Guerres púnicas

Guerres púnicas

Es coneix en el nom de les guerres púnicas als tres conflictes armats que varen enfrontar entre els anys 264 a C. i 146 a C. a les dos principals potències del Mediterràneu occidental de l'época: Roma i Cartago. Reben el seu nom del etnónimo llatí Punicus usat pels romans per a referir-se als cartagineses i als seus ancestros fenicios (de les formes més antigues lat. arc. Poenicī < gr. Phoinicoi). Per la seua banda, els cartagineses varen cridar a estos conflictes «guerres romanes».

En l'esclat del conflicte va influir de gran manera la anexió per part de Roma de la Magna Grècia, en el sur de la península itálica, pero la causa principal de l'enfrontament entre abdós va ser el conflicte d'interessos entre les colónies de Cartago i l'expansió de la República de Roma. El primer choc es va produir en l'illa de Sicília, parcialment baix control cartaginés. Al principi de la primera guerra púnica, Cartago era el poder dominant en el mar Mediterrànea occidental, puix controlava un extens imperi marítim, mentres que Roma era el poder emergent en el centre de la península itálica. Al final de la tercera guerra púnica, i despuix de décades de conflicte, Roma va conquistar totes les possessions cartaginesas i va arrasar la ciutat de Cartago, la seua capital, en lo que la facció cartaginesa va desaparéixer de l'història.

Roma es va convertir aixina en l'estat més poderós del Mediterràneu occidental, #lo que sumat al fi de les guerres macedónicas i la derrota del emperador seléucida Antíoco III Megues en la guerra romà-síria en el Mediterràneu oriental, va convertir a la República romana en el poder dominant en el Mediterràneu. La derrota aplastant de Cartago va supondre un punt d'inflexió que va provocar que el coneiximent de les antigues civilisacions mediterrànees passara al món modern a través d'Europa en lloc d'Àfrica.

Història

Despuix de l'anexió per part de Roma de la Magna Grècia, ocorreguda a principis de el III, la rivalitat entre Roma i Cartago pel domini del Mediterràneu occidental es va acréixer.

Els inicis del conflicte es remonten al moment en el que la ciutat de Mesina, originàriament grega pero en poder dels oscos, va ser atacada per Hierón II de Siracusa. Els grecs de Sicília es varen resistir a prestar ajuda, per #lo que els oscos varen decidir solicitar auxili a Roma. Els cartagineses varen recolzar per la seua banda a Hierón, cercant de manera conjunta l'enclavament de Mesina. Finalment, Roma va repelir el lloc, #lo que va supondre que Hierón desistira, trencant la seua aliança en Cartago i negociant en Roma. El final d'este conflicte local no només no va posar fi a la lluita entre les dos potències, sino que va servir per a la seua recrudecimiento.

La base cartaginesa d'Agrigentum va ser presa per Roma en l'any 261 a C. i en l'any 260 a C. varen véncer als cartaginenses en Mylae.

Els romans havien conseguit crear una poderosa flota que els va conferir supremacia naval. No obstant, Roma va sofrir una important derrota quan varen atacar Cartago en forma directa. Despuix de véncer als cartaginenses en Palermo, en l'any (251 a C.), varen ser derrotats en Drépano (249 a C.).

Els romans varen enfortir la seua flota, diezmada per derrotes i tempestats, i en l'any 241 a C. varen conseguir el triumfo definitiu en la costa occidental de Sicília, en les illes Egadas, despuix de la que es va firmar el tractat de Lutacio. El tractat va rebre el seu nom en ser cridat aixina Cayo Lutacio Cátulo, impulsor de l'acort. Dit tractat va supondre dures conseqüències per als cartagineses: devolució de presoners, l'evacuació de l'illa de Sicília i l'abonament d'una quantiosa indemnisació. Aixina va terminar la primera guerra púnica.

Aprofitant els romans un tumult entre els propis cartagineses, en l'any 238 a C., es varen apoderar de Cerdenya i després de Còrsega. Per a fer front a les seues pèrdues, els cartagineses varen intentar estendre els seus dominis cap a Hispania, establint un acort en Roma per a realisar les seues conquistes al sur del ric Ebre. Es varen succeir en el mando de les tropes cartaginesas Amílcar Barca, Asdrúbal i finalment Aníbal, en l'any 221 a C., qui va atacar la ciutat de Sagunt, ubicada en la zona acordada, pero aliada de Roma. Despuix de rebujar als emissaris romans, que demanaven la seua rendició, els cartagineses i romans es varen enfrontar novament.

