Segona guerra púnica

Archiu:Mediterranean at 218 BC-en.svg

Segona guerra púnica

La segona guerra púnica (218 a 201 a. C.) va ser el segon gran enfrontament militar entre les dos potències que dominaven en el III el Mediterràneu occidental: Roma i Cartago. La lluita se sol datar des de l'any 218 a. C., –data de la declaració de guerra de Roma despuix de la destrucció de Sagunt–,fins a el 201 a. C. en el que Aníbal i Escipión l'Africà varen acordar les condicions de la rendició de Cartago. Durant 17 anys, abdós estats varen lluitar per la supremacia, principalment en Itàlia i Iberia, pero també en les illes de Sicília i Cerdenya i, cap al final de la guerra, en el nort d'Àfrica. Despuix d'immenses pèrdues materials i humanes en abdós bandos, els cartagineses varen ser derrotats una volta més. Macedònia, Siracusa i varis regnes númidas es varen vore involucrats en el conflicte, i forces íberas i gales varen lluitar en abdós bandos. Va haver tres principals teatres d'operacions militars durant la guerra: Itàlia, a on Aníbal va derrotar repetidament a les legions romanes, en campanyes secundàries ocasionals en Sicília, Cerdenya i Grècia; Iberia, a on Asdrúbal, germà menor de Aníbal, va defendre les ciutats colonials cartaginesas en resultats desiguals abans de traslladar-se a Itàlia; i Àfrica, a on Roma finalment va guanyar la guerra. Durant la segona guerra púnica destaquen les batalles de Cannas i Zama.

La primera guerra púnica va terminar en una victòria romana en l'any 241 a. C., despuix de 23 anys de conflicte i enormes pèrdues en abdós bandos. Despuix de la guerra, Cartago va expandir els seus territoris en Iberia, a on en l'any 219 a. C. un eixèrcit cartaginés al mando de Aníbal va sitiar, va capturar i va saquejar la ciutat de Sagunt, aliada de Roma. En la primavera de el 218 a. C., Roma va declarar la guerra a Cartago, donant començ a la segona guerra púnica. Eixe mateix any, Aníbal va sorprendre als romans marchant en el seu eixèrcit per terra des d'Iberia, a través de la Galia i creuant els Alps fins a la Galia Cisalpina (actual nort d'Itàlia). Reforçat per aliats gals, va obtindre aplastants victòries sobre els romans en les batalles de Trebia (218 a. C.) i del Llac Trasimeno (217 a. C.). Traslladant-se al sur d'Itàlia en l'any 216 a. C., Aníbal va derrotar novament als romans en la batalla de Cannas, a on va aniquilar al major eixèrcit que Roma haguera reunit jamai. Despuix de la mort o captura de més de 120.000 soldats romans en menys de tres anys, molts dels aliats italians de Roma, en particular Capua, es varen passar al bando cartaginés, otorgant a Aníbal el control de gran part del sur d'Itàlia. En l'adheriment de Siracusa i Macedònia al bando cartaginés despuix de Cannas, el conflicte es va estendre. Entre els anys 215 i 210 a. C., els cartagineses varen intentar conquistar Sicília i Cerdenya, territoris baix control romà, pero sense èxit. Els romans varen prendre mides dràstiques per a reclutar noves legions: varen allistar esclaus, criminals i aquells que no complien en els requisits de propietat habituals; açò va aumentar considerablement el número de hòmens baix les seues armes. Durant la següent década, la guerra va continuar en el sur d'Itàlia, en els eixèrcits romans recuperant llentament la majoria de les ciutats italianes que s'havien unit a Cartago.

Els romans varen establir un cap de pont en el noreste d'Iberia en el 218 a. C. que els cartagineses varen intentar repetida i infructuosament conquistar. En el 211 a. C., els romans varen llançar una ofensiva en Iberia i varen sofrir una greu derrota, pero varen mantindre el seu control sobre el noreste. En el 209 a. C., el nou comandant romà, Publio Escipión, va capturar Cartago Nova, la principal base cartaginesa en la península. En el 208 a. C., Escipión va derrotar a Asdrúbal, encara que este va conseguir retirar la major part de les seues tropes a la Galia i després a la Galia Cisalpina a principis de el 207 a. C. Esta nova invasió cartaginesa va ser derrotada en la batalla del Metauro. En la batalla de Ilipa, en el 206 a. C., Escipión va posar fi definitivament a la presència cartaginesa en Iberia.

Escipión va invadir l'Àfrica cartaginesa en el 204 a. C., obligant al Senat cartaginés a cridar a l'eixèrcit de Aníbal d'Itàlia. L'enfrontament final de la guerra va tindre lloc entre els eixèrcits de Escipión i Aníbal en Zama en el 202 a. C., resultant en la derrota de Aníbal i en la petició de pau per part de Cartago. El tractat de pau impost per Roma va despullar a Cartago de tots els seus territoris d'ultramar i d'alguns dels seus territoris africans. Es va impondre una indemnisació de 10 000 talents d'argent a pagar en 50 anys. Es va prohibir a Cartago lliurar guerres fòra d'Àfrica, i dins d'Àfrica solament en el permís expresse de Roma. A partir de llavors, va quedar clar que Cartago estava políticament subordinada a Roma. Roma va utilisar l'activitat militar cartaginesa contra els númidas com a pretext per a declarar la guerra novament en el 149 a. C., donant inici a la tercera guerra púnica. En el 146 a. C., els romans varen assaltar la ciutat de Cartago, la varen saquejar, varen massacrar a la major part de la seua població i la varen demolir per complet.

