Cònsul romà
El cònsul (en latín: consul) era el magistrat de més alt ranc de la República romana. El càrrec era anual i colegiat, i s'elegia a dos cònsuls cada any entre ciutadans majors de cuarenta y dos anys.[1]
El seu comés era la direcció de l'Estat i, especialment, de l'eixèrcit en campanya. Proponia i feya complir les lleis, garantisava la seguritat i integritat territorial com a comandant suprem de les legions i defenia els interessos de Roma com el seu representant diplomàtic. També tenia el dret i el deure controlar als magistrats de ranc menor per a que no s'excediren en les seues funcions i, si era necessari, jujar-los i castigar-los. [2]Despuix de la transició de la república a l'imperi, els cònsuls es varen convertir en una figura merament representativa de l'herència de la Roma republicana, ostentant molt poc poder i autoritat, ya que l'emperador actuava com a líder suprem.
Els cònsuls eren seleccionats en els comicis centuriados, el seu mandat escomençava el 15 de març, data que posteriorment es va canviar a l'1 de giner. Dels dos cònsuls elegits el que més vots obtenia era el primer cònsul (senior), i el que li seguia en vots era el segon cònsul (junior). [3]
A lo llarc de la República, en ocasions es va donar el nomenament in absentia, que succeïa quan la persona proposta per al càrrec de cònsul es trobava fòra de Roma en eixos moments, un eixemple és el de Cayo Mario, que va ser elegit d'esta manera per al seu segon, tercer i quart consulat en els anys 104, 103 i 102 a. C. Durant la monarquia el poder del cònsul era menor que el del rei, encara que més vesprada va ser adquirint més importància, aixina i tot sempre va dependre del Senat. Els cònsuls eren caps del poder eixecutiu i religiós, ademés d'estar dotats de imperium.
Una volta elegits els dos cònsuls, el senior era el primer en eixercir durant el més de giner, en eixe temps podia traure els fasces, mentres que el junior eixercia d'observador. Durant febrer era este últim qui feya us dels fasces i, d'esta manera, s'anaven turnando cada més durant tot l'any.[3] Estos fasces eren portats en mans dels cònsuls com a signe del poder (imperium) consular. Fòra dels murs de la ciutat, a on els cònsuls, com a comandants suprems, tenien plens poders, als fasces se li agregaven astrals.[4]
Els cònsuls estaven dotats de imperium (grau d'autoritat pròpia del seu càrrec), i est tenia tant valor en Roma com en totes les seues províncies, fins al punt que superava al imperium dels governadors de les mateixes. En ocasions este poder no era efectiu, ya que abdós cònsuls tenien que estar d'acort i tenien dret de vet sobre les decisions de l'atre.Plantilla:Referenciar
Història i evolució del càrrec
[editar | editar còdic]p47fgtXXFastitriumphales.jpg){kind=link}
Originalment, als cònsuls se'ls va cridar pretorés ('caudillos'), fent referència a les seues obligacions com a comandants suprems de l'eixèrcit de Roma. En el 305 a. C., el nom del càrrec es va canviar a cònsul ('cònsuls', lliteralment «els que caminen junts») fent referència a que era un càrrec colegiat. El Consulat va ser establit des dels inicis de la República romana en 509 a. C., quan els cònsuls tenien extenses capacitats en temps de pau (administratives, llegislatives i judicials), i en temps de guerra, que el cònsul era general en cap dels eixèrcits. Tenien també un alcanç religiós important.
Progressivament van perdent atribucions: primer, algunes facultats judicials, civils i criminals (delegades en cuestorés o decenviros nomenats en cada cas); despuix, les seues decisions varen deure ser refrendades pel Senat; després perden l'administració del Tesor (en favor dels cuestores) i la dels archius públics; més vesprada varen perdre el control de les arques de l'eixèrcit (en favor dels cuestores militars); posteriorment, perden les seues funcions de censor (en favor dels censores) i de nomenar les vacants del Senat (també atribuïdes als censores); varen perdre la facultat de nomenar cuestores (que va passar als comicis tribunados) i les atres atribucions judicials (en favor del pretor); a la postre les competències sobre festes, policia i mercats (en favor dels edils curules), i també la facultat de nomenar al dictador (que va passar al Senat). Finalment, solament conservaven una part del Poder llegislatiu i el mando de l'eixèrcit.
Les funcions dels cònsuls, en aumentar el territori, varen haver de ser delegades a cada província: primer en cuestores insulars en funcions consulars (en les illes des del 227 a. C.), i despuix en la figura del procònsul (o propretor) para Hispania Citerior, Hispania Ulterior, Galia Cisalpina, Galia transalpina, Mauritània, Àfrica. En l'Imperi, el número de províncies es va acréixer notablement.
En 190 a. C. es va establir que per a accedir al consulat devia haver-se passat en anterioritat per les magistratura inferiors, en un temps d'inactivitat prefixat entre cada magistratura (vore cursus honorum). Com va ocórrer en la censura, esta disposició va fer que el consulat fora accessible casi en exclusivitat a l'aristocràcia.
