Cartago

Cartago

Cartago va ser una antiga ciutat del nort d'Àfrica, capital del Estat púnico, en l'actual Tunis (a uns dèsset quilómetros al noreste de la capital d'este país), fundada per emigrants fenicios de Tir a finals de el IX, segons la datació moderna més acceptada.

Despuix de la caiguda de Tir en poder dels caldeos, Cartago es va independisar i va desenrollar un poderós Estat que va aplegar a rivalizar en les ciutats-Estat gregues de Sicília primer i en la República romana sigles despuix. La seua estructura de govern va ser de caràcter republicà en certes característiques monàrquiques o de tirania, encara que va evolucionar posteriorment a un sistema plenament republicà. Els territoris controlats per Cartago la varen convertir en la capital d'un pròsper Estat, veent-se enriquida pels recursos provinents de tot el Mediterràneu occidental.

En el III es va enfrontar a la República romana en dos guerres (conegudes com a primera i segona guerres púnicas) per l'hegemonia en el Mediterràneu occidental i de les que va eixir derrotada. A mitan de el II, va ser destruïda per Escipión Emiliano en la cridada tercera guerra púnica.

En l'any 29 a. C. Augusto va fundar en el mateix lloc una colónia romana en el nom de Colónia Iulia Concòrdia Carthago, que es va convertir en la capital de la província romana d'Àfrica, una de les zones productores de cereals més importants del Imperi romà. El seu port va ser vital per a l'exportació de blat africà cap a Roma. La ciutat va aplegar a ser la segona en importància de l'Imperi en 400 000 habitants.

En l'any 425, els vàndals liderats per Genserico varen prendre la ciutat i la varen convertir en la capital del seu nou regne. Va ser reconquistada pel general bizantí Belisario en l'any 534, permaneixent baix influència bizantina fins a l'any 705.

Geografia i urbanisme

Cartago va ser construïda sobre un promontori en entrades de mar al nort i al sur. L'ubicació de la ciutat la va convertir en ama del comerç marítim del Mediterràneu. Tots els barcos que creuaven la mar devien passar entre Sicília i la costa de Tunis, a on es va construir Cartago, lo que li otorgava un gran poder i influència. Es varen construir dos grans ports artificials dins de la ciutat, un per a albergar l'enorme flota de 220 bucs de guerra de la ciutat i l'atre per al comerç mercantil. Una torre amurallada dominava abdós ports. La ciutat tenia murs enormes, de 37 km de llarc, que eren més llarcs que els murs de ciutats comparables. La majoria de les muralles estaven en la costa, per lo que podrien ser menys impressionants, ya que el control cartaginés de la mar dificultava l'atac des d'eixa direcció. Els 4 a 4.8 km de mur en el istme a l'oest eren realment massius i mai varen ser penetrats. Cartago va ser una de les ciutats més grans del periodo helenístico i va estar entre les ciutats més grans de l'història preindustrial. Mentres que en el 14 d. C. Roma tenia a lo manco 750000 habitants i en el sigle següent pugues haver aplegat a 1 milló, les ciutats d'Aleixandria i Antioquía contaven en només uns pocs centenars de mills o menys. Segons l'història no sempre confiable d'Herodes, Cartago rivalizó en Aleixandria pel segon lloc en l'imperi romà. La Cartago Púnica estava dividida en quatre àrees residencials d'igual tamany i en el mateix traçat, tenia àrees religioses, places de mercat, casa del consell, torres, un teatre i una enorme #necròpolis; aproximadament en el centre de la ciutat s'alçava una alta ciutadella cridada Birsa. Al voltant de Cartago hi havia murs "de gran fortalea" que es diu que en alguns llocs s'elevaven per damunt dels 13 m, en casi 10 m de gruixa, segons autors antics. A l'oest, es varen construir tres murs paralels. Les muralles corrien en total uns 33 quilómetros per a rodejar la ciutat. Les altures de Birsa es fortificaron adicionalment; sent esta zona l'última en sucumbir als romans en el 146 a. C. Originalment, els romans havien desembarcat el seu eixèrcit en la franja de terra que s'estenia cap al sur des de la ciutat.

