Ceràmica de figures roges

La ceràmica de figures roges és un dels més importants estils figuratius de la ceràmica grega. Es va desenrollar en Atenes cap a 530 a. C. i va ser utilisat fins al III Va reemplaçar a l'estil previ predominant de la ceràmica de figures negres a la veta d'unes décades. El seu nom està basat en les representacions figuratives de color roig sobre fondo negre, en contrast en el mencionat estil precedent, de figures negres sobre fondo roig.

Processó d'hòmens, kílix del Pintor de Triptólemo, cap al 480 a. C. En el círcul interior està representat un jove mesurant va vindre a Dioniso. Museu del Louvre, n.º de inv. G 138.

Boda de Tetis i Baralle. Píxide ática de figures roges del Pintor de la boda. C. 470-460 a. C.

Les zones més importants de producció, ademés del Ática, varen estar en la Magna Grècia (Itàlia). L'estil va ser adoptat en atres parts d'Antiga Grècia. Etruria va aplegar a ser un important centre de producció fòra de l'àmbit grec. Els gots àtics de figures roges es varen exportar per tota Grècia i més allà del Mediterràneu. Durant molt temps, varen dominar el mercat de ceràmica de calitat. Solament alguns centres de producció varen poder competir en Atenes en térmens d'innovació, calitat i capacitat de producció. Més de 40 000 eixemplars i fragments de gots han sobrevixcut. Del segon centre de producció en importància, la Magna Grècia, més de 20 000 gots i fragments s'han conservat. Des dels primers que els varen estudiar, John D. Beazley i Arthur Dona-li Trendall, s'ha progressat molt en l'estudi en l'estil d'este art, conseguint adscriure molts gots a artistes o escoles. Les imàgens representades proporcionen una evidència irreemplazable per a l'exploració de l'història de la cultura, la vida diària, l'iconografia i la mitologia gregues.

L'aparició de les figures roges

Dòna oficiant en un altar, kílix de figures roges per Chairias, c. 505 a. C., Museu de l'Antiga Àgora d'Atenes.

Guerrers, flanquejats per Hermes i Atenea. Ánfora de l'alfarero Andócides i el Pintor de Andócides, c. 530 a. C. Museu del Louvre.

Al voltant del 530 a. C., en el taller a on treballava el Pintor de Andócides, madurava l'innovació tecnològica que anava a impondre l'estil de ceràmica de figures roges (reservades a la capa de barniz que cobria enterament les parets del got), en lloc del tradicional de figures negres. Andócides va reemplaçar les figures negres, llevat en el cas de les ánforas panatenaicas. Esta nova tècnica permetia una representació més pròxima a la realitat, restituint a la llum de les imàgens que l'antiga tècnica definia antinaturalmente en l'opacitat de l'ombra.

Ell, i atres representants primerencs de l'estil, com Psiax, varen pintar inicialment gerros en abdós estils, en escenes de figures negres en una cara i de figures roges en l'atra. Estos gerros, com el ánfora panzuda del Pintor de Andoócides (Munich 2301), es denominen got bilingües. Encara que mostren grans alvanços front a l'estil de figures negres, les figures seguixen semblant alguna cosa rebuscades i rara volta se superponen. Les composicions i tècniques de l'estil més antic varen seguir utilisant-se. Aixina, les llínees incisas són prou comunes, de la mateixa manera que l'aplicació adicional de pintura roja ("roig afegitó") per a cobrir grans àrees[4].

Els nous pintors de figures roges, com el Pintor de Andócides i Psiax que s'havien format en l'estil de figures negres varen seguir utilisant l'antiga tècnica durant uns trenta anys, a sovint amprant abdós en el mateix got (ceràmica bilingüe) en escenes de figures negres en una cara i de figures roges en l'atra, o utilisant incisions per a alguns dels detalls de les figures roges, com el pèl, el contorn del qual es gravava sobre el fondo negre. Els gots bilingües, com el Ánfora panzuda del Pintor de Andocides (Munich, Staatliche Antikensammlungen, número d'inventari 2301), encara que mostren grans alvanços front a la tècnica de figures negres, les figures seguixen semblant alguna cosa rebuscades i rara volta se superponen. Les composicions i tècniques de l'estil més antic varen seguir utilisant-se. Aixina, les llínees incisas són prou comunes, de la mateixa manera que l'aplicació adicional de pintura roja (“roig afegitó”) per a cobrir grans àrees.

La persistència de les figures negres en el primer periodo de figures roges indica que la busca d'una nova forma de pintar va ser principalment una elecció dels propis pintors i no una adaptació a les demandes del mercat.

La nova tècnica ceràmica va fomentar un alt grau d'especialisació entre els artistes. En l'época de les figures roges, esta es diferenciaven en pintors de gots i pintors de copes; les firmes plasmades atesten també numerosos moviments d'autors entre els distints tallers, dins dels quals l'obra assumia aixina característiques més industrials.

En els primers trenta anys del sigloV a. C. la tècnica va alcançar la seua màxima expressió en el Ática, i a partir d'eixe moment va iniciar una fase de decadència que la va conduir a mitan de sigle a un estil per llavors acadèmic i manierista; el resultat de la guerra del Peloponeso en l'any 404 a. C., va privar a Atenes del seu floreciente mercat en Occident, i la ceràmica ática de figures roges va terminar la seua curva descendent cap al 300 a. C.

Les figures roges áticas varen ser populars en tot lo món grec, imitades i mai igualades; no obstant, solament en Occident, en el sur d'Itàlia, varen donar lloc a produccions independents (l'escola apulia és la més destacada) en el tercer quarto d'el V per artistes formats inicialment en la tradició ática.

Tècnica de figures roges

Escena de figures negres en el Ánfora panzuda del Pintor de Andócides (n.º inv. 2301). Munich, Staatliche Antikensammlungen.

Crear una peça de ceràmica de figures roges requeria l'estreta colaboració entre el alfarero i el pintor. El alfarero donaria forma a la peça d'argila i l'entregava al pintor mentres l'argila encara estava humida. El pintor pintaria el got usant un instrument com una bossa de pastiç en una filtre que accionaba una cheringa d'os o fusta per a posar els detalls i colors de fondo.

Les figures roges s'obtenien, despuix d'un primer esbós incís, dibuixant les llínees externes i els detalls interns en l'argila. Les parts externes de les figures estaven cobertes per un engobe negre, aplicat per a «aforrar» argila dels espais ocupats per les figures. Al final, l'aspecte d'estes escenes figuratives s'assemblava més als relleus escultòrics, en els que les figures de colors clars o coloreados destacaven sobre fondos obscurs, que a la pintura mural, que s'aplicava preferentment sobre un fondo clar  Els detalls i contorns de les figures es traçaven en un pinzell i pintura diluïda o en relleu; la pintura diluïda, més clara, s'utilisava també per a colocar els fondos plans. En comparació a la tècnica de les figures negres, les figures roges donaven un nou relleu a la forma del got, realçant el contorn en el fondo negre. Les llibertats concedides per la nova tècnica varen permetre als pintors profundisar en l'estudi i la representació de l'anatomia humana i del cos en moviment. Despuix d'una primera cocció era possible aplicar atres capes de pigment blanc o púrpura, que, no obstant, es va utilisar sempre poc, a lo manco fins a finals d'el V, quan una nova estètica va introduir una decoració que feya un ampli us del blanc i l'or.

Escena de figures roges en el Ánfora panzuda del Pintor de Andócides (Munich, n.º inv. 2301). Staatliche Antikensammlungen.

