Dictador (Antiga Roma)

Quadro, obra de Juan Antonio Ribera, representant el moment en que varis senadors, en representació del poble romà, acodixen en busca de Cincinato per a nomenar-li dictador de Roma i fer front als pobles que amenaçaven la ciutat.

Un dictador era un magistrat de la República romana al que se li conferia la plena autoritat de l'Estat per a fer front a una emergència militar o per a mamprendre una tasca específica de caràcter excepcional. Els demés magistrats estaven subordinats al seu imperium i la possibilitat de que els tribunos de la plebe vetaren les seues accions o de que el poble apelara contra elles era molt llimitada. No obstant, per a evitar que la dictadura amenaçara al propi Estat, es varen impondre importants llimitacions als seus poders: un dictador sol podia actuar dins de l'esfera d'autoritat a la que estava destinat i estava obligat a renunciar al seu càrrec una volta complida la tasca que se li havia encomanat, o a la veta de sis mesos. Es varen nomenar dictadors en freqüència des dels primers temps de la República fins a la segona guerra púnica, pero la magistratura va quedar en suspens durant més d'un sigle, fins que va ser restablida en una forma significativament modificada, primer per Sila i després per Juliol César. Este càrrec es va suprimir formalment despuix de la mort de César i no es va restablir baix l'Imperi.

Orige

En l'abolició de la monarquia romana en 509 a. C., el imperium o poder eixecutiu del rei es va dividir entre dos magistrats elegits anualment, coneguts com praetores i que en el temps se'ls coneixeria com cònsuls, encara que provablement no fins a la creació de la pretura en l'any 367 a. C. Un cònsul no era superior a l'atre i les decisions d'un podien ser apelades per l'atre (provocatio). Les seues insígnies eren la toga praetexta i la sagella curulis, i estaven acompanyats per una escolta de lictorés, cada u dels quals portava el fasces, un fes de vares arrematat per una segur o astral, a pesar de que era costum que els lictores tenien que llevar les astrals de les seues fasces dins del pomerium, el llímit sagrat de Roma, per a simbolisar que el poble, i no els cònsuls, eren els sobirans.

Despuix de varis anys, el temor d'una guerra imminent tant contra els sabinos com contra la Lliga llatina, junt en la sospita generalisada de que un o abdós cònsuls estaven a favor de la restauració de la monarquia, va conduir a la solicitut per a que es nomenara a un praetor maximus, o dictator ('el que dona les órdens'), lloc molt semblat a la magistratura suprema de les atres ciutats llatines. Segons la majoria de les fonts, el primer dictador va ser Tito Larcio en l'any 501 a. C., qui va nomenar a Espurio Casio el seu magister equitum.

Encara que hi ha indicis de que en una época anterior va poder haver-se utilisat el terme praetor maximus, el títul oficial del dictador a lo llarc de l'història de la República va ser magister populi. El seu lloctinent era el magister equitum ('mestre del cavall', és dir, de la cavalleria). No obstant, l'us del terme dictator per a referir-se al magister populi sembla haver segut una pràctica generalisada des dels primers temps.

Nominació

El nomenament d'un dictador requeria tres tràmits: primer, el Senat romà devia emetre un decret conegut com senatus consultum, autorisant a un dels cònsuls a designar (dicere) a un dictador. Tècnicament, un senatus consultum era de caràcter consultiu i no tenia força de llei, pero en la pràctica casi sempre es complia. Qualsevol dels dos cònsuls podria nominar a un dictador. Si abdós cònsuls estaven disponibles, el dictador s'elegia de comú acort; si no podien posar-se d'acort, els cònsuls tiraven a sòrts la responsabilitat. Finalment, la comitia curiata devia atribuir-li el imperium al dictador per mig de l'aprovació d'una disposició coneguda com lex curiata d'imperi.

