Fenicia

Fenicia (en fenicio 𐤊𐤍𐤏𐤍, kanaʿan) és el nom d'una antiga regió d'Orient Pròxim, breçol de la civilisació púnica, que s'estenia a lo llarc del Alce mediterràneu, en la costa oriental del mar Mediterrànea.

El seu territori comprenia des de la desembocadura del riu Orontes al nort, fins a la baïa de Haifa al sur, principalment en l'actual Líban i parts de la costa de Síria, una regió denominada antigament Canaán, en la denominació de la qual s'engloba molt a sovint en les fonts.

Història

Poblada des de principis de el Plantilla:AC per semitas cananeos, la Fenicia històrica s'estenia sobre una estreta franja costera de 40 km, des del Mont Carmelo fins a Ugarit (uns 300 km). El territori, montanyós i poc apte per a l'agricultura (encara que es varen esforçar per traure-li profit) va orientar als seus habitants cap a les activitats marítimes. En més raó la mar se li va impondre a este poble, en quedar dividit en menudes ciutats estat separades per espolones rocosos, puix el cabotaje era millor que les vies terrestres per al contacte entre les ciutats, que s'escalonaven des d'Acre i Tir, per Sidón i Biblos, fins a Llaurats i Ugarit. Fenicia, en ser un estret pas entre la mar i el desert siri, en contacte al sur, a través de Canaán i del Sinaí en Egipte, i al nort, a través del Éufrates, en la Mesopotamia i el Àsia Menor, estava destinada a ser un ric encreuament comercial, codiciada pels grans imperis veïns.

Poble fenicio

El nom ètnic que s'otorgaven els fenicios a sí mateixos era 𐤊𐤍𐤏𐤍𐤉 (kenaʿani, «canaaneos») o 𐤁𐤍 𐤊𐤍𐤏𐤍 (bin kenaʿan, «fills de Canaán»), que coincidix en el poble cananeo citat en la Bíblia. Els grecs els varen cridar Φοίνικες (phoínikes, «rojos, púrpures»), molt provablement per les apreciades tenyides de color púrpura en que comerciaven. De phoíniks va derivar el terme «fenicio», que s'aplica més be als descendents dels cananeos que habitaven en la franja costera des de Dor (actual Israel) Llaurats o Arwad (actual Síria) entre el XIII a. C. i la conquista musulmana. No obstant, segons Krahmalkov, el terme phoíniks pot fàcilment ser una etimologia popular derivada del etnónimo pōnīm, gentilici de pūt. Segons ell, este terme denominava estrictament a la regió costera de Canaán, i molts dels pobles fenicios ho utilisaven com a sinònim. De pōnīm derivarien també les formes llatines poenus i punicus.

La cultura fenicia és una civilisació antiga que no va deixar fermes chafades físiques de la seua existència. El seu lloc geogràfic en l'història és l'actual Líban, i el creiximent desproporcionado de les ciutats aixina com els freqüents enfrontaments bèlics del passat han dificultat la troballa de restants que revelen la seua cultura material. No obstant, a diferència d'unes atres, va deixar un important llegat cultural a les civilisacions posteriors: principis comercials i el alfabet.

Segons Heródoto, els fenicios migraron des de les costes del Golf Pèrsic (cridat mar Eritreo en la seua Història) para després assentar-se definitivament en la regió que posteriorment es va conéixer com Fenicia.

Economia

Agricultura i explotació forestal

Si be la geografia de la regió era accidentada, els fenicios varen aprofitar al màxim les possibilitats del sol per a l'explotació agrícola i varen cultivar inclús en les ales de les montanyes. Eren coneguts els seus boscs de cedres del Líban.

Va vindre fenicio

Artícul principal → Va vindre fenicio.

Els fenicios varen ser un dels primers pobles antics en tindre un important efecte sobre la història del vi. A través del contacte i el comerç varen difondre el seu coneiximent de la viticultura i la producció de vi i varen propagar varietats antigues de vinya. Varen introduir o varen animar l'expansió de la viticultura i la producció de vi en varis països que seguixen elaborant varietats aptes per al mercat internacional, com el Líban, Argèlia, Tunis, Egipte, Grècia, Itàlia, Espanya o Portugal. Encara que varen poder eixercir un efecte indirecte en l'expansió de la viticultura en França, a sovint es confonen en els grecs foceos, que varen fundar la colónia viticultora de Massilia (Marsella) en el 600 a. C. i varen dur la producció de va vindre terra adins.