Tant les figures negres en les roges es realisaven per mig de la tècnica de cocció en tres fases. Les pintures s'aplicaven a les gots ya modelats pero sense còure, una volta que s'havien secat fins a alcançar una textura correosa i casi trencadiça. En el Ática, l'argila normal sense còure era de color taronja en esta fase. Els contorns de les figures previstes es dibuixaven en un raspador romo, deixant una llaugera regata, o en carbó vegetal, que desapareixia per complet durant la cocció. A continuació, els contorns es tornaven a dibuixar en un pinzell, utilisant una argila lluenta engobe. En ocasions, el pintor decidia canviar una miqueta l'escena figurativa. En estos casos, a voltes queden visibles les regates de l'esbós original. Els contorns importants es dibuixaven a sovint en un engobe més gros, lo que donava lloc a un contorn llaugerament sobreixent (llínea de relleu); les llínees menys importants i els detalls interns es dibuixaven en argila lluenta diluïda.

En este punt s'aplicaven detalls en atres colors, com el blanc o el roig. La llínea de relleu es dibuixava provablement en un pinzell de cerdes o de pèl, mullat en pintura espessa. La sugerència de que una agulla hueca podria explicar tals característiques sembla alguna cosa improvable. L'agulla hueca, o cheringa, va ser proposta per Noble (1965). La primera publicació del método del pèl és obra de Gérard Seiterle. L'aplicació dels contorns en relleu era necessària, ya que, de lo contrari, l'argila lluenta, més be líquida, hauria resultat massa opaca. Despuix de la fase inicial de desenroll de la tècnica, es varen utilisar abdós alternatives, per a diferenciar millor les gradacions i els detalls. L'espai entre les figures es reblia en un engobe d'argila grisa lluenta. A continuació, els gots se sometien a una cocció de tres fases, durant la qual'argila lluenta alcançava el seu característic color negre o negre-marró per mig de la reducció-oxidació, el color rojós per una reoxidación final. El procés va ser redescubierto i publicat per primera volta per Theodor Schumann. Ya que esta fase final d'oxidació durant la cocció s'utilisaven temperatures més baixes, les parts vidriades del got no es tornaven a oxidar de negre a roig: la seua superfície més fina es fonia (sinterisació) en la fase reductora, quedant protegida de l'oxigen.

Degut a que la pintura solament contrea el color una volta la peça era horneada, el pintor tenia que pintar casi completament de memòria, incapaç de vore el seu treball previ.
Adicionalment, els colors podien ser aplicats mentres l'argila encara estava humida, aixina que el pintor tenia que treballar molt ràpidament. En les grans cráteras pintades en la tècnica de figures roges, açò significava que decenes de mils de llínees havien segut aplicades, cada una terminava precisament en el punt exacte per a impedir coincidències en el intrincado detall de l'obra. A pesar d'estes restriccions, els pintors de figures roges varen desenrollar un estil intrincado i detallat.

Els pintors que treballaven en la tècnica de figures negres tenien que mantindre les seues figures ben separades unes d'unes atres i llimitar la complexitat de la seua ilustració; des de que tots elements del primer pla eren coberts en la mateixa ombra negra, dos figures que coincidiren podrien resultar indistinguibles. El detall anatòmic més allà del simple esbós era casi impossible en l'estil de figures negres, quan solament un número llimitat de colors (principalment, un blanc cru) destacaria sobre les figures negres. Per contrast, la tècnica de figures roges va permetre la major llibertat. Cada figura va ser silueteada naturalment contra el fondo negre, com si fora allumenada per llum teatral, i el més natural esquema de roig sobre negre, en conjunció en la varietat més gran de colors que l'artiste podia amprar, va permetre que els pintors de figures roges retrataren els detalls anatòmics en més exactitut i varietat.

La nova tècnica tenia la ventaja principal de permetre una eixecució molt millor dels detalls interns. En la pintura de gots de figures negres, estos detalls tenien que ser rayados en les superfícies pintades, lo que era sempre menys precís que l'aplicació directa dels detalls en un pinzell. Les representacions de figures roges solien ser més vives i realistes que les de figures negres. Ademés, contrastaven millor en els fondos negres. Ya era possible representar als sers humans no solament de perfil, sino també en perspectiva frontal, atrassera o de tres quartos. La tècnica de les figures roges també permetia indicar una tercera dimensió en les figures. No obstant, també tenia desventages. Per eixemple, la distinció del sexe per mig de l'us de la barbotina negra per a la pell masculina i la pintura blanca per a la femenina era ya impossible. La tendència a representar als héroes i a les divinitats nuets i en edat jovenil també feya més difícil distinguir els sexes per mig de les vestimentes o els pentinats. En les fases inicials, també va haver errors de càlcul sobre la gruixa de les figures humanes.

En la pintura de gots de figures negres, els contorns prediseñados formaven part de la figura. En els gerros en figures roges, el contorn formava part del fondo negre despuix de la cocció. Açò va fer que els gerros tingueren figures molt primes al principi. Un atre problema era que el fondo negre no permetia representar l'espai en profunditat, per lo que casi mai s'intentava la perspectiva espacial. No obstant, les ventages superaven als inconvenients. La representació de músculs i atres detalls anatòmics ilustra clarament el desenroll de l'estil.

el grup pioner de pintors en particular va usar la tècnica de figures roges per a conseguir un naturalisme no vist abans en estils anteriors. Humans i animals varen ser retratats en poses naturalistes en anatomia esquemàtica pero exacta, i la tècnica del escorzo i perspectiva d'ilusionista va ser desenrollada per a explotar la relativa llibertat del método de figures roges. Artistes posteriors, explorant els llímits de la tècnica figures roges, reintroducen el blanc com un color de detall (casi abandonat al final de la tècnica de figures roges) i l'estés us del dorat es va integrar en l'estil de figures roges.

Ática

Periodo arcaic primerenc (530-500 a. C.)

Pintors

Crátera en una escena de palestra: atletes preparant-se per a una competició, atribuïda a Eufronio, c. 510/500 a. C., Antikensammlung Berlin.

Hoplita colocant-se l'armadura. Cara A d'un ánfora de figures roges d'Eutímides, 510–500 a. C., Staatliche Antikensammlungen (N.º de inv. 2308).

El rapte de Leto per Ticio, costat A d'una ánfora de Fincias, c. 515 a. C. Museu del Louvre.

La cronologia absoluta de les primeres figures roges áticas està lligada al nom d'Ernst Langlotz i a un treball seu de 1920; des de llavors, a pesar de diferents intents de revisió, no ha canviat. El método seguit per Langlotz va ser la comparació estilística en escultures dels sigles VI i V a. C., lo que li va dur a reconéixer la rodalia entre les vestimentes del friso del Tesor dels sifnios en Delfos (datades certament per les fonts lliteràries en 530-525 a. C.) i les de les figures dels gots del Pintor de Andócides, que varen donar una primera impronta a l'estil.

Pioners d'esta pintura de figures roges en les últimes décades d'el VI, varen ser Eufronio, Eutímides i Fincias, associats en l'art i en la vida, com es deduïx del viu intercanvi de rèpliques, com un diàlec entre colegues, que s'aprecia en les numeroses inscripcions en els seus gots. Este grup, reconegut i definit pels estudiosos d'el XX, va experimentar en les diferents possibilitats que oferia el nou estil. Aixina, les figures varen aparéixer en noves perspectives, com a vistes frontals o atrasseres, i es va experimentar en escorzos de perspectiva i composicions més dinàmiques.

Mentres que les freqüents referències a jóvens aristócrates sugerixen contactes en l'ambient de la joventut dorada ateniense. Eufronio o Eutímides varen obtindre les conseqüències fonamentals sobre disseny i composició en l'accentuació de l'estudi anatòmic per a una major unitat estructural dels cossos i un moviment més realiste mantenint la adherencia a la superfície plana del got. Inclús la representació de la roba es va convertir en este periodo en un motiu d'interés i estudi i els escenaris de la vida quotidiana, en particular els gimnasis i les velades en els simpòsiums, varen acompanyar en major freqüència als de temàtica mitològica.

La trayectòria de Eufronio, tallada massa pronte per algun problema visual (és una hipòtesis de John Beazley), es caracterisa per l'energia en que s'enfronta al escorzo i a l'anàlisis de l'anatomia masculina, en consonancia con l'evolució de l'escultura contemporànea, especialment en els bajorrelieves. Eufronio va introduir la líea de relleu.

