Anar al contingut

Creuament dels Alps

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Hannibal route of invasion-en.svg
Creuament dels Alps

Plantilla:Campanyes de la segona guerra púnica El creuament dels Alps per part d'Aníbal en l'any 218 a. C. va ser un dels principals acontenyiments de la segona guerra púnica i un dels guanys més celebrats de qualsevol força militar en la guerra antiga.[1] Deixant a un costat les guarnicions terrestres romanes i aliades i el domini naval romà, Aníbal va conseguir dirigir al seu eixèrcit cartaginés sobre els Alps i cap a Itàlia per a dur la guerra directament a la República Romana.

Antecedents

[editar | editar còdic]

Despuix de l'última derrota naval cartaginesa en les Illes Egadas,[2] els cartagineses es varen rendir i varen acceptar la derrota en la primera guerra púnica.[3] Amílcar Barca, (Barca significa raig),[4] membre destacat del patriòtic partit Barcine en Cartago i un general que va operar en habilitat en el curs de la primera guerra púnica, va tractar de remediar les pèrdues que Cartago havia sofrit en Sicília als romans.[5][6] Ademés d'açò, els cartagineses, i Amilcar personalment)[7] estaven amargats per la pèrdua de Cerdenya. Despuix de la pèrdua de la guerra per part dels cartagineses, els romans els varen impondre térmens que estaven dissenyats per a reduir Cartago a una ciutat de pagament de tributs a Roma i simultàneament despullar-la de la seua flota.[8] Encara que els térmens del tractat de pau eren durs, els romans no varen despullar a Cartago de la seua força; Cartago era el port comercial marítim més pròsper de la seua época, i el tribut que els varen impondre els romans va ser fàcilment pagat anualment mentres que Cartago estava simultàneament ocupada per mercenaris cartagineses que estaven en tumult.[8]


El partit cartaginés de Barcine estava interessat en conquistar Iberia, una terra la varietat de la qual de recursos naturals ompliria les seues arques en ingressos molt necessaris[9] i reemplaçaria les riquees de Sicília que, despuix del fi de la primera guerra púnica, estaven fluint ara a les arques romanes. Ademés, era l'ambició dels Barques, una de les principals famílies nobles del partit patriòtic, amprar algun dia la península ibèrica com a base d'operacions per a lliurar una guerra de venjança contra l'aliança militar romana. Estes dos coses anaven de la mà, i a pesar de l'oposició conservadora a la seua expedició, Hamilcar va mamprendre en l'any 238 a. C.[9][10][11] la conquista de la península ibèrica en estos objectius. Marchant cap a l'oest des de Cartago[12] cap a les Columnes de Hércules,[13] a on el seu eixèrcit va creuar l'estret i va procedir a sometre la península, en el transcurs de nou anys[10][11][13] Amilcar va conquistar la partix surest de la península.[10] La seua administració de les províncies recent conquistades va dur a Catón el Vell a senyalar que cruce de los Alpes.[14]

En l'any 228 a. C.[10] Amilcar va ser assessinat, en el testimoni de Aníbal,[15] durant una campanya contra els natius celtes de la península.[11] L'oficial naval al mando, que era al mateix temps gendre de Amilcar[11] i membre del partit patriòtic Asdrúbal el Bell[10][11] va ser premiat en el mando principal pels oficials de l'eixèrcit ibèric cartaginés.[11][16] En la costa oriental de la península ibèrica hi havia vàries colónies gregues, entre les que destacava el emporio comercial de Saguntum,[16] que es preocupaven per la consolidació del poder cartaginés en la península, que Asdrúbal va adquirir gràcies al seu hàbil liderage militar i la seua habilitat diplomàtica.[13] Per a la seua protecció, Sagunt es va dirigir a Roma; Roma va enviar una guarnició a la ciutat i una missió diplomàtica al campament de Asdrúbal en Cartagena,[16] informant-li que el riu Iberus devia ser el llímit de l'alvanç cartaginés en Espanya.[13][17] La conclusió del tractat i l'embaixada varen ser enviades al campament de Asdrúbal en el 226 a. C.[17][18]