Aníbal es va dirigir cap a Itàlia per a lluitar contra els romans, va creuar els Alps, conseguint el respal dels gals, que habitaven la planura del Po, conseguint véncer als romans en les màrgens del Ticino i del Trebia, i en l'any 216 a C. la batalla de Cannas (Apulia), va consagrar als cartagineses com triunfantes sobre Roma que va perdre aproximadament 30 000 hòmens. No obstant, i a pesar del respal que Aníbal va rebre de Filipo V de Macedònia i del rei de Siracusa, l'estratega romà Fabio Màxim va idear el pla d'una guerra de desgast, evitant les batalles obertes.

Poc temps despuix els romans varen véncer en Capua i després en Siracusa i en Hispania, els germans Escipiones varen derrotar a Asdrúbal, i després varen recuperar Sagunt (214 a C.), encara que varen ser derrotats els Escipiones i morts en l'any 211 a C. En l'any 209, Escipión l'Africà va prendre Qart Hadasht (l'actual Cartagena), va triumfar en Baecula. Asdrúbal va anar definitivament derrotat per Nerón quan es dirigia a Umbría per a unir-se a Aníbal, qui es va retirar a Àfrica, lloc que va abandonar per a dirigir-se a Cartago, a on l'eixèrcit a càrrec de Publio Escipión intentava impondre's. La batalla de Zama, en l'any 202 a C. va significar la victòria definitiva de Roma, a on Cartago va ser condenada econòmicament, veent-se privada de la seua flota i confinada a un àrea restringida. Est és el fi de la segona guerra púnica. La tercera guerra púnica va ser realisada per motius econòmics, ya que Cartago, a pesar de la seua derrota, era una gran competència en el comerç del Mediterràneu.

Aprofitant que els cartagineses varen respondre davant l'assalt d'Horòscop en el seu defensa, pero com no podien fer-ho sense permís romà, varen decidir atacar. Els cartagineses varen tractar de descomprimir el conflicte condenant a mort al cap militar Asdrúbal i als seus hòmens, i brindant a Roma les seues excuses, pero va ser inútil, despuix de la qual cosa varen decidir rendir-se. Cartago va rebre l'orde de ser destruïda, pero els habitants es varen reorganisar a les órdens de Asdrúbal a qui se li havia concedit un armistici a la seua condena a mort, i varen conseguir resistir el lloc romà, fins que el net adoptiu de Escipión l'Africà, Publio Cornelio Escipión Emiliano, en l'any 147 a C. va conseguir rodejar completament la ciutat, que va començar a sofrir el desproveïment. En l'any 146 a C. els romans varen conseguir entrar a la ciutat, entaulant-se una lluita encarniçada de sis dies, a on varen véncer els romans i la ciutat va ser destruïda, sent est el final de la tercera guerra púnica.

Al final de les guerres púnicas (cridades aixina per ser la denominació que els romans donaven als cartagineses, poble d'orige fenicio) les illes de Sicília, Cerdenya i Còrsega, el nort d'Àfrica, i el sur i l'est d'Espanya es varen convertir en províncies romanes.

La principal causa de les guerres púnicas va ser el conflicte d'interessos entre l'Imperi Cartaginense i la per llavors República de Roma, en plena expansió i camí de convertir-se en el vast imperi en que es va convertir.

Antecedents

Al seu inici en l'any 264 a C., Cartago estava ubicada en la costa de la moderna Tunis, en el nort d'Àfrica, fundada pels fenicios en el IX Era una poderosa ciutat-Estat en un gran imperi comercial basat en les seues colónies exteriors, i exceptuant a Roma, el més poderós estat del Mediterràneu occidental. La armada de Cartago no tenia rival en l'época, pero la seua eixèrcit permanent en terra no era massa potent; Cartago no era un estat conquistador, sino comercial, per #lo que no necessitava grans contingents de soldats més que en els moments puntuals en que es trobara en guerra. Ademés, solia confiar en l'us lliberal de mercenaris per a complementar (o inclús formar casi per complet) dites forces, contractats gràcies a les considerables riquees procedents del comerç, la base de la seua economia.