Antecedents de la guerra

Despuix de la guerra de desgast que havia supost la primera guerra púnica, abdós contendents havien quedat exhausts. Pero la pijor part li el havien dut els púnicos, que no solament havien sofrit àmplies pèrdues econòmiques, frut de l'interrupció del seu comerç marítim, sino que havien tingut que acceptar unes costoses condicions de rendició. Junt a això, ademés de tindre que renunciar a qualsevol aspiració sobre Sicília, varen tindre que pagar als seus enemics una indemnisació de 3200 talents d'argent.

En esta decisió de rendició va ser clau la pressió dels grans oligarcas cartagineses (al cap dels quals es trobava Hannón el Gran), que davant tot, desijaven el fi de la guerra per a recomençar les seues activitats comercials. Atres importants figures púnicas, en canvi, consideraven que la rendició havia segut prematura, especialment tenint en conte que Cartago mai havia sabut explotar la seua superioritat naval, i que la conducció de la guerra havia millorat ostensiblement des de que l'estratega Amílcar Barca havia assumit el mando de les operacions en Sicília. Ademés, consideraven abusives i deshonrosas les condicions de l'armistici impostes per Roma.

Per a agravar la ya enrarida situació, els oligarcas, que dominaven el senat cartaginés, es varen negar a pagar a les tropes mercenàries que havien tornat des de Sicília, i que estaven estacionades al voltant de la ciutat. El nou torpor va costar el sege, no solament de Cartago, sino la pren d'atres enclavaments púnicos, com Útica, i solament una magnífica campanya de Amílcar va conseguir acabar en els mercenaris rebels i en els libio-fenicios de l'interior, que s'havien sumat al tumult.

Casus belli/ motive de la guerra: el control de Hispania

AP

Cartago necessitava una gran solució per a millorar la seua debilitada economia. Despuix de rebre un dur colp en la pèrdua de Sicília, les seues finances es varen debilitar. La solució la durien Amílcar Barca i els seus seguidors, que varen organisar una expedició militar per a obtindre les riquees de la península ibèrica. Els pobles de la zona meridional d'Hispania varen ser somesos per Amílcar. Despuix de la seua mort, el seu gendre Asdrúbal va prendre el mando. Asdrúbal va establir aliances en les tribus de l'est de la península ibèrica gràcies a les seues habilitats diplomàtiques. Va fundar Cartago Nova (actual Cartagena) i va situar la frontera en el ric Ebre. Va ser assessinat en el 221 a. C., despuix de la qual cosa es nomena a Aníbal Barca com caudillo cartaginés.

Aníbal va canviar la política de Asdrúbal. En 220 a. C. gràcies a l'us de la seua cavalleria i elefants, va derrotar a una coalició de més de 100 000 carpetanos, vacceos i olcades en la batalla del Tajo. Les ciutats d'estos pobles varen ser destruïdes i someses a tributs de hòmens i espècies. Cartago es va assegurar aixina un cert control sobre el territori hispà al sur del Íber.

Arse (actual Sagunt), estava al sur del Íber, pero era una ciutat aliada de Roma. Un conflicte en els turboletas (aliats de Cartago), va anar el pretext usat per Aníbal per a conquistar Arse en el 219 a. C. Com a conseqüència, les hostilitats en els romans es varen iniciar al començament de la primavera de l'any 218 a. C.; quan el Senat romà tenia llest un pla que prevea dos colps simultàneus: un en Àfrica i un atre en Hispania. Va ser el començ de la segona guerra púnica.

Notes de la guerra

Roma tractava de desestabilisar l'incipient imperi colonial cartaginés en Iberia, debilitant el seu complex i poc consistent sistema d'aliances, utilisant per a això a Sagunt (Zakantia-Zakuntum), i quan l'actitut beligerant d'esta ciutat respecte als aliats dels cartagineses va suscitar una amenaça d'estos, la va declarar la seua aliada i posteriorment a la seua destrucció (que no va evitar ni va intentar evitar) va declarar la guerra a Cartago.

Mentres que els cartagineses argumentaven que Sagunt va ser declarada aliada de Roma a posteriori de la firma del tractat en que s'havien marcat les zones d'influència cartaginesa i romana en la península ibèrica. La frontera s'havia fixat en el ric Ebre i Sagunt per tant era una excusa perfecta per a declarar una guerra donada l'òbvia indefendibilitat d'este com a aliat, segons el tractat. No hi havia possibilitat de negociació.

La maniobra va ser més o menys efectiva, i va desencadenar la segona guerra contra l'únic enemic que els romans temien. Més grans, més rics, millors dominadors de l'entorn marítim, els cartagineses despreciaven a Roma com una potència exclusivament en lo militar. Pero el desenllaç de la guerra determinaria el començ d'un nou periodo d'apogeu romà.

En alguns sentits, la segona guerra púnica es va lliurar més entre un home i un Estat que entre dos imperis. Aníbal i la seua família, sense a penes respal de la seua ciutat, varen mantindre la guerra durant més de 20 anys gràcies a una sotil i inteligent maniobra estratègica: traslladar el centre d'operacions als camps d'Itàlia, de manera que la devastación originada anara en detriment dels que havien iniciat la lluita.

Vore també

• Eixèrcit de Cartago
• Flota cartaginesa

Bibliografia

• (1994).Latomus.(38)

891-901.