Indústria

La ceràmica fenicia va ser molt utilisada, comercialisada i distribuïda aixina com els objectes de vidre coloreado i els teixits de llana teñir en púrpura de Tir, un colorant que extreen d'un molusc (el múrice, del gènero Murex, i el nom del qual en grec —phoinikes, derivat de phoinos: "roig sanc"— identificava tant a la tenyida com al poble que ho comercialisava).

Els fenicios varen desenrollar una indústria d'artículs de lux molt solicitats en l'época i de gran valor comercial, com a joyes, objectes de pasta vítrea, marfil i bronze, pedres semipreciosas, perfums i cosmètics, entre uns atres.

Comerç i navegació

El comerç era la seua activitat principal per la seua ubicació geogràfica. Consistia inicialment en l'intercanvi en forma de trueque dels productes elaborats en Fenicia per les mercaderies disponibles en atres llocs (ben atres productes manufacturados —especialment de les civilisacions més desenrollades—, o be matèries primeres, com a minerals metàlics —coure i estany— o metals preciosos, especialment dels pobles més primitius d'Occident). Posteriorment, l'invenció de la moneda va permetre relacions comercials més sofisticades. No obstant, este creiximent els va despertar la necessitat de contabilisar els seus productes (inventari), #lo que els va dur a crear el primer alfabet, del com varen derivar els demés.

La necessitat del transport a llargues distàncies va estimular la construcció naval i la millora de les tècniques de navegació.

Varen ser els grans mercaders de l'antiguetat. La geografia de les seues costes, que propiciava l'instalació de ports, i la fusta dels seus boscs els brindaven els elements bàsics per a construir barcos i organisar companyies de navegació. Una d'elles va ser contractada pel rei persa Darío I en el V En certa mida varen conseguir establir una talassocràcia, o "govern de les mars", que els va permetre controlar comercialment el Mediterràneu.

Els viages fenicios varen establir nexes perdurables entre el Mediterràneu oriental i el occidental, no solament comercials sino també culturals.

Colonisació fenicia

Artícul principal → Colonisació fenicia del nort d'Àfrica.

Durant els seus llarcs viages devien abastir-se en distints punts del seu recorregut. Inclús se suponia que les llimitacions inherents a la navegació primitiva (estalvi de la navegació nocturna) impedirien singladuras molt superiors als 60 km, encara que s'ha comprovat que recorrien distàncies molt majors sense tocar port. En el temps eixes escales varen ser transformant-se en establiments permanents que permeteren l'almagasenament i el comerç estable en els pobles indígenes, que l'historiografia denomina factories o colónies, de forma similar a les colónies gregues. La colonisació fenicia va ser un fenomen comercial i poblador localisat en ports de fàcil defensa, penínsules o illes propenques a la costa, sense conquistes territorials en l'interior.

També es varen establir colónies fenicias en les proximitats d'algunes ciutats de major grau de civilisació, a on obtenien concessions, com en la ciutat egipcíaca de Menfis.

Els marins comerciants de Sidón varen crear assentaments-almagasenes amurallados. Els de Tir varen fundar cap a el IX en el nort d'Àfrica Qart Hadasht (Cartago), la posició estratègica del qual entre el Mediterràneu occidental i el Mediterràneu oriental la va convertir en la més important de totes les colónies i va terminar per acollir el centre de la civilisació púnica quan les ciutats metropolitanes de l'Alce varen ser conquistades per l'Imperi persa en el VI).

La rivalitat secular que mantenien grecs i fenicios per les rutes comercials i l'establiment de colónies va dur, també en el VI, a un enfrontament militar de gran envergadura, la batalla de Alalia VI), en la que la colónia grega focense de Alalia es va enfrontar a la flota cartaginesa, aliada en els etruscs, redefinint-se la relació de forces en la regió.

Les factories fenicias es varen escampar pràcticament per tota la ribera sur mediterrànea i les seues illes: des de Gadir, més allà del estret de Gibraltar, en l'entorn del mític regne de Tartessos i porta de les rutes del oceà Atlàntic, cap al nort —Europa— i el sur —Àfrica—, fins a les costes d'Àsia i el mar Negra.