Els interessos d'este imperi comercial es varen trobar en oposició, en els de la floreciente República de Roma, que es trobava en plena expansió. Fundada en el VIII, la primitiva ciutat-Estat, convertida en una república l'any 509 a C., ya controlava la totalitat de la península itálica, i dirigia ara els seus ulls cap a lo que eren les llínees naturals d'expansió per terra, Sicília, en el sur, i la Galia Transalpina, en el nort. Les causes de l'expansionisme romà deuen buscar-se en l'assunció d'una política imperialista per part del patriciado romà, en l'intenció de mitigar les tensions socials presents des dels mateixos inicis de la República i que en paraules de Diego Penya i Javier Martínez-Pinna va dur a l'aristocràcia romana a posar les seues ambicions en l'exterior i a convertir la ciutat-estat en un imperi feroç i desmesurat que va durar mentres hi havia terres fèrtils que conquistar, pero que va colapsar en les seues pròpies contradiccions una volta que va aplegar al llímit geogràfic de les mateixes... les guerres púnicas s'emmarquen en este lapsus de temps en el que Roma és un imperi incipient, a on escomença a conquistar i a repartir el botí entre la seua ciutadania.

Encara que en una armada menys numerosa i en menys experiència, la seua eixèrcit permanent era ya la força de combat terrestre més potent de la seua época, ben entrenat, equipat i en vasta experiència militar despuix dels dos sigles de lluites intermitents que varen precedir la conquista dels seus territoris italians.Tan pronte com Roma va finalisar la seua conquista va iniciar l'expansió cap al nort i el sur, #lo que va dur inevitablement el conflicte en Cartago, que de sobte va vore amenaçada la seua influència en el Mediterràneu, vital per a mantindre el seu imperi comercial. Roma i Cartago es varen enfrontar per tres voltes, en els conflictes posteriorment coneguts com les guerres púnicas, entre el 264 a C. i el 146 a C. La victòria final de la República de Roma va supondre la desaparició de Cartago i l'anexió de les seues colónies i ciutats, #lo que va convertir al vencedor en la nació més poderosa d'Europa i el Mediterràneu, iniciant una hegemonia que mantindria fins a la divisió del Imperi per Diocleciano el 286.

Primera guerra púnica (264-241 a. C.)

Artícul principal → Primera guerra púnica.

Les primeres fases de la guerra varen consistir en batalles terrestres, en Sicília i el nort d'Àfrica, pero a mida que va alvançar el conflicte es va convertir en una guerra eminentment naval. El conflicte va ser costós per a abdós bandos, pero Roma es va alçar en la victòria: va conquistar l'illa de Sicília, obligant ademés a la derrotada Cartago a pagar un quantiós tribut. El resultat de la guerra va desestabilisar tant a Cartago que Roma li va arrebatar Còrsega i Cerdenya sense a penes esforce uns anys despuix, quan la primera es va vore arrastrada a la guerra dels Mercenaris.

La primera guerra entre Roma i Cartago va escomençar com un conflicte local en Sicília entre Siracusa, liderada per Hierón II, i Mesina, controlada pels Mamertinos. Estos eren un grup de mercenaris de la Campània que l'any 289 a C., en quedar-se sense treball despuix de la mort del seu últim patró, Agatocles de Siracusa, havien pres a traïció el poble grec de Mesina, convertint-se en els seus dirigents despuix de massacrar a la majoria de la població, apropiar-se de totes les propietats, i expulsar als supervivents varons, quedant-se en les dònes a la força.

Durant les dos décades i mija que va durar el seu domini, els Mamertinos es varen dedicar a la pirateria, tant per terra com per mar, i varen convertir el poble de Mesina en una base permanent per a les seues contínues expedicions de saqueig per Sicília i les seues costes. A partir de el 270 a C. Hierón II els va plantar cara, i per a el 265 a C. l'eixèrcit ciutadà de Siracusa havia conseguit sitiar Mesina despuix de véncer als Mamertinos en repetides ocasions. Veent-se en mala situació, estos varen cometre l'últim error de les seues vides en requerir l'ajuda de la armada de Cartago, per a després traïcionar-los solicitant ajuda al Senat romà per a defendre's de la «agressió cartaginesa». La República de Roma va respondre enviant una guarnició armada en la finalitat d'assegurar Mesina, i llavors els enfurits cartagineses, liderats per Amílcar Barca varen decidir ajudar militarment a Siracusa. En abdós potències involucrades en el conflicte local, este pronte es va convertir en una guerra a gran escala entre Roma i Cartago pel control de Sicília.

Despuix de l'estrepitosa derrota en Agrigent, els líders cartagineses varen decidir evitar les confrontacions directes en terra en les legions romanes, concentrant-se en l'mar. La armada de Cartago era superior a la armada romana en tots els aspectes: les seues tripulacions tenien més experiència en la guerra naval de l'época, era més numerosa, i disponia de millors alvanços tècnics, ya que les seues naus eren més ràpides i maniobrables. Batalles com la de les Illes Eolias són un bon eixemple d'eixa diferència inicial.