En l'any 221 a. C.,[15] Asdrubal va ser assessinat.[19][20][21] Va ser en eixe any que els oficials de l'eixèrcit cartaginés en Iberia varen expressar la seua alta opinió sobre el fill de 29 anys[15] de Amilcar, Aníbal,[21] elegint-ho per al mando principal de l'eixèrcit.[15][19] Havent assumit el mando, confirmat retroactivament pel Senat cartaginés,[19] de l'eixèrcit que el seu pare havia eixercit durant nou anys de dura lluita en les montanyes, Aníbal va declarar que anava a terminar el proyecte del seu pare de conquistar la península ibèrica, que havia segut el primer objectiu del pla del seu pare de dur una guerra a Roma en Itàlia i derrotar-l'allí.


Aníbal va passar els dos primers anys del seu mando tractant de completar l'ambició del seu pare i al mateix temps sofocar varis tumults potencials que varen resultar en part de la mort de Asdrúbal, que amenaçava les possessions cartaginesas ya conquistades fins a llavors. Va atacar a la tribu coneguda com els Olcades i va capturar la seua ciutat principal de Althaea.[19] Vàries de les tribus veïnes varen quedar sorpreses pel vigor i la rapacitat d'este atac,[19] com a resultat del com es varen sometre als cartagineses.[2] Va rebre tributs de totes estes tribus recentment subyugadas i va marchar en el seu eixèrcit de regrés a Cartago, a on va recompensar a les seues tropes en regals i va prometre més regals en el futur.[19] Durant els dos anys següents, Aníbal va reduir en èxit tota l'Iberia del sur del Ebre a la sumissió, llevat la ciutat de Sagunt, que, baix l'égida de Roma, estava fora dels seus plans immediats. Catalunya i Sagunt eren ara les úniques àrees de la península que no estaven en possessió de Aníbal.[22]

Les relacions exteriors romanes

[editar | editar còdic]

Aníbal va ser informat de la política romana, i va vore que era el moment oportú per a atacar. Tenia espies gals en tots els racons de la República Romana, inclús en els círculs interns del propi Senat.[23] Els romans havien passat els anys des del final de la primera guerra púnica (264-241 a. C.)[24] estretint el seu control sobre la península en prendre importants posicions geogràfiques en la península, ademés d'estendre el control de Roma sobre Sicília, Còrsega i Cerdenya.

Ademés, els romans havien estat en guerra en els gals padanos de tant en tant durant més d'un sigle.[25] Els Boii havien fet la guerra als romans en el 238 a. C., guerra que va durar fins al 236 a. C.[26] En el 225 a. C. els natius del nort d'Itàlia, al vore que Roma tornava a moure's agresivament per a colonisar el seu territori, varen alvançar l'atac,[27] pero varen ser derrotats.[28] Els romans estaven decidits a dur les seues fronteres fins als Alps.[29] En el 224 a. C., els Boii es varen sometre a el hegemonia romana, i a l'any següent els Anari també es varen sometre als romans.[29][30] En el 223 a. C.,[29] els romans varen entaular una atra batalla en els gals, esta volta els Insubres.[31] Els romans varen sofrir al principi importants pèrdues contra els insubordinados mentres intentaven creuar un vau prop del creuament del Po i el Adda.[29] Despuix d'acampar en este país durant alguns dies sense prendre cap mida decisiva, el cònsul romà en el lloc va decidir negociar un acort en els insubordinados. Baixe els térmens d'esta recent negociada treua, els romans varen marchar en tots els honors al territori dels seus aliats, els Cenomani.[29] No obstant, una volta que varen estar fòra de perill en el territori dels Cenomani, els romans varen tornar a marchar en el seu eixèrcit al territori dels Insubres i varen eixir victoriosos.[29][32]