Eutímides, pel contrari, és el paradigma d'una tendència sintètica, en la que la fluïdea del contorn atenua la cruor del despiece de la musculatura. Si els citats pioners pinten habitualment sobre recipients de grans dimensions, que exalten el seu inclinament per lo monumental, un càlcul estadístic revela que, durant el primer periodo de les figures roges, huit de cada dèu gots pintats són de tipo kílix, és dir, copas en dos torres la decoració de la qual comprén no solament les parets externes, sino que s'estén a la superfície circular interior (el cridat tondo).

Entre els contemporàneus del Grup pioner, els més hàbils són Olto, Epicteto i Escita. Encara que en un principi no està clara la diferència entre els pintors de copes i els pintors de grans gots, els dos primers deuen ser considerats els millors pintors de copes de l'época, responsables de la transició de la copa ática bilingüe, en interior de figures negres i exterior de figures roges, a la verdadera copa de figures roges. Olto està dotat d'una gran habilitat i té un estil noble heretat del Pintor de Andócides. Epicteto és un dibuixant més talentós dotat de gràcia i habilitat natural.

Tipologia de gots

Ya a mitan d'el VI, el ánfora de perfil continu hi havia ganado major popularitat que les atres formes més angulars, i en la década del 530 a. C., s'havia generalisat el got caracterisat per una sola llínea que seguia el perfil del recipient i del talle (el got de tipo B). Esta tendència a la suavitat en les formes vasculars creix en el periodo primerenc de les figures roges i és perceptible en les noves formes com el pélice i l'estamno.

El Grup pioner va inventar noves formes de vasoss, lo que es va vore favorit pel fet de que molts dels pintors del grup pioner eren també alfareros. Les noves formes inclouen el psíctero i la pélice. Les grans cráteras i ánforas es varen fer populars en esta época. Encara que no hi ha indicis de que els pintors es considerar a sí mateixos com un grup en la forma en que ho fan els estudiosos moderns, va haver algunes conexions i influències mútues, potser en un ambient de competència i estímul amistós. Aixina, un gerro de Eutimides du l'inscripció «com Eufronio mai [haguera pogut]». De forma més general, el Grup pioner tendia a utilisar inscripcions. La rotulació de figures mitològiques o l'adició d'inscripcions kalós són la norma més que l'excepció.

Periodo arcaic tardà (500-480 a. C.)

Pintors

Jove realisant una libación, interior d'una copa de Macrón, c. 480 a. C. Museu del Louvre.

Ánfora de coll que representa a un atleta corrent l'hoplitódromo. Pintor de Berlín, c. 480  a. C. Museu del Louvre.

Aquiles curant a Patroclo ferit per una flecha. Tondo d'un kílix àtic del Pintor de Cleofrades. C. 500 a. C. Altes Museum.

Despuix de les grans innovacions en matèria de representació anatòmica i de moviment aplicades en el periodo anterior, les dos primeres décades d'el V varen conduir a la millora dels elements de detall i a l'estabilisació de la tècnica. Al contrari que en l'escultura contemporànea, que es dirigia cap al estil sever, el esquematisme arcaic no va ser abandonat totalment per la pintura sobre gerros, un art essencialment decoratiu, i va anar en este moment quan les arts varen escomençar a divergir.

La divisió entre els pintors de grans gots i els pintors de copes es va profundisar. El periodo de vint anys va estar dominat per sis artesans de calitat superior, una generació naixcuda de l'experiència del Grup pioner: dos decoradores anònims de grans gots, el Pintor de Cleofrades i el Pintor de Berlín, i quatre personalitats que es varen distinguir principalment en la decoració de gots, Macrón, Onésimo, el Pintor de Brigos i Dúrides, dotat d'una extraordinària longevitat artística (del 500 al 460 a. C.).

Tipologia de gots

Les ánforas que reproduïen la forma típica del ánfora panatenaica o atres chicotetes ánforas simplement decorades i cridades ánforas de Nola varen substituir en gran mida al ánfora de perfil continu. Les figures destacaven aïllades en els gots pintats en negre, que carien de bandes i tenien una única decoració com a llínea base, a sovint un meandre. Atres formes varen seguir sent freqüents, com el pélice, el estamno i la crátera de diversos tipos. el lécito es va fer popular en la versió de fondo blanc. El kílix més estés era de perfil continu en una decoració adaptada a la nova tipologia. el kílix és la forma clarament preferida en les etapes tardoarcaica i severa. Molts han aplegat fins a nosatres gràcies a la popularitat que varen tindre en el mercat d'exportació a Itàlia. Especialistes en la seua decoració són, entre molts uns atres, Olto i Epicteto, el Pintor de Panecio i Onésimo (estos dos últims, de l'escola de Eufronio, pogueren ser tal volta una mateixa persona en dos fases distintes de la seua evolució estilística), el Pintor de Brigos i Macrón, més recents, i Dúrides. En freqüència es varen amprar formes de gots noves o modificades, com el ánfora de Nola i els gots de tipo oixos i digues-nos. Va aumentar l'especialisació en pintors de gots i copes per separat.

Una espècie de grandiosa recapitulació de la realitat, quotidiana i heròica, individual i colectiva, en tots els registres possibles, des del violent de l'orgia i la guerra fins al imperturbable dels deus, discorre per les bandes contínues exteriors i es reinterpreta, en episodis fortament alusivos, en la superfície interior dels gots. Una de les principals característiques d'este estil de pintura de gots àtics de gran èxit és el domini de l'escorzo de la perspectiva, que permet una representació molt més naturalista de les figures i les accions. Una atra característica és la dràstica reducció de les figures per got, dels detalls anatòmics i de les decoració ornamentals. En canvi, el repertori d'escenes representades va aumentar. En les representacions d'héroes, Heracles cedix la primacia a Teseo, en el clima ideològic de la nova democràcia codificada pellegislador Clístenes.

El nuet masculí, i també el femení despuix, de mà d'Onésimo, assumix una gran coherència estructural, exaltada pel gest atlètic; i fins a expressions pròpies del vell i el jove comencen a manifestar-se en la rica gama del Pintor de Brigos. La millora de la calitat va ser acompanyada d'una duplicació de la producció durant este periodo. Atenes es va convertir en la principal productora de ceràmica fina de la conca mediterrànea, eclipsant a casi tots els demés centres de producció.

Periodo clàssic primerenc (480-450 a. C.)

Pintors

Ánfora de coll del Pintor de Providence, un jove blandiendo una espasa, c 470 a. C. Museu del Louvre.

Les dos personalitats més representatives de la segona generació dels pintors de figures roges, en les tres o quatre décades que van des de la caiguda dels pisistrátidas a la doble victòria de l'imperialisme ateniense, són el Pintor de Cleofrades i el Pintor de Berlín, divergents i complementaris: el primer, potser corintio, discípul de Eutímides, que no es cansa d'ensajar les possibilitats comunicatives de la narració pictòrica, i el de Berlín, un temperament contemplatiu, que en caligrafia nítida i seguritat absoluta de traç, dibuixa en cada costat del got una o poques figures, aïllada d'un context narratiu jamai explícit pero sobreentendido sempre.

A pesar dels alvanços en la decoració figurativa dels gots, algunes de les innovacions introduïdes pels grans pintors del periodo anterior i derivades potser de la pintura mural varen seguir sense ser acceptades durant molt temps, com per eixemple la caraça de dolor de Patroclo en la coneguda Copa de Sosias (Berlín, Antikensammlung F2278) o la particular forma compositiva elegida pel Pintor de Cleofrades per a l'hidria en les escenes de la Iliupersis. La pintura en gots havia seguit les seues pròpies regles fins que en el segon quart d'el V varen aparéixer nous esquemes compositius, dotats de major llibertat i alluntats de la compostura del periodo arcaic. Si la revolució de finals d'el VI en el sí de la ceràmica ática havia segut induïda per les innovacions relatives a les figures individuals i que miraven a l'escultura contemporànea, els nous canvis introduïts per la nova generació miraven a la pintura mural. La conseqüència d'això va ser la pèrdua de la busca de l'unió entre forma i decoració, a l'hora que es varen desenrollar noves actituts i noves formes de representar els sentiments. Les composicions que imitaven les pintures murals consistien a voltes en grans figures colocades sobre diferents llínees de fondo (la composició de Polignoto, segons Pausanias), freqüents varen ser els temes épicos relacionats temáticamente en les guerres mèdiques, com les amazonomaquias, i no és casualitat que en estos anys es desenrollara la nova tècnica de fondo blanc que feya que els gots se semblaren més a les pintures.