Un dictador podia ser nominat per diferents raons, o causa. Les tres més comunes eren rei gerundae causa ('per a que aixina es faça'), utilisada en el cas de dictadors designats per a eixercir un mando militar contra un enemic específic; comitiorum habendorum causa ('celebració de comitia, o eleccions') quan els cònsuls no podien fer-ho; i clavi figendi causa, un important rito religiós que consistia en clavar una tacha en la paret del temple de Júpiter Òptim Màxim com a protecció contra la pesta.

Atres motius podien ser seditionis sedandae causa ('per a sofocar la sedició'); ferarium constituendarum causa ('establir una festa religiosa') en resposta a un terrible presagie;); ludorum faciendorum causa ('celebrar els Ludi romani') o «Jocs romans», una antiga festa religiosa; quaestionibus exercendis ('investigar certes accions'); i en un cas extraordinari, senatus legendi causa, per a repondre els escans del Senat despuix de la batalla de Cannas. Estes raons es podien combinar (seditionis sedandae et rei gerundae causa), pero no sempre es registren o es declaren clarament per les autoritats de l'antiguetat i per lo tant són deduïdes.

En els primers temps era habitual nomenar a algú a qui el cònsul considerava el millor comandant militar disponible; a sovint es tractava d'un antic cònsul, pero no era obligatori. No obstant, a partir de l'any 360 a. C., els dictadors generalment eren consulars. Normalment solament hi havia un dictador al mateix temps, encara que es podia nomenar un nou dictador despuix de la dimissió d'un atre. Un dictador podia ser obligat a dimitir del seu càrrec sense complir en la seua tasca o en el seu mandat si es descobria que havia faltat als auspicis baix els quals havia segut nominat.

Insígnies

Com atres magistrats curules, el dictador tenia dret a la sagella curulis i a lluir la toga praetexta. Se li assignava un cos de guardaespales ceremonial únic en la tradició romana, vintiquatre lictorés que indicaven el seu poder casi real, encara que era més una concentració de l'autoritat consular que una renaixença llimitada de la realea.

En una notable excepció a la reticència romana a restituir els símbols dels reis, els lictores del dictador mai llevaven les astrals de les seues fasces, ni tan sols dins del pomerium. Les astrals dels lictores d'un dictador simbolisen el seu poder sobre la vida i la mort i ho distinguien dels demés magistrats. En un extraordinari gest de deferència, els lictores d'atres magistrats no podien portar els fasces quan compareixien davant el dictador.

Com era costum que els reis es presentaren a cavall, este dret estava prohibit al dictador, a menos que rebera permís de la comitia.

Poders i llímits

Quint Fabio Màxim, nomenat dictador en dos ocasions.

Ademés d'eixercir el mando militar i portar a terme les accions per a les que va ser nomenat, també podia convocar i presidir qualsevol de les assamblees llegislatives del poble romà, inclós el Senat. L'extensió del poder dictatorial era considerable, pero no illimitada, ya que estava llimitada per les condicions del seu nomenament, aixina com pel desenroll de les tradicions del dret romà i no podia elaborar lleis (encara que sí aprovar decrets), i depenia en gran mida de la capacitat del dictador per a treballar junt en atres magistrats. Les llimitacions concretes de la seua poder no estaven clarament definides i varen ser objecte de debat, contenció i especulació a lo llarc de l'història de Roma.

Per a la consecució de la seua causa, l'autoritat del dictador era casi absoluta. No obstant, per regla general no podia sobrepassar el mandat per al que havia segut nomenat; aixina, un dictador designat per a convocar unes comitia no podia assumir un mando militar contravenint la voluntat del Senat. No obstant, el Senat podria requerir a un dictador que eixercira una funció distinta a l'anunciada públicament. Alguns dictadors nomenats per a un mando militar també varen eixercitar atres funcions, com celebrar unes comitia, pero presumiblement ho varen fer en el consentiment del Senat.