No obstant la reacció romana no es va fer esperar; la república va conseguir plans detallats i informació de primera mà dels mijos de fabricació naval usats per Cartago i va procedir a bolcar tota la seua capacitat de producció en la construcció d'una nova armada. En menys de dos mesos, els romans tenien ya una flota de més de 100 naus. La producció va proseguir a un ritme tan accelerat, que pronte la ventaja numèrica dels cartagineses, obligats a mantindre les seues flotes separades per a defendre les seues àmplies rutes comercials, es va reduir al mínim.

També es varen introduir millores tècniques: sabedors de que no podien superar a les naus cartaginesas en velocitat, els romans varen incorporar una espècie de pont de sege en la proa dels seus bucs, el corvus (‘cuervo’). Este es tendia sobre naus enemigues adjacents, en lo que podien ser abordades per legionaris completament armats i acorazar, capaços de massacrar a la tripulació enemiga i capturar la nau. Fins a llavors, les batalles navals incloïen molt poques accions d'abordage; la tàctica principal consistia en envestir a l'enemic en el ariet incorporat en la proa de la majoria de les trirremes. D'aplegar-se a la lluita cos a cos, esta se solia realisar entre tripulacions de mariners i remeros, en armadures llaugeres i armes curtes. Els romans varen incorporar a la lluita l'us del seu excelent infanteria pesada, permetent-los l'us també en la mar d'una de les seues majors ventages estratègiques, que fins a llavors solament havia pogut ser amprada en terra, reduint la ventaja tàctica de la flota cartaginesa (a partir de llavors es va fer molt més perillós acostar-se a un barco romà). No obstant, el corvus era un artilugio pesat, en els seus propis perills, i el seu us va ser quedant obsolet a mida que la flota romana va ser guanyant experiència.

Exceptuant la desastrosa derrota de la batalla dels Plans del Bagradas en Àfrica, i les batalles navals de les Illes Eolias i Drépano, la primera guerra púnica va ser una cadena casi ininterrompuda de victòries romanes. Finalment, l'any 241 a C., Cartago va firmar un tractat de pau en Roma, cedint-li el control absolut de Sicília. Els anys posteriors a la primera guerra púnica varen ser aprofitats per Cartago per a millorar les seues finances i expandir el seu imperi colonial en Hispania (nom genèric dau en l'época a la península ibèrica, les actuals Espanya i Portugal) baixe el liderage de la família Barca. Durant eixa época l'atenció de Roma es va concentrar principalment en les Guerres Ilíricas. No obstant, en finalisar esta, va proseguir la seua expansió, iniciant una diplomàcia agressiva en Hispania que incloïa aliances en enemics locals de Cartago.

Finalment, l'any 219 a C., Aníbal Barca, fill d'Amílcar Barca, va atacar Sagunt, ciutat aliada de Roma, iniciant en això la segona guerra púnica.

Guerra dels Mercenaris

Artícul principal → Guerra dels Mercenaris.

En l'any 240 a C., les tropes mercenàries de Cartago es varen rebelar. Aprofitant l'oportunitat, Roma va arrebatar als cartagineses les illes de Còrsega i Cerdenya en el 238 a C. A partir de llavors, els romans varen usar el terme Mare Nostrum (La nostra Mar) per a referir-se al mar Mediterrànea, eixercint el control efectiu del mateix. La armada romana podia evitar invasions amfíbies en el seu territori, controlar les rutes comercials i invadir atres costes durant tres anys i quatre mesos que la Guerra dels Mercenaris va estar vigent. Despuix de ser nomenats generalés, Matón i Spendios varen enviar missives a les ciutats tributàries de Cartago, incitant-les a desfer-se del jou púnico i unir-se a ells en el conflicte. Sofrint els gravosos tributs que varen caure sobre elles despuix de la desastrosa guerra en Roma, varen accedir fàcilment a les peticions dels mercenaris, #lo que va convertir la gresca original en un alçament nacional. Només dos ciutats es varen mantindre lleals: Bizerta i Útica.

Batalla de la Serra

Artícul principal → Batalla de la Serra.

Matón va permanéixer en la ciutat de Tunis, mentres Spendios, Autarito i l'africà Albarzer movilisaven un eixèrcit de cinquanta mil hòmens per a enfrontar-se a Amílcar (239 a C.), pràcticament en la seua totalitat africans. Hostigándolos en camp obert i erosionant el seu eixèrcit en accions puntuals de gran habilitat, Amílcar els va conduir cap al desfiladero conegut com la Serra. Els rebels, que buscaven sempre alluntar-se del pla i ocupar els tossals i montanyes, havien caigut en la seua pròpia trampa.

