Consonant

Archiu:PlaceOfArticulation.svg

Consonante

Punts d'articulació

Labial

Bilabial

Labiovelar

Llavi-alveolar

Labiodental

Coronal

Linguolabial

Interdental

Bidental

Dental

Alveolar

Apical

Postalveolar

Alveolo-palatal

Retrofleja

Dorsal

Palatal

Llavi-palatal

Velar

Uvular

Uvular-epiglotal

Radical

Faríngea

Epigloto-faringal

Epiglotal

Glotal

Esta pàgina conté informació fonètica del AFI (IPA), que pugues no mostrar-se correctament en alguns navegadors. Help]

Una consonant (del llatí consŏnans, -antis, participi actiu de consonāre, estar en harmonia) és un sò de les llengües orals originat pel tancament o estretament del tracto vocal per acostament o contacte dels òrguens d'articulació de tal manera que cause una turbulència audible. És un dels dos tipos bàsics de sò del parla, junt a les vocalés.

Etimologia

La paraula consonant prové de la raïl oblicua del llatí cōnsonant-, de cōnsonāns 'sonant junts', un calc del grec σύμφωνον sýmphōsenar (plural sýmphōna, σύμφωνα).

Dionisio de Tracia flama consonants sýmphōna (σύμφωνα 'sonava en') perque en grec solament es poden pronunciar en una vocal. Els dividix en dos subcategoría: hēmíphōna (ἡμίφωνα 'mig sonat'), que són les continuantes, i áphōna (ἄφωνος 'sense sò' o mudes), que corresponen a plosivas.

Esta descripció no s'aplica a alguns idiomes, com els idiomes Salishan, en els que les consonante oclusivas poden ocórrer sense vocals (vejau idioma Nuxálk), i el concepte modern de 'consonante' no requerix co-ocurrència en una vocal.

Consonant i vocals

El terme consonant prové del llatí i es referia a «sonar junt en» o «sonar en», sent l'idea tradicional que les consonante no tenien sò en sí mateixes, ya que només podien aparéixer junt a una vocal. No obstant existixen llengües a on hi ha sílabas i inclús paraules sanceres que carixen per complet de vocals. Ara be, este resultat sembla deure's al desenroll llingüístic a lo llarc del temps. Varis estudis i inclús diccionaris etimològics corroboren açò, facilitant les formes de paraules anteriors a dit desenroll. És dir, el fet de que certes paraules contemporànees, per eixemple en idiomes eslaus, semblen carir de vocals, no significa que estes no els siguen intrínseques. En llingüística moderna es definixen les consonante en térmens de constricció del tracto vocal, sense que tinguen necessàriament que acompanyar a una vocal.

Distribució

Cada llengua té un conjunt diferent d'consonante. El llingüiste britànic-americà de l'Universitat de Nou Mèxic Ian Maddieson va dividir els idiomes segons la cantitat de sons consonàntics que es consideren #fonema:

• els idiomes en poques consonante (de 6 a 14),
• aquells que tenen menys consonants que la mija (de 15 a 18),
• els més comuns (una miqueta més de 20),
• els idiomes que tenen moltes consonante (entre 26 i 33), i
• els idiomes en més de 34.

Les llengües en un conjunt propenc als vint estan presents en tots els continents, mentres que els seus extrems són propis de determinades àrees geogràfiques: els idiomes de l'oceà Pacífic i la selva amazónica tenen menys consonants que el restant, mentres que les llengües africanes són les que més consonants tenen. Les consonante més freqüents són les oclusivas sordes i les nassals /m/ i /n/.

Eixemples

El idioma ubijé, recentment extint, tenia solament dos o tres vocals, pero 84 consonante; Ela idioma ǃxóõ té 87 consonante segons un anàlisis, 164 segons un atre, ademés d'unes 30 vocals i to. Els tipos d'consonante que s'utilisen en les distintes llengües no són en absolut universals. Per eixemple, casi totes les llengües australianes carixen de fricativas; un gran percentage de les llengües del món carixen de oclusivas sonores com a /b/, /d/, /ɡ/ com a #fonema, encara que poden aparéixer fonèticament. No obstant, la majoria de les llengües inclouen una o més fricativas, sent /s/ la més comuna, i una o dos consonante líquides, sent /l/ la més comuna. La aproximante /w/ també està molt estesa, i pràcticament totes les llengües tenen una o més nassals, encara que molt poques, com el dialecte central dels rotokas, carixen inclús d'estes. Esta última llengua té el menor número d'consonante del món, en sol sis.

Consonante més comunes

La consonante més universal és /p/.