Tipologia de gots

En estos anys no es produïx la creació de noves formes mentres que les del periodo anterior són elaborades i tendixen a assumir una elegància forçada. Les més comunes són el ánfora gran de coll marcat i la chicoteta ánfora de Nola.

Periodo clàssic (450-425 a. C.)

Edipo i l'esfinge, ánfora de Nola del Pintor de Aquiles, c. 440-430 a. C. Staatliche Antikensammlungen.

En el tercer quarto d'el V, la pintura de gots estava dominada per un ideal de dignitat humana que recorda a les escultures contemporànees del Partenón. L'influència de la decoració escultòrica del recent erigit Partenón, és especialment visible en la representació de les penyores de vestir. La roba va adquirir una cadència més natural i l'anatomia dels cossos es va fer encara més precisa. La caiguda de les teles era més natural i es varen representar en més plecs, lo que va conduir a una major «profunditat» de la representació. Les composicions generals es varen simplificar encara més. Va haver un major us de les ombres, encara que estes varen quedar relegades a la representació dels objectes i la roba, mentres que els cossos varen tendir a mantindre una definició llineal. L'últim dels grans pintors àtics, el Pintor de Aquiles, va ser la principal personalitat vinculada al nou estil monumental i el que va fixar l'estil dels populars lécitos funeraris de fondo blanc, en els que la ceràmica ática va alcançar la verdadera policromía. el Pintor de la fia-la, va ser alumne del Pintor de Aquiles i va heretar les seues figures alusivas i tranquiles.

La característica principal de les figures d'este periodo, és que solen ser un poc més robustes i menys dinàmiques que les seues predecessores. Com a resultat, les representacions guanyaven en serietat, inclús en pathos. La forma de presentar les escenes també va canviar substancialment. En primer lloc, les composicions varen deixar de centrar-se en el moment d'un acontenyiment concret, sino que, en tensió dramàtica, mostraven la situació immediatament anterior a l'acció, implicant i contextualizando aixina l'acontenyiment pròpiament dit. Ademés, alguns dels atres nous guanys de la democràcia ateniense varen escomençar a mostrar la seua influència en la pintura de gots. Aixina, es poden detectar influències de la tragèdia i de la pintura mural. Ya que la pintura mural grega s'ha perdut casi per complet, el seu reflex en els gots constituïx una de les poques, encara que modestes, fonts d'informació sobre eixe gènero artístic. Els artistes posen especial émfasis en la simetria, l'harmonia i l'equilibri. Les figures humanes varen tornar al seu anterior esbeltez; a sovint irradian una serenitat ensimismada i divina.

Pintors

Esta ánfora pintada pel Pintor dels Nióbidas és un eixemple de la seua afinitat per les composicions equilibrades i armoniosas. Museu Walters, Baltimore.

Entre els pintors d'este periodo, Polignoto va tindre una gran influència, que no deu confondre's en atres dos pintors de gots contemporàneus del mateix nom (coneguts com Pintor de Lewis i Pintor de Nausícaa) i en el conegut pintor de pintures murals, que va continuar l'estil monumental i potser el taller del Pintor dels Nióbidas. En el costat opost, el Pintor de Shuválov i el Pintor de Eretria figuren entre els primers «manieristas» de finals de sigle, ya actius en el tercer quarto d'el V El primer procedia de l'escola de Polignoto encara que preferia els gots chicotets i les representacions, el segon va madurar el seu propi estil miniaturista, cap al 430 a. C., que explotava les decoració en relleu i l'argila dorada.

Al voltant de l'any 430 a. C., les figures roges áticas varen ser produïdes en el sur d'Itàlia i en Sicília per artesans formats en Atenes, dels que va sorgir una nova escola local que va tindre com a primers models al Grup de Polignoto i al Grup del Pintor de Aquiles. El naiximent de les escoles del sur d'Itàlia va tindre provablement el seu orige en la fundació de Turios en l'any 443 a. C., una colónia panhelénica impulsada per Pericles, en la que varen participar molts atenienses.

Periodo clàssic tardà (425-400 a. C.)

Pintors

Casandra i Héctor en un cànters del Pintor de Eretria, c. 425-420 a. C. Gravina in Puglia: Museu Pomarici-Santomasi.

Hidria, got epónimo del Pintor de Midias. El registre superior representa el rapte de Leucipo pels Dioscuros, l'inferior mostra a Heracles en el jardí de les Hespérides i a un grup d'héroes àtics locals. C. 420-400 a. C. Museu Britànic.

A finals de sigle, l'escola de Polignoto, que ya havia introduït l'atenció a la plasticidad fidiana, havia alcançat la seua segona generació i contava en estos anys en exponents influents com el Pintor de Cleofonte i el Pintor del digues-nos, este últim, no obstant, més inclinat als efectes cromàtics que als plàstics i més propenc a la manera calimaquea que a la fidiana. Les innovacions que les fonts lliteràries atribuïxen a Agatarco no varen supondre grans canvis en la pintura vascular, potser perque l'introducció d'un sistema de perspectiva va quedar en l'época de Agatarco provablement confinada a les escenes teatrals de tipo arquitectònic.

Es varen crear dos tendències opostes. Per un costat, es va desenrollar un estil de pintura de gots fortament influenciada per el “estil ric” de l'escultura, representat pels “manieristas” en la pintura de gots de l'últim quarto d'el V; per un atre costat, alguns tallers varen continuar els desenrolls del periodo clàssic primerenc, en un major émfasis en la representació de l'emoció, i una gama d'escenes eròtiques.

El representant més important del manierisme” és el Pintor de Midias. Les seues traces característiques són les penyores transparents i els múltiples plecs de la tela. També aumenta la representació de joyes i atres objectes. És molt cridaner l'us de colors adicionals, sobretot blancs i dorats, que representen accessoris en bajorrelieve. En el pas del temps, es produïx un marcat “ablandamiento”: El cos masculí, que fins a llavors es definia per la representació dels músculs, va ser perdent eixa característica clau. Els manieristas varen continuar en la direcció d'un estil pictòric sinuós i sensual, en una pintura lliure i lírica, freqüents adició accessòries de blanc i or i una figuració que tendix a la teatralitat. El Pintor de Midias va desenrollar un estil propenc al del Pintor de Eretria. El seu taller va ser un dels més grans i influents d'Atenes . Els seus contemporàneus i actius en grans gots són el Pintor de Talos, el Pintor de Pronomo i el Pintor de Suessula.

Els gots representaven escenes mitològiques en menys freqüència que abans. Les imàgens del món privat i domèstic adquirixen cada volta més importància. Són especialment freqüents les escenes de la vida de les dònes. No està clar qué va causar este canvi de tema representat entre alguns dels artistes. Entre les sugerències s'inclou un context en els horrors de la gGuerra del Peloponeso, pero també la pèrdua del paper dominant d'Atenes en el comerç de la ceràmica mediterrànea (a la seua volta parcialment resultat de la guerra). El creixent paper dels nous mercats, per eixemple l'Iberia, implicava noves necessitats i desijos per part dels clients. Estes teories es contradiuen pel fet de que alguns artistes varen mantindre l'estil anterior. Alguns, com el Pintor de Eretria, varen intentar combinar abdós tradicions.