Possiblement per cert buit de poder, es va consolidar un sistema de govern centrat en dos persones cridats sufetes. Caracterisat per l'instauració de grans famílies enaltides en el poder per molt temps, per les qualitats dels seus individus i a les seues grans riquees.

El poder dels sufetes —cridats reis per alguns autors grecs i llatins— no era absolut; solien eixercir funcions com a juges i àrbits, ya que existien atres institucions, com el Senat, en les quals devien compartir les seues decisions. Segons certs estudis, dit Senat hauria segut creat durant el sigle V a. C., i la seua funció principal era assessorar als sufetes en matèries de política i economia. L'organisació interna d'esta institució continua sent desconeguda. Segons Heeren, era molt numerós i es dividia durant l'etapa monàrquica en l'Assamblea (simkletos) i el Consell privat, la Gerusía, compost dels notables de l'Assamblea. Segons Theodor Mommsen, el govern havia pertanygut primerament al Consell dels Vells o Senat, compost, com la Gerusía d'Esparta, de dos reis, que el poble designava en l'assamblea, i de vintiquatre gerusiastas, provablement nomenats pels propis reis i en caràcter anual. Es coneix l'existència de reis que varen dirigir a les tropes en les guerres de Sicília durant els sigles VI i V pertanyents a la dinastia dels Magónidas. En el 480 a. C., despuix de la mort d'Amílcar I, derrotat pels grecs en la batalla de Hímera, les grans famílies varen perdre gran part del seu poder en mans del Senat, creant-se el Consell dels Cent per un moviment social que va donar lloc a un major control dels sufetes.

República cartaginesa

Artícul principal → República cartaginesa.

La república cartaginesa era governada per varis òrguens públics, pero reservats a la aristocràcia, el més bàsic era l'Assamblea de Ciutadans (συγκλητος), constituïda per varis centenars d'individus pertanyents a les famílies més acabalades i influents de la Cartago. L'assamblea nomenava lliurement a la major part dels càrrecs de la ciutat, com el Consell de Vells o Senat dels Cent (γερουσία), grup de cent aristócrates format de modo vitalici, conegut des de el IV Estaven encarregats de funcions judicials i de la supervisió dels funcionaris.

Finalment, l'Assamblea de Ciutadàs s'encarregava de l'elecció dels sufetes, dels sums sacerdots i dels generals. Els sufetes i els sums sacerdots eren membres nats del Senat cartaginés, aplegant aixina a la sifra de 104 membres. El senat també dirigia tots els processos de l'Assamblea, o les Pentarquías, grups de cinc individus que s'ocupaven dels departaments estatals i cobrien vacants en el Senat. El Senat era l'orgue més poderós, compost en la seua totalitat per la més influent aristocràcia. Els sufetes eren dos magistrats elegits anualment entre les famílies aristocràtiques. Els seus comesos eren essencialment civils, la convocatòria del Consell i de l'Assamblea, i funcions judicials superiors.

La constitució cartaginesa, com totes aquelles la base de les quals és al mateix temps aristocràtica i republicana, s'inclina tan pronte del costat de la demagògia com del de l'oligarquia.

Aristóteles

El Consell dels Cent és conegut des de el IV Junt a este consell existia una comissió permanent de 30 individus. Era un sistema oligàrquic, controlat per les èlits urbanes, grans propietàries de terres o vinculades al comerç. Les tensions eren les pròpies de la competència pel poder entre individus o grups aristocràtics, i es vorien acreixcudes en l'expansió des de el VI, i especialment en la rivalitat en Roma. Els conflictes bèlics en concret varen favorir l'aparició de caudillos militars i famílies concretes, capaces d'actuar en certa independència. Les diverses opcions polítiques i comercials en que es va enfrontar l'Estat cartaginés a lo llarc de el III, com potenciar l'expansió en Àfrica o buscar nous mercats, també varen provocar divergències entre les faccions de l'oligarquia, terratinents i comerciants, disputes a les que provablement es varen vore arrastrades les classes inferiors urbanes de comerciants i artesans.