Els cònsuls varen ser patricios fins a les Lleis del 367 a. C. (387 de Roma). Estes Lleis varen ser les Licinias, les "Leges Liciniae-Sextiae", que havien segut propostes pels tribunos de la plebe Gayo Licinio i Lucio Sextio. La promulgació d'estes lleis varen supondre un gran triumfo dels plebeus sobre els patricios. De 387 a 412 de Roma la qüestió és debatuda, en alternatives; de 412 a 581 de Roma, va haver un cònsul patricio i un plebeu; des de 582 de Roma, varen ostentar el càrrec, be un patricio i un plebeu o be dos plebeus, i mai dos patricios.
En la reunificación de la pars occidentalis en la pars orientalis de l'Imperi baix Zenón, els reis occidentals varen rebre els càrrecs de cònsuls de les respectives províncies en les que s'havien assentat, en la finalitat d'administrar-les en el nom de l'emperador.
cal recordar que Belisario va ser nomenat cònsul únic en l'any 534, i va ser un dels últims individus en ocupar este lloc que para llavors ya era merament simbòlic, relíquia de l'antiga República romana. l'emperador Justiniano I va abolir el consulat en 541,[5] encara que el càrrec va ser posteriorment revixcut per Justino II en 566, convertint-ho en part del títul imperial.[6] El càrrec de cònsul, que va continuar una mera llegalitat decorativa, va anar definitivament abolit per León VI el Sabio a inicis de el X, quan va decretar la seua cónsul.[7]
Cònsul substitut (consul suffectus)
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Cònsul sufecto.
És un substitut nomenat pel Senat quan un cònsul moria en l'any del seu eixercici o es vea incapacitat. No sempre es va fer la substitució; a voltes el càrrec va quedar vacant, aun cuando faltaren varis mesos per a concloure l'any de mandat. El nom del consul suffectus s'afegia a la llista de cònsuls de Roma com un més, adquirint de colp i repent la categoria consular.
La cambra del Senat requeria la presència de l'un atre cònsul per a nomenar a un substitut. Es va donar el cas en l'any 90 a. C. de la gran impotència de la cambra quan havent mort el cònsul Publio Ruilio Lupo, el seu colega Lucio Juliol César es va negar a acodir a Roma per al nomenament del substitut per estar lluitant contra els aliats itálicos.
El nom del cònsul substitut elegit s'inscrivia en els Fasti consulars (llista de cònsuls) i ademés esta persona tenia dret a la categoria de consular com el restant dels cònsuls.
Durant l'Imperi, es va estendre la costum de nomenar varis consules suffecti per a reemplaçar als ordinarii i dispondre aixina de més persones per a ocupar governs provincials o llegats militars.[8]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Spivey, Nigel i Squire, Michael. Panorama del món clàssic, Blume, 2005, p. 10, ISBN 84-9801-061-6.
- ↑ «a-senat_17447 El cursus honorum, la carrera política de l'antiga Roma fins al Senat» (en és). història.nationalgeographic.com.és. Consultat el 2023-12-21.
- ↑ 3,0 3,1 «Cònsul (Roma Antiga). Artícul de l'Enciclopèdia.». enciclopèdia.us.és. Consultat el 2023-12-21.
- ↑ «Història de Roma - Akal» (en és). www.akal.com. Consultat el 2023-12-21.
- ↑ Brown (2012). El món de l'Antiguetat tardana, Madrit: Editorial Gredos, p. 144. ISBN 978-84-249-2341-9.
- ↑ Gregorovius, Ferdinand (1894). George Bell (ed.). History of the City of Rome in the Middle Ages, Vol. 1 (en anglés), Universitat de Califòrnia, pp. 335-336.
- ↑ Riedel, Meredith L. D. (2018). Leo VI and the Transformation of Byzantine Christian Identity: Writings of an Unexpected Emperor, Cambridge University Press, pp. 99-100. ISBN 9781107053076.
- ↑ Tobalina Oraá (2007). El cursus honorum senatorial durant l'época Juliol-Claudia, Eunsa, pp. 266-267.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- (1987) Consuls of the Later Roman Empire, American Philological Association. ISBN 1-55540-099-X.
- (1978).Athenaeum.Pavía:56ISSN 0004-6574.
- Kovaliov, S. I., (2007). Història de Roma, Madrit: Akal.
- Lozano Pérez, D.M. (2020). Institucions polítiques de Roma. Història Digital, 20 (35), 169 - 198.
- Pina Pol (2011). The Consul at Rome: The Civil Functions of the Consuls in the Roman Republic, Cambridge University Press. ISBN 978-1-139-49599-8.
- Pina Pol, F. (2019). La res pública romana: institucions i participació popular. Anuari de l'Escola de Història (31).
- Rodríguez Neila, J. F. (1986). Candidatures in absentia i magistratura municipals romanes. Lucentum, (5), 95–117.
- (1968).Història: Zeitschrift für Alte Geschichte.17(2)
- Wattel, Odile. Atles històric de la Roma clàssica. Accent Editorial 2002. ISBN 84-483-0680-5
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cónsul romano» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.