Magistratura (Antiga Roma)
Una magistratura, en l'Antiga Roma, va anar un càrrec i conjunt d'atribucions en les quals s'investia a un ciutadà per a que eixercitara determinades funcions relacionades en l'administració i direcció política de la ciutat.[1]
En la República romana, finalisada la monarquia (any 509 a. C.), el lloc del rei va ser ocupat per dos magistrats als que es va cridar primer pretors i després cònsuls.[2] Segons la tradició romana, l'aristocràcia, per a evitar els abusos en que havien incorregut els antics reis, va establir una série de mides limitantes al poder dels nous oficials. Aixina, es va dispondre que cada u tinguera vot sobre les decisions de l'atre (intercessio); que governaren solament per un any; que les penes o castics que impongueren pogueren ser apelades davant les assamblees del poble (provocatio ad populum) i que, una volta terminat el seu mandat, anaren responsables pels actes contraris a la llei que hagueren pogut cometre en el càrrec.
En el temps, les funcions dels cònsuls es disgregaron en una série de noves magistratura, a saber: la cuestura (447 a. C.); la censura (443 a. C.); la pretura urbana (367 a. C.); l'edilitat (365 a. C.), i la pretura pelegrina (242 a. C.). Totes elles compartien les característiques de ser colegiades, temporals i responsables.
Dites magistratura constituïen el govern regular de la ciutat i per això eren cridades ordinàries. Front a elles, atenent la necessitat de contar en una conducció unitària i ferma per als periodos de crisis, es va crear la dictadura (entorn a l'any 500 a. C.), la qual va ser incorporada a la constitució republicana en el caràcter de magistratura extraordinària. Atres magistratura d'igual caràcter, pero d'existència restringida a determinats periodos de la República, varen anar: el decenvirato i el triumvirat.
Magistratura ordinàries
Les magistratura ordinàries eren les que regien en temps de normalitat. S'accedia a elles d'acort al cursus honorum, la forma definitiva del qual va quedar establida, en l'any 180 a. C., per la llei Villia annalis. En orde jeràrquic descendent, eren:
Eren característiques comunes de les magistratura ordinàries:
- La colegialitat: Eren eixercides, al mateix temps, per més d'una persona (dos, per regla general). Cada una de les quals tenia la facultat de vetar (intercessio) les decisions de l'atra; facultat negativa, ya que solament implicava paralisar l'activitat del colega, en cap cas reemplaçar o modificar les seues decisions.
- l'electivitat: El seu eixercici implicava la prèvia elecció del magistrat per part dels comicis centuriados, en el cas dels magistrats majors (censores, cònsuls i pretores), o dels comicis tribunados, tractant-se de magistrats menors (edils i cuestores).
- La gratuïtat: Eren eixercides gratuïtament; pel sol honor que implicava eixercitar el càrrec (ad honorem).
- La temporalitat: El seu eixercici estava llimitat en el temps. Per regla general, duraven un any; en el cas de la censura, 16 mesos. No era possible la reelecció immediata (iteratio), llevat, també, en el cas de la censura.
- La gradualitat: En el seu conjunt, formaven un sistema jeràrquic determinat pel major o menor poder (potestas) que la constitució els otorgava a cada una. En raó del grau, el magistrat superior podia vetar les decisions de l'inferior. Ademés, tal jerarquia, determinava el curs que devia seguir la carrera del polític romà (vore cursus honorum)
- La responsabilitat: El seu eixercici implicava, per al seu posseïdor, respondre per les infraccions a les lleis que haguera pogut cometre en el càrrec. Els magistrats majors responien en terminar el seu mandat; els menors, durant l'eixercici del mateix.
Els requisits per a ocupar el càrrec de magistrat varen ser distints segons l'época. En un principi, es requeria pertànyer a l'orde patricio. Solament gradualment els plebeus varen conseguir ser admesos a l'eixercici de les diferents magistratura. Procés que va culminar quan, en virtut de les lleis Licinias (any 367 a. C.), es va establir que una de les places per al consulat devia ser ocupada necessàriament per un plebeu.