Destrucció de Cartago i domini de Roma

Cartago va resistir durant sis dies el sege dels soldats romans; estos varen tindre que alvançar penosamente casa per casa i carrer per carrer, tal va ser la resistència a la que es varen enfrontar. Del casi milló d'habitants només varen sobreviure uns cinquanta mil i varen ser venuts com esclaus. La ciutat va ser destruïda totalment i lo més valiós dut a Roma. Roma va borrar del mapa a Cartago, la seua gent i la seua cultura. La destrucció va ser total, casi ningú va sobreviure. Va ser l'eliminació total de l'adversari.

Despuix de la destrucció de la ciutat, es va prohibir habitar el lloc. Despuix de passar 25 anys va haver un intent de refundació d'una ciutat, cridada Colónia Junonia, pero solament va durar 30 anys i no va prosperar, el lloc va quedar habitat en menuts assentaments. L'enclavament va tindre que esperar fins a l'any 46 a. C., en el que Juliol César va visitar el lloc durant el transcurs africà de la segona guerra civil i va decidir que allí devia construir-se una ciutat per la seua excelent situació estratègica. Octavio, hereu de César, va fundar la Colónia Julia Cartago en el 29 a. C. La ciutat va créixer i va prosperar fins a convertir-se en la capital de la província romana d'Àfrica, desbancant a Útica. La província d'Àfrica ocupava l'actual Tunis i la zona costera de Líbia, i en el futur donaria nom a tot el continent. Esta província es va convertir en una de les zones productores de cereals més importants de l'imperi. El seu gran port era vital per a l'exportació de blat africà cap a Roma.

En el seu esplendor, durant el domini de Roma, la ciutat va aplegar a tindre una població de més de 400 000 habitants, convertint-se en la segona ciutat en importància de l'Imperi. Entre els seus grans edificis destacaven el circ, el teatre, el amfiteatre, el aqüeducte i, sobretot, cal destacar les #Termes de Antonino, que eren les més importants despuix de les de Roma, situades en un lloc privilegiat junt a la mar i de les quals encara es conserven restants. Posseïa una gran i complexa ret d'aigüeral capaç de suministrar aigua a tota la ciutat.

En el III el cristianisme va escomençar a consolidar-se notablement en Cartago. La ciutat contava en el seu propi bisbat i es va convertir en un important lloc per a la cristiandad. Distintes figures importants de l'Iglésia primitiva es relacionen en Cartago: Sant Cipriano, que va anar el seu bisbe en el 248, Tertuliano, escritor eclesiàstic que va nàixer, va viure i va treballar en la ciutat durant la segona mitat de el II i els primers anys de la centuria següent; i Sant Agustín, qui va anar bisbe de la propenca Hipona durant els últims anys de el IV i començos del sigle següent. En els sigles IV i V, en plena decadència imperial, durant les invasions bàrbares va servir de refugi per als que fugien d'estes. En l'any 425 la ciutat va resistir varis atacs dels vàndals, pero finalment va sucumbir en el 439.

Cartago capital del regne vàndal

Artícul principal → Vàndals#La formació i apogeu del regne vàndal: el regnat de Genserico.

Els vàndals varen ser un poble bàrbar que inicialment va conquistar el surest d'Hispania, i posteriorment es varen desplaçar a Àfrica conquistant Cartago durant el regnat del rei Genserico, i establint-la com a capital d'un nou regne. Una volta consolidat el mateix, varen iniciar una série de campanyes militars en les que varen conquistar les Balears, Còrsega, Cerdenya i Sicília, lo que els va permetre dominar el mercat del Mediterràneu occidental.

