humà mantinga la seua purea essencial i alcanç el saber diví.[41]

l'estoïcisme defenia el "alegorisme físic", és dir, que els deus eren metàfores d'elements de la naturalea.[42] Cornuto detalla de forma matemàtica que Hestia representa la Terra perque, de la mateixa manera que l'altar domèstic, està fixa en el centre del model geocéntrico, immòvil, i posseïx l'element més dens i estable de la física estoica. Diu, efectivament, que Deméter i Hestia no són cosa distinta de la terra. Deméter representa la corfa exterior, la Terra fèrtil que produïx el blat, la vegetació i la vida agrícola; Hestia representa l'interior de la Terra, la seua base fixa, sòlida i immutable. La varen cridar Hestia (Hestían) els antics perque es manté ferm (hestánai, ἑστάναι) de manera contínua, o be perque a esta la naturalea la té situada en la seua part més íntima (esotáto tetheísthai, ἐσωτάτω τεθεῖσθαι), o perque tot el cosmos reposa (hestánai, ἑστάναι) sobre ella com sobre els seus fonaments. A Hestia la presenten com a donzella perque l'immovilitat no és productora de res —i a causa d'açò també atenen al seu servici donzelles—.[43]

Estudis sobre la naturalea de Hestia

[editar | editar còdic]

Hestia és una deesa “sense mit” perque no representa acció narrativa, sino estructura estable de la vida social i religiosa.

Hestia com a “restant funcional” del panteón

[editar | editar còdic]

En Walter Burkert, Hestia apareix de forma prou sòbria, casi marginal dins del sistema olímpic. Hestia no és una “persona mítica forta”, sino una institució religiosa encarnada (el fòc estable del oikos i de la polis). L'inclou entre els “deus menors” o el “restant del panteón”. Subralla la seua funció ritual i domèstica: la llar, el fòc del centre. Destaca el seu paper en el prytaneion (llar pública de la ciutat) i en el sacrifici: és la primera en rebre ofrena. No desenrolla una mitologia rica: precisament perque Hestia és funció, no narració.[44]

Hestia com a “centre fix” front a Hermes

[editar | editar còdic]

Para Jean-Pierre Vernant Hestia no és una figura sicològica, sino un model estructural de l'espai social i religiós grec. Vernant construïx la famosa oposició: Hestia (interior, centre, estabilitat) oposta a Hermes (exterior, moviment, trànsit). No és solament una deesa de la llar, sino el principi de espacialitat centrada. Representa el “adins” del món humà: casa, ciutat, cosmos ordenat. Hermes representa el “fòra”: comerç, viage, intercanvi.[45]

Hestia dins del sistema sacrificial

[editar | editar còdic]

Para Marcel Detienne Hestia estia és el punt de transformació ritual entre lo cru i lo cuit, lo diví i lo humà. Li interessa el sacrifici, la cuina i la distribució de carn. Hestia apareix com el punt de cohesió domèstica del ritual: el fòc a on comença el sacrifici i el centre a on es redistribuïx lo sagrat en menjar S'integra en una llògica d'economia simbòlica del sacrifici.[46]

Hestia com a interioritat arquetípica

[editar | editar còdic]

Karl Kerényi la tracta des d'una llectura més simbòlica i sicològica: Hestia és l'arquetip de la centralidad vixcuda, no representada. Hestia és el principi d'interioritat de la llar humana. No és solament funció social: és una image arquetípica de lo centrat. Es relaciona en l'experiència de “estar en casa” com a estat ontològic. El seu caràcter “sense mits” és significatiu: representa lo que no necessita narració.[47]

Cult

[editar | editar còdic]

A Hestia, com a personificació del fòc de la llar, li la venerava en totes les llars particulars. També tenia el seu lloc de cult en els temples dels demés deus i, ademés, en els pritaneos, a on es trobava la llar comuna de les ciutats.[48] Li l'invocava, i se li oferien sacrificis i libacions abans que als demés deus.[49][50][51]

