Anar al contingut

Consonant aproximante

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Una consonante aproximante és un sò oral (a voltes nasalizado) articulat per mig de l'aproximació de dos òrguens d'articulació sense interrompre totalment la corrent d'aire (com succeïx en les oclusivas) ni produir estricció en turbulència audible (com succeïx en les fricatives). Són per lo tant sons intermijos entre les vocals i les consonante obstruents, ya que produïxen un estretament major que el de les vocals pero sense aplegar a ser tan estret com el que es dona en el restant de les consonante. Les aproximantes creen per tant un grau d'obstrucció menor que les fricatives i les oclusivas. Les aproximantes inclouen les consonant lateralaterals com [l] (com en labio) i [ʎ] (com en la pronunciació antiga de llau) i les semiconsonantes com [j] (familia) i [w] (foera). Les aproximantes poden tindre variants nasalizades, no molt comunes en els idiomes del món, que es produïxen sobretot en llengües en molta nasalisació, com el portugués o el francés, o en llengües minoritàries.

Aproximantes front a fricatives

[editar | editar còdic]

Quan es pronuncien molt emfàticament les aproximantes es fricativizan llaugerament, és dir, el fluix de l'aire és un poc més turbulento, lo que s'assembla a l'articulació de les fricatives. Això succeïx tant en la pronunciació emfàtica del anglés yes!, com en els alòfons intervocàlics en espanyol de /b, d, g/, que moltes voltes laxamente són transcritas com fricatives (a voltes per la falta de símbols específics dedicats a eixes aproximantes, i per evitar diacrítics tipográficamente engorrosos). No obstant, en el parla normal no emfàtica, en fer anàlisis espectrográfico dels sons la diferència entre una aproximante i una fricativa és clara: la aproximante té formantes, la fricativa no. La confusió o laxitud en les transcripcions entre aproximantes i fricatives, és encara més comuna en les aproximantes sordes. Per eixemple, la aproximante velar labializada sorda [ʍ] tradicionalment s'ha descrit com fricativa. el tibetano té una aproximante lateral sorda [l̥] diferent de la fricativa lateral sorda [ɬ] del galés, encara que en les transcripcions d'estes llengües a voltes la diferenciació no queda suficientment clara. Sobre els llocs d'articulació quant més arrere en la cavitat oral, més difícil és que les llengües distinguixquen entre aproximantes i fricatives (degut a que eixa part de la cavitat bucal és més estreta). També ocasionalment les fricatives glotals són classificades com aproximantes, aixina [h] típicament no té molta més fricció que la majoria d'aproximantes sordes.

Aproximantes centrals

[editar | editar còdic]

Aproximantes laterals

[editar | editar còdic]

Aproximantes nasalizades

[editar | editar còdic]

Aproximantes coarticulades en símbols AFI dedicats

[editar | editar còdic]


Semivocals

[editar | editar còdic]

Les aproximantes [j] i [w] són particularment abundants en les llengües del món, estes dos aproximantes es diuen semivocals perque freqüentment es relacionen en els sons vocàlics [i] i [o]. Per eixemple en espanyol [j] i [w] (també representats com ) apareixen com a alòfons de /i/ i /o/ en la posició no silàbica d'un diptongo: neomático [new'matico], roeda [rwið̞a]; rei [rej], riesgo [rjezγo]. Quan s'examina l'espectrograma de l'ona sonora corresponent a l'emissió de [j] i [w] es veu que són típicament més breus i usen menor energia articulatòria que la vocal corresponent.

Referències

[editar | editar còdic]
  • Ladefoged, Peter (2005). Vowels and Consonants (en anglés), Wiley-Blackwell. ISBN 978-1405124591.
  • Martínez Celdrán, Eugenio: El sò en la comunicació humana. Barcelona, Octaedre. 2003, 2.ª ed.
  • Martínez Celdrán, Eugenio: Problems in the classification of approximants. Journal of the International Phonetic Association, vol. 34, n. 2, 2004. 201-210.

Vore també

[editar | editar còdic]