Genserico, el fundador del Regne vàndal, va posar les bases de l'apogeu del mateix, pero també les de la seua futura decadència. El cenit del seu regnat i del poder vàndal en Àfrica i el Mediterràneu ho va constituir la pau perpètua conseguida en Constantinopla en l'estiu del 474, en virtut de la qual es reconeixien la seua sobirania sobre les províncies norteafricano, les Balears, Sicília, Còrsega i Cerdenya. No obstant, des dels primers moments de l'invasió (429-430), Genserico va colpejar a l'important noblea senatorial i l'aristocràcia urbana norteafricano, aixina com als seus màxims representants en estos moments, el episcopado catòlic, portant a terme numerosos confiscs de propietats i entregant alguns dels bens eclesiàstics a la rival Iglésia donatista i a la nova Iglésia arriana oficial. Tampoc va poder destruir les bases socials de l'Iglésia catòlica, que es va convertir aixina en un núcleu de permanent oposició política i ideològica en poder vàndal. Respecte del seu propi poble, Genserico va realisar en el 442 una sanguinosa porga en les files de la noblea vàndal-alana. Com a conseqüència d'això, dita noblea pràcticament va deixar d'existir.

Gradualment el regne vàndal va entrar en decadència. Les lluites internes pel poder i la mala relació en l'Iglésia catòlica, molt assentada en la zona, junt en les incursions de tribus bereberes, varen debilitar el regne i varen facilitar la conquista pel general bizantino Belisario en l'any 534, sobretot despuix de l'important derrota del rei Gelimer el 13 de setembre de 533 en la batalla de Ad Decimum front a Belisario.

Cartago bizantina

Despuix de la reconquista per part dels romans orientals i la dispersió dels vàndals, la ciutat va ser renombrada per Belisario com "Colónia Justiniana", en honor a l'emperador Justiniano I de Bizancio. En eixos anys l'Imperi Bizantí estava en el cenit del seu poder. Cartago va tornar a ser capital d'una província romana, cridada esta volta exarcado d'Àfrica. Els bizantino, en els moments més baixos de les guerres contra Pèrsia, varen estar a punt de perdre Constantinopla; el llavors emperador, Heraclio, va considerar la possibilitat de traslladar a Cartago la capital imperial en el 618. En l'any 647 Gregorio, exarca de Cartago, despuix d'haver perdut la conexió terrestre per l'alvanç del Islam, es va declarar independent de Constantinopla.

Durant el govern del exarca Gregorio, Cartago va deixar de ser capital del exarcado. Durant el seu mandat es va iniciar la ràpida expansió islàmica. En l'any 641 varen caure baix domini de l'islam les importants ciutats d'Aleixandria, Damasc i Jerusalem. Les fronteres de Donar al-Islam en breu temps es varen trobar en les rodalies de Cartago, i amenaçava en expandir-se sobre esta. El exarca Gregorio, va reclutar i va liderar un eixèrcit format principalment pels bereberes autòctons, va conseguir plantar cara als musulmans en l'any 647, que encara no tenien interés en expandir el seu poder a eixa zona. Durant estos anys la ciutat de Cartago havia tornat a recuperar cert esplendor per la multitut de refugiats de Palestina, Egipte i Síria.

Gregorio va morir en eixe mateix any, Cartago va tornar a ser capital del exarcado, i es va restaurar la dependència a Constantinopla. Durant cinquanta anys l'alvanç de l'islam va ser frenat. Els musulmans, en l'any 670, varen fundar la ciutat de Cairuán, en l'actual Tunis, que va ser conquistada breument pels bizantino. Durant este temps les tribus bereberes varen ser islamisant-se, en part per iniciativa dels líders musulmans, lo que va aumentar el poder de l'islam en la zona. Finalment, els musulmans varen iniciar un sege sobre Cartago, en la defensa de la ciutat va participar un gran contingent de visigodos, enviats pel seu rei per a protegir el exarcado, en l'intenció de mantindre alluntats als àraps dels seus dominis en la península ibèrica. Pero la ciutat va ser presa en l'any 698.

El Imperi bizantí reconquistó la ciutat durant breu temps, pero va ser l'última volta que la ciutat va estar baix poder cristià. En el 705 un atac musulmà va devastar la ciutat reduint-la a cendres i massacrant a tots els seus habitants, com havia succeït sigles abans.

Devindre de les seues ruïnes

Artícul principal → Sitie arqueològic de Cartago.