Despuix de sitiar durant dies la boca del desfiladero, bloquejant el restant d'eixides per mig de foss i trincheras, els mercenaris varen amenaçar als seus caps, veent que els reforços de Tunis no aplegaven i la fam era cada volta més apressant.

Els líders rebels varen pactar llavors en Amílcar, entregant-se els oficialés més importants. Entre estos es trobaven Autarito, Albarzer i Spendios. Creent haver segut traïcionats, els soldats varen atacar llavors, i varen ser massacrats per l'eixèrcit de Amílcar. Es diu que varen morir més de quaranta mil (pràcticament la totalitat de l'eixèrcit rebel).

El lloc de Tunis

Artícul principal → Sitie de Tunis.

La derrota de les tropes africanes va fer que moltes ciutats retornaren al bando cartaginés. Amo de les planures i en les ciutats africanes del seu costat, Amílcar es va dirigir a Tunis, posant la ciutat baix sege.

El contingent de Aníbal va posar sege al costat de Tunis que mirava a Cartago, mentres Amílcar es va emplaçar en el costat opost. Una volta establit el lloc, els líders rebels varen ser crucificados a la vista dels murs de la ciutat.

Matón va eixir llavors de la ciutat atacant el campament de Aníbal, que va ser capturat viu pel libio. Llavors, despenjant el cos de Spendios, va penjar al cartaginés en el seu lloc, degollant als seus oficials als peus de la creu.

Amílcar va aplegar tart a socórrer a Aníbal, i la derrota va provocar la tornada d'Hannón des de Cartago, al mando dels últims hòmens en edat adulta capaces de portar armes que quedaven en la metròpoli. Despuix de vàries reunions, els generals varen oblidar les seues diferències i varen actuar de forma conjunta per a acabar en Matón, que va passar a la defensiva.

Els generals púnicos varen tendir emboscades a l'africà prop de les últimes ciutats que permaneixien en el bando rebel, com Leptis Magna, al surest. Finalment, acossat en tots els fronts, Matón va resoldre donar batalla campal a l'enemic.

Existix poca informació sobre esta batalla, encara que se sap que la victòria es va decantar del costat cartaginés. Matón va ser capturat viu, i el restant de ciutats que permaneixien en el bando rebel es varen rendir a Cartago, Tunis inclosa.

Segona guerra púnica (218-201 a. C.)

Artícul principal → Segona guerra púnica.

Plantilla:Campanya Batalles de Aníbal La segona guerra púnica (218 a. C.-201 a C.) és la més coneguda de les tres, per produir-se durant ella la famosa expedició militar d'Aníbal contra Roma creuant els Alps. En la segona guerra púnica destaquen les victòries cartaginesas en la batalla del Llac Trasimeno i la batalla de Cannas i la victòries romanes en la batalla de Cartago Nova (Qart Hadasht en cartaginés) i la batalla de Zama (la qual va donar la victòria final a Roma en la guerra)

Partint des de l'actual Cartagena, en el sur d'Hispania, Aníbal va conduir al seu eixèrcit cap al nort, fins a la ciutat de Sagunt, davant l'atac, esta ciutat va demanar ajuda a Roma en virtut d'un pacte que havia segut firmat anteriorment. Roma va exigir a Aníbal que deixara el lloc de la ciutat pero este es va negar, #lo que va provocar l'inici de la segona guerra púnica. Aníbal es va alvançar als eixèrcits enviats per Roma a la península ibèrica i va creuar els Alps, invadint per primera volta la península itálica des del nort; va derrotar a totes les forces que la República de Roma va llançar en contra seua en les batalles de Tesino, Trebia, Trasimeno i Cannas, a on varen ser derrotats 2 eixèrcits consulars sancers. Aníbal es va mantindre en el seu eixèrcit en Itàlia durant setze anys pero no va ser capaç de posar Roma baix sege per no dispondre de suficients tropes, ya que el creuament dels Alps i les batalles posteriors varen supondre la pèrdua de gran part de les seues soldats i elefants de guerra. Per la seua banda, la República de Roma, no conseguia expulsar-li d'Itàlia, degut principalment a que no s'enfrontava solament contra Cartago, sino també contra el rei Filipo V de Macedònia. Açò va provocar un estat de perill constant en la península itálica per a Roma, per la pèrdua contínua de legions per les seues derrotes contra Aníbal. Va combatre contra esta també en Hispania i Sicília, i ademés va lliurar la primera guerra macedónica en Grècia. La República va eixir triunfante en tots els teatres en els que va combatre gràcies a l'expulsió de Cartago de Hispania per obra del jove general romà Publio Cornelio Escipión l'Africà. La situació d'estancament en Itàlia va ser finalment resolta despuix de la victòria en Hispania, la qual cosa va provocar el trasllat de la guerra a Àfrica, en la finalitat de sitiar la pròpia Cartago, no sense abans per passar per Sicília a on Escipión l'Africà com a cònsul formaria el seu eixèrcit prenent els despojos de les legions de Cannas. Quan va estar llest Escipión passaria al nort d'Àfrica a on formaria una aliança en el príncip númida Masinisa el qual estava enfrontat al rei numada Sifax, aliat de Cartago, dotant als eixèrcits proconsulares de Escipión de la valiosa cavalleria númida. La gravetat de l'amenaça romana va obligar a Aníbal a tornar a tota pressa a la seua ciutat, sent finalment derrotat per primera volta en la batalla de Zama per Escipión l'Africà (qui va rebre este sobrenom per la seua victòria). La derrota va supondre el fi de la guerra, i Cartago va vore llimitades les seues possessions territorials la pròpia ciutat, perdent totes les seues colónies comercials.