En la costa africana són localitats de fundació fenicia Tangis, Mogador i Lixus (actual Marroc), Sidi Abdeselam del Behar —desembocadura del Riu Martín— i Kudia Tebmain —riu Emsá— (actual Argèlia), Utica —de la que es pensa que va ser la primera colónia en fundar-se, o potser la segona despuix de Gadir—, Hadramemtum, Leptis Minor, i Tapso (actual Tunis), Leptis Magna, Trípoli i Sabratha (actual Líbia).

En les illes del Mediterràneu occidental, 𐤀𐤉𐤁𐤔𐤌, ʔybšm, Ibosim (Eivissa), Nora (Nurri), Sulcis, Tharros (Sant Giovanni vaig donar Sinis), Bithia i Olbia (Cerdenya), Motia (Sicília) i Malta; en les del mediterràneu oriental Kition (Chipre).

Els fenicios varen ser el primer dels pobles colonizadores històrics de la península ibèrica. Els restants arqueològics més antics descoberts fins a l'actualitat procedixen de Malaka (Màlaga) i Gadir (Càdis), encara que varen establir colónies també en el mediterràneu peninsular, com el jaciment de Riu Real (Marbella), Els Toscanos (Vélez-Màlaga), Sexi (Almuñécar), Abdera (Adra), Cerro del Prat, Chorreras, Villaricos, Mazarrón i Guardamar de Segura. Sobre l'àrea atlàntica peninsular, són jaciments fenicios Càdis, Chiclana de la Frontera i el jaciment arqueològic de Donya Blanca en El Port de Santa María. És més discutit, sobre si es tractaven d'assentaments fenicios o ben pertanyents a Tartessos en una forta influència fenicia per l'important comerç entre abdós, llocs com per eixemple Onuba (Huelva), Abul (Alcacer do Ix) i potser Olissipo (Lisboa). Atres escales en la ruta comercial fenicia, sent d'orige prehistòric, varen poder aplegar fins a Galícia i inclús les illes britàniques al nort i a les Illes Canàries en el sur.

La fundació de la nova Qart Hadasht (Nova Cartago, l'actual Cartagena) va ser una iniciativa posterior, responent als nous criteris de la civilisació púnico-cartaginesa de el III, en l'época de les guerres púnicas contra Roma. També a eixa época pertanyen els restants púnicos de Melilla.

Colónies tirias i colónies sidonias

La major part de les colónies fenicias eren tirias (fundades per Tir). S'ha propost com una diferència en les colónies sidonias (fundades per Sidón) la divinitat tutelar: Melkart per a Tir, Astarté per a Sidón. Una atra diferència és que vàries colónies sidonias estaven establides en la ribera nort del Mediterràneu, com Temesa (prop de Nàpols), les illes de Citerea, Chipre, Creta i Rodas, o en Àsia. S'ha senyalat com a traça pròpia de les colónies sidonias en la península ibèrica els seus topònims en la terminació -ipo (Baicipo, Dipo, Acinipo, Lacipo, Iripo, Oripo, Ostipo, Sisipo, Ventipo, Olisipo). Es diu que, d'entre les colónies de Sidón, Desocupacions proporcionava marbre, Tasos, or, Milo, sofre i alum; mentres que la tenyida púrpura provenia de Citerea i Creta.

Cultura

El poble fenicio va contribuir a crear un important víncul entre les civilisacions mediterrànees i més encara entre les formes artístiques del món antic, per imitació, fusió i difusió d'elles, encara que no se li considere com a creador original d'una gran cultura pròpia.

Els fenicios utilisaven un alfabet fonètic, que els grecs varen adaptar a la seua pròpia llengua i, en el temps, va servir de model per als posteriors alfabets occidentals. Este alfabet constava de vintidós signes per a les consonants i no tenia vocals, pero va ser molt important, puix era senzill i pràctic, a diferència d'atres alfabets coetáneos que solament dominaven els escrigues i alts funcionaris despuix d'un ardu aprenentage.

La cultura fenicia va ser molt important en la seua época, pero han quedat poques chafades de la seua història. Es coneix de la seua existència, sobretot, a través dels texts d'atres pobles que varen entrar en contacte en ells, en particular els assiris, babilonios i, més vesprada, els grecs. S'estudia principalment en les ruïnes de les ciutats que varen ser colónies de Sidón o Tir, com les de Cerdenya i Andalusia i, sobretot, en les establides en l'illa de Chipre.

Art fenicio

Artícul principal → Art fenicio.

