Tarento
.JPG){kind=link}
Tarento (Plantilla:Lang-it) és una ciutat del sur d'Itàlia, en la regió d'Apulia. Ubicada a la vora del mar Jónico, en l'istme de la península salentina, dona nom al golf de Tarento. El caixco antic de la ciutat se situa en una chicoteta illa entre el Mediterràneu i el mare Piccolo, una baïa casi tancada. Va ser fundada en l'any 706 a. C. en el nom de Tares.
És capital de la província de Tarento. Actualment, segons sifres oficials, conta en una població aproximada de 201 861 habitants (28-02-2015), té un àrea de 217 km². És la segona ciutat de l'Apulia i la tercera més gran del sur d'Itàlia.cita requerida Sèu d'un gran port industrial i comercial, i d'una atarassana de la Marina Militar Italiana, alberga un important centre industrial en bases siderúrgicas (el major centre siderúrgico d'Europa), petroquímiques i drassanes navals.
Toponímia
[editar | editar còdic]L'espanyol rep el nom de Tarento.[1] En italià el topònim és Taranto (lligga's "Táranto"). En grec antic Τάρας / Táras i en llatí Tarentum.
Història
[editar | editar còdic]Orígens
[editar | editar còdic]Colónia grega en el nom de Tares o Tarantos, va donar el seu nom al golf a on es va situar (golf de Tarento). Va ser fundada cap al 706 a. C. per colon dorios, com l'única colónia espartana,[2] en poca diferència de temps en la fundació de les colónies de Sibaris i Crotona.
Els colon eren jóvens que havien naixcut durant la primera guerra mesenia i sobre els orígens de la qual existien dubtes; varen intentar una revolució en Esparta que va fracassar i varen decidir emigrar dirigits per Falanto. Se'ls coneixia en el nom de partenias (llatí parthenii), fills de dònes espartanas fadrines i perioikoi (hòmens lliures, pero sense ciutadania espartana).
Tarento era provablement llavors una població nativa, el nom de la qual va ser adoptat pels colon, i provablement era el mateix nom que l'actual ric Tares, si ben els grecs varen atribuir el nom a el héroe llegendari Tares, supost fill de Poseidón i d'una nimfa de la regió. En el temps, Tares va ser objecte de cult i també Falanto, i les dos figures varen aplegar a confondre's.
Com el seu port era l'únic del golf d'un tamany acceptable i la ciutat estava molt ben situada geogràfica i estratègicament, es va convertir en un gran emporio comercial, en una de les principals polis de la Magna Grècia, i molt pròspera, a pesar de que les seues terres no eren molt fèrtils, pero en moltes oliveres i vinyes.
Els tarentinos varen estendre els seus dominis sobre les terres veïnes i es varen enfrontar en els pobladors yapigios autòctons, en natius de l'interior, els mesapios i els peucetios, als que varen derrotar en repetides ocasions i es varen apoderar de les seues ciutats.
V
[editar | editar còdic]Fins que un dia del 473 a. C., els tarentinos, que combatien junt en tropes de Regio, varen ser derrotades severament pels mesapios,[3] i va caure el govern aristocràtic (un rei a la manera d'Esparta) i es va impondre una democràcia.
Més vesprada es va opondre a que la colónia panhelénica de Turios dominara el territori de Siritis, cosa estranya ya que este estava separat del territori de Tarento pel de Metaponto. Com els habitants de Turios no cejaron en el seu encabotament, va esclatar la guerra i Turios va contar en l'ajuda de l'exiliat espartano Cleándridas. Al final es va aplegar a un acort pel qual en el territori disputat es va crear una nova colónia conjunta cridada Heraclea (432 a. C.), que a pesar de ser comú a abdós ciutats, seria considerada únicament colónia de Tarento.
Durant l'expedició a Sicília dels atenienses, els tarentinos es varen negar a proporcionar avituallamiento i assistència a la flota expedicionaria,[4] si ben sí que varen proveir als barcos corintios i lacedemonios.[5]
IV
[editar | editar còdic]Durant el IV, la pau i la prosperitat va ser general. El govern va ser influït o eixercit per Arquitas, filòsof pitagórico, que va ser estratego a lo manco sèt voltes i va eixir triunfante en les seues batalles, segurament contra els mesapios (cap a 380-360 a. C.)
Els temps de pau varen terminar quan es va iniciar la guerra contra els lucanos. Arquidamo III, rei de Esparta, va dirigir una expedició a Itàlia cap al 346 a. C. Lo únic que se sap d'esta expedició, que va durar uns anys, és que va acabar en una derrota cap al 338 a. C. en Manduria, a uns 40 km de Tarento, en la que va morir. Va ser una victòria conjunta dels lucanos i dels mesapios, lo que va propiciar l'aliança posterior entre abdós pobles.