Encara que no es varen abandonar els temes i assunts heròics, la pintura de gots ateniense d'estos anys de agotadoras guerres (guerra del Peloponeso) es va aplicar a representacions vinculades a Afrodita, a Dioniso i a Eros, a una imagineria plena de frondosos jardins i nimfas.

Tipologia de gots

La tipologia de gots ceràmics mostra un aument del número de molduras prop del peu i dellavi; les ánforas són menys utilisades i el pélice està especialment estés, junt en diferents tipos de cráteras, enócoes, gots en tallos, lécitos aribalísticos, lécanes, lecánides, lécitos, píxides, enócoes i hidrias.

El IV

Pintors

Ánfora panatenaica del Pintor de Marsias, Malibú Museu J. Paul Getty.

En Atenes, a principis d'el IV, continuava la tradició iniciada en l'últim quarto d'el V en el Pintor de Eretria i el Pintor de Midias. Penalisada per una menor atenció per part dels estudiosos, la ceràmica ática d'el IV es dividix principalment en grups. Entre les personalitats aïllades de la primera part del sigle es troben el Pintor de Jenofanto, cridat aixina pel alfarero Jenofanto que va firmar dos lécitos en Leningrado en figures en relleu, el Pintor de Meleagro, que va treballar en diferents tipos de gots, i el Pintor de Jena, principalment pintor de copes.

Lécito del estil de Kerch decorat pel Pintor de Apolonia, c. 350 a. C., altura: 35,5 cm, diàmetro: 16,7 cm. Museu Walters.

Entre les últimes manifestacions de la ceràmica ática de figures roges es troba el cridat impròpiament estil de Kerch, que rep el nom delloc de Crimea a on es varen trobar alguns eixemplars significatius. En el IV la distribució dels gots àtics va sofrir una revolució radical, que ya havia començat des de finals del sigle anterior, i el comerç en esta zona es va vore molt reforçat. el Pintor de Marsias és una figura clau dins del grup; es caracterisa per un estil decoratiu i un disseny llineal que fa us del relleu i del dorat per a alguns detalls, com les ales o les joyes, aixina com de diversos colors afegits, segons l'estil que es va originar cap al 420 a. C. i que va ser efímer utilisant-se durant uns quaranta anys; en el IV, a estes expressions es va unir l'influència de les tècniques de pintura coroplástica, toreútica i de «caballete».

Les paraules de Plinio el Vell semblen sugerir que les ombres sobre els cossos femenins varen ser introduïdes en l'us pictòric a mitan de sigle per Nicias; per un atre costat, l'absència en els gots àtics de la decoració floral introduïda per Pausias, tan present en canvi en les figures roges del sur d'Itàlia, sugerix una major atenció dels pintors àtics a la tradició pictòrica localligada a la busca de l'ilusionisme.

Les figures mitològiques més representades eren Dioniso, Afrodita i Eros; la moda dels trages i temes orientals s'estenia. la ceràmica ática de figures roges havia abandonat els temes cívics i les escenes més representades eren les domèstiques, preses del mit o de la vida quotidiana, en les que el paper principal s'assignava a la dòna. El canvi s'explica provablement per un canvi en el mercat: el comerç cap a les colónies gregues occidentals i cap a Etruria estava en decliu, pero la ceràmica de figures roges seguia formant part de l'escena domèstica. L'escassa presència de ceràmica ateniense de figures roges en la ciutat grega d'Aleixandria, fundada cap a l'any 331 a. C., indica que la producció ya havia aplegat al seu fi, i entre les raons d'este fi va deure estar el nou mecenage de la cort, la major riquea que havia desplaçat el mercat cap als productes metàlics, mentres que les vasijas de fanc es tornaven més simples i menys decorades.

Tipologia de gots

El número de tipologia va disminuir; algunes funcions varen ser assumides per recipients de metala decoració del qual es va convertir en un model per a la producció de ceràmica. Les principals formes de gran tamany d'este periodo són l'hidria, la crátera de campana i les pélíces grans. Les copes es varen fer més chicotetes i moltes pertanyien al tipo sense talle. En general, es va prestar més atenció als detalls, debilitant l'arquitectura del conjunt.

Atres centres de producció en Grècia

Fòra de Ática, alguns chicotets centres de producció varen poder créixer durant els anys de la guerra del Peloponeso i immediatament despuix, per les dificultats per a comerciar en el centre de producció més gran; no obstant, no varen poder desenrollar les seues pròpies escoles. En Beòcia, la producció ininterrompuda de ceràmica de figures negres va declinar, a partir del segon quart d'el V, per una producció de figures roges que el seu potencial estilístic no es comprenia. En Corinto, una dotzena de alfareros varen produir figures roges (per a les que s'imitava el color de l'argila ática per mig de recobriment rojosos i engobes) i lécitos àtics de fondo blanc en el periodo comprés entre el 425 i el 350 a. C. Atres centres de producció menor es trobaven en Eubea i Creta.

Vore també: Ceràmica corintia

El sur d'Itàlia

A lo manco des d'un punt de vista modern, les pintures de gots en figures roges del sur d'Itàlia representen l'única regió de producció que alcança els nivells de calitat artística de la ceràmica ática. Despuix dels gots àtics, els d'el sur d'Itàlia (inclosos els de Sicília) són els més investigats. A diferència dels seus homòlecs àtics, es produïen principalment per als mercats locals. Solament s'han trobat unes poques peces fòra del sur d'Itàlia i de Sicília. Els primers tallers varen ser fundats a mitan d'el V per alfareros àtics. Pronte es varen formar artesans locals i es va superar la dependència temàtica i formal dels gots àtics. Cap a finals de sigle, es varen desenrollar en Apulia el “estil ornato” i el "“estil pla”. Especialment l'estil ornato va ser adoptat per atres escoles, pero sense alcançar la mateixa calitat.

En l'actualitat es coneixen 21 000 gots i fragments del sur d'Itàlia. D'ells, 11 000 s'atribuïxen a tallers apulios, 4000 a campanos, 2000 a paestanos, 1500 a lucanos i 1000 a siciliano. Alexander Dona-li Trendall expon una cantitat de gots diferent.

Apulia

Artícul principal → Ceràmica apulia.

Escifo en representació d'un cap de dòna, del Pintor de Armidale, c. 340 a. C. Altes Museum.

Crátera de la gigantomaquia del Pintor del Inframón, c. 340 a. C. Altes Museum.

La tradició de la pintura de gots d'Apulia es considera el principal estil del sur d'Itàlia. El principal centre de producció estava en Tares. Els gots de figures roges de Apulia es varen produir entre el 430 i el 300 a. C. aproximadament. Es distinguixen els “estils pla i ornato”. La principal diferència entre ells és que el “estil pla” favoria a les cráteras de campana, les cráteras de columnes i els gots més chicotets, i que un sol got “pla” rara volta representava més de quatre figures. Els temes principals eren les escenes mitològiques, els caps femenins, els guerrers en escenes de combat o de despedida i les imàgens dels misteris dionisíacoss. Ela cara d'arrere sol mostrar a jóvens en capa. La característica principal d'estos objectes de decoració senzilla és l'absència general de colors adicionals. Importants representants de l'estil senzill són el Pintor de Sísifo i el Pintor de Tarporley. A partir de mediats d'el IV, l'estil s'assembla cada volta més a l'estil ornato. el Pintor Varrese és un artiste important d'eixe periodo.

Els artistes que utilisaven l'estil ornato tendien a decorar els gots de gran tamany, com les cráteras de volutes, ánforas, lutróforos i hidrias. La superfície més gran s'utilisava per a representar fins a 20 figures, a sovint en varis registres en el cos del got. S'ampren abundantment atres colors, sobretot tons de roig, groc-dorat i blanc. Des de la segona mitat d'el IV, els colls i els costats dels gots estan decorats en riques decoració vegetals o ornamentals. Al mateix temps, les vistes en perspectiva, especialment d'edificis com el “palau d'Hades” (naiskoi), es desenrollen. Des de l'any 360 a. C., estes estructures es representen a sovint en escenes relacionades en ritos funeraris (naiskos). Importants representants d'este estil són el Pintor de la Iliupersis, el Pintor de Darío i el Pintor de Baltimore. Les escenes mitològiques eren especialment populars: L'assamblea dels deus, amazonomaquias, la guerra de Troya, Heracles i Belerofonte. Ademés, estos gots representen en freqüència escenes de mits que solament s'ilustren rarament en els gots. Alguns eixemplars representen l'única font de l'iconografia d'un mit concret. Un atre tema desconegut en la pintura dels gots àtics són les escenes teatrals. Especialment les escenes de farses flíacas són prou comunes. Les escenes d'activitat atlètica o de la vida quotidiana només apareixen en la fase inicial, i desapareixen per complet despuix del 370 a. C.