Des de llavors el territori de l'antiga Cartago va ser largamente dominat per l'islam. Sobre les seues ruïnes va tindre lloc la Octava Creuada en 1270, en el propòsit de convertir al sultà de Tunis al cristianisme, en la que resultaria mort el rei de França Luis IX. Va ser conquistat pel célebre pirata Barbarroja, breument dominat per la Espanya imperial de Carlos V, subyugado pel Imperi otomà, colonisat per França i ocupada per la Alemània Nacionalsocialiste.

Forma part del territori de l'Estat de Tunis des de que este va alcançar la seua independència. Des d'eixos moments, Cartago va escomençar a adquirir una gran importància arqueològica, donant lloc a la gran campanya internacional d'excavacions per a la salvaguarda de Cartago de 1975. Les ruïnes de Cartago varen ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco en 1979. Entre les peces arqueològiques trobades hi ha restants vàndals, bizantino i, sobretot, romans, pero també varen aparéixer objectes púnicos. Allí varen trobar alguns dels més bells i millor conservats mosaics de l'antiguetat, que daten de l'época romana i es troben en el afamado museu del Bart de la capital tunecina.

En l'actualitat la península a on s'ubicava l'antiga ciutat és part d'un suburbi residencial luxós de la ciutat de Tunis, el que s'han assentat vàries embaixades estrangeres. També està ubicada en este emblemàtic lloc la residència del president de la República Tunecina, pròxima a les ruïnes de les #Termes de Antonino. El nom de Cartago permaneix actualment en vàries poblacions en el continent americà, cridades aixina pels conquistadors espanyols en honor a la Cartago Nova espanyola.

Ciutat

Desenrolle

El coneiximent transmés procedix casi en la seua totalitat de la gran campanya internacional d'excavacions per a la salvaguarda de Cartago de 1975.

Cartago estava situada en una península compresa entre el golf i el llac de Tunis. La ciutat estava protegida per una triple muralla, cada secció contava en 25 m d'altura i uns 10 m d'ample, situada en l'istme, a uns 4 km de l'mar. La pròpia muralla tenia quarters en capacitat per a albergar a 20 000 infants. El disseny urbanístic i l'arquitectura eren una mescla de models en antecedents siri-palestins de tipo predominantment orgànic i de models de llògica hipodámica, en part creada per la seua pròpia pràctica de la construcció i, en part, sobretot en la seua última fase, per influència grega i helenística.

La zona alta es desplegava partint del tossal de Birsa, a on es trobava la inexpugnable fortalea del mateix nom i el temple de Eshmún. En les ales del tossal es trobaven les grans residències de l'aristocràcia cartaginesa. Es varen descobrir restants de cases recobertes per les cendres de l'incendi de la seua destrucció, en l'any 146 a. C.

Posseïen característiques molt similars a les helenísticas. La ciutat era un recint en carrers concèntrics. En el barri Magón s'observa una operació a gran escala d'una remodelació urbanística de el III, en l'aprofitament de l'espai que ocupava l'antiga porta de la muralla, de el V, per a construir vivendes de lux. El barri de Salambó era el centre polític i econòmic de la ciutat, i estava unit al port comercial per tres avingudes descendents. En ell es trobava el fòrum principal i el àgora, a on es practicava un intens comerç. Provablement, el Senat de Cartago es reunia per a prendre decisions en algun edifici d'este barri.

Prop del fòrum s'alçava el temple de Tofet, a on s'han descobert mils d'esteles i d'urnes que contenien esquelets de chiquets calcinats, aixina com una capella de el VIII Atres temples importants eren aquells dedicats a Melqart, a Shadrapa, Sakon o Sid. Era la part de la ciutat més pròxima a la mar, a on es trobaven el port comercial i el militar. Estava dotada en almagasens suficients per a albergar les mercaderies comercials i per cases de la classe baixa. Dins de l'àrea defesa per les muralles, al noroest de la ciutat, es trobava l'ampli suburbi de Megara, ocupat per cases rurals, camps de cultiu i jardins.