Durant la segona guerra púnica es va combatre en tres teatres principals: Itàlia, a on Aníbal va véncer a les legions romanes de forma continuada; Hispania, a on Asdrúbal Barca, germà menor de Aníbal, va defendre les ciutats colonials cartaginesas front als germans Escipión, Publio i Cneo (pare i tio de Escipión Africà respectivament) fins que va ser obligat a retirar-se cap a Itàlia pels alvanços de Roma ya en Escipión Africà; i Sicília, a on els romans varen mantindre sempre la seua supremacia militar front als intents cartagineses de recuperar l'illa. Encara que podria considerar-se Àfrica com un quart teatre d'operacions, les accions allí no varen tindre suficient extensió en el temps ni geogràficament per a acceptar-ho com tal ya que solament es batallarà ací quan la guerra en atres fronts ya haja terminat.

La guerra es va iniciar despuix del sege i conquista de Sagunt per part de Aníbal, que va supondre el casus belli que va permetre a Roma declarar la guerra a Cartago. Aníbal considerava que la superior capacitat de producció romana els donava ventaja en qualsevol enfrontament prolongat, per #lo que la guerra devia resoldre's quant abans millor. L'única forma de conseguir-ho era duent al seu eixèrcit a la península itálica i conquistar Roma, o en el seu defecte, causar-los tantes destrosses com per a obligar al Senat de Roma a pactar la rendició. Pero des del final de la primera guerra púnica, el mar Mediterrànea estava controlat casi completament per la armada romana, de modo que l'eixèrcit no podia traslladar-se per mar. Aixina que Aníbal, per a sorpresa de propis i estranys, va decidir dur a l'eixèrcit per terra, creuant els Alps. El passe dels Alps en hivern per l'eixèrcit de Aníbal va ser considerat en el seu dia un ardit militar sobreixent, a pesar de que hui en dia es dubta si el factor sorpresa va ser suficientment valiós per totes les baixes que va sofrir mentres ho creuava, perdent a casi tots els seus elefants.

Aníbal va entrar en Itàlia al mando d'un eixèrcit cartaginés reforçat en infanteria gala i hispana, cavalleria númida, i uns atres mercenaris, aixina com trentasset elefants. Va esclafar de forma contundent a totes les forces que els romans li varen opondre, especialment en les batalles del Trebia, del llac Trasimeno i de Cannas. Pero la falta d'efectius i maquinària de sege li va impedir conquistar la ciutat de Roma, en lo que li va anar impossible assestar el colp crucial en el que esperava acabar la guerra.

Aníbal ya era conscient d'eixa possibilitat des d'abans inclús d'iniciar l'assalt sobre Itàlia, i havia decidit que, de produir-se, es dedicaria a assolar la península, en l'esperança de conseguir que els aliats locals de Roma canviaren de bando. No obstant, a pesar dels seus trements èxits, no va conseguir el seu objectiu: els aliats de la República en la seua gran majoria es varen mantindre fidels, en l'excepció d'algunes ciutats-estat del sur. De la mateixa manera, la República es va mantindre imperturbable a la presència de l'invencible eixèrcit de Aníbal en les seues proximitats.

Un factor determinant sense dubte va ser la falta de reforços rebuts; s'ha argumentat en moltes ocasions que, de tindre soldats en cantitat suficient, Aníbal podria haver intentat l'assalt directe sobre Roma a pesar de la falta d'armament de sege. No obstant, i a pesar de les seues moltes súpliques en eixe sentit, Cartago solament va manar reforços a l'eixèrcit de Hispania. L'incapacitat de finalisar el conflicte de forma decisiva va abocar a Cartago a una guerra de llarga duració que el propi Aníbal havia predit que no podrien guanyar.