En el 222 a. C., els celtes varen enviar una embaixada al Senat Romà, suplicant per la pau. Veent una oportunitat de triumfo per a ells mateixos, els cònsuls (Marco Claudio i Gnaeus Cornelio) varen rebujar vigorosament l'embaixada, i els gals es varen preparar per a la guerra en els romans. Varen contractar 30 000 mercenaris de més allà dels Alps i varen esperar l'arribada dels romans.[33] Quan va començar la campanya, les legions consulars varen marchar de nou al territori de Insubres. Un vigoroso combat va tindre lloc prop de Mediolanum, que va resultar que els líders del tumult gal s'entregaren als romans.[33] En esta victòria, els gals padanos varen ser infelizment somesos, i madurs per al tumult.

[editar | editar còdic]

Cape Feare (T5, E2) Els Simpson.

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Lancel, Serge, Hannibal, p. 71
  2. ↑ 2,0 2,1 Walbank 1979, p. 187
  3. ↑ Jr, Hans Delbrück; translated from the German by Walter J. Renfroe (1990). History of the art of war, Lincoln, Neb.: University of Nebraska Press/ Bison Book. ISBN 978-0-8032-9199-7.
  4. ↑ Dodge 1994, p. 131
  5. ↑ Henty, G. A.. The Young Carthaginian - A Story of The Times of Hannibal: Big Adventurer (en en), VM eBooks.
  6. ↑ Dodge, Theodore (1994). Hannibal, Mechanicsburg, PA: Greenhill Books.
  7. ↑ Walbank 1979, p. 189
  8. ↑ 8,0 8,1 Delbrück 1990, p. 303
  9. ↑ 9,0 9,1 Delbrück 1990, p. 312
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Dodge 1994, p. 146
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 Paton 1922, p. 243
  12. ↑ Walbank, Polybius; transl. by Ian Scott-Kilvert; selected with an introduction by F.W. (1981). The rise of the Roman Empire, Reprint. edició, Harmondsworth: Penguin. ISBN 978-0-14-044362-2.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Walbank 1979, p. 111
  14. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.Winlow, C.V.. .
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 Mommsen 1862, p. 94
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 Dodge 1994, p. 147
  17. ↑ 17,0 17,1 Paton 1922, p. 273
  18. ↑ Mommsen 1862, p. 92
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 Walbank 1979, p. 190
  20. ↑ Dodge 1994, p. 148
  21. ↑ 21,0 21,1 Paton 1922, p. 331
  22. ↑ Dodge 1994, p. 157
  23. ↑ Mommsen 1862, p. 95
  24. ↑ Mommsen 1862, p. 62
  25. ↑ Paton 1922, p. 287
  26. ↑ Mommsen 1862, p. 77
  27. ↑ Mommsen 1862, p. 78
  28. ↑ Paton 1922, p. 317
  29. ↑ 29,0 29,1 29,2 29,3 29,4 29,5 Paton 1922, p. 319
  30. ↑ Mommsen 1862, p. 81
  31. ↑ Mommsen 1862, p. 82
  32. ↑ Paton 1922, p. 321
  33. ↑ 33,0 33,1 Paton 1922, p. 325

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Dodge, Theodore Ayrault. 1994 Hannibal
  • Clots, B. D. 2003. Hannibal's Dynasty: Power and Politics In the Western Mediterranean, 247–183 BC. London: Routledge.
  • Hunt, Patrick. 2017. Hannibal. New York: Simon & Schuster.
  • Kuhle, M., and Kuhle, S. 2015. "Lost in Translation or Ca We Still Understand What Polybius Says about Hannibal's Crossing of the Alps?—A Reply to Mahaney (Archaeometry 55 (2013): 1196–204)." Archaeometry 57: 759–71. doi: 10.1111/arcm.12115.
  • Mahaney, W. C. 2016. The Hannibal Route Controversy and Future Historical Archaeological Exploration in the Western Alps. Mediterranean Archaeology and Archaeometry 16 (2): 97–105. http://doi.org/10.5281/zenodo.53065


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Creuament_dels_Alps&oldid=896764»