En l'any 180 a. C., la llei Villia annalis va establir que devia transcórrer un temps mínim de dos anys per a passar d'una magistratura a una atra i dèu anys per a tornar a eixercir el consulat. També va senyalar l'edat mínima per a eixercitar el consulat (42 anys), la pretura (39 anys) i l'edilitat (36 anys).
Com a pas previ a l'eixercici de les magistratura, tot aspirant a seguir una carrera política devia entrenar-se en algun dels vintissís càrrecs menors que comprenia el vigintisexvirato. Per una atra part, era requisit per a integrar el senat que s'haguera eixercitat alguna magistratura. Els exmagistrados en imperium (pretores i cònsuls) quedaven habilitats per a ser designats pel senat per al govern d'una província, en calitat de procònsuls o propretors.
Les magistratura ordinàries eren majors (magistratus maiores) i menors (magistratus minores), segons l'elecció del magistrat depenguera, respectivament, dels comicis centuriados o dels comicis tribunados. Magistratura majors eren: el consulat, la pretura i la censura ; menors: l'edilitat i la cuestura.
Magistratura ordinàries majors
El consulat
Es va denominar consulat a la magistratura romana que va substituir a la monarquia al front de l'Estat. S'ocupaven d'eixecutar lleis i prendre les decisions més importants (vore República romana). Cada any s'elegien dos cònsuls.
Progressivament va perdent atribucions: primer algunes facultats judicials civils i criminals (delegades en cuestors o decenviros nomenats en cada cas); despuix les seues decisions varen deure ser refrendades pel Senat; despuix va perdre l'administració del Tesor (en favor dels cuestores) i la dels archius públics; despuix va perdre el control de les arques de l'eixèrcit (en favor dels Cuestores Militars); més vesprada va perdre les seues funcions de censor (en favor dels censores) i de nomenar les vacants del Senat (també atribuïdes als Censores); despuix va perdre la facultat de nomenar Cuestores (que va passar als comicis tribunados); després va perdre atres atribucions judicials (en favor del pretor); despuix les competències sobre festes, policia i mercats (en favor dels edils curules), i també la facultat de nomenar dictador (que va passar al Senat). Al final solament conservava algunes funcions menors, el poder eixecutiu de les lleis i el mando de l'Eixèrcit.
La pretura
- Artícul principal → Pretor.
Els pretores eren els encarregats de presidir els tribunals, durant un any, encara que finalisat eixe temps podien convertir-se en propretors i governar un atre any sobre uns territoris determinats. Eren huit, i podien considerar-se els ajudants dels cònsuls. S'encarregava de realisar els juïns, i aplicar els castics als culpables.
El cònsul va perdre les funcions judicials civils en favor d'un magistrat curul designat com Pretor, per determini d'un any, que posseïa el imperium i figurava entre els magistrats de major jerarquia. El seu nomenament va recaure en els Comicis Centuriados i en el mateix ceremonial religiós que s'usava per a l'elecció del cònsul. L'insígnia del seu càrrec era la toga pretexta. Al Pretor corresponien ademés les funcions consulars quan els cònsuls estaven absents.
El pretor era patricio fins al 337 a. C. en que varen poder accedir a la pretura els plebeus.[3] Progressivament els plebeus varen ostentar la magistratura en la majoria de les ocasions.
El pretor de Roma va dividir les seues funcions a partir del 242 a. C.: el Praetor Urbanus es va ocupar de les qüestions dels ciutadans; i el Praetor Peregrinus de les qüestions suscitades entre ciutadans romans i no ciutadans. La divisió de funcions va ser necessària per l'increment de les causes.
La censura
- Artícul principal → Censor romà.
Les funcions del censor estaven inicialment confiades al cònsul, que podia delegar-les. S'eixercien cada cinc anys i en terminar es realisava un ritual de purificació en varis sacrificis cridat lustre. Despuix, es varen crear els dos censores, elegits cada cinc anys d'entre els senadors que havien eixercitat el consulat, constituint esta magistratura la culminació de la seua carrera o cursus honorum. Les seues competències consistien en revisar la llista de ciutadans, la del Senat, i decidir qué obres públiques anaven a ser costejades per la República en els següents cinc anys.[4] Les seues tasques es realisaven durant 18 mesos, i terminaven en la realisació de la cerimònia lustral ya resenyada, cessant immediatament despuix en el càrrec.