El imperium dels demés magistrats no quedava anulat pel nomenament d'un dictador. Seguien eixercitant les funcions del seu càrrec, encara que subjectes a l'autoritat del dictador, i permaneixien en el lloc fins a l'expiració del seu mandat anual, moment en el que per lo general el dictador havia cessat en les seues funcions. Per lo general els dictadors eren cònsuls i no està clar si el imperium d'un dictador podria estendre's més allà del consulat per al que va ser nomenat; Theodor Mommsen considerava que el seu imperium terminava a el hora que el seu consulat, pero atres autors opinen que podria continuar més allà del final de l'any civil i de fet hi ha varis eixemples en els que un dictador sembla haver iniciat un nou any sense cap cònsul, encara que alguns estudiosos dubten de l'autenticitat d'estos «anys dictatorials».

Inicialment el poder d'un dictador no estava subjecte ni a la provocatio, ni al dret a apelar la decisió d'un magistrat, ni a la intercessio, el vet dels tribunos de la plebe. No obstant, la lex Valeria, que establia el dret d'apelació, no quedava derogada pel nomenament d'un dictador i en l'any 300 a. C. inclús el dictador va ser objecte de provocatio, a lo manco en la ciutat de Roma. També hi ha evidència de que el poder dels tribunos plebeus no quedava totalment anulat per les órdens del dictador i, en l'any 210 a. C., els tribunos varen amenaçar en impedir les eleccions convocades pel dictador Quint Fulvio Flac a menos que acceptara retirar el seu nom de la llista de candidats al consulat.

S'esperava que un dictador renunciara al seu càrrec una volta conclosa en èxit la tasca per a la que havia segut nomenat, o a la veta de sis mesos. Es pretenia que esta important llimitació impedira que la dictadura s'acostara massa al poder absolut dels reis romans. Pero és possible que s'haja prescindit de la llimitació de sis mesos quan el Senat ho va considerar oportú; no es coneixen cònsuls durant els anys 333, 324, 309 i 301, i hi ha constància de que el dictador i el magister equitum varen continuar en el càrrec sense que hi haguera cap atre cònsul.

Donada la pròpia naturalea d'esta magistratura, la majoria dels experts sostenen que a un dictador no se li podien exigir responsabilitats pels seus actes despuix de finalisar el seu càrrec, per lo que el processament de Marco Furio Camilo per apropiar-se indegudament del botí de la ciutat etrusca de Veyes és excepcional, com tal volta va ser el de Lucio Manlio Capitolino en l'any 362, que va ser depost solament perque el seu fill, Tito, va amenaçar la vida del tribuno que havia mamprés l'acusació. No obstant, alguns estudiosos sugerixen que el dictador solament estava lliure d'enjuïciament durant el seu mandat i que teòricament podria ser citat per a respondre a càrrecs de corrupció.

Magister equitum

El lloctinent del dictador era el magister equitum. Ho designava immediatament despuix del seu propi nomenament i, a menos que el senatus consultum especificara el nom de la persona que devia ser designada, el dictador era lliure d'elegir a qui volguera. Era costum que el dictador nomenara un magister equitum encara que fora nomenat per una causa no militar. Abans de l'arribada de César, l'únic dictador que es va negar a nomenar a un lloctinent va ser Marco Fabio Buteón en l'any 216 a. C. (qui de fet s'oponia enèrgicament a la seua pròpia nominació, perque ya hi havia un dictador que eixercia el mando militar.

De la mateixa manera que el dictador, el magister equitum era un magistrat curul, en dret a la toga praetexta i a la sagella curulis. El seu imperium era equivalent al d'un pretor i estava escoltat per sis lictores, la mitat del número concedit als cònsuls. Pero de la mateixa manera que el dictador, podia convocar al Senat i provablement també a les assamblees populars. La seua autoritat no estava subjecta a revocació, encara que si el dictador es vea obligat a dimitir per un fallo dels seus auspicis també s'esperava que dimitira el seu lloctinent, i quan el dictador deixava el seu imperium, també ho faria el magister equitum.