La ceràmica apulia va tindre una influència formativa en les tradicions dels demés centres de producció del sur d'Itàlia. Se supon que alguns artistes apulios es varen establir en atres ciutats italianes i varen aportar allí els seus coneiximents. Ademés de les figures roges, en Apulia també es produïen gots barnizados en negre en decoració pintada (gots de Gnathia) i gots policromados (gots de Canosa).

Campània

Artícul principal → Ceràmica campana.

Medea matant a un dels seus fills, ánfora de coll del Pintor de Ixión, c. 330 a. C. Museu del Louvre.

En els sigles V i IV a. C., Campània també va produir gots de figures roges. L'argila marró clar de Campània es cobria en un engobe que adquiria una tenyida rosa o roig despuix de la cocció. Els pintors campanos preferien els tipos de gots més chicotets, pero també les hidrias i les cráteras de campana. La forma més popular era el ánfora en torres. Moltes de les formes típiques de les vasijas apulias, com les cráteras de volutes, les cráteras de columna, els lutróforos, els ritones i les ánforas nestórides estan absents, els pélices són rars. El repertori de motius és llimitat. Els temes inclouen jóvens, dònes, escenes de tíasos, aus i animals, i a sovint guerrers natius. Les cares B solen mostrar a jóvens en capa. Les escenes mitològiques i les representacions relacionades en els ritos funeraris eixerciten un paper secundari. Les “escenes de naiskos”, els elements ornamentals i la policromía s'adopten despuix del 340 a. C. baix l'influència lucana.

Abans de l'immigració de alfareros sicilians en el segon quart d'el IV, quan es varen establir varis tallers en Campània, només es coneix el Taller del pilar del muçol-pilar de la segona mitat d'el V La pintura de gots campanos es subdivide en tres grups principals:

El primer grup està representat pel Pintor de Casandra de Capua, encara baix influència siciliana. Li seguixen el taller del Pintor de Parrish i el del Pintor de Colico i el Pintor de Caivano. La seua obra es caracterisa per la preferència per les figures de sàtirs en tirsos, les representacions de caps (normalment baix de les torres de les hidrias), les cenefas decoratives de les vestimentes i l'us freqüent de blanc, roig i groc adicionals. Els pintors de Colico i de Caivano sembla que es varen traslladar posteriorment a Paestum.

el Grup AV també tenia el seu taller en Capua. Destaca el Pintor de la cara blanca de Frignano, un dels primers d'este grup. La seua característica típica és l'us de pintura blanca adicional per a representar els rostres de les dònes. Este grup favorix les escenes domèstiques, les dònes i els guerrers. Les figures múltiples són rares, per lo general solament hi ha una figura en la part davantera i atrassera del got, a voltes solament el cap. Les vestimentes solen estar dibuixades de manera informal.

Despuix del 350 a. C., el pintor CA i els seus successors varen treballar en Cumas. Està considerat com l'artiste més destacat del seu grup, o inclús de la pintura de gots campanos en el seu conjunt. A partir de l'any 330 a. C., s'aprecia una forta influència apulia. Els motius més comuns són escenes de naiskos i tombes, escenes dionisíacas i simpòsiums. També són freqüents les representacions de caps femenins enjoyades. El pintor CA era policromo, pero tendia a utilisar molt el blanc per a l'arquitectura i les figures femenines. Els seus successors no varen ser capaços de mantindre la seua calitat, lo que va provocar una ràpida desaparició, que va terminar en la finalitat de la ceràmica campana cap a l'any 300  a. C.

Lucania

Artícul principal → ceràmica lucana.

La tradició pictòrica dels gots de Lucania va escomençar al voltant de l'any 430 a. C., en les obres del Pintor de Pisticci. Provablement va estar actiu en Pisticci, a on es varen descobrir algunes de les seues obres. Estava fortament influenciat per la tradició ática. Els seus successors, el Pintor de Ámico i el Pintor dels cíclopes tenien un taller en Metaponto. Varen ser els primers en pintar el nou tipo de got nestóride (vejau Tipologia de gots grecs). Són comuns les escenes mítiques o teatrals. Per eixemple, el Pintor de les coéforas, cridat aixina per Les coéforas d'Esquilo va mostrar escenes de la tragèdia en qüestió en varis dels seus gots. L'influència de la ceràmica apulia es fa palpable més o menys en la mateixa época. Especialment la policromía i la decoració vegetal es varen convertir en norma. Entre els representants importants d'este estil es troben el Pintor de Dolón i el Pintor de Brooklyn-Budapest. Cap a mediats d'el IV, es produïx un descens massiu de la calitat i la varietat temàtica. L'últim pintor de gots lucanos notable va ser el Pintor de Primato, fortament influenciat pel Pintor de Licurgo de Apulia. Despuix d'ell, es produïx una breu i ràpida desaparició de la pintura de gots lucanos a principis de l'últim quarto d'el IV

Hermes perseguint a una dòna. Crátera de campana del Pintor de Dolon, cap a 390-380 a. C. Museu del Louvre.

Orestes, Electra i Hermes davant de la tomba d'Agamenón. Pélice del Pintor de les coéforas, c. 380-370 a. C. Museu del Louvre.

Caraça per a una tragèdia. Lécito aribalístico, c. 350-330 a. C.

Paestum

Artícul principal → Ceràmica paestana.

Crátera de cáliz en una escena de farsa flíaca del pintor Asteas, c. 350-340 a. C. Altes Museum.

Lebes gámico del pintor Asteas, h. 340 a. C., Museu Arqueològic Nacional, Madrit.

L'estil de pintura paestana de gots torre va desenrollar com l'últim dels estils del sur d'Itàlia. Va ser fundat per immigrants sicilians entorn a l'any 360 a. C. El primer taller estava controlat per Asteas i Pitón. Són els únics pintors de gots del sur d'Itàlia coneguts per les inscripcions. Varen pintar principalment cráteras de campana, ánforas de coll, hidrias, lebetes gámicos, lécanes, lécitos i gerres, més rarament pélices, cráteras de cáliz i cráteras de volutes. Entre les seues característiques es troben decoració com palmeta en els laterals, un patró de zarcillos en cáliz i umbelas conegut com a «flor de asteas», patrons semblats a la crestería en les robes i cabells rullats que pengen sobre l'esquena de les figures. Les figures que s'inclinen cap a davant, recolzades en plantes o roques, són igualment comunes. S'utilisen a sovint colors especials, sobretot el blanc, el dorat, el negre, el púrpura i els tons de roig.

Els temes representats solen pertànyer al cicle dionisiaco: escenes de tíasos i simpòsiums, sàtirs, ménades, silenos, Orestes, Electra, els deus Afrodita i Eros, Apolo, Atenea i Hermes. La ceràmica paestana rara volta representa escenes domèstiques, sino que favorix als animals. Asteas i Pitó varen tindre una gran influència en la pintura de gots de Paestum. Açò és clarament visible en l'obra del Pintor de Afrodita, que provablement va emigrar de Apulia. Al voltant de l'any 330 a. C., es va desenrollar un segon taller, que en principi seguia el treball del primer. La calitat de la seua pintura i la varietat dels seus motius es varen deteriorar ràpidament. Al mateix temps, es fa notable l'influència del Pintor dd Caivano de Campània, en les seues obres en les penyores de vestir que cauen de forma llineal i les figures femenines sense contorn. Cap a l'any 300 a. C., la pintura de gots paestanos es va detindre.