Per la seua banda, en Roma prevalia l'idea de que, mentres estiguera en Itàlia en suficients forces, Aníbal era invencible. De modo que, a la vista de l'incapacitat de Aníbal de conquistar la ciutat, es va decidir concentrar els esforços en l'exterior: Hispania i Grècia, a on s'estava lliurant ya la primera guerra macedónica. Seguint la mateixa idea de Aníbal de dur la guerra a l'enemic, els romans varen desembarcar un gran eixèrcit en Hispania en el que amenaçar les possessions cartaginesas en la zona i tallar qualsevol possible ruta de suministrament a Aníbal. El jove comandant Escipión l'Africà, que ya s'havia enfrontat en les forces de Aníbal en Itàlia, va conseguir despuix de varis enfrontaments véncer a les tropes cartaginesas en Hispania liderades per Asdrúbal Barca i obligar-les a retrocedir. Asdrúbal, sabedor de que el seu germà no podia realisar l'assalt final sobre Roma per la falta d'efectius, i preveent que la situació en Hispania aniria empijorant progressivament, va decidir intentar unir el seu eixèrcit mercenari en el de Aníbal en Itàlia, per #lo que va abandonar Hispania i va creuar també els Alps seguint els seus passos. Asdrúbal va entrar en Itàlia pel vall del Po. Allí li estava esperant Cayo Claudio Nerón al mando d'un gran eixèrcit romà: l'idea de tindre un atre gran eixèrcit cartaginés en el seu sol va causar terror en Roma, i varen decidir opondre-li totes les forces disponibles.

L'enfrontament consegüent va ser conegut com batalla del Metauro. El comandant romà, sabedor de la necessitat de destruir el nou eixèrcit cartaginés a qualsevol preu, va conseguir rodejar-ho despuix de sacrificar a 700 dels seus millors hòmens en una maniobra de distracció. Asdrúbal, sabent-se perdut, es va tirar sobre les llínees romanes, preferint la mort a ser capturat. Els romans varen tirar el seu cap al campament del seu germà Aníbal poc despuix, qui procediria a retirar-se cap a les montanyes. En els setze anys que va passar en Itàlia, est va ser l'únic intent de reforçar al seu eixèrcit, vesprada i mal. Mentrestant, en Hispania, Escipión va capturar casi sense oposició el restant de ciutats cartaginesas, finalisant el domini cartaginés en la península, i va escomençar a preparar l'invasió de la pròpia Cartago.

Davant esta amenaça directa, Aníbal va rebre l'orde d'abandonar l'eixèrcit d'Itàlia i tornar a tota pressa a Cartago a preparar la defensa i enfrontar-se a Escipión. No obstant, va sofrir una derrota decisiva en la batalla de Zama l'any 202 a C. Cartago va demanar la pau, i les condicions romanes varen ser terribles: totes les colónies cartaginesas varen ser entregades a Roma, va rebre l'obligació d'entregar a Roma una quantiosa indemnisació, i se li va prohibir tornar a tindre unes forces armades o reclutar mercenaris més que en cantitats testimonials, passant a dependre de Roma per a qualsevol tema relacionat en la seua pròpia defensa. Despuix d'açò Cartago mai més tornaria a ser una potència i seria independent mentres Roma estiguera interessada.

Aníbal va prendre part activa en la reconstrucció de Cartago, pero la seua llarga temporada de liderage i els seus èxits li havien granjear numerosos enemics entre el seu propi poble. Els seus oponents es varen unir en una sola facció i varen protestar front a Roma, obligant-li a fugir a Àsia Menor en l'any 195 a C., sent les seues propietats i les de la seua família confiscades per l'èlit dirigent cartaginesa. En l'est, Aníbal va servir a varis reis locals com assessor militar, generalment en enfrontaments en Roma. Va servir en eixes funcions en la cort del Imperi seléucida fugint despuix de la batalla de Magnesia en saber que Antíoco III Megues pretenia entregar-li als romans per a congraciarse en ells. Perseguit, Aníbal va acabar suïcidant-se en el 183 a C. per a evitar el seu captura per agents romans.

Tercera guerra púnica (149-146 a. C.)

Artícul principal → Tercera guerra púnica.

Plantilla:Campanyes de la tercera guerra púnica La cridada tercera guerra púnica (149 a. C.-146 a C.) comprén casi en exclusiva la batalla de Cartago, una operació de sege de llarga duració que va acabar en el saqueig i la destrucció completa de la ciutat de Cartago. Les causes de la guerra varen ser, per un costat, el creixent sentiment anti-romà en Hispania i Grècia, i per l'atre, el visible resorgir del poder militar cartaginés, reduït artificialment per Roma despuix de la segona guerra púnica.