En els pritaneos, situats en el centre de les ciutats, es rebia als embaixadors estrangers i acodien els suplicantes a refugiar-se junt al fòc sagrat.[52] Quan els habitants d'una polis partien per a colonisar atres terres, portaven una antorcha en el fòc de l'altar de Hestia, capcionant en ell el nou altar en la colónia, com a símbol d'unió en la metròpoli. Si este fòc s'apagava, no podia tornar a ser encés en mijos tradicionals, sino que s'establia un rito sagrat i s'encenia un de nou per mig de fricció o en cristals calfats al sol.[53]


Tal volta perque a Hestia li la venerava en els temples d'atres deus, en l'Antiga Grècia no es coneixen molts temples dedicats especialment a ella. Pausanias descriu un santuari seu en Hermíone,[54] encara que també menciona el seu cult en Esparta[55] i representacions de la deesa en el pritaneo d'Atenes,[56] en l'Anfiareo d'Oropo[57] i en el temple de Zeus d'Olimpia.[58] També indica que els eleos realisaven sacrificis a Hestia en primer lloc.[50] Atres llocs a on diferents fonts lliteràries mencionen que li la venerava eren Delfos,[59] Ténedos,[49] Naxos[52] i Larisa.[60]

Al seu equivalent romana, Vesta, se li rendia cult en un temple d'especial importància. Segons la tradició, el fill de Rómulo, Numa Pompilio va instaurar l'institució de les vestalés i va edificar el temple redó de Vesta.[61][62] Allí es conservava el fòc perpetu i es custodiava lo que es creïa que era el mític paladión.[63]

¿Hestia va cedir el seu assent a Dioniso?

[editar | editar còdic]

Hestia entre els dotze deus

[editar | editar còdic]

Vàries referències lliteràries inclouen a Hestia en el cult dels dotze deus.[64] En Atenes, «en temps de Platón», senyala Kenneth Dorter,[65]«hi havia una discrepància en la llista dels dotze deus principals, sobre si Hestia o Dioniso estaven inclosos en els atres onze. En l'altar que se'ls dedicava en l'àgora, per eixemple, figurava Hestia, pero en el friso oriental del Partenón figurava Dioniso». No obstant, la llar era inamovible, i «no hi ha cap història de que Hestia haja segut jamai remoguda de la seua morada fixa».[66] Burkert comenta que «ya que la llar és inamovible, Hestia és incapaç de prendre part inclús en la processó dels deus, i molt manco en les atres payasadas dels olímpics».[67]

Hestia cedix el seu assent a Dioniso

[editar | editar còdic]