Sicília

Escena de farsa flíaca en una crátera de Grup de Lentini-Manfria: esclau en quitón curt, c. 350-340 a. C. Museu del Louvre.

La producció de pintura de gots en Sicília va escomençar abans de finals d'el V, en les polis d'Hímera i Siracusa. Sobre l'estil, els temes, l'ornamentació i les formes dels gots, els tallers estaven fortament influenciats per la tradició ática, especialment pel Pintor de Midias del periodo clàssic tardà. En el segon quart d'el IV, els pintors de gots sicilians varen emigrar a Campània i Paestum, a on varen introduir la ceràmica de figures roges. Solament Siracusa va conservar una producció llimitada.

L'estil típic siciliano no es va desenrollar fins a l'any 340 a. C. Es poden distinguir tres grups de tallers. El primer, conegut com el Grup Lentini-Manfria, estava actiu en Siracusa i Gela, un segon, que fabricava ceràmica de Centuripe al voltant del mont Etna, i un tercer en Lipari. La traça més típica de la pintura dels gots sicilians és l'us de colors adicionals, especialment el blanc. En la fase inicial, es pintaven grans gots com les cráteras de cáliz i hidrias, pero són més típics els gots més chicotets com els flascos, els lécanes, lécitos i píxides escifoideas. Els motius més comuns són escenes de la vida femenina, erotes, caps femenins i escenes de farses flíacas. Les escenes mitològiques són poc freqüents. Com en totes les demés zones, la pintura de gots desapareix de Sicília cap a l'any 300 a. C.

Artemisa en un carro. Cànters del Pintor del gran cànters d'Atenes, c. 450-425 a. C.

Etruria i atres regions

A diferència de la ceràmica de figures negres, la ceràmica de figures roges va desenrollar poques tradicions regionals, tallers o “escoles” fòra de Ática i el sur d'Itàlia. Les poques excepcions inclouen alguns tallers en Beòcia (Pintor del gran cànters d'Atenes), Calcídica, Elis, Eretria, Corinto i Laconia.

Solament Etruria, un dels principals mercats d'exportació dels gots àtics, va desenrollar les seues pròpies escoles i tallers, aplegant a exportar els seus propis productes. L'adopció de la ceràmica de figures roges, a imitació dels gots atenienses, no es va produir fins al cap del 490 a. C., mig sigle en acabant de que es desenrollara l'estil. Per la tècnica utilisada, els primers eixemples es coneixen com a pintures de gots de figures roges. La verdadera tècnica de les figures roges es va introduir molt més vesprada, cap a finals d'el V Es coneixen varis pintors, tallers i centres de producció d'abdós estils. Els seus productes no solament s'utilisaven localment, sino que també s'exportaven a Malta, Cartago, Roma i Ligúria.

Pintura de gots en pseudo-figures roges

Crátera de columnes etrusca de pseudo-figures roges, 480–450 a. C. Museu Metropolità d'Art.

Els primers eixemples etruscs es llimitaven a imitar la tècnica de les figures roges. De la mateixa manera que una rara i primerenca tècnica ática (vejau la tècnica de Six), tot el got es cobria en argila negra lluenta i les figures s'aplicaven despuix en colors minerals que es oxidaban al roig o al blanc. Aixina, a diferència de la pintura contemporànea dels gots àtics, el color roig no es conseguia deixant zones sense pintar, sino afegint pintura a la capa de imprimación negra. De la mateixa manera que en els gots en figures negres, els detalls interns no es pintaven, sino que es feyen en incisions en les figures. Entre els representants més importants d'este estil es troben el Pintor de Praxias i atres mestres del seu taller de Vulci. A pesar del seu evident coneiximent dels mits i l'iconografia grecs, no hi ha proves que indiquen que estos pintors hagen emigrat del Ática. Una excepció pot ser el Pintor de Praxias, ya que les inscripcions en grec de quatre dels seus gots poden indicar que era originari de Grècia.

Pintura de gots de figures roges

Atenea i Poseidón en una crátera de volutes del Pintor de Nazzano, c. 360 a. C. Museu del Louvre.

La verdadera pintura de gots de figures roges, és dir, els gots en els que les zones roges es deixaven sense pintar, es va introduir en Etruria prop de finals d'el V Els primers tallers es varen desenrollar en Vulci i Falerii i varen produir també gots per a les afores. És provable que els mestres àtics estigueren darrere d'estos primers tallers, pero també és evident l'influència d'Itàlia del Sur. Estos tallers varen dominar el mercat etrusc fins al IV Els gots grans i mijans, com les cráteras i les gerres, es decoraven sobretot en escenes mitològiques. A lo llarc d'el IV, la producció faleriana va escomençar a eclipsar a la de Vulci. Es varen desenrollar nous centres de producció en Chiusi i Orvieto. Especialment, el Grup del tondo de Chiusi, que produïa sobretot recipients per a beure en representacions interiors d'escenes dionisíacas, va adquirir importància. Durant la segona mitat del sigle, Volterra es va convertir en un centre principal. Ací es varen produir sobretot cráteras i, sobretot en les primeres fases, es varen pintar de forma molt elaborada.

Durant la segona mitat d'el IV, els temes mitològics varen desaparéixer del repertori dels pintors etruscs. Varen ser substituïts per caps femenins i escenes de fins a dos figures. En lloc de representacions figurades, adorns i motius florals cobrien els cossos de les gots. Les grans composicions figurades, com la d'una crátera del Grup de l'embut de L'Haya solament es produïen excepcionalment. La producció originalment a gran escala de Falerii va perdre el seu paper dominant en favor del centre de producció de Caere, que provablement havia segut fundat per pintors falerianos i no pot dir-se que represente una tradició distinta. La tipologia de gots estàndar dels tallers de Caere incloïa enócoes, lécitos i bols per a beure simplement pintats del Grup de Torcop, i els plats del Grup de Genucuilia. El pas a la producció de gots d'esmalt negre a finals d'el IV. provablement com a reacció al canvi de gusts de l'época, va supondre el fi de la pintura etrusca de gots de figures roges.

Investigació i recepció

Ceràmica de Egnacia en una dòna rossa, 310-260 a. C., Palau Kinský, Praga.

Se sap que han sobrevixcut al voltant de 65 000 gots de figures roges i fragments de gots. L'estudi de la ceràmica antiga i de la ceràmica grega va escomençar ya en l'Edat Mija. Restoro d'Arezzo va dedicar un capítul (Capitolo de li vasa antiche) de la seua descripció del món als gots antics. Va considerar especialment els gots d'argila com a perfectes sobre forma, color i estil artístic. No obstant, al principi l'atenció es va centrar en els gots en general, i potser especialment en els gots de pedra. Les primeres coleccions de gots antics, inclosos alguns gots pintats, es varen desenrollar durant el Renaixença. Inclús sabem d'algunes importacions de Grècia a Itàlia en eixa época. Aixina i tot, fins al final del Barroc, la pintura de gots es va vore eclipsada per atres gèneros, especialment per l'escultura grega. Una rara excepció anterior a l'época del classicisme és un llibre d'aquarelas que representa gots en figures, realisat per a Nicolas-Claude Fabri de Peiresc. De la mateixa manera que alguns dels seus coleccionistes contemporàneus, Peiresc posseïa varis gots d'argila.

Des del periodo del Classicisme, es varen coleccionar en més freqüència gots de ceràmica. Per eixemple, Sir William Hamilton i Giuseppe Valletta tenien coleccions de gots. Els trobats en Itàlia eren relativament assequibles, per lo que inclús els particulars podien reunir importants coleccions. Els gots eren un recort popular que els jóvens europeus del noroest es duyen a casa despuix del Grand Tour. En els diaris del seu viage a Itàlia, Goethe es referix a la tentació de comprar gots antics. Els que no podien permetre's els originals tenien l'opció d'adquirir còpies o gravats. Inclús hi havia fàbricas especialisades en imitar la ceràmica antiga. La més coneguda és la ceràmica de Wedgwood, encara que amprava tècniques totalment alienes a les utilisades en l'antiguetat, utilisant els motius antics únicament com a inspiració temàtica.