Fundació

Existixen numeroses datacions propostes pels historiadors clàssics sobre la data fundacional de Cartago. La llegenda clàssica sobre la fundació de Cartago conta que va ser la princesa Dido qui la va fundar en l'any 814 a. C. Si ben el consens actual és afirmar que la ciutat va ser fundada entre els anys 825 i 820 a. C. en el nom de 𐤒𐤓𐤕 𐤇𐤃𐤔𐤕 Qart Fadašt ‘ciutat nova’.

Ports

Artícul principal → Ports púnicos de Cartago.

La ciutat de Cartago posseïa dos grans ports, el comercial i el militar, que li varen permetre dominar militar i comercialment el Mediterràneu occidental. L'accés als ports des de la mar venia facilitat per una entrada d'uns 21 m d'ample, que en cas de necessitat era tancada en una cadena de ferro. Els dos ports estaven units per un estret canal navegable. Varen ser construïts artificialment, lo que va significar una gran obra d'ingenieria, sent admirats i envejats durant la Antiguetat.

El port civil era de forma rectangular. Allí fondejaven les naus comercials, que en la seua majoria importaven garo, blat, púrpura, marfil, or, estany i esclaus de les factories, de les colónies i de les explotacions agrícoles creades en numerosos enclavaments costers a lo llarc del Mediterràneu. Les exportacions a atres ciutats, colónies o pobles costers natius de les costes del Mediterràneu occidental varen ser mercaderies manufacturadas, vidres, ceràmiques, objectes de bronze o ferro, i teixits de púrpura.

El port militar era de forma redona i albergava en el seu interior una illa artificial també circular. L'illa era la sèu del almirantazgo, i el seu accés era restringit. El port militar segons les fonts clàssiques podia albergar 220 barcos de guerra, i sobre els hangars es varen alçar almagasens per als aparejos. Davant de cada rada s'elevaven dos columnes jónicas, que dotaven a la circumferència del port i de l'illa l'aspecte de pòrtic. Els restants arqueològics descoberts han permés extrapolar la capacitat d'acolliment del lloc: 30 dics en l'illa del almirantazgo i de 135 a 140 dics en tot el perímetro. En total, en 160 a 170 dics, podien albergar tants barcos de guerra com han segut identificats.

Per baix dels dics de la dàrsena se situaven els espais d'almagasenage. S'ha supost que en cada dic podien tindre cabuda dos files de barcos. En mig de l'illot circular hi havia un espai a cel obert, al costat del qual s'alçava una torre. Els dics podien tindre sobretot la funció de drassana naval.

Llegenda

Segons la llegenda que ha segut adulterada per alguns escritors clàssics llatins, Cartago va ser fundada en el 814 a. C. per la princesa Dido, germana de Pigmalión, rei de Tir. Pigmalión, que ambicionaba el tesor del seu cunyat Siqueo, va obligar a Dido a que li revelara l'ubicació de dites riquees. Dido va enganyar a Pigmalión i li va indicar un fals lloc.

Pigmalión primer va assessinar a Siqueo i despuix va buscar la fortuna, mentres Dido lo desenterraba i fugia en el tesor i els seus seguidors. Va embarcar i va navegar fins a aplegar a la regió habitada pels libios, a on va solicitar al rei local terres per a fundar una ciutat, pero contrari a l'intrusió, solament li va concedir el terreny ocupat per una pell de bou. Dido, dòna ingeniosa, va tallar la pell en finíssimes tires i aixina va delimitar una gran extensió i va fer construir una fortalea anomenada Birsa, que més vesprada es va convertir en la ciutat de Cartago.

Quan Troya va caure en poder dels aqueos, Afrodita va dir al seu fill Eneas, un dels caudillos de l'eixèrcit troyano, que fugira de la ciutat i no morira com un bon troyano, puix Troya ya no existia i per a ell s'havia reservat un atre futur. Despuix de vàries escales, va aplegar a Cartago, a on la reina Dido es va enamorar locamente d'ell, permaneixent llarc temps junts.