En teoria era el comandant de la cavalleria, pero no es llimitava a eixe comés. El dictador i el seu lloctinent no sempre actuaven junts; en alguns casos, al magister equitum se li assignava la defensa de la ciutat mentres que al dictador se li assignava un eixèrcit en el front, mentres que en atres ocasions el dictador permaneixia en Roma per a ocupar-se d'alguna tasca important i li confiava al seu lloctinent el mando de l'eixèrcit. El magister equitum estava forçosament a les órdens del dictador, encara que açò no sempre va evitar que els dos estigueren en desacort.

Decliu

Durant els dos primers sigles de la República, la dictadura va ser un mig expeditivo que permetia, salvaguardant la Constitució romana, crear en rapidea una magistratura poderosa per a fer front a situacions excepcionals. Creada inicialment per a emergències militars, el càrrec també podria utilisar-se per a reprimir la sedició i impedir que la creixent plebe obtinguera un major poder polític. En el conflicte dels órdens es podia contar en el seu respal a la noblea romana, ya que els dictadors sempre varen ser patricios, nomenats per cònsuls que eren exclusivament patricios. En acabant de que la lex Licinia Sextia estipulara que un dels dos cònsuls anuals fora plebeu, es va designar a una série de dictadors per a que celebraren eleccions, en l'aparent objectiu d'elegir a dos cònsuls patricios, contravenint esta llei.

Despuix de la segona guerra samnita, la dictadura es va llimitar casi exclusivament a activitats domèstiques. No es va nomenar a cap dictador durant la tercera guerra samnita, i la llimitació de sis mesos dels seus poders va fer que la dictadura fora poc pràctica durant les campanyes fòra de la península itálica. Quan va invadir Sicília en 249 a. C., Aulo Atilio Calatino es va convertir en l'únic dictador que comandó un eixèrcit fòra d'Itàlia i va anar l'únic dictador que va tindre mando militar durant la primera guerra púnica. Els últims dictadors que varen dirigir un eixèrcit sobre el terreny varen ser Quint Fabio Màxim Verrucoso en l'any 217 i Marque Juny Pera a l'any següent, durant les primeres fases de la segona guerra púnica. Tots els dictadors nomenats durant eixe conflicte varen permanéixer en Roma per a celebrar comitia; l'últim dictador nomenat de la manera tradicional i constitucional va ser Cayo Servilio Gémino, en l'any 202 a. C.

Les dictadures de Sila i César

Bust presuntament del dictador romà Lucio Cornelio Sila.

En el temps i l'evolució social i política de la República i en els canvis introduïts, com quedar subjecta al vet dels tribunos i l'apelació al poble, la dictadura va entrar en un progressiu decliu i, a finals del periodo republicà, es va fer un us distorsionat i manipulat dels seus orígens inicials. Els magistrats i promagistrados ordinaris de Roma varen portar a terme en èxit totes les campanyes militars romanes, sense necessitat d'un dictador i el càrrec va caure en desús. Pero en 82 a. C., la dictadura va ser sobtadament restablida per Sila.

Sila, que ya era un general d'èxit, havia marchat sobre Roma i pres la ciutat per a arrebatar-los el control als seus rivals polítics sis anys abans; pero despuix de permetre l'elecció de magistrats per a l'any 87 a. C. i partir per a combatre en l'est, els seus enemics varen retornar. En l'any 83 es va fixar com a objectiu la recuperació de Roma i despuix de derrotar als seus opositors de forma decisiva a l'any següent, el Senat i el poble ho varen nomenar dictator legibus faciendis et rei publicae constituendae, conferint-li aixina a Sila el poder de reescriure la constitució romana, sense cap tipo de llímit de temps.

Les reformes de la constitució de Sila varen duplicar el número d'escans del Senat, de 300 a 600, cobrint estos llocs entre els seus partidaris. Després va impondre importants llímits al poder dels tribunos, restringint-los el vet i va prohibir als extribunos l'accés a les altes magistratura. Encara que va renunciar a la dictadura en l'any 81 i va ocupar el càrrec de cònsul en el 80, per a després retornar a la vida privada, les accions de Sila varen debilitar a l'Estat romà i varen assentar un precedent per a la concentració de poder sense una llimitació efectiva.