Robert Greus reinterpreta este episodi i nos diu que finalment, despuix d'establir el seu cult en tot lo món, Dioniso va pujar al cel i ara se senta a la dreta de Zeus com un dels Dotze Grans. La modesta deesa Hestia, va renunciar al seu assent en l'alta taula a favor seu, feliç de tindre una excusa per a eludir les reyertas per celosies de la seua família i sabent que sempre podia contar en un acolliment tranquil en qualsevol ciutat grega que li apetira visitar.[68] No obstant les referències que nos proporciona per a la seua interpretació en realitat no apareixen en cap font.[69] Kerényi també es fa eco d'açò i afirma que «en cap història s'afirma que Hestia haja segut jamai desplaçada».[70]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ En grec jónico: ἱστίη (Histíē); en grec dòric i àtic (més habitual): Ἑστία (Hestía); en grec modern: Ἑστία; en llatí: Hestia
  2. ↑ Ἑστία: «llar».
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Pierre Grimal: Diccionari de mitologia grega i romana, veu «Hestia»
  4. ↑ 4,0 4,1 Hesíodo, Teogonía 453 ss.
  5. ↑ Zeus li va otorgar el centre de cada casa humana i els màxims honors de la vida familiar despuix del seu vot de castitat (Himnes homéricos, Himne 5 a Afrodita, 21-32). La casa elemental (oikos) requeria a el home, la dòna i el bou, girant tota l'economia i convivència diària entorn al seu fòc sagrat (Aristóteles, Política, 1.1252b). El propi nom hestia (ἑστία) s'usava de forma idèntica en la lliteratura tant per a la deesa com per al sustantiu "llar" o "altar domèstic" (Eurípides, Alcestis, 162).
  6. ↑ Píndaro: odes nemeas XI, 1
  7. ↑ Eurípides: Alcestis, 162
  8. ↑ Robert Greus: Els mits grecs, 30 (Naturalea i fets de Hestia). Greus nos dona les següents referències: Apolodoro: Biblioteca mitològica III 14, 2; Pausanias: Descripció de Grècia I 21 7, 1; Himne homérico a Afrodita 21-30; Diodoro Sículo: Biblioteca històrica V, 68
  9. ↑ Ovidio: Fastos VI, 319 i ss.
  10. ↑ Lexicon Iconographicum Mythologiae Classicae, s.v. «Hestia»; Schachter, Hestia, en The Oxford Classical Dictionary, 4.ª ed.; Farnell, The Cults of the Greek States, vol. V, pp. 345-363
  11. ↑ R. S. P. Beekes. Hestia, Brill, 2009, p. 471.
  12. ↑ Calvert Watkins, "wes-", en: Hestía. Houghton Mifflin Harcourt, Boston 1985 (web archive).
  13. ↑ The Oxford Introduction to Proto-Indo-European and the Proto-Indo-European World (en en), OUP Oxford, pp. 220. ISBN 978-0-19-928791-8.
  14. ↑ West, p. 145.
  15. ↑ Burkert, p. 61.
  16. ↑ Herman-Hansen, Mogens i Tobias Fischer-Hansen. 1994. "Monumental Political Architecture in Archaic and Classical Greek Poleis. Evidence and Historical Significance". En D. Whitehead, ed., Història Einzel-Schriften 87: Diccionario de mitología griega y romana. Stuttgart: Franz Steiner, 30-37 ISBN 9783515065726
  17. ↑ y Nagy, 1990.
  18. ↑ Etymologicum Magnum, s. v. hestía, 382, 42
  19. ↑ Heródoto, Històries IV,59.
  20. ↑ Grup Tempe, Els deus de l'Olimp, p. 283. Madrit: Aliança, 1998, ISBN 84-206-3648-7.
  21. ↑ 21,0 21,1 Himne Homérico a Hestia (29), passim.
  22. ↑ Platón: Eutifrón, 3a
  23. ↑ Aristófanes: Les avespes, 1353; Hesiquio d'Aleixandria: Lexicón, s.v. Amphidromia
  24. ↑ Pausanias: Descripció de Grècia V 15, 8
  25. ↑ Píndaro: Nemeas, 11.1
  26. ↑ Cicerón: De natura deorum, 2.27
  27. ↑ Hesíodo: Teogonía 668
  28. ↑ Hestia III, 147
  29. ↑ (18 de juny de 2018) aneu=Z1FVDwAAQBAJ A Companion to Greek Art, Wiley Blackwell, p. 409. ISBN 978-1-4051-8604-9.