Pero Eneas va rebre de Júpiter la missió de fundar un nou poble, devent partir al seu destí. La nit que Eneas va embarcar en la seua gent, Dido va córrer a convéncer-li per a que no partira, sense que Eneas mostrara la més mínim dubte sobre la seua marcha. Dido, despuix de vore-li partir, va ordenar alçar una jagantesca pira a on va manar cremar totes les pertinences de Eneas. En amanecer va pujar a la pira i, despuix de condenar a Eneas i a tots els seus descendents, va afonar en el pit l'espasa de Eneas i es va tirar al fòc. Segons la tradició, Rómulo i Rem són descendents de Eneas per mig de la seua mare, Rea Silvia, sent Eneas el progenitor del poble romà. En la seua mort, Dido va condenar no solament al seu amant, sino a tots els romans.

I vosatres, ¡oh, Tirios!, acebeu els vostres odis en el seu fill i en tot el seu futur linaje... Mai hi haja amistat, mai hi haja aliança entre els dos pobles… ¡plaja contra plaja, ones contra ones, armes contra armes, i que breguen també fins als seus últims descendents!

Bibliografia

Obres modernes

• Bénichou-Safar, Hélène: Li tophet de Salammbô à Carthage — essai de reconstitution, Roma, École Française de Rome, 2004
• Croizy-Naquet, Catherine: Thèbes, Troie et Carthage — poétique de la ville dans li roman antique au XIIe siècle, París, Champion, 1994
• Decret, François: Carthage ou l'empire de la mer, París, Ed. du Seuil, 1977
• Ferjaoui, Ahmed: Recherches sur els relations entre l'Orient phénicien et Carthage, Fribourg, Suisse, Éd. Univ. [o.a.], 1993, ISBN 3-7278-0859-4
• Hugoniot, Christophe: Rome en Afrique — de la chute de Carthage aux débuts de la conquête arabe, París, Flammarion, 2000
• Maura, Juan Francisco. “Cartagineses en Amèrica segons els cronistes espanyols dels sigles XVI i XVII”. Lemir (Revista de lliteratura medieval i de la Renaixença). Lemir 21 (2017) 359-388. ☂ http://parnaseo.uv.es/lemir/revista/revista21/16_maura_juan.pdf
• M’hamed Hassine Fantar: Carthage. La vaig citar punique. Tunis: Alif — Els éditions de la Méditerranée, 1995, ISBN 9973-22-019-6.
• Prats Martínez, Fernando: Introducció a l'estudi de l'arquitectura púnica. Madrit: UAM, 2003, ISBN 84-7477-890-5
• Rawlinson, George: A manual of ancient history, from the earliest claves to the fall of the Western empire, comprising the history of Chaldæa, Assyria, Babylonia, Lydia, Phœnicia, Syria, Judæa, Egypt, Carthage, Pèrsia, Greece, Macedònia, Rome, and Parthia. Nova York: Harper & Brothers, 1871.
• Salcedo Garcés, Fabiola. “Image i exaltació augustea en la Cartago romana”. Bolletí del Museu Arqueològic Nacional, nº 42, 2023, pp. 291-306. ISSN 2341-3409

Enllaços externs

• Recreació virtual del port de Cartago, video en el lloc web Youtube.
• ser-la.html «Història de Cartago», artícul de Carlos G. Wagner (professor d'Història Antiga en la UCM).
• Artícul en el lloc web del CEFYP (Centre d'Estudis Fenicios i Púnicos).
• Història de Cartago en el Diccionari enciclopèdic hispanoamericà (1887-1910).
• ^{[enllaç trencat]} en la Gran enciclopèdia Rialp.
• «Cartago», artícul de José I. Llac]
• Objectes arqueològics púnicos, en el lloc web Wild Focus Images.
• L'escritura púnica, en el lloc web Proel.
• «Les excavacions arqueològiques de Cartago», artícul de Friedrich Rakob.

• «El llegat cartaginés a la Hispania romana» [1] archivat en Wayback Machine., artícul en la Biblioteca Cervantes Virtual.
• «Els fenicios», en el lloc web Portal Planeta Edna.
• Interpretació 3D de muralles fenicio-púnicas, en el lloc web Egráfica.
• «Consideracions històriques sobre la fundació de Cartago», artícul en el lloc web Revistes UCM.