Despuix de més de 30 anys sense nomenar-se un dictador, en 49 a. C. el poder dictatorial se li va otorgar a Juliol César despuix de la seua tornada a Roma en terminar les seues campanyes en la Galia, iniciar la segona guerra civil i derrotar als optimates liderats per Pompeyo. Va renunciar a la dictadura despuix de només onze dies, una volta celebrades les comitia en les que ell mateixa va ser elegit cònsul per a l'any següent. A finals de l'any 48 va ser nomenat dictator rei gerundae causa en un mandat d'un any i el poder de tribuno de la plebe per temps indefinit. Es va assegurar de l'enjuïciament de dos tribunos que havien tractat d'impedir-ho i, en haver-se-li otorgat també poders de censor, va omplir el Senat en els seus partidaris, elevant a 900 el número de senadors. En 47 a. C. va ser nomenat dictador per un periodo de dèu anys. Poc abans del seu assessinat en l'any 44 a. C., César va ser nomenat dictador vitalici dictator perpetu rei publicae constituendae i se li va otorgar el poder de nomenar magistrats a la seua voluntat.

Abolició

L'assessinat de César va ser portat a terme per conspiradores que es varen presentar com a salvadors de la República. En la finalitat de mantindre el respal popular, els seguidors de César es varen esforçar per mostrar el seu propi compromís en la preservació del règim romà. Un més despuix de l'assessinat, Marco Antonio, que havia segut el magister equitum de César en l'any 47 a. C., va propondre una série de lleis que confirmaven les actuacions de César, pero que establien l'abolició formal de la dictadura. Estes disposicions es coneixen com leges Antoniae.

En l'any 23 a. C., quan Augusto, nebot i hereu de César, va assumir el control total de l'Estat, el Senat es va oferir a nomenar-ho dictador, pero es va negar, acceptant en canvi el imperium proconsular i el poder de tribuno de per vida. Aixina, Augusto conservava l'apariència de respectar el règim republicà, aun cuando es arrogaba la majoria dels poders de l'Estat romà. Seguint el seu eixemple, cap dels emperadors que li varen succeir va adoptar mai el títul de dictador. Quan Constantino I va decidir reviure l'antic concepte de comandant d'infanteria, li va assignar el nom de magister peditum en lloc de magister populi, el títul oficial del dictador.

Llistat de dictadors romans

Artícul principal → Anex:Dictadors de l'Antiga Roma.

Bibliografia

• Dionisio, Antiguetats romanes (text complet en anglés, francés i italià).
• Livio, Ab Urbs condita (text complet en anglés en Wikisource).
• Plutarco, Vides paraleles «Fabio Màxim» (text complet en espanyol en Wikisource).
• (2011).Anuari Jurídic i Econòmic Escurialense.(XLIV)

29-48.ISSN 1133-3677.

• (1951).Philological Monographs.American Philological Association.I (509 B.C.-100 B.C.)(XV)
• (1970) Oxford Classical Dictionary, 2.ª edició (en anglés), Oxford: Clarendon Press.
• Lintott, Andrew (1999). The Constitution of the Roman Republic, Oxford University Press, pp. 109 i sig..
• Mommsen, Theodor (1876). Römisches Staatsrecht (en alemà), Leipzig: S. Hirzel.
• (1898) «Dictātor», Harper's Dictionary of Classical Antiquities, 2.ª edició (en anglés), Nova York: Harper & Brothers Publishers.
• (2014).Dret PUCP.(73)

411-424.ISSN 0251-3420.

• (1875) «Dictator», A Dictionary of Greek and Roman Antiquities (en anglés), Londres: John Murray, pp. 404-408.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre dictadors de l'Antiga roma.

• La Dictadura, artícul en la revista Amberes.