Magistratura ordinàries menors
L'edilitat
- Artícul principal → Edil romà.
Els edils eren magistrats menors sense imperi. Originalment es varen crear, al marge de la constitució romana, edils plebeus com a assistents del tribuno de la plebe. En l'any 367 a. C. es va establir l'edil curul, com a magistrat constitucional patricio. Al temps, es reconeixeria constitucionalitat als edils plebeus. Donada l'igualtat de funcions, els edils curules i plebeus varen terminar confonent-se en una sola magistratura. Tals funcions eren: cuidar l'orde públic (cura urbis); organisar jocs i festes públiques (cura ludorum); vigilar l'orde i resoldre les controvèrsia que pogueren presentar-se en els mercats (cura annonae). S'ocupaven d'administrar les ciutats Romanes.
La cuestura
- Artícul principal → Cuestor.
Els primers cuestores varen ser juges encarregats dels casos d'assessinat d'alta traïció. En el temps la seua denominació més comuna va ser Decemviri Perduellionis et parricidii. Eren nomenats per a cada cas i no constituïen una magistratura permanent.
A fins de el III els Decemviri o Cuestores varen perdre les seues atribucions judicials que varen passar als Triunviri nocturni.
Simultàneament a estos Cuestores judicials varen existir els Cuestores administratius, en els que el rei delegava l'administració dels fondos públics. En la república les seues funcions varen passar als cònsuls, que les varen delegar en dos cuestores civils (per al Tesor públic) i dos cuestores militars (per a les arques de l'Eixèrcit). Més tarde el seu nomenament va passar als comicis tribunados.
Magistratura extraordinàries
Les magistratura extraordinàries eren aquelles que regien en periodos d'anormalitat provocats ya fòra per causes externes (per eixemple: una guerra que posara en perill l'existència de Roma) o internes (per eixemple: una conjuraació que posara en perill les institucions republicanes). Eren, en orde d'aparició històrica:
- La dictadura, que involucrava el nomenament d'un dictador el qual, a la seua volta, designava a un magister equitum.
- El decenvirato. Una magistratura extraordinària creada en el V i que dispon de poder consular, reemplaçant al colege de cònsuls. La seua funció va ser la de redactar les lleis (la Llei de les XII Taules) i la seua abolició (despuix de sol dos anys de funcionament) va permetre la tornada dels cònsuls al govern.
- El triumvirat. Era un govern de tres persones, generalment aliades entre sí. Si be es discutix la seua calitat de magistratura.
La dictadura
- Artícul principal → Dictador (Antiga Roma).
La dictadura era en l'Antiga Roma el govern extraordinari que conferia a una persona, el dictador, una autoritat suprema en els moments difícils, especialment en els casos de guerra;[5] la dictadura va nàixer, segons pareix, a proposta de Tito Larcio, qui va anar ademés el primer en eixercir el càrrec. El dictador era nomenat per un dels cònsuls en virtut d'una orde del Senat que tenia la potestat de determinar quàn era necessari el nomenament i quí devia ocupar el càrrec. Dit càrrec tenia una duració de 6 mesos. En un principi, solament els patricios podien ser nomenats dictadors, pero en l'any 356 a. C. se'ls va reconéixer eixe mateix dret als plebeus.
Vore també
Referències
- ↑ Martínez-Pinna, Jorge (1 de giner de 2005). En el centenari de Theodor Mommsen (1817-1903) : homenage des de l'universitat espanyola, Real Acadèmia de l'Història. ISBN 9788497470766.
- ↑ I.Asimov La República Romana, p.32
- ↑ Tito Livio Ab Urbs condita libri, VIII.12
- ↑ Suolahti, J. (1963) The Roman Censors: A Study on Social Structure (Helsinki) 58f
- ↑ Oxford Companion to Classical espegismo (1998) Hornblower and Spawforth, eds.:Oxford p.219.
Bibliografia
- (1994) La República Romana, Aliança Editorial. ISBN 84-206-1822.5.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Magistratura (Antigua Roma)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.