Des de la década de 1760, l'investigació arqueològica també va escomençar a centrar-se en les pintures dels gots. Varen ser apreciats com a material de referència per a tots els aspectes de la vida antiga, especialment per als estudis d'iconográfícos i mitològics. Els gots cerámocos es considerava llavors un substitut de l'obra casi totalment perduda de la pintura monumental grega. En esta época, l'opinió generalisada de que tots els gots pintats eren obres etrusques es va fer insostenible. No obstant, la moda artística de l'época d'imitar els gots antics va passar a cridar-se all'etrusque. Anglaterra i França varen intentar superar-se mútuament tant en l'investigació com en l'imitació de gots. Els escritors alemans Johann Heinrich Müntz i Johann Joachim Winckelmann varen estudiar les pintures en gots. Winckelmann va alabar especialment el Umrißlinienstil (“estil de contorn”, és dir, la ceràmica de figures roges). Els ornaments dels gots es varen recopilar i varen difondre en Anglaterra a través dels Pattern books.

Crátera de volutes Wedgwood , c. 1780, que utilisa diverses tècniques per a imitar la pintura de gots de figures roges.

Les pintures de gots varen influir inclús en el desenroll de la pintura moderna. El “estillineal” va influir en artistes com Edward Burne-Jones, Gustave Moreau o Gustav Klimt. Al voltant de 1840, Ferdinand Georg Waldmüller va pintar un Bodegón en gots d'argent i campana Krater de figures roges. Henri Matisse va pintar un quadro similar (Stillife with Silver Vessels and Ret-Figure Bell Krater [Naturalea morta en got d'argent]). La seua influència estètica s'estén fins al present. Per eixemple, la coneguda forma curva de la botella de Coca-cola s'inspira en els gots grecs.

L'estudi científic de la ceràmica ática va ser impulsat especialment per John Beazley. Est va escomençar a estudiar els gots a partir de 1910 aproximadament, inspirat en la metodologia que l'historiador de l'art Giovanni Morelli havia desenrollat per a l'estudi de la pintura. Va partir de la base de que cada pintor produïa obres individuals que sempre poden ser atribuïdes de forma inequívoca. Per a això, es comparaven detalls particulars, com a rostres, dits, braços, cames, genolls, plecs de la roba, etc. Beazley va examinar 65 000 gots i fragments (dels quals 20 000 eren de figures negres). A lo llarc de sis décades d'estudi, va poder atribuir 17 000 d'ells a artistes individuals. En els casos en els que no es coneixien els seus noms, va desenrollar un sistema de noms convinguts. Beazley també va unir i va combinar pintors individuals en grups, tallers, escoles i estils. Cap atre arqueòlec ha influït tant en una subdisciplina com Beazley en l'estudi de la ceràmica de gots grecs. Gran part del seu anàlisis seguix considerant-se vàlit hui en dia. Beazley va publicar per primera volta les seues conclusions sobre la pintura de gots de figures roges en 1925 i 1942. Els seus estudis inicials només tenien en conte el material anterior al IV Per a una nova edició de la seua obra, publicada en 1963, va incorporar també eixe periodo posterior, aprofitant el treball d'atres estudiosos, com Karl Schefold, que havia estudiat especialment els gots del Estil de Kerch. Entre els estudiosos famosos que varen continuar l'estudi de la ceràmica ática de figures roges despuix de Beazley es troben John Boardman, Erika Simon i Dietrich von Bothmer.

Per a l'estudi de la pintura de gots del sur d'Itàlia, l'obra d'Arthur Dona-li Trendall té una importància similar a la de Beazley per a la regió de Ática. Pot dir-se que la majoria dels estudiosos posteriors a Beazley seguixen la tradició d'est i utilisen la seua metodologia.

L'estudi dels gots grecs seguix en curs, entre atres coses, per la constant incorporació de nou material procedent d'excavacions arqueològiques, comerç ilícit d'antiguetats i coleccions privades desconegudes.

Vore també

• Ceràmica ática de figures roges
• Ceràmica de figures negres
• Tècnica de fondo blanc
• Ceràmica grega
• Ceràmica bilingüe
• Ceràmica de fondo roig coral
• Tipologia de gots grecs
• Grup pioner
• Pintor de Triptólemo

Bibliografia

• Beazley, Jhon Dona-li (1963). Attic Ret-figure Vase Painters (en anglés), Oxford.
• Hellenistic Pottery and Terracottas, H. A and D. B. Thompson
• (1978) La Grècia arcaica : (620-480 a. C.) (en italià), Milà: Rizzoli.

• Giuliano, Antonio (1987). Art greca : Dall'età classica all'età ellenistica (en italià), Milà: Il saggiatore, pp. 755-782.
• (1992) The Art of Vase-Painting in Classical Athens (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press. ISBN 0-521-33881-6.
• (1994) «Attici, vasi», Enciclopèdia dell'art antica classica i orientale : secondo supplemento (en italià), Roma: Istituto della enciclopèdia italiana.
• (1997) «The Ret-figure Style», Greek Painted Pottery (en anglés), Londres, Nova York: Routledge, pp. 155-192. ISBN 0-415-13860-4.

• (2004) «Ceramiche attiche a figure rosse», Storia dei vasi greci: vasai, pittori i decorazioni (en italià), Roma: Istituto Poligrafico i Zecca dello Stato, pp. 79-106. ISBN 88-240-1101-2.
• (2001).Der Neue Pauly.10
• (1991).Kulturgeschichte der Antiken Welt.Philipp von Zabern.Magúncia:47
• (1996).Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft (DNP).1

• (1998).Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft (DNP).6
• (1999).Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft (DNP).7
• (2000).Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft (DNP).9(1)
• (2001).Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft (DNP).11
• (2002).Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft (DNP).12(1)

• Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft (DNP).15(3)
• (1981).Kulturgeschichte der Antiken Welt.Philipp von Zabern.Magúncia:4
• (1991).Kulturgeschichte der Antiken Welt.Philipp von Zabern.Magúncia:48
• (2002).Internationale Archäologie.Leidorf.Rahden:71

• (1995).Berlin, Staatliche Museen zu Berlin – Preußischer Kulturbesitz.
• (2002) Griechische Vasenmalerei (en alemà), Darmstadt (also Theiss, Stuttgart: Wissenschaftliche Buchgesellschaft. ISBN 3-8062-1743-2.
• Reusser, Christoph (2002). Vasen für Etrurien: Verbreitung und Funktionen attischer Keramik im Etrurien dones 6. und 5. Jahrhunderts vor Christus (en alemà), Zuric. ISBN 3-905083-17-5.
• Scheibler, Ingeborg (1995). Griechische Töpferkunst. Herstellung, Handel und Gebrauch der antiken Tongefäßi, 2ª edició (en alemà), Munich. ISBN 978-3-406-39307-5.
• (2002).Realencyclopädie der classischen Altertumswissenschaft (DNP).12(1)

• (1981) Die griechischen Vasen (en alemà), Munich. ISBN 3-7774-3310-1.
• (1991).Kulturgeschichte der Antiken Welt.Philipp von Zabern.Magúncia:47

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre la ceràmica de figures roges.
• «Greek pottery images» (en anglés). Archivat des d'el original, el 23 d'abril de 2007. Consultat el 20 de març de 2021.
• Ceràmica grega - Tècniques de les inscripcions
• La ceràmica grega - La Ret Social de l'Arqueologia i Història
• Michael Padgett: The Harrow Painter, with a Note on the Geras Painter (el Pintor de Harrow, en una nota sobre el Pintor de Geras).
  • Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.

• Michael Padgett: The Kleophrades Painter (El Pintor de Cleofrades, fl. 510 - 470 a. C.)
  • Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.