En el 332 a. C., Alejandro rei dels molosos del regne de Epiro, va ser invitat pels tarentinos a sumar-se en la lluita contra els mesapios, i va estar batallant en la zona fins al 326 a. C.; primer va derrotar als mesapios i els va obligar a firmar la pau, i despuix va combatre als lucanos i als brutios. Els lucanos i els samnitas varen ser derrotats en una gran batalla prop de Paestum, i Alejandro va penetrar en el cor del territori de Bruttium. Pero enemistado en els tarentinos es va tornar contra ells i va ocupar Heraclea i va planejar transferir la sèu del congrés de les ciutats gregues de la Magna Grècia (que estava en Heraclea) a una ciutat en territori de Turios, junt al riu Acalandros, pero va morir en el 326 a. C. abans de dur-ho a terme.
En el 326 a. C., Tarento va prometre ajudar a Nàpols contra Roma, pero mai ho va complir i es va llimitar a incitar als lucanos contra Roma. En el 321 a. C., els tarentinos varen fer de mediadors entre romans i samnitas i varen amenaçar en la guerra al bando que no detinguera les hostilitades, amenaça que no es va materialisar.
En el 303 a. C., varen fer un tractat pel qual es va establir que els romans no podrien traspassar la Veta Lacinio, pero els romans varen violar l'acort en el 302 a. C., quan una flota dirigida per L. Cornelius va irrompre en el golf de Tarento per a aportar ajuda a Turios, i va estar a la vista de la ciutat tarentina.
En el 303 a. C., els tarentinos varen tindre que solicitar ajuda als espartanos. Un eixèrcit mercenaris dirigit per Cleónimo, tio del rei de Esparta va aplegar a Tarento. Els lucanos i mesapios varen demanar la pau; pero Cleónimo es enemistó en els tarentinos per la seua arrogància i la seua luxúria, per lo que estos varen solicitar assistència a Agatocles, que segons sembla no li la va prestar, ya que era aliat dels yapigios i els peucetios.
Els romans varen ajudar a Turios contra els lucanos en el 283 a. C., durant la quarta guerra samnita. Els tarentinos varen atacar a la flota romana i varen afonar quatre naus i varen capturar una. A continuació varen atacar a Turios, en l'excusa de que havien cridat als romans, i varen ocupar la ciutat i varen expulsar a la guarnició romana. Roma va enviar embaixadors per a exigir explicacions, pero les peticions romanes varen ser rebujades i l'embaixada romana va ser maltractada. Roma els va declarar la guerra en el 281 a. C., guerra que es va conduir en poca energia.
Els tarentinos varen demanar ajuda al rei Pirro de Epiro, que va enviar al seu general Milo a ocupar la ciutadella de Tarento en tres mil hòmens, i ell mateixa va acodir poc despuix.
Els tarentinos en esta época eren molt refinats i no els interessava massa la guerra, encara que podien dispondre d'importants forces: un cos de cavalleria i un important contingent de la falange en armament pesat, cridat el Leucáspides (pels seus escuts blancs), que varen lluitar al costat de Pirro, especialment en la batalla de Ásculo. Despuix d'un temps de victòries, Pirro va anar al final derrotat per Curi i es va retirar d'Itàlia en el 274 a. C. deixant al general Milo en una guarnició. Els tarentinos es varen dividir entre els partidaris de sometre's a Roma i els partidaris de demanar ajuda a Cartago. Una flota cartaginesa va ser enviada a Tarento, pero va aplegar massa vesprada, quan Milo ya havia capitulat i havia rendit la ciutadella al cònsul romà Papirius (272 a. C.).
La Tarento romana
[editar | editar còdic]Des de llavors, Tarento va quedar subjecta a Roma, pero la ciutat va permanéixer formalment independent i els ciutadans tenien les seues pròpies lleis i varen conservar les seues terres. Una legió romana es va estacionar en Tarento. Els romans la cridaven Tarentum.
Durant la primera guerra púnica, els tarentinos varen proveir de barcos als romans. En la segona guerra púnica, la ciutat va ser una base militar romana. Aníbal va planejar ocupar-la per a assegurar-se les comunicacions en Àfrica i el partit cartaginés en la regió va obrir negociacions en el general cartaginés despuix de Cannas, pero la guarnició romana de la ciutat va impedir qualsevol tentativa, fins que en 212 a. C., els cabecilla del partit cartaginés, Nico i Filemenos, varen prendre el poder i varen reduir a la guarnició romana en la ciutadella i com l'atac va fracassar la ciutadella va ser sitiada per terra i mar; el sege va durar dos anys, en els quals els sitiats varen poder rebre alguns suministraments per naus romanes que trencaven el bloqueig; una flota enviada per Roma baixe el mando de Quincio va ser derrotada pels tarentinos.
