Consonant fricativa

Les fricatives són consonants que es produïxen en forçar l'aire a través d'un canal estret creat per l'aproximació de dos òrguens articulatoris. Estos poden ser, per eixemple, ellavi inferior contra les dents superiors, en el cas de [f]; la part posterior de la llengua contra el paladar bla, en el cas de la consonant final alemana [x] (la consonant final de Bach); o el costat de la llengua contra els molar, en el cas del galés [ɬ] (que apareix dos voltes en el nom de Llanelli), etc. Este fluix d'aire turbulento es diu fricació.

Característiques

El terme fricatiu prové del llatí fricāels teus, participi passat del verp fricāre, que significa 'fregar'. Des del punt de vista articulatori, reben el nom de fricatives o constrictives, ya que durant l'emissió del sò es produïx un estretament del canal bucal sense aplegar al tancament complet dels òrguens articulatoris. Des del punt de vista acústic, són considerades fricatives, espirantes i contínues, degut a que lo més audible en elles és la fricció que produïx l'aire en passar per mig de la estrechez formada entre els òrguens articulatoris.

Consonante fricatives en espanyol

En espanyol hi ha sis fonemas que el seu alòfon principal és un sò fricatiu:

• /f/ → Labiodental sort
• /θ/ → Linguointerdental sort
  • Este fonema solament és distintiu en Espanya, llevat Canàries i part d'Andalusia.
• /s/ → Linguoalveolar sort
• /ʝ/ → Linguopalatal sonor
  • Este fonema té molta variació dialectal, ademés de [ʝ], l'alòfon més comú també pot ser [ʒ], [ʃ], etc.
• /x/ → Linguovelar sort
  • En diversos dialectes este fonema no es realisa com [x] sino com [h].
• /ʃ/ → Fricativa postalveolar sorda
  • Present com a fonema distintiu en varietats de Mèxic, Uruguay, Argentina i atres llocs d'Amèrica.
  • En alguns dialectes /t͡ʃ/, també es pronuncia [ʃ].
  • Anteriorment, s'escrivia este fonema en X, com en totes les demés llengües iberorromances.
  • Solament existix en térmens estrangers en espanyol general. Ademés, trobem tres alòfons en realisació normalment aproximante, pero ocasionalment fricativa, que provenen de les consonant oclusives sonores:

• [β] en transcripció AFI, [ƀ] en transcripció RFE (com aproximante és [β̞]) → Bilabial sonora
• [ð] en transcripció AFI, [đ] en transcripció RFE (com aproximante és [ð̞]) → Linguointerdental sonora
• [ɣ] en transcripció AFI, [ǥ] en transcripció RFE (com aproximante és [ɣ˕]) → Linguovelar sonora

Sons concrets fricatius en espanyol

Bilabial sonora [ƀ]/[β]

La bilabial sonora està representada pel símbol [ƀ]. És una variant, un alòfon del fonema oclusivo bilabial sonor /b/; ortográficamente no suponen cap diferència. Per a la realisació d'este sò els llavis s'estretixen sense aplegar a tancar-se, formant una estrechez per a on ix l'aire. Este fonema es realisa com aproximante i a voltes fricatiu, sempre que no vaja despuix de pausa o darrere d'una consonant nassal.

Fonema	Alòfon	Fonèticament	Fonológicamente
/b/	[ᵬ]	[páƀo]	/pábo/

Labiodental sorda [f]

La labiodental sorda es representa per mig de l'alòfon [f], per a la seua realisació ellavi inferior s'aproxima als incisius superiors formant una estrechez per la que discorre l'aire.

Fonema	Alòfon	Fonèticament	Fonológicamente
/f/	[f]	[wę´rfano]	/wéRfano/

Linguointerdental sonora [đ]

La consonant linguointerdental sonora [đ] és un alòfon del fonema dental oclusivo sonor /d/. Per a la seua articulació, l'àpiç de la llengua pot introduir-se una miqueta entre els incisius superiors i inferiors o eixercir una constricció contra la cara interior dels incisius superiors. La realisació aproximante i a voltes fricativa té lloc sempre que no vaja precedit de consonant nassal [n] o Consonant lateralateral [l], ni es trobe despuix de pausa.

Fonema	Alòfon	Fonèticament	Fonológicamente
/d/	[đ]	[pasáđo]	/passat/

Linguointerdentals

Linguointerdental sorda [θ]

La consonant fricativa linguointerdental sorda es representa per mig del símbol [θ]. Per a la seua articulació, l'àpiç de la llengua s'introduïx entre els incisius superiors i inferiors, les cordes vocals no vibren, per això es considera una consonant sorda. Es realisa com fricativa en qualsevol posició dins de la cadena parlada i correspon a la grafia ‘c’ (davant de i, i) o ‘z’ (davant a, o, o). Eixemples fonètics: [beθíno] (veí) [koθér] (còure)

Linguointerdental sonorizada [ẓ]

La consonant fricativa linguointerdental sonorizada es representa aixina [ẓ]. ^{cita requerida}

Es realisa com tala [θ] dèbil de final de sílaba o paraula en contacte o seguida d'una consonant sonora, lo que produïx que es sonorice. La pronunciació llenta, forta o emfàtica impedix parcial o totalment que es realise la sonorisació al complet. El seu sò és semblant al de la anglesa en this o there. Eixemples fonètics: [mayoráẓǥo] (mayorazgo) [xúẓǥar] (jujar) [djéẓmo] (diezmo)

Fonema /s/

Linguoalveolar sorda [s]

Per a l'articulació de la consonant linguoalveolar sorda [s] l'àpiç de la llengua s'acosta als alvéolos, deixant una chicoteta obertura per a on s'escapa l'aire. Es realisa com a tal sempre que no precedixca a cap consonant sonora. Eixemples fonètics: [kása] (casa) [mésa] (taula).