Obligada a un eixèrcit purament nominal per les condicions del tractat de pau en Roma, Cartago sofria regularment incursions de saqueig des de la veïna Numidia, les quals, a raïl del mateix tractat, eren arbitrades pel Senat romà, qui solia favorir a esta en la majoria de les seues resolucions. Despuix de soportar esta situació durant casi cinquanta anys, Cartago va conseguir pagar totes les indemnisacions de guerra que li devia a Roma, despuix de la qual cosa va comunicar públicament que deixava de considerar-se lligada a les restriccions del tractat, en contra de l'opinió de Roma. Va organisar un eixèrcit per a resistir a la següent incursió númida, encara que va perdre, #lo que li va supondre el pagament de més indemnisacions (esta volta a Numidia).

Alarmats per este rebrot de militarisme cartaginés, i tement el resorgir del major campeó de la causa anti-romana, molts romans advocaven per la seua destrucció completa a modo preventiu. Catón el Vell, a qui també disgustaven les mostres públiques de opulencia que es feyen en la ciutat, despuix de ser testic del resorgir del vell enemic en un viage a Cartago, solia acabar tots els seus discursos en el senat, sense importar com fora el tema, en la frase:

Ceterum censeo Carthaginem esse delendam («És més, crec que Cartago deu ser destruïda»)

Durant l'any 149 a C., Roma va realisar una série de reclamacions, a cual més exigent, en la clara intenció d'espentar a Cartago a una guerra oberta, proporcionant un casus belli que esgrimir davant el restant del món antic. Despuix d'exigir l'entrega de 300 fills de la noblea cartaginesa com a rehens, es va demandar que la ciutat fora demolida i traslladada a un atre punt més cap a l'interior d'Àfrica, llunt de la costa. Eixa va ser la gota que va caramullar el got de la paciència cartaginesa. Es varen negar a acceptar tal demanda, i Roma va declarar l'inici de la tercera guerra púnica. La població de Cartago, que fins al moment havia confiat principalment en l'us de mercenaris, va tindre que prendre una part molt més activa en la defensa de la ciutat. Es varen fabricar mils d'armes improvisades en un curt espai de temps, aplegant-se inclús a amprar pèl de les dònes cartaginesas per a trenar cordes de catapulta, en lo que es va conseguir rebujar l'atac inicial romà.

Una segona ofensiva, liderada per Publio Cornelio Escipión Emiliano, va acabar despuix d'un sege de tres anys de duració en el que finalment els romans varen conseguir trencar les muralles de la ciutat, la varen saquejar, i varen procedir a cremar-la per complet fins als seus fonaments. Els habitants supervivents varen ser venuts com esclaus, i Cartago va deixar d'existir fins que César Augusto la reconstruïra com a colónia per a veterans, un sigle més vesprada.

Vore també

• Armada romana
• Eixèrcit romà
• Eixèrcit de Cartago
• Flota cartaginesa
• Guerres mèdiques
• Tractats entre Roma i Cartago

Bibliografia

• Hans Delbrück; Warfare in Antiquity; 1920; ISBN 0-8032-9199-X (anglés).
• Theodore Ayrault Dodge; Hannibal: A History of the Art of War among the Carthaginians and Romans down to the Battle of Pydna, 168 B. C., with a Detailed Account of the Second Punic War; 1891; ISBN 0-306-81362-9 (anglés).

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Guerres púnicas.
• Portal temàtic centrat en història antiga de la Biblioteca Virtual Cervantes
• Orige, causes, antecedents i desenroll de les guerres púnicas.
• Recursos educatius del Ministeri d'Educació i Ciència d'Espanya relatius a les guerres púnicas en Iberia
• Smith, William (editor); Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, Boston, (1867) (anglés)
  • Tom I
  • Tom II
  • Tom III
• Apiano; Guerres Estrangeres (edició de Horace White)
  • Les guerres en Hispania
  • La guerra de Aníbal
  • Les guerres púnicas
• Polibio de Megalópolis; Història Universal Baixe la República Romana en imperivm.org
  • Tom I
  • Tom II
  • Tom III
• Plantilla:Gutenberg

• Les guerres en Hispania i la seua importància per a la carrera militar de Aníbal, de Escipión l'Africà, de Mario, de Cn. Pompeyo, de Sertorio, de Afranio, de Terencio Varrón, de Juliol César i d'Augusto. PDF en la Biblioteca Virtual Cervantes.