Les consonante més universals en tot lo món (és dir, les que apareixen en casi tots els idiomes) són les tres oclusivas sordes /p/, /t/, /k/, i les dos nassals /m/, /n/. No obstant, inclús estes cinc comuns no són completament universals. Varis idiomes propencs al desert del Sahara, inclós l'àrap, carixen de /p/. Varis idiomes de Norteamérica, com el mohawk, carixen de les labials /p/ i /m/. El idioma wichita d'Oklahoma i algunes llengües d'Àfrica Occidental, com el ijo, carixen de la consonante /n/ a nivell fonémico, pero l'utilisen fonèticament com a alòfon d'una atra consonante (de /l/ en el cas del ijo i de /ɾ/ en el wichita). Algunes llengües de l'illa de Bougainville (Papúa Nueva Guinea) i de la regió d'Estret de Puget, com el makah, carixen per complet de les nassals [m] i [n], llevat en registres especials del parla, com el balbuceo. La idioma nǀo, coneguda pels seus esclafits, carix de /t/ i [d], i el samoano coloquial carix de les alveolars /t/ i /n/. [i] A pesar de contar en més de 80 consonante, el ubijé carix de la velar simple /k/ en les seues paraules natives, de la mateixa manera que les llengües adigués i cabardino, relacionades entre sí. En algunes excepcions notables, com el xavante i el tahitiano —que carixen per complet d'consonante dorsals—, casi totes les demés llengües posseïxen a lo manco una consonante velar: la majoria de les poques llengües que no tenen una /k/ simple (és dir, un sò que generalment es pronuncia [k]) tenen una consonante molt similar.[f] Per eixemple, una característica regional de la costa del Pacífic Noroest és que la k històrica s'ha palatalizado en moltes llengües, de modo que el saanich, per eixemple, té /tʃ/ i /kʷ/, pero no una /k/ simple; de manera similar, la k històrica en les llengües caucásicas del noroest es palatalizó a /kʲ/ en l'extint ubije i a /tʃ/ en la majoria dels dialectes circasianos.

En l'anglés americà rótico, les consonante més freqüents són /n, ɹ, t/. (/ɹ/ és menys comú en accents no róticos).[9] La consonante més freqüent en molts atres idiomes és /p/.

Signes consonàntics de l'alfabet

Encara que cada idioma té les seues pròpies consonante, moltes d'estes coincidixen en la manera d'escriure's per l'influència del grec antic, del com varen sorgir els alfabets llatí i cirílico i les seues variants per a cada idioma (com l'alfabet del castellà):

Consonante de l'alfabet grec

B

Γ

Δ

Ζ

Θ

K

Λ

Μ

Ν

Ξ

Π

P

Σ

τ

Φ

Χ

Ψ

Consonants de l'alfabet llatí castellà

B

C

D

F

G

K

L

M

N

Ñ

P

Q

R

S

T

V

W

X

I

Z

Consonants de l'alfabet cirílico

Б

B

Г

Д

Ж

З

К

Л

М

Н

П

P

С

T

Ф

Χ

Ц

Ч

Ш

Щ

Tenint en conte que el número d'consonante en les diferents llengües del món és molt major que el número de lletres per a consonante disponibles en qualsevol alfabet, els llingüistes han plantejat sistemes com el Alfabet Fonètic Internacional per a designar un únic símbol a cada consonante identificada en totes les llengües del món.

Classificació fonètica de les consonante

Tota consonant queda caracterisada fonèticament per un conjunt de traces distintives. En les llengües del món s'han trobat totes estes traces distintives (encara que no en totes les llengües totes estes traces són sempre rellevants):

• El modo d'articulació, d'acort en com és obstruïda la corrent d'aire; segons esta traça les consonante es dividixen en obstruents (fricativas, africadas i oclusivas) i aproximantes.
• La nasalidad, segons es deixe escapar aire pel nas en articular-les (consonante nassal), o no.
• El punt d'articulació segons el lloc del tracto bucal a on es produïx l'obstrucció de la corrent d'aire. Segons esta traça es dividixen en labials, coronales, dorsals, radicals i glotales, entre atres possibilitats.
• El modo de fonació que té que vore en com les cordes vocals vibren durant l'articulació del sò, d'acort en esta traça les consonante poden ser sonores o sordes.
• El VOT («voice onset clave») que té que vore en el temps de retart de la fonació, d'acort a esta traça tenim aspirades i no aspirades.
• El mecanisme de la corrent d'aire, que classifica a les consonante en pulmonars egresivas, eyectivas, clics i implosivas.
• La llongitut o geminació, que afecta especialment a la duració de les mateixes.
• La força articulatòria que les dividix en tenses o laxas.

Vore també

• Vocal

Referències

• Ladefoged, Peter (2005). Vowels and Consonants (en anglés), Wiley-Blackwell. ISBN 978-1405124591.