Linguodental sorda [ş]

La consonant fricativa linguodental sorda [ş] ^{cita requerida} es realisa com tal quan la ‘s’ va en una posició implosiva (final de sílaba) seguida d'una consonant linguodental o linguointerdental sorda (t, θ) a l'inici de la següent sílaba (posició explosiva o prenuclear). En anar precedida d'una consonant linguodental o linguointerdental, adopta elloc d'articulació d'estes, per lo tant, es dentaliza. Eixemples fonètics: [kwéşta] (costera) [páşta] (pasta) [aşθendę´r] (ascendir).

Linguoalveolar sonora [z]

La consonant fricativa linguoalveolar sonora [z] es realisa com tal quan la ‘s’ es troba en posició final de sílaba i precedint a una consonant sonora, lo que produïx que la seua articulació siga breu i suau. Sempre solem trobar-la en esta posició, de manera que trobar-la en una atra és atípic i poc freqüent. Eixemples fonètics: [ízla] (illa) [ázno] (asno) [laz bótas] (les botes).

Linguodental sonorizada [z̹]

La consonant fricativa linguodental sonorizada [z̹] ^{cita requerida} es realisa com tal quan va en posició implosiva seguida de la consonant linguodental sonora /d/ (independentment de la seua realisació oclusiva o fricativa) en posició explosiva de la següent sílaba. En estar seguida d'esta consonant linguodental adopta el seu lloc d'articulació i es dentaliza. Eixemples fonètics: [déz̹đi] (des de) [lǫz̹ doneđvos] (els dits) [máz̹ đi θjén] (més de cent).

Per cada sò un alòfon

Linguopalatal sonora [i]

Per a l'articulació d'esta consonant la llengua s'adherix a la part mija i anterior del paladar dur, deixant pel centre un chicotet canal pel que discorre l'aire. Es realisa com tal mentres que no es trobe precedida per una pausa, una consonant nassal o una lateral. Eixemples fonètics: [máyo] (maig) [rayáđo] (rayado) [ayúđa] (ajuda).

Linguovelar sorda [x]

Per a l'articulació d'esta consonant el postdorso de la llengua s'acosta al vel del paladar, de modo que l'aire ix per la estrechez formada per estos dos òrguens articulatoris. Ortográficamente correspon a la grafia j (davant totes les vocals) o g (davant i, i). Eixemples fonètics; [orę´xa] (orella) [cáxa] (caixa) [léxos] (llunt).

Linguovelar sonora [ɣ]

Esta consonant és un alòfon del fonema oclusivo linguovelar sonor /g/. La seua realisació aproximante, i a voltes fricativa, té lloc sempre que no vaja en posició inicial absoluta de grup fònic o no vaja precedit per nassal, ademés, és freqüent trobar-ho en posició intervocàlica. Eixemples fonètics: [iɣéra] (higuera) [paɣár] (pagar) [áɣo] (faig).

Característiques acústiques

Vocàlic – No vocàlic	Cap és vocàlica
Consonàntic – No consonàntic	Totes són consonàntiques
Dens – Difuso	Dens → [i, x] Difuso → [f, θ, s]
Greu – Agut	Greu → [f, x] Agut → [θ, s, i]
Sonor – Sort	Sonor → [i] Sort → [f, θ, s, x]
Continu – Interrupto	Tots presenten la traça de continu [i] també pot ser interrupto
Estrident – Mate	Estrident → [s] Mat → [f, θ, i, x]

Espectrograma

En un espectrograma veem reflectides fricatives de resonàncies baixes i de resonàncies altes. Les fricatives de resonàncies baixes són [ƀ, đ, ǥ, i], açò es veu reflectit que les zones de resonància estan situades principalment en la mitat inferior de l'espectre. Per un atre costat, les fricatives de resonàncies altes [f, θ, x, s] es veuen reflectides degut a que les zones de resonància estan situades principalment en la mitat superior del seu espectre. No totes compartixen el mateix nivell d'intensitat, la que major intensitat presenta és la [s] seguida per la [x] i per últim [f, θ].

Referències bibliogràfiques

• Quilis, A., & Fernández, J. A. (1969). Curs de fonètica i fonologia espanyoles: per a estudiants angloamericàs.
• Tomás, T. N. (1990). Manual de pronunciació espanyola (N.º 3). Editorial CSIC-CSIC Press.
• Alfabet fonètic de la RFE