Lictor
El lictor (en plural, lictores) era un funcionari públic que durant el periodo republicà de la Roma clàssica s'encarregava d'escoltar als magistrats curules, marchant davant d'ells, i inclús de garantisar l'orde públic i custòdia de presoners, eixercitant funcions que hui es podrien identificar en la policia.[1]
Els lictores devien ser ciutadans romans de ple dret, encara que el sòu i la condició social del càrrec varen deure ser més be escassos. L'ofici dels lictores consistia sobretot en eixecutar als reus quan estos eren ciutadans romans. Els estrangers i els esclaus eren castigats per mà del verduc (carnifex). Els lictores precedien també provablement a l'eixecució dels juïns dictats en matèria civil. Ademés, avisaven als que trobaven pels camins per a que prestaren el homenage pels magistrats a els qui precedien, homenage que consistia en tirar peu a terra els que anaven a cavall i en apartar-se i descobrir-se el cap els peons.[2]
D'orige etrusc, eren els portadors simbòlics del imperium, és dir, dels drets i prerrogatives inherents a una autoritat concreta, constituint un dels elements més característics del simbolisme constitucional romà. El dret a ser escoltat va passar dels reis als magistrats en imperium.
Fòra de Roma, els lictores vestien corfoll escarlata, cenyida per un ample cinturó de cuiro negre claveteado en latón, i portaven sobre el muscle esquerre un fes de vares (fasces), en el que es trobaven insertes una o dos astrals, lo que simbolisava la capacitat del magistrat cum imperi per a castigar i eixecutar. En canvi, quan es trobaven dins del pomerium (la frontera sagrada de la ciutat de Roma), els lictores vestien toga blanca i fasces sense astrals, simbolisant la llimitació del poder, puix no podien eixecutar a cap ciutadà (encara que sí assotar).
Si be es desconeix el seu número total, molt possiblement anaren dos o tres centenars. Es trobaven agrupats i organisats en un colege o agrupació, dins de la qual s'organisaven en decúries en un prefecto al mando de cada una i varis presidents per damunt dels prefectos.
El número de lictores indicava el grau del imperium: el dictador tenia 12 (24 a partir de Sila) i la potestat per a dur astrals dins del pomerium; els cònsuls i procònsuls, 12; pretores i propretores, 6; edils curules, 2. L'últim lictor de la fila que acompanyava al magistrat en qüestió era el proximus lictor, i solia ser un home de confiança. Ademés, el flamen dialis era també acompanyat pel lictor.
En un principi els lictores eren triats entre les classes inferiors del poble (plebs); pero més vesprada sembla que esta ocupació va pertànyer generalment als emancipats, provablement a esclaus antics del magistrat i adictes a ell. Els lictores pertanyien casi exclusivament als primers magistrats de la república. No obstant, algunes voltes s'otorgava esta escolta honorífica a certes persones ya com a mostra de respecte, ya com a protecció. Aixina veem que una llei dels triunviros va ordenar que les vestales no ixqueren sense anar acompanyades d'un lictor i també es va concedir un o dos lictores les dònes de la sanc imperial.[2]
També hi havia atres lictores, en número de trenta, que es dien lictores curiati, els quals tenien per ofici cridar al poble als comicis per cúrias, i quan estes assamblees no varen anar ya més que una formalitat o poc més, els trenta lictores representaven en ells els sufragis del poble.[2]
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- Akal. Història del món antic. Roma. Institucions polítiques de la República Romana ISBN 84-7600-531-8.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Lictor» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.