  30. ↑ «perseus.tufts.edu/hopper/artifact;jsessionid=5559FC6C86C9AB95D17FE6D7ACF0D4C6?name=Delfos%2C+Tesor+Sifnico+Friso--Nort&object=Escultura Delfos, Tesor Sifnico Friso--Nort (Escultura)». Tufts University.
  31. ↑ (3 de decembre de 1992) Gods and Heroes in Clapix Archaic Greek Art, Cambridge University Press, p. 59. ISBN 0-521-32718-0.
  32. ↑ Himne Homérico a Afrodita (5), 21-32
  33. ↑ Kerenyi, p. 91.
  34. ↑ Kajava, pp. 1-2.
  35. ↑ Platón: Fedro 2463-247a.
  36. ↑ Platón: Crátilo, 401b
  37. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica V 68, 1
  38. ↑ Diodoro Sículo: Biblioteca històrica VI (fragments), 1, 9
  39. ↑ Filolao de Crotona (fragments A 16 i B 7), preservats posteriorment en les obres del doxógrafo Aecio (Placita, 2.7.7) i de Simplicio (Comentari al de Caelo d'Aristóteles).
  40. ↑ Porfirio (Sobre les imàgens / Peri Agalmaton, fragment 6)
  41. ↑ Proclo: Comentari al Crátilo de Platón, 112-115
  42. ↑ Crisipo de Solo (Fragment en Estudis Estoicos / SVF 2.1076), preservat principalment per l'escritor romà Cicerón (De natura deorum, 2.27) i per Cornuto (Compendio de teologia grega, 28).
  43. ↑ Cornuto: Compendio de teologia grega, 28
  44. ↑ Walter Burkert, Greek Religion (1985), cap. III («The Gods»), especialment les pàgines dedicades a Hestia i al prytaneion. Burkert senyala que Hestia és «odas nemeas» i destaca l'escassea de mits front a l'importància cultual.
  45. ↑ Jean-Pierre Vernant, «Hestia-Hermès. Sur l'expressió religieuse de l'espace et du mouvement chez els Grecs» (1963), arreplegat en Mythe et pensée chez els Grecs (1965). És l'estudi clàssic sobre Hestia.
  46. ↑ Marcel Detienne i Vernant (eds.), La cuisine du sacrifice en pays grec (1979). Hestia apareix associada al fòc sacrificial i a l'espai a on es transforma lo cru en cuit.
  47. ↑ Karl Kerényi, Die Mythologie der Griechen (1951-1958), vol. I, a on tracta a Hestia entre les divinitats olímpiques i subralla el seu caràcter de centre immòvil de la llar i del món humà.
  48. ↑ Grup Tempe, Els deus de l'Olimp, p. 282.
  49. ↑ 49,0 49,1 Píndaro, Nemeas XI,1-9.
  50. ↑ 50,0 50,1 Pausanias V,14,4.
  51. ↑ Himnes homéricos: V, a Afrodita, 21-32.
  52. ↑ 52,0 52,1 Partenio, Sofriments d'amor XVIII.
  53. ↑ A Dictionary of Greek and Roman biography and mythology (1849), veu Hestia
  54. ↑ Pausanias II,35,1.
  55. ↑ Pausanias III,11,11.
  56. ↑ Pausanias I,18,3.
  57. ↑ Pausanias I,34,3.
  58. ↑ Pausanias V,11,8.
  59. ↑ Himnes homéricos: XXIV: a Hestia.
  60. ↑ Baquílides, Epinicios 14B.
  61. ↑ Plutarco, Numa Pompilio IX-XI.
  62. ↑ Dionisio de Halicarnaso II,66-67.
  63. ↑ Dionisio de Halicarnaso I,69,4.
  64. ↑ Hermias, sobre el Fedro de Platón, p. 138; Salustio: Περὶ θεῶν καὶ κόσμου (De diis et món), cap. VI–VII; Escolio sobre Apolonio de Rodas: Argonáuticas, p. 173
  65. ↑ Dorter, K. (1971). "Imagery and Philosophy in Plat's Phaedrus". Journal of the History of Philosophy, 9 (3), 279-288 (juliol de 1971).
  66. ↑ Kerenyi, p. 92
  67. ↑ Burkert, p. 170.
  68. ↑ Robert Greus: Els mits grecs, 27, k
  69. ↑ Greus dona dos fonts per a este relat (Apolodoro: Biblioteca mitològica III 5,3 i Pausanias: Descripció de Grècia II 31, 2) pero en cap d'elles es llig la tongada de Hestia per Dioniso. Greus és conegut per donar, a voltes, interpretacions idiosincrático en els seus relats.
  70. ↑ Kerényi: The gods of the Greeks, p. 92

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

  • Vesta, en el mateix lloc.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Hestia&oldid=900585»