En 209 a. C., Quint Fabio Màxim va marchar contra Tarento i la va sitiar i es va acantonar al nort de la ciutat, podent entrar en contacte en Livio, comandant de la ciutadella. Pero accidentalment els romans varen poder sorprendre i ocupar la ciutat casi sense lluita i la guarnició cartaginesa va ser exterminada junt en molts habitants que havien favorit als cartagineses. Livio va respectar els monuments i edificis, si be es va traslladar a Roma l'estàtua d'Heracles de Lisipo, que va adornar el Capitolio.
Es va conseguir un gran botí, que incloïa molt or. Durant els intents cartagineses d'ocupar la ciutat, els seges i la reconquista romana, Tarento va quedar maltrecha. Fabio es va opondre a reduir la ciutat a la mateixa condició que Capua, i la decisió es va pospondre fins al final de la guerra, pero no se sap quin va ser la decisió final del Senat, pero apareix en el periodo següent retenint encara partix de la seua llibertat com una ciutat federada i aliada.
Un pretor romà va ser enviat al sur d'Itàlia i va fixar la seua residència habitual en Tarento. El pretor L. Postumius va investigar en 185 a. C., els ritos de les bacanales que es feyen en la ciutat, tant entre els ciutadans com entre els esclaus.
En 123 a. C., Cayo Sempronio Graco va establir una colónia romana en Neptunia, en el territori de Tarento. Si be la colónia va adquirir prosperitat, la ciutat de Tarento va ser decaent poc a poc, pero es varen mantindre la llengua i les costums gregues, com passava també en Nàpols i Regio. El port la va preservar d'una decadència més profunda, com va ser el cas d'atres polis de la Magna Grècia.
En Tarento varen firmar un acort Marco Antonio i Octavio, en 36 a. C. En els anys següents el port de Brundusium va adquirir més importància i va propiciar el decliu de Tarento.
En l'emperador romà Nerón, es va establir allí una atra colónia, de veterans, que no va arraïlar.
Sigles posteriors
[editar | editar còdic]No torna a aparéixer en el història fins a el IV, quan s'havia recuperat i mantenia l'importància del seu port.
Més vesprada l'Imperi bizantí va capturar la ciutat gràcies al general Belisario pero el ostrogodo Totila la va recuperar en 549. Novament un atre general bizantí, Narsés, va entregar la ciutat a Constantinopla fins que va ser ocupada pel duc lombardo de Benevent, Romualdo, en 661.
En el IX va ser conquistada pels musulmans, els qui varen establir un emirat de Tarento durant els anys 840-880.[6] Una flota veneciano enviada per a reprendre la ciutat per petició de l'emperador bizantí Teófilo va ser destruïda pels àraps en 840.[7] Bizancio va conseguir recuperar la ciutat en l'any 880, en el marc de la reconquista del sur d'Itàlia portada a terme per Basilio I.[8]
Els grecs la varen conservar fins que Roberto Guiscardo la va ocupar en 1063 i des de llavors va ser un principat.
El principat de Tarento va ser independent fins a la seua incorporació al Regne de Nàpols en el XV. Tarento va ser una base naval important de la Monarquia Hispànica. Posteriorment va formar part del Regne de Nàpols i de les Dos Sicilias, fins a la seua incorporació a Itàlia en 1861.
Va ser base aliada en la Primera Guerra Mundial. Durant la Segona Guerra Mundial, l'11 de novembre de 1940 Tarento va ser atacada per sorpresa per l'aviació naval britànica. Un acorazar italià va ser afonat i atres dos averiats, aixina com atres naus de menor porte.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Topònims d'Itàlia». Consultat el 9 de març de 2019.
- ↑ Adolfo J. Domínguez Moneder, La polis i l'expansió colonial grega. Sigles VIII-VI, p.21, Madrit: Síntesis (1993), ISBN 84-7738-108-9.
- ↑ Heródoto VII,170; Diodoro Sículo XI,52.
- ↑ Tucídides VI,44.
- ↑ Tucídides VI,104.
- ↑ DUTOUR, THIERRY (2003): La ciutat medieval. Orígens i triumfo de l'Europa urbana. – Paidós, Buenos Aires, 2005, pág. 83. ISBN 950-12-5043-1
- ↑ HERRIN, JUDITH (1973): «La crisis de l'Iconoclastia», en MAIER, FRANZ GEORG (comp.), Bizancio. – Sigle XXI, Mèxic D.F., 2000, pág. 121. ISBN 968-23-0496-2
- ↑ Winfried HECHT: «La Renaixença macedónico», en Franz Georg MAIER (compilador): Bizancio. [1973]. Mèxic DF: Sigle XXI, 2000, pág. 179. ISBN 968-23-0496-2
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tarento» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.