Les seues produccions varen ser més artesanals que artístiques, i en les seues escultures, ceràmicas, joyes i objectes de metal domina l'influència egipcíaca des de el X (que és la data més antiga que se sol assignar a l'art fenicio), en elements assiris, fins a aplegar a el VII No obstant, a partir de llavors predomina l'influència grega, aplegant a voltes a confondre's les seues produccions en les gregues, com es confonen les anteriors a el X en les asirias i egipcíaques.

Les formes d'arquitectura es infieren més pels dibuixos dels sagells i atres relleus que per les ruïnes dels seus edificis, encara que no falten alguns restants de peces arquitectòniques trobats en Chipre i Fenicia. Entre estos figura el capitel en volutes, inspirat en l'art oriental i que ben va poder ser l'antecessor del capitel jónico. Els temples fenicios (com el de Biblos) es distinguien per tindre el santuari sense coberta. En ell es donava cult a una pedra o betilo, que generalment consistia en un aerolito de forma cònica (com a pedra caiguda del cel) situat en mig de l'estància a la qual precedia un atri rodejat interiorment de columnes. Era també característica la forma que als sarcòfecs suntuosos de pedra donaven els fenicios sidonitas, que s'adaptava més o menys al contorn de la figura humana com els de fusta egipcíacs (sarcòfecs antropoides).

Posteriorment este art es va ser estenent a lo llarc de tota la costa mediterrànea a on els fenicios tenien influència, duent-ho a eixos llocs, ademés d'influenciar a les cultures autòctones, de lo que és un clar eixemple Tartessos, que va aplegar a tindre una important aculturación.Plantilla:Afegir referències

Lliteratura fenicia

Artícul principal → Lliteratura fenicio-púnica.

Tot sobre la lliteratura fenicia i púnica està rodejat d'un halo de misteri donats els pocs vestigis que s'han conservat: lo que es conserva és una série d'inscripcions, poques de les quals tenen caràcter netament lliterari (solament alguna narració històrica, poemes, etcétera), monedes, fragments de la "Història de Sanjuniatón" i de el "Tractat de Magón", la traducció al grec del viage d'Hannón el Navegant i el text del Poenulus de Plauto. No obstant és un fet provat que tant en Fenicia com en Cartago va haver bibliotecas i que els fenicios varen tindre una rica producció lliterària hereua del passat cananeo, de la que obres com les redactades per Filó de Biblos o Menandro de Éfeso són una part ínfima.

Alfabet

Artícul principal → Alfabet fenicio.

Els fenicios varen ser els inventors del alfabet. L'alfabet fenicio va començar com una série d'ideogramas, un conjunt de símbols que representaven animals i objectes. A estos ideogramas se'ls assignava un valor fonètic d'acort al nom, en idioma fenicio, de l'animal o objecte representat; este alfabet solament contenia consonants, vintidós en total. Era un sistema simple, #lo que va permetre la difusió del coneiximent i la cultura.

Posteriorment, el alfabet fenicio va ser adoptat i modificat pels grecs per a representar el seu idioma. Els grecs varen prendre algunes lletres de l'alfabet fenicio i els varen donar valor de vocal; per les diferències llingüístiques entre abdós idiomes (grec = indoeuropeo, fenicio = semita) també varen canviar la pronunciació d'algunes lletres, i varen agregar alguns símbols per a representar sons inexistents en fenicio. El alfabet llatí prové de l'alfabet etrusc, que va anar a la seua volta una adaptació del alfabet grec.

Els hebreus també varen adoptar l'alfabet fenicio, encara que donada la similitut de les seues llengües i la mútua influència per la seua rodalia geogràfica va haver una menor modificació que pels grecs.

ha segut en una o una atra forma la base per als alfabets llatí, grec, cirílico, àrap, i alguns estudiosos consideren que també va donar orige als abugidas del subcontinent asiàtic.

Llista d'grafema

Lletra
Nom	ʾalp	bet	gaml	delt	he	wau	zai	ḥet	ṭet	yod	kap
Significat	bou	casa	camello	porta	finestra	ham	arma	mur	roda	mà	palma (de mà)
Transliteración	ʾ	b	g	d	h	w	z	ḥ	ṭ	i	k
Valor	/ʔ/	/b/	/g/	/d/	/h/	/w/	/z/	/ħ/	/tˀ/	/j/	/k/
Unicode	𐤀	𐤁	𐤂	𐤃	𐤄	𐤅	𐤆	𐤇	𐤈	𐤉	𐤊
Lletra
Nom	lamd	mem	nun	semk	ʿain	pe	ṣade	qop	roš	šin	tau
Significat	aguijada	aigua	serp	peix	ull	boca	caçar	mona	cap	dent	marca
Transliteración	l	m	n	s	ʿ	p	ṣ	q	r	š	t
Valor	/l/	/m/	/n/	/s/	/ʕ/	/p/	/sˀ/	/q/	/r/	/ʃ/	/t/
Unicode	𐤋	𐤌	𐤍	𐤎	𐤏	𐤐	𐤑	𐤒	𐤓	𐤔	𐤕

Política

Fenicia mai va formar una entitat política unitària de caràcter nacional. El seu nom és més be una designació geogràfic-cultural i fa referència a una série de ciutats-estats sorgides paulatinament des de l'III mileni a. C., unitats polítiques autònomes en govern propi.

Tenint inicialment governs monàrquics en cada ciutat, en el pas del temps esta estructura política es voria modificada per l'immens desenroll econòmic alcançat per les ciutats fenicias (obra tant de particulars com de l'Estat). Les lluites sostingudes per l'hegemonia i l'expansió comercial en el Mediterràneu varen alterar les relacions de poder en l'interior de les seues societats i en les seues relacions externes. Açò s'aprecia en aquelles ciutats-estat que varen aplegar a ser governades per consells d'hòmens de negocis, entre els que s'elegia al monarca, i en algunes ciutats a on les oligarquies que es varen formar (enfrontades a voltes en moviments “populars”) varen decidir “substituir” al monarca per magistrats anuals cridats sufetes, que solament duraven un any en les seues funcions.

En consonancia con açò, en descriure l'organisació política de la colónia tiria de Cartago en el III, Polibio descriu:

“... al meu modo d'entendre, la República de Cartago en els seus principis va ser molt ben establida per lo que fa als punts principals. Perque hi havia Reis o Sufetes, hi havia un Senat en una autoritat aristocràtica, i el poble era senyor sobre certes coses de la seua inspecció. En una paraula, l'enllaç de totes estes potestats s'assemblava al de Roma i Lacedemonia.”

Religió

Artícul principal → Mitologia fenicia.

Els deus adorats pels fenicios varien d'una ciutat a una atra. Aixina el panteón de Sidón diferix del de Tir o el de Chipre. És més, algunes divinitats estan presents d'una forma o una atra en la majoria de les ciutats significatives. Estes divinitats són principalment Astarté, Baal, Dagón, Resef i Melkart.

Astarté

Astarté era la principal deesa de Sidón i en presència en les atres ciutats fenicias. Astarté és la deesa de la fecunditat, encara que les seues característiques i depenent de les ciutats són diferents. També és adorada com a deesa guerrera, de la caça o inclús com a patrona dels navegants.

Sol representar-se posada sobre un lleó i sostenint una flor de loto i una serp. En atres representacions s'accentua el seu caràcter com a deesa de la fecunditat i apareix tocant-se els sens o donant de mamar a dos chiquets. Es va assimilar en atres cultures en noms diferents, com per eixemple la Afrodita dels grecs, la Venus romana o la Isis egipcíaca. Contava en abundants santuaris en Sidón i Tir. Està documentat un santuari dedicat a Astarté en El Carambolo (Sevilla), datat en el VIII a. C.

Astarté és la reina del cel a qui els cananeos cremaven incens en la Bíblia (Jeremías, 44).

Eshmún

Eshmún era adorat en Sidón i en Chipre. Se li assimila a Apolo i a Esculapio com a deu sanador. Contava en varis temples distribuïts per tota la costa mediterrànea, des de de el Líban fins a Espanya. Entre els temples destaca un gran santuari a les afores de Sidón, en un lloc a on brotava una font, i el Temple de Eshmún de la ciutat de Cartago. En els rituals d'adoració a Eshmún es realisaven abluciones i danses. També es coneix que varen existir uns jocs en el seu honor i que el vencedor guanyava una tela púrpura.

Baal

Baal (en fenicio 𐤁𐤏𐤋, Plantilla:IPA2, «senyor») era una divinitat (possiblement solar) de varis pobles situats en Àsia Menor i la seua influència: fenicios, cartagineses, caldeos, babilonios, sidonios i filisteos. El seu significat s'aproxima a el de "amo" o "senyor". Era el deu de la pluja i la guerra. En la Bíblia, Baal (בעל Ba‘al) era considerat pels hebreus com un dels falsos deus, no obstant, ells li varen rendir cult en algunes ocasions quan es varen alluntar de la seua adoració a Yahvé. Va ser adorat pels fenicios com el deu més important del seu panteón i ademés va tindre una esposa anomenada Baalit, que es representava com una dòna bella.

Anat

Anat era l'esposa de Baal. Era al mateix temps una deesa semita de la fertilitat i una jove i impetuosa deesa de la guerra, a qui s'ha relacionat en la deesa Hator egipcíaca i en la Atenea grega. També va ser venerada en el Antic Egipte.

Reshef

Reshef era un deu de caràcter guerrer, amo de les calamitats. Va alcançar en l'Antic Egipte, a partir del Imperi Nou, una gran veneració quan Amenofis II ho va adoptar com a geni protector, assimilant-ho en Montu, el deu egipcíac de la guerra, i associant-ho a Astarté.

Chusor

Chusor era considerat com el primer dels navegants de la humanitat. Els fenicios creïen que este deu havia construït el palau de Baal. Se li considera també el descobridor de la peixca i de les construccions navals, ademés de ser el deu dels ferrers i armeros.

Hadad

Hadad era el deu de l'aire, de la tormenta, les llampades, la pluja i el vent. Segons les creències dels mariners fenicios, la seua veu sonava en les tormentes.

Melkart

En orige, Melkart va ser una divinitat fenicia de la ciutat de Tir, sent la forma fenicia del deu Baal. Originàriament era un deu agrícola, del camp, la vegetació, la fecunditat i la primavera, per #lo que el seu ritual comprenia una série de ritos de mort i resurrecció cíclicos anuals, coincidentes en les estacions de l'any. No obstant, també era una deidad marina, puix era un divinitat de caràcter sincrético. Va passar després a ser considerat «rei de la ciutat», que és el significat etimològic del seu nom (melk, «rei»; qart, «ciutat»), i com a patró de la ciutat de Tir. Es va transformar també en deu de la colonisació i de la protecció de la navegació. Els tirios li consideraven el guia dels seus viages marítims i exploracions, de modo que li varen consagrar el temple fundat al mateix temps que la ciutat de Càdis en l'atre extrem de l'illa major, a on hui es troba el illot de Sancti Petri i en el que, segons la llegenda, Aníbal va fer el jurament d'odi etern als romans abans de marchar cap a Sagunt i iniciar la segona guerra púnica. Encara que també es dia que ho va fer sent un chiquet en Cartago. Va ser conegut en l'antiguetat com el santuari d'Heracles o Heraclión.

El lloc en a on va ser situat el temple inicial en Càdis, prop del estret de Gibraltar, va fomentar la llegenda de la separació de les Columnes d'Hércules, en principi anomenades Columnes de Melkart pels fenicios, més tarde Columnes de Heracles pels grecs fins a l'actual nom romà.

Se li atribuïa la civilisació de les tribus salvages de les costes lluntanes, la fundació de les colónies fenicias i l'introducció de la llei i l'orde entre els hòmens.

En diversos restants arqueològics, entre els que destaquen les monedes, se li representa a sovint cavalcant en un hipocamp. En l'época tardana de la civilisació fenicia, també se li considerava el deu del Sol, que es trobava en unió en Baal i Moloch, les forces malignes i benignas del cel, respectivament. Alluntava l'hostilitat entre abdós i per tant reduïa l'efecte del fulgor solar i de les #fredor hivernals. És per això que en el seu altar devia haver un fòc perenne.

Cada dia seguia a l'esquiva Astarté fins que ell la trobava en un punt remot d'Occident i s'esposaven. Este matrimoni va dur la perdición de la deesa i la va transformar en la dolça Ashera.

Els grecs li cridaven Melicertes i li comparaven en Heracles, pels atributs guerrers que li caracterisaven.

Bes

Artícul principal → Bes.

Bes era el deu protector de l'infància, la vida i la casa, importat des d'Egipte. Era considerat el deu tutelar d'Eivissa.

Dagón

A Dagón se li menciona en la Bíblia, quan parla del deu al que varen rendir cult en el temple de Asdot (I Samuel 5, 1-7), o ocupant el seu temple com a banys públics.

És possible que realment el nom s'haja utilisat per a denominar a tres deus distints: un Ben Dagón, que apareix en els primers texts ugaríticos en lluita contra el deu Baal; un segon Dagan, deu sumerio de la fertilitat, venerat per tot l'Orient Antic; i, per últim, en Fenicia, Dagón, un deu marí, un ser a miges home i peix. La possible confusió pot ser originada per una etimologia dubtosa. La paraula caldea dagan es traduïx per 'gra', 'blat' o 'llavor' i si es derivara de l'hebreu antic dag, significa 'peix'.

D'acort en l'interpretació que es creu més provable, Dagón era descrit en cara i mans, i una part del seu cos era semblada a un peix, "el tronc de Dagón" (versícul 5). Del text rebut dels Setanta sembla que també tenia peus, encara que l'edició Swete dona a este punt una llectura diferent. En la traducció grega esta frase es mostra en les característiques de tindre un aspecte de lluentor polida. La descripció de la Bíblia coincidix en la que pot vore's en les monedes de vàries ciutats, filisteas o fenicias; en la majoria d'elles Dagón es representa com una figura composta, la part superior del cos és humana, i l'inferior és de peix. D'això sembla deduir-se que Dagón era un deu peix, fet que no sorprén en lo més mínim, ya que sembla haver segut la deidad principal de ciutats marítimes tals com Asdod, Gaza (els llocs originals se supon que estan enterrats baix les dunes d'arena que corren a lo llarc de la vora), Ascalón i Arvad. En els monuments, i també provablement en el cult popular, Dagón està associat a voltes en una deidad femella també mig peix, Derceto o Atargatis, a sovint identificades com Astarté.

Alguns especialistes, no obstant, no donen valor a estes senyes, i consideren que Dagón era el deu de l'agricultura. La seua opinió està basada en la següent afirmació tall bíblica: "Dagón, és dir, 'mechó' [la paraula hebrea per a mechó és dagan]. "Dagón, despuix de descobrir el blat i el llaurat, va ser cridat Zeus del llaurat" (2, 16). El mateix escritor diu (en Eusebio, Prep. Evang. 1, 6) que, segons una llegenda fenicia antiga, Dagón era un dels quatre fills naixcuts del matrimoni de Anú, el senyor del cel, en la seua germana, la terra. És més, en un sagell que té certes senyals simbòliques i a on hi ha un recapte de blat, pot llegir-se escrit en caràcters fenicios el nom de Baal-Dagón pero no l'image d'un peix. És possible qüestionar si estos arguments tenen més valor que els que recolzen l'atra opinió; per a els qui accepten l'interpretació etimològica tall bíblica el possible error és per una equivocació en el nom. També poguera admetre's que en el transcurs del temps, a lo llarc de la vora mediterrànea, es va desenrollar una concepció i representació doble de Dagón com a resultat de la suposta doble derivació del nom. Tots els estudiosos estan d'acort en que tant el nom com el cult de Dagón es varen importar de Babilonia.

Les cartes de Amarna (ca. 1480-1450 a. C.), que han aportat els noms de Yamir-Dagan i Dagan-takala, governants de Ascalón, donen testimoni de l'antiguetat del cult a Dagón entre els habitants de Palestina. Se sap per la Bíblia que la deidad tenia temples en Gaza (Juges, 16, 21, 23) i Asdod (I Samuel 5, 1-7). Se supon que varen existir estanys igualment en atres ciutats filisteas. El cult a Dagón sembla que s'havia estés inclús més allà dels confines de la seua confederació. El testimoni dels monuments és positiu per a la ciutat fenicia de Arvad; més encara, el Llibre de Josué menciona dos pobles cridats Bét Dagón, un en el territori de Judá (Josué 15, 41), i l'atre en la frontera d'Aser (Josué 19, 27); Josefo també parla d'un Dagón "més allà de Jericó" (Antiq. Jud., XIII, 8, 1; De Bel. Jud. I, 2, 3): tots estos noms són anteriors a la conquista israelita, i, a menos que deriven de dagan, donen testimoni d'una àmplia difusió del cult de Dagón a lo llarc de Palestina. Este cult es va mantindre, per lo manco en certes ciutats filisteas, fins als últims sigles a. C. Est era el cas de Asdod; el temple de Dagón que estava allí va ser cremat per Judas Macabeo (l Mac.10, 84; 11, 4).

Al contrari dels Baales que, entre els cananeos, eren deidades essencialment locals, Dagón sembla que era considerat pels filisteos com un deu nacional (I Cròniques 10, 10). A ell varen atribuir el seu èxit en la guerra; li varen donar gràcies en grans sacrificis, davant ell es regocijaron per la captura de Sansón (Juges 16, 23); i al seu temple varen dur els trofeus de les seues victòries, el Arca (I Samuel 5, 1, 2), l'armadura, i el cap de Saúl (1 Samuel 31, 9, 10; I Cròniques 10, 10). Un bajorrelieve de bronze de treball assiri fenicio també sugeriria que Dagón tenia una funció prominent en les doctrines de la mort i la vida futura. Sobre el ritual del seu cult, poc pot arreplegar-se o dels documents o de les Escritures. Els acorts detallats per a tornar l'Arca (1 Samuel 5; 6) poden haver estat inspirats més per les circumstàncies que per qualsevol cerimònia del cult a Dagón. Solament es coneix pels autors antics que, per raons religioses, la majoria dels siris s'abstenien de menjar peixos, una pràctica que podria relacionar-se en el cult d'un deu peix.

Paam

El significat de Paam no és un atre que «falo» i en honor a ell es realisava la prostitució ritual, molt corrent entre els fenicios i atres cultures antigues, que es portava a terme en fins profilácticos.

Moloch

Moloch era el deu suprem i protector de la ciutat de Cartago. Els navegants fenicios varen exportar, a través del comerç, els cults a varis deus representats com deidades-bou: el deu El, el deu Baal i sobretot, el sanguinari deu Moloch. L'estàtua de Moloch ho representava en cos d'home i cap de bou en banyes. Cada any es tancaven dins jóvens que se li oferien com a sacrifici i els cremaven. Moloch apareix mencionat vàries voltes en la Bíblia, relacionat en sacrificis infantils.

Vore també

• Agricultura en Mesopotamia
• Cartago
• Circumnavegació fenicia d'Àfrica
• Art fenicio
• Temple de Eshmún
• Malaka
• Gadir
• Adra
• Antiga Grècia
• Tartessos
• Jaciment arqueològic de Donya Blanca
• Ciutat portuària fenicia La Fonteta
• Hicsos

Bibliografia

• Aubet, M. I.: Tir i les colónies fenicias d'Occident, Barcelona, 1987.
• Belmonte Marín, Juan Antonio: Quatre estudis sobre els dominis territorials de les ciutats-estat fenicias, Bellaterra, 2003.
• Blázquez, José María: Història d'Orient antic. Madrit: Càtedra, 1992.
• Cerqueiro Daniel: "Les Naus de Tarshis o ¿Quí varen ser els Fenicios?, Ed. Menuda Venècia, Bs. Aires 2002, ISBN 987-9239-13-X.
• Còrdova de la Creu, José Luis: Breu Història dels Fenicios, Madrit, 2017.
• Cabirol, Ramón: Els fenicios, senyors de la mar. Madrit: Informació i Revistes, 1988.
• Frankenstein, Susan: Arqueologia del colonialisme: l'impacte fenicio i grec en el sur. Barcelona: Grijalbo - Mondadori, 1997.
• García i Bellido, Antonio: Fenicios i cartagineses en Occident. Madrit, 1942.
• Gras M., P. Rouillard, J. Teixidor: L'univers phénicien. París: Hachette, 1995.
• Herm Gerhard: Fenicios, l'imperi de la púrpura en l'antiguetat. Barcelona: Destí, 1976.
• Llidó i Herrero (1999). Chafades de l'esperit en la prehistòria castellonenca, Universitat Jaume I. ISBN 9788480212632.
• Martín, J. A.: Catàlec documental dels Fenicios en Andalusia. Junta d'Andalusia, 1995.
• Penela, J. R.: Elissa, la Roja. Barcelona: edició personal, 2006.
• Prats Martínez, Fernando: Els fenicios, del mont Líban a les Columnes d'Hércules. Espanya: Marcial Pons, 2007.
• Thiollet, J-P.: Je m'appelle Byblos. París: H. & D., 2005.
• Tsirkin, J. B.: The Phoenician Civilization in Roman Spain, Gerión 3, 1985, págs. 245-270.

• Silva, Diógenes. "La lliteratura sobre fenicios en el territori brasiler: orígens i raons". Madrit - 2016. Disponível em https://eprints.ucm.és/39468/

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Fenicia.
• Centre d'Estudis Fenicios i Púnicos
• Enciclopèdia Phoenicia.
• «Els fenicios